9.9.10

Els forasters

Recordo de petit que la paraula foraster era habitual. S'aplicava a gent vinguda de fora, el que ara en diríem immigrants. En aquells anys 70, els immigrants eren pràcticament tots procedents d'Espanya. Per tant, no puc afirmar amb plena seguretat si les persones procedents d'un altre estat també se'ls anomenava forasters o bé estrangers. Ho dic perquè a les illes Balears fan aquesta diferència: els forasters són els castellans (entengui's en el sentit de la Corona de Castella) i els estrangers els de fora de l'estat. I els catalans hi som catalans.

També es feia servir amb força assiduïtat la paraula xarnego, amb un to que podia anar des del descriptiu d'una persona nouvinguda que no s'acabava d'adaptar plenament fins al plenament despectiu del qui no volia adaptar-se, no se sentien catalans, no acceptaven parlar català.

És curiós com en els 20 anys que van seguir a la democràcia aquestes dues paraules es van perdre i avui són molt poc usades (gent que les fèiem servir avui no les emprem mai) i la gent més jove pot ser que les desconeguin per complet. Segurament es deu al gran esforç que s'ha fet al nostre país per evitar actituds que poguessin trencar el país, un esforç per sumar, per ser els 6 milions d'aleshores, ara set i mig. Però sigui com sigui, deunidó l'esforç per foragitar des de l'esforç de tothom dues paraules que fa 20 o 30 anys eren absolutament habituals.

Retornant al foraster, és una paraula usada durant segles, i no solament respecte als castellans en el sentit de pertanyents a una altra nació o societat, sinó que també els castellans l'empraven respecte als catalans. En aquest sentit és interessant aquest estudi sobre quina percepció tenien dels catalans a la Cort castellana durant  els dos segles previs a la creació de l'Estat espanyol, el XVI i XVII.


Una percepción generalizada en las élites gobernantes de Madrid era su predilección por la Corona de Castilla, que nos revela indirectamente una percepción hacia los catalanes y lo catalán (como hacia los otros reinos de la monarquía hispánica, salvo la Corona de Castilla). Esta percepción implicaba automáticamente una menor importancia y estimación del Principado y una menor comprensión de sus problemas y peculiaridades.

Tal predilección consta en relativamente pocos documentos de la primera mitad del siglo XVI, pero podemos sin duda mostrar un creciente castellanocentrismo a partir de Felipe II y en los documentos de la segunda mitad del siglo XVI y del siglo XVII. Esta predilección tampoco es sorprendente si tenemos en cuenta que formaban el gobierno de la monarquía fundamentalmente miembros de las élites castellanas, que tampoco el Rey mismo salía mucho del ambiente de su corte en Madrid o sus cercanías y que la Corona en ninguna parte se encontraba con menos problemas para imponerse que en la Corona de Castilla. Y si eso era así en el caso de los gobernantes, que en la corte mantenían el contacto más estrecho con el Principado, podemos suponer que el resto de la corte cultivaba un castellanocentrismo aun más exacerbado.

Esta predilección, la afirmaron en sus testamentos los tres últimos Austrias –cosa que no se da en los testamentos de los dos Austrias mayores. Así escribió Felipe III:
[…] que ame y onrre [el futuro rey] a sus reynos y se desvele en su buena conservaçión y aumento y onrre y ampare a sus basallos que lo mereçen y, aunque esto es general con todos sus reynos, en particular le encargo el amor y cuydado de los reynos d’España, i muy espeçialmente de la Corona de Castilla, pues es notorio las fuerças de gente y dinero que emos sacado desta Corona […].
En muchos documentos se puede ver una identificación subconsciente de los gobernantes con sus reinos de la Corona de Castilla. Felipe IV impuso en el testamento que su sucesor «[…] menor de edad, ha de tener y tenga su Corte y residencia en los reynos de Castilla, […]», y calificó de forasteros a los súbditos no castellanos, utilizando a los castellanos, que conocía bien y eran de plena confianza, como ejemplo para explicar cómo se debía tratar al resto de sus vasallos:
Encomiendo […] al dicho mi sucesor y sucesores, el favorecer yamparar a todos los vasallos forasteros y fiar de ellos como de los mismos de Castilla, […].
Esta identificación de la clase gobernante de Madrid con la Corona de Castilla, la encontramos en gran parte de los documentos de trabajo del gobierno. Otro ejemplo de ello aparece en el «Gran memorial» –como lo ha llamado J. H. Elliott– de 1624 del Conde Duque de Olivares para el joven rey, en el que los vasallos no castellanos del Rey se califican de forasteros y extranjeros.

Potser aquesta és una paraula a recuperar, com a terme descriptiu. Immigrants no es pot aplicar durant molt temps, ja que un deixa de ser-ne quan ja s'ha establert a la destinació. I aleshores són ciutadans, i si es vol nouvinguts. Dir-ne forasters ve a ser un sinònim de nouvingut, amb la diferència que foraster connota amb un cert grau de no prou integració. D'alguna manera la llengua ha de poder expressar conceptes com que hi ha nouvinguts que s'han integrat de ple i altres que encara se senten forasters. No té, doncs, una càrrega pejorativa sinó descriptiva d'un grau menor d'integració.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada