31.7.10

Em mereixo berenar!

Qui no recorda aquell acudit de fa uns anys, quan aquesta beguda era coneguda?

-¿Quieres una mirinda?
-No, gracias. ¡Ya he mirindao en casa!

Hehehehe, les meves tietes tenien tota la col·lecció dels discos de la Mirinda com el de la imatge! No parlarem ara d'on prové la Mirinda, però el que sí que sabem és que la merienda i el berenar tenen el mateix origen etimològic i que té un sentit de premi, de mereixement.

berena  (f)
1  Berenar, menjada que es fa a mitja tarda, entre el dinar i el sopar.
2  Menjar que es porta en anar de camí o a treballar a fora casa.
[Etimologia — Del llatí merenda, 'àpat de la tarda o el vespre', del verb merere, 'merèixer, rebre com a paga o premi'; tingué ben aviat la concurrència de l'infinitiu berenar substantivat, avui més corrent que berena.]

I és que els àpats tenen valor diferent: si l'esmorzar i el dinar són els importants per a tenir energia per a treballar o estudiar, el benenar seria un premi... per no parlar dels aperitius, piscolabis, o un bon pica-pica...

És curiós que en mallorquí i menorquí confonen el benerar i l'esmorzar: tot és berenar per a ells. Potser tot és un premi que es mereixen! En tot cas això de dir-me Canyelles m'havia de marcar una mica, perquè de petit em sembla que ho confonia sovint i encara ara he de pensar bé si dic esmorzar o berenar. Quan m'equivoco sempre puc dir, en raó del meu cognom, que dec tenir restes de genètica illenca!

Conciliació i horaris europeus

Amb el benenar cal anar en compte perquè si es fa massa tard i amb una certa abundància deixa de ser berenar per esdevenir berenar-sopar, una nova categoria d'àpat que fa que el sopar s'esvaeixi.

És curiós perquè aquest híbrid que el propi nom compost en mostra la inconsistència cultural, es correspon amb el sopar que fan els europeus del nord (més aviat i més lleuger que el nostre sopar). Com que nosaltres acostumem a anar a dormir tard, de vegades el berenar-sopar demana a crits un ressopó!

I una proposta per al castellà

En castellà, la forma merienda (de merere) guarda una correlació morfològica amb miranda (de mirare). Miranda vol dir "que ha de ser mirada". Si en castellà diuen 'se mira però no se toca' també podrien dir alguna cosa així com 'merienda-miranda' per voler dir que és el meu berenar, que jo me l'endraparé i que tu tot just te'l miraràs! I si en vols un per a tu, ja saps, a pagar bitllo-bitllo!

Per cert, tornant a l'inici de l'article: sabíeu que Mirinda significa Miranda, és a dir, "admirable, meravellós", en l'idioma internacional esperanto? Es veu que el seu fabricant parlava aquesta llengua.

PD: m'adono que no sé com es diu berenar en anglès... Que fort. Tan conegut que és el breakfast i en canvi no em surt el berenar. Potser no se'l mereixen! Després de cercar-ho al diccionari m'adono de la gravetat de la meva ignorància. És el te, el famós te, l'hora del te, altrament dit high tea: High tea is an early evening meal, typically eaten between 5pm and 6pm. It is now largely followed by a later lighter evening meal. High tea would usually consist of cold meats, eggs or fish, cakes and sandwiches.

30.7.10

Tria llengua: ç / ñ

En algunes pàgines d'internet s'ha posat de moda identificar les llengües catalana i castellana dels botons de tria lingüística amb una ç per al català i una ñ per al castellà.

Sembla una bona tria perquè es correspon a dos caràcters que són inexistents en cadascuna de les altres llengües, sempre que parlem per descomptat de triar llengües en l'oposició català/castellà.

El motiu de fer ús d'unes lletres -segons la meva opinió- ve motivada per diversos factors:
  1. La importància identitària que en castellà atorguen a la ñ, que no té comparació possible amb la que en català es pugui concedir a la ç, entre altres motius perquè no en tenim l'exclusivitat. En canvi el castellà, en el nostre context europeu i occidental sí que en té l'exclusivitat perquè una altra llengua que la fa servir queda culturalment molt allunyada.
  2. Evitar fer ús de banderes, que tenen un ressò més polític i que, en el cas de Catalunya, pot haver-hi qui se senti incòmode posant una bandera espanyola al seu web. En aquest sentit, també s'han fet servir altres icones com les que identifiquen monuments (Sagrada Família, Quijote y Sancho Panza...).
  3. Les banderes tenen també el problema de la correspondència amb un país. Aquest problema afecta més en castellà ja que la bandera espanyola es correspon amb l'Estat espanyol i no amb tots els altres països que van deixar de formar part d'Espanya fa temps. En el cas català no afecta tant perquè la bandera catalana és comuna a tots els territoris de llengua catalana, i si bé a cada territori la diferencien d'alguna manera i sols Catalunya disposa de la bandera sense cap ornament, les quatre barres són un patrimoni compartit.
  4. Fer ús del nom de la llengua pot suposar un problema en algun context. No ho és tant en el cas del castellà, malgrat que les disquisicions castellà / espanyol són importants. I sí que ho és en el cas del català com a conseqüència de la politització del nom a què l'han sotmesa els partidaris de la seva segregació (català, valencià, balear, etc.). Qualsevol solució que eviti dir-ne el nom en facilita el tractament. Hi ha portals que diuen sezillament: bienvenidos · benvinguts · welcome... com una manera d'evitar anomenar la llengua.
No ens podem estar de dir que l'opció de fer ús del Quixot, a banda que requereix més espai que un simple caràcter, té un risc molt rellevant. Les sospites, cada cop més evidents, que Cervantes era Cervent i que el Quixot va ser escrit en català fa que el símbol pugui entrar en qüestió en algun moment a venir. Per contra, la Sagrada Família no comporta cap risc ja que el propi Gaudí era un declarat catalanista i que la imatge estilitzada del temple són quatre campanars que es corresponen a quatre barres. Posats a comentar riscos identitaris, tampoc no podem deixar d'indicar que els primers escrits coneguts on apareix la ç són castellans.

Veiem, doncs, que tant espanyols com catalans poden trobar-se còmodes amb l'opció ç/ñ. Tanmateix, aquesta té un greu problema en referència a la unitat de la llengua catalana: si aquesta distinció és funcional en l'oposició català / castellà, quan ens referim a l'oposició català / francès que pugui ser la preferent a la Catalunya Nord aquest valor distintiu de la ç ja decau. És més, el francès també es pot trobar còmode fent servir la ç per a identificar la seva llengua!

I no cal dir si pensem -com correspon- en termes globals i multilingües: el problema indicat amb el francès encara esdevé més gran en haver de confrontar-nos amb altres llengües que també fan ús de la ç com el portuguès.

Si hem de mirar quina altra lletra té un caràcter diferencial no en trobaríem cap altra, sinó que ens hauríem de conformar amb dígrafs. La x té molta força en català però és un caràcter massa universal. Anant als dígrafs, l'ela geminada (l·l) és diferencial però en canvi no té un caràcter identitari. En canvi el dígraf que sí que és diferencial i identitari és l'ena palatal: ny. D'altra banda la ny forma part del propi nom de Catalunya, tot i que aquest no té perquè ser un element rellevant si pensem en termes de tots els països de llengua catalana. El fet que, a més, es correspongui amb el mateix so que la ñ castellana és una casualitat, però encara hi dona un valor afegit. L'ena palatal ha donat solucions pròpies per a les llengües romàniques: ny, ñ, nh (portuguès i occità), gn (francès i italià)... fet que li atorga una funció de diferenciació identitària però amb coincidències...

Em sona que el suahili també fa ús del dígraf ny perquè el codificador de l'escriptura va ser un missioner català (no en tinc la font. Algú en sap res??). A més del català i el suahili, també usen ny l'hongarès, l'indonesi, i el luganda.


Per que fa a la ñ, també s'utilitza en llengües les ortografies de les quals van ser definides amb influència del castellà, com ara l'aimara, el quítxua, el gallec, l'èuscar, l'asturià, el chamorro, el guaraní i el mapudungun. A més, també l'usen sense aquesta influència el tàtar i el tàtar de Crimea (per a un altre so, el velar nasal ng) i el bretó per a indicar la nasalització de la vocal precedent.

En qualsevol cas, crec que la solució preferent és el nom sencer de cada llengua (preferentment expressat en la pròpia llengua) i, si és que cal reduir els caràcters, crec que hem de preferir la forma [ca] [es] [en] [fr] etc. Amb això no renego de les altres solucions, que corresponen a fórmules creatives que estan a disposició de qui vulgui però que no haurien de ser considerades les normals.

29.7.10

Bar Mut

Barcelona C/ Pau Claris cantonada Diagonal (Barcelona). 
Para los no catalanohablantes: 
Bar Mut significa, textualmente, "Bar Mudo" pero se pronuncia igual que "vermut". 
Gràcies a l'Iban Garcia per aportar-la

Polopelo

Barcelona (al C/ Magdalenes, al Gòtic)
Gràcies a l'Iban Garcia per aportar-la

Carnisseria... SUPER SADIKA


[super-sadika.jpg]

Un nom suposo que adequat per a una carnisseria. Tot i que al veure les cares dels animals al cartell... no puc parar de pensar en el trist destí de la cabra.

Pobra cabra.

NOTA: Entrada copiada de Gerard: http://hotelinfinit.blogspot.com/2009/03/carniceria-super-sadika.html. L'hem incorporat a la secció de marques i anuncis originals tot i que a diferència de les altres en aquest cas la creativitat no sembla volguda!

28.7.10

“No es pot predir el camí que seguiran les llengües”

JOAN MASCARÓ ALTIMIRAS  PROFESSOR DE LINGÜÍSTICA DE LA UAB

28/07/10 02:00 - Josep Martinoy

Joan Mascaró, al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona Foto: JOSEP MARTINOY.

Trets característics de la genètica de les llengües
Investiga la base genètica de les llengües a través de la fonètica. Què fa que un idioma tingui trets característics que comparteix amb altres llengües ben diferenciades. Mascaró (Barcelona, 1949) va estudiar Lingüística Romànica a la UB i Lingüística Teòrica al MIT. Està vinculat amb l'Autònoma de Barcelona des dels anys setanta on es professor i membre del Centre de Lingüística Teòrica (CLT).

Què investiga el Centre de Lingüística Teòrica de la UAB?
El què fem es estudiar el llenguatge des d'un punt de vista teòric. La pregunta bàsica que es planteja la lingüística teòrica des de fa més de mig segle és quines són les bases genètiques del llenguatge. Què tenim els humans que ens fa que tinguem aquest mitjà d'expressió que ens diferencia de les altres espècies que tenen sistemes de comunicació però que són substancialment diferents. La resposta a aquesta pregunta bàsica s'aborda de mica en mica.

Per quin costat ho aborda vostè?
Ho faig des de la banda de la fonologia, que és la part de la gramàtica descriptiva i teòrica que està lligada més al so. El que fem es estudiar els sistemes fonològics, els sistemes de so de les llengües naturals i mirar què tenen en comú. Els que estudien morfologia, les paraules, la sintaxi, les frases fan el mateix.

I què troben?
Fenòmens comuns a moltes llengües però amb diferències.

Per exemple?
En català, per exemple, hi ha tot un conjunt de consonants que en posició final de mot no distingeixen les variants sorda i sonora. B de p, t de d, s sorda i sonora... per això diem ‘Madrit'. Aquest fenomen existeix en català des de fa uns segles però ho trobem també en el polonès, en el rus, en l'holandès... El mateix fenomen amb petites diferències.

Així un polonès també diu ‘Madrit'?
Sí i si un es fixa com parla un holandès com Cruyff es veu que fa exactament el mateix. Estudiat amb detall es veu quina part d'aquest fenomen té una base purament fisiològica o fonètica. Per qüestions aerodinàmiques, físiques... però després hi ha una part mental. Quines són les propietats que fan que algunes llengües tendeixin a tenir aquest fenomen i no en tinguin d'altres. El que fem és mirar el que és comú entre llengües.

Bàsicament és una feina de comparació entre llengües?
Si a base de comparar moltes i moltes llengües. Clar això una persona sola no ho pot fer. El que fem els que ens dediquem a això és estudiar-ne unes quantes, normalment les que tens més aprop. Hi ha un treball més empíric, més de dades, i després hi ha un treball més teòric. Estudiant una sola llengua en pots treure conclusions generals, però és més normal fer un ventall de les que comparteixes el fenomen que investigues. Pensi que al món hi ha unes sis mil llengües, cadascuna amb diverses variants.

Llavors busqueu aquestes diferències?
Sí, com s'expliquen aquests fenòmens. Trobes que l'arrel d'una paraula o el morfema que indica el plural no es presenta sempre de la mateixa forma. Si la llengua l'hagués creat un enginyer això no ho hauria fet, perquè és una pèrdua d'efectivitat. Si una paraula es pronuncia d'una forma o una altra segons el context perd eficiència. En un llenguatge de programació una instrucció sempre és igual. Llavors volem saber com s'expliquen aquestes fluctuacions. Però això és una feina molt llarga que durarà segles.»

Què fa que una llengua tendeixi a tenir més diferències, la seva complexitat?
No. La complexitat lingüística és similar en totes les llengües, el què passa és que n'hi ha unes que tenen parts més simples que altres. Per exemple un sistema de vocals més simplificat però una morfologia més complexa. En el temps varien, per influència externa, per dinàmica pròpia... Quin camí seguiran no es pot predir, es com predir el temps a tres anys vista.
Darrera actualització ( Dimecres, 28 de juliol del 2010 02:00 )
Publicat a

A l'estiu, feu roaming o ramblegeu?

[en castellano debajo]

Aquesta pregunta seria una manera actual de dir si us quedeu a casa o sortiu a l'estranger. Però en canvi, potser tenen un punt en comú en l'etimologia.

Una rambla (mot català documentat per primer cop al 1249 i que procedeix de l'àrab rámla: areny, sorral) és un vial urbà destinat a passeig o bé curs d'aigua intermitent segons el règim pluvial. De fet, moltes rambles de passeig es corresponen a la urbanització d'antigues rambles d'aigua... com bé saben al Maresme. De 'rambla' hem creat una paraula nova: ramblejar, passejar per la rambla. Per cert, la creativitat lingüística encara ha permès crear, a partir de ramblejar, localitzacions de l'expressió com ara 'ravalejar', passejar pel barri del Raval.

Ramble en anglès vol dir precisament ramblejar, passejar, fer un tomb o un volt... No hi ha certesa de la connexió etimològica ja que es creu que el mot anglès pugui procedir de 'romen' (to walk, go), paraula que ha donat també 'roam' (vagar):

ramble (v.) mid-15c., perhaps frequentative of romen "to walk, go" (see roam), perhaps via romblen (late 14c.) "to ramble." The vowel change perhaps by influence of M.Du.rammelen, a derivative of rammen "copulate," "used of the night wanderings of the amorous cat" [Weekley]. Meaning "to talk or write incoherently" is from 1630s. Related: Rambledrambling.

roam c.1300, romen, possibly from O.E. *ramian "act of wandering about," related to aræman "arise, lift up." There are no cognate forms in other Gmc. languages. "Except in late puns, there is no evidence of connexion with the Romance words denoting pilgrims or pilgrimages to Rome ...." [OED].


Estiguin o no connectades (potser el temps ho dirà), finalment fer 'roaming' i 'ramblejar' tenen un punt de contacte en el seu sentit. Ja no em fico si 'roam' procedeix de 'copular' i en el que es pot fer a la Rambla... A l'estiu tota cuca viu i que cadascú faci roaming o ramblegi a lliure albir. (EI, A VEURE SI ENCERTEU COM HE TRADUÏT A L'ESTIU TOTA CUCA VIU!!!)

CASTELLANO:

En verano, ¿hacéis roaming o rambleáis? 
(ramblear quiere decir pasear por las ramblas)

Esta pregunta sería una forma actual de decir si se queda en casa o salir al extranjero. Pero en cambio, tal vez tienen un punto en común en la etimología.

Son famosas las ramblas de Barcelona. Una rambla (palabra catalán documentada por primera vez en 1249 y que procede del árabe rámla: arenal) es un vial urbano destinado a paseo o bien un curso de agua intermitente según el régimen pluvial. De hecho, muchas ramblas de paseo se corresponden a la urbanización de antiguas ramblas de agua ... como bien saben en la castigada comarca del Maresme. A partir de 'rambla' hemos creado una palabra nueva: ramblejar (ramblear), pasear por la rambla. Por cierto, la creatividad lingüística aunque ha permitido crear, a partir de ramblear, localizaciones de la expresión como 'ravalejar', pasear por el barrio del Raval.

Ramble en inglés significa precisamente ramblear, pasear, dar una vuelta ... No hay certeza de la conexión etimológica ya que se cree que la palabra inglés puede proceder de 'Romen' (to walk, go), palabra que ha dado también 'Roam' (vagar):

ramble (v.) mid-15c., perhaps frequentative of romen "to walk, go" (see roam), perhaps via romblen (late 14c.) "to ramble." The vowel change perhaps by influence of M.Du.rammelen, a derivative of rammen "copulate," "used of the night wanderings of the amorous cat" [Weekley]. Meaning "to talk or write incoherently" is from 1630s. Related: Rambledrambling.

roam c.1300, romen, possibly from O.E. *ramian "act of wandering about," related to aræman "arise, lift up." There are no cognate forms in other Gmc. languages. "Except in late puns, there is no evidence of connexion with the Romance words denoting pilgrims or pilgrimages to Rome ...." [OED].


Estén o no conectadas (quizás el tiempo lo dirá), finalmente hacer 'roaming' y 'ramblear' tienen un punto de contacto en su sentido. Ya no me pongo en si 'roam' procede de copular y en lo que se puede hacer en la Rambla... En verano todo bicho está lozano y que cada uno haga roaming o ramblee a su libre albedrío.

27.7.10

Un estament que sobreïx de garanties

Deia fa uns dies que jo vaig aprendre el verb 'vessar' de gran, perquè sempre havia fer servir 'sobreeixir'. I veig que 'vessar' està guanyant la partida, potser perquè és més curt, potser perquè per a molta gent conjugar 'sobreeixir' pot tenir un factor de complicació, sobretot si no sentim com a viu el verb 'eixir'.

A banda que trobo més descriptiu dir que el contingut d'una olla està sobreeixint, és a dir sortint per sobre, l'ús de 'sobreeixir' també manté viu l'eixir, verb preferit en valencià per a dir 'sortir' i origen de mots com 'eixida'.

Per això, m'ha agradat llegir un interessant article de Ramon Folch, socioecòleg i director general d'ERF on diu:
Els sindicats, davant d'una classe obrera més aviat benestant, acaben defensant els funcionaris, estament que sobreïx de garanties
Amb la dièresi, eh! O sigui: so-bre-ïx (no fos el cas que algú la vessi i digui so-breix)

26.7.10

El president de la companyia condueix el seu impressionant Cardellach

[en castellano debajo]

Segons s'explica, el nom de la famosa marca usamericana d'automòbils de luxe Cadillac prové del cognom català Cardellach.
Cadillac és una marca d'automòbils de luxe que actualment pertany a General Motors i que va fundar-se l'any 1902. Es tracta de la marca domèstica de més prestigi dels Estats Units. A Estats Units, el nom de Cadillac era sinònim "d'alta qualitat", i s'emprava en frases com "el Cadillac dels rellotges" referint-se a un Rolex o un Omega; fora de Nord-amèrica, s'empra altres noms, com Rolls-Royce. Era exclusivament coneguda per fabricar sedans de luxe per a un públic de major edat però últimament la marca ha variat la seva estratègia, dirigint una gamma de productes per al públic més jove. En l'actualitat, la gamma Cadillac inclou, a part dels seus sedans, tot-terrenys tipus SUV com el Escalade (la versió ute es la preferida sobretot pels rappers). L'eslògan "Life, Liberty and The Pursuit" es refereix als drets inalienables que menciona la Declaració d'Independència dels Estats Units.
Llegim a la viquipedia que "es va elegir el nom de Cadillac, que prové d'un explorador francès del S. XVII, Antoine Laument de la Mothe, sieur de Cadillac, que va ser un dels fundadors de la ciutat de DetroitMichigan al 1701. Titol nobiliari que no existir mai".


Però atenció al que s'explica a la viquipèdia en castellà:
La marca Cadillac está fuertemente relacionada con la historia de los Estados Unidos. Conocer su origen real, al margen de las versiones oficiales, es conocer las vinculaciones que financiaron el intento de segregación del Sur y su Guerra Civil, 40 años antes de su fabricación. La construcción del primer Cadillac, fue encargada a Henry Leland como consecuencia de la inversión de los beneficios de la guerra obtenidos por la heredera de la familia "Cardellach" de Nueva Orleans. Dicha familia residía allí, procedentes de Tarrasa (España) desde donde emigraron en 1810. En sus almacenes en el margen del rio Missisippi, en 1859 recibían el algodón que la familia Iznaga del Valle, [1](exiliados cubanos que financiaron la primera invasión de Cuba por el General Narciso López en 1850), instigando ahora la segregación del Sur, les enviaba desde Ravenwood (río arriba). Este algodón, tras ser trasladado a Brownsville (Texas), desde donde era reembarcado por Charles Stillman, como si procediera de México, era la fuente de financiación de las armas para el Sur. Los proveedores del Norte, "Rockefeller y Clark", no se oponían puesto que, dado su remitente, podían creer que eran para la disidencia cubana en su resistencia contra España. Tras explotar la guerra civil en 1860, Rockefeller fue nombrado proveedor oficial de armas del ejército del Norte y ya finalizada, con la pérdida de la misma por el Sur, se trasladan los Stillman de Brownsville a Nueva York y James Stillman (hijo de Charles Stillman y suegro de dos hijos de Rockefeller), accede a la presidencia del Citybanc. Es ahí, cuando a través de Emilio Fortó, su representante en Brownsville y cuñado de la heredera Cardellach de New Orleans, recibe el encargo de invertir los beneficios acumulados por la familia Cardellach, cuya heredera, apenada por la duración de la guerra civil, quiere comprarse un "trozo de cielo", aspiración frecuente en aquellos tiempos. Henry Leland, (mecánico de barcos), recibe la inversión y construye la factoría que finalmente ahogada por pérdidas, debe ser vendida a Henry Ford. Este se queda a Leland como empleado hasta que Ford ahogado por pérdidas, acude en solicitud de ayuda a James Stillman, presidente entonces del Citybanc. Se le recomienda la segregación de las líneas de montaje de Packard y Cadillac (transcripción fonética al inglés de Cardellach) y la creación de la GM al margen de la Ford. Murphy se inventa una historia para ocultar un origen tan doloroso para los ciudadanos americanos, quienes sufrieron una guerra que pensaban que debía durar tres meses y duró casi cinco años y setecientos mil muertos.
Si això és cert, haurem d'explicar als angloparlants que Cadillac vol dir Lake thistle, card de llac!

"Los franceses hablan francés porque..."

25.7.10

De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’

El 10/09/08 vaig publicar a Responsabilitat Global un article titulat Beneficis diferits. De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’, en el qual reflexionava sobre com estem passant de les relacions win-win (jo hi guanyo i tu hi guanyes) a les relacions triple guany, un win-win-win...

Donat que la reflexió jugava a partir de dues dites llatines, em permeto de proposar-lo també en aquest bloc sobre temes de llengua.

Llegir article: Beneficis diferits. De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’

23.7.10

John: try and say 'llaganya'. Pedro: dime 'zitzània'

Qui diu que en anglès no tenen enes palatals (ny, ñ, gn, nh)?
Qui diu que en castellà no tenen esses sonores?

Doncs, a veure, com a sons que marquin la diferència amb altres (fonemes) realment no. Però el so si que el fan servir en algun context:

danger (dān'jər)
mismo (mizmo)

I de què ens serveix explicar això? En primer lloc, com a curiositat. Però també per a explicar a quin so ens estem referint. Si un castellà amb dificultats per fer la 's' sonora és capaç d'adonar-se que a 'mismo' en fa una i és capaç de captar-la i quedar-se-la... Igualment respecte a un anglès amb dificultats amb la 'ny'. 

Una altra cosa serà que el John sàpiga dir 'llaganya' i el Pedro 'zitzània'...



22.7.10

Vi a comel·la

Qui diu que en castellà no tenen eles geminades? Potser no les escriuen com en català (l·l), però haberlas haylas i les pronuncien ben clares. Uns exemples:

Al·leti! per Atletic
No enmendalla (que caldria pronunciar 'enmendal·la' com una manera vulgar de dir enmendarla, per assimilació de la 'r' a la 'l')

De fet, sempre que s'ajunten r+l es produeix una l·l en certs dialectes o grups de parlants. En aquesta mateixa línia, es coneguda l'expressió Vi a comel·la, per Voy a comerla... Així, per a dir abrirla hi ha castellanoparlants que pronuncien abril·la, fins al punt que aquest pot ser l'origen de la pronúncia abril per abrir. Recordo a Cuba per exemple que deien comel o cantal per comer i cantar. I aquesta tendència no solament es dóna en infinitius sinó que històricament veiem com a partir del català 'paper' en castellà van fer el seu 'papel' amb '-l'.

Per cert, potser molts recordareu el cèlebre vídeo que circula per la xarxa on en un concurs televisiu espanyol es produeix un divertit malentès quan una noia diu 'abril' esperant que l'altre encerti a dir 'mayo' i enlloc d'això diu 'cerral'... Molt bo!!

21.7.10

Case, box, caixa, capsa, caja...

[en castellano debajo]

La paraula anglesa 'case' (kās) no és una sinó que són dues, i amb orígens diferents però tots dos llatins. Per una banda vol dir 'cas' i per una altra vol dir 'caixa', així que procedeix, com en català, de les paraules llatines 'casus' i 'capsa'.

[Middle English cas, from Old French, from Latin cāsus, from past participle of cadere, to fall.]
[Middle English, from Norman French casse, from Latin capsa.]

Això ens porta a reflexionar sobre els dos mots originals:

a) Un 'cas', exactament igual que un 'accident', etimològicament és una cosa que cau, en el sentit que s'esdevé, apareix... Remet a una imatge gairebé poètica, o bé potser intenta simbolitzar l'origen diví dels esdeveniments. Per cert, 'esdeveniment' deu tenir un sentit més mundà o secularitzat perquè prové de venir, és a dir que un sentit més autònom que allò que ens cau d'algun lloc del cel.

b) I sobre la 'capsa' podem pensar sobre el matís que té la llengua catalana per a diferenciar la 'caixa', més matussera, grossa, de material consistent, de la 'capsa', més subtil, petita, de material més fràgil. Diem caixa de fusta i capsa de cartró, tot i que una capseta petita de fusta també és una capsa. Per descomptat la Caixa d'Estalvis és una caixa mentre que pocs desen ja els diners en una capsa d'estalvis a casa (o en un mitjò!). Per cert, algunes caixes d'estalvis que no eren tan robustes com semblaven.... potser n'hauríem d'haver dit 'La Capsa d'Estalvis de Viladallà'

Per cert, fan en anglès aquesta distinció? Tinc la sensació que 'case' equival a 'capsa' i que 'box' equival a 'caixa' però no ho tinc del tot clar.

Per cert, 'box' té la mateixa arrel que el català 'boix' i el castellà 'boj': [Middle English, from Old English, from Late Latin buxis, from Greek puxis, from puxos, box tree.]


Case, box, caixa, capsa, caja...

La palabra inglesa 'case' (kās) no es una sino que son dos, y con orígenes diferentes pero ambos latinos. Por un lado significa 'caso' y por otra significa 'caja', así que procede de las palabras latinas 'casus' y 'capsa'.

[Middle English cas, from Old French, from Latin cāsus, from past participle of cadere, to fall.]
[Middle English, from Norman French casse, from Latin capsa.]

Esto nos lleva a reflexionar sobre los dos palabras originales:

a) Un 'caso', exactamente igual que un accidente ', etimológicamente es algo que cae, en el sentido de que ocurre, aparece ... Remite a una imagen casi poética, o bien tal vez intenta simbolizar el origen divino de los eventos. Por cierto, el evento 'debe tener un sentido más mundano o secularizado porque proviene de venir, es decir que un sentido más autónomo que lo que nos cae de algún lugar del cielo.

b) Y sobre la 'capsa' se puede pensar sobre el matiz que tiene la lengua catalana para diferenciar la 'caixa', más torpe, grande, de material consistente, de la 'capsa', más sutil, pequeña, de material más frágil . Decimos 'caixa' de madera y 'capsa' de cartón, aunque una 'capsa' pequeña de madera también es una 'capsa'. Por supuesto la Caja de Ahorros es una caja mientras que pocos guardan ya el dinero en una 'capsa' de ahorros en casa (¡o en un calcetín!). Por cierto, algunas Cajas de Ahorros que no eran tan robustas como parecían .... quizá deberíamos haberlas denominado La 'Capsa' de Ahorros de Villadeahí

Por cierto, ¿hacen en inglés esta distinción? Tengo la sensación de que 'case' equivale a 'capsa' y que 'box' equivale a 'caixa' pero no lo tengo del todo claro.

Por cierto, 'box' tiene la misma raíz que el catalán 'boix' y el castellano 'boj': [Middle English, from Old English, from Late Latin buxis, from Greek puxis, from puxos, box tree.]


20.7.10

Nou anunci de la PEPSI

Perruqueria Pelfecte

Palma

io da gan vui se patit

Barcelona

Dents & Teeth

Barcelona

Copia d'hora

Vilanova i la Geltrú

Pelsslèp

Vilanova i la Geltrú

Tintaxina

Terrassa

Per un tub

Barcelona

Cabell.net

Barcelona

Despolvorona't. Desneula't

Barcelona. Nadal 2009

15.7.10

Exit i eixida

[IP] L'e-timo (Interessants Paraules, Interesantes Palabras; Interesting Phrases) # 1

[ca] Vistos els mails antecedents sobre el tema, l’Andreu ens ha “honorat” al Joan Batet i a mi, demanant-nos aportacions regulars, en qualitat d’Interessats en les "Paraules" i els seus orígens. Mirarem de captar el vostre interès a partir de casos divertits, curiosos i peculiars.

[es] Vistos los mails antecedentes sobre el tema, Andreu nos ha "honrado" a Joan Batet ya mí, pidiéndonos aportaciones regulares, en calidad de Interesados en las "Palabras" y sus orígenes. Trataremos de captar vuestro  interés a partir de casos divertidos, curiosos y peculiares.

Aquí va el primer:


Exit i eixida

A pesar que en la meva variant del català diem 'sortir' i no 'eixir', com diuen al País Valencià, aquest no ens és un mot estrany. Des de sempre he fet servir la paraula eixida (Espai clos i descobert a la part posterior o lateral d'un edifici i en comunicació amb aquest) per a referir-me per exemple a l'espai de sortida del darrera de la casa de mons pares, o també sempre he fet servir la paraula 'sobreeixir' (vaig aprendre el sinònim 'vessar' de gran).

Quan ens van ensenyar que en anglès hi havia la paraula 'exit' tots vam pensar que era estrany que no volgués dir 'èxit'. Que difícil que és l'anglès! Però és que 'exit' vol dir 'eixir' i 'eixida', paraules amb les quals està plenament emparentada.

'exit' prové del llatí ex-ire, igual que eixir: from Old French eissue, issue, from Vulgar Latin *exūta, alteration of Latin exita, feminine past participle of exīre, to go out : ex-, ex- + īre, to go.

Així en català podem fer servir dos mots, l'ún germa del francès 'sortire, sortie' i l'altre de l'anglès 'exit' o de l’italià ‘uscita’, en el primer cas procedent del llatí 'surgere' i el segon del llatí 'ex-ire'.

Ah, per cert, de tenir èxit en català en podem dir 'reeixir'(eixir precedit del reforçatiu re-) i també sortir-se'n (popularment: ensortir-se'n)!

Issue, ixo

Però atenció perquè de vegades un mateix mot originari pot evolucionar de manera que es bifurqui i doni lloc a dues paraules. En anglès, del llunyà ‘exire’ han obtingut ‘exit’ però per una via més evolutiva (vulgaritzant més el mot) també han obtingut ‘issue’. Issue té molts matisos semàntics però tots vinculats amb l’origen de sortir o eixir.

La curiositat és que la forma verbal catalana ‘ixo’ (1a persona sing.), malgrat que s’escriu molt diferent, sona exactament igual que en anglès: ĭsh'ū. Passa en molt poques ocasions que una paraula anglesa i catalana sonin exactament igual, sense diferència d’accent, de matís, d’obertura vocal... M’atreviria a dir que ixo/issue és la connexió més intensa que tenim amb l’anglès. Per cert, des del dia que me’n vaig adonar, ja no puc pronunciar ‘issue’ sense que em ressoni dins les neurones ‘ixo’... hehehe


  Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_ 

14.7.10

'break' o 'watch' semblen paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua

Vinga, encara que aquest sigui un fòrum molt tecnològic, unes gotes d'humanisme a partir de les llengües sempre són saludables!

A més, ho farem respecte l'anglès que és la llengua de la tecnologia per excel·lència.

Jo sóc dels que crec que si darrera una paraula estrangera hi saps veure alguna cosa més que un so estrany (estranger i estrany tenen el mateix origen!) podràs començar a estimar aquella llengua llunyana, fer-te-la una mica més teva i entendre-la millor.

Quan diem en anglès mots com technology, television o paper... és evident que ens sentim l'anglès molt proper (sols hem de canviar l'accent però compartim el lèxic amb idèntica arrel). En canvi quan diem paraules com 'break' o 'watch' ens pot semblar que estem usant paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua. Doncs, de vegades no és així: us poso algun exemple que potser per a molts són desconeguts.

  • brega (Baralla, combat; discòrdia, manifestada violentament) prové del gòtic 'brikan' (trencar) que com podeu observar fàcilment és la base etimològica de 'break'. Ep, i bergantí deriva de bergant i aquest de bregar...
  • Guaitar (vigilar, especialment des d’un indret amagat) prové del germànic wahten, ‘vigilar’, ‘observar’, i que en anglès dóna 'watch'
  • Guerra, que no costa adonar-se que té la mateixa arrel que war, del germànic ‘werra’
  • O la relació entre ‘back’ i ‘Bacó’ (Porc / Persona que és bruta físicament o moralment), segurament del germànic occidental bak, ‘dors, espatlla’, o potser, en el sentit de ‘porc’, d’un preromà i pregermànic bakkon.]
  • O singlar (singladura) i sail, que tenen un mateix origen...

A veure si d'ara endavant us passa com a mi, que quan els dic, dins meu sento el ressò de l'equivalent en català!

O a l'inrevés:

  • quan en català dic 'estendard' no puc evitar que em vingui al cap l'origen diàfan d'aquesta expressió: stand hard, és a dir, sostenir ben fort la bandera en les batalles...
  • i quan dic ‘estaquirot’ (Persona aturada, inútil, que fa nosa), no puc deixar de pensar en l’etimologia, d'estaca, probablement d'un germànic gòtic stakka, mateix significat. I jo que faig servir la paraula stakeholder contínuament... no vulgueu saber el que em ve al cap sobre alguns estaquirot-holders...

Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_

13.7.10

Pride, proud, i l'orgull

Per cert, ja que estem parlant de ‘paraules’ i etimologies, tema que em fascina, deixeu-me que us faci notar la curiositat del creuament que s’ha produït:

Mentre que les llengües romàniques hem adoptat una paraula d’origen germànic per a expressar l’orgull, en anglès han adoptat la paraula d’origen llatí. Són curiosos aquests creuaments en què cadascú desestima la pròpia arrel natural per prendre’n una altra.

Ara bé, tots dos orígens d’aquestes paraules ens porten a excel·lència, utilitat... és a dir que el significat ‘negatiu’ d’orgull ha vingut després. Potser per la gent que feia del sà orgull un caràcter prepotent. Podria haver passat com amb la paraula ‘cristià’ que en francès va passar a ‘chretien’ i d’aquí a ‘cretí’.

Vegeu com proud/pride prové del llatí prodesse (ésser útil)

Pride: [Middle English, from Old English prȳde, from prūd, proud. See proud.]
Proud: [Middle English, from Old English prūd, from Old French prou, prud, brave, virtuous, oblique case of prouz, from Vulgar Latin *prōdis, from Late Latin prōde, advantageous, from Latin prōdesse, to be good : prōd-, for (variant of prō- , with on the model of red- , prevocalic variant of re-, back, again; see pro-1) + esse, to be.]

Prosum, prodes, prodesse, profui (ésser útilaprofitar)

Indicatiu
Subjuntiu
Infinitiu
 Present
(jo sóc útil)
prosum
prodes
prodest
prosumus
prodestis
prosunt
(jo sigui útil)
prosim
prosis
prosit
prosimus
prositis
prosint

(ésser útil)

prodesse


pretèrit imperfet

(jo era útil)
proderam
proderas
proderat
proderamus
proderatis
proderant
(jo fos/seria útil)
prodessem
prodesses
prodesset
prodessemus
prodessetis
prodessent

 Futur perfet
(jo seré útil)
prodero
proderis
proderit
proderimus
proderitis
proderunt





  Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_ 

12.7.10

"Si és ionqui, porta condons"

Un consell molt assenyat. Condó i ionqui són dos estrangerismes que vénen de l'anglès. De l'etimologia de condó n'hem sentit de tots colors. El que sembla evident és que ve de condom, el nom, segons sembla, d'un higienista anglès del segle XVIII. De la de ionqui no hi ha cap dubte, ve de l'anglès junkie. Junk és el rebuig, el que no val res. Junk food és allò que donen en certes hamburgueseries i que nosaltres, amb molt bon criteri, traduïm per menjar porqueria (no pas escombraria). Junk és també, en argot, l'heroïna. Són anglicismes que hem adoptat alterats per la fonètica castellana. Més exactament, per la seva incapacitat de pronunciar la m final i la nostra j. Al GDLC condom és encara la forma principal, però el DIEC ja ho ha deixat córrer i només recull condó. Cap dels dos entra ionqui però el D62 i l'ÉsADir sí. Potser ja és massa tard per proposar jonqui.

Català a la terrasseta. Albert Pla. Publicat al diari AVUI, pàgina 40. Divendres, 21 d'agost del 2009

2.7.10

La terminologia de construcció naval i el seu origen: mediterrani / atlàntic

Extractes de: La terminologia de construcció naval i el seu origen: mediterrani / atlàntic

Marcel Pujol i Hamelink. Professor d’Arqueologia, Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya


La terminologia naval pot ser complexa, i més si la volem dominar en diversos idiomes a part del nostre propi. Ens haurem adonat que en català i en castellà els termes són, sovint, molt diferents –cosa que pot resultar estranya tenint en compte que totes dues són llengües llatines i a més veïnes–, com podem apreciar al següent exemple:
Català              Castellà
Paramitjal         Sobrequilla
Paramola         Carlinga
Roda de popa Codaste
Carena           Quilla
Llata               Bao
Medís             Varenga
Estamenera     Genol
Arjau              Caña



La distribució geogràfica del català i del castellà a l’alta Edat Mitjana ens indica clarament l’àrea marítima on s’utilitzaven tots dos idiomes a l’inici del segle XI, una àrea marítima atlàntica per al castellà (la costa de Cantàbria) i mediterrània per al català (del Rosselló fins a Barcelona).

Un origen marítim diferenciat que es veurà accentuat no per la seva llunyania, sinó per l’aïllament del món atlàntic i mediterrani durant molts segles, creant i utilitzant cadascun una tecnologia pròpia —construcció tinglada, vela quadra i timó de roda a l’Atlàntic; construcció d’esquelet, vela llatina i timons laterals a la Mediterrània—3 amb uns termes sovint d’origen ben diferent —cèltic i germànic a l’Atlàntic; llatí, grec i àrab a la Mediterrània—, dos mars que no es posaran en contacte i intercanviaran tècniques (i per tant terminologia) fins a la segona meitat del segle XIII i al llarg del segle XIV.

[...]


El terme tinglat era el que s’emprava als segles XIV i XV per definir aquelles embarcacions atlàntiques que
arribaven als ports de parla catalana que tenien un buc amb les taules del folre sobreposades, esglaonades. La documentació ens parla de naus, barxes i coques tinclades (en la documentació en llatí com a tinclate), pertanyents a patrons biscaïns (terme que definia al conjunt de població procedent de Biscaia, Guipúscoa i Cantàbria).

El terme tinclada no fou una invenció catalana, sinó que probablement vingués del castellà o del basc, ja


que al segle XVI es documenta en castellà el terme tinglada, 11 com a embarcació construïda seguint aquest sistema (d’aquí derivaria el terme actual tingladillo). A l’àrea atlàntica, en documents gascons però escrits en llatí ens apareix el terme clincata12 —de la mateixa arrel que el terme francès à clin, l’anglès clinker, etc.— i d’on podria haver-se transformat de clincata a tinclata, i posteriorment a l’actual tinglada i el diminutiu castellà tingladillo.

[...]


En un vaixell cal situar-se en un pla horitzontal, i per aquest motiu hi sol haver una sèrie de punts de referència; el més important de tots és aquell per on el vaixell avança: la proa. Mirant a proa a l’esquena queda la popa, mentre que a l’esquerra i a la dreta s’anomenà fins fa ben poc senestra i destra, avui babord i estribord. Els termes mediterranis i ja emprats a l’antiguitat clàssica són els de proa, popa, destra i senestra, mentre que els de babord i estribord són termes d’origen germànic i atlàntic que s’han imposat finalment en aquests darrers dos segles. És curiós que fem servir dos termes llatins —proa i popa— i dos termes germànics —babord i estribord—, aquests darrers arribats al català, i també a l’italià, per influència del castellà. La línia que va de proa a popa tallant el buc en dues bandes s’anomena línia de cruixia.

[...]


TERMINOLOGIA NAVAL: MEDITERRÀNIA, ATLÀNTICA, HÍBRIDA
Les llengües romàniques disposen d’una terminologia naval d’origen llatí molt important, tot i que aquesta presència és més rica en català i una mica menys en castellà i en francès. Però el que cal destacar del període de formació d’aquestes tres llengües és l’àrea marítima on van aparèixer i formaren part, l’àrea marítima mediterrània per al català i l’atlàntica per al castellà i el francès. L’aïllament d’aquestes dues àrees durant gairebé cinc segles, del principi del VIII al final del XIII, amb la presència d’una tecnologia (a la Mediterrània, la construcció d’esquelet i folre juxtaposat, vela llatina i timons laterals d’espadella; a l’Atlàntic, la construcció de folrat primer i tinglat, vela quadra i timó lateral a estribord i posteriorment de roda) i unes llengües dominants diferents (a la Mediterrània, el grec bizantí, l’àrab i els diferents dialectes italians com el
venecià i el genovès; els parlars germànics a l’àrea de la Bàltica i mar del Nord i el francès fortament germanitzat pel domini marítim escandinau i la colonització normanda de l’actual Normandia, que difondrà la terminologia naval germànica cap al golf de Biscaia i el Cantàbric), féu que la terminologia naval emprada als dos mars es diferenciés finalment clarament l’una de l’altra.

Al català apreciem una forta influència de paraules que ens arriben del grec bizantí i del genovès, i en menor mesura de l’àrab. En castellà pràcticament la totalitat de termes d’origen germànic arriben a través del francès, a més de paraules genuïnament franceses i d’alguna altra llengua com l’occità gascó. El francès, altrament, sembla que només rebi influència de les llengües germàniques, sobretot a partir de la colonització normanda de la seva costa del Canal de la Mànega, a més d’altres termes arribats del neerlandès o de l’anglès.

La conquesta de Sevilla i el control de l’estret de Gibraltar per part del regne de Castella i Lleó afavoriran el comerç amb Flandes per mar, iniciant-se una transferència d’embarcacions, tècniques i termes navals entre un mar i l’altre. Sovint es parla dels segles XIV i XV com d’un moment de revolució nàutica, de fet un període de grans canvis: expansió de la construcció d’esquelet per l’Atlàntic fins al Bàltic, la difusió del timó de roda cap a la Mediterrània, la creació de la nau de velam mixt amb pals a vela quadra i la de mitjana a vela llatina, la difusió de l’agulla nàutica, de les cartes de navegar, de l’aplicació nàutica de l’astrolabi, el quadrant i la ballesta per determinar la latitud, etc.

En aquests anys es produeix una transferència de termes navals i nàutics entre el castellà i el català pel seu veïnatge i la presència de navegants de l’un i l’altre àmbit en les costes respectives: l’adopció de nova tecnologia provoca sovint l’adopció de nova terminologia. En el cas del castellà es pot apreciar com a les drassanes de galeres de Sevilla i de Cartagena la terminologia és específicament mediterrània —de l’àrab, català i italià genovès—, a diferència de la terminologia emprada a les coques, naus i galions —tant de la costa cantàbrica com de la costa andalusa i murciana— que és d’origen cantàbrico-atlàntica. Al francès li comencen a arribar termes procedents de la Mediterrània, ja sigui a través del català, de l’occità o de l’italià, o fins i tot del castellà com a llengua intermediària. A partir del segle XVI el centre de l’economia marítima es desplaça cap a l’Atlàntic, on el paper de Castella i de Portugal com a potències colonials farà que els seus tipus navals i la seva terminologia s’estengui cap a les llengües veïnes.

L’estudi del lèxic naval i nàutic realitzat a partir del diferents tractats de construcció naval i de nàutica castellans del segle XVI ha conclòs que al final de dit segle el 55% de la terminologia era d’origen llatí i que del 45% restant l’aportació havia estat en bona part francesa, amb un 22% (un 13% directament del francès i un 9% com a intermediària de germanismes); per darrere queda el català amb un 13% (un 10% directament, un 2% com a intermediari d’hel·lenismes i un 1% de germanismes), un 5% d’arabismes i la resta de llengües amb tan sols un 5% (del grec, portuguès, italià i occità); sembla estrany, però tan sols apareix un sol terme d’origen basc.

Tot i el canvi de potències marítimes que es produeix als segles XVII i XVIII —Holanda, França i la Gran Bretanya continuen essent llengües atlàntiques—, la imposició del castellà i del francès sobre la resta de llengües als estats respectius afavoriran la difusió de la terminologia naval i nàutica d’origen atlàntic cap al català, l’occità i també cap a l’italià. També cal destacar la creació de les escoles d’enginyers navals amb seu a París i Madrid, el disseny i direcció de la construcció dels grans vaixells mercants i de guerra per part dels enginyers —en detriment dels mestres d’aixa locals—, la publicació de tractats de construcció naval, i finalment la desaparició de les drassanes de galeres de Barcelona, Cartagena i Marsella tenen molt a veure amb la difusió de la terminologia naval atlàntica cap a la Mediterrània al llarg del segle XVIII —i amb la desaparició del llenguatge de llevant francès i castellà—; a més de l’arrencada del comerç marítim català amb Amèrica i el sistema de lleves al segle XIX, en què els fills de pescadors i de mariners catalans hauran de fer el servei militar a Cartagena, amb l’aprenentatge, utilització i difusió de nous termes.

Si a la baixa Edat Mitjana es produeix un intercanvi de termes mediterranis i atlàntics entre el català i el castellà, en els darrers segles ha estat el català —igual que la resta de llengües mediterrànies— qui ha rebut una transferència de termes d’origen atlàntico-castellà (i francès en l’occità). Pràcticament tots els termes d’origen atlàntic que s’utilitzen avui dia en català arriben entre el final del segle XVIII i el XX: babord, estribord, quilla, bau, palmellar, etc. Els nous termes apareixen per diverses raons: amb l’arribada
o creació d’un objecte nou, amb la transformació d’un objecte antic o amb la influència i substitució del terme antic, tot i tractar-se del mateix objecte —fet que es dóna en català i italià sobretot al llarg dels segles XIX i XX.

1.7.10

«Bloc» o «Blog»?

Al voltant de la paraula bloc / blog, retallem de Bibiloni aquesta precisa explicació:

El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món sencer es diu blog, amb –g. Alhora ha beneït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger, és a dir, l’autor o gestor d’un blog. Amb aquesta decisió el Termcat en rectifica una d’anterior on es postul·lava diari interactiu personal, una solució que no havia tingut pràcticament gens de seguiment entre els internautes catalans. Sembla que aquests mateixos són els qui han pressionat l’organisme terminològic perquè faci la rectificació.

A la seva pàgina web el Termcat ens dóna aquesta explicació: «Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.»

Efectivament, la forma bloc s’havia escampat considerablement d’ençà que sorgiren i es posaren de moda aquests estris. Però també cal dir que això es va fer d’una manera espontània, fora del control de cap persona o institució amb autoritat lingüística i sense cap fonament lingüístic consistent. No ens faríem molt lluny de la realitat si diguéssim que es tracta, en certa manera, d’un cas d’etimologia popular. Parlam d’etimologia popular quan una paraula nova que apareix als parlants com a opaca s’assimila a una altra de coneguda que, per això mateix, és transparent. Una mica com succeïa quan jo era petit, que sentia a dir a algunes persones pintura de oro, un sintagma amb el qual solucionaven el problema de la foscor –per a ells– de tintura de yodo. És clar que en el cas de les nostres pàgines web la transformació va ser mínima i només ortogràfica, però transformació al capdavall.

Com que els blogs tenen una indiscutible semblança amb els blocs –conjunt de fulls units i fàcilment arrancables que s’utilitzen per a escriure–, espontàniament s’anomenaren blocs, més encara quan uns quants servidors de blogs adoptaren i propagaren aquell mot.

Però l’etimologia de blog és completament diferent de la de bloc. Aquest mot darrer, en el sentit de massa de
matèria sòlida (i accepcions derivades), té l’origen remot en un mot germànic, blok, i en el sentit més recent de llibreta procedeix –via espanyol, com tots els mots moderns– del francès bloc (à notes); mentre que blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre). El neologisme ha estat adoptat per la majoria de llengües, en qualque cas amb alguna
adaptació ortogràfica: així en francès se’n diu blog (i blogue), i també se’n diu blog en italià, en espanyol, en portuguès, en alemany, en danès, en neerlandès, i no continuaré per no fer la llista de llengües del continent.

.......

http://bibiloni.cat/blog/blog.pdf