Los 10 pueblos con los nombres más curiosos de España

jueves, 4 de diciembre de 2014


¿Cómo has dicho que se llamaba este pueblo? No podrás irte de estos pueblos sin antes sacarte una foto con su cartel.
¿Os imagináis como se deben sentir los de Lepe siendo la mofa de toda España? Que si los de Lepe meten el periódico en la nevera para tener las noticias frescas, que si los leperos escuchan salsa acercándose un sobre de kétchup a la oreja. Los habitantes de esta localidad onubense son los protagonistas de los chistes más recurrentes del país. Pero los leperos no son los únicos que deben de estar hasta las narices de bromas a costa del nombre de su pueblo.

Los lugareños de estas 10 poblaciones que presentamos a continuación levantan alguna ceja o arrancan una risa maliciosa cuando responden a la pregunta: y… ¿de dónde has dicho que eras tú?

1. Guarromán, Jaén, Andalucía

Seguro que estaréis pensando en como tienen que ser los hábitos de higiene de los hombres que pueblan este municipio jienense. Con este nombre no hay para menos. Pero este topónimo a medias entre el español de estar por casa y el inglés más perfecto no es más que la castellanización del árabe Wadi-r-rumman (rio de los granados). Sin duda los guarromanenses han sabido sacar partido de su extraño nombre. Tanto es así que han fundado la Asociación Internacional de Pueblos con nombres feos, raros y peculiares del mundo. La sede de esta organización, como no podía ser de otra manera, se encuentra en la misma localidad.

2. Parderrubias, Pontevedra, Galicia

En esta gallega localidad las hay a pares, docenas y hasta centenas. Lo que no podemos asegurar es que todas las rubias que os crucéis en esta aldea sean naturales o de bote. Pero este extraño nombre nada tiene que ver con el color de pelo de sus lugareñas. Por lo visto, el topónimo deriva del latín “Pera rubeas” que significa piedras rubias. El paso del tiempo y el gallego hicieron de las suyas bautizando al final a esta localidad de 450 habitantes como una de esas películas americanas de risa facilona.

3. Peleas de abajo, Zamora, Castilla y León

En este caso su guerrero topónimo no es una trampa de lenguajes extranjeros ni una derivación de lenguas ya muertas. Este fue lugar de cruentas batallas entre moros y cristianos que pelaban, y nunca mejor dicho, para conquistar terreno y llevarse la victoria. A esta historia de fricciones se une la leyenda de bandoleros que se cuentan sobre la zona. Allí por el 1500 los forajidos asaltaban los carruajes de los viajeros que pasaban por el pueblo en busca de plata. ¿Y si existe un peleas de abajo habrá un peleas de arriba os preguntaréis? Pues así es. Las dos localidades se encuentran divididas por el arroyo Valparaíso. De hecho su localización con respecto al río justifica los apellidos de estos dos pueblos. Peleas de abajo, aunque técnicamente al norte de su casi homónima vecina, se encuentra en la parte baja del curso de este río.

4. Villanueva del pardillo, Madrid

Muchas sonrisas de medio lado habrá dibujado en vuestro rostro el nombre de esta población madrileña. Y no. No son pardillos los que habitan esta localidad madrileña. Ellos prefieren ser llamados pardillanos o hasta ahumados. Dado el digamos comprometido nombre de este pueblo, los estudiosos llevan años especulando sobre su origen. Según la leyenda popular, fue un pastor apellidado Pardo quien bautizó así esta aldea. Otros creen que viene del español pardal que significa aldeano. Y los más académicos dicen que deriva del latín “parietinas” (casa con paredes sin techo) o “pardina” (casa aislada en la montaña).

5. Los infiernos, Murcia

No hará falta pasar por el purgatorio para ir directamente a los infiernos. Si te acercas por esta localidad murciana podrás catar de cerca lo que significa estar en los infiernos sin necesidad de darte a la mala vida. Solo hará falta que recorras unos 40 kilómetros desde Murcia capital en dirección sureste. Aunque sugerente, no está claro el origen de este topónimo. Pero quizá si visitáis este pueblo en pleno verano encontraréis el porqué. Las temperaturas que llegan a alcanzar los termómetros en este rincón de la geografía española son ardientes.

6. Dios le guarde, Salamanca, Castilla y León

No es por casualidad que este pueblo se llame así. Cuenta la leyenda que hace mucho, mucho tiempo se hallaba cerca de esta aldea un bosque tenebroso llamado Tenebrón. Se trataba de una zona muy frondosa con lobos que acechaban a cualquiera que se atreviera a adentrarse en él. Así que conocedores del peligro, los lugareños de esta aldea bendecían al viajero intrépido que se atrevía a cruzar este bosque siempre con las mismas palabras: “Dios le guarde”. Hoy en día el bosque tenebroso no existe como tal y esta historia no es más que un cuento que se repite generación tras generación.

7. Ajo, Cantabria

Cuando Victoria Beckham dijo que España olía a ajo quizá desconociera la existencia de este pueblo. Dicen que su nombre precisamente proviene de la planta homónima que consumían sus habitantes con mucho afán y que le daba a la localidad ese olor tan característico. Aunque su nombre y esta cuestionable leyenda quizá disuadan a los posibles viajeros de conocer este pueblo, sus playas consideradas las mejores de la costa cantábrica serán sin duda un motivo de peregrinación a Ajo.
Clica en la imagen y toma nota de los 10 rincones más imprescindibles de Cantabria

8. Villalibre de la Jurisdicción, León, Castilla y León

Este sería el pueblo ideal para aquellos que prefieren vivir al margen de la ley. Desde los que se pasan por el arco del triunfo el código de circulación hasta los que roban impunemente de las arcas del estado. Todos ellos seguro que estarán pensando en trasladar su residencia a este pueblo. Pero no os dejéis tentar por el nombre. Solo son apariencias. Los que han intentado sacar el por qué de este topónimo son muchos. Algunos dicen que Villalibre se deriva del vocablo celta “luwybr” (camino). Otros encuentran en el pasado de la región su posible origen. Según esta versión, en la época romana este era uno de los pueblos de paso en la ruta del oro des de las minas de Galicia a la capital del imperio. Era la vía libre para que este metal tan preciado transitara por la zona.

9. Villapene, Lugo, Galicia

En esta aldea de la laguna de Cospeito están acostumbrados a quedarse sin el cartel que da la bienvenida a su pueblo. Los más guasones se lo llevan para hacer de las suyas y luego colgar sus payasadas en las redes sociales. No hay para menos. Las bromas son infinitas con un nombre como este. Pero los más académicos saben que nada tiene que ver su nombre con el órgano genital masculino. Por lo visto este topónimo le debe su existencia a un tal Penius. Se trataba de un varón que fue lo suficientemente importante como para nombrar este rincón con su nombre.

10. Guasa, Huesca, Aragón

Y después de la, nunca mejor dicho, guasa de esta retahíla de topónimos curiosos, no podíamos acabar este ranking sin mencionar esta pequeña aldea de Huesca. Con apenas 50 habitantes, los guasinos están cansados de ver como los turistas aprovechan para hacerse fotos divertidas con el cartel del pueblo. El nombre de esta localidad no hay que confundirlo con la aplicación de móvil. En español andaluzado puede sonar igual. Pero lo que tiene más guasa de todo es que a unos 50 kilómetros escasos de distancia se encuentra un pueblo cuyo nombre es de todo menos jocoso. En cualquier caso, Triste y Guasa son dos aldeas que tienen la suerte de hallarse en un enclave sobrecogedor del pirineo Aragonés.

http://www.skyscanner.es/noticias/los-10-pueblos-con-los-nombres-mas-curiosos-de-espana?associateid=PCP_TRA_00137_00036&utm_source=outbrain&utm_medium=paid%2Bcontent%2Bpromotion&utm_campaign=es-travel-pp&utm_content=native-los-10-pueblos-con-los-nombres-mas-curiosos-de-espana&utm_term=5322397

L'origen mitològic de Barcelona #Psicolabis

Històries de Can Fanga
24/10/2014
Expliquem la llegenda de la fundació de la ciutat, que ens trasllada a l'època dels déus i semidéus grecorromans

Eines per a cultures d'un sol cognom

Norbert, el cercador que t'ajudarà a trobar el correu electrònic de qui vulguis. No recordes l'adreça exacta d'algú? Hi ha una manera més fàcil que anar provant.

Malauradament, em sembla que està pensat per a cultures d'un sol cognom!

8 palabras imposibles de traducir en 8 idiomas distintos

Se hablan más de 6000 idiomas distintos en el mundo, y todos y cada uno de ellos describen la amplitud y profundidad de la vida humana. Conocido es que cada una de estas lenguas ofrece pequeñas diferencias a la hora de interpretar el mundo, por ello podemos encontrar en todas algunas palabras que no existen en ninguna otra. Esta suerte de piedras preciosas lingüísticas pueden definirse o explicarse en otros idiomas, pero la mayoría de las veces carecen de una palabra que las traduzca.
Estas palabras intraducibles ponen el foco sobre la rica diversidad de la etnósfera humana. Geografía, clima, cocina, religión, historia y humor son solo algunos de los factores que llevan a cualquier idioma a inventar estas palabras tan específicas e, incluso, únicas; son la expresión de la experiencia humana.
Hay tantos y tan buenos ejemplos de palabras intraducibles que hemos decidido hacer una serie con ellas. Aquí presentamos las primeras ocho, y aquí esta nuestro primer video de palabras intraducibles (solo en inglés).

sobremesa (español)

sustantivo: rato de conversación o tertulia que se disfruta tras el almuerzo sin haberse levantado aún de la mesa
Los españoles son conocidos por disfrutar de largas comidas juntos, pero comer no siempre se trata de alimentarse únicamente. Cuando se quedan en la mesa después del almuerzo para degustar una agradable conversación con la familia o los amigos, estarán disfrutando de la sobremesa.

abbiocco (italiano)

sustantivo: somnolencia que aparece tras una comida pesada
A todo el mundo le ha pasado alguna vez que ha sentido una terrible somnolencia despúes de una comida, pero solo a los italianos se les ocurrió encapsular este concepto en una sola palabra. Cuando estás deseando echarte una siesta después del almuerzo, se dice que “tienes el abbiocco” (avere l’abbiocco).

desenrascanço (portugués)

sustantivo: la habilidad de improvisar una solución rápidamente
“Desenrascanço” es el modus operandi de cualquier procastinador empedernido. Su significado no solo implica resolver un problema o tarea, sino que incluye hacerlo en el último minuto y con una solución absolutamente improvisada. En definitiva es lo que MacGyver hacía en cada capítulo de su serie cuando necesitaba evitar un peligro, eso sí, usando tan solo un clip doblado y el envoltorio de un chicle.

hyggelig (danés)

adjetivo: cómodo, acogedor, íntimo
¿Alguna vez has deseado una palabra que combinara todo lo que es cómodo, cariñoso, seguro y acogedor? ¡Pues los daneses la tienen! Se trata de “hyggelig”, y la usan tan a menudo que muchos de ellos la consideran una parte del carácter nacional.

utepils (noruego)

sustantivo: la cerveza que se toma al aire libre
Los noruegos tienen que soportar un invierno largo, duro y muy oscuro antes de poder disfrutar el luminoso y corto verano. De manera que esa cerveza que te puedes tomar al aire libre mientras te bañas en los gloriosos rayos del astro rey no es cualquir cerveza, ¡es una “utepils”!

verschlimmbessern (alemán)

verbo: empeorar algo cuando se está tratando de mejorarlo
Todos lo hemos hecho antes: tratando de resolver un problema menor hemos terminado provocando uno mucho mayor. ¿Tal vez intentaste arreglar el pinchazo en tu bici pero resulta que ahora la rueda no gira? ¿o que al reinstalar Windows tu ordenador no arranca y se queda bloqueado cada vez que intentas reiniciarlo? Oh no, ¡no me digas que has intentado arreglar ese corte de pelo tan malo tu solo!

yakamoz (turco) y mångata (sueco)

sustantivo: el refrejo de la luna en la superficie del agua
Da igual qué idioma hables, seguro que alguna vez te has quedado admirado con el bello reflejo de la luna sobre la superficie del agua, ya sea del mar, del río o de un lago. Pero, a menos que seas turco o sueco, es casi imposible resumir esta belleza en tan solo una palabra. La palabra mångata lo traduce literalmente a “carretera de la luna”, una apropiada y poética traducción.
Los turcos también tienen una palabra muy específica para esto: gümüşservi. Esta es, en realidad, no muy común en el lenguaje coloquial. Para referirse a ese reflejo de la luna en el agua es mucho más común usar yakamoz, que también puede usarse para referirse a cualquier tipo de luz reflejandose en el agua; incluso la chispa casi fosforescente de un pez.

¿Tienes alguna palabra en tu idioma materno que sea absolutamente única e intraducible? ¡Pues compártela con nosotros y la incluiremos en nuestra serie de palabras intraducibles!

http://es.babbel.com/magazine/imposibles-de-traducir-1



20 palabras geniales que no tienen traducción

1. Toska

Ruso – Vladmir Nabokov lo describe mejor que nadie: “Ninguna palabra del inglés traduce todas las facetas de toska. En su sentido más profundo y doloroso, es una sensación de gran angustia espiritual, a menudo sin una causa específica. En el aspecto menos mórbido es un dolor sordo del alma, un anhelo sin nada que nada haya que anhelar, una añoranza enferma, una vaga inquietud, agonía mental, ansias. En algunos casos podría ser el deseo por algo o por alguien en particular, la nostalgia, una pena de amor. En su nivel más bajo, se reduce al hastío, al aburrimiento.”

2. Mamihlapinatapei

Yagan (lengua indígena de Tierra del Fuego, Argentina) – “Es la mirada cargada de signficado que comparten dos personas que desean iniciar algo, pero que son reacias a dar el primer paso para comenzar.” (Altalang.com)

3. Jayus

Indonesio – “Un chiste tan mal contado y con tan poca gracia que uno no puede hacer otra cosa que reirse” (Altalang.com)

4. Iktsuarpok

Inuit – “Salir para ver si alguien está viniendo.” (Altalang.com)

5. Litost

Checo – Milan Kundera, autor de La insportable levedad del ser: “He buscado vanamente en otras lenguas el equivalente de esta palabra, porque me parece difícil imaginar como alguien puede comprender el alma humana sin ella”. La definición más cercana es un estado de agonía y tormento creado por la visión repentina de la propia miseria.

6. Kyoikumama

Japonés – “Una madre que presiona despiadamente a sus hijos para que obtengan logros académicos” (Altalang.com)

7. Tartle

Escocés – Ese momento de vacilación al presentar a alguien, porque te has olvidado su nombre. (Altalang.com)

8. Ilunga

Tshiluba (sudoeste del Congo) – Palabra famosa por su intraducibilidad, la mayoría de los traductores la definen como la altura moral de una persona “que está lista para perdonar y olvidar una primera ofensa, tolerarla una segunda vez, pero nunca perdonar ni tolerar una tercera ofensa”. (Altalang.com)

9. Cafuné

Potugués (Brasil) – “El acto de peinar a alguien suavemente con los dedos.” (Altalang.com)

10. Schadenfreude

Alemán – Bastante famosa por su significado, intraducible en la mayoría de las lenguas (no así en español), es complacerse maliciosamente con la desgracia ajena, o regodearse.

11. Torschlusspanik

Alemán – En contexto, esta palabra se refiere al “miedo a que disminuyan las oportunidades a medida que uno envejece.” (Altalang.com)

12. Wabi-Sabi

Japonés – Mucho se ha dicho de este concepto japonés, pero al usarla en una oración uno podría entender esta palabra como “una manera de vivir cuyo foco es encontrar la belleza dentro de las impefecciones de la vida, y en aceptar tranquilamente el ciclo natural de crecimiento y decadencia.” (Altalang.com)

13. Dépaysement

Francés – El sentimiento de no estar en el país de uno.

14. Tingo

Pascuense (Isla de Pascua) – Ojalá que no necesites usar esta palabra muy seguido, porque es “el acto de llevarse de la casa de un amigo los objetos que uno desea, pidiéndoselos prestados paulatinamente.” (Altalang.com)

15. Hyggelig

Danés – Su traducción literal sería algo así como “sentirse cómodo en un lugar acogedor”, pero estas palabras no pueden ni por asomo capturar la esencia de hyggelig; es algo que hay que experimentar para entender el concepto. Cuando pienso en hyggelig, pienso en buenos amigos, una cerveza helada y el fuego crujiente (Altalang.com)

16. L’appel du vide

Francés – La necesidad urgente de saltar desde lugares altos.

17. Ya’aburnee

Árabe – Mórbida y bella al mismo tiempo, esta palabra significa “tú me entierras”, y alude al deseo de que uno se muera antes que su interlocutor, para no tener que sobrellevar su dolorosa ausencia.

18. Duende

Español – Si bien en sus orígenes esta palabra se usaba solamente para definir al espíritu fantástico del que -se dice-, habita en algunas casas, causando en ellas trastorno y estruendo, su significado se ha ampliado al encanto misterioso e inefable que hace que se produzcan las manifestaciones artísticas (como los duendes del cante flamenco). (Altalang.com)

19. Saudade

Portugués / Español– Traducible o no, es una de las palabras más hemosas del mundo. Originaria del portugués, fue incorporada a la lengua castellana y signfica “soledad, nostalgia, añoranza”, aunque el sonido y la textura de saudade expresan esos sentimientos mejor que ninguna otra palabra.

20. Gaman

Japonés. Cada primavera, las familias japonesas ondean banderas con forma de carpa, un pez que nada contra la corriente y que simboliza para ellos el espíritu de gaman: la determinación para afrontar los obstáculos en la vida, de persistir en el intento con paciencia y dignidad, aún frente a aquellos desafíos que parecen insuperables.
http://matadornetwork.com/es/20-palabras-genial-que-no-tienen-traduccion/

La contraenya

Si em demanen la contraenya... hauria de posar alguna cosa així com "mecasunlaÑ", no?

Nimfòmans i satireses #Psicolabis #Etimologia

Llegeixo un comentari sobre el mot nimfòmana en una piulada: "Definición de mujer que tiene "demasiado sexo", definida como "desviación". El hombre q tiene eso es guay"

I un seguit de comentaris més sobre el fet, partint de la idea que es tracta d'un sexisme més, dels molts que hi ha a la llengua.

Però en aquest cas no hi ha sexisme. O potser sí, però en sentit perjudicial per als homes.

L'absència d'una forma masculina obtinguda a partir de la mateixa arrel és inviable des del punt de vista semàntic i etimològic. Nimfòmana (o nimfomania) provenen de nimfo- i -man (o -mania):

• nimfo-: Forma prefixada del mot llatí nympha, que significa 'nimfa', 'divinitat inferior'. Ex.: nimfomania.
• -man, -mana: Forma sufixada del mot grec manía, que significa 'mania, bogeria' i que designa la persona que té la mania o l'afició indicada pel primitiu. Ex.: cleptòman, megalòmana, piròman, melòman.

Així, doncs, com que una nimfòmana és una persona que pateix de nimfomania, i la nimfomania és, en la dona, l'exageració patològica del desig sexual, aquesta és una patologia que que no poden patir els homes.

Però la raó és senzillament que seria anòmal que a un home se li apliqués el nom d'una patologia que està format a partir de nimfa (del llatí nympha), és a dir, cadascuna de les divinitats de la natura venerades pels grecs antics com a genis femenins de les fonts, dels rius i dels llacs, dels boscs i de les muntanyes. Una nimfa, a més, en sentit figurat, també ha passat a tenir el sentit de noia bonica.

Com que la patologia sí que existeix per als homes, la llengua ha previst un mot masculí generat a partir d'un altre lexema, que és el de sàtir, i, d'aquest, satiriasi.

• sàtir (del llatí satyrus, i aquest, del grec sátyros): En mitologia grecoromana, era un semidéu silvestre que, generalment, habitava en els boscs, juntament amb les nimfes. Era el company de Bacus, de cos pelut, amb banyes i cames de boc, donat a la lascívia. En psicologia, ha obtingut el significat d'home sexualment morbós, que intenta de desfogar, en forma violenta o anormal, els propis instints luxuriosos. 
• satiriasi (de sàtir i -iasi): Exageració morbosa de l'impuls sexual en el sexe masculí; estromania. 
• -iasi: Forma sufixada del mot grec iázō 'tenir una característica', que indica condició o estat, especialment morbós. Ex.: helmintiasi, elefantiasi, litiasi. 

Ara podem observar que la diferenciació és coherent, en termes semàntics i etimològics. Però alhora també podem observar que en aquest cas, no som els homes els que en sortim afavorits: mentre que la persona de sexe femení que pateix aquesta patologia se suposa que és una divinitat preciosa, una noia bonica, en el cas masculí, ja veieu que es tracta d'un ésser no gaire agradós, de cos pelut, amb banyes i cames de boc... No es tracta precisament d'un metrosexual!

A més, en la dona la patologia es limita a ser "l'exageració patològica del desig sexual" mentre que en els homes implica morbositat, desfogament violent, instints luxuriosos...

Potser haurem de reclamar la correcció d'aquest flagrant sexisme i demanar el dret a ser un sàtir metrosexual, perquè potser hi ha nimfòmans com potser també hi ha sàtires (satireses, vaja!!).

Saps què? Que els psicòlegs ens classifiquin i descriguin què ens passa!

¿Sabe usted qué es una ‘cataluña’? #psicolabis

De Pierre Deffontaines (Llemotges, 1894 - París, 1978) a Destino (I-1953). Una descoberta del geògraf catalanòfil que va dirigir l’Institut Francès de Barcelona del 1939 al 1954. 

 

PIERRE DEFFONTAINES 1953 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús | Actualitzada el 04/09/2014

¿Sabe usted qué es una ‘cataluña’?

¿Será posible que quepa enseñar a los catalanes el sentido de la palabra “cataluñas”? Hace tres años, durante un viaje por el Canadá francés, llegué hasta las lejanas regiones cubiertas de bosques y de nieve, en que transcurre la bella historia de Marie Chapdelaine y tuve que permanecer unos días en Chicoutumi, una pequeña localidad cercana al lago Saint-Jean. A la primera noche, el rigor del frío imperante (30º grados bajo cero), me inquietó algo y pedí un suplemento de cobertores para mi cama. Quedé muy sorprendido cuando el hostelero me contestó: “Le subiré un par de cataluñas”. Las tales cataluñas resultaron ser mantas muy pesadas y calientes. Después de pasar la noche admirablemente abrigado por mi par de cataluñas, sentí que, residente en Barcelona desde largos años, necesitaba una explicación para nombre tan peregrino. Para empezar, pude darme cuenta de que se trata de una denominación y de un artículo muy extendido en el Canadá francés. Son muchas las casas campesinas en las que las mujeres y las mozas pasan las largas veladas de invierno ante un telar de cataluñas tejiendo las mantas que protegerán a los suyos del frío. […] Luego dí con la explicación que andaba buscando. Como se sabe, el Canadá francés fue poblado por familias oriundas de la Francia occidental, en los siglos XVII y XVIII. Sus descendientes constituyen hoy una población muy prolífica, de más de cinco millones, que ha conservado su lengua, directamente derivada de la de los emigrantes. No es de extrañar, pues, que dicha lengua conserve palabras que han desaparecido en Europa con posterioridad al siglo XVIII. Entre ellas se halla la palabra cataluña en tanto que nombre común. Efectivamente, tanto el diccionario de Bescherel como el de Littré atestiguan su existencia, aplicada a mantas de mucho abrigo. […] Es probable que, en dicha época, los buenos tejidos de lana para mantas llegaran de Cataluña y se vendieran bajo este nombre en distintas provincias francesas. […] Así, pues, pocos países habrá en los que el nombre de Cataluña se pronuncie con tanta frecuencia como en el lejano Canadá.

Hortojrafia Carrefú #Psicolabis

Retallem d'un tuit de Laura Cánovas ‏@canovites aquesta joia de l'ortografia trobada en una gran superfície de Carrefour:

És aberrant. Però em pregunto on ho han imprès... perquè segurament en qualsevol impremta haurien detectat la immensa aberració.

Senyor Cadira #Psicolabis

Davant d'un solemne "Senyor president", els anglesos diuen un bastard "Mestre cadira". Tal com sona! O potser en dubteu?

La nostra expressió de salutació a qui presideix la sessió, en anglès és Mister Chair. Mister, procedent de Magister, és el mestre, el que en sap més. Chair (o chairman / chairwoman / chairperson) ve de catedra, és a dir, cadira.

El chairman és l'home de la cadira. Però que és que sovint en diuen directament chair, i en contextos molt formals fins i tot. De fet, president vol dir el qui seu per damunt, de pre més el verb sedere, seure.

Que en lloc de senyor, el que és més vell, diguin l'equivalent de mestre, el que en sap més, ja em sembla bé, ja que no som una tribu on es valorin els vells precisament, i en canvi cada cop més es valora el coneixement, malgrat que no els mestres. El problema és que de vegades dir-li mestre al senyor que presideix pot ser un insult a la intel·ligència... L'altra solució seria no partir de senior ni de magister sinó d'altior, en la mesura que qui presideix, ni que sigui simbòlicament, està més alt. L'evolució d'aquest mot ens hauria donat segurament un curiós Alxor...

Però que li diguin cadira al senyor/mestre que seu allà dalt... malgrat la caiguda dels mites, i la voluntat d'unes organitzacions més planes, el que presideix l'organització o la sessió no és una cadira sinó un ésser viu.

Ara que, ben pensat, potser sí que podríem trobar un híbrid i, en certs casos, es podria dir "senyor que ocupa la cadira". Potser seria una manera de mostrar la temporalitat del càrrec i àdhuc la relativitat de l'honorabilitat.

Us imagineu "Alxor que ocupa la cadira"? Gairebé sona directament a "Això que ocupa la cadira"! ;)

Noh informa #Psicolabis

Això de l'andalús de no pronunciar les 's' finals pot donar lloc a males interpretacions, com en aquest manual de la Diputació de Màlaga:

"Con esta ultima pantalla Wordpress no informa que ya ha concluido la instalación de forma exitosa. Felicidades!!!"

El sexe (an)nexe #Psicolabis

Els fanàtics del co- estan cofois que connectar comenci per co-, la qual cosa és una co-llonada perquè també conflicte, comissió, condol i col·lapse hi comencen.

El cas és que aital co-foisme els distreu d'adonar-se del lexema que aporta un sentit de connexió real, que no és altre que aquest nect.

Del nectĕre llatí (unir) tenim connectar i també annex, o nexe.

Annex:

del ll. annexus, -a, -um, íd., participi de annectĕre 'ajuntar', i aquest, de nectĕre 'unir'

La 'n' ajuda a donar un sentit plural, de comunió, d'ajuntar... Nosaltres porta 'n', els plurals verbals en porten (canten, riuen...)...

Curiosa també la proximitat entre aquest nect llatí i el next anglès, que representa que etimològicament no tenen cap connexió:

Next prové de Middle English nexte, from Old English nīehsta, nēhst, superlative of nēah, near.

El sí que és casual és la 'x' en tots dos casos, i certament aquest so ajuda a crear un rerefons onomatopeic molt apropiat (no gestat amb aquesta intenció, malgrat tot). Quan dos cossos es toquen, el so 'ks' és molt adequat, ja sigui en fricció, seducció, sexe, pròxim, coxal...

I vés per on que el sexe pot ser un nexe o un annex!

D'on ve la V?

Publicat a vilaweb

Autor/s: Laura Ruiz i Trullols

Un recorregut per la infinitat de significats que té i ha tingut aquesta lletra

La mobilització més destacada de l'Onze de Setembre d'enguany serà la gran V que té per objectiu d'omplir la Gran Via i la Diagonal de manifestants per la independència. La ve és una de les lletres de l'abecedari amb més significats: és un insult en algunes cultures i també un gest de la pau. Però de segur que, primer de tot, ens fa pensar en el símbol de la victòria. Hi ha molts fets del passat en què aquesta lletra va tenir un significat especial i un dels més curiosos va passar a Bèlgica, durant l'ocupació nazi: el país es va omplir de ves i tots dos bàndols se les van voler apropiar.

'Victoire' i 'vrijheid'
'Victoire' vol dir victòria en francès i 'vrijheid' significa llibertat en neerlandès. Partint d'això, Victor de Laveleye, que havia estat ministre de Justícia belga, va tenir una idea: proposar a flamencs i valons que omplissin el país de ves, com a símbol de resistència. El 1941 De Lavaleye exercia de director de la versió francòfona de la BBC a Londres, on hi havia el govern a l'exili, i en una emissió va dir: 'Les forces d'ocupació, veient aquest senyal, sempre el mateix, repetit de manera infinita, entendran que són encerclats per una turba de ciutadans, sotjant-los, esperant que en un moment de feblesa cometin el primer error.'

Arran de la crida, van aparèixer pintades a Bèlgica, els Països Baixos i també en alguns indrets del nord de França. La BBC va començar la campanya 'V for Victory' i fou tan popular que el primer ministre britànic, Winston Churchill, va incorporar aquell gest en els discursos. El feia tot sovint, amb un cigar als dits. Més dirigents i països ocupats van començar a emprar aquell símbol, com Charles de Gaulle, que feia una V alçant els braços a molts discursos.

Els nazis, enfurismats per la difusió de la V com a símbol de resistència, van voler apropiar-se'l i van començar a utilitzar-lo en els cartells. Van posar grans ves, per exemple, en alguns dels edificis més emblemàtics de Brussel·les.

A més, com que la V en codi Morse (tres punts i una línia) té el mateix ritme que les primeres notes de la Cinquena Simfonia de Beethoven, durant la guerra tots els programes de la BBC dels països ocupats pels nazis començaven amb aquesta cançó.

L'OTAN va prohibir la V a Iugoslàvia

Durant les guerres de Iugoslàvia, a final del segle passat, com que era un símbol informal recurrent entre els croats i l'utilitzaven per molestar els serbis, l'OTAN va prohibir als seus soldats que fessin el gest. Es pot comprovar en aquesta guia que els van repartir, en què els advertien que 'podia ésser molt ofensiu per als serbis'.

Un símbol de la pau

Els anys 1960, el moviment 'hippy' dels Estats Units va començar a emprar la ve com a símbol de la pau. En les protestes contra la guerra del Vietnam, que arrencà el 1955, era un gest de protesta molt comú.

El president Richard Nixon va servir-se'n en les campanyes electorals i és famosa la imatge en què apareixia, amb els braços aixecats i fent una ve a cada mà, el dia que se'n va anar de la Casa Blanca.

L'apropiació per part de moviments polítics de tot el món

Hi ha molts moviments socials i polítics que han fet seu el gest, des del peronisme de l'Argentina fins al sindicat Solidarnosc de Polònia, als anys 1980. Un dels darrers fou el moviment verd de l'Iran el 2009, que demanava la destitució del president Mahmud Ahmadinejad.

L'origen del símbol de victòria, segons una llegenda anglesa

Una llegenda anglesa diu que el signe de la victòria prové del gest que van fer els arquers que lluitaven a la batalla d'Azincourt durant la guerra dels Cent Anys. Segons aquest relat, els francesos deien que els tallarien els dits que feien servir per disparar l'arc. Però, com que els anglesos van guanyar, quan es va acabar la batalla mostraven orgullosos els seus dits intactes.

Un insult per als anglosaxons

A la majoria del món anglosaxó, llevat dels Estats Units, fer una ve amb el palmell de la mà a l'inrevés de com es fa el símbol de la victòria és un insult tan gros com la nostra botifarra.

Un avantatge, en llengua dels signes

Fer una V amb els dits i fer-la rodar vol dir 'avantatge' en llengua dels signes.

La V a les fotos

És molt habitual de veure japonesos fent-se fotos amb el signe de la V. A aquesta moda japonesa s'hi ha apuntat gent de tot el món. Aquest costum té segurament dues arrels: l'admiració japonesa pel moviment 'hippy' dels anys seixanta i el fet que la patinadora sobre gel Janet Lynn fes el símbol de la pau unes quantes vegades durant els Jocs Olímpics d'hivern a Sapporo. La nord-americana es va fer molt popular perquè va mantenir una actitud positiva i alegre durant tot el torneig, fins i tot quan va caure i va perdre una prova important.

La física, la química i la bioquímica també tenen ves

En física, la ve pot indicar el volum, el voltatge i la velocitat. També és el símbol en el sistema internacional del volt. Així mateix, és el símbol d'un element químic, el vanadi, i en majúscula simbolitza la valina, un dels vint aminoàcids naturals més comuns del planeta.

La V a la televisió i al cinema

El film 'V de Vendetta', basat en la novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd, té per protagonista un personatge misteriós que es diu V i que lluita per la llibertat en un Regne Unit de ficció convertit en estat feixista. La màscara de V és tan famosa que ha esdevingut el símbol d'alguns moviments anarquistes i 'hackers', i dels indignats de l'Occupy Wall Street.

'V' també és el títol de dues sèries sobre extraterrestres de producció nord-americana, l'una de l'any 1984 i l'altra del 2009.

Informació relacionada:
'Ara és l'hora': tots els detalls de la V de la Diada
L'ANC i Òmnium volen convèncer mig milió de votants més per al sí-s

• 
  Winston Churchill
• 
  Un cartell de la campanya de la BBC 'V for Victory'.
• 
  Una pintada amb la V a Bèlgica durant l'ocupació nazi.
• 
  L'edifici de la Borsa de Brussel•les amb un cartell nazi.
• 
  Imatge del moviment verd de l'Iran de l'any 2009.
• 
  John Lennon i Yoko Ono.
• 
  Robbie Williams fent la 'botifarra' anglosaxona.
• 
  Uns nens japonesos fent-se una foto.
• 
  La sèrie 'V'.
• 
  Una imatge de l'Occupy Wall Street l'any 2011.

Endeguem poc #psicolabis #etimologia

Endegar és un verb del qual en traiem poc profit, malgrat el joc que podria donar. I més en un moment en què està de moda parlar d'emprenedoria.

Endegar recull dos sentits, molt propers però diferents en el món del repte empresarial: el qui endega pot ser qui emprèn però també qui posa ordre i redreça el rumb. Per tant, serviria tant per a una empresa existent com per a un projecte d'empresa.

Ens interessa, doncs, allò que té en comú, i que podem captar de la seva etimologia, la idea d'ensortir-se'n en un repte, de fer front a una fita.

En el nostre sistema decimal, el 10 suposa la fita. Serà una fita més si el mirem dins la sèrie, i alhora l'excel·lència si el mirem en termes absoluts, però un deu sempre és una fita. Assolir el 10, decem en llatí, seria endegar.

Així, podem percebre un cert ordre i intensitat en aquests mots:

1. Arreglar seria sotmetre a una regla.
2. Endreçar seria més que arreglar perquè implica posar dret, dirigir, atorgar direcció.
3. Endegar, a més, incorporaria el sentit de marcar la fita i portar a terme, ensortir-se'n.

Mirant l'etimologia dels tres mots en gradació:

1. Regla (norma, pauta)
2. Dret (dirigir)
3. Deu (10, en el sentit de fita, repte)

	endegar conjugació
	[1295; de l'oc. dec 'límit', probablement del ll. td. decussis 'X, número 10', emprat per a marcar fites, amb influx de l'oc. adegar 'ajustar', del ll. adaequare 'igualar']
	[®pregar ] v 1 1 tr Arranjar, endreçar, compondre. Quin desordre! Si més no, hauríem d'endegar una mica el despatx! Dóna-li tres o quatre hores, i t'endegarà un article sobre qualsevol tema.
		2 pron Endega't les faldilles, que vas molt mal engiponada.
	2 esp 1 tr Donar a alguna cosa una direcció adequada, un bon camí a seguir. Cal que ens esforcem a endegar l'empresa.
		2 pron Em sembla que l'afer, de mica en mica, es va endegant.
	3 tr impr Emprendre, engegar, iniciar, elaborar.
	4 endegar-s'ho (o endegar-se-les) Trobar la manera d'aconseguir un fi, sortir d'una situació difícil, etc.

Que tenim cap mot comú amb ring?

Ring, objecte circular en anglès, és un mot que usem per a referir-nos al quadrilàter on tenen lloc els combats de boxa o de lluita. Però anant més enllà en el temps i l'etimologia podem trobar altres mots catalans emparentats.

En català tenim reng, rengle i fins i tot arranjar, que tenen el mateix origen: hrĭng. Curiosament hi hem perdut el sentit circular, mentre que hem reforçat el sentit d'ordre.

reng
	[s. XIII; del germ. fràncic hrĭng 'cercle; rotllo de gent formant renglera']
	m 1 1 Clos disposat per a tenir-hi un combat, sobretot el que es formava de barres o palissada per tal de celebrar-hi justes o torneigs.
		2 ant Combat tingut dins un clos com a espectacle.
	2 Cadascuna de les files en què es col·loca una sèrie de persones, especialment combatents, assistents a una cerimònia o una sèrie de coses en una parada del mercat, en un rebost, etc. Posar-se els jugadors en rengs. Hi havia un bon reng de venedors d'aviram. Dotze bótes, totes en un reng.

rengle
	[1564; variant de reng, amb -l- per repercussió de la líquida -r- i per influx de regla]
	m Conjunt de persones o de coses posades l'una al costat de l'altra o l'una darrere l'altra; fila 1.

arranjar
	[1839; del fr. arranger, íd., del mateix origen de reng]
	[®envejar ] v 1 1 tr Disposar en l'ordre que convé, en la manera més adequada a un fi. Arranjar una botiga, un calaix.
		2 arranjar el sarró fig Preparar-se per partir.
		3 arranjar un assumpte (o un afer, o un negoci) (amb algú) Establir-lo, regular-lo, de comú acord.
		4 arranjar un casament (o una convinença) Fer els treballs, les diligències, etc., conduents a la seva realització.
	2 1 pron Enginyar-se per aconseguir un fi, per sortir d'una situació difícil, per evitar un perill, etc. Tenien el vehicle espatllat, però s'ho van arranjar per tornar la mateixa nit. Jo us deixo: ja us arranjareu!
		2 ja t'arranjaré, jo! iròn Ja et daré el càstig, el tractament, etc., que et mereixes.
	3 tr MÚS Fer un arranjament.

Com es diu estany (metall) en anglès? #Psicolabis #Etimologia

En anglès, el metall estany es diu tin:

The origins of the word tin may date to a time before Europe had been settled by speakers of Indo-European languages, such as the Germanic and Celtic languages. Related words for this metal are found in almost all Germanic languages, such as German Zinn, Swedish tenn, and Old English tin (as in Modern English), but no other Indo-European language family has such a word. This fact suggests that the word tin may have been borrowed into the Germanic languages from a pre-Indo-European language of Western Europe. This possibility is supported by the Bronze Age importation to the Near East of tin and copper from Europe, where the metals were produced and metal objects were manufactured. Lest we be too amazed by this accomplishment, we might remember another remarkable achievement of pre-Indo-European society, the construction of huge megalithic monuments such as Stonehenge. Read more: http://www.answers.com/topic/tin#ixzz35CXybeqA

Aquest text diu que cap altre família indoeuropea té aquest mot, però sorprèn perquè estany prové del llatí stagnum i aquest de stannum (per una alteració fruit de la proximitat amb stagnum, estany en sentit de llac). I stannum conté la partícula "tann".

Sigui quin sigui l'origen, el que sembla evident és que estany i tin comparteixen un origen comú, i que podem fer servir aquest parentiu per a recordar millor com es diu estany en anglès.

Com es pronuncia Nike: 'naic' o 'naiqui'?

El fundador de la marca esportiva Philip H. Knight respon la pregunta per carta a un parell d'estudiants anglesos

Segurament us heu plantejat alguna vegada com es deu pronunciar, realment, la marca esportiva nord-americana Nike. I és que tot i que el nom prové de la deessa grega de la victòria, Nike, la pronunciació en anglès sol suscitar dubtes: es diu 'naic' o 'naiqui'? Per tancar definitivament la qüestió, dos estudiants de publicitat anglesos van decidir d'escriure una carta al fundador de Nike, Philip H. Knight, amb aquesta pregunta: 'Ni-ke' o 'Ni-key'?

Per sorpresa, els estudiants van rebre resposta del multimilionari empresari: la segona pronunciació era la correcta, que en català correspondria més o menys a 'naiqui'.

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/4196246/20140608/pronuncia-nike-naic-naiqui.html

“Se le ha ido la olla”

“Se le ha ido la olla”

Font: Emitologías

 

El origen de esta expresión nos lleva a la Francia de mediados del siglo XVIII, concretamente al año 1739, cuando Luisa Isabel de Francia, hija de Luis XV, preparó su fiesta de despedida de la corte francesa para dirigirse a España para vivir con su esposo, el infante Felipe, hijo de Felipe V. El cocinero elegido para la ocasión fue Jean-Luc Sagnol, que había forjado su fama en Marsella en los años anteriores. Cuentan que Sagnol prometió a Luis XV la mejor sopa de ostra y bogavante que un monarca francés hubiera probado hasta entonces. El día de la ceremonia se había extendido la voz sobre el plato que estaba preparando Sagnol y la expectación era altísima. Llegado el momento del primer plato, Sagnol anunció la sopa con un discurso grandilocuente, donde exaltaba todas las virtudes de una receta en la que había trabajado catorce años. Después se produjo un hecho que nunca nadie ha sabido explicar. Cuando Sagnol volvió a la cocina para poner la sopa en los platos, la olla donde se hallaba había desaparecido. Parece que se trató de algún tipo de complot de los pinches, a los que Sagnol había tratado con especial dureza en aquellos días, pero lo cierto es que nunca se pudo demostrar y que la olla jamás apareció, ni siquiera vacía. Con su carrera completamente arruinada por este hecho, Sagnol entró en un estado de enajenación mental, salió al salón y acercándose al rey le dijo riendo: “Majestad, se me ha ido la olla“. Luis XV, sintiéndose engañado y burlado por la risa del cocinero, montó en cólera y lo mandó arrestar. Mientras los guardias se lo llevaban fuera del palacio Sagnol no dejaba de gritar de manera histérica “se me ha ido la olla, se me ha ido la olla“. La historia se propagó rápidamente por Francia y desde entonces la expresión “irse la olla” se asocia a personas que han enloquecido o que hacen cosas sin sentido.

L'agència EFE atribueix el nom Ot a Operación Triunfo #Psicolabis

És un excel·lent final per a Ot el Bruixot. Ara que la tira còmica es deixarà de fer, Ot el Bruixot ha rebut el millor homenatge: el que li han rendit des de la ignorància i incultura. És clar que aquesta gent viu en un altre país!

En una informació sobre noms curiosos en el padró

Amb les dades del padró de l'institut d'estadística espanyol (INE) del gener del 2013, hi havia cinc-cents quinze homes que es deien Ot. Aquest és un dels noms que l'agència EFE ha destacat per escriure la notícia sobre els noms més comuns i més curiosos dels ciutadans de l'estat espanyol. Per exemple, destaca que hi ha 604 dones amb el nom de Shakira, quaranta amb el nom de Neymar i una vintena amb el de Messi. I troba sorprenent que n'hi hagi mig miler amb el nom d'Ot, que l'agència atribueix al programa de televisió Operación Triunfo, pel fet de coincidir amb les inicials. 'OT, possiblement per les inicials del programa Operación Triunfo, és el nom de 515 persones (355 a Barcelona)', diu el text de l'agència. Fins i tot hi ha hagut algun mitjà espanyol que ha reproduït el text donant-lo per bo, com és el cas de La Razón i El Confidencial.

El twitter diu:
Això mereix passar a una antologia de la ignorància periodística.
Com es nota que aquesta notícia s'ha escrit des de Madrid..
Que estrany, no diuen "hay seis millones de Pepe, possiblemente por las siglas del Partido Popular"
A l'Altiplà no saben que Ot és un nom. Ots famosos: Ot Pi, Ot el bruixot, per exemple.

Esprudençada' combina les paraules prudència i esperança

Una innovació lèxica com aquesta mereixia estar present a psicolabis: es tracta d'un mot híbrid inventat pel conseller Homs


El conseller Homs s'inventa una paraula per definir l'estat d'ànim del país

'Esprudençada' combina les paraules prudència i esperança, segons el portaveu del govern

'La situació social, econòmica i de país en conjunt és ‘esprudençada’, una paraula inventada que combina prudència i esperança. Prudència necessària, perquè encara hi ha gent que ho està passant malament, però també una mirada esperançada i d’horitzó positiu que, també, ens devem'. Amb aquest missatge, el conseller de la Presidència i portaveu del govern, Francesc Homs, ha inaugurat valorat l'estat d'ànim que segons ell passa Catalunya. Ho ha fet en la visita a la Fira multisectorial Expo Bages.
El conseller ha posat aquesta fira d'exemple de l'actitud del país: 'En el nostre país hi ha molta gent que, malgrat que les situacions són aspres, hi planta cara i cada matí apuja la persiana i fa tot allò que està al seu abast per tirar endavant.'

http://www.vilaweb.cat/noticia/4190426/20140510/conseller-homs-sinventa-paraula-definir-lestat-danim-pais.html

Renfe i l'enigma de l'armari de les 'calces'

Uns rètols monolingües a les andanes de Rodalies desperten des de fa anys la curiositat dels passatgers i són objecte d'acudits a les xarxes socials

ARA Barcelona | Actualitzada el 02/05/2014 

Fa anys que uns petits armaris metàl·lics que hi ha a l'andana d'algunes estacions de Renfe intriguen els passatgers. Són de color blanc, i a la porta, tintat amb lletres negres de motllo, hi posa 'calces'. L'armariet de les 'calces'. Només cal fer una cerca a Google imatges o al Twitter per comprovar la curiositat que aixeca des de fa temps la inscripció. Una campanya de recollida de roba interior? Una màquina expenedora per atendre emergències femenines? Una pintada vandàlica (poètica) sobre el mobiliari ferroviari? És evident que no. 

A l'estació de Montgat de la línia 1 de Rodalies, l'armari en qüestió obria la setmana passada un divertit debat entre els passatgers que esperaven el tren. El personal de Renfe no té cap problema a aclarir l'enigma amb un somriure d'orella a orella. De fet, a internet mateix hi ha diversos blogs que desfan l'entrellat. Fins i tot l'enigmista Màrius Serra hi va fer referència en un article el 2005. El tema reapareix de tant en tant a les xarxes socials quan algun usuari penja la foto del rètol amb algun comentari graciós. Badalona, Sitges, el Prat...

El monolingüisme de Renfe és la causa de l'equívoc. Un diccionari castellà-català ho aclareix. Els 'calces' [ vegeu l'entrada al diccionari de la RAE] són les falques que es fan servir per immobilitzar els trens que han d'estar aturats un cert temps. Són d'ús obligatori en les estacions amb pendent i es col·loquen sota les rodes del tren, sobre el carril. El reglament ferroviari obliga a tenir armariets tancats a cada estació amb, almenys, dues falques. En castellà, dos 'calces'. 

Retallat de l'ARA: http://www.ara.cat/societat/Renfe-llengua-calces-trens_0_1130887060.html

Sobre la llengua original del Quixot #Psicolabis

Un amic m'ha dit que trobava exagerat que es dubtés sobre la llengua original del Quixot solament perquè s'hi detecten algunes catalanades. Li he donat aquesta resposta ràpida, que em permeto de deixar aquí escrita:

Si fos sols això sens dubte! Hi ha gent que s'hi dedica fa temps i han trobat alguna cosa més que quatre paraules... Pots entrar a quixot.cat  i remenar... Tal com s'hi diu, no es tracta de res més que explorar: Podria ser que El Quixot castellà fos una traducció imperfecta d'un original català perdut? Si no ho estudiem, no ho sabrem.

He mirat sols a l'atzar algun exemple:

Text en castellà presumptament original: Es, pues, de saber que este sobredicho hidalgo, los ratos6 que estaba ocioso, que eran los más7 del año, se daba a leer libros de caballerías, con tanta afición y gusto, que olvidó casi de todo punto el ejercicio de la caza, y aun la administración de su hacienda.

Fixa-t'hi que diu "ratos". Ara mira el text anglès, que se suposa que també es va traduir de l'original:



En lloc de ratos hi diu "spirts", que vol dir "cops", com si el text original fos en català "els cops que estava ociós", error motivat perquè en català cops tant vol dir vegades com copejar...

És difícil explicar errades com aquesta sense la interferència d'algun text català..... Però vaja, sols es tracta d'anar mirant elements i després analitzar-ho fredament... Però aquest és un meló que no es permet d'obrir perquè està tacat ideològicament... per desgràcia, cosa que no permet que cap universitat el pugui investigar. Saps que li pot passar a un doctorand si demana per investigar això?????? 

M'abstindré de parlar de coses que tampoc en sé gaire... però la sospita és que Miquel Servent era valencià, fet que vindria suportat per moltes dades. Però sens dubte el que més em fascina de tota aquesta "sospita" és el sentit que prendria el Quixot... No seria una obra de divertiment sinó una crítica tremenda, enorme, intel·ligentíssima, a la Castella del moment, a la noblesa i reialesa... Llegit en aquesta clau tot prendria sentit...

Hi ha molts personatges de la història de castella (i en el cas de la descoberta d'Amèrica és increïble) que no és clar que haguessin existit o en tot cas que no tenen una història que permeti interpretar el que van fer i que en canvi tenen un altre personatge català amb nom equivalent que sí que té mèrits que poden fer suposar que es va produir un canvi de personatge.... Pots mirar aquesta comparativa: http://www.histocat.cat/resource/cervantes-sirvent.pdf

Trobaràs més info a:
http://www.histocat.cat
http://www.inh.cat/

Tot i així, tingues en compte que hi ha penjades reflexions que són molt exploratòries o suposicions que no estan prou contrastades. Normament ja s'hi diu, que són elements de sospita que requeririen ser investigats més formalment. Però depèn de com s'interpreti pot donar una percepció desenfocada de totes les investigacions que s'estan fent.

Un exemple del que vull dir, que pot ser molt suggerent però que no és més que una mera hipòtesi impossible de contrastar: lligant amb el sentit tòxic que té el personatge del quixot i tot el que representa (estil polític dominant a Castella) el nom del quixot vindria de tòxiq (llegit al revés). La clau per interpretar-ho seria allò sense sentit que diu l'autor, que primer va ser escrita en àrab, per tal de fer notar que cal llegir el títol al revés. És un exemple d'això que et dic, que és un recull d'articles molt diversos, col·laboratius, exploracions, conjectures... que poden aportar idees, però que no cal pressuposar que totes formen part d'una "solució" o proposta tancada
http://www.inh.cat/articles/La-llengua-arab-i-el-nom-de-Don-Quixot

Saps dir-ho en català? #Psicolabis

Circula per la xarxa:

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.

Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta.

hortera es diu xaró.

mequetrefe es diu manefla.

tirachinas es diu tirador o mandró

Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries
ens sonen estranyes.

La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i
s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar.

Tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de
nyigui-nyogui.

I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols.

Una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.

Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que
tenen és la veu ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota.

El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha?
Llavors es diu gebre o gebrada.

Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que
en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una
lata és una frase del tot correcta.

I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols
dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon
davallant.

Txungu, eh! Veus, aquesta n'és una altra; el fet de catalanitzar-nos
les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els
fiquem una "u" al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru,
cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu,
apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator,
espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,
canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo
també, eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si
quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I
els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.

I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o
maneguins.

I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i
precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi
tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de
vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que
ens sona millor la versió castellana.

Diem més borde que no pas malcarat.

Papanatas que bajoc o toca-sons.

Cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot.

Mandanga que històries.

Parafernalia que faramalla.

Caradura que penques.

Santiguarse que senyar-se o persignar-se.

Finiquito que quitança o finiment.

També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i
després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí
que la sabia':

Estribillo/tornada.

Atiborrarse/ataconar-se.

De carrerilla/de cor o de memòria.

Estar en un aprieto/trobar-se en un destret.

I tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el
cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles:

La yema del dit és el palpís o el tou del dit.

Els nudillos són els artells o els nusos dels dits.

A l'espinilla se li diu canyella o canella.

A la rabadilla rabada o carpó.

A la pantorrilla panxell o tou de la cama.

I a l'empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i
som només nosaltres els qui l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà
el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil
de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim
contaminar tant pel castellà, a Catalunya li lluiria més el pèl (otro
gallo cantaria).

Aquesta darrera frase he estat a punt d'eliminar-la: m'estimo més els
encoratjaments que els retrets, però finalment l'he deixada tal com
ve, pel valor informatiu de l'expressió final.

Pots fer-ho passar? Gràcies pel teu suport al català !!!!

Mother language #psicolabis

En la perspectiva del llenguatge de gènere són moltes les situacions que, anant a l'extrem, són de difícil resolució, fins al punt que caldria reinventar les llengües.

Amb motiu del Dia de la Llengua Materna celebrat fa uns dies, se m'ha fet evident el sexisme que conté l'expressió "llengua materna".

Matern és l'adjectiu que correspon a mare: Relatiu o pertanyent a la mare. Ha estat criat amb llet materna. Viuen a la casa materna. Parlar matern.

En castellà també ens mostren una definició similar: 1. adj. Perteneciente o relativo a la madre. Amor materno. Línea materna. claustro materno, lengua materna. I especifiquen lengua materna, lengua natural o lengua popular com: f. La que se habla en un país, respecto de los naturales de él.

Crec que en anglès resolen millor el sexisme, a partir de fer-ne un trencament semàntic. Tot i que quan fan referència a "mother language" encara ho vinculen a la mare, també introdueixen la idea de "com si fos", però el més interessant és que en un altre lloc també fan una definició de matern absolutament desvinculada: aporten una definició de matern (tot i que en el seu cas l'adjectiu pren la mateixa forma que el nom: mother) com a essent la font o origen, amb desvinculació de la idea de mare:

adj.

Relating to or being mother.

Characteristic of a mother: mother love.

Being the source or origin: the mother church.

Derived from or as if from one's mother; native: one's mother language.

En el fons,