Entre l'abundant lèxic que l'anglès i les llengües romàniques compartim, tenim el verb considerar / consider.
Observem amb facilitat que du la partícula con al davant, de manera que ens queda un mot original basat en sider, el qual el podem relacionar amb sideral, siderúrgic i tot d'altres cultismes com siderotècnia, sideròlit, siderita i el terme mèdic siderèmia, ‘presència de ferro a la sang’, que si hi és en excés es diu siderosi.
Ens preguntem si existeix una relació real o bé es tracta d'una casualitat, ja que d'entrada no sembla pas que els significats de considerar i de siderúrgic tinguin gaire cosa en comú.
I en anglès també existeix el mot sider- com a prefix, amb el mateix significat que entre nosaltres: ferro (procedent del prefix grec sidēro-, de la paraula sidēros, ferro). Aleshores, si el mot base és el que significa ferro, quines estranyes evolucions semàntiques ha experimentat el verb considerar?
Tornem al grec. De la mateixa arrel que sideros, en grec tenien el mot sidus, que volia dir estel o constel·lació. De fet, sideral és un cultisme creat a mitjan segle XIX fent-lo derivar de sidus.
D'aquest sentit fèrric, prové el mot considerar, passant pel llatí. I a diferència de sideral, el considerar l'hem usat sempre (per exemple, el feia servir Ramon Llull en el segle XIII). Expliquem com va anar el canvi:
Considerar, al començament, volia dir ‘examinar els estels’. Com ens diu Antoni Llull Martí al llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 160), devia referir-se a la labor dels astròlegs, que després de contemplar l’aspecte del cel, havien de pensar atentament, tenint en compte les posicions del sol i de la lluna i dels planetes amb relació a la de les constel·lacions, en allò que tot això podia indicar, i després es generalitzà l’ús d’aqueix verb amb el sentit d’examinar curosament tots els aspectes d’un afer o d’un problema abans de prendre una decisió. Un derivat del mateix verb llatí que altre temps fou popular i convisqué amb considerar és consirar, que acabà arraconat pel primer, si bé encara s’usa, però no gaire, el seu derivat consirós (pensatiu, pensativo, thoughtful) amb el sentit d’‘absorbit per un pensament o preocupació’.
31.12.10
Consideraciones siderales
Entre el abundante léxico que el inglés y las lenguas románicas compartimos, tenemos el verbo considerar / consider.
Observamos con facilidad que lleva la partícula con delante, de manera que nos queda una palabra original basada en sider, que podemos relacionar con sideral, siderúrgico y otros cultismos como siderotecnia, siderolito, siderita y el término médico sideremia, 'presencia de hierro en la sangre', que si es en exceso se llama siderosis.
Observamos con facilidad que lleva la partícula con delante, de manera que nos queda una palabra original basada en sider, que podemos relacionar con sideral, siderúrgico y otros cultismos como siderotecnia, siderolito, siderita y el término médico sideremia, 'presencia de hierro en la sangre', que si es en exceso se llama siderosis.
Nos preguntamos si existe una relación real o se trata de una casualidad, ya que de entrada no parece que los significados de considerar y de siderúrgico tengan mucho en común.
Y en inglés también existe la palabra sider- como prefijo, con el mismo significado que entre nosotros: hierro (procedente del prefijo griego sidero-, de la palabra sidēros , hierro). Entonces, si la palabra base significa hierro, ¿qué extrañas evoluciones semánticas ha experimentado el verbo considerar?
Volvamos al griego. De la misma raíz que sideros, en griego tenían la palabra sidus, que quería decir estrella o constelación. De hecho, sideral es un cultismo creado a mediados del siglo XIX haciéndolo derivar de sidus.
De este sentido férrico, proviene la palabra considerar, pasando por el latín. Y a diferencia de sideral, el considerar la hemos usado siempre (por ejemplo, lo usaba Ramon Llull en el siglo XIII). Expliquemos cómo fue el cambio:
9.12.10
Després del Barça - Madrid...
- De qué material están hechos los jugadores del Barça?
- De zinc
- Y los del Real Madrid?
- De acero
I de pas, dos més sobre el mateix partit:
- Por qué el PP quiere impugnar el partido del lunes?
- Porque se suponía que el toreo estaba prohibido en Cataluña
- Por qué los jugadores del Real Madrid no pasaron por el vestuario después del partido?
- Porque ya les dieron antes un buen baño.
- De zinc
- Y los del Real Madrid?
- De acero
I de pas, dos més sobre el mateix partit:
- Por qué el PP quiere impugnar el partido del lunes?
- Porque se suponía que el toreo estaba prohibido en Cataluña
- Por qué los jugadores del Real Madrid no pasaron por el vestuario después del partido?
- Porque ya les dieron antes un buen baño.
5.12.10
L'anglès com a codi vàlid per a tothom (i amb esforç de tothom!)
duly vol dir degudament, correctament, a l'hora esperada. Prové de due i el seu significat és, doncs, transparent.
Però quan neguem aquest mot amb la partícula un- esperaríem que el resultat fos indegudament. Però resulta que no és així. La traducció correcta és excessivament. Si bé la incorrecció pot ser per defecte també podria ser per mancança, o sigui que no entenem que unduly sols signifiqui excessivament i no el que correspondria lèxicament: indegudament.
S'entén que al llarg de l'evolució de la llengua (de les llengües) es produeixen moltes irregularitats com aquesta. Si hom vol aprendre una llengua, són les petites dificultats que hem d'esquivar, que hem d'anar memoritzant en un esforç que, malgrat anar contra tota lògica, forma part de l'esforç per ficar-se dins d'una llengua, d'un codi, d'una cultura.
El problema és quan aquella llengua l'has d'aprendre no fruit d'una tria voluntària sinó perquè aquell codi lingüístic ha assolit la categoria de llengua global. Aleshores les irregularitats són una dificultat greu i econòmica en la mesura que dificulta l'accés ràpid a un coneixement necessari.
I el que és més injust és que algunes persones, pel fet de tenir aquella llengua com a nativa, tenen un gran avantatge. I em pregunto què podria passar si hom diu "unduly" volent dir indegudament i la gent entén excessivament i això provoca alguna reacció errònia en els destinataris. Penseu que se'n podrien desprendre fins i tot conseqüències jurídiques!
Jo puc trobar molt bé que la història els hagi donat aquest matís a aquesta paraula, però si la seva llengua ha esdevingut un codi mundial no podem estar per collonades. Unduly vol dir indegudament i no som els altres els que hem de fer l'esforç de recordar aquests capricis, sinó els angloparlants els que han de fer l'esforç de fer servir un estàndard internacional adequat. Més esforç fem els que aprenem anglès! Els sentits torts que els facin servir a casa, en usos familiars, o en trobades comunitàries on puguin parlar dialectalment, però no en àmbits de negoci o de caràcter internacional.
Que aquesta postura pot comportar una pèrdua d'alguns elements propis de la llengua anglesa. Segurament. Però és el preu que cadascú ha de pagar. A veure si al damunt que el món augmenta el valor de la seva llengua encara voldran que la parlem amb particularitats pròpies d'usos dialectals.
Però quan neguem aquest mot amb la partícula un- esperaríem que el resultat fos indegudament. Però resulta que no és així. La traducció correcta és excessivament. Si bé la incorrecció pot ser per defecte també podria ser per mancança, o sigui que no entenem que unduly sols signifiqui excessivament i no el que correspondria lèxicament: indegudament.
S'entén que al llarg de l'evolució de la llengua (de les llengües) es produeixen moltes irregularitats com aquesta. Si hom vol aprendre una llengua, són les petites dificultats que hem d'esquivar, que hem d'anar memoritzant en un esforç que, malgrat anar contra tota lògica, forma part de l'esforç per ficar-se dins d'una llengua, d'un codi, d'una cultura.
El problema és quan aquella llengua l'has d'aprendre no fruit d'una tria voluntària sinó perquè aquell codi lingüístic ha assolit la categoria de llengua global. Aleshores les irregularitats són una dificultat greu i econòmica en la mesura que dificulta l'accés ràpid a un coneixement necessari.
I el que és més injust és que algunes persones, pel fet de tenir aquella llengua com a nativa, tenen un gran avantatge. I em pregunto què podria passar si hom diu "unduly" volent dir indegudament i la gent entén excessivament i això provoca alguna reacció errònia en els destinataris. Penseu que se'n podrien desprendre fins i tot conseqüències jurídiques!
Jo puc trobar molt bé que la història els hagi donat aquest matís a aquesta paraula, però si la seva llengua ha esdevingut un codi mundial no podem estar per collonades. Unduly vol dir indegudament i no som els altres els que hem de fer l'esforç de recordar aquests capricis, sinó els angloparlants els que han de fer l'esforç de fer servir un estàndard internacional adequat. Més esforç fem els que aprenem anglès! Els sentits torts que els facin servir a casa, en usos familiars, o en trobades comunitàries on puguin parlar dialectalment, però no en àmbits de negoci o de caràcter internacional.
Que aquesta postura pot comportar una pèrdua d'alguns elements propis de la llengua anglesa. Segurament. Però és el preu que cadascú ha de pagar. A veure si al damunt que el món augmenta el valor de la seva llengua encara voldran que la parlem amb particularitats pròpies d'usos dialectals.
2.12.10
Jumbo
Reproduïm aquest article a la "contra xifrada" de l'Econòmic on s'explica l'origen de la marca (les marques) Jumbo:
Orgull africà
Jumbo era un gegantí elefant africà capturat a Etiòpia que va ser exhibit a Europa i els Estats Units al final del segle XIX. Amb posterioritat, el nom Jumbo va passar a designar tot allò que, per les seves dimensions, es considera excepcional –aquest va ser el sobrenom del Boeing 474, gegant del cel als anys setanta.
No pas a l'Àfrica. Als països occidentals del continent, el mot Jumbo és sobretot un referent gastronòmic de primer ordre, al mateix nivell que la mandioca o l'oli de cacauet, i, com a tal, forma part de l'imaginari col·lectiu dels africans i del seu patrimoni identitari més arrelat. Fins al punt que els plats més típics de la regió, com ara el pollastre yassa –carn adobada i feta a la graella– i, en general, tot el receptari tradicional, incorporen Jumbo o Maggi, el seu principal competidor.
TOC LOCAL.
A l'Àfrica, Jumbo és la marca comercial d'unes pastilles de caldo que tothom fa servir per assaonar els menjars, per donar-hi un suposat “toc africà”. Per nosaltres és la història d'un èxit empresarial d'una de les grans ensenyes catalanes: Gallina Blanca.
Aquesta història comença a finals dels seixanta, la gran dècada de les independències dels pobles africans. En aquell moment l'empresa que Lluís Carulla i Canals havia creat el 1937 posa els ulls al continent africà. Feia alguns anys que la firma catalana havia aconseguit un gran èxit a Espanya amb les seves pastilles Avecrem, uns cubs de 10 grams de brou deshidratat i comprimit en forma rectangular.
Un producte innovador i unes campanyes publicitàries ben pensades van catapultar Avecrem al lideratge del mercat domèstic. El pas següent va ser diversificar l'oferta amb nous productes alimentaris i obrir-se als mercats exteriors. Amb aquest últim objectiu, Lluís Carulla va fitxar Diego Aliaga, ben coneixedor del mercat africà, com a director d'exportació. Així va començar l'aventura exterior.
No va ser un desembarcament massiu: es va fer país per país per tot l'Àfrica occidental, una regió controlada històricament per Nestlé a través de la seva marca Maggi. Per similitud amb aquest nom es va escollir el nom comercial Mammy, que cap a l'any 1975, després de la queixa de Nestlé, va ser substituït per l'actual Jumbo. També el producte es va anar adaptant als gustos africans: el gust de les pastilles era més intens que el nostre i el caldo resultant, d'un marró més intens. A més, com que el costum de les dones africanes era incorporar dos cubs de 4 grams, Jumbo es va comercialitzar en pastilles de 10 grams i a un preu competitiu. Amb aquest producte més pensat per als costums locals i unes campanyes publicitàries produïdes al gust africà, Jumbo va anar guanyant quota a Maggi, que, com que el mercat estava en expansió, no va presentar una actitud bel·ligerant.
Al final dels vuitanta Gallina Blanca venia cada any uns 650 milions de pastilles de caldo Jumbo a l'Àfrica, el 95% de les seves exportacions. Actualment és present a 26 països del continent, on ha aconseguit liderar el mercat i ha incorporat al nom de la marca l'eslògan proudly african.
En els darrers anys, el consumidor africà s'ha tornat més exigent. Això ha obligat Gallina Blanca Star –propietat al 50% d'Agrolimen i la italiana Findim– a avançar en dos sentits. D'una banda, s'ha augmentat la gamma de productes, incorporant nous sabors, i de l'altra s'ha treballat per associar la marca amb la salut. El cas és que es van començar a qüestionar les bondats d'un producte que donava tant gust als plats: es va veure com un producte màgic.
Així és com, en col·laboració amb les autoritats locals, les pastilles Jumbo comencen a incorporar vitamines. “Jumbo enriquit amb vitamina A es va llançar a la Costa d'Ivori el setembre del 2009 i avui tot el caldo que es ven a l'Àfrica occidental té aquesta propietat amb un gran èxit”, explica Jaume Aler, director general d'Àfrica del grup.
Quaranta anys després de l'entrada al continent, Jumbo s'ha convertit en una marca que reivindica la seva africanitat i que els africans consideren autòctona. La fidelitat és tal que la marca catalana es distribueix als Estats Units i Europa per satisfer les necessitats de les comunitats d'immigrants.
Aler pensa que l'experiència de Gallina Blanca pot ajudar les empreses catalanes que s'aventuren a l'Àfrica: “Vam ser els primers a reconèixer l'Àfrica com una gran oportunitat, però el nostre èxit es fonamenta en el fet que vam desenvolupar productes i polítiques comercials adaptades en col·laboració amb socis locals”, afirma.
Publicat a
- L'Econòmic Catalunya 04-12-2010 Pàgina 32
http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/340802-orgull-africa.html
1.12.10
Enjoy Gaudí & Delete Dalí
Avui parlarem de dos dels artistes catalans més coneguts internacionalment
No cal que expliquem qui era Gaudí, però potser sí que convé dir que Enjoy Gaudí seria una reiteració del tipus la Vall d'Aran. Expliquem-nos: als pirineus catalans i part del que avui és Catalunya molts anys enrere s'hi havia parlat el basc, i la prova són alguns topònims que ens en queden. Un és precisament 'aran' paraula que significa 'vall'. La Vall d'Aran no vol dir altra cosa que la vall de la vall... coses que passen quan una paraula es converteix en un fòssil que ja no sabem què volia dir.
I amb 'Enjoy Gaudí' passaria un fenomen divertit de reiteració similar. Gaudir, en la forma de temps infinitiu, vol dir exactament el mateix que 'enjoy'. Però és més, per diferents que sonin Gaudí i Enjoy, tenen el mateix origen etimològic.
Del verb llatí 'gaudere' i del substantiu 'gaudium' en català hem obtingut dues paraules diferents, una per la via de l'evolució normal i l'altre com a cultisme posterior. De 'gaudium' obtenim 'goig' (nota per als no catalans: pronunciat gotx). És normal que 'au' passi a 'o' com 'aurum' passa a 'or'. I és normal que el grup '-dium' passi a 'dju' (per la força de la iod o 'i' semiconsonàntica) i després es perdi la vocal final.
Per la via culta, el català recupera directament del llatí el 'gaudir' (pronunciat 'gaudí' en bona part del territori), i per tant el substantiu 'gaudi'.
Així, en català sentim 'gaudi' i sentim 'goig. Però resulta que hi ha qui també sent 'joia', i totes tres paraules són molt vives i expressives! I d'on ens ve la joia (en el sentit lingüístic)? La 'joia' també ens ve del llatí gaudia (plural de gaudium), però passant per l'occità 'joia'.
Algú s'imagina d'on prové l'anglès 'enjoy'? Lògicament del llatí gaudēre, passant per: Middle English enjoien, from Old French enjoir : en-, intensive pref.; see en-1 + joir, to rejoice.
Per cert, en català també tenim el mot 'gai', que vol dir alegre, festiu. No cal dir que també hi està plenament relacionat. Prové de l'occità antic gai/jai, potser simplificació de gauy/jauy, del llatí gaudium 'goig'.
Avui també fem servir el mot gai amb un sentit diferent però semànticament proper: homosexual. El 'gai' va passar de l'occità al francès i d'aquest a l'anglès, que li donà aquest altre sentit en la variant nord-americana.
Després de parlar de l'Enjoy Gaudí, ja podeu imaginar el Delete Dalí...
Un retall en primer lloc:
Dalí prové segurament del verb delir-se (ser afectat per un desig vehement). Delir prové del llatí 'delere' (esborrar, anihilar, sentit que també té delir en català antic). Deliment i indeleble, 'que no es pot esborrar', també tenen la mateixa arrel, però no delit (derivat de delicere, 'atreure') ni deler (de delirium, 'deliri').
No cal que expliquem qui era Gaudí, però potser sí que convé dir que Enjoy Gaudí seria una reiteració del tipus la Vall d'Aran. Expliquem-nos: als pirineus catalans i part del que avui és Catalunya molts anys enrere s'hi havia parlat el basc, i la prova són alguns topònims que ens en queden. Un és precisament 'aran' paraula que significa 'vall'. La Vall d'Aran no vol dir altra cosa que la vall de la vall... coses que passen quan una paraula es converteix en un fòssil que ja no sabem què volia dir.
I amb 'Enjoy Gaudí' passaria un fenomen divertit de reiteració similar. Gaudir, en la forma de temps infinitiu, vol dir exactament el mateix que 'enjoy'. Però és més, per diferents que sonin Gaudí i Enjoy, tenen el mateix origen etimològic.
Del verb llatí 'gaudere' i del substantiu 'gaudium' en català hem obtingut dues paraules diferents, una per la via de l'evolució normal i l'altre com a cultisme posterior. De 'gaudium' obtenim 'goig' (nota per als no catalans: pronunciat gotx). És normal que 'au' passi a 'o' com 'aurum' passa a 'or'. I és normal que el grup '-dium' passi a 'dju' (per la força de la iod o 'i' semiconsonàntica) i després es perdi la vocal final.
Per la via culta, el català recupera directament del llatí el 'gaudir' (pronunciat 'gaudí' en bona part del territori), i per tant el substantiu 'gaudi'.
Així, en català sentim 'gaudi' i sentim 'goig. Però resulta que hi ha qui també sent 'joia', i totes tres paraules són molt vives i expressives! I d'on ens ve la joia (en el sentit lingüístic)? La 'joia' també ens ve del llatí gaudia (plural de gaudium), però passant per l'occità 'joia'.
Algú s'imagina d'on prové l'anglès 'enjoy'? Lògicament del llatí gaudēre, passant per: Middle English enjoien, from Old French enjoir : en-, intensive pref.; see en-1 + joir, to rejoice.
Per cert, en català també tenim el mot 'gai', que vol dir alegre, festiu. No cal dir que també hi està plenament relacionat. Prové de l'occità antic gai/jai, potser simplificació de gauy/jauy, del llatí gaudium 'goig'.
Avui també fem servir el mot gai amb un sentit diferent però semànticament proper: homosexual. El 'gai' va passar de l'occità al francès i d'aquest a l'anglès, que li donà aquest altre sentit en la variant nord-americana.
[vegeu també http://etimologias.dechile.net/?gay]
Després de parlar de l'Enjoy Gaudí, ja podeu imaginar el Delete Dalí...
Un retall en primer lloc:
I ara fem el mateix paral·lelisme. Què té a veure delete (esborrar en anglès) i Dalí? Doncs que etimològicament volen dir el mateix.Escriu Jaume Aymar en unes paraules que cita no sé si del mateix Dalí: «Vaig afirmar categòricament que el darrer gran geni de l’arquitectura seria Gaudí, nom que en català significa gaudir, de la mateixa manera que Dalí prové tal vegada de delir-se. I li vaig explicar que el gaudir i el delir-se són propis del catolicisme i del gòtic mediterrani, reinventats i duts al paroxisme per Gaudí». No és estrany, doncs, que es presenti el llibre "Delir Dalí"
Dalí prové segurament del verb delir-se (ser afectat per un desig vehement). Delir prové del llatí 'delere' (esborrar, anihilar, sentit que també té delir en català antic). Deliment i indeleble, 'que no es pot esborrar', també tenen la mateixa arrel, però no delit (derivat de delicere, 'atreure') ni deler (de delirium, 'deliri').
Enjoy Gaudí & Delete Dalí
Hoy hablaremos de dos de los artistas catalanes más conocidos internacionalmente
No es necesario que expliquemos quién era Gaudí, pero quizá sí conviene decir que Enjoy Gaudí sería una reiteración del tipo Valle de Arán. Nos explicamos: en los Pirineos y parte de lo que hoy es Cataluña muchos años atrás se había hablado el vasco, y la prueba son algunos topónimos que nos quedan. Uno es precisamente 'Aran' palabra que significa 'valle'. El Valle de Aran no quiere decir otra cosa que el valle del valle ...cosas que pasan cuando una palabra se convierte en un fósil que ya no sabemos qué quería decir.
Y con 'Enjoy Gaudí' pasaría un fenómeno divertido de reiteración similar. El verbo catalán 'gaudir' (disfrutar), en la forma de tiempo infinitivo, significa exactamente lo mismo que 'enjoy'. Pero es más, por diferentes que suenen Gaudí y Enjoy, tienen el mismo origen etimológico.
Del verbo latino 'gaudēre' y del sustantivo 'gaudium' en catalán hemos obtenido dos palabras diferentes, una por la vía de la evolución normal y el otro como cultismo posterior. De 'gaudium' obtenemos 'goig' (gozo), pronunciado goch. Es normal que 'au' pase a 'o' como 'aurum' pasa a 'oro'. Y es normal que el grupo '-dium' pase a 'dju' (por la fuerza de la yod o 'y' semiconsonàntica) y luego se pierda la vocal final.
Por la vía culta, el catalán recupera directamente del latín el 'gaudir' (pronunciado 'gaudí' en buena parte del territorio), y por tanto el sustantivo 'gaudi'.
Así, en catalán decimos gaudi y goig. Pero resulta que también decimos 'joia', y las tres palabras son muy vivas y expresivas! ¿Y de dónde nos viene la 'joia' (en el sentido lingüístico)? La 'joia' también nos viene del latín gaudia (plural de gaudium), pero pasando por el occitano 'joia'.
¿Alguien se imagina de donde proviene el inglés 'enjoy'? Lógicamente del latín gaudēre, pasando por: Middle English enjoien, from Old French enjoir : en-, intensive pref.; see en-1 + joir, to rejoice.
Por cierto, en catalán también tenemos la palabra 'gai', que quiere decir alegre, festivo. Por supuesto, también está plenamente relacionado. Proviene del occitano antiguo gai / jai, quizás simplificación de gauy / jauy, del latín gaudium 'gozo'.
Hoy también usamos la palabra 'gai' con un sentido diferente pero semánticamente cercano: homosexual. El 'gai' pasó del occitano al francés y de éste al inglés, que le dio ese otro sentido en la variante estadounidense.
Después de hablar del Enjoy Gaudí, ya podéis imaginar el Delete Dalí ...
Un recorte en primer lugar:
Dalí proviene seguramente del verbo 'delir-se' (ser afectado por un deseo vehemente). 'Delir' proviene del latín 'delere' (borrar, aniquilar, sentido que también tiene 'delir' en catalán antiguo). 'Deliment' o 'indeleble' (que no se puede borrar) también tienen la misma raíz, pero no 'delit' (derivado de 'delicere', atraer ') ni 'deler' (de delirium,' delirio ').
No es necesario que expliquemos quién era Gaudí, pero quizá sí conviene decir que Enjoy Gaudí sería una reiteración del tipo Valle de Arán. Nos explicamos: en los Pirineos y parte de lo que hoy es Cataluña muchos años atrás se había hablado el vasco, y la prueba son algunos topónimos que nos quedan. Uno es precisamente 'Aran' palabra que significa 'valle'. El Valle de Aran no quiere decir otra cosa que el valle del valle ...cosas que pasan cuando una palabra se convierte en un fósil que ya no sabemos qué quería decir.
Y con 'Enjoy Gaudí' pasaría un fenómeno divertido de reiteración similar. El verbo catalán 'gaudir' (disfrutar), en la forma de tiempo infinitivo, significa exactamente lo mismo que 'enjoy'. Pero es más, por diferentes que suenen Gaudí y Enjoy, tienen el mismo origen etimológico.
Del verbo latino 'gaudēre' y del sustantivo 'gaudium' en catalán hemos obtenido dos palabras diferentes, una por la vía de la evolución normal y el otro como cultismo posterior. De 'gaudium' obtenemos 'goig' (gozo), pronunciado goch. Es normal que 'au' pase a 'o' como 'aurum' pasa a 'oro'. Y es normal que el grupo '-dium' pase a 'dju' (por la fuerza de la yod o 'y' semiconsonàntica) y luego se pierda la vocal final.
Por la vía culta, el catalán recupera directamente del latín el 'gaudir' (pronunciado 'gaudí' en buena parte del territorio), y por tanto el sustantivo 'gaudi'.
Así, en catalán decimos gaudi y goig. Pero resulta que también decimos 'joia', y las tres palabras son muy vivas y expresivas! ¿Y de dónde nos viene la 'joia' (en el sentido lingüístico)? La 'joia' también nos viene del latín gaudia (plural de gaudium), pero pasando por el occitano 'joia'.
¿Alguien se imagina de donde proviene el inglés 'enjoy'? Lógicamente del latín gaudēre, pasando por: Middle English enjoien, from Old French enjoir : en-, intensive pref.; see en-1 + joir, to rejoice.
Por cierto, en catalán también tenemos la palabra 'gai', que quiere decir alegre, festivo. Por supuesto, también está plenamente relacionado. Proviene del occitano antiguo gai / jai, quizás simplificación de gauy / jauy, del latín gaudium 'gozo'.
Hoy también usamos la palabra 'gai' con un sentido diferente pero semánticamente cercano: homosexual. El 'gai' pasó del occitano al francés y de éste al inglés, que le dio ese otro sentido en la variante estadounidense.
Después de hablar del Enjoy Gaudí, ya podéis imaginar el Delete Dalí ...
Un recorte en primer lugar:
Y ahora hacemos lo mismo paralelismo. ¿Qué tiene que ver delete (borrar en inglés) y Dalí? Pues que etimológicamente significan lo mismo.Escribe Jaume Aymar en unas palabras que cita no sé si del mismo Dalí: «Voy afirmar categóricamente que el último gran genio de la arquitectura sería Gaudí, nombre que en catalán significa disfrutar, al igual que Dalí proviene tal vez de delirio. Y le expliqué que el disfrute y el delirio en son propios del catolicismo y del gótico mediterráneo, reinventados y llevados al paroxismo por Gaudí ». No es extraño, pues, que se presente el libro "Delir Dalí"
Dalí proviene seguramente del verbo 'delir-se' (ser afectado por un deseo vehemente). 'Delir' proviene del latín 'delere' (borrar, aniquilar, sentido que también tiene 'delir' en catalán antiguo). 'Deliment' o 'indeleble' (que no se puede borrar) también tienen la misma raíz, pero no 'delit' (derivado de 'delicere', atraer ') ni 'deler' (de delirium,' delirio ').