Hehehehe, hahahaha

Com representeu gràficament el riure? Sou dels que encara feu ja, ja, ja...? De debò que rieu amb la 'j' castellana? Amb un so tant velar, tant gorja avall, compte que no hi prengueu mal!

Jo més aviat ric  -i segurament tu també-  amb un so aspirat. Aquest so que en català no tenim com a fonema propi el representem amb la lletra 'h' com fan altres llengües, i no cal dir que l'anglès. Malgrat no ser un so del nostre alfabet, sí que és una lletra que tenim i que, si bé normalment és muda en les paraules que la porta per raons etimològiques, li atorguem un valor aspirat en aquelles paraules que intencionadament intenten grafiar aquest so i que solen ser onomatopeies o bé mots de nova incorporació procedents d'altres llengües (al marge que estiguin acceptats normativament o no).

En castellà ho fan amb 'j' perquè tenen aquest so proper a la 'h' però no es correspon amb el so real del riure. El que ha passat és que quan algú vol simular el riure, fa una lectura de la 'j' i diu ja, ja, ja de manera que ha donat lloc a una manera de 'pronunciar' el riure filtrada pel sistema fonemàtic castellà. Tergiversa el so real del riure, perquè han oblidat que escriure ja, ja, ja no vol dir que el so real sigui aquest.

Segurament, en castellà també seria més adequada una escriptura ha, ha, ha, acceptant que la 'h' també pot representar aquest so aspirat. En català és absolutament necessari fer-ho perquè, a banda dels arguments presentats, la nostra 'j' sona palatal, com en francès i moltes altres llengües. No podem escriure ja, ja, ja i llegir kha, kha, kha!

Fem un apartat de 'percerts':

Per cert, haureu vist que sempre escric hehehehe i no he, he, he... En un article, on procuro aplicar la gramàtica correctament, no ho faria així, però és que quan escric aquesta expressió és en respostes de mails, en apunts al bloc, en espais on la rapidesa de l'escriptura i la espontaneïtat demanen un forma més fresca. Fer-ho així facilita que dos dits damunt la 'h' i la vocal que toqui es van alternant fins a escollir la llargària més idònia en funció del volum de riure que vull mostrar.

Per cert, ara m'ha vingut al cap que de jove, quan era més habitual que no d'adult viure enmig d'atacs de riure, racionalitzàvem sobre el 'volum de riure' que té un acudit, un esdeveniment... Hom no pot ultrapassar en expressions rísiques aquest volum ja que altrament corre el risc de semblar anormal.

Per cert, també rèiem i ho continuo fent ara amb vocals diferents. També quan ric per escrit ho faig. És diferent riure hahahhaha, heheheh, o hihihihhi... Mentre que amb la 'e' surt un riure més neutre (obertura mitjana de la boca), amb la 'a' mostrem un riure més explosiu (obert) i amb la 'i' més tancat, cínic, enfoteta... Si fem hohohoho, implica la barreja del riure amb una certa sorpresa que ens indica la 'o'. És com dir, ostres, nano, ara sí que t'has passat... I encara podríem fer huhuhuhu que és un riure molt tancat, poc explosiu, fins i tot contingut i reflexiu, amb una certa temença de ja veuràs ara què li passarà...

Per cert, algú pot pensar: i amb la vocal neutra que no hi riem??? Doncs, goita: és el riure més habitual, i l'escrivim amb la 'e' o amb la 'a': heheheh, hahahaha... Fixeu-vos-hi.

Per cert, de riure molt en diem riallada. Una paraula que m'agrada molt. De fet 'rialla' té dues consonants líquides, a més una vibrant i una altra palatal, i per això crec que expressen molt bé el riure: crec que el riure és més palatal que velar. En castellà, potser per allò de la 'j' que dèiem, representen el riure més velar: 'carcajada': tot gola avall.

Hi ha un punt en l'ofec del riure que es torna gutural i aleshores va molt avall, i se'ns fa un nus, com quan tossim, però no s'articula en el lloc de la 'j' castellana. Quan va avall, hi va del tot, fins a l'ofec!