Destaco els continguts centrals per si voleu fer-ne una lectura ràpida.
Eugeni S. Reig
Els parlants hem tingut sempre –i continuem tenint– una idea bastant clara i precisa de les paraules que usem. Potser en alguns casos no tenim una idea tan nítida com per a poder donar una definició rigorosa del vocable en qüestió, però sempre tenim –quan diem un mot determinat– una idea prou clara del seu significat com per a saber de què parlem, què volem dir. Probablement moltes persones no tindran capacitat d’explicar d’una manera concreta i exacta què significa, per exemple, la paraula gènere, però segur que tothom entén què volem dir si diem el gènere humà o si parlem de gènere literari o de gènere de punt. De la mateixa manera, tothom sap de què parlem quan emprem paraules com ara ignorant, colgar, acostar, domèstic, regional o qualsevol altra de la nostra llengua. No debades la llengua l’hem creada nosaltres, els parlants, al llarg de segles i segles de parlar-la, a partir del llatí vulgar que parlaven els nostres avantpassats fa més de mil anys. Una llengua és, fonamentalment, un instrument de comunicació, un instrument que aprofita per a que les persones ens comuniquem les unes amb les altres. Quan algú diu alguna cosa emprant determinades paraules, qui l’escolta ha d’entendre què li vol dir qui li parla. Si no fóra així, la llengua no seria útil per a transmetre’ns idees i conceptes, no ens aprofitaria per a entendre’ns.
Les llegües s’han format evolucionant de manera molt lenta al llarg de moltíssims anys i, en eixe període tan llarg de temps, els parlants hem consensuat inconscientment –o no tan inconscientment– els significats dels vocables. Actualment, en el món globalitzat on vivim, es produïxen interferències d’altres llengües que creen confusió i fan que acabem arraconant i deixant d’emprar –en definitiva, eliminant– paraules de la nostra llengua que hem usat durant segles. Les principals llengües que interferixen amb la nostra –tots nosaltres ho sabem molt bé– són el castellà i l’anglés. Aquesta darrera llengua, molt més del que ens pensem.
Vejam alguns exemples d’interferències d’altres llengües que ens afecten de manera negativa.
El verb ignorar, en la nostra llengua, significa 'no saber'. El verb anglés to ignore, que li sembla moltíssim morfològicament, significa 'no fer cas'. Fins ara, si algú em deia «ignore això que em diu ton pare», jo sabia seguríssim que volia dir-me que ell no sabia les coses que li deia mon pare, que no les coneixia. Actualment, si algú em diu «ignore això que em diu ton pare» ja no sé si vol dir-me que no ho sap o vol dir-me que fa cas omís del que li diu mon pare. Com que, per culpa de l’anglés –o més ben dit, per culpa dels que traduïxen de l’anglés de manera inadequada– hui en dia el verb ignorar ja no té el significat inequívoc que ha tingut sempre, ens veiem obligats a prescindir d’aquest verb tan nostre i empobrim una mica la nostra llengua.
De la mateixa manera, com que en castellà el verb colgar significa 'penjar', nosaltres ara ja no colguem res en terra, ara ho soterrem tot. Ara soterrem les vies del tramvia, els cables del telèfon, les canonades d’aigua potable i tot el que calga. Fins ara, només havíem soterrat els cadàvers de les persones. Els cables o les canonades, les colgàvem. I el cadàver d’un gos o de qualsevol altre animal, també. Només soterràvem les persones. Ara ho soterrem tot i ja no colguem res, no siga cosa que algú es pense que ho pengem.
Per una mala traducció de l’anglés, la paraula santuari, que en la nostra llengua significa i sempre ha significat únicament 'lloc sagrat, església o capella a on es venera la imatge o relíquia d’un sant i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge', ara, a causa de les traduccions barroeres de l’anglés, se li assigna el significat de 'lloc a on u es pot amagar impunement de la justícia'. Estem cansats de llegir i de sentir en els mitjans de comunicació que “tal lloc o tal país és un santuari per a tal grup terrorista”. Volen dir que “en eixe lloc o en eixe país els membres del grup terrorista citat es poden amagar impunement perquè no els perseguirà la policia” però en realitat, en bon català, el que diuen és que “els membres d’eixe grup terrorista van en pelegrinatge al lloc o país en qüestió”. Resulta francament còmic.
Un cas verdaderament lamentable és l’ús i abús del verb apropar. Per a expressar la idea de dur una persona o una cosa més a prop d’un lloc determinat els valencians usem i hem usat sempre el verb acostar. Aquest verb el tenim documentat l’any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És un neologisme que té poc més d’un segle de vida. Com que el significat principal del verb castellà acostar és: «echar o tender a alguien para que duerma o descanse, y con especialidad en la cama», les persones subjugades pel castellà eviten usar aquest verb perquè pensen que algú pot pensar que quan diuen acostar volen dir gitar o ajupir. I damunt, apropar és un castellanisme mental. Com que el castellà de cerca fa acercar, nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem apropar. És un cas claríssim de submissió lingüística. Podem assegurar que l’ús que una persona o una col·lectivitat fa del verb apropar és un clar indicador del seu grau de castellanització.
Que apropar és un calc del castellà –i també proper i apropament– ho vaig tractar detalladament en el meu article ¿Apopem l’estatut? que vaig publicar en El Punt (29/11/2010), en Ciudad de Alcoy (05/12/2010), en InfoMigjorn (15/12/2010), en Levante-EMV (20/12/2010) i en el núm. 48 de la revista Valencia al Habla (abril 2011). Aquesta mateixa qüestió la vaig posar de manifest en els meus articles Castellanismes subtils i Valencià acriaturat i castellanitzat, publicats en els mitjans de comunicació anteriorment citats durant els anys 2009 i 2010. Darrerament, han insistit sobre aquesta qüestió tant J. Leonardo Giménez en l’article Acostar i apropar (Levante-EMV, 06/05/2011) com Jaume Corbera Pou en l’article No us hi apropeu ni el creueu (Diari de Balears, 16/05/2011), articles que han estat publicats també en InfoMigjorn. Tant de bo tot aquest esforç aprofitara per a aconseguir que els catalanoparlants deixaren d’usar apropar –i també proper i apropament– tant en la llengua parlada com en l’escrita i utilitzaren sempre acostar, pròxim i acostament, que és com ho han dit els nostres avantpassats durant segles i segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada