La jota catalana, palatal, és diferent de la jota castellana, velar. Tot i que ara ja no és tan freqüent, antigament, quan el castellà s'aprenia a escola però no en la pràctica del carrer, hi havia força nanos que tenien dificultat per a pronunciar-la. I no sols nanos, ja que per a fer una jota castellana, no estant-hi acostumats, calia un especial esforç de velaritat. És per això, que algunes paraules castellanes amb aquest so les hem fet nostres modificant aquesta lletra per la 'c' amb so de 'k'. Així tenim maco de majo, quefe de jefe, etc.
Tanmateix, encara que aquest so no sigui propi del català, no podem dir que no l'hi tinguem, ja que per la via del caló, la llengua dels gitanos, i no del castellà, l'hem adoptat i l'hem fet nostre en alguns mots molt determinats, entre els quals jalar seria el més plenament català malgrat el seu so. Dic el més plenament català perquè se'n fa un ús rellevant des de fa molt temps, mentre que no és així en castellà, la qual cosa sembla donar-li una pàtina major de catalanitat o en tot cas no fer-ne dubtar com podria succeir en un altra circumstància.
La concurrència amb el castellà i el caràcter més recent seria el cas de jinyar [pronunciat khinyar] que és un verb d'origen caló que vol dir anar de ventre o, més planerament, cagar. Per relació de sentits, quan un té molta por (o sigui, está cagat de por) es diu que està jinyat.
Per cert: atenció perquè el verb dinyar-la (vulgarment, morir) també hi està relacionat, ja que seria una possible variació o error de jinyar, tot i que també pot ser directament caló: mot vulgar de l'argot murriesc d'origen gitano o caló.
Com que són pocs mots, no hi ha problema amb el fet d'escriure'ls amb 'j' perquè ja sabem que es pronuncia 'kh'. Però en un món internacionalitzat, sovint hem d'escriure paraules estrangeres, no solament castellanes, que contenen aquest mateix so de la jota castellana. Aleshores no podem fer-ho amb 'j' perquè res indicaria quin és el so que se li correspon. És per això que escrivim Khomeini, Akhenaton...
Llegim a la viquipèdia:
El dígraf kh és la solució que han adoptat moltes llengues d'alfabet llatí per a representar el só velar, sord y fricatiu, [x] en l'AFI, quan no és propi de la seva llengua, con en el cas del català, generalment s'usa en neologismes d’origen oriental, per exemple Kazakhstan o Khomeini. Probablement en la llengua tradicional, s’haurien resolt transformant enAra bé, us he de confessar que m'agrada l'excentricitat de la kh. Ens sobta perquè no sembla català. I és clar que no és, i tot just l'emprem per a representar un so aliè a la nostra llengua. Però la innovació que suposa i el valor d'un dígraf amb valor internacional fa que m'inclini per fer-la servir sense embuts. Vull dir que prefereixo escriure khalar i khinyar. I si algú, enlloc de titafreda vol dir khilipolles, doncs això. Khala, khala, khilipolles, que ja khinyaràs encabat!(majo: maco, jefe: quefe...). http://ca.wikipedia.org/wiki/Kh
Usos de la h
En català, la 'h' ens ha servit com a consonant realement muda. Per això la ch en català remarca que la 'c' sona 'k' i no 's'. O en italià, gh vol dir que sona com ga, go, gu i no com ge, gi.
Tanmateix, crec l'ús de la kh, el seu so, la manera d'escriure la jota castellana o el so equivalent en altres llengües, hauria de ser un un coneixement de tots els parlants del català. De fet, no suposa cap raresa sinó que ve a complementar una intuïció que ja tenim: en un context interlingual la lletra 'h' indica aspiració però també allargament. Ah i Oh no solament és una representació formal sinó que també es correlaciona amb una certa pronuncia, o hehehehe, hahahaha, seria una aspiració. I sabem que sh implica una palatalització de la 's', ch una palatalitació de la 'ts', kh un allargament de la 'k' transformant-la en el que ja sabem.
Nota: sols en un lloc he trobat "khinyar", per mitjà del google. Ara almenys ja en seran dos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada