19.11.10

Els mesos de l’ any

Publicat en EL PUNT dilluns 15 de novembre del 2010

 Eugeni S. Reig

El calendari romà era, inicialment, lunar. L’any tenia 304 dies i deu mesos que s’anomenaven Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Quinctilis, Sextilis, September, October, Nouember, December. El primer dia de l’any era l’u de març. Posteriorment s’hi varen afegir, a continuació de December, dos mesos més, Januarius i Februarius. Amb aquest canvi l’any va passar a tindre 12 mesos i 354 dies. El 153 a.C. es va decidir que l’any començara l’u de gener en lloc de l’u de març. El calendari continuava sent lunar i bastant inexacte i calia intercalar alguns dies –onze o dotze– per a fer que fóra coherent amb el ritme de la natura. Aquests dies, que no pertanyien a cap mes, s’afegien a continuació del 23 de febrer, quan acabava la Terminàlia, festival en honor del déu Terminus, deïtat tutelar de les fronteres. Juli Cèsar (100-44 a.C.), tribú, summe pontífex, censor, dictador vitalici i imperator, va introduir el calendari solar de 365 dies per tal de substituir l'any lunar. L'any 44 a.C., en què Juli Cèsar va ser assassinat,  el mes Quinctilis es va anomenar, en honor seu i a proposta del cònsol Marc Antoni, Julius, ja que era el mes del seu naixement. En temps d'Octavi Cèsar August (62 a.C.-14 d.C.), nebot i fill adoptiu de Juli Cèsar, el mes Sextilis, per un senatusconsultum del 23 a.C., va ser anomenat Augustus en honor de l’emperador.
Els noms dels mesos de l’any en valencià són: gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre. Estudiem-los per separat.
Gener
El nom del primer mes de l’any deriva del llatí vulgar jenuariu(m) i aquest del llatí clàssic ianuariu(m), que significa 'que pertany a Janus', ja que el mes estava consagrat a aquest déu romà de dues cares, custodi de les portes i claus del cel i de la terra. Regia el pas dels dies i de les nits i, per això, també dels mesos. La forma del llatí vulgar jenuariu(m) és analògica amb februariu(m).
La variant formal giner, àmpliament usada des d’antic, és conseqüència del fenomen de tancament de la e en algunes paraules començades per gen-, molt corrent en valencià. Així paraules com ara gener, genoll, general, genet, geneta o genovés poden tindre, en determinats llocs, la pronúncia popular ‘giner’, ‘ginoll’, ‘gineral’, ‘ginet’, ‘gineta’ o ‘ginovés’. Aquest tancament de la e en i no és universal i fluctua molt, ja que en alguns llocs es produïx i en altres no, en alguns llocs es tanca la e de determinades paraules però no la d’altres i, fins i tot, hi han llocs a on coexistixen formes amb e i formes amb i. També hi han determinades paraules començades per gen- en les qual no es produïx mai enlloc el tancament en i, com ara gendre, generós, generositat, geniva, gent, gentada, genteta, gentola o gentil. Com que la cosa és molt complexa, la millor solució és no consagrar com a forma culta cap de les variants populars començades per gin-, malgrat que siguen molt antigues i tinguen tradició literària. Així, doncs, escriurem sempre gener, mai giner.
Febrer
El nom del segon mes de l’any deriva del llatí februariu(m), derivat de februus, que significa 'que purifica'. La februa era una festa de purificació i expiació que els romans celebraven el mes de febrer. Februa era una epítet de Juno, com a deessa de la purificació. El mateìx qualificatiu (frebruus ) es donava a Plutó, déu de l'Avern. 
Març
El nom del tercer mes de l’any ve del llatí martiu(m), vocable que deriva de Mars, Martis, déu de la guerra, a qui era consagrat. Segons Ovidi, Ròmul, el mític fundador de la ciutat de Roma, fill del déu Mart i germà bessó de Remus, va ser qui va dedicar aquest mes a son pare. Els romans eren un poble bel·licós i varen dedicar el primer mes de l’any –que després va passar a ser el tercer– al déu de la guerra.
Abril
El nom del quart mes de l’any deriva del llatí aprile(m). L'ètim és incert. Segons alguns autors llatins (per exemple, Varró i Macrobi), aquest mot deriva del verb aperio, aperire (=obrir) i expressa la idea que la natura s’obri, que les flors esclaten, és a dir, que comença la primavera. Molts autors moderns suposen que deriva de l'etrusc *Apru (= Afrodita) deessa de l'amor i de la bellesa.
Maig
El nom del quint mes de l’any deriva del llatí maju(m) perquè estava dedicat a la deessa Maia, protectora del creixement dels fruits i mare de Mercuri, el missatger dels déus. A Roma també l'anomenaven Majesta i sovint la identificaven amb la Bona Dea, divinitat de la terra objecte d'un culte misteriós celebrat només per dones en una cova de Roma. Es creia que la  Bona Dea protegia la fecunditat dels camps, la gestació i la salut.
Juny
El nom del sext mes de l’any deriva del llatí juniu(m) perquè, probablement, estava dedicat a Juno,  reina dels déus que, amb Júpiter, el seu espòs, i Minerva, integrava la tríada capitolina. Era protectora  de la dona, de la vida conjugal i dels parts. Tenia l'epítet de Lucina (derivat de lux lucis, 'llum') perquè ajudava a vindre a la llum feliçment.
Juliol
El nom del sèptim mes de l’any deriva del llatí iulius, nom posat en memòria de Juli Cèsar, tribú, pontifex maximus, censor, dictador vitalici i imperator, autor del calendari julià, anterior al calendari gregorià que usem actualment.
Són molt corrents les pronúncies populars 'juriol', 'joliol' i 'joriol' que no s’han d’usar mai en la llengua culta, ni oral ni escrita.
Agost
El nom de l’octau mes de l’any deriva del llatí vulgar agustu(m) i aquest del llatí clàssic augustus, nom posat en memòria de l’emperador romà Octavi Cèsar August.
Setembre
El nom del nové mes de l’any deriva del llatí septembre(m), perquè era, antigament, el seté. A proposta de l’emperador Calígula se li va canviar el nom pel de Germanicus, que era el nom autèntic d’aquest emperador. El canvi es va mantindre durant algun temps, però molt poc.
Octubre
El nom del desé mes de l’any deriva del llatí vulgar octobre(m), perquè aquest més era, antigament, el que feia huit. Es va intentar canviar el nom d’aquest mes pel de l’emperador Dioclecià, però el canvi no va quallar.
Novembre
El nom de l'onzé mes de l’any deriva del llatí novembre(m), perquè era, antigament, el que feia nou.
Desembre
El nom del dotzé mes de l’any deriva del llatí decembre(m), perquè era, antigament, el desé.

 
NOTA.- Done les gràcies als membres de la llista Migjorn per la seua ajuda i, de manera molt especial, a Jordi Minguell i Roselló, a Joan Olivares Alfonso i a Ramon Torrents Rappard.

18.11.10

Astròlegs, astrucs i desastres

Antoni Llull Martí

Ja us vaig parlar un altre dia d’astres i termes relacionats amb l’estelada, però no d’aquests als quals em referiré avui.

El mot astre prové del llatí astrum i aquest del grec ástron, i ja era usual en la nostra llengua en el segle XIII. A més del seu significat de ‘estel’, també prengué durant l’edat mitjana el de ‘fat, predestinació’, i per això es parlava de bon astre i de mal astre per ‘bona sort’ i ‘mala sort’, i també s’usà antigament l’adjectiu astruc per ‘sortat’, i malastruc per ‘desgraciat’. Cap d’aquests mots són usuals en el parlar actual, però Astruc i Bonastre, que durant l’edat mitjana foren usuals com a nom de persona, especialment entre els jueus catalans, han sobreviscut com a llinatges. També hi ha el mot malastrugança, però no s’usa gaire.

Entre els mots derivats d’astre, un dels més coneguts és astrologia ‘ciència dels astres’, i el seu derivat astròleg. Fins ben entrada l’edat moderna la majoria de la gent creia fermament que el destí de les persones i de la humanitat estava escrit en el cel, i que per conèixer-lo només calia saber interpretar els moviments dels cossos celestes, sobretot els del sol, de la lluna i dels planetes, cosa en la qual es declaraven experts els astròlegs, i per això tenien molt de prestigi, encara que en moltes ocasions no encertassin gens ni mica en les seves prediccions.

El prefix des- en mots composts sol convertir el significat de l’element principal del compost en tot el contrari del que tot sol significa, com ocorre amb fer i desfer, conèixer i desconèixer, etc. I així, anteposat a astre amb el seu sentit de ‘sort’ o ‘destí’, significa tot el contrari a astre, amb el sentit de bona sort (recordau que també es diu «ha nascut amb estrella» de qualcú a qui li van molt bé les coses), i sol esser aplicat com a substantiu a un fet perjudicial, generalment amb conseqüències lamentables. De desastre sortí desastrat, i segles enrere es trobaven expressions com home desastrat i cosa desastrada, però fa temps que caigueren en desús. En canvi és molt usual desastrós, que el veim escrit o el sentim molt espesses vegades, i que més valdria no haver-lo d’utilitzar amb tanta freqüència.

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 152)

17.11.10

Agulla d’estendre

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig (Llibre inèdit) 

Agulla d’estendre: Pinça que s’usa per a subjectar la roba al fil d’estendre. 


Quan estengues vés en l’erta que no et caiga cap de peça de roba ni cap d’agulla d’estendre al desllunat.


La roba, quan acabem de llavar-la, la suspenem, encara humida, d’una corda o d’un fil de ferro que anomenem fil d’estendre i la subjectem, perquè no caiga, amb unes pinces de fusta o de plàstic que anomenem agulles d’estendre. ¿Per quin motiu quan pengem la roba perquè s’eixugue diem que l’estenem i no que la pengem si en realitat el que fem és penjar-la i no estendre-la? ¿Per què les pinces que usem per a subjectar la roba perquè no caiga ni se’n vole si fa vent reben el nom d’agulles d’estendre si no són agulles, són pinces? L’explicació és molt senzilla si mirem cap al passat. Antigament, quan les dones llavaven la roba en el riu, l’estenien –és a dir, l’escampaven– per damunt de les mates de les herbes del camp perquè s’eixugara al sol. Després, quan en lloc d’estendre-la damunt de les plantes silvestres, varen passar a penjar-la d’una corda o d’un fil de ferro, varen continuar dient que l’estenien. Quan en lloc d’estendre la roba en terra varen començar a penjar-la d’una corda o d’un filferro, la subjectaven amb agulles de cap –amb autèntiques agulles– perquè no caiguera ni se’n volara si feia aire. Més avant varen començar a usar-se pinces de fusta –actualment es fan també de plàstic– i varen continuar anomenant-les agulles d’estendre, encara que ja no eren agulles, eren pinces.

En valencià també es diu: pinça d’estendre, pinça de la roba
La llengua estàndard sol emprar: agulla d’estendre, pinça de la roba
En castellà es diu: pinza de la ropa

16.11.10

Paga, que és gata

Albert Pla Nualart / Filòleg

La popular dita em fa pensar en l'obra de Tennessee Williams amb què es reobre el Lliure de Gràcia, Gata sobre teulada de zinc calenta. Perquè, en efecte, aquí també és gata i es diu Maggie, per molt que en el títol original, Cat on a hot tin roof, pugui semblar gat. La gata que molts recordem és una esplèndida Elizabeth Taylor en un film que ens va arribar doblement censurat. Per Hollywood, perquè a Paul Newman no se'l deixava encarnar obertament l'homosexualitat del seu personatge. I pel traductor espanyol, perquè l'adjectiu hot s'esfumava del títol castellà per evitar pecaminoses associacions entre la Taylor i una gata calenta. Estrenada en ple franquisme, La gata sobre el tejado de zinc et deixava preguntant-te amb quina metàfora jugava el títol. Perquè caliente era la clau per entendre la insostenible posició de la gata en un terra que crema, i d'una jove ardent quan el marit passa d'ella. Però el més greu és que molt més tard, i sense censura, vam doblar el film al català calcant l'esguerro del censor, en una patètica mostra d'incapacitat per accedir a la cultura universal sense el filtre, sòrdid i caspós, de l'Espanya negra. Lluny de ser l'únic cas, l'absurd hàbit de traduir del, de vegades estúpid, títol castellà per presumptes motius comercials, és la norma. Una norma de vençuts, de castrats. Esperem que la magnífica traducció de Joan Sellent sobre una teulada ben calenta ens redimeixi de tantes tebiors.

Català a la terrasseta. Article publicat en el diari AVUI, pàgina 27, diumenge 24 d'octubre del 2010

15.11.10

Articles etnobotànics de Daniel Climent

L'enfocament d'aquests articles, publicats en la revista Mètode, és etnobotànic, és a dir, que abasten camps que van des de la botànica fins la mitologia, la lingüística, la història, la medicina, la bioquímica, la geografia i tot eixe munt d'aspectes culturals i etnogràfics que han marcat la nostra relació amb les plantes.

14.11.10

Sobre les paraules xarrar i xarrada

Eugeni S. Reig

¿Quin significat té el verb xarrar? Si mirem en el Diccionari Valencià trobem que la primera accepció és: «Conversar i parlar per passatemps, sense un propòsit concret, o sobre coses intranscendents». I posa l’exemple: «Sempre el trobaràs xarrant amb els amics». Però no ens calia consultar el diccionari, perquè tots coneixem molt bé aquest verb i sabem que significa «parlar de coses intranscendents durant un temps determinat, sense dir res important, sense cap propòsit concret més que el fet de parlar per parlar». En valencià tenim el modisme comparatiu xarrar més que un cabàs de granotes, que s’aplica a qui xarra molt. És molt expressiu. Les granotes rauquen i rauquen sense parar i no diuen res, no comuniquen res, només fan rauc,rauc,rauc. Això és el que fan els que tenen afició a xarrar, parlar i parlar i no dir res. També tenim el modisme comparatiu xarrar com una cotorra (o com una catorra). Tots sabem que aquests animalets tenen la facultat d’imitar la veu humana i que pronuncien paraules, però no diuen res, només fan soroll.
Xarrar és un verb de creació expressiva, que ens recorda el soroll confús –xarr-xarr-xarr– d’una xarradissa. En italià, antigament, es deia ciarrare –forma aquesta que encara es conserva en alguns parlars d’Itàlia– però ja en el segle xiv pa passar a ciarlare per influència de parlare. El verb castellà –i també portugués– charlar deriva de l’italià ciarlare i no el tenim documentat fins a mitjan segle xvi. Nosaltres conservem la variant primitiva: xarrar.
Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, ens parla bastant del verb xarrar i dels seus derivats. Ho trobem en les pàgines 512-515 del volum IX. Coromines ens explica que la forma xarrar, que és la que emprem els valencians, és la més antiga i que només en els dialectes catalans orientals apareix la variant formal xerrar.
El verb xarrar dona lloc a una gran quantitat de derivats i composts. Joan Coromines en relaciona 102 en el seu DCat. Un derivat valencià molt expressiu és xarramenta que podríem definir com «Conversa frívola i sense substància.» Exemple: «¡Tanta xarramenta amb les veïnes i el sopar sense fer!» Aquest vocable l’usa Enric Valor en la seua prosa literària. Així en la rondalla El ferrer de Bèlgida podem llegir: «En Banyatorta, plantat al davall del llit, somreia de sentir tota aquella, segons ell pensava, inútil xarramenta.»
Un altre derivat de xarrar és xarrada, que podem definir com: «Acció de xarrar durant un temps determinat». Una altra accepció de xarrada, molt usada en valencià, és «Dita malvolent, malintencionada. Comentari maliciós.» Exemple d’aquest darrer significat: «Eixa és precís que ho sàpia, perquè la xarrada que va tirar l’altre dia...»
Darrerament s’ha posat de moda usar la paraula xarrada amb el significat de conferència, discurs, parlament, col·loqui, taula redona, intercanvi d'opinions, etc. Cadascú pot fer el que considere més adequat, però jo, personalment, agrairé que, quan haja de parlar en públic en algun lloc sobre qüestions de llengua, el reponsable de l’acte faça el favor de no anunciar-lo com una xarrada. És que a mi no m’agrada gens xarrar i em molesta molt haver de suportar la xarrameca dels altres.

Publicat en EL PUNT dilluns 1 de novembre del 2010

13.11.10

La "y" se llamará "ye", "guión" pierde la tilde y quórum se queda en cuórum

La "y" se llamará "ye", "guión" pierde la tilde y quórum se queda en cuórum

El texto básico de la nueva "Ortografía de la lengua española" ha sido aprobado esta semana por la Comisión Interacadémica

05/11/2010

Madrid. (EFE/Ana Mendoza).- La nueva edición de la Ortografía, elaborada por las veintidós Academias de la Lengua, no cambia las reglas sustanciales pero sí contiene novedades interesantes: la "y" se denominará "ye"; en América deberán dejar de llamar "be alta" y "be baja" a la "b" y la "v", y "guión" y "truhán" pierden la tilde.

El texto básico de la nueva "Ortografía de la lengua española", una de las grandes obras de referencia de los hispanohablantes, ha sido aprobado esta semana por la Comisión Interacadémica de la asociación que agrupa a estas instituciones, y su contenido no será definitivo hasta que lo ratifiquen los máximos responsables académicos el próximo día 28 en Guadalajara (México). "Previsiblemente no habrá cambios", afirmaba hoy en una entrevista con Efe Salvador Gutiérrez, director de esta gran obra panhispánica, que tendrá más de 800 páginas y que Espasa publicará antes de Navidades.

Entre las novedades introducidas figuran también la supresión de la tilde en la conjunción "o" entre cifras (5 o 6). Y deberá escribirse "exministro", "exnovio", y no "ex ministro" o "ex novio".

Habrá que decirle adiós al "ex cáthedra" o al "deus ex máchina". Los latinismos y las locuciones latinas serán tratados como extranjerismos puros y duros y, en aquellos casos que no se hayan adaptado a las normas ortográficas del español, se escribirán en cursiva y sin tilde: "ex cathedra", "casus belli", "deus ex machina".

En la nueva edición, las Academias dan un paso más en la decisión, adoptada hace ya años, de no tildar el adverbio "solo" ni los pronombres demostrativos "incluso en casos de posible ambigüedad ("voy solo al cine" o "llega esta tarde"), "pero no se condena su uso si alguien quiere utilizar la tilde".

Además, se ha acordado que la escritura con "q" de algunas palabras (Iraq, Qatar, quásar, quórum) representa "una incongruencia con las reglas". Para evitarla han decidido escribirlas con "c" o con "k", según los casos: Irak, Catar, cuásar cuórum. Quienes prefieran la grafía originaria, tendrán que hacerlo como si fueran extranjerismos crudos y escribirlas en cursiva y sin tilde.

La Ortografía es un material altamente sensible y cualquier reforma puede "ser problemática". Las Academias de la Lengua Española lo saben de sobra y han procurado ser prudentes en los cambios, ya que se trata de normas y reglas aprendidas en la niñez "con gran esfuerzo", de tal manera que si una palabra "pasa a escribirse sin tilde o con ella, es como si nos arrancaran algo propio de nosotros mismos", subraya Gutiérrez.

Pues, si de tildes va la cosa, en la nueva edición se eliminan en aquellos monosílabos con diptongo ortográfico. La Ortografía de 1999 permitía escribir con acento gráfico o sin él determinados monosílabos, ya que, según los países de que se trate, se pronuncian como hiatos o como diptongos.

Así, se dejaba escribir "guion-guión", "hui-huí", "riais-riáis", "Sion-Sión", "truhan-truhán", "fio-fió", "crie-crié" o "Ruan-Ruán".

A partir de ahora, este tipo de monosílabos deberán escribirse "siempre sin tilde", tanto si se pronuncian como hiatos, como sucede en España, o como diptongos: "guion", "hui", "riais", "Sion", "truhan"..., etc. La "ch" y la "ll" dejan definitivamente de ser letras del alfabeto y se quedan en dígrafos (en la edición de 2001 del Diccionario ya no figuraban como letras independientes), y hay más novedades relacionadas con el alfabeto.

Y es que la denominación de las letras no es la misma en unos países y en otros. Así, la "b" se llama "be alta", "be larga" y "be"; la "v" es, según los países, "be baja" "be corta" o "uve"; a la "uve doble" le dicen también "ve doble" o "doble ve"; la "y" se denomina "i griega" o "ye", y a la "z", le dicen "zeta", "ceta", "ceda" o "zeda".

Las 22 Academias quieren que "haya una denominación única", y estas letras deberán denominarse "be" para "b", "uve" para "v", "doble uve" para "w", "ye" para la "y", y "ceta" para la "z".

"Pero no se condena a nadie", si siguen utilizando la denominación de siempre, precisa el académico español, antes de insistir en la conveniencia de la unidad. La Ortografía, señala Salvador Gutiérrez, "es el único código común a todos los países hispanohablantes. Nosotros podemos leer, casi como tuvieran la misma voz, a Neruda, Borges, Vargas Llosa, Cortázar, García Márquez u Octavio Paz, y eso es un bien enorme, cultural, económico y educativo".

Novedades también con el prefijo "ex-", que se escribirá unido a la base léxica si afecta a una sola palabra: "exmarido", "exministro", "exdirector", y continuará escribiéndose separado cuando preceda a palabras compuestas: "ex capitán general".

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20101105/54065373097/la-y-se-llamara-ye-guion-pierde-la-tilde-y-quorum-se-queda-en-cuorum.html

La i grega passarà a dir-se 'ye' en castellà

Aprovada l'ortografia elaborada per totes les acadèmies de l'espanyol

Dissabte, 6 de novembre del 2010 
ÓSCAR TORAL / Barcelona

No digui i griega, digui ye. El canvi de nom de la penúltima lletra de l'abecedari espanyol és una de les novetats més destacades de l'Ortografía de la lengua española aprovada aquesta setmana per representants de les 22 acadèmies de l'idioma a San Millán de la Cogolla (la Rioja), bressol del castellà. Una altra modificació és que monosíl·labs ortogràfics com guión i truhán perdran l'accent gràfic.

El director de l'obra, Salvador Gutiérrez, va declarar ahir a aquest diari que l'objectiu del text és «afavorir la unitat de l'espanyol als dos costats de l'Atlàntic». En aquest sentit, va subratllar que la nova ortografia
-que no canvia normes substancials- és la «primera totalment panhispànica», ja que en la seva elaboració hi han participat les acadèmies de totes les àrees lingüístiques. A l'anterior, publicada el 1999, aquestes societats només hi van donar l'aprovació.

UNITAT DE L'IDIOMA / Precisament a l'objectiu de reforçar la unitat de l'idioma respon la decisió d'unificar els noms de les lletres a tota la comunitat hispanoparlant, integrada per aproximadament 450 milions de persones. Per això la i grega passarà a dir-se ye, una fórmula estesa a l'oest de l'Atlàntic i que l'acadèmic Gutiérrez defensa amb convicció. «La denominació ye, que ja s'utilitza en algunes parts d'Amèrica, és més simple que i griega i reflecteix la pronunciació de la lletra», diu. En aquesta línia, es fixen els noms be, uve i ceta, de manera que formes com ara be alta, be baja i zeta quedaran al marge de la norma.

La decisió ha provocat sorpresa i algunes crítiques, com ara la del prestigiós ortotipògraf José Martínez de Sousa: «Dir ye a la i griega és forçar els parlants a fer servir un nom que els és estrany. A més, perseguir la unitat de la llengua és una quimera perquè sempre hi haurà múltiples formes de fer-la servir».

En la nova edició de l'ortografia, les acadèmies fan un pas més en la decisió adoptada fa anys de no accentuar l'adverbi solo ni els pronoms demostratius (este, ese, aquel...), fins i tot en casos de possible ambigüitat. No obstant, no es condemna l'ús de l'accent gràfic si algú prefereix utilitzar-lo.

No hi haurà marge, en canvi, amb els monosíl·labs ortogràfics, com guión, fió, crió i truhán. La nova obra estableix que s'hauran d'escriure sempre sense accent, encara que estigui consolidada la pronunciació bisílaba (gui-ón, fi-ó), tal com passa a Espanya. Gutiérrez ho justifica: «Es tracta d'unificar grafies, i la pronunciació monosil·làbica és majoritària entre els hispanoparlants». Martínez de Sousa no hi està d'acord: «Si aquí pronunciem guión en dues síl·labes, el més raonable és mantenir l'accent. Jo el seguiré posant».

'QATAR' SERÀ 'CATAR' / Altres canvis són l'eliminació de la lletra q en paraules on s'utilitza de manera incongruent (Qatar passarà a ser Catar, i quórum, cuórum), i la catalogació d'ex com a prefix, de manera que s'escriurà enganxat a la paraula que acompanyi (exministro, exmarido).


«L'ortografia és l'únic codi comú a tots els països hispanoparlants. Gràcies a ella, podem llegir Vargas Llosa, Borges i Delibes com si tinguessin la mateixa veu», subratlla Gutiérrez. La publicació de la nova obra, que els màxims responsables acadèmics ratificaran el pròxim dia 28 a Guadalajara (Mèxic), està prevista per abans de Nadal. Serà un llibre de més de 800 pàgines que desenvoluparà les normes amb abundància d'exemples.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20101106/grega-passara-dir-seye-castella/580609.shtml

12.11.10

Mojigatos en Channel 4

Reproduïm aquest article de Màrius Serra 

Esta es una historia de censura por mojigatería. Sucedió la semana pasada en Countdown, un concurso sobre palabras que emite Channel 4 en la Gran Bretaña desde 1982. Es decir, una institución televisiva como la que llegó a ser Cifras y letras (de matriz francófona), presentado durante años por Elisenda Roca. El género de los concursos televisivos basados en la lengua da formatos muy estables que suelen permanecer en la parrilla por encima de la media habitual. Es el caso, en castellano, de Pasapalabra o de aquel lejano Lingo que presentaba Ramoncín. En catalán, destacan el Bocamoll o El Gran Dictat, con el gran Òscar el Pilós Dalmau, cuya voz timbrada recuerda a Constantino Romero, otro que tal en cuestión de concursos. Volvamos a la Pérfida Albión. En un lance del programa Countdown salieron estas nueve letras: D, T, C, E, I, A, S, H, F. En esta prueba se trata de formar la palabra más larga con las nueve letras dadas. Jack Hurst, un estudiante de matemáticas de dieciocho años, tuvo una iluminación y formó la palabra SHITFACE, una letra más larga que el SHAFTED de su oponente. En inglés, face significa cara y shit es una de esas palabras de cuatro letras que la prensa británica reproduce con la inicial y tres asteriscos. Probablemente la más común, en ajustada disputa con fuck. En castellano shit tiene seis letras, las mismas que Mérida aunque con una pequeña variación de orden (la de circunloquios que llegamos a gastar para no mentar la mierda). Pues bien, cuando el concursante dijo shitface se partió el pecho y eso provocó la hilaridad general en el plató. La experta en lengua que ejerce de juez en el programa, Susie Dent, confirmó la validez de la expresión, adjudicándole un sentido cecano a "persona desagradable, repugnante" (ella dijo literalmente "rude or obnoxious person"), aunque los diccionarios de argot también la asocian a alguien que va muy pero que muy borracho. La palabreja permitió que Jack Hurst batiera uno de los récords de puntuación del programa, pero alarmó a la dirección del mismo. Countdown, siguiendo las premisas de producción del género, se graba en bloques de diversos programas seguidos que luego se emiten en días consecutivos, en un horario diurno (protegido). De modo que la dirección detuvo el programa, rebobinó la jugada y obligó a Jack a sacar otras vocales y consonantes ante las cámaras para hallar así otra palabra de ocho letras que le diese los mismos puntos Jack formó la palabra HARDIEST (superlativo de hardy, robusto).

Este mismo año, los presentadores de Countdown ya habían visto con terror como, tras una A inicial, el azar disponía una serie de letras que invitaban a la obscenidad: U, D, F, C, K, E. No hace falta ser licenciado en filología inglesa para formar un jodido fucked con estas seis letras. Pero ese día los dos concursantes hicieron un pacto de caballeros y se saltaron la casi inevitable grosería formando palabras más cortas aunque les dieran menos puntos. Meses antes, otros dos concursantes habían coincidido en formar WANKERS (gilipollas) con las letras dadas, pero en ese caso la dirección del programa consideró que no habían cruzado la línea roja. Lo más curioso del caso SHITFACE es que Jack Hurst sólo dejó de utilizar una letra de las nueve que le ofreció el azar. Una D. Con sólo añadirla al final podía formar la palabra de nueve letras SHITFACED, tan grosera como la anterior y definida por el Urban Dictionary como "totally drunked, spifflicated". Alzo mi mojito a la salud de esos mojigatos, a ver si se relajan un poco.

11.11.10

Controlar el rètol amb un retolador

Examen sona a paraula culta, ancorada en el passat des d'un punt de vista fonètic. De fet, en català va donar lloc de manera natural a eixam. Examen és un mot recuperat per la via culta. El mot llatí examen, -ĭnis, el mateix que donà origen a eixam, tingué també el sentit de 'agulla del fil de la balança', que sobresurt quan hom pesa; d'aquí 'acció de pesar, de sospesar, d'examinar'. I és que exāmen provenia de *ex-ăg-smen, der. de ex-ag(ĕre) 'moure enfora'.

El cert és que els anys de fer servir el mot examen en l'entorn educatiu l'han cremat, a banda d'aquesta sensació de mot antic. Potser és per això que en els darrers lustres s'ha anat substituint per control (tot i que ara -talment com un pèndul- ja torna de nou l'examen)

Control s'ha fet servir més a l'empresa però també està en retrocés. Control és una paraula fonèticament maca, però no adequada per a allò que significa ja que el so de k- inicial és massa dur (és tallant, cut, cortar, i agressiu, cop) i, a més, recorda 'contra' (i no és cap casualitat, com veurem tot seguit).

Per això sovint se l'ha volgut substituir per supervisar, la qual també té un problema, i és que qui et supervisa et 'visa' des de sobre (super-) cosa que també la fa antipàtica.

Personalment, prefereixo 'assegurar', per dos motius:
a) els fonètics que ningú té en compte (no té contraindicacions fonètico-onomatopeiques)
b) els lèxico-semàntics: quan assegurem l'objecte és nítidament el resultat, no la persona. Per contra, quan controlem o supervisem, l'objecte -ho vulguem o no- sempre és o pot ser la persona.

Millor assegurar un resultat que no controlar una persona. Les paraules diuen molt, fins i tot allò que no volem dir.

I d'on ve el control? El seu origen es remunta al llatí però no és tan fàcil com si diguéssim que ve de *controlem. No és així sinó que és més complicat i més interessant: prové de contrārotulāre, que volia dir controlar per registre duplicat; i aquest de contrārotulus (registre dublicat). Finalment, de contrā + rotulus (diminutiu de rota, roda).

I us preguntareu, què hi té a veure una roda aquí? Doncs la mateixa que hi pot haver amb els rètols de les botigues o de qualsevol armari!

Rètol prové del català antic ròtol (document de paper enrotllat), del llatí rotŭlus, forma masculina de rotŭla, diminutiu de rota (aquí ens apareix de nou la roda!), d'on es derivà retolar.

Per cert que ja haureu percebut que la ròtula del genoll i el retolador estan fets de la mateixa matèria etimològica: la roda o rota llatina!

I per més modern que sembli el mot controller ja veieu que la seva feina etimològicament deu ser ben senzilla: supervisar un doble registre! I quedi clar que no ens referim a una comptabilitat doble sinó a un sistema d'assegurament per a evitar errors o fraus.

10.11.10

Concurs de microrelats matemàtics

Encara que en aquest espai no hem publicat mai cap convocatòria ni anunci, creiem que aquest concurs bé s'ho mereix!

La Facultat de Ciències de la Universitat d'Alacant ha convocat un concurs de microrelats (pdf) de vint paraules o menys en què la seqüència dels mots s'ha de correspondre amb les primeres xifres del nombre pi. Amb el lema 'La matemàtica és la poesia de la ciència', el concurs admet relats originals en català i espanyol de tema lliure fins el 12 de novembre, quan es tancarà el termini.

El lliurament dels tres primers premis, consistents en llibres relacionats amb la literatura i la matemàtica, es farà el dia 24, en un acte que inclourà una conferència del professor Javier Moreno.

Els microrelats, d'un màxim de vint paraules, han de complir el requisit que el nombre de lletres de cada paraula sigui la xifra corresponent del nombre pi. El nombre pi és considerat una de les constants matemàtiques que més passions aixequen entre els professionals i afeccionats d'aqueesta ciència.

La convocatòria s'adreça tant a alumnes com a personal d'administració i serveis i professors de la Facultat de Ciències.

Font: vilaweb.cat

Nota: cal dir que no indiquen el tractament de les paraules apostrofades: un inici "Els d'aquí..." seria considerat vàlid com a 3,1,4...?

9.11.10

Pity, some pity, pity!

Ahir vaig sentir la Lolita parlant entrevistada a Catalunya Ràdio amb motiu dels 35 anys de carrera, i va dir que el seu públic encara li demanava Pena, penita, pena, la cançó que va immortalitzar sa mare, Lola Flores, de ben jove.

Certament, Pena, penita, pena és d'aquelles cançons que, ni que sigui solament la tornada, té un no sé què que fa que no s'oblidi, i que de tant en tant es brolli un sentit Pena, penita, pena... I ahir mentre conduïa me'n va brollar un però -vés per on- en anglès. I vaig pensar que devia ser un Pity, some pity, pity!

M'ha semblat que quedava millor pity, tot i que la paraula que etimologicament s'hi correspon seria pain, procedent del francès antic peine, del llatí poena, del grec poinē, amb el mateix significat. De la mateixa arrel,  l'anglès ha escampat pel món una paraula com penalty. (Nota onomatopeica: pena, com plorar, o explotar, tenen aquesta 'p-' que es correlaciona amb l'acumulació -plenitud- de sentiments que tenim dins nostre)


El pity és una paraula tan fàcil i tan difícil de pronunciar. No ens és fàcil fer dues is diferents, una de suau i una de forta. Jo no li acabo de trobar la comoditat, l'automatisme. No sé si concentrar-me a fer la primera més relaxada o millor deixar-la que surti més espontània i fer la segona més tancada...

Pity té la mateixa arrel que pietat, el mateix origen llatí sols que passant pel francès antic (com city es correspon amb ciutat...). Però també poden dir 'pena' amb una altra paraula, sorrow, que de seguida podem relacionar amb el sorry, trist, apenat, que fem servir per a dir disculpi! perdoni!, I'm sorry. (Nota onomatopeica: sorrow, com sad, o com en català ser, sentir... tenen aquesta 's-' que es correlaciona amb interioritat).

I encara podem fer servir regret i altres:

regret, sorrow, grief, anguish, woe, heartache, heartbreak. These nouns denote mental distress. 

  • Regret has the broadest range, from mere disappointment to a painful sense of dissatisfaction or self-reproach, as over something lost or done: She looked back with regret on the pain she had caused her family. 
  • Sorrow connotes sadness caused by misfortune, affliction, or loss; it can also imply contrition: "sorrow for his ... children, who needed his protection, and whom he could not protect" (James Baldwin). 
  • Grief is deep, acute personal sorrow, as that arising from irreplaceable loss: "Grief fills the room up of my absent child,/Lies in his bed, walks up and down with me" (Shakespeare). 
  • Anguish implies agonizing, excruciating mental pain: "I pray that our heavenly Father may assuage the anguish of your bereavement" (Abraham Lincoln). 
  • Woe is intense, often prolonged wretchedness or misery: "the deep, unutterable woe/Which none save exiles feel" (W.E. Aytoun). 
  • Heartache most often applies to sustained private sorrow: The child's difficulties are a source of heartache to the parents. Heartbreak is overwhelming grief: "Better a little chiding than a great deal of heartbreak" (Shakespeare). (font: www.answers.com)

És interessant pel seu caràcter onomatopeic woe (Deep distress or misery, as from grief; wretchedness). Es fa servir no solament com a nom sinó també com a interjecció (woe!) però de fet tot indica que aquest devia ser l'origen del mot, usat per a expressar pena o desencís, uou! Em recorda una altra mot clarament onomatopeic que va passar a "mot regular": awe, del qual ja en vam parlar.

Pel que fa a anguish, és evident el mateix origen i significat que la nostra angoixa. Passant pel francès antic, prové del llatí angustiae, i aquest d'angustus, estret.

8.11.10

Llampz i trons

Recordo en certa ocasió una noia estrangera parlant de "Catalan salmon" en el marc d'una fundació on col·laboro i que fan projectes de caràcter social. Per un moment, no vaig entendre res: parlava d'alguna espècie de salmó català? D'altra banda, mentre que la seva pronúncia de 'catalans' era anglesa, la de 'salmon' era castellana... fins que em vaig adonar, més per context que per altra cosa, que estava parlant d'un programa que té aquesta fundació: "Catalans al món".

El problema era prou fàcil d'analitzar. Aquesta cadena fònica requereix ser pronunciada com catalanz al món. És a dir, la lletra 's' final, en entrar en contacte amb la vocal següent se sonoritza. Aquesta voluntària vinguda de no recordo quin país, devia pronunciar aquest nom amb un criteri més aviat castellà, no fent això que el català i moltes altres llengües fan. En conseqüència, per un moment vaig creure que aquesta noia -probablement d'algun país nòrdic- ens volia proposar que ens dediquéssim a la piscicultura.

Per cert, en anglès tenen una especial creativitat en la llengua, tant a l'hora de crear paraules com d'escriure-les. I precisament respecte a aquestes sonores finals, moltes vegades hi juguen gràficament, sobretot en termes publicitaris o de marca. Per exemple:

  • Zurich: because change happenz (jugant a remarcar la 'z' que alhora forma part de la marca)
  • O el grup musical Boyz II Men

En català ens costa generar aquesta creativitat perquè durant molts anys hem hagut de fer un gran esforç per escriure bé en la nostra llengua i això ens ha provocat una certa mentalitat que pot haver penalitzat l'incompliment gramatical, fet que està plenament justificat quan es fa per raons creatives o fins i tot de rebel·lia conscient! Aquesta manca de creativitat també es deu, però, a un altre factor, i és que bona part de la publicitat es fa pensant en una altra llengua i posteriorment es tradueix a la nostra, fet que dificulta pensar fer dissenys publicitaris o de marca que parteixin o juguin a la pròpia llengua, deixant perdre una oportunitat de ser creatius d'una manera molt propera a la gent a qui t'adreces.

Per exemple, una botiga de paraigües, en lloc de dir-se Paraigüeria Aiguader (que ja seria prou creatiu!), per què no es podria dir "Llamps i trons" però escrit "Llampz i trons" i jugant amb la 'z' que fos com un llamp?

7.11.10

Les abreviacions

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 101)

Les abreviacions

Ramon Sangles i Moles

Les abreviacions són escurçaments de paraules amb la finalitat d’es­tal­­viar espai en els escrits i de guanyar temps a l’hora d’escriure, però no se n’ha d’abusar dins el cos del text. La paraula abrevia­ció en­­­globa tres menes d’escurçaments:
— les abreviatures (àlg., bibl., etc., Ll.);
— les sigles (AGFA, CGB, UNESCO) i els acrònims (làser, mòdem, Pimec);
— els símbols: Be (berili), + (més), & (lligadura de l’et llatí = i), $ (dòlar).
Sobre les ABREVIATURES (consideracions generals)
—  Duen sempre un punt final (no l’hi posem si després de l’abre­viatura hi ha punts suspensius o punt final). De fet, l’única abreviatura permesa a final de frase és etc. Tampoc no posem punt en els ordinals: 1r (1a), 2n (2a), 3r (3a), 4t (4a)...
—  En comptes de punt poden dur barra i hi ometem les preposicions i els articles; aleshores s’anomenen sintètiques: f/n (a favor nostre), c/e (correu electrònic).
—  Pel que fa a la lletra inicial, segueixen les regles de les majúscules-mi­núscules.
—  Les abreviatures d’expressions corresponents a altres llengües s’han de compon­dre, preferiblement, en cursiva. Exs.: n.b. (nota bene), ibid. (ibidem).
—  En l’abreujament d’un nom de pila compost, escriurem cada inicial seguida de punt i sense espai, com ara A.M. Badia i Margarit, i deixarem un espai darrere el punt en la representació de noms com Fran­cesc de B. Moll o George W. Bush.
—  El signe d’enllaç entre dos noms o cognoms s’ha de mantenir. Exs.: Joan-Carles Martí > J.-C. Martí, Jean-Paul Sartre > J.-P. Sartre.
—  Per raó de cons­tituir un so únic o molt lligat les dues o tres primeres lletres, l’a­breujament d’una sèrie de noms el farem amb dos caràcters: Ch. (Charles), Ll. (Lluc), Ll. (Lluís), Tx. (Txomin), Cl. (Clàudia), Gl. (Glòria), Cr. (Cristina), Gr. (Gregori), Ph. (Philippe).
—  Escriurem sense punt i sense espai: aC (abans de Crist), dC (després de Crist). Excepcionalment, aquesta abreviatura (que seria Cr.) no es fa seguint la norma.
—  Llevat d’algunes excepcions que indiquem en la pàgina 108, la inicial no es du­pli­ca per a ex­pres­sar el plural.
Tenim dues classes d’abreviatures
1)  Per suspensió (dit també omissió o truncament), en què, a partir de cert punt, s’omet la part final del mot. En aquest tipus d’abreviatura, la paraula es talla, bé després de la lletra inicial si és una vocal o una consonant simple, com a. (abans), c. (carrer), s. (següent), a.c.s. (al cel sia), n.c. (nom comú), s.d. (sense data); bé després de l’última consonant (incloent-hi dígrafs) que hi ha abans de la primera vocal de cada sílaba, com: ass. com. (as­sig­natures comunes), class. (classificació), col. (colecció o colaborador), corp. (corporació), doc. (do­cument), pl. (plaça), tel. (telèfon), transf. (transferència).
Sobre la pluralització de les abreviatures per truncament sembla que el criteri més estès és el de no posar-hi marca de plural. Tanmateix, en algunes hi ha hagut la tendència, segurament per voler marcar clarament la pluralització, d’afegir-hi la lletra s (i nosaltres ho fem en aquest llibre). Exs.: cols. (columnes), exs. (exem­ples), eds. (edi­­cions), tels. (telèfons), vols. (volums).
2)  Per contracció quan s’ometen algunes lletres, o totes, de l’interior de la pa­raula. En pluralitzar duen marca de plural. Exs.: Sr. / Srs. (senyor -ors), dte. / dtes. (descompte -es), fra. / fres. (factura -es), gna. / gnes. (germana -es).
En abreviatures fetes per contracció el francès no hi posa punt final.
L’italià, a part de fer-les com en català, a vegades també en fa escrivint un punt on comença la contracció; aleshores, no hi posa punt final. Exs.: c.le (centrale), p.zza (piazza), preg.mo (pregiatissimo), reg.ti (regolamenti), sig.ra (signora).
A més de mots, podem abreujar sintagmes; aleshores parlem d’abre­viatures compostes. En aquests casos hem de mantenir totes les partícules (preposicions i ar­ticles), hem de marcar amb un punt tots els abreujaments i hem de deixar un espai entre mot i mot. Ex.: j. de 1a inst. (jutjat de primera instància).
Sobre les SIGLES (consideracions generals)
Les sigles són abreviacions formades per les inicials de dues o més paraules (subs­­tantius i adjectius) que componen noms diversos, propis o comuns.
—  Les escriurem sempre en lletres majúscules i en rodona (malgrat que a vegades representin un text que convencionalment s’escriu en cursiva). Entre les seves lletres no hi ha d’anar cap punt ni cap separació. Excepcionalment poden dur alguna lletra en minúscula, com CiU, el DECat, el DdB (el Diari de Barcelona), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa), la UdG (la Uni­­ver­­­­­sitat de Girona).
—  En la seva composició hi poden intervenir altres caràcters que no siguin lletres (xifres, sím­bols...): TV3, R+D (recerca i desenvolupament).
—  Quan una sigla surti per primera vegada en un text, primer hi anirà el nom des­envolupat (de l’organisme, entitat, empresa...) i a continuació la sigla, escrita en­tre pa­rèntesis. Ara bé, també es pot fer al revés: posar-hi la sigla primer:
• La Universitat Catalana d’Estiu (l’UCE) va ser fundada l’any 1969.
• L’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) va ser fundada l’any 1969.
—  Generalment, les sigles han de correspondre al nom en català. Per tant, direm: el PNB (i no el PNV), els EUA (i no els USA). Les sigles de les cadenes nord-americanes i angleses també s’han de pro­nunciar a la catalana. Exemple: l’ABC, la BBC, la CNN. Per tant, escriurem sols en versió original aquelles sigles l’ús general de les quals ho demani: els GAL, l’FBI, la NASA...
—  Les sigles conserven el gènere i el nombre del nom complet que repre­senten, i quant a l’apostrofació, es té més en compte la pronunciació que no la grafia, com veurem en les que es pronuncien lletrejant (p. 104) o bé silabejant (p. 105):
• els EUA (els Estats Units d’Amèrica), la UE (la Unió Europea); etc.
El plural en les sigles
Algunes sigles, per a marcar la pluralització, ho fan reduplicant les inicials (CCOO [Comissions Obre­res], JJOO [Jocs Olímpics], PPCC [Països Catalans]), però aquesta manera de fer l’hem de considerar excepcional.
Ara nosaltres, desitjant de posar una mica d’ordre sobre la pluralització, ens basa­rem en un estudi de Jaume Salvanyà (vegeu Llengua Nacional, 68, pp. 10-12) que els nostres gramàtics han qualificat de ben encertat. Així, doncs, distingirem entre:
a) Sigles que no pluralitzen
Hi ha sigles que s’usen sols en singular, com les que designen noms propis de marques, empreses, organismes, institucions, entitats, associacions, lleis, partits polítics, etc. (H&M, TV3, BBVA, FBI, ACB, OTAN, LAU, ESO, UB, PSC); n’hi ha unes altres que, sense ser noms propis, tampoc no solen pluralitzar (HTML, PIB, TNT, IRPF, KO, XXL, etc).
b) Sigles que convé de pluralitzar
Hi ha moltes sigles, sobre les quals la majoria de llibres d’estil existents no ad­meten la pluralització, que aquell aprofundit estudi ens demostra que sí que han de poder dur afegida la lletra s (amb minúscula) al final. I han de poder pluralitzar perquè, en el moment en què les pronunciem com si fossin un nom (tant si és lletrejant-les com si no), tendim a donar-los forma de plural. Lògicament, si pronunciem els ce-des, escriurem els CDs; igualment farem: dos BMWs (dit dos be-ema-ves) / les BTTs (dit be-te-tes) / els CAPs (dit caps) / els CNLs (dit ce-ena-eles) / els CD-ROMs (dit ce-de-roms) / els DVDs (dit de-ve-des) / els EROs (dit eros) / les ETTs (dit e-te-tes) / els GPSs (dit ge-pe-esses) / els IVAs (dit ives) / les ONGs (dit o-ena-ges) / les OPAs (dit opes) / els SMSs (dit essa-ema-esses) / les TACs (dit tacs) / els USBs (dit u-essa-bes), etc. Fer que sols pluralitzi l’article és poc natural perquè crea una divergència incòmoda amb la llengua oral, i també és incoherent amb la gramàtica, que indica que l’article ha de concordar en nombre amb el nom. Això, a part del fet que la sigla es pot fer servir sense article.
Pronunciació de les sigles
—  Hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra (UGT) i sigles que es pro­nun­cien com si fossin una sola paraula (OTAN). Vigilem de pronunciar amb s sorda la c, per exemple, de BBC, de CNT, de l’IPC...
—  Pel que fa al seu gènere i al seu nombre, pensem que el parlant les concep com un tot, i fa de la primera paraula de l’enunciat el mot significatiu: la UOC (la Uni­­versitat Oberta de Catalunya), el MEC (el Ministeri d’Educació i Ciència), els CAPs (els centres d’atenció primària)...
Hi ha casos, però, en què el gènere es pren d’un terme genèric sobreentès, que no és explícit en la denominació. Això passa sobretot amb termes com empresa, com­panyia, societat, etc.:
• la IBM (la companyia), l’IBM (l’ordinador)...
Sigles pronunciades lletra per lletra (i apostrofació)
En les sigles lletrejades, el gènere i el nombre de la paraula primària de l’enunciat determinarà la classe d’article. Si la primera lletra de la sigla comença per vocal o per una consonant el nom de la qual té vocal inicial (f, h, l, m, n, r, s, x), apostrofarem els arti­cles el i la (o la preposició de, si escau). L’article femení la no s’apostrofa quan la vocal inicial sigui una i o una u àtones (la unió, la unitat, la universitat, la inspecció, la internacional...).
Aleshores, procedirem així: l’ADSL (l’a-de-essa-éla), l’FPC (l’efa-pe-cé [la Fundació Politècnica de Catalunya]), l’IRPF (l’i-erra-pe-éfa [l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques]), la UAB (la u-a-bé [la Universitat Autònoma de Barcelona]), la UB (la u-bé), la UCD (la u-ce-dé [la Unió de Centre Democràtic]), la UGT (la u-ge-té [la Unió General de Treballadors]), la UIB (la u-i-bé [la Universitat de les Illes Balears]), la UPC (la u-pe-cé [la Unió de Pagesos de Catalunya]), l’URL (l’u-erra-éla [el localitzador o identificador d’usuaris]).
Vegem més exemples de com el gènere del mot prin­cipal de la sigla determina la classe d’article, el o la, que hi hem de posar: el BCD (el Banc Català de Des­­­envolupament), la BBC (la Companyia Britànica de Ra­dio­di­­fusió), l’FBI (l’Ofi­cina Federal d’Investigació), l’FMI (el Fons Mone­tari Internacional), l’FNC (el Front Nacional de Catalunya), l’FP (la for­mació professional), l’HTML (el llen­guatge de marcatge d’hipertext), l’IBM (el Comerç Internacional de Màquines d’O­ficina), la IBM (la Companyia Internacional de Màquines d’O­ficina), la ICC (la Cambra Inter­na­cional de Comerç), la ITV (la inspecció tècnica de vehicles), el KGB (el Co­mitè de Seguretat de l’Estat), l’LSD (una droga [dietilamida d’àcid lisèrgic]), l’OIT (l’Or­ga­nització Internacional del Treball), l’OJD (l’Oficina de Justificació de la Distri­bució), l’MDT (el Moviment de Defensa de la Terra), l’ONG (l’or­ganització no governamental), el PNB (el Partit Nacionalista Basc), l’RFA (la Re­pública Federal Alemanya), l’SCI (el Servei Civil Internacional), l’SCSI (la interfície d’entrada-sortida de dispositius pe­rifèrics), l’SLD (el Semi­nari Laical Diocesà), l’SMI (el sistema mo­ne­tari inter­na­cional), l’SNCF (la So­cie­tat Nacional de Ferrocarrils Francesos), l’SPD (el Seminari del Poble de Déu), la TDT (la Televisió Digital Terrestre), la UCC (la Convenció Universal del Copyright), la UE (la Unió Europea), la UHF (la fre­qüèn­cia ultraalta), la UIEA (la Unió Internacional d’Estudiants d’Arquitectura), la VHF (la freqüència molt alta), el VHS (el sistema de vídeo domèstic).
Sigles pronunciades com una paraula, silabejant (i apostrofació)
En les sigles pronunciades com un mot hi aplicarem la norma general de l’a­postrofació (veg. pp. 112-113): l’AFI (l’Associació Fonètica Internacional), l’API (l’agent de la propietat immobiliària), el CADCI (el Centre Autonomista de Dependents del Co­­merç i la Indústria), l’EPIC (el disseny de circuits analògics integrats), la FAO (l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura), la FNAC (la Fe­de­­­ració Nacional de Compres per Directius), l’ICE (l’Institut de Ciències de l’Educació), l’ISO (l’Or­ganització Internacional de Normalització), l’IVA (l’impost sobre el valor afegit), l’OIT (l’Organització Internacional del Tre­­ball), l’OPA (l’oferta pública d’ad­qui­sició), el PSI (el Partit Socialista Internacional), el PSUC (el Partit Socialista Uni­ficat de Catalunya), el RACC (el Reial Automòbil Club de Catalunya), la RAC (la Ràdio Associació de Catalunya), la SGAB (la Socie­tat General d’Aigües de Barcelona), l’SGEN (el Sindicat General d’Educació Nacional), la UAL (la Unitat d’Assessorament Lingüístic), l’UCE (la Universitat Catalana d’Estiu [la u és tònica]), l’UCI (la unitat de cures intensives), la UEFA (la Unió d’Associacions Europees de Futbol), l’URSS (la Unió de Repú­bliques Socialistes Soviètiques), l’USC (la Unió Socialista de Catalunya), la USEP (la Unió Esportiva d’Escoles Primàries), l’UVI (la Unitat de Vigilància In­­­ten­siva).
En les sigles començades per i seguida de vocal hi ha vacilació entre pronunciar la i com si fos una consonant (tipus el iot) o com si fos una vocal (tipus l’ió): la IA o l’IA (la in­te­ligència artificial), la IATA (l’Associació Inter­na­­cional del Transport Aeri), la IEA (l’Agència Internacional de l’Energia), el IEC o l’IEC (l’Ins­titut d’Estudis Cata­lans), l’IES (l’Institut d’Educació Secundària), el IEU o l’IEU (l’Institut d’Estudis Urbanístics), el IOR o l’IOR (l’Institut per a les Obres de Religió), el IUT o l’IUT (l’Institut Universitari de Tecnologia), etc.
Notes
—  Davant essa líquida, d’acord amb les normes generals, no apostrofem l’article femení la (ni la preposició de) com, per exemple, la SGAB. En la pàgina 113 veiem que tampoc no s’apostrofa la Scala. Si apos­trofem l’staff, l’scherzo o l’statu quo és perquè són noms masculins (veg. p. 112).
—  No apostrofarem mai la preposició de. Exs.: de HB, de SCSI (vegeu p. 113).
—  Les vocals àtones de les sigles que es llegeixen com si fossin una paraula es poden neutralitzar o no. Passa el mateix amb els acrònims. Caldrà valorar en cada cas el grau d’arrelament en la parla comuna. Nosaltres, tanmateix, aconsellem de no neutralitzar d’una manera precipitada. Exemple: Renfe.
Sigles que es pronuncien desenvolupades
Hi ha sigles que no solen dir-se lletra per lletra ni com una paraula, sinó desplegant-se: ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), CGPJ (Consell General del Poder Judicial), SPL (Secretaria de Política Lingüística), DGLC (Diccionari general de la llengua catalana).
Sobre els ACRÒNIMS (consideracions generals)
Un acrònim (del grec akroj ‘extrem’ i onoma ‘nom’) és un mot format de frag­ments, normalment sílabes inicials de les paraules que formen la denominació a abreujar (i hi poden intervenir tant subs­tantius com adjectius i preposicions o conjuncions). El pronunciem sempre com una paraula i sols n’escrivim amb ma­­­júscula la lletra inicial (encara que a vegades, volent imitar les sigles, hom hi escriu totes les lletres amb majúscula). Per exemple: Eumo (Escola Universitària de Mestres d’Osona), Termcat (Terminologia cata­lana), In­ca­­sol (Institut Català del Sòl), Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Cata­lunya). A vegades els acrònims es lexicalitzen i donen lloc a un nom comú (bit, làser, ovni, pime, píxel, radar, sida, mòdem...); aleshores els escrivim amb minúscula.
Sobre els SÍMBOLS (consideracions generals)
—  Els símbols (formats de lletres o signes) indiquen magnituds físiques, mo­ne­des, ele­­­ments químics, etc., i són establerts sovint per organismes inter­nacionals.
—  S’escriuen en lletra rodona, majúscula o minúscula, segons cada cas. Si pro­ve­nen d’un nom propi, la primera lletra anirà amb majús­cula (però no quan s'escriu el mot sencer). També es­criurem amb majúscula la primera lletra del símbol dels elements químics: He (heli), S (sofre) i la lletra del símbol dels punts cardinals: N (nord), S (sud), E (est), O (oest), NO (nord-oest) SE (sud-est).
—  No s’apostrofen (ni els articles definits el i la ni la preposició de), ni duen espais entremig, ni punt final ni marques de plural. Es llegeixen desplegant-los.
—  Són d’ús freqüent en gràfics i sobreimpressions en pantalla per a reforçar l’ex­­­­pli­cació dels textos informatius. En canvi, no són recomanables ni habi­tuals en­mig d’un text convencional, on solament els farem servir si les formes des­en­volu­pades no hi caben o si els hem de repetir moltes vegades.