I am el moïment! A heure!

#Psicolabis .

Diuen que van dos andalusos per la selva i un li diu a l'altre:

-Pepe, una boa!!!

I l'altre contesta:

-Vivan los novios!!!

Hi ha gent que no té ni fava d'anglès però que tota la vida ha dit "I am". No és un gest d'existencialisme ni una anglofonia remota subconscient! Els "I am" a la catalana tenen un altre origen.

És habitual sentir un "aiam (I am) què has fet avui a escola" o "aiam el moïment que feu"

Aiam és un mot potser mai escrit però existent. Bé, de fet, per internet se'n troben d'escrits, però no en textos de major rigor. És un vulgarisme per aviam, que deu provenir de la hibridació de "a veure" amb "vejam", donant un aveiam que passa a aviam.

I és que el relaxament de la -b- intervocàlica és un fet en pronúncies relaxades. La majoria de gent, en una pronúncia col·loquial deixar anar diu moïment per moviment! Fins i tot, de vegades, en un excés de relaxament bucal, podem arribar a dir "a heure" en lloc de "a veure".

En anglès això no els pot passar perquè la seva -b- sempre és oclusiva, a diferència de la nostra que és aproximant, i dóna per diferents graus d'aproximació entre els llavis. Hi ha un punt en què l'aproximació és purament un pensament (un penhament que diria l'Adrià Ferran del Polònia!). Un pensament o una intenció que pràcticament no arriba a realitzar-se en res tangible.

Nosaltres pensem el so, però de fet no l'articulem. Si la pronúncia relaxada és molt generalitzada, un infant ja pot aprendre el mot sense consciència de la presència d'una lletra. Així evolucionen les llengües.

En el nostre cas, sabem que el so hi és i el podem realitzar més o menys en funció del nivell de la parla, més formal, més col·loquial, més vulgar, o finalment deixat anar. L'estat etílic dificulta l'aproximació, és a dir, les aproximants, de manera que es percep aquesta pronúncia més vulgar, d'una laxitud deixada anar.