30.7.10

Tria llengua: ç / ñ

En algunes pàgines d'internet s'ha posat de moda identificar les llengües catalana i castellana dels botons de tria lingüística amb una ç per al català i una ñ per al castellà.

Sembla una bona tria perquè es correspon a dos caràcters que són inexistents en cadascuna de les altres llengües, sempre que parlem per descomptat de triar llengües en l'oposició català/castellà.

El motiu de fer ús d'unes lletres -segons la meva opinió- ve motivada per diversos factors:
  1. La importància identitària que en castellà atorguen a la ñ, que no té comparació possible amb la que en català es pugui concedir a la ç, entre altres motius perquè no en tenim l'exclusivitat. En canvi el castellà, en el nostre context europeu i occidental sí que en té l'exclusivitat perquè una altra llengua que la fa servir queda culturalment molt allunyada.
  2. Evitar fer ús de banderes, que tenen un ressò més polític i que, en el cas de Catalunya, pot haver-hi qui se senti incòmode posant una bandera espanyola al seu web. En aquest sentit, també s'han fet servir altres icones com les que identifiquen monuments (Sagrada Família, Quijote y Sancho Panza...).
  3. Les banderes tenen també el problema de la correspondència amb un país. Aquest problema afecta més en castellà ja que la bandera espanyola es correspon amb l'Estat espanyol i no amb tots els altres països que van deixar de formar part d'Espanya fa temps. En el cas català no afecta tant perquè la bandera catalana és comuna a tots els territoris de llengua catalana, i si bé a cada territori la diferencien d'alguna manera i sols Catalunya disposa de la bandera sense cap ornament, les quatre barres són un patrimoni compartit.
  4. Fer ús del nom de la llengua pot suposar un problema en algun context. No ho és tant en el cas del castellà, malgrat que les disquisicions castellà / espanyol són importants. I sí que ho és en el cas del català com a conseqüència de la politització del nom a què l'han sotmesa els partidaris de la seva segregació (català, valencià, balear, etc.). Qualsevol solució que eviti dir-ne el nom en facilita el tractament. Hi ha portals que diuen sezillament: bienvenidos · benvinguts · welcome... com una manera d'evitar anomenar la llengua.
No ens podem estar de dir que l'opció de fer ús del Quixot, a banda que requereix més espai que un simple caràcter, té un risc molt rellevant. Les sospites, cada cop més evidents, que Cervantes era Cervent i que el Quixot va ser escrit en català fa que el símbol pugui entrar en qüestió en algun moment a venir. Per contra, la Sagrada Família no comporta cap risc ja que el propi Gaudí era un declarat catalanista i que la imatge estilitzada del temple són quatre campanars que es corresponen a quatre barres. Posats a comentar riscos identitaris, tampoc no podem deixar d'indicar que els primers escrits coneguts on apareix la ç són castellans.

Veiem, doncs, que tant espanyols com catalans poden trobar-se còmodes amb l'opció ç/ñ. Tanmateix, aquesta té un greu problema en referència a la unitat de la llengua catalana: si aquesta distinció és funcional en l'oposició català / castellà, quan ens referim a l'oposició català / francès que pugui ser la preferent a la Catalunya Nord aquest valor distintiu de la ç ja decau. És més, el francès també es pot trobar còmode fent servir la ç per a identificar la seva llengua!

I no cal dir si pensem -com correspon- en termes globals i multilingües: el problema indicat amb el francès encara esdevé més gran en haver de confrontar-nos amb altres llengües que també fan ús de la ç com el portuguès.

Si hem de mirar quina altra lletra té un caràcter diferencial no en trobaríem cap altra, sinó que ens hauríem de conformar amb dígrafs. La x té molta força en català però és un caràcter massa universal. Anant als dígrafs, l'ela geminada (l·l) és diferencial però en canvi no té un caràcter identitari. En canvi el dígraf que sí que és diferencial i identitari és l'ena palatal: ny. D'altra banda la ny forma part del propi nom de Catalunya, tot i que aquest no té perquè ser un element rellevant si pensem en termes de tots els països de llengua catalana. El fet que, a més, es correspongui amb el mateix so que la ñ castellana és una casualitat, però encara hi dona un valor afegit. L'ena palatal ha donat solucions pròpies per a les llengües romàniques: ny, ñ, nh (portuguès i occità), gn (francès i italià)... fet que li atorga una funció de diferenciació identitària però amb coincidències...

Em sona que el suahili també fa ús del dígraf ny perquè el codificador de l'escriptura va ser un missioner català (no en tinc la font. Algú en sap res??). A més del català i el suahili, també usen ny l'hongarès, l'indonesi, i el luganda.


Per que fa a la ñ, també s'utilitza en llengües les ortografies de les quals van ser definides amb influència del castellà, com ara l'aimara, el quítxua, el gallec, l'èuscar, l'asturià, el chamorro, el guaraní i el mapudungun. A més, també l'usen sense aquesta influència el tàtar i el tàtar de Crimea (per a un altre so, el velar nasal ng) i el bretó per a indicar la nasalització de la vocal precedent.

En qualsevol cas, crec que la solució preferent és el nom sencer de cada llengua (preferentment expressat en la pròpia llengua) i, si és que cal reduir els caràcters, crec que hem de preferir la forma [ca] [es] [en] [fr] etc. Amb això no renego de les altres solucions, que corresponen a fórmules creatives que estan a disposició de qui vulgui però que no haurien de ser considerades les normals.

4 comentaris:

  1. D'acord amb la teva conclusió final, perquè jo he de servirme d'altres llengües que també tenen "ñ" i "ç".
    Amb "ñ" el guaraní, i amb "ç" el francès.

    ResponElimina
  2. Esclar, aixo de ç / ñ serveix de manera casolana, no en un context multilingue global...

    ResponElimina
  3. La "ñ" també és present en

    - el 'kréyol' o crioll de base lexical francesa parlat per tribus indígenes del Brasil (que també es parla a la Guaiana 'francesa') s'escriu 'oficialment' (i erròniament, allunyant-lo dels altres 'criolls francesos' caribencs que tenen una norma escrita ben fixada) basant-se en la grafia del portuguès, més la "ñ". El crioll de la resta de la Guaiana és molt pròxim d'aquest però diferent.

    - el 'piemontèis' o piemontès també l'emprà

    ResponElimina
  4. Molt interessant la teva aportació!

    ResponElimina