¿Quin significat té el verb xarrar? Si mirem en el Diccionari Valencià trobem que la primera accepció és: «Conversar i parlar per passatemps, sense un propòsit concret, o sobre coses intranscendents». I posa l’exemple: «Sempre el trobaràs xarrant amb els amics». Però no ens calia consultar el diccionari, perquè tots coneixem molt bé aquest verb i sabem que significa «parlar de coses intranscendents durant un temps determinat, sense dir res important, sense cap propòsit concret més que el fet de parlar per parlar». En valencià tenim el modisme comparatiu xarrar més que un cabàs de granotes, que s’aplica a qui xarra molt. És molt expressiu. Les granotes rauquen i rauquen sense parar i no diuen res, no comuniquen res, només fan rauc,rauc,rauc. Això és el que fan els que tenen afició a xarrar, parlar i parlar i no dir res. També tenim el modisme comparatiu xarrar com una cotorra (o com una catorra). Tots sabem que aquests animalets tenen la facultat d’imitar la veu humana i que pronuncien paraules, però no diuen res, només fan soroll.
Xarrar és un verb de creació expressiva, que ens recorda el soroll confús –xarr-xarr-xarr– d’una xarradissa. En italià, antigament, es deia ciarrare –forma aquesta que encara es conserva en alguns parlars d’Itàlia– però ja en el segle xiv pa passar a ciarlare per influència de parlare. El verb castellà –i també portugués– charlar deriva de l’italià ciarlare i no el tenim documentat fins a mitjan segle xvi. Nosaltres conservem la variant primitiva: xarrar.
Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, ens parla bastant del verb xarrar i dels seus derivats. Ho trobem en les pàgines 512-515 del volum IX. Coromines ens explica que la forma xarrar, que és la que emprem els valencians, és la més antiga i que només en els dialectes catalans orientals apareix la variant formal xerrar.
El verb xarrar dona lloc a una gran quantitat de derivats i composts. Joan Coromines en relaciona 102 en el seu DCat. Un derivat valencià molt expressiu és xarramenta que podríem definir com «Conversa frívola i sense substància.» Exemple: «¡Tanta xarramenta amb les veïnes i el sopar sense fer!» Aquest vocable l’usa Enric Valor en la seua prosa literària. Així en la rondalla El ferrer de Bèlgida podem llegir: «En Banyatorta, plantat al davall del llit, somreia de sentir tota aquella, segons ell pensava, inútil xarramenta.»
Un altre derivat de xarrar és xarrada, que podem definir com: «Acció de xarrar durant un temps determinat». Una altra accepció de xarrada, molt usada en valencià, és «Dita malvolent, malintencionada. Comentari maliciós.» Exemple d’aquest darrer significat: «Eixa és precís que ho sàpia, perquè la xarrada que va tirar l’altre dia...»
Darrerament s’ha posat de moda usar la paraula xarrada amb el significat de conferència, discurs, parlament, col·loqui, taula redona, intercanvi d'opinions, etc. Cadascú pot fer el que considere més adequat, però jo, personalment, agrairé que, quan haja de parlar en públic en algun lloc sobre qüestions de llengua, el reponsable de l’acte faça el favor de no anunciar-lo com una xarrada. És que a mi no m’agrada gens xarrar i em molesta molt haver de suportar la xarrameca dels altres.
Publicat en EL PUNT dilluns 1 de novembre del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada