30.10.11

Leo Messi és Llegeixo Messi per a 'La Vanguardia' en català

#Psicolabis .

Reprodueixo la notícia que publica el diari ARA:


Al diari barceloní, el traductor al català li juga una mala passada i tradueix el nom del crac argentí del Barça per "Llegeixo"
Al destacat, 'La Vanguardia' rebateja Leo Messi com a "Llegeixo"
Al destacat, 'La Vanguardia' rebateja Leo Messi com a "Llegeixo"
La Vanguardia ha rebatejat el davanter del Barça Leo Messi en la seva edició en català d'aquest diumenge. El diari barceloní ha traduït el nom del crac argentí per Llegeixo Messi a l'article "Crisi, quina crisi?" que escriu Antoni López a la pàgina 64, fent una traducció literal del nom de l'argentí, Leo, al català.
No és el primer cop que els diaris que utilitzen un traductor automàtic per fer la seva versió en català cometen aquest tipus d'errades, justament amb noms propis que, traduïts al català, tenen un significat ben diferent a l'original. El mateix diari va anomenar "Noia" l'exjugador de l'Espanyol, ara al Betis, Javi Chica, fa uns mesos.

29.10.11

El Nokia Puta y otras notables meteduras de pata del branding

#Psicolabis . (reproduït de http://blogs.lainformacion.com/futuretech/2011/10/27/nokia-puta/)


El Nokia Puta y otras notables meteduras de pata del branding

27 octubre 2011 - 13:55 - Autor: Iñaki Berazaluce
Nokia acaba de presentar su nuevo teléfono, el Nokia Lumia o, lo que es lo mismo Nokia Puta, como sagazmente captó un columnista de CNet. El Lumia es el último ejemplo del terreno resbaladizo en el que se mueven las multinacionales, empeñadas en bautizar sus productos con nombres breves, sonoros y que se pronuncien igual en todo el mundo.
Pero los genios del marketing no siempre tienen en cuenta de que, además de sonoridad, las palabras también tienen significado, como bien saben los bautistas de los célebres Mazda Laputa, al Nissan Moco o el Mitsubishi Pajero. A continuación un completo elenco de marcas catastróficas:
1 Hotel Tryp Atocha. La rigidez corporativa da lugar a curiosos juegos de palabras. El nuevo hotelTryp Atocha, en la calle madrileña del mismo nombre, puede espantar a los clientes que estén a dieta: “tripa tocha”, como hace notar Antonio Dyaz en Yorokobu.
2 Carefree Tanga. Si Evax tiene su Evax Tanga, Carefree debería tener su Carefree Tanga, ¿no? Sobre el papel parece una buena idea pero al pronunciarlo se ve la verdad: “Ker Fritanga” es la compresa que usa la churrera.
3 Extintores Palma Peña. Los señores Peña y Palma podían haberse dedicado a cualquier otro negocio menos al de la seguridad. O haber invertido sus apellidos, o haber utilizado iniciales pero, honestamente, un extintor que se lleve impreso “palma peña” no inspira confianza, precisamente.
4 Opel Ascona. El tanque de Opel se vendió como Ascona en todo el mundo salvo en Portugal, donde adoptó el inexpresivo nombre de 1604. En portugués, “ascona” significa “vagina”.
5 Knorr Pota. Cuando ya se han trasegado los caminos de la sopa juliana, vichisuá y crema de calabacín, sólo queda innovar: ¿por qué no una sopa con sabor a pota? De venta en Japón, país de grandes tragaderas.
6 Restaurante Miano. Cuando menos es arriesgado el nombre de esta casa de comidas. Reproducimos el sucinto comentario de Severalasalrevés al respecto: “Aquí se come que te cagas. Del culo a la mesa y de tu boca otra vez al culo”.
7 Teka Gas. Era cuestión de tiempo que el fabricante de muebles de cocina Teka lanzara una línea de cocinas de gas. Sin pensárselo mucho la bautizaron como Teka Gas, así que mucho ojito al prender la lumbre, que la carga el diablo.
8  La Stafa. Famoso centro comercial de Viena en el que, no lo dudes, te timarán más que en el Gran Bazar de Estambul.
11 Boutique Pene. Esta tienda de ropa japonesa es la polla, tal y como afirma sin pudor su rótulo. Kirai tiene una prolija recopilación de nombres desafortunados en Japón.
9 Aguardiente Hijoputa. Ya lo decían los chanantes: hijo de puta hay que decirlo más. También al tomarse el digestivo tras una copiosa comida.
10 Restaurante Tan Dao Vien. Restaurante vietnamita sito en una calle de París y nombrado a espaldas de la clientela española, excepción hecha de opciones sexuales minoritarias.

Visto en CNet, vía Menéame.
Con información procedente de StramboticMicrosiervos y Yorokobu. Muchos más errores de traducción, aquí.

28.10.11

Rajo de ràbia!

En anglès tenen una paraula per a dir ràbia que, a més, és germana d'aquesta. Es tracta de rage (rāj), del llatí vulgar rabia, del llatí clàssic rabiēs, de rabere, estar boig.

De fet, hauria estat un evolució molt normal que en català ràbia, per influència de la 'i', hagués donat *raja. Igualment en castellà podria haver donat *raja (amb 'j' castellana, of course).

Estic pensant si el verb castellà rajar, en el sentit d'esquinçar o despotricar, podria tenir aquesta procedència. Sembla més probable que sigui una evolució del significat, des de trencar, rasgar, cap al sentit de parlar malament d'una persona. Però sembla interessant la possibilitat que pogués venir de rabiar. He tractat de mirar l'etimologia de raja, però he trobat més accés a sexe que no a ètims, coses de la raja!

El rajar català prové del llatí radiare (emetre raigs de llum), derivat de radius (raig). En tot cas, si fos així, potser en català també podríem tenir un rajar (amb 'j' catalana) provinent del rabiar! I podríem rajar de ràbia!

27.10.11

He descobert la ä anglesa en català!

#Psicolabis .

En anglès tenen una 'a' que solem representar 'ä' que té la característica de ser velar. És la de father i, en general, davant de les erres: car...

Per a explicar-li a mon fill li dic que és una 'a' enfadada, ja que és així com sona!

I precisament acabo de descobrir que en català disposem d'aquest so en un paraula, una expressió.

Es tracta de la interjecció ha, normalment escrita amb exclamació, ha!, pronunciada amb hac aspirada i que es fa servir per acollir una informació amb incredulitat o per respondre negativament (equivalent a un creu-t'ho!).

Al diccionari es diu que es pronuncia amb hac aspirada però proveu a fer una 'a' normal amb una aspiració i veureu que no funciona. Perquè tingui el caràcter expressiu que li atorguem l'hem de fer amb una 'a' velaritzada, com l'anglesa de father, com la 'a' enfadada que li deia a mon fill!

Llegim al Diccionari: [ pronunciat amb h aspirada ] interj 1 Mot amb què hom acull la nova d'una cosa que semblava no poder ésser.

I en anglès:
ha o hah (hä)
interj. Used to express surprise, wonder, triumph, puzzlement, or pique.

A més, el diccionari català també recull el altres sentits de ha:

 
ha, ha Expressió de satisfacció, de triomf. 
 ha! ha! ha! Expressió usada per a imitar una riallada.

26.10.11

#diccionAra CoNéixer: néixer acompanyat d'un germà bessó

#diccionAra
#Psicolabis .


CoNéixer: néixer acompanyat d'un germà bessó (amb qui durant nou mesos no has tingut l'oportunitat de coincidir dins l'úter)

25.10.11

Una postil·la

Acabo de fer una postil·la en una reflexió del bloc. En escriure aquest mot, m'ha vingut al cap la forma castellana, apostilla, i tot plegat m'ha suggerit l'etimologia, d'altra banda prou evident per a qui vulgui veure-la: post illa, és a dir, coses escrites amb posterioritat a aquelles.

La curiositat és que en castellà s'hagi colat una a- inicial. Però més curiós és encara que a algun català despistat, li soni malament postil·la i trobi ben natural apostilla. Qui ho senti així, segurament deu creure -ni que sigui en el seu inconscient- que apostilla prové d'escriure alguna cosa "a posta", i aleshores el mot català postil·la queda orfe de la falsa etimologia... hehehe... Doncs posa-t'hi til·la.

Segurament en castellà es devia afegir fruit d'una mala divisió de la suma de l'article i el nom: la postilla devia passar a la apostilla. Tanmateix és curiós que s'hagi produït aquest error en un mot culte. D'altra banda, pel mateix motiu els castellans també podrien prendre apastillas! També cap la possibilitat que aquesta estranyesa els vingués del francès.

En català també tenim mots modificats per un "mal tall". L'obisbe (de opiscopus) va confondre's amb lo bisbe i va donar lloc a el bisbe. Però és més raonable que passi això amb un mot d'ús comú que amb un cultisme.

Doncs ja sabeu: els castellans a prendre (a)pastillas i els catalans (pos)til·la.


postil·la

[1407; substantivació de la locució ll. post illa 'després d'aquelles coses']
f 1 LIT Glossa, nota breu feta al marge o al peu d'un escrit per aclarir-ne el text.
2 p ext Notes de comentari impreses a peu de pàgina o al final del volum.

24.10.11

Cap on carrega el Trueba?

#Psicolabis #Etimologia .

Pep Guardiola ha acceptat la proposta d'una nova campanya publicitària de Banc Sabadell. En el vídeo corresponent, conversa amb Fernando Trueba, que li va fent preguntes sobre el seu futur mentre l'entrenador blaugrana s'interessa per l'ofici del realitzador. Podeu veure el vídeo a l'ARA.

Hi ha una cosa que no acabo de comprendre. Fernado Trueba és ostensiblement guenyo. Però per quins set sous l'ull que presenta la fugida a tota la conversa és el dret excepte en uns instants del començament en què és el dret?

Desconec si aquesta disfunció ocular pot oscil·lar d'un ull a l'altre, però m'ha sorprès. He acabat estant tota l'estona més pendent de si li tornava a canviar que no del que deien. 

Pot ser que hagin capgirat la imatge? Com que darrerament s'ha posat tant de moda manipular les imatges, ja no ens costa gens pensar que pugui haver-hi alguna acció tècnica...








23.10.11

No us empatxeu!

#Psicolabis #Etimologia .

-Digue-li al Patxi que ja n'hi ha prou de menjar pastissos! 
-És que diu que és el seu sant. 
-Tu digue-li que no és sant Patxi! 

Font: @ACUDlTS   #acudits 


Amb l'evolució fonètica, alguns mots perden el seu lligam fònic amb allò que representen, és a dir, la seva força onomatopeica. Per exemple Deum ha mantingut en català el diftong decreixent que denota ordre i serenor mentre que en castellà, com a conseqüència del tancament de la 'e' en 'i' ha donat lloc a un diftong creixent amb una iod, Dios, que transmet major violència fònica.

En canvi, en altres casos pot succeir el contrari. L'evolució del mot el porta a representar molt millor, encara que sigui per casualitat, allò que significa.

Seria el cas del verb empatxar, sobre el qual podríem fàcilment creure que té un origen onomatopeic directe. Però no és exactament així, ja que deriva del llatí impedicare, passant pel francès i per l'occità antics:  s. XIV; de l'oc. nòrdic empachar (impedir), provinent del fr. ant. empeechier, íd., ll. vg. impedicare, der. del ll. cl. impedīre (impedir).

Certament empatxar té una gran força expressiva. El grup -mp- donen sensació de ple, i el so de la -tx- ajuda a remarcar la força de l'expressió. Ampul·lós, ample, o fins i tot amb la variant sonora que li confereix més dinamisme: bomba... El contraexemple el trobem a l'anglès empty, però més que un contraexemple és directament una aberració lèxica perquè -com hem comentat altres cops- costa molt d'aprendre empty i full perquè la seva sonoritat ens indiquen exactament el contrari, empty sona a ple i full a buit. Per un anglès potser empatx podria sonar-los a un frugal àpat lleuger! Potser és per això que en diuen directament indigestion.

22.10.11

"Sigues viu, tingues paraula", un concurs sobre llengua a les xarxes socials

#Psicolabis .


Tauletes digitals i carnets d'un any del TR3SC són alguns dels premis del concurs organitzat per la Direcció General de Política Lingüística amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i el Centre de Terminologia TERMCAT

Un concurs denominat "Sigues viu, tingues paraula", que es portarà a terme a Facebook i Twitter entre el 2 de novembre i el 2 de desembre, és la proposta de la Direcció General de Política Lingüística per celebrar l'Any de la paraula viva, que convoca l'Institut d'Estudis Catalans. L'activitat, que compta amb el suport del Consorci per a la Normalització Lingüística i el TERMCAT, pretén visualitzar la creativitat lingüística de la llengua catalana.

El concurs tindrà quatre categories i l'únic requisit per participar-hi serà ser seguidor de la pàgina <facebook.com/llenguacatalana> o del perfil <twitter.com/llenguacatalana>. En la primera categoria, simplement caldrà compartir fotografies de plaques de carrers amb noms curiosos; en la segona, inventar un embarbussament, enregistrar-lo en vídeo o àudio i compartir-lo; en la tercera, escriure un text breu en què tots els adjectius i noms siguin topònims o cognoms, i en la quarta, inventar una paraula original i divertida utilitzant els sistemes de derivació i composició propis del català.

Els finalistes de cada categoria obtindran un carnet d'un any del TR3SC i entrades per a activitats culturals i museus. Per a cadascuna de les categories es designarà un guanyador per sorteig entre els finalistes, que rebrà una tauleta digital. A partir del dia 2 de novembre, data d'inici, les persones interessades podran visionar uns vídeos que exemplificaran cadascuna de les categories.


Voleu contribuir a la difusió del concurs?

Us fem algunes propostes:

1. Reenvieu aquest missatge a les persones del vostre entorn professional i personal que hi puguin estar interessades.

2. Compartiu-ho a Facebook fent clic a l’enllaç següent: compartir el concurs a Facebook

3. Compartiu-ho a Twitter fent clic a l’enllaç següent: compartir el concurs a Twitter

4. Compartiu-ho a La Tafanera fent clic a l’enllaç següent: compartir el concurs a La Tafanera

5. Compartiu-ho a Google Plus fent clic a l’enllaç següent: compartir el concurs a Google Plus

6. Compartiu-ho en fòrums socials o relacionats amb el món de la llengua.

7. Si impartiu docència de llengua catalana a joves o adults, animeu els vostres alumnes a participar-hi; pot ser engrescador i un bon recurs didàctic.

Font: Direcció General de Política Lingüística

21.10.11

Com déu mana vol dir comme il faut i no a la babalà!

#Psicolabis #Etimologia .

Les coses s'han de fer com cal. Com cal és l'expressió més neutra que tenim en català per a expressar aquest sentit de fer les coses correctament. Em ve al cap una cançó de la Trinca que anava repetint "així com cal, així com cal...".

Però també podem dir-ho d'altres maneres. Una manera molt usada és "com déu mana". Suposo que per la referència religiosa, molta gent ha preferit l'expressió francesa i lògicament laica "comme il faut", que vol dir literalment "com cal".

Però encara en tenim una altra, que avui vol dir el contrari però que etimològicament vol dir el mateix: fer les coses a la babalà. Aquesta expressió prové de l'àrab alà bâb Al-lâh, que literalment volia dir "sobre la porta de Déu", on bâb pren el sentit de poder, i d'aquí "en poder de Déu", és a dir, "com Déu vol".

Com Déu vol equival al nostre com déu mana, o al laic comme il faut o com cal. Però curiosament l'expressió d'origen àrab ha pervertit el seu sentit per anar cap a una semàntica contrària: sense posar l'atenció, el seny, necessaris en allò que hom fa, irreflexivament.

És curiós d'observar que el mot àrab alà, que vol dir sobre, l'hem adaptat com si fos en català "a la", preposició + article, una forma típica de motes locucions que expressen maneres de fer les coses, com la truita a la francesa, les faves a la catalana, o el pop a la gallega.

PD:
A la babalà: Fer les coses a la babalà és fer-les de qualsevol manera, irreflexivament. És una expressió molt antiga de la llengua àrab que sona de la mateixa manera que la seva font alà báb Al·lah que significa “a la mà de Déu”. Sembla que era l’expressió amb què els ciutadans acomiadaven els pidolaires que passaven per les cases i carrers de pobles i ciutats demanant caritat, com dient-los que Al·là, el Déu provident, tingués cura d’ells, ja que les persones a qui demanaven no els donarien pas gran cosa... Una expressió semblant al “Vaya usted con Dios” castellà. DECLC, I, 526

20.10.11

Estic esgarrifat i s'ho havia de dir

#Psicolabis .

La llengua catalana està infestada de castellanismes. Per sort, n'hi ha alguns que no acaben de penetrar en l'ús majoritari de la llengua i que es queden a la perifèria de l'ús lingüístic, entre persones que tenen el català com a segona llengua i, en general, de baix nivell cultural.

Un exemple seria l'ús anòmal del "s'ho", una pràctica de Juanis i Yénifers, per dir-ho d'una manera que s'entengui ràpid.

No em refereixo a la combinació de se+ho=s'ho que podem trobar a "ell s'ho emporta cap a casa" sinó a un resultat horrible del que correspondria a la combinació de li+ho. 

"Faig saber això a ell" es pronominalitza "li + ho + faig saber" cosa que dóna "li ho faig saber" o bé, en català central, "l'hi ho faig saber".

El problema de certes combinacions pronominals és la concatenació de dues eles: "li la dóno", "li el dono", "els la dono"... Aquestes serien les formes lògiques, però en algunes zones del domini aquesta presumpte cacofonia es resol canviant el pronom datiu "li" per "hi". És a dir, ens carreguem la ela que ens molesta afavorint-nos de l'existència d'un altre pronom que és l'adverbial 'hi'. 

El que passa a continuació és que el pronom 'hi' combina de manera diferent i no seria "hi la dono" sinó "la hi dono", que sovint encara acabem apostrofant anòmalament en "l'hi dono". Com que finalment s'acaba pronunciant "li", els catalans tenim molts mals de cap per saber si hem d'escriure "l'hi" o "li"... Però ens entenen, que és l'important.

En castellà també tenen el mateix problema, però el resolen amb un altre pronom, el reflexiu "se": "le lo doy" passa a "se lo doy".

I d'aquí el mal. Quan la Juani que malgrat haver passat per la immersió lingüística en català, parla en aquesta llengua, ho fa amb un esforç perquè encara tradueix mentalment, ja que segueix sent psíquicament monolingüe, sols pensa en castellà. Això provoca que quan la seqüència fònica s'acosta a un "se lo hizo saber" la màquina de traduir no pugui reaccionar adequadament i dóna un "se + ho va fer saber". Prou problema que ja tenen per traduir "hizo saber"... Si se'n surten no se'ls pot demanar més amb els pronoms. Acaba sent "s'ho va fer saber", enlloc del "l'hi va fer saber" o "li ho va fer saber".

Això és sabut i ens permet identificar -junt amb moltes altres característiques- les Juanis. Compte si aneu al Pont Aeri (la discoteca de Castefa de què parlen els Catarres), que en lloc d'un souvenir no us n'endugueu un shovadir... El shoisme (no ho pronuncieu xuisme!!) s'escampa! Però aquest castellanisme horiiiible no havia entrat en la gent que tenen el català com a primera llengua.

Doncs ara acabo d'esgarrifar-me i molt ja que a l'editorial del Tornaveu d'associacionisme i Cultura hi he llegit: "La junta directiva de l’Ens s’ho va fer saber al president Artur Mas en una recent entrevista". 

Per cert, el títol d'aquest article presenta un altre ús erroni del "s'ho", però aquest no és castellanisme sinó mala qualitat lingüística del parlant: es tracta del "s'ho" que apostrofa us+ho, dos pronoms que no es poden apostrofar! Així el "Estic esgarrifat i s'ho havia de dir" hauria de ser "Estic esgarrifat i us ho havia de dir".

Arribats aquí podem afirmar que hi ha dues menes de shoisme, el shoisme que és un castellanisme inacceptable, nefast per a la llengua, i el shoisme que correspon a una pronúncia vulgar catalana i que, malgrat que cal corregir igualment, no suposa un risc perquè no altera el sistema pronominal com sí que ho el primer.

19.10.11

Dubtes sobre la denominació de la nova illa de Coquimbita

#Psicolabis #Etimologia .

Ahir vam batejar l'illa que està naixent amb el nom de Sofre. I la nova illa que es produirà com a fruit de la fusió de Hierro i Sofre la vam batejar com a Coquimbita. Ho trobareu a
BREAKING NEWS: Està naixent l'Illa de Coquimbita.

Coquimbita és un nom fantàstic per a una illa turística: rima amb invita!

Avala la nostra proposta la mineralogia. Però li hem trobat un problema etimològic...

Coquimbita prové del topònim Coquimbo, una regió xilena. Llegim a la wikipedia:

Coquimbo es una ciudad-puerto y por otro lado comuna-balneario, capital de la provincia de Elqui, IV Región de Coquimbo,Chile. Limita al oeste con el océano Pacífico, al norte con la comuna de La Serena, al este con la comuna de Andacollo, y al sur con la comuna de Ovalle.

Però quina és l'etimologia de Coquimbo?

El origen del término "Coquimbo" ha sido discutido durante muchos años. Variados investigadores han señalado que proviene del quechua Coquimpu (traducido como "lugar de aguas tranquilas"), que al ser incorporado por las indígenas que habitaban en las cercanías de sus costas (Changos y Diaguitas) habría dado origen a la palabra "Coquimbo".

Aquí hi ha el nostre dilema: ¿podem anomenar "lloc d'aigües tranquil·les" una illa que ha nascut fruit d'un vulcanisme marí? 

Per fortuna, solament un quetxuaparlant podria percebre una incoherència tal. 

18.10.11

BREAKING NEWS: Està naixent l'Illa de Coquimbita

#Psicolabis #Etimologia .

L'erupció volcànica enfront l'illa de Hierro està fent abocant grans quantitats de lava al mar. La taca de lava a El Hierro avança cap a la costa i els científics es preparen per analitzar-la

Davant la possibilitat que es pugui arribar a consolidar terra ferma, el món es fa algunes preguntes:

La primera és qui en seria el propietari. La segona com es dirà la nova illa. I la tercera és si es pot arribar a fusionar amb l'actual Hierro.

Sembla clar que si una illa de sofre neix al costat de l'Illa de Hierro, el seu nom ha de ser directament Sofre. Ara bé, si el desplaçament provoca que Sofre s'acabi ajuntant amb Hierro, el conjunt adquirirà un nou nom que serà Coquimbita. No debades, Coquimbita és el mineral format per la barreja de ferro i sofre (sulfat de ferro (III), Fe3+2[SO4]3 · 9 H2O).

Però mentre Coquimbita és una possibilitat, una hipòtesi, el nasciturus que s'està engendrant és Sofre. He volgut batejar ràpidament la nova illa per tal que la Història pugui certificar que el primer nom ha estat en llengua catalana, el qual posteriorment serà traduït a Isla de Azufre.
--grafisme de la notícia del Periódico--

Faig aquest raonament per tal com les Canàries van tenir primer noms catalans. L'illa de Hierro fou primer l'illa de Ferro, com consta a la documentació històrica. De fet, la gran relació dels catalans amb el Golf de Cadis i amb les Canàries en el segles XIII a XV ajuden a entendre com fou possible el salt a la descoberta d'Amèrica. Potser d'acord amb la cessió documentada que el Papa féu de les Canàries podem reclamar la nova illa per a Catalunya!

BREAKING NEWS: Està naciendo la Isla de Coquimbita

#Psicolabis #Etimologia .
La erupción volcánica frente a la isla de Hierro está vertiendo grandes cantidades de lava en el mar.  La mancha de lava en El Hierro avanza hacia la costa y los científicos se preparan para analizarla Ante la posibilidad de que se pueda llegar a consolidar tierra firme, el mundo se hace algunas preguntas: La primera es que sería el propietario. La segunda como se llamará la nueva isla. Y la tercera es si se puede llegar a fusionarse con la actual Hierro.


Parece claro que si una isla de azufre nace junto a la Isla de Hierro, su nombre debería ser Sofre (que significa azufre). Ahora bien, si el desplazamiento provoca que Sofre se acabe juntando con Hierro, el conjunto adquirirá un nuevo nombre que será Coquimbita. No en vano, la Coquimbita es el mineral formado por la mezcla de hierro y azufre (sulfato de hierro (III), Fe3 +2 [SO4] 3 · 9 H2O). Pero mientras Coquimbita es una posibilidad, una hipótesis, el nasciturus que se está engendrando es Sofre. 


- grafismo de la noticia del Periódico -


He querido bautizar rápidamente la nueva isla para que la Historia pueda certificar que el primer nombre ha sido en lengua catalana, que posteriormente será traducido en Isla de Azufre, siguiendo el mismo proceso que se dió en el siglo XV, puesto que Canarias tuvieron primero nombres catalanes. La isla de El Hierro fue primero la isla de Ferro, como consta en la documentación histórica. De hecho, la gran relación de los catalanes con el Golfo de Cádiz y con Canarias en los siglos XIII a XV ayudan a entender cómo fue posible el salto al descubrimiento de América. Me ahorro de comentar quien podría postular para la propiedad, hehehe... no vayamos a tener un conflicto diplomático!!!


 [versión en catalán]

17.10.11

Organización de Consumidores "Hace cola"

#Psicolabis #Etimologia .

No seria gaire apropiat per a una organització de consumidors dir-se "Hace cola". Però així és com es diu aquesta federació d'associacions de consumidors i usuaris: "Fa cua". Bé, d'acord, Facua, tot junt.

En tot cas, com que és facua.org, doncs deu seu una cua organitzada.

Bromes a part, volia parlar de les cues. De l'etimologia de la cua, per ser exactes. La cua ve del llatí coda, però es va perdre's la 'd' intervocàlica. Com els andalusos que per dir boda diuen boa (Pepe, una boa, una boa!!! Pues viva los novios!!!).

En català, aquesta cohabitació de la 'o' i la 'a' que va quedar en coa es va eliminar evolucionant cap a un tancament de la 'o': i així ens va quedar la cua que els catalans tenim ara (entre cames o no).

Quan a l'administració d'incoa un expedient sembla que vulgui dir que el posen a la coa o a la cua. Tot i que això és cert, etimològicament el verb incoar no té res a veure amb la coda/coa/cua sinó que ve del llatí inchoare, amb el mateix significat d'iniciar o començar (dit especialment en llenguatge administratiu i forense: incoar una causa...).

En francès i anglès la cua ha evolucionat una mica més, queue, i en castellà hi ha aparegut un so enmig, cola.

Com que tot està relacionat, si incoeu un expedient i veieu que heu de fer massa cua, truqueu a facua. De vegades l'expedient desapareix o es marceix, cosa que és oportuna perquè són dos verbs incoatius!

16.10.11

El govern basc troba un jaciment de gas natural equivalent al consum basc de cent anys

#Psicolabis #Etimologia .

La notícia diu "El govern basc troba un jaciment de gas natural equivalent al consum espanyol de cinc anys", però això mereix un comentari.

El normal seria que el govern basc expressés el volum contingut en termes del que representaria per al seu territori. És a dir: "El govern basc troba un jaciment de gas natural equivalent al consum basc de cent anys" (m'invento el període però deu ser això si fa no fa).

Però el govern nacionalista espanyol d'Euskadi tot ho ha de referenciar al seu marc nacional... D'altra banda, deuen pensar que una notícia així expressada en termes bascos podria augmentar els arguments per a la independència, sense adonar-se que el millor argument per la independència és precisament el seu provincianisme mental, de considerar-se merament unas provincias vascongadas.

Per cert, el mot gas no existia per als llatins. Fou creat pel químic flamenc Jan Baptista van Helmont (1577-1644), inspirat en el ll. chaos, per presumpta semblança del gas amb el caos dels antics. A la viquipèdia llegim: El nom ve de la pronunciació neerlandesa del mot grec "caos", que s'usava des del segle XVI per referir-se a l'aire, el químic flamenc Jan Baptista van Helmont va proposar la seva utilització aplicada al gasos al segle XVII. Ja que el gas, a nivell domèstic, ens serveix per a fer flama, ja és coherent que el mot ens vingui del flamenc!


Notícia a l'ARA: El govern basc troba un jaciment de gas natural equivalent al consum espanyol de cinc anys. Invertirà 100 milions d'euros juntament amb la texana Heyco

Barcelona | Actualitzada el 14/10/2011

El lehendakari, Patxi López, ha anunciat aquest divendres a Dallas (Estats Units) que el govern basc té "indicis més que raonables" que al subsòl d'Àlaba hi ha uns dipòsits de gas natural equivalent al consum espanyol durant cinc anys.

Patxi López ho ha anunciat a un dels pous que explota el seu soci tecnològicHeyco. Les prospeccions de gas requeriran una inversió de 100 milions d'euros. El govern basc, a través de l'Ens Basc de l'Energia, té el 42% de la societat que s'encarregarà de les prospeccions i que comparteix amb la texana Heyco, ambel 21,8%, i Cambria Europa, amb el 35,3% restant.

15.10.11

Fotre's un bescuit

#Psicolabis #Etimologia .

Un bescuit és una galeta, pa, que hom fa coure una altra vegada perquè s'endureixi i es conservi millor, o bé un pastís fet amb flor de farina, ous i sucre; pa de pessic.

Si el bescuit prové del llatí bis coctus (dues vegades cuit), abreujament de panis bis coctus, algú podria pensar que seria més normal en termes evolutius que fos bescoit, però no és així.

L'afectació de la iot (la 'i' en posició semiconsonàntica) damunt la vocal adjacent 'o' va fer en català que aquesta es tanqués en 'u'. És per això que tenim ulls i no olls,.....

No sé què passaria si tinguéssim dos olls a la cara, però si ens fotéssim un bescoit... això ja seria una altra cosa.

14.10.11

Les unitats del gorreig

#Psicolabis .

El gorreig és un fenomen universal inherent a la condició humana. En alguns aspectes en què el gorreig implica demanar-te una part del que tu prens, la llengua ha desenvolupat els mots per a referir-se a les unitats mínimes. Vegem-les:

Per a entrepans: un mos
Per al beure: un glop
Per al fumar: una calada

Així, són frases típiques: Que em deixes fer un mos? Me'n dónes un glop. Et faig una calada!

I encara: per al gelat, una llepada o una xarrupada
Per als telèfons, de vegades ja s'expressa amb pregunta-resposta-inclosa: Que-em-deixes-que-faci-un-truc-un-moment?-si?-gràcieeees

En els actes públics hi ha força gent que hi van pel còctel o piscolabis final, i els decep un mer picapica quan esperaven un xeflis! Els canapés ja són fragments concebuts per a fer el petit tast. Per cert, és curiós que es desconeguin les etimologies de cocktail, xeflis, i que no se sàpiga amb certesa la de piscolabis.

El qui no du mai mitjà de transport, va de paquet a la moto. Abans es feia autostop: anem a fer dit. Fins i tot anant amb la pròpia moto o bici es pot gorrejar si xupes roda del que et va a davant!

Si fas un viatge sense pagar i d'amagat ets un polissó. Però si no t'amagues (com els del metro) ja no ets un polissó sinó un galtes. En anglès tenen un adjectiu per a expressar el qui va gorrejant en una activitat: free-rider


Cal dir que de vagades un mos no implica necessàriament una mossegada, com llegim per exemple en aquest text: "una visitant de l'espai exterior, de nom Diana, feia esgarrifar en menjar-se un ratolí d'un sol mos, a V".

Per cert, el mos és bocado mouthful (mouth'fʊl'):

n.
  1. The amount of food or other material that can be placed or held in the mouth at one time.
  2. A small amount to be tasted or eaten.
  3. A long word, name, or phrase that is difficult to pronounce.
I el glop és un trago i un gulp (gŭlp).

En anglès, però, tant el mouthful com sobretot el gulp posen l'èmfasi en la màxima qualitat que pots mossegar / deglutir / empassar... de manera que no serveixen tan clarament per a demanar un mos o un glopet... sinó que més aviat semblen orientats a queixar-se de quin mouthful o quin gulp que te m'has fotut!!! Potser algú ho té més clar o coneix altres sinònims més adequats...

13.10.11

We have no jobs

#Psicolabis #Etimologia .

N'hi ha que se les pensen totes. Aquest joc de paraules bé mereix un psicolabis:


Parlem del job, no del Jobs sinó de la feina. Per a molta gent la feina és com un glop amarg. De fet, treball ve de tripalium, que era una tortura. Feina és més neutre, ve de facenda, és a dir, allò que s'ha de fer. I d'on prové job? Doncs em sembla que podria tenir una relació llunyana amb glop!

Diuen que job podria venir de la forma obsoleta jobbe, alteració del Middle English gobbe (peça, grumoll, bony, terròs). Avui dia existeix en anglès la forma gob, que vol dir una petita massa i també una escopinada. Segurament, gobbe prové del francès antic gobe (mos), que prové de gober (glop, glopejar), d'origen cèltic.

Gober, com gulp en anglès, com glop en català, tenen un origen onomatopeic, basat en la 'g' inicial i una vocal anterior. Per tant, job no ve de glop però sí d'un mot germà, amb el mateix significat i amb la mateixa estructura onomatopeica. 

Se'ns confonen en el temps i l'espai el glop que t'empasses, el mos que mossegues, l'escupinada que llances (o que t'empasses), el bony o grumoll... i d'aquí un salt enorme cap a treball... El treball com una peça, com un bony, com una escupinada??

12.10.11

Dia intens de feina i dinar de treball al Norai

#Psicolabis #Etimologia .

Estic aprofitant el dia per pencar intensament, i he anat a dinar al restaurant Norai (Museu Marítim de Barcelona), on d'aquí a unes setmanes hi he de muntar una reunió amb empreses.

Aprofito una breu desconnexió mental dels temes professionals per deixar anotat el significat de Norai, el mot que dóna nom a aquest restaurant d'iniciativa social conjuntament amb el Museu Marítim de Barcelona i que ha optat per una política d'integració laboral de persones amb dificultats diverses.

Un norai és un amarrador. Segons el diccionari, documentada al 1443, d'origen incert, possiblement d'una forma preromana *norage o *nurage, fàcilment relacionable amb el sard logudorès nuraghe (monument megalític prehistòric), reduït sovint a un bloc de pedra apte per a fer d'amarrador.

Llegeixo en una web anglesa que es tracta d'un mot típic de la parla de Cadaquès (cadaquesenc): Norai is a stone cylindrical building with a large stone on the top that fishermans used to attach their boats.

La manera més habitual de dir el norai en català és l'amarrador, mot que malauradament està molt pervertit i és freqüent sentir-lo dir de manera acastellanada: amarre. En anglès, un amarrador o norai és un mooring, que serveix lògicament to moor.

Sort que l'han batejat amb aquest sonor mot català ja que si, enmig del Raval, li arriben a posar el nom en anglès... encara algú s'hauria pensat que tenia alguna cosa a veure amb els moros!

Per cert que dinant dins les naus d'on un dia sortiren les naus que van dominar la Mediterrània i les que van conquerir el Nou Món... tot el que et ve al cap és que a veure quan deixem anar els amarradors i salpem cap a la llibertat!

11.10.11

Que tenim cap mot comú amb 'reveller'?

#Psicolabis #Etimologia .

Reveller ve de revel (rĕv'əl), gaudir/gaudi, divertir-se/diversió, delectar-se:
To take great pleasure or delight: She reveled in her unaccustomed leisure.
To engage in uproarious festivities; make merry.
n.
A boisterous festivity or celebration; merrymaking. Often used in the plural.

L'etimologia ens diu que revel prové del Middle English revelen, to carouse, from Old French reveler, to rebel, carouse, from Latin rebellāre, to rebel.

Però no ho veig gaire clar... Prové de rebel·lar-se? Jo diria que deu venir de revetlla, no?

Haurem d'investigar una mica però, si tinc raó, un reveller seria literalment i etimològicament un que va de revetlla o de gresca. En podríem dir un revetller?

10.10.11

Apronòmia: adéu als pronoms 'en' i 'hi'

#Psicolabis . Reprodueixo aquest article sobre la degradació de la llengua.


Apronòmia: adéu als pronoms 'en' i 'hi'

En els últims trenta anys, la nostra llengua ha experimentat fenòmens completament nous en la seva història. En destaquen, per la importància, la introducció en àmbits com l'ensenyament i els mitjans -que durant anys li havien estat vetats, en benefici de la llengua oficial única- i la incorporació al nostre idioma -per motivacions sovint d'ordre familiar, però també de promoció social- de molts castellanoparlants. Sense aquests dos fenòmens, potser a hores d'ara la llengua del país fóra poc més que un idioma relicte i sense viabilitat, i, per tant, aquests fets s'han de comptabilitzar en l'apartat dels guanys. Però, al mateix temps, tot plegat ha sotmès el nostre sistema lingüístic a unes tensions d'una gran intensitat.
La introducció de l'idioma en els àmbits de l'ensenyament i els mitjans, que ja va tenir un assaig interromput i d'abast limitat durant la Generalitat republicana, no és més que la continuació natural, adaptada als temps actuals, de la incorporació a la nòmina de llengües amb cultiu literari que es va iniciar en la Renaixença i de la codificació de l'idioma, en les èpoques modernista i noucentista, per situar-lo de ple dret entre les llengües de cultura. És, doncs, un grau més en el desenvolupament de la llengua, que ens relliga amb la història i que ens fa dipositaris d'una gran responsabilitat respecte als que ens han precedit. Però, després de quaranta anys de clandestinitat i de falta d'institucions, el procés es va haver d'emprendre amb tanta urgència i improvisació que, encara avui, trenta anys després, hi ha aspectes que sembla que es mantinguin entre l'amateurisme i la provisionalitat, i que impedeixen al català accedir a una normalitat comparable a la de les llengües d'estat.
El segon fenomen apuntat, la incorporació de molts castellanoparlants a l'idioma nacional, ha estat quantitativament considerable, sobretot en els grans entorns urbans. Aquest és també, com hem dit, un fet inicialment positiu, però ha tingut com a pesant contrapartida -la correcció política sovint impedeix dir-ho obertament- una multiplicació espectacular dels fenòmens d'interferència lingüística del castellà en el català, que per simple pressió ambiental ja eren prou importants.
De tot plegat, en resulten les tensions a què s'al·ludia més amunt. El català, avui dia, traspua unes vacil·lacions impròpies d'un idioma normal, i la llengua que solen practicar els menuts i adolescents, especialment d'àrees urbanes, està amarada d'interferència. És ben cert que la interferència no és un fet nou, però sí que ho és la profunditat que té en aquests moments. Ja no es tracta dels quatre barbarismes de les generacions precedents, sovint calcs lèxics del castellà, que s'inventariaven en les obretes dedicades a la qüestió i amb què els mestretites del moment feien sentir malament els nostres pares i avis. Ara, el problema -els nous fenòmens d'interferència- abasta nivells més complexos, com la sintaxi, la fonètica i la fraseologia, i dóna lloc a una llengua esmitjada, que perilla d'acabar fàcilment subsumida en el castellà de manera ràpida.
I de tots aquests fenòmens de la nova interferència, que constitueixen un autèntic maremàgnum, un cas paradigmàtic i fonamental per a l'estructura de l'idioma és el que hem gosat batejar amb el nom que dóna títol a aquest article: apronòmia. Es tracta de la progressiva i imparable desaparició dels anomenats pronoms adverbials ( en i hi ), un tret bàsic de la nostra llengua, que la posa en relació amb el francès i l'italià i que li confereix unes característiques diferencials acusades respecte al castellà. Cada cop més parlants ignoren l'ús d'aquests pronoms i els ometen ( Tinc moltes en comptes de En tinc moltes oNo anirem en lloc de No hi anirem) o bé els substitueixen per les formes alternatives del castellà ( Raons, les tinc i no pas [De] Raons, en tinc A això, no li dono importància en comptes de A això, no hi dono importància ). Sorprenentment, aquest fenomen -que, com tots els processos d'interferència que l'acompanyen, té un reflex evident i profús en l'ensenyament i en els mitjans, que no sembla que disposin de mecanismes efectius per superar-lo- no havia rebut fins ara cap nom per definir-lo. Ja sabem que el nom fa la cosa i, si no hi ha nom, és gairebé com si no hi hagués cosa. Calia, doncs, d'entrada, batejar-lo. Però què més s'hi pot fer?
Si la llengua ens importa de debò, i no es tracta només d'una posa de cara a la galeria, cal fer revertir aquest tipus de fenòmens, que són habituals companys de viatge de la substitució lingüística. I cal fer-ho precisament des dels àmbits que avui dia, en bona mesura, contribueixen involuntàriament a escampar-los i reforçar-los.
Sabem per experiència que els mitjans, a través dels seus serveis lingüístics, l'únic que poden fer és posar-hi pegats, que, malauradament, no sempre arriben a temps. Ens queda, doncs, l'ensenyament, que, com sabem, té un excés de càrrega perquè tothom n'espera més del que pot donar. I, tanmateix, potser encara hi ha alguna cosa a fer. Ens cal finlanditzar l'ensenyament, també en l'aspecte lingüístic i especialment en les etapes inicials, en què l'alumne posa els fonaments de la llengua. Si, a cinc anys, una criatura normal i corrent, en un entorn poc interferit, ja és capaç de desplegar tot el potencial sintàctic dels pronoms hi i en , hem d'aspirar que totes les criatures de la mateixa edat ho puguin fer. I per aconseguir-ho probablement n'hi hauria prou -i no és poc- que els docents de les etapes d'ensenyament infantil i preescolar fossin persones amb la màxima competència i sensibilitat lingüístiques i, per tant, amb el màxim reconeixement social i amb una retribució proporcional. Només així es podria intentar arribar a conferir al màxim nombre d'alumnes una competència sòlida en la llengua del país, que els donaria, de cara a l'edat adulta, les eines lingüístiques necessàries per, si ho volen i si l'entorn social els hi ajuda, poder practicar un idioma normal.

5.10.11

Friendly phone numbers

#Psicolabis .

En anglès, per dir els números de telèfon cal dir cada xifra per separat:

217455 two, one, seven, four, double-five

Doncs a mi aquí no m'hi trobaran. Jo diré vint-i-u, setanta-quatre, cincuanta-cinc, és a dir, twenty-one, seventy-four, fifty-five. Lògicament és més fàcil de recordar una sèrie de 3 números de dues xifres que no una tirallonga de sis números d'una xifra.

Per tant, PER RESPECTE, ho diré en desenes, agafant grups de dos números, i agrairé que també m'ho diguin així.

Estem en un món global i multicultural on tots hauríem de saber diferenciar el que són particularitats de la nostra llengua i allò que pot dificultar-ne la comprensió. Si jo estic fent una conferència en català davant un grup de persones que no dominen aquesta llengua no diré les hores amb la forma catalana sinó que faré servir la forma internacional: diré les quatre trenta i no dos quarts de cinc. Igualment un angloparlant ha de comprendre que està parlant amb gent que no tenen la seva llengua com a materna i, per tant, ha de fer l'esforç per un ús el més friendly possible.

English is not my language....
o
I'm an elder person...
o
I have a little free space in my brain...

...could you please tell me this phone number in a more friendly manner?
That is, three pairs of numbers instead of each one separately.


4.10.11

El correllocs

#Psicolabis .
 Començarem amb doble ració d'acudits, un de brutot i un de brutal:

-Saps perquè les bústies de correus de Lepe estan sempre brutes de semen?
-Perquè hi posa Correos!


A escola:
-Jaumet, present d'indicatiu del verb caminar!
-Jo...... camino......,  tu........ camines......
-Més ràpid, Jaumet!!
-Jo corro, tu corres, ell corre!!


Fa uns dies vam parlar de l'etimologia de mail.
Doncs ara toca la de correu.

La intuïció ens faria dir sense cap mena de dubte que prové de córrer. I parcialment és veritat però no del tot. Es veu que correu prové del francès antic corlieu 'missatger' (literalment 'corre llocs'), alterat en correu per influx de córrer.

No se si el Bienve Moya, quan va inventar-se els correfocs, va tenir present aquest mot inicialment compost que era el correllocs (cor-lieu). O potser es va inspirar en el correcames... Però no deixen de ser curioses i carregades de personalitat aquestes innovacions lèxiques fetes amb un verb que no accepta aquesta mena de transitivitat: no es pot córrer ni un lloc, ni un foc, ni una cama; a tot estirar una cursa.

Correu és una paraula comú a diverses llengües romàniques, i també es coneixen altres possibilitats sobre la seva etimologia però aquesta sembla la més acceptada i raonable. Cal dir que el correu també podia significar la persona que anava d'un lloc a l'altre amb els missatges.

Per la seva banda, és més clara l'etimologia de l'adjectiu postal, provinent del llatí positus, el nom dels llocs de correus situats al llarg dels camins destinats al descans dels cavalls dels missatgers.

Etimologia de correu en castellà:
http://www.elcastellano.org/palabra.php?id=928
http://etimologias.dechile.net/?correo-postal


Us convido finalment a llegir aquest text que circula per la xarxa:

Había un hombre que trabajaba en la oficina de correos, cuyo trabajo era procesar las cartas que traían la dirección ilegible.

Un día llegó a sus manos una carta que traía escritura temblorosa y que iba dirigida a Dios, pero no tenia dirección alguna. Como esa carta no iba a ir a ningún lado, decidió abrirla para ver de qué se trataba.

'Querido Dios: Soy una viuda de 84 años que vive de una pequeña pensión. Ayer alguien me robó el monedero, que tenía 600 euros. Era lo que me quedaba para el mes, y ahora voy a tener que esperar hasta el mes que viene. No sé qué hacer.

El próximo domingo es Navidad y había invitado a dos amigas mías a cenar, pero sin dinero, no tendré qué ofrecerles; no tengo ni comida para mí. No tengo familia y eres todo lo que tengo, mi única esperanza. ¿Me podrías ayudar?
¡Por Favor!
Sinceramente, María.'
______________________________________________________________________

Fue tal el impacto que la carta causó al empleado postal, que éste decidió mostrarla a sus compañeros de trabajo. Todos quedaron sorprendidos, y comenzaron a buscar en sus bolsos y carteras. Al final de la tarde habían hecho una colecta de 520 euros. Los guardaron en un sobre y lo mandaron a la dirección de María.

Esa tarde, todos los empleados que cooperaron sintieron un rico calorcito en el ambiente y una sensación de satisfacción que tal vez no experimentaban desde hacía mucho tiempo, al saber lo que habían hecho por María y sus amigas.

Llegó la Navidad y se fue.

Algunos días después de la Navidad, llegó a la oficina de correos otra carta de María. La reconocieron inmediatamente por la escritura y porque iba dirigida a Dios. La abrieron y todos con curiosidad leyeron lo que decía:

'Querido Dios: Con lágrimas en mis ojos y con todo el agradecimiento de mi corazón te escribo estas líneas para decirte que hemos pasado, mis amigas y yo, una de las mejores Navidades de la vida. Y todo por tu maravilloso regalo. Debes saber que siempre hemos sido fieles a tu mandato y hemos guardado todos tus mandamientos, tal vez esa sea la razón de tu benevolencia con nosotras.¡Gracias, Dios! Por cierto, faltaban 80 euros. Seguramente se los quedaron esos hijos de la gran puta que son todos los de Correos...

3.10.11

RaspAll, a brush to rasp all...

#Psicolabis #Etimologia .

A cal metge:
-Doctor, quan em raspallo les dents sento pessigolles a l'anus; és normal?
-Una pregunta: s'ha fixat si el seu raspall adquireix una coloració marronosa?
-Doncs ara que ho diu, sí que marroneja, sí...
-Doncs hauria de procurar no raspallar amb tanta profunditat!

El raspall, un mot que denota una pregona catalanitat per la seva terminació, té origen germànic. Probablement d'un germànic occ. *hraspôn (arrencar). Seria per tant un mot germà de l'anglès rasp (raspa, llima).

Per cert, no proveu a traduir llima a l'anglès fent servir el google translate. Si hi poseu "estic llimant amb una llima" us donarà "I am a lemon lime"...

Però en anglès el raspall no el fan amb rasp sinó que és brush, que prové del francès brosse (que no té res a veure amb la brossa de les escombraries). En català també podem dir brossa per a referir-nos a una mena de raspall. Aquesta brossa no té res a veure etimològicament amb les escombraries:


Brossa [del fr. brosse 'raspall', d'origen incert]

f OFIC Raspall de pèls durs i espessos emprat per a netejar motlles d'impremta, cavalls, etc., o per a fer l'últim poliment en la policromia de mobles, de marcs i d'altres objectes d'artesania. 

Ara, us he de dir que si tingués una indústria de raspalls, crearia el RaspAll, a brush to rasp all... Llàstima que es pronunciaria Raspol...