Ei, nadona!

M'agraden els mots que contenen un sentit onomatopeic. Però compte! Quan aquesta onomatopeia és simple i fa referència a sons infantils, per exemple, està molt bé però la llengua pot trobar a faltar un mot no tan infantil.

Seria el cas de pipí o pix, on la llengua requereix que hi hagi orina.

I també seria el cas de bebè, on en català tenim la sort de poder fer servir el nadó com a paraula seriosa. Trobo espantós, cursi i carrincló fer servir bebè en un registre lingüístic que no hi vagi en consonància. De fet, jo mai dic bebè, gairebé m'altera pel sobreús que se'n fa. Jo sempre dic nadó, i per sort no és una paraula que hagi de fer servir quan he de parlar en castellà perquè no hi ha alternativa al ridícul bebé. Dic ridícul pel fet que adquireix aquest caràcter en haver-lo de fer servir en contextos on no s'hi adiu.

Bebè procedeix de l'anglès. De baby, on curiosament ha anat adquirint tot un altre sentit, el de nena (o nen!), i no precisament infantil.

Nadó prové d'un llatí vulgar *nato, -ōnis, format sobre natus (nat).

Bebè prové del francès bébé, i aquest, de l'anglès baby. 

Potser el sentit del "hey, baby" el podríem nostrar amb "ei, nadona!" (amb la ironia que reclama una expressió com aquesta). Potser fins i tot ho podríem escriure "ei, na dona!".

Aprofito per donar a conèixer la campanya solidària SOS Bebé, encara que malauradament no sigui SOS Nadó ni almenys SOS Bebè...