Àlbum prové de alba, album, blanc, i es refereix a un llibre en blanc, és a dir, amb pàgines sense res escrit ja que estan concebudes per a posar-hi cromos, segells, fotos, o altres elements.
Antoni Llull diu que "A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català".
Vegeu aquest article d'Antoni Llull Martí titulat L’alba, l’albúmina i els àlbums i publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 157)
Alba, en ses diverses accepcions, és un mot que prové de l’adjectiu llatí albus, alba ‘blanc, blanca’. S’aplica a la primera claror del dia, i es diu albada al temps que transcorre entre trenc d’alba i la sortida del sol. També es diu alba a una túnica blanca que usen els sacerdots, i es troba aquest mot, de vegades un poc transformat, en composts diversos, com eixalbar (vulgarment eixaubar) ‘donar una passada d’una mescla de guix i calç a una paret’, i en alguns molts cultes com albí, albúmina i albita. Derivats d’alba són també àlber, nom del poll (arbre) blanc, anomenat també poll-àlber (i si no ho record malament, l’he sentit anomenar, quan jo era al·lot, «poll aubo», i un mot menys conegut és albana que ho diuen a una resina blanca extreta del làtex de la gutaperxa. Els apotecaris antics coneixien l’album graecum, substància rica en fosfat càlcic extreta de la part blanca dels excrements de ca, separada i dissecada, procedent dels ossos digerits per l’animal.
En castellà se’n troben alguns derivats que no he trobat representats en la nostra llengua, com són albero, ‘terreny blanquinós’, i a alguns llocs d’Espanya també donen aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós’, en castellà. En gallec i portuguès s’usen també alguns derivats d’albus, alba, que no es troben en castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d’un molí on només molen blat, és a dir, que només s’hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi albariño, derivat d’albar ‘blanc’, nom d’una casta de raïm.
I acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat adjectiu llatí albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català.
Antoni Llull diu que "A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català".
Vegeu aquest article d'Antoni Llull Martí titulat L’alba, l’albúmina i els àlbums i publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 157)
Alba, en ses diverses accepcions, és un mot que prové de l’adjectiu llatí albus, alba ‘blanc, blanca’. S’aplica a la primera claror del dia, i es diu albada al temps que transcorre entre trenc d’alba i la sortida del sol. També es diu alba a una túnica blanca que usen els sacerdots, i es troba aquest mot, de vegades un poc transformat, en composts diversos, com eixalbar (vulgarment eixaubar) ‘donar una passada d’una mescla de guix i calç a una paret’, i en alguns molts cultes com albí, albúmina i albita. Derivats d’alba són també àlber, nom del poll (arbre) blanc, anomenat també poll-àlber (i si no ho record malament, l’he sentit anomenar, quan jo era al·lot, «poll aubo», i un mot menys conegut és albana que ho diuen a una resina blanca extreta del làtex de la gutaperxa. Els apotecaris antics coneixien l’album graecum, substància rica en fosfat càlcic extreta de la part blanca dels excrements de ca, separada i dissecada, procedent dels ossos digerits per l’animal.
En castellà se’n troben alguns derivats que no he trobat representats en la nostra llengua, com són albero, ‘terreny blanquinós’, i a alguns llocs d’Espanya també donen aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós’, en castellà. En gallec i portuguès s’usen també alguns derivats d’albus, alba, que no es troben en castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d’un molí on només molen blat, és a dir, que només s’hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi albariño, derivat d’albar ‘blanc’, nom d’una casta de raïm.
I acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat adjectiu llatí albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada