11.2.11

"Me pones con la tía buena?"

Avui he trucat a la seu madrilenya d'una gran organització no lucrativa. Per donar-me el nom de la persona amb qui havia de contactar, m'han dit "tome nota: bonaza, con dos zetas". Com a mer aclariment, jo he respost "Entendido, bonazza, como en italiano..." (pronunciant la zz en italià, és a dir, igual que en català fem la tz).

Amb gran rapidesa, m'ha corregit "no, no, que es en español!" i ha començat a lletrejar el mot: "b de Burgos, o de Oviedo, n de Navarra, a de Ávila, z de Zaragoza, z de Zaragoza, a de Ávila".

I jo: "claro, claro, gracias". No era cuestió de discutir-li si el cognom era español o italià.

Molt sovint, en converses amb espanyols, sempre els acaba sortint la vena nacionalista. Els catalans ho sabem identificar prou ràpidament perquè ja els tenim clixats. I els coneixem molt més bé nosaltres a ells que ells a nosaltres.

Darrera d'aquest mena de manifestacions o de tarannà, de vegades hi podem trobar un posicionament més ideològic. En aquest cas, com passa en altres vegades, és purament la punta de l'iceberg d'una manca de cultura general. Com sinó pot dir que Bonazza és un cognom castellà? Com pot ignorar que el dígraf zz és típic de l'italià? Com pot desconèixer com es pronuncia la zz italiana?

És raonable que una família castellana que arrossegui un cognom italià Bonazza n'hagi castellanitzat la pronúncia. I per tant, és normal que qui els conegui, ho pronunciï com ells prefereixen. Però també és normal, per a una llengua germana com la italiana, que tinguem una mínima cultura general que ens permeti saber com es pronuncia l'original!

Ara ja sé com es vol dir (pronunciar) aquesta persona. Però atenció: si no ho sabés, lògicament jo hauria dit Bonazza en italià, o sigui Bonatza. Hauria trucat per telèfon i hauria dit: "Quisiera hablar com la Sra. Bonatza". I ho hauria fet amb tota normalitat, no en defensa de cap principi, sinó fent ús de la pronúncia pròpia del cognom. Estem en una societat global on és perfectament suposable que pot haver-hi una persona italiana treballant a Madrid. És més, trobaria propi d'una gran ignorància telefonar (desconeixent la preferència d'aquesta persona) i demanar per Bonaza (amb z castellana, és a dir, Bonatha).

Per cert, en un altre registre lingüístic, també podria trucar i dir: "Hola, ¿me puedes poner con la tía buena, por favor?" Per entendre la jugada lingüística sols us cal saber que bonazza vol dir nadó però també una altra cosa:
Significato bonazza:
[bo-nàz-za]
s.f.
volg. Donna formosa; di bellezza molto appariscente
Per cert, Déu vulgui que la natura hagi proveït aquesta criatura amb la gràcia de la bellesa i, tal com el seu cognom pressuposa, estigui boníssima. Altrament, la llengua estaria actuant per la via antroponímica com un càstig diví d'aquells que faríem recomanable el canvi de cognom (o potser la desfiguració de la pronúncia!!).

3 comentaris: