Avui, dinant amb un co-patró d'una fundació, li he preguntat si en francès el mot joie (equivalent al català joia) també servia per diferenciar-se d'una felicitat més general. En català la joia implica més profunditat que no una felicitat que pot ser més fugissera o hedonista. La joia és més espiritual.
Al diccionari no hi diu tant:
- Felicitat: estat de l'ànim plenament satisfet.
- Joia: gran alegria. Del llatí gaudia, pl de gaudium (goig).
Però el fet és que un gat o un gos poden restar feliços però no joiosos! (dic jo, vaja!).
Curiosament en francès és al revés ja que joie tindria el caràcter més puntual mentre que bonheur el més profund. No deixa de ser estrany que la "bonahora" vagi més enllà de l'hora de rellotge mentre que la joia s'esgoti en el fet! Potser la caràcter de la pronúncia de joie, jwa, li dóna aquest sentit fogós. Ja hem explicat en altres ocasions que els diftongs creixents tenen aquesta particularitat de reflectir el moviment, l'acció, la força exterior, mentre que els decreixents la serenor, la força profunda.
- Joie: sentiment de bonheur, émotion agréable et profonde. Ce sentiment, lié à une cause et manifesté ouvertement. Par extension la cause d'une joie
- Bonheur: plénitude, satisfaction complète. Chance, hasard favorable.
I lligat a bonheur, tenim heureux: content, qui jouit du bonheur, qui éprouve une satisfaction, momentanée, chanceux, favorable, qui a un caractère bon naturellement, qui est tellement réussi, tellement judicieux que ça paraît découler de la chance..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada