Llegint un text en francès m'he aturat en aquesta pregunta que m'ha fet pensar:
En quoi votre structure instaure-t-elle une...?
El motiu del meu posat consirós no era tant sobre el contingut de la qüestió sinó sobre la lletjor de la solució instaure-t-elle, amb aquesta 't' inserta enmig, sense cap origen etimològic (ni lògic) sinó merament per un costum se suposa que eufònic en la pronúncia.
De fet, en català també es dóna una situació similar, en l'imperatiu de tercera persona del plural (aplicat sobretot per al vostès): Cantin-ho, estudiïn-ho, vagin-hi... tenen com a forma habitual de pronúncia Càntint-ho, estudiïnt-ho, vàgint-hi.
No és el mateix perquè en el nostre cas es dóna molt poc sovint. I sobretot perquè no ho escrivim. Com que és una pronúncia popular però que suposa una irregularitat, crec que és més raonable no escriure-la, si bé pot donar algun maldecap a qui ho hagi d'escriure algun cop i tingui dubtes, o sobretot a qui ho llegeixi i no li acabi de sonar bé la lectura literal. Però per això hi ha l'ensenyament, on ens han explicat que això succeeix. Us imagineu que al Pompeu Fabra -inspirant-se en el model francès- se li hagués ocorregut de fer-nos escriure cantin-t-ho, estudiïn-t-ho, o vagin-t-hi?
Però gràficament segueixo dient que no m'agrada la solució francesa del instaure-t-elle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada