Fa unes dècades, al voltant de Nadal passava el carter, l'escombriaire o el sereno a demanar les estrenes, és a dir, una aportació voluntària de gratificació extra per la feina feta. Vaja una mena de propina no vinculada a un servei concret sinó a la dedicació de tot l'any. Tinc al cap els fulletons que duien impresos i que repartien per les cases amb aquesta demanda que ara seria impensable. I també podem recordar la foto d'aquells guàrdies urbans que ordenaven el trànsit des del mig del carrer, pujats damunt un graó especial, i envoltats dels presents que els veïns li havien anat fent al llarg del dia.
De les estrenes en castellà en diuen el aguinaldo, i és d'aquells castellanismes que avui gairebé ha desaparegut, però no perquè el mot català s'hagi imposat sinó perquè és el propi concepte el que s'ha fet fonedís.
Les
estrenes són, doncs, el regal, present, donat com a gratificació a un servei, i
sempre es diuen en plural. Provenen del llatí strēna (presagi; regal festiu de bon auguri); sobre el sentit de 'acte de fer alguna cosa per primera vegada'.
L'
aguinaldo castellà és una deformació de l'antic
aguinando o
aguilando, aquesta última utilitzada encara avui a Andalusia, derivada de l'expressió llatina
hoc in anno (en aquest any), que s'emprava com tornada en cançons populars de cap d'any.
Aquest curiós origen d'aguinaldo, a partir d'unes cançons, seria similar a l'origen de
sumsum corda o una de les versions de
gringo (de la lletra
green go d'una cançó).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada