La contraenya

Si em demanen la contraenya... hauria de posar alguna cosa així com "mecasunlaÑ", no?

Nimfòmans i satireses #Psicolabis #Etimologia

Llegeixo un comentari sobre el mot nimfòmana en una piulada: "Definición de mujer que tiene "demasiado sexo", definida como "desviación". El hombre q tiene eso es guay"

I un seguit de comentaris més sobre el fet, partint de la idea que es tracta d'un sexisme més, dels molts que hi ha a la llengua.

Però en aquest cas no hi ha sexisme. O potser sí, però en sentit perjudicial per als homes.

L'absència d'una forma masculina obtinguda a partir de la mateixa arrel és inviable des del punt de vista semàntic i etimològic. Nimfòmana (o nimfomania) provenen de nimfo- i -man (o -mania):

• nimfo-: Forma prefixada del mot llatí nympha, que significa 'nimfa', 'divinitat inferior'. Ex.: nimfomania.
• -man, -mana: Forma sufixada del mot grec manía, que significa 'mania, bogeria' i que designa la persona que té la mania o l'afició indicada pel primitiu. Ex.: cleptòman, megalòmana, piròman, melòman.

Així, doncs, com que una nimfòmana és una persona que pateix de nimfomania, i la nimfomania és, en la dona, l'exageració patològica del desig sexual, aquesta és una patologia que que no poden patir els homes.

Però la raó és senzillament que seria anòmal que a un home se li apliqués el nom d'una patologia que està format a partir de nimfa (del llatí nympha), és a dir, cadascuna de les divinitats de la natura venerades pels grecs antics com a genis femenins de les fonts, dels rius i dels llacs, dels boscs i de les muntanyes. Una nimfa, a més, en sentit figurat, també ha passat a tenir el sentit de noia bonica.

Com que la patologia sí que existeix per als homes, la llengua ha previst un mot masculí generat a partir d'un altre lexema, que és el de sàtir, i, d'aquest, satiriasi.

• sàtir (del llatí satyrus, i aquest, del grec sátyros): En mitologia grecoromana, era un semidéu silvestre que, generalment, habitava en els boscs, juntament amb les nimfes. Era el company de Bacus, de cos pelut, amb banyes i cames de boc, donat a la lascívia. En psicologia, ha obtingut el significat d'home sexualment morbós, que intenta de desfogar, en forma violenta o anormal, els propis instints luxuriosos. 
• satiriasi (de sàtir i -iasi): Exageració morbosa de l'impuls sexual en el sexe masculí; estromania. 
• -iasi: Forma sufixada del mot grec iázō 'tenir una característica', que indica condició o estat, especialment morbós. Ex.: helmintiasi, elefantiasi, litiasi. 

Ara podem observar que la diferenciació és coherent, en termes semàntics i etimològics. Però alhora també podem observar que en aquest cas, no som els homes els que en sortim afavorits: mentre que la persona de sexe femení que pateix aquesta patologia se suposa que és una divinitat preciosa, una noia bonica, en el cas masculí, ja veieu que es tracta d'un ésser no gaire agradós, de cos pelut, amb banyes i cames de boc... No es tracta precisament d'un metrosexual!

A més, en la dona la patologia es limita a ser "l'exageració patològica del desig sexual" mentre que en els homes implica morbositat, desfogament violent, instints luxuriosos...

Potser haurem de reclamar la correcció d'aquest flagrant sexisme i demanar el dret a ser un sàtir metrosexual, perquè potser hi ha nimfòmans com potser també hi ha sàtires (satireses, vaja!!).

Saps què? Que els psicòlegs ens classifiquin i descriguin què ens passa!

¿Sabe usted qué es una ‘cataluña’? #psicolabis

De Pierre Deffontaines (Llemotges, 1894 - París, 1978) a Destino (I-1953). Una descoberta del geògraf catalanòfil que va dirigir l’Institut Francès de Barcelona del 1939 al 1954. 

 

PIERRE DEFFONTAINES 1953 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús | Actualitzada el 04/09/2014

¿Sabe usted qué es una ‘cataluña’?

¿Será posible que quepa enseñar a los catalanes el sentido de la palabra “cataluñas”? Hace tres años, durante un viaje por el Canadá francés, llegué hasta las lejanas regiones cubiertas de bosques y de nieve, en que transcurre la bella historia de Marie Chapdelaine y tuve que permanecer unos días en Chicoutumi, una pequeña localidad cercana al lago Saint-Jean. A la primera noche, el rigor del frío imperante (30º grados bajo cero), me inquietó algo y pedí un suplemento de cobertores para mi cama. Quedé muy sorprendido cuando el hostelero me contestó: “Le subiré un par de cataluñas”. Las tales cataluñas resultaron ser mantas muy pesadas y calientes. Después de pasar la noche admirablemente abrigado por mi par de cataluñas, sentí que, residente en Barcelona desde largos años, necesitaba una explicación para nombre tan peregrino. Para empezar, pude darme cuenta de que se trata de una denominación y de un artículo muy extendido en el Canadá francés. Son muchas las casas campesinas en las que las mujeres y las mozas pasan las largas veladas de invierno ante un telar de cataluñas tejiendo las mantas que protegerán a los suyos del frío. […] Luego dí con la explicación que andaba buscando. Como se sabe, el Canadá francés fue poblado por familias oriundas de la Francia occidental, en los siglos XVII y XVIII. Sus descendientes constituyen hoy una población muy prolífica, de más de cinco millones, que ha conservado su lengua, directamente derivada de la de los emigrantes. No es de extrañar, pues, que dicha lengua conserve palabras que han desaparecido en Europa con posterioridad al siglo XVIII. Entre ellas se halla la palabra cataluña en tanto que nombre común. Efectivamente, tanto el diccionario de Bescherel como el de Littré atestiguan su existencia, aplicada a mantas de mucho abrigo. […] Es probable que, en dicha época, los buenos tejidos de lana para mantas llegaran de Cataluña y se vendieran bajo este nombre en distintas provincias francesas. […] Así, pues, pocos países habrá en los que el nombre de Cataluña se pronuncie con tanta frecuencia como en el lejano Canadá.