Aquesta loba és molt cala, digué la xinesa

Després del cartell d'un establiment xinès que vam divulgar fa uns dies, teníem pendent parlar d'una de les característiques més peculiars de la manera de pronunciar d'aquests orientals que aviat dominaran el món.

Ens fa gràcia que els xinesos facin les 'r' com 'l', cosa que de fet no és ben bé així sinó més aviat al contrari: és més habitual que facin les 'l' com 'r' i diguin 'Catarunya'. El problema no és tant de pronúncia sinó de confusió entre els dos sons labials, dels quals els costa percebre la distinció. Com ara un castellà aprenent català que no sàpiga apreciar la distinció entre la 'e' oberta i tancada i les faci com bonament pugui.

D'altra banda, no podem pas enfotre'ns-en. I no ho dic només per educació. De fet, també entre nosaltres tenim alguns problemes amb les líquides: gent que no sap pronunciar les 'r', 'rr' i 'll'... I encara més: observem una tendència general en català oriental a fugir de les 'r' finals o bé emmudint-les o bé reforçant-les amb un so afegit:

a) A la majoria de paraules acabades en -r, aquest darrer so és mut: cantar (tots els infinitius), forner, corredor...
b) Sovint sentim dir 'mart' per 'mar'
c) Hi ha pronúncies locals que la reforcen com seria el cas de Gavà, on diuen "posa la carrn al forrn". Ho escric amb doble erra per a fer notar el tipus de pronúncia que fan.

En castellà també hi ha una mica de refús a les -r, com es veu en les moltes variants que no les pronuncien en els infinitius o que les han transformat en 'l': correl per correr. És tremend, en aquest sentit, el cas de la noia que en un programa de televisió deia 'abril' (en parlàvem a Vi a comel·la).

Un altre exemple en castellà és bolsa, del llatí bursa. En català ha passat a bossa (a més del cultisme borsa). És a dir que el català ha preferit perdre el so mentre que el castellà el confon amb una l.

I en castellà també veiem com han canviat la -r per -l en alguns préstecs del català: papel... En castellà, l'evolució directa des de 'papirum' hauria donat 'papero' (a banda del cultisme 'papiro' com en català 'papir'). És molt possible que l'anglès 'paper' tingui origens catalans, si és certa la creença que va ser del català que va passar al francès i d'aquest a l'anglès.

Per cert, tenint en compte que 'papel' prové del català 'paper', com pot ser que, per a referir-se a cert objecte amb papers a la superfície i que serveix a mode de pissarra, hi hagi gent que en diu 'papelògraf' i no 'paperògraf'???