Pàgines

15.10.10

Pau Godzilla

Ahir publicàvem una entrada fresca i atrevida sobre la connexió entre els sons que conformen les paraules i com transmeten la realitat. Ho fèiem sols sobre algunes lletres, no gaires, amb tan mala sort que algú s'hi va poder veure reflectit. I avui, a la comunitat on l'havia enviat, hem rebut aquest missatge:
"Ple, pes, puny, penya, pinya, indica plenitud gràvida"
"La ‘a’ també ens comunica grandària"
"La ‘u’ també ens arrodoneix els llavis, però com que és molt tancada no serveix tant per a aquesta funció però una mica també i més per a indicar por"

JO qué sòc, en Godzilla???? ;-))))

Pau
La meva resposta ha estat:

HAHAHAHHAHAHAHHAA... No puc parar de riure............................. Ets molt bo, paio!
Pobre pau.... ho sento!!!!!

Els sons de les lletres són com són. Però no sempre és així, ja que l’evolució les ha transformat molt, però és lògic que moltes paraules tinguessin un origen onomatopeic, no en el sentit de reproduir un so de la realitat (xof!) sinó d’establir un lligam entre un objecte o acció i les característiques de cada so. No és casual que les paraules que més nítidament representen la defecació continguin sons que se’ns en van gola avall (la k, la kh...): caca, cagar, khinyar – jiñar. O que la k també representi els angles: cantó, cony, cul,

Però, com deia, aquesta realitat lògica també es trenca per moltes bandes. Per exemple, ‘poc’ ve del llatí ‘paucus’ que sembla que sigui contradictori. Però és que la ‘p’ també suggereix altres coses. En el cas de paret o de pau (pacífic) tindria un sentit de contenció. Són aspectes que lliguen el codi lingüístic amb coses molt íntimes, sobre com ressonen les paraules dins nostres i que fan una paraula sigui més o menys creïble. Gran, enorme, guerra tenen una ‘r’ que denota moviment, expansió, intensitat. I guerra ve del germànic war (no sé com s’escrivia, potser warre) que té ‘r’ i també la w- que en anglès/germànic transmetia aquest mateix valor. Segurament un diftong creixent (wa, we,...) aporta aquesta intensitat i volum mentre que un diftong decreixent indica empetitiment (potser això explicaria alguna cosa del paucus, o perquè pau sona certament de manera molt agradable i pacífica. Però trobaríem noves contradiccions: augmentar expressaria molt millor el seu sentit si fos wamentar.

En tot cas, a l’hora de crear marques són enfocaments importants a tenir en compte. En castellà, arriba i abajo expressen molt bé el seu sentit (una ‘rr’ enfront d’una ‘j’). I abajo no té aquest origen onomatopeic perquè etimològicament ve del llatí bassus, però casualment ha donat lloc a un so que coincideix amb la semàntica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada