Com n'hem de dir de la sèrie televisiva V?

Quan es va programar l'emissió de la sèrie Els Visitants (la dels llargandaixos!) a TV3 es va produir un debat sobre com s'havia d'anomenar, atès que el nom que havia tingut en la seva emissió en castellà fou "V", pronunciat uve.

Finalment, la cadena catalana ha optat per Els Visitants, i ja em sembla bé, però també es podria haver optat per "V", pronunciada lògicament ve. És a dir, no 've baixa' sinó vvvvve, amb una pronúncia marcadament labiodental.

I enmig del debat algú devia despistar-se perquè als primers on se'n parlava hi feien una apostrofació que delatava. Encara la podeu veure al web de TV3: La nova "V" contra l'antiga! Et presentem les primeres imatges d'V. Ja veieu que això de "d'V" sols suggereix una pronúncia "d'uve"...

En tot cas, considero que tampoc s'aguanta una solució 'be baixa' com la que es proposa en la campanya el logo de la qual adjunto.

La meva opció per la solució V (vvvvve!) no és en absolut ni acomplexada ni temorenca ni afectada ni romàntica. Mireu: el so de la ve ha desaparegut de bona part del domini lingüístic català, però encara es va servir a força llocs. Per tant, encara és un so nostre.

No sóc partidari de solucions romàntiques per a intentar recuperar-lo, no, no vaig per aquí! Entre altres coses perquè la desaparició ha vingut donada per raons de la pròpia evolució i no per influències exteriors. M'explico i tot seguit detallo la proposta que faig:

Pèrdua de la vvvve (vull dir el so de la ve, labiodental)

Encara es fa servir a molts llocs del domini. El que passa és que els llocs on es va perdre la distinció entre b i v són els dominants tant des d'un punt de vista demogràfic com -ai, las!- socioeconòmic i de prestigi. Però la desaparició té una raó interna a la pròpia llengua. Tant en català com en castellà, la b intervocàlica es pronuncia 'ɓ' un so que a diferència de la 'b' és massa proper a la 'v'. Per aquesta raó, en francès o en anglès diferencien sense problema la 'b' i la 'v' mentre que al sud dels Pirineus, per la suavització de les oclusives intervocàliques (la b i també la g, d) en sons africats, la diferenciació b/v demana un esforç major.


Segurament, si en francès fessin la 'g' intervocàlica com la nostra, fricativa, tindrien més problemes en la diferenciació g/r per la proximitat entre totes dues (òbviament ens referim a la 'r' francesa). I és que cada so demana una distància de seguretat amb els altres, per a mantenir la diferenciació articulatòria i auditiva.


Això no vol dir que no hi hagi llengües que facin aquest esforç. Per exemple, el suahili no té 'b' oclusiva. Totes les fan 'ɓ' fins i tot a inici de paraula! I malgrat això, tenen la 'v' i la diferencien sense problema.


Proposta de fer servir la V (pronunciada vvvvve)

Ha quedat clar que no proposo recuperar el domini perdut, però sí que donar-li un cert paper. En concret, ha de ser la manera normal de remarcar la pronúncia d'un mot:


-Em diu el seu nom, si us plau?
-Em dic Joan Vestador. 
-Amb be alta o baixa?
-Li marco: vveestaadorr

Vestador és un cognom inventat. En la pronúncia oriental podria donar llocs a malentesos i escriure's, entre d'altres, Bastadó, per exemple. És més fàcil i pràctic fer una pronúncia remarcant la ve i també les vocals neutralitzades i la r muda que no lletrejar o anar explicant cada possible error:

-S'escriu amb v baixa, amb una 'e' i una 'a' i acabat en -r...

O de vegades que et demanen "vell, amb be alta o amb be baixa?", seria millor demanar "vols dir bell o vvvell...


I vull destacar-ne els motius:

1. En primer lloc, perquè és pràctic fer-ho així i no suposa cap especial esforç d'aprenentatge per part de ningú. Sols és proposar-ho, fer-ho i trobar-ho normal.
2. En segon lloc, perquè vol dir donar vida a un so propi de la llengua, de manera que suposa un respecte per al conjunt del domini lingüístic. Pensem que a banda de les raons fonètiques que he comentat també és cert que la llengua que disposa de més prestigi no fa servir la ve, fet que juga en contra del manteniment en les zones que encara la tenen.
3. En tercer lloc, perquè a tots ens toca aprendre a parlar llengües que sí que la fan servir: l'anglès, el francès... Atenció a l'opinió que manifestaré perquè pot semblar que posa més interès en altres llengües que no en la pròpia. Tenir la distinció b/v és una gran facilitat per a parlar altres llengües, i més quan sol haver-hi una gran correspondència per raons etimològiques entre els mots que en català porten 'v' i els mots francesos o anglesos corresponents (o en altres llengües germanes). En un món cada cop més global i amb una major necessitat de parlar més llengües, crec que fer l'esforç de mantenir la distinció b/v als llocs on es fa és un gran avantatge que cal mantenir. Vull dir que si no fos per això i ho miréssim sols en clau interna, és clar que suposaria una pèrdua de riquesa... però podríem considerar que és una evolució imparable de la llengua. En canvi, per raons interlingüístiques recuperem un sentit pràctic per a la 'v'. 

Així, en aquest mateix sentit i arguments, per als catalanoparlants que no diferenciem la b/v, també ens és útil recuperar l'ús de la 've' encara que no sigui en la pronúncia normal però sí per a marcar l'escriptura o per a determinades paraules on se li vulgui donar un sentit especial. Per a una marca o un títol de pel·lícula o sèrie em sembla apropiat. De la sèrie Els Visitants en podríem dir V (vvvve!). Remarcar-hi la vvvve fins i tot serviria per a donar-li un toc exòtic, com la pròpia sèrie i el seu contingut.