Pel mateix motiu, a l'Estat espanyol, on la capital es troba al centre, segurament també deu ser normal que es refereixin a la resta com la perifèria.
A Catalunya, en canvi, es fa servir una altra tipus d'expressió, el rerepaís, equivalent a l'alemany hinterland. Que fem servir rerepaís amb caràcter preferent no deixa de banda l'ús d'interior.
Respecte al territori espanyol també es fa servir l'expressió "a províncies", en un ús que sembla excloure que la capital també forma part d'una província. Anàlogament també es fa servir a Catalunya l'expressió "a comarques", que també exclou la zona metropolitana.
Hem manifestat una certa normalitat per les expressions, però anem a analitzar què tenen al darrere. Referir-se a la part del territori com a interior implica una dificultat de penetració, una situació més oculta. En el cas de zones mal comunicades, salvatges, muntanyenques, aquest sentit d'interior seria una descripció correcta, però seria curiosa i un pèl anòmala usada per a zones que no tinguin aquestes característiques. En tot cas, es podria fer servir interior com a oposició a la zona litoral, cosa que seria molt correcta si s'entén en aquest sentit.
Respecte a la perifèria, és evident la connotació negativa que té, d'allunyament del centre. Malgrat que el concepte és estrictament geogràfic és evident que pren un sentit més polític que altra cosa, ja sigui usat per uns com a queixa o per altres com a mostra de superioritat.
Fa la impressió que el rerepaís té un sentit més positiu. El país és un conjunt, el qual té una part que dóna la cara davant el món mentre que hi ha una part que empeny des de darrere. Dir rerepaís no és dir atorgar menys importància sinó menys notorietat; però en canvi és el territori que està darrere, i no en el sentit d'endarrerit sinó en el sentit d'estirar del carro des del darrere. La trobo una expressió afortunada. En castellà crec que no ho diuen pas, i potser millor perquè seria traspaís, massa semblant a traspiés!
Quan els catalans ens hem volgut definir en relació a l'Estat espanyol hem fet servir precisament el concepte de 'motor d'Espanya', més industrial però també cultural. De fet, contindria aquest sentit de Catalunya com el rerepaís dels espanyols (que en un sentit religiós descriu el Virolai: "dels espanyols [sempre sereu] estrella d'Orient").
Dir "a províncies" o "a comarques" em sembla que denota el sentit de superioritat / inferioritat, tot i que sovint també és usat des de comarques amb la intenció de fer-se valdre!
Madrid és la capital perquè es troba al centre
Una darrera reflexió. Recordo que a primària (EGB) em van dir que "Madrid es la capital de España porque está en el centro". Jo era molt petit però per algun motiu atàvic em va quedar gravat a la memòria. A la memòria o la mamòria... perquè n'hem mamat molts d'aquests arguments!
A banda de la falsedat d'aquests arguments que es feien servir, avui ja també existeixen indicis de per quin motiu la capital dels espanyols és aquesta i no Toledo, com havia estat per als castellans fins fa pocs segles. La raó és que hi havia massa influència catalana a la Cort de Toledo i calia fer neteja.
Us proposo aquest article de Pep Mayolas a l'Institut de Nova Història:
Per què Madrid és la capital d'Espanya?
Per què el canvi de Toledo per Madrid? No era una ciutat prou castellana, Toledo? No hi havia ja l'estructura del govern? No funcionava com a capital? En Pep Mayolas respon, definitavament, aquests interrogants.
Gravat d'Anton van Wyngaerde. Alcàsser de Madrid, cap al 1555
Tot acollint amb regularitat la cort de l'emperadriu Isabel, esposa de Carles V, i competint amb l'arquebisbat de Tarragona com a seu metropolitana de la península, la ciutat de Toledo era considerada la capital de Castella durant bona part de l'Edat Mitjana i la primera meitat del segle XVI. Toledo, però, tenia encara massa influència catalana per al gust dels castellanitzadors d'Espanya. Felip II és qui s'inventa Madrid, que fins aleshores tenia un alcàsser, algun palau, un convent... i la logística que calia per acompanyar-los (uns 5.000 habitants, diuen, al primer terç del segle XVI. Però a saber si fins i tot això no és mentida, també). I quan s'hi instal·la la cort, s'omple de soldats, de prostitutes i de funcionaris reials, que en aquella època també eren nobles. Els corifeus catalans del rei es castellanitzen i fugen de la influència dels seus rivals catalans, que també pugnen per aconseguir el favor reial en exclusiva. Es tracta d'aconseguir que el rei tingui un poder omnímode sobre els seus vassalls, però ha de ser lluny de la Corona Catalana, on hi ha des del segle XIV un sistema jurídic i constitucional "pervers" que fa que els ciutadans -no cal ni que siguin nobles, ni tan sols rics- puguin reclamar si es cometen irregularitats o abusos. Les lleis protegeixen els ciutadans, el comerç, els tractes justos... i també protegeixen el poble de certs abusos reials i nobiliaris. I un mercader que fa fortuna pot esdevenir ciutadà honrat. I si segueix fent tanta fortuna que pot ajudar la Corona amb préstecs o favors derivats de la seva activitat, pot ser nomenat cavaller i així entra en la nobilitat. I si ja és noble, té dret a fortificar la casa i té dret a escut d'armes, i pot intervenir en política municipal i parlamentària -abans, sent ciutadà, també podia ser escollit i representar el seu braç al parlament-. És sabut que mercaders genovesos, florentins i venecians, competidors directes dels catalans, s'establien a Barcelona perquè se sentien més emparats per les lleis i veien més possibilitats de fer prosperar els seus negocis gràcies a aquesta protecció de la qual, sembla, no gaudien a casa seva.
Toledo, l'any 1563. Gravat de Wyngaerden.
Tot això no és concebible des del punt de vista absolutista, que és cap on van les tendències a partir de la formació de l'imperi espanyol. Per això, els mateixos catalans que van promoure un Trastàmara al tron al Compromís de Casp, volen ser els amos del corral i consideren que el poder s'ha de ventilar estrictament al corral del rei. I després de cent quaranta anys de provatures i veure que encara no és possible desfer-se del llast de les lleis catalanes, convenen d'instal·lar definitivament la cort en un territori on l'absolutisme i l'autoritat reial funcionen des de fa segles. Toledo està massa contaminat de catalans, encara (la influència es deixa sentir a tot indret de la península que tingui un mínim d'interès comercial per a la nostra nació). I s'escull Madrid perquè és fer foc nou, i per l'equidistància que ha d'alimentar-se igual de Lisboa que de Barcelona, fins a xuclar la sang de totes dues capitals de nació i fer-se gran. El projecte era aquest. Portugal se'n va poder escapar amb l'ajut d'Anglaterra, el 1640, després de viure seixanta anys sota tres Felips castellans. La resta de la història ja la sabem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada