Un so peculiar en anglès

Amb el perill que l'huracà Earl posa aquests dies sobre el Carib, aprofitarem per destacar la dificultat de pronunciació d'aquest monosíl·lab. Earl es pronuncia ûrl, segons la transcripció que en fan els anglesos. Però resulta que el so que ells representen per û no és un so que tinguem en català i ens pot resultar una mica estrany si no el comprenem bé.

Podríem dir que és com una vocal neutre molt tancada. Això és: si fem una 'a' i anem tancant la boca ens sortirà una vocal neutra, i si l'anem tancant més, sortirà aquesta û: una vocal centrada (ni anterior ni posterior) i amb els llavis ni estirats ni arrodonits. De fet, quan estem pensant i fent un soroll bucal/vocal per a fer temps abans de dir alguna cosa, solem fer aquesta vocal anglesa... És allò que als còmics es representa hmm, perquè de vegades també podem fer una mmmmm però el més habitual és fer la û!

En tot cas, el que no pot ser és que a TV3, quan avui han fet el temps, per a dir Earl diguin 'èl' fent una 'e'. Disculpa la crítica, Eloi Cordomí, però no pot ser! Si s'ha de dir en català i no sabem fer el so anglès, el que toca és fer una neutra, ja que és el so més proper a l'original. És a dir que sols caldria dir 'el' pronunciat amb una neutra com si féssim l'article masculí!

Però si volem fer-ho bé, encara hi ha una complicació més. I és que fent aquesta vocal que us he dit (una neutra molt tancada) sovint et trobes que encara no acabes de fer ben bé allò que fan els angloparlants nadius. I és que aquesta û davant de la 'r' anglesa dóna com a resultat un so ben curiós. La millor manera de descriure'l seria que no es fa cap vocal. És a dir, aquesta vocal neutra tancada s'ha tancat tant que ha desaparegut i la mateixa 'r' fa la funció de vocal.

Una altra manera de fer-ho: oi que en català podeu fer una 'r' o una 'rr' i allargar-la? Doncs ara feu una 'r' anglesa i allargueu-la. Imagineu-vos que aquest so que esteu produint és una vocal. Tracteu-lo com una vocal. Feu-lo i afegiu-hi una 'l' al darrera. Ja heu dit Earl!

No és una reflexió menor per a aproximar-se a aquest so perquè és un so important i que ens el trobem constantment en mots. Per exemple: girl, early, Earth, urgency, urban, earn, curl... I fins i tot err (errar), que es pronuncia ûr, és a dir, segons la teoria que defenso, senzillament una 'r' anglesa! Si no us ho creieu entreu en aquesta pàgina i cliqueu on veureu   i podreu escoltar com es pronuncia. (En tot cas, crec que una petita epèntesi vocal sí que es fa acompanyant la 'r'. Ho dic perquè altrament no sér per quin motiu en dir curve diem kûrv i no krûv... I en paraules com diversity o university la hi noto)

Per cert, i què vol dir Earl? És un mot que ens sona pel tipus de te, però té un significat nobiliari, un comte: A British nobleman next in rank above a viscount and below a marquis, corresponding to a count in continental Europe. Per cert que es pot abreujar en E. com a títol per a aquest noble. I l'etimologia, autènticament anglesa: Middle English erl, nobleman of high rank, from Old English eorl.

Però del que de debò ens sona la parauleta és del de te Earl Grey. Llegim a la viquipèdia que el te Earl Grey és una barreja de te negre aromatitzat amb un sabor distintiu que li dóna l'addició d'oli extret de la pell de la taronja de bergamota, un cítric fragant. Tradicionalment el terme "Earl Grey" s'aplicava només al te negre; tanmateix, actualment també s'aplica a tes tant verds com blancs que contenen l'oli de bergamota. Aquesta popular barreja de te rep el seu nom de Charles Grey, 2n Comte de Grey. Doncs ja podem anar a dormir després d'adquirir un nou coneixement: quan demanem un Earl Grey, estem demanant un Comte Gris, ja que grey vol dir gray, o sigui gris!

Per la meva banda, si he de demanar un te Earl Grey i no sóc a Anglaterra, ja us puc ben dir que faré una neutra com una catedral sense més miraments: el grei.

Com n'hem de dir de la sèrie televisiva V?

Quan es va programar l'emissió de la sèrie Els Visitants (la dels llargandaixos!) a TV3 es va produir un debat sobre com s'havia d'anomenar, atès que el nom que havia tingut en la seva emissió en castellà fou "V", pronunciat uve.

Finalment, la cadena catalana ha optat per Els Visitants, i ja em sembla bé, però també es podria haver optat per "V", pronunciada lògicament ve. És a dir, no 've baixa' sinó vvvvve, amb una pronúncia marcadament labiodental.

I enmig del debat algú devia despistar-se perquè als primers on se'n parlava hi feien una apostrofació que delatava. Encara la podeu veure al web de TV3: La nova "V" contra l'antiga! Et presentem les primeres imatges d'V. Ja veieu que això de "d'V" sols suggereix una pronúncia "d'uve"...

En tot cas, considero que tampoc s'aguanta una solució 'be baixa' com la que es proposa en la campanya el logo de la qual adjunto.

La meva opció per la solució V (vvvvve!) no és en absolut ni acomplexada ni temorenca ni afectada ni romàntica. Mireu: el so de la ve ha desaparegut de bona part del domini lingüístic català, però encara es va servir a força llocs. Per tant, encara és un so nostre.

No sóc partidari de solucions romàntiques per a intentar recuperar-lo, no, no vaig per aquí! Entre altres coses perquè la desaparició ha vingut donada per raons de la pròpia evolució i no per influències exteriors. M'explico i tot seguit detallo la proposta que faig:

Pèrdua de la vvvve (vull dir el so de la ve, labiodental)

Encara es fa servir a molts llocs del domini. El que passa és que els llocs on es va perdre la distinció entre b i v són els dominants tant des d'un punt de vista demogràfic com -ai, las!- socioeconòmic i de prestigi. Però la desaparició té una raó interna a la pròpia llengua. Tant en català com en castellà, la b intervocàlica es pronuncia 'ɓ' un so que a diferència de la 'b' és massa proper a la 'v'. Per aquesta raó, en francès o en anglès diferencien sense problema la 'b' i la 'v' mentre que al sud dels Pirineus, per la suavització de les oclusives intervocàliques (la b i també la g, d) en sons africats, la diferenciació b/v demana un esforç major.


Segurament, si en francès fessin la 'g' intervocàlica com la nostra, fricativa, tindrien més problemes en la diferenciació g/r per la proximitat entre totes dues (òbviament ens referim a la 'r' francesa). I és que cada so demana una distància de seguretat amb els altres, per a mantenir la diferenciació articulatòria i auditiva.


Això no vol dir que no hi hagi llengües que facin aquest esforç. Per exemple, el suahili no té 'b' oclusiva. Totes les fan 'ɓ' fins i tot a inici de paraula! I malgrat això, tenen la 'v' i la diferencien sense problema.


Proposta de fer servir la V (pronunciada vvvvve)

Ha quedat clar que no proposo recuperar el domini perdut, però sí que donar-li un cert paper. En concret, ha de ser la manera normal de remarcar la pronúncia d'un mot:


-Em diu el seu nom, si us plau?
-Em dic Joan Vestador. 
-Amb be alta o baixa?
-Li marco: vveestaadorr

Vestador és un cognom inventat. En la pronúncia oriental podria donar llocs a malentesos i escriure's, entre d'altres, Bastadó, per exemple. És més fàcil i pràctic fer una pronúncia remarcant la ve i també les vocals neutralitzades i la r muda que no lletrejar o anar explicant cada possible error:

-S'escriu amb v baixa, amb una 'e' i una 'a' i acabat en -r...

O de vegades que et demanen "vell, amb be alta o amb be baixa?", seria millor demanar "vols dir bell o vvvell...


I vull destacar-ne els motius:

1. En primer lloc, perquè és pràctic fer-ho així i no suposa cap especial esforç d'aprenentatge per part de ningú. Sols és proposar-ho, fer-ho i trobar-ho normal.
2. En segon lloc, perquè vol dir donar vida a un so propi de la llengua, de manera que suposa un respecte per al conjunt del domini lingüístic. Pensem que a banda de les raons fonètiques que he comentat també és cert que la llengua que disposa de més prestigi no fa servir la ve, fet que juga en contra del manteniment en les zones que encara la tenen.
3. En tercer lloc, perquè a tots ens toca aprendre a parlar llengües que sí que la fan servir: l'anglès, el francès... Atenció a l'opinió que manifestaré perquè pot semblar que posa més interès en altres llengües que no en la pròpia. Tenir la distinció b/v és una gran facilitat per a parlar altres llengües, i més quan sol haver-hi una gran correspondència per raons etimològiques entre els mots que en català porten 'v' i els mots francesos o anglesos corresponents (o en altres llengües germanes). En un món cada cop més global i amb una major necessitat de parlar més llengües, crec que fer l'esforç de mantenir la distinció b/v als llocs on es fa és un gran avantatge que cal mantenir. Vull dir que si no fos per això i ho miréssim sols en clau interna, és clar que suposaria una pèrdua de riquesa... però podríem considerar que és una evolució imparable de la llengua. En canvi, per raons interlingüístiques recuperem un sentit pràctic per a la 'v'. 

Així, en aquest mateix sentit i arguments, per als catalanoparlants que no diferenciem la b/v, també ens és útil recuperar l'ús de la 've' encara que no sigui en la pronúncia normal però sí per a marcar l'escriptura o per a determinades paraules on se li vulgui donar un sentit especial. Per a una marca o un títol de pel·lícula o sèrie em sembla apropiat. De la sèrie Els Visitants en podríem dir V (vvvve!). Remarcar-hi la vvvve fins i tot serviria per a donar-li un toc exòtic, com la pròpia sèrie i el seu contingut.

L'Esperit del Llenguadoc

En les campanyes de promoció del català s'ha fet força ús del joc de paraules que veiem a la imatge contigua: utilitzar la llengua en el doble sentit, fer servir la llengua catalana i besar amb la llengua.

L'encert d'aquest lema ve donat perquè tracta la promoció lingüística de manera desenfadada i perquè vincula l'ús lingüístic amb un enfocament de sensibilitat, afecte, i fins i tot erotisme.

El que no hem fet mai en les campanyes de foment del català és anar més enllà d'un petó... com fan en occità. Vegem la campanya que anomenen Esperit Dau Lengadòc (Esperit del Llenguadoc):

Potser a algú li agafaran ganes d'aprendre occità!

Ara, no sé si és gaire coherent defensar l'occità promovent un francès! 

Forcullera

Parlar de mots híbrids, és a dir creats a partir de la combinació de dues paraules, aporta una font de creativitat.

Fa uns dies parlàvem de salpebrar i proposàvem salsortir. Innovar forma part de l'evolució de les llengües i creuar paraules té un nosequè de promiscu. El que cal és que respongui a necessitats reals per a nous conceptes.

Un exemple en anglès seria el brunch, el dinar fet abans d'hora, una mena d'esmorzar-dinar, i que té l'origen en la hibidació de ‘breakfast’ and ‘lunch’.

I un altre exemple interessant seria el creuament entre una cullera i una forquilla, un estri interessant per a estalviar pes en una motxilla o per a no fer servir tants coberts en un alberg. Com en podríem dir d'aquest estri que veiem a la fotografia?

En anglès en diuen spork (spôrk), una marca comercial creada a partir de la hibridació de spoon i fork. En català podem fer un híbrid que sona prou bé, la forcullera, de forquilla i cullera.

A spork or a foon is a hybrid form of cutlery taking the form of a spoon-like shallow scoop with three or four fork tines.^[1] Spork-like utensils, such as the terrapin fork or ice cream fork,^[2] have been manufactured since the late 1800s;^[3] patents for spork-like designs date back to at least 1874, and the word "spork" was registered as a trademark in the US and the UK decades later. They are used by fast food restaurants, schools, prisons, the military, and backpackers.

www.answers.com/topic/portmanteau-new-word

¡Que inventen ellos! (y no me descubro la cabeza)

A escola apreníem i aprenen a diferenciar descobrir i inventar. Sembla fàcil però hi ha nanos que hi són negats i els costa déu i ajuda.

El que no aprenen és que descobrir prové de des-cobrir, o sigui treure allò que cobreix (i per tant oculta l'evidència - que s'ha fet evident quan pot ser vista). Descobrir té una gran similitud amb desvelar: descobrint traiem allò que cobreix i desvelant traiem el vel.

I encara menys aprenen que inventar té les arrels etimològiques en el vent, com allò que el Bob Dylan deia que havíem d'escoltar. Invent ve de in-ventum, i ventum procedeix de vent i de venir. I és que és evident: el vent ve i les idees també vénen (vénen de venir, no venen de vendre: les idees vénen i sovint no venen perquè abans te les foten!). El que l'etimologia no ens diu és que per a ser un inventor o un geni calen moltes hores de treball i un segon d'inspiració. Per cert, la inspiració creativa prové, com podeu imaginar, de la inspiració respirativa. És a dir, que es tracta de portar cap a dins (inspirant) aquella idea que ens arriba dins el vent (in-vent!).

Si us és massa complicat, feu com deien a l'època del Franco, ¡Que inventen ellos! Al capdavall, si els invents els porta el vent, no cal descobrir-se el cap, és a dir que no cal treure's el capell en senyal de reverència. O si voleu, jugant amb el doble sentit de descobrir, no cal saber on tenim el cap!

Per cert, ara que convivim amb persones que porten un vel al cap, ja podem alternar el descobrir-se el cap (treure's el barret) amb desvelar-se el cap (treure-se'n el vel), tot i que em sembla que aquest ús no està reconegut!

Nota: article a Responsabilitat Global sobre el burca: 30.6.10  Per motius de seguretat, entri sense casc i sense burca, si us plau

Vic Verd

Què tenen a veure Vic, Vigo, Warwick o Greenwich? Penseu-hi una miquetona abans d'anar a la solució...

Doncs que tots tres topònims tenen origen en la paraula llatina vicus que volia dir poble.

En el cas dels dos topònims anglesos, el vicus va acompanyat, volent significar respectivament poble de guerra i poble verd. 

Vaja, que si Vic decideix ser una ciutat verda i sostenible, sempre pot optar a fer servir la marca GreenVic i de pas agermanar-se amb GreenWich. Sigui com sigui, millor així que WarVic!

STOP és català! (o almenys llatí!)

Anant pel món es poden veure senyals de parada obligatòria en moltes llengües. El que no acabo d'entendre és per què als països anglòfons hi fan servir la versió catalana STOP, que com tothom sap és la sigla corresponent a Si Tens Ous Passa.

Ei, i que també serveix, en llenguatge no sexista, per als dos gèneres: Si Tens Ovaris Passa!

Per cert, si és que algú dubta de la veracitat d'aquesta explicació, sols cal que mireu perquè es van triar aquestes inicials: els cotxes que passen pel vial principal poden veure el senyal de STOP pintat al terra, el qual llegit al revés dóna la informació correcta: POTS.

Ara entro en mode psicodèlic. Si alguna vegada veus a terra que en el vial contrari hi posa NO POTS vés amb compte ja que deu ser una cruïlla molt perillosa. És per això que els vehicles del vial llegeixen STOPON (que deu seu un stop molt gran). Mode superpsicodèlic: I si algun cop veus que et posa MAI NO POTS, vol dir que hi ha un policia que demana als altres que s'aturin on és ell: Stop on I am (ostres: al seu damunt?).

Ara de debò

Vinga, siguem una mica seriosos i diguem que STOP no ve de POTS però sí que té origen llatí. Se suposa que prové del llatí vulgar *stuppāre (que volia dir calafatar) creat a partir de stuppa, és a dir, estopa, els filaments de rebuig de l'operació de pentinar el lli o el cànem que hom aprofita per a fer-ne un fil de baixa qualitat. 


L'estopa serveix per a calafatar: "tapar amb estopa les juntures de les fustes dels vaixells i cobrir-los després amb una capa de brea a fi d'impedir el pas de l'aigua". És a dir, l'estopa PARA o ATURA l'entrada d'aigua. Ja sabeu, doncs, d'on prové l'STOP.


Calafatar


I ja que estem en el verb calafatar, diguem que probablement ve de l'àrab qálfaṭ, que volia dir el mateix i que possiblement tenia l'origen en el l latí vulgar *calefare (ll. calefacĕre) 'escalfar', a causa de la fosa del quitrà amb el foc per a l'operació de calafatar.

Per la seva banda, calafatar en anglès es diu caulk o calk (kôk) i prové (passant pel francès antic del nord cauquer) del llatí calcāre. Fixeu-vos que curiós: calcāre volia dir trepitjar ja que ve de calx (taló). I de voler dir trepitjar ha passat a significar pitjar, en el sentit de ficar l'estopa ben endins de les esquerdes.

És a dir que, sempre amb origens llatins, en català ens referim a l'escalfor del quitrà i en anglès a la pressió per a fer entrar l'estopa. L'estopa que serveix per a aturar l'aigua i l'estop que serveix per a aturar-nos a la cruïlla.

Rafa o la invasió onomàstica

Aquest dijous passat, tot just arribat d'un viatge familiar, el meu fill posa TV3 mentre esmorza i mira uns dibuixos que tenen per nom Lola i Virgínia, dues noies que es barallen per a aconseguir captar l'interès del mascle, que porta per nom Rafa.

No veig clar que el contingut d'aquests dibuixos infantils sigui gaire pedagògic, però el que no ho és gens, des del punt de vista lingüístic, és que al personatge l'hagin anomenat Rafa. Els noms de pila dels personatges de dibuixos infantils es tradueixen lliurement i més si no és el protagonista sinó un mer comparsa. No entenc, doncs, per quin motiu li han posat un nom en castellà.

I és que encara hi ha força gent que desconeix que en català sempre hem reduït els noms deixant la part final, a diferència del castellà, que ho fan exactament a l'inrevés, quedant-se amb la part inicial. Així en català diem Biel i en castellà diuen Gabi, tot per a dir Gabriel.

Reprodueixo un article que ho explica molt bé de Jaume Fàbrega al Diari de Girona:

´RAFA´ O LA INVASIÓ ONOMÀSTICA

Una de les mostres més aberrants i fins doloroses de l'opressió castellana és la prohibició dels noms personals o antropònims, practicat per totes les monarquies, dictadures i fins per la democràcia contra els habitants de Catalunya, València i les Balears. A part de la humiliació i els entrebancs en haver-los de catalanitzar -els que ho hem fet-, els arxius profunds de l'Estat no s'ho creuen: encara rebo comunicats oficials amb el nom de "Jaime". Espanya no canvia, només les formes, i ens fa veure que és impossible ser catalans i espanyols alhora. Al País Valencià, per exemple, la permanència dels noms de persona forasters és gairebé total i general. I a tots els territoris, l'últim embat és la progressiva desaparició dels noms familiars i diminutius; els mitjans de masses espanyols -absolutament dominants- ens imposen els "Edu", "Paco", "Manolo", "Paqui", "Pepi", etc. Fins i tot noms autòctons són espanyolitzats, com el terrible "Montse"!

Qui se'n recorda que la forma autòctona de crear noms familiars i diminutius, en català, és diferent de l'espanyol? Ja no queden "Serrats". El "Paco" s'ha menjat el "Xico", "Xisco", "Quico", "Cesc" i altres. "Pepe" o "Pepón" -ha deglutit el "Pep" o "Pepet", el "Salva" s'ha menjat el bonic "Vador", "Asun" s'ha cruspit "Ció", i així fins a esgotar quasi tot el repertori. La gent, en general, ja no sap construir els noms de fonts amb diminutius o escurçaments en la llengua pròpia. Només, a Catalunya, resisteixen els Manel i Rafel (si bé "condemnats" per alguns savis pollastres gramàtics). A Mallorca, en canvi, són ben vius els "Biel" (Gabriel), "Tomeu" (Bartomeu) o el mateix "Rafel" -el nom que li diuen a Manacor a en "Rafa" Nadal! I al País Valencià, només resisteixen els diminutius, construïts d' una forma particular: "Ximo" -o "Gimo"-, de Joaquim; "Cento" o "Sento" -de Vicent-, "Voro", "Vadoro" -de Salvador-, "Neto" -de Benet-, "Quelo" -de Miquel-, "Tono" -d'Antoni-, "Felo" -de Rafel-, i alguna escadussera "Empariues" (Empar). Pel que fa a la Catalunya Nord, el desastre és total: "Bep" i "Bepa" (Josep) ja són pura arqueologia, i, fins i tot, un simple "Martí" (amb accent) és prohibit d'inscriure'ls al registres, per major glòria d'una república etnicida.

No sentirem més "Vador" (Salvador), "Laia" (Eulàlia), "Txell" (Meritxell), "Toni", "Tonet" (Antoni), "Mia" (Maria), "Berta" (Roberta)? Ja hem de considerar obsolets i arcaics diminutius com "Vicenteta", "Carmeta", "Josepet", "Estevet", "Joanic", "Queló", "Quelic", "Lluïsot"? Qui sap que Josep pot ser "Pep", "Pepet", "Jep", "Jepet", "Jepot", o Pere es converteix "Peret", "Perot", "Peric", "Perico", o Jaume es muda en "Jaumet", "Met", "Jaumó" (a mi, per cert, em diuen així).

L'enhorabona, finalment, a aquells "Pep", "Laia", "Txell", "Manel", "Rafel", "Ximo", "Tomeu", Xico Anoro, Xicu Cabanyes, Quim Monzó, Biel Mesquida que continuen aquests noms propis transformats

Potser es tracta de fer adonar la gent de la castellanitat dels noms.
-Em dic Franc
-Ah, en castellà?
-No, Franc és català, castellà, anglès...
-No, home, no fumis, en català és cesc, cisco, xesco, xisco...

Proposem-nos de fer prendre una consciència que força gent ha perdut. A banda de les opcions de cadascú, hi ha un tema de desconeixement!

Acabo amb la imatge d'aquest restaurant vilanoví, que no es diu Casa Salva sinó Cal Vadó:

Bar Restaurant Cal Vadó, situat a la Rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú

PD: podeu trobar una relació dels hipocorístics catalans en aquesta pàgina en anglès: http://www.answers.com/topic/spanish-naming-customs#Catalan_names. És de lamentar que estigui classificada dins de la pàgina de noms espanyols, sense tenir en compte que les llengües són independents i que els catalans no sols viuen dins l'estat espanyol. Seria bo que algú mirés de 'millorar' aquesta informació de la wikipedia.

PD2: m'adono que amb el cognoms també s'aplica aquest criteri. De Cal Conill (cognom) en diem Cal Nill, de l'Asieto en diem Etu, del González en diem Xales. Tot i que no sempre: del Campuzano en diem Campu (clar, els anos dificulten!), de l'Escofet en diem Escu, i algú de vegades a mi em deia un horrorós Canye...

PD3: Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona (Eugeni S. Reig):
Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Cinta, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, etc.), encara que en alguns casos, ben poquets, el castellà ho fa per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chuso) i en altres casos l'origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Chema, Pancho). Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. En l'estiu del 2009, en el programa d’humor Socarrats que Canal 9 ens va oferir cada nit després del telediari, apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de Beatriu com de Beatriz. L’hipocorístic que correspon en valencià al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de valencià!

PD4:Cesc Fàbregas i Fran Múrcia (Empar Moliner):
Sense cap intenció de voler apropiar-me indegudament dels coneixements i de la columna de l'erudit Albert Pla Nualart -que tenim la sort de llegir en aquest diari- voldria fer unes consideracions lingüístiques a propòsit d'una entrevista que acabo de sentir a Catalunya Ràdio. En Pere Mas, del Tot és molt confús , enraonava amb l'actor Jordi Banacolocha. L'artista, en un moment donat, ha dit això: "A mi, per abreviar, em diuen Banaco. Al meu pare li deien Colotxa." M'he fascinat.

La tradició catalana a l'hora d'escurçar els hipocorístics diu que, en general, escurcem per afèresi. És a dir: suprimim part del principi del mot. Colocha per Banacolocha, Txell per Mertixell, Nel per Manel, Quim per Joaquim o Pep per Josep. En canvi, l'espanyol tendeix a formar una paraula plana (ja són clàssics els Jose i els Míguel ) i també tendeix a escurçar per la part del final. Així tenim que a Esperanza Aguirre li diuen Espe i que hi ha un torero que es diu Rafi Camino. Però la influència de l'espanyol escombra la tradició catalana (i és per això que el pare era Colocha i el fill és Banaco). I així, avui en dia, es fa difícil trobar algun Vador, perquè hi ha molts més Salvas. Queden quatre Biels, però guanyen terreny els Sebas. I l'Asun goleja la Ció.

L'exemple més clar de l'efecte Banaco el trobem en un establiment de la ciutat de Barcelona. Els més grans deuen recordar que hi havia un diari que es va dir El Noticiero Universal. I deuen recordar també que era conegut popularment com el Sieru . Ara, allà on tenia la seu hi han fet un lloable restaurant. Es diu El Noti. (Publicat en el diari ARA dissabte 18 de desembre del 2010. http://www.ara.cat/ara_mes/claus_dia/MurciapSense-Banacolocha-Esperanza-CioppLexemple-UniversalI_0_392360775.html)

Estheti_chien

Aquest establiment dedicat a les cures dels gossos, ubicat a la Nantes (Bretanya), ha trobat aquesta forma original: estheticien pour chiens!

Pic-zas

Hi ha qui de les pizzes en diu picses o piczes... Potser és per això que aquesta pizzeria del Paral·lel de Barcelona es diu Pic-Zas. O potser juga amb pizza + la interjecció castellana zas! 

Per cert, a Castella en diuen pisas... Amb perdó, però mira que sona malament!

Au toutou perrosien

A la ciutat bretona de Perros-Guirec (en bretó Perroz-Gireg) vaig estar cercant algun establiment que es digués Restaurant de Perros o similar però no vaig tenir fortuna. Aquest 'Au toutou perrosien' és un establiment per a gossos (toutou=gosset), però lògicament el perrosien no té res a veure amb els cànids sinó amb el peculiar nom de la població.

Aprofitem per veure l'etimologia d'aquesta població:

• « Perros » provient des mots bretons « Penn » (cap, bout, extrémité) et « roz » (côteau, colline descendant vers la mer) ;
• « Guirec » (orthographié “Gireg” en breton) est le nom d'un moine venu d'Outre-Manche pour évangéliser les Bretons de l'époque et qui a pris pied sur la plage de Saint-Guirec en Ploumanac'h. On retrouve le nom de ce saint dans le nom de la commune de Locquirec (loc Gireg).

En breton, Perros-Guirec s'écrit « Perroz-Gireg » (prononciation identique à celle du français, mais avec l'accent bien plus prononcé sur la 1e syllabe de chaque mot, et avec un "o" fermé).

Café Malo

A Saint Malo vaig estar cercant algun Restaurant Malo o algun establiment amb nom divertit. Tot el que vaig trobar és aquest Cafè de St Malo...

Slipissimo

Slipissimo, establiment de slips a La Rochelle (França)

Localitzada la ubicació de la quinta forca!

• La quinta forca és més a prop del que hom creia: és a la Trinitat, a Barcelona
• Ara solament cal localitzar on Déu va perdre l'espardenya. Això potser sí que és més lluny

Al principi del segle XIX, a Barcelona hi havia quatre forques on penjaven els delinqüents condemnats a pena capital. En aquells temps se'n va fer una cinquena al turó de la Trinitat, que a l'època era un indret molt llunyà, i d’aquí ve la dita d’estar un lloc a la quinta forca. Més informació (us aconsellem entrar-hi ja que també coneixereu el perquè del carrer Creu Coberta i altres).

El motiu per a penjar-los a les entrades de Barcelona era per a avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. Des del 1832, aquestes forques estan prohibides. Avui, la manera d'advertir als visitants que estan entrant a Barcelona és amb la limitació a 80 km per hora!

La Quinta Forca

Situat a Vilafant

Font

Que tenim cap mot comú amb chip?

Els chips (chĭp) anglesos, ja siguin de patata fregida, ja siguin microxips, o els trossos d'un objecte trencat (a small broken or cut off piece, as of wood, stone, or glass) provenen del llatí cippus. Nosaltres els hem catalanitzat amb la forma xip.

Cippus volia dir estaca, fita, làpida o estela, tronc colgat per a entrebancar l'enemic, d'on el sentit de soca emergent de terra i el d'altres objectes per a entrebancar o travar. En català ens ha donat el cep de la vinya, el cep bolet, en castellà el cepo de caçar, i el cepillo (caixa de fusta amb una ranura).

Però encara podem trobar més resultats en català ja que de cep hem obtingut encepegar i, d'aquest, ensopegar. Quan ensopeguem, ens entortolliguem etimològicament amb un cep.

Mentre que en anglès chip s'ha quedat amb el sentit de cosa petita, en català ha conservat més autènticament el sentit d'entrebanc.

Ara tenim cep, directament del llatí, i xip, també de cippus però passant pel francès antic i l'anglès. I en anglès li han incorporat tota la càrrega tecnològica del silici!

Per cert, en anglès també tenen cep, com a sinònim de porcino, un tipus de bolet. Prové, passant pel francès cèpe, del gascó cep, tronc d'arbre, i aquest del llatí cippus, fita, marca de límit.

La vida en un xip!

PD: chip està molt bé des d'un punt de vista onomatopeic com a cosa petita. Fixeu-vos que té una semblança amb xic, paraula comuna amb altres parlars i que un origen expressiu, si bé es relaciona amb el llatí ciccum (membrana que separa els grans de la magrana; cosa insignificant).

¿Tenemos alguna palabra común con chip?

Los chips ingleses, ya sean de patata frita, ya sean microchips, o los trozos de un objeto roto (a small broken or cut off piece, as of wood, stone, or glass) provienen del latín cippus. En castellano hemos incorporado el chip y en catalán se ha adecuado con la forma xip.

Cippus quería decir estaca, hito, lápida o estela, tronco oculto para entorpecer el enemigo, de donde el sentido de cepa emergente de tierra y el de otros objetos para entorpecer o trabar. En castellano ha dado el cepo de cazar (y el que sirve para inmovilizar vehículos), la cepa de la viña y el cepillo (caja de madera con una ranura).

En catalán nos ha dado dos ceps (la viña y una seta), además de un verbo por desgracia usual: ensopegar (tropezar) a través de una forma previa y aún usada encepegar. Cuando tropezamos, nos liamos etimológicamente con una cepa.

Mientras que en inglés chip se ha quedado con el sentido de cosa pequeña, en castellano y catalán ha conservado más auténticamente el sentido de obstáculo.

Ahora tenemos cepo/cepa/cep, directamente del latín, y chip/xip, también de cippus pero pasando por el francés antiguo y el inglés. ¡Y en inglés le han incorporado toda la carga tecnológica del silicio!

Por cierto, en inglés también tienen cep, como sinónimo de porcino, un tipo de seta. Proviene, pasando por el francés cèpe, del gascón cep, tronco de árbol, y éste del latín cippus, hito, marca de límite.

Chip está muy bien desde un punto de vista onomatopéyico como cosa pequeña.Tener en cuenta que tiene un parecido con chico (=pequeño), palabra común con otras hablas y que un origen expresivo, si bien se relaciona con el latín ciccum (membrana que separa los granos de la granada, lo insignificante).

La vida en un chip!

Viena a casa nostra

A Catalunya també tenim un topònim germà de Viena, es tracta de Bianya (La Vall de Bianya):

El nom Bianya (també escrit Vianya), prové de la via romana que travessava la vall, la Via Annia (ara anomenada Via Romana del Capsacosta), una ramificació de la Via Augusta. Des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya, i després de travessar l'esmentada vall s'enfilava pel Capsacosta cap al coll d'Ares, on s'unia de nou, ja a la Gàl·lia, amb l'esmentada via principal. ^[3]

El nom Via Annia és d'època pre-romana, i prové probablement del nom de lloc cèltic Vianna, que es conserva sota la forma Vienne en molts noms de poblacions franceses.^[4]

http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Vall_de_Bianya

Sabent aquest parentiu, proposo que s'hi facin "Panets de Bianya"!!

Que tenim cap mot comú amb knive i fork?

En algunes paraules, la connexió d'un origen comú és transparent. En el cas de fork, clarament relacionat amb forquilla no cal dir gaire cosa més, tot i que sempre hi ha qui no se n'ha adonat perquè sempre li han fet fer la traducció al castellà i encara ara diu fork=tenedor!

En altres casos, sense necessitat de ser lingüista tampoc costa gaire adonar-se de relacions de parentiu etimològic: crown i corona, per exemple, tenen el mateix origen.

Però potser ja hem de fer un esforç més gran per adonar-nos que un mot com knive també forma part del nostre lèxic compartit.

Ganivet deriva d'un probable antic canif o ganif, procedent del germànic knif amb el sufix diminutiu –ĭttu. Si en lloc de ganivet en diguéssim *ganiva potser seria més clar. Fixeu-vos amb la relació amb corona que en anglès perd la primera vocal àtona, mentre que en català a ganivet la guanya ja que ens costaria fer una pronúncia del grup kn- sense un so vocàlic enmig.

Pel que fa a la cullera, mentre que en català tenim un mot que etimològicament descriu un objecte apropiat per a prendre menges líquides (una petxina, del llatí cochlearia), en anglès tenen un mot similar però no expressa amb tanta claredat el sentit còncau que es requereix ja que spoon vol dir esqueix de fusta, procedent de l'anglès antic spōn (chip of wood).

Que tenim cap mot comú amb sleep?

Tenim mútuament molt més mots connectats del que sembla entre l'anglès i el català (i totes les llengües romàniques). Però amb sleep... difícil, difícil... Sleep no enganya: és una paraula anglesa de debò i no fa com moltes altres que dissimulen un origen llatí. L'etimologia ens ho confirma: Middle English slepe, from Old English slæp.

Mirem si potser s'ha donat, doncs, el camí invers: de l'anglès al català. D'entrada sembla que no ja que fins i tot ens hem inventat claping per a dir sleeping, a partir del català clapar.

Però sí que fa 100 o 150 anys vam tenir una paraula procedent d'sleep en català, tot i que ràpidament va quedar desfigurada. Us l'explico i potser fins i tot podríem recuperar-la.

Quan es construïa el ferrocarril a Catalunya van venir molts tècnics anglesos, els quals ens duien la seva terminologia especialitzada. De les travesses de la via, en anglès en deien (i crec que en diuen) sleepers. És un mot interessant: les travesses dormen sota els rails, són dormilegues!

Però vés per on que l'evolució de sleeper va ser ràpida: la manera de fer-lo nostra en la pronúncia fou dir-ne selipa. I de selipa, per alguna estranya raó, va passar a felipa. No es devia tractar pas d'una evolució fonètica de la llengua sinó de la vinculació que es va establir amb Felip, i en concret amb Felip V, fundador de l'Estat espanyol a partir del Decret de Nova Planta que suposava la desaparició de les constitucions catalanes i també eliminava que el rei ho fos de cadascun dels diferents territoris.

Cal pensar que en el moment en què es produeix aquest fenomen lingüístic era habitual, almenys a Barcelona, referir-se a Can Felip V per a anomenar el lavabo.

I si recuperem, com a sinònim graciós de travessa, l'ús de les felipes?


PD amb font: en castellà sudamericà també se'n diu durmientes; la forma més aproximada a l’anglesa es manté en dialectes portuguesos: celipas o chulipas «travessas de madeira» que Lang (ZRPh. XIII, 1889, 213) va assenyalar especialment en els Açores, donant-ne ja l’etimologia anglesa.
Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116). En parlars portuguesos felipe és una mena de corriola, en el Minho, i ‘una bossa de cuiro per guardar-hi algun queviure’, en el Brasil (Krüger, VKR I, 252), objectes també servils i menyspreables, si bé allà és possible que l’al·ludit sigui més aviat Felip IV, més menystingut i avorrit allà, per la guerra que, no sense gran ajuda catalana, conduí al feliç resultat de desempallegar-los d’aquest altre sobirà absolut i decadent Felipó.

Que tenim cap mot comú amb mouse?

Mouse (ratolí en anglès) és una paraula prou coneguda per dos motius:

• Un aparell perifèric dels ordinadors personals es diu ratolí però força gent fa servir l'expressió anglesa mouse. 
• I com no: Micky Mouse!

Però mouse és molt diferent de rata / ratolí. Tenim alguna altra paraula que hi estigui emparentada etimològicament? Doncs sí: del ratpenat o ratapinyada, aquests mamífers que volen, també se'n diu muricec, paraula catalana emparentada amb la castellana murciélago. En tots dos casos es tracta d'un mot originàriament compost entre l'arrel llatina mus/muris (rata) i cec, ja que com se sap aquests animalons que es pengen del sostre de les coves com si fossin una pinya (ratapinyada!) són cecs i s'orienten amb el so que emeten captant-ne el rebot.

Efectivament, mouse és un paraula d'origen llatí (mus/muris) una arrel que nosaltres hem conservat a muricec i que hem desestimat per a la rata o ratolí per als quals hem preferit l'arrel rata Etimologia — D'origen incert, probablement d'un tipus llatí rattus, ratta, onomatopeia de la remor que fa la rata rosegant; en baix llatí hi ha documentat un rattus aplicat al liró.

Potser prové del clàssic rodere, rossegar, o directament del protoindoeuropeu *red-, rossegar o llimar. Altres fonts el vinculen amb el grec clàssic ῥινὴ, llima.

Per cert, el mot anglès fa un plural irregular: mouse, mice, pronunciat 'mous' i 'mais'.

I ara, per a valorar si ho heu entès.... a veure quantes rates trobeu dins aquesta frase: Quan mous el cul, tu mai seus.


Solució: 3 rates (one mouse, two mice)

Cercant marit a Nova York

[en castellano posteo siguiente]

Es diu d'aquest correu que circula que és verídic. En qualsevol cas fa gràcia. No deixa de ser un divertiment (si és real, aleshores és una pena) que em permeto de reproduir aquí.


Avís publicat en un Portal Financer d'un diari dels EUA:
Anàlisi d'inversió
Una dona va escriure demanant consells sobre com aconseguir un marit ric.
Això, de per sí, ja és graciós, però el millor de la història és que un paio li va donar una resposta ben fonamentada.

Ella:
"Sóc una noia bonica (jo diria que molt bonica) de 25 anys, ben formada i tinc classe. Vull casar-me amb algú que guanyi com a mínim mig milió de dòlars a l'any.
Tenen en aquest portal algun home que guanyi 500.000 $ o més? Potser les esposes dels que guanyin això em puguin donar alguns consells. Vaig ser nòvia d'homes que en guanyen de 200 a 250 mil, però no puc passar d'això, i 250 mil no em faran viure a Central Park West.
Conec una dona, de la meva classe de ioga, que es va casar amb un banquer i viu a Tribeca, i ella no és tan bonica com jo, ni és intel·ligent. Llavors, què és el que ella ha fet i jo no? Com puc arribar al seu nivell?
Rafaela S. "

Ell:
"He llegit la seva consulta amb gran interès, he pensat acuradament si és el cas i he fet una anàlisi de la situació. Primerament, no li estic fent perdre temps, ja que guanyo més de 500 mil per any. Aclarit això, considero els fets de la següent manera:
El que vostè ofereix, vist des de la perspectiva d'un home com el que vostè busca, és simplement un pèssim negoci. Heus aquí el perquè:
Deixant els embuts de banda, el que vostè proposa és un simple negoci: vostè posa la bellesa física i jo poso els diners. Proposta clara, sense res amagat. No obstant això, hi ha un problema: Amb seguretat, la seva bellesa decaurà, i un dia s'acabarà, mentre que el més probable és que els meus diners continuïn creixent.
Així, en termes econòmics, vostè és un actiu que pateix depreciació i jo sóc un actiu que rendeix dividends. Vostè no només pateix depreciació, sinó que, com aquesta és progressiva, augmenta sempre!
Aclarint-ho més, vostè té avui 25 anys i continuarà sent bonica durant els propers 5 a 10 anys, però sempre una mica menys cada any, i de sobte, si es compara amb una foto d'avui, veurà que ja estarà envellida. Això vol dir que vostè està avui a l'alça, en l'època ideal de ser venuda, no de ser comprada.
Usant el llenguatge de Wall Street, qui la tingui avui la tindria en 'trading position' (posició per comercialitzar), i no en 'buy and hold' (comprar i retenir), que és per al que vostè s'ofereix...
Per tant -encara en termes comercials- el casament (que és un 'buy and hold') amb vostè no és un bon negoci a termini mitjà o llarg, però llogar-la pot ser en termes comercials un negoci raonable que podem meditar i discutir vostè i jo.
Jo penso que mitjançant certificació de com de 'ben formada, amb classe i meravellosament bonica' és, jo, probable futur llogater d'aquesta 'màquina', vull el que és de pràctica habitual: Fer una prova, o sigui un 'test drive... ' per concretar l'operació.
En resum: com que comprar-la és un mal negoci, per la seva devaluació creixent, li proposo llogar-la pel temps en què el material estigui en bon ús. Esperant notícies seves, m'acomiado cordialment.
UN MILIONARI QUE PER AIXÒ ÉS MILIONARI "

Buscando marido en New York

Se dice de este correo que circula que es verídico. En cualquier caso tiene miga. No deja de ser un divertimento (si es real, entonces es una pena) que me permito de reproducir aquí.

Aviso publicado en un Portal Financiero de un diario de EE.UU.:

Análisis de inversión
Una mujer escribió pidiendo consejos sobre cómo conseguir un marido rico.
Eso, de por sí, ya es gracioso, pero lo mejor de la historia es que un tipo le dio una respuesta bien fundamentada.

Ella:
"Soy una chica hermosa (yo diría que muy hermosa) de 25 años, bien formada y tengo clase. Quiero casarme con alguien que gane como mínimo medio millón de dólares al año.
¿Tienen en este portal algún hombre que gane 500.000 dólares o más? Quizás las esposas de los que ganen eso me puedan dar algunos consejos. Estuve de novia con hombres que ganan de 200 a 250 mil, pero no puedo pasar de eso, y 250 mil no me van a hacer vivir en el Central Park West.
Conozco a una mujer, de mi clase de yoga, que se casó con un banquero y vive en Tribeca, y ella no es tan bonita como yo, ni es inteligente. Entonces, ¿qué es lo que ella hizo y yo no hice? ¿Cómo puedo llegar al nivel de ella?
Rafaela S."

El:
“Leí su consulta con gran interés, pensé cuidadosamente en su caso e hice un análisis de la situación. Primeramente, no estoy haciéndole perder tiempo, pues gano más de 500 mil por año. Aclarado esto, considero los hechos de la siguiente forma:
Lo que Ud. ofrece, visto desde la perspectiva de un hombre como el que Ud. busca, es simplemente un pésimo negocio. He aquí los por qué:
Dejando los rodeos de lado, lo que Ud. propone es un simple negocio: Ud. pone la belleza física y yo pongo el dinero. Propuesta clara, sin recovecos. Sin embargo existe un problema: Con seguridad, su belleza va a decaer, y un día va a terminar, y lo más probable es que mi dinero continúe creciendo.
Así, en términos económicos, Ud. es un activo que sufre depreciación y yo soy un activo que rinde dividendos. Ud. no sólo sufre depreciación, sino que, como ésta es progresiva, ¡aumenta siempre!
Aclarando más, Ud. tiene hoy 25 años y va a continuar siendo linda durante los próximos 5 a 10 años; pero siempre un poco menos cada año, y de repente, si se compara con una foto de hoy, verá que ya estará envejecida. Esto quiere decir, que Ud. está hoy en 'alza', en la época ideal de ser vendida, no de ser comprada.
Usando el lenguaje de Wall Street, quien la tiene hoy la debe de tener en 'trading position' (posición para comercializar) , y no en 'buy and hold' (compre y retenga), que es para lo que Ud se ofrece...
Por lo tanto, todavía en términos comerciales, el casamiento (que es un 'buy and hold') con Ud. no es un buen negocio a mediano o largo plazo, pero alquilarla puede ser en términos comerciales un negocio razonable que podemos meditar y discutir usted y yo.
Yo pienso que mediante certificación de cuán 'bien formada, con clase y maravillosamente linda' es, yo, probable futuro locatario de esa 'máquina', quiero lo que es de práctica habitual: Hacer una prueba, o sea un 'test drive...' para concretar la operación.
En resumidas cuentas: como comprarla es un mal negocio, por su devaluación creciente, le propongo alquilarla por el tiempo en que el material esté en buen uso. Esperando noticias suyas, me despido cordialmente.
UN MILLONARIO QUE POR ESO ES MILLONARIO”

De viatge per la Bretanya

Si tot ha anat bé, quan aquest apunt es publiqui automàticament, jo seré a la Bretanya. O sigui que aprofitaré per a donar quatre dades sobre la llengua bretona.

El bretó és una llengua celta parlada a l'oest de Bretanya, a França. Està en retrocés tot i els intents per revifar-la: es calcula que el parlen unes 500.000 persones quan eren més d'un milió a principis del segle XX. Està documentat des del segle V i parteix de la llengua dels immigrants de l'Illa de Bretanya o Gran Bretanya, amb una petita influència de la llengua de Gàl·lia.

Els primers escrits en bretó es remunten al segle IX. Actualment, però, l'estatus legal advers i l'exclusió total de la vida pública i a l'escola han frenat considerablement la transmissió de la llengua. És per això que la UNESCO considera el bretó com una de les llengües europees més seriosament amenaçades d'extinció.

Retrocés històric del bretó

Cada any moren 15.000 bretonòfons i només se'n formen 2.500, de manera que s'accentua la reculada de la llengua. Aquesta situació també és agreujada per l'emigració, ja que aproximadament 20.000 bretons abandonen cada any el seu país, principalment bretonòfons, ja que la Baixa Bretanya és la zona més sotsdesenvolupada. Això provoca l'existència d'illots bretonòfons a París, Marsella i altres ciutats grans, on sovint organitzen trobades folklòriques i concursos de poesia. Es calcula que potser 300.000 bretonòfons parlen llur llengua fora de la Bretanya. Entre ells, 32.722 als EUA.

En francès tenen aquesta raresa numèrica que per dir setanta diuen seixanta-deu, vuitanta és quatre-vints, i noranta quatre-vints-deu. Malgrat la meva estima per les llengües i per les curiositats evolutives, sempre m'ha semblat poc digne d'una llengua que es pretengués universal tenir aquestes estranyes formes a la numeració. Algun cop havia llegit que es devien a maneres de comptar per part de poblacions locals. I ara, per casualitat, potser n'he trobat una de les causes. La numeració bretona és de caire vigesimal, i les unitats són per vintenes!! Així, per a dir 46, en diuen sis sobre dos vints (c'hwec'h-ha-daou-ugent), i 79 seria dinou sobre tres vints (naontek-ha-tri-ugent).

El plural es construiex amb la desinència ed (p.ex. lampous-lampoued, ocells; loen-loened, frares), però hi ha casos especials en -ien, -où, -ioù, -on, o també afegint una o més vocals a l'interior d'un mot, com els casos de maen-mein (pedra), abostol-ebestel (apòstol). Això podria ser també l'auxiliar d'un sistema participant, alhora que infecció vocàlica en l'ús de la desinència, com en els casos de bag-bigi (vaixell), forn-ferniel (forn), moualc'h-mouilc'hi (merla) i kar-kerent(parent). També hi ha paraules amb plurals irregulars, com a den-tud (home), marc'h-kezeg (cavall), buoc'h-saout (vaca) i ki-chas (gos).

Paraules bretones internacionals

• dolmen. [French, from Breton *taolvean : *taol, alteration (influenced by taol, table) of tol, key + men, stone]
• menhir. [French, from Breton : men, stone (from Middle Breton) + hir, long (from Middle Breton).]

Per cert, veig per aquest rètol que de la llengua francesa en diuen galleg, lògicament de la llengua dels gals...

.

Que tenim cap mot comú amb square?

Si ahir parlàvem de street/carrer i fa uns dies de rambla/ramble, potser que abordem alguns vials més.

Una altra paraula que sembla ben anglesa és square (skwâr), que vol dir quadrat i plaça. Prové del francès antic esquarre,del llatí vulgar *exquadra,de *exquadrāre, del llatí ex+quadrāre, donar una forma quadrada.

I en català tenim caire, escaire, escairar... Caire ve del llatí quadrum 'quadrat, pedra escairada'. Un caire és l'aresta de l'angle sortint que formen dues cares contigües d'un cos polièdric. Així, podem fer caires (a un objecte rodó), això és, fer-lo políedre. O podem matar un caire, és a dir, fer-lo desaparèixer, per exemple arrodonint l'objecte en la proximitat de l'aresta.

Les places solen ser quadrades, tenen caires. Etimològicament, Trafalgar Square és Trafalgar Escaire!

Per cert, allà hi trobarem Bobbies, la policia local londinenca. No hi trobarem pas Mossos d'Esquadra! I és que esquadra, tot i compartir etimologia, ens ha vingut probablement a través de l'italià squadra. I sabeu per què als policies de Londres se'ls anomena Bobbie? Fins al 1829 Londres no va disposar d'un cos de policia professional. Després de moltes comissions parlamentàries va recaure l'encàrrec de formar un cos professional de policia en Sir Robert Peel (ministre de l'Interior i cinc anys després primer ministre britànic). Sir Robert Peel era comunament conegut com Bob i els agents van ser ràpidament anomenats Bobbie, sobrenom amb què han perdurat al llarg d'aquests gairebé 180 anys de vida de la Policia Metropolitana de Londres. Un altre dels sobrenoms pel qual se'ls va conèixer va ser el de "Peelers" (peladors) en referència al seu cognom.

Que tenim cap mot comú amb street? I en anglès, que tenen cap mot comú amb carrer?

I tant que sí! I és que una paraula tant anglesa com street és del tot llatina i hauria de ser molt transparent per als parlants de llengües romàniques.

Primer de tot, mirem com feien els carrers els romans. Els feien per capes, posant les pedres més grosses en una primera capa, les més fines al damunt, i anar fent fins a obtenir un paviment resistent elaborat de manera estratificada. Doncs aquestes capes o estrats són els que van fer que dels carrers en diguessin en llatí tardà strāta, que ha donat stratta en italià i street en anglès. El mot llatí strāta, vial pavimentat, és la forma del participi femení del verb sternere, estendre.

Per tant, totes les paraules que contenen el lexema estrat hi estan relacionades: estratificar... i fins i tot el meu gelat preferit: strataciella (pels estrats de xocolata que conté dins la nata i que fan estralls dins la boca). Ep, però res a veure amb estratègia, que ve del grec.

En endavant, quan pronuncieu street, penseu en l'estratificació del paviment que trepitgeu i noteu la proximitat lingüística de l'anglès amb les llengües romàniques!

Per cert, en català no fem servir una forma que explica com està fet el carrer sinó una forma, carrer, que explica quina utilitat tindrà: passar-hi els carros. Prové del llatí carrarius, camí per a carros. Tenint en compte que carro és una paraula germana del car anglès, no hauria de costar gaire als anglesos entendre què vol dir carrer. De fet, podria ser perfectament un mot anglès (construït a partir de car, mantenint les dues 'r' etimològiques) i, per tant, dir Oxford Carrer en lloc d'Oxford Street. Lògicament pronunciat a l'anglesa, càrrer! Proposo que en les guies per als anglesos que visiten Catalunya els indiquin el vocabulari bàsic en català i, a més, els facin adonar d'aquesta coincidència:

Carrer: Catalan name for street. Carrer means the place where cars run.

Per cert, a banda de carrer i street, hi ha altres mots propers: rua en català i portuguès, rue en francès, calle en castellà...

Rua

Rua vol dir arruga, com veiem en aquesta explicació en referència a un topònim Rua:

La Rua era un poble del terme municipal d'Abella de la Conca, al Pallars Jussà.

Segons Coromines [1] “la Rua” procedeix d'un mot mossàrab (no àrab, però sí amb influències àrabs) que, des del seu significat original (“arruga”) esdevé un terme per a designar “carrer”, “rengle”, “cornisa d'una roca”, etcètera (és també l'origen de la paraula francesa rue). En aquest sentit, i coneixent el poble de la Rua, el topònim esdevé descriptiu. Té el mateix origen el proper lloc de “Pera-rua” i el llunyà de “Coma-ruga”.

Calle


La calle castellana deriva directament del llatí callis, que significava camí per als ramats. En català, callis ens ha donat call, que vol dir pas estret i enclotat o entre dues parets, o l'indret on un riu passa encaixat. Però aquest call no és el mateix que el call jueu, provinent de l'hebreu qahál, assemblea, sinagoga.

"Ens baixem els pantalons"

L'Oriol Tarrats m'envia una foto per a la col·lecció d'establiments originals:

Una altre manera de dir que els pantalons estan rebaixats.
Però sonaria millor "ens abaixem els pantalons"!

Les demoiselles d’Avignon o d'Avinyó

[ca] Fixeu-vos en aquesta notícia que sortia fa unes poques setmanes a La Vanguardia:
[es] Fijaos en esta noticia que salía hace unas pocas semanas en La Vanguardia:

Presentan el mayor citrino tallado del mundo, con un peso de 20.200 quilates
...El presidente de Art Natura, Fulgencio Alcaraz, ha destacado hoy en la presentación de la piedra preciosa la importancia de que el citrino se denomine Málaga, ya que "cada vez que visite un país o aparezca en un vídeo o en un catálogo lo hará con el nombre de Málaga, y esto tiene un efecto multiplicador y de expansión del nombre que lleva consigo". En este sentido, Alcaraz ha citado como ejemplo la trascendencia que para Pisa tiene su torre inclinada o para Aviñón el hecho de que su nombre aparezca en el título de una obra de Picasso...

[ca] Interessant reflexió sobre el valor de marca de les ciutats, però malauradament amb un greu error en aquest cas ja que el quadre de Picasso no es refereix a la ciutat francesa sinó al carrer de Barcelona. Tot i que fem referència a un lloc de prostíbuls, cal reivindicar la catalanitat de l'indret, que no és doncs un topònim sinó el nom d'un vial.  Per a entendre millor la història, llegim a la wikipedia en castellà:

[es] Interesant reflexión sobre el valor de marca de las ciudades, pero desgraciadamente con un grave error en este caso ya que el cuadro de Picasso no se refiere a la ciudad francesa sino en la calle de Barcelona. Aunque nos referimos a un lugar de prostíbulos, hay que reivindicar la catalanidad del lugar, que no es pues un topónimo sino el nombre de un vial. Para entender mejor la historia, leemos en la wikipedia en castellano:

Picasso no ponía casi nunca título a sus cuadros hasta bien pasado el tiempo, a veces hasta dos años después de ser pintado. En el caso de esta obra ocurrió lo mismo, cuando Picasso presentó la obra a sus amigos era una obra sin título. No hay datos fidedignos y escritos sobre esta cuestión pero se cree que fue su amigo Apollinaire quien le dio el título de El burdel filosófico y después André Salmon lo llamó Les demoiselles d'Avinyó, una calle de Barcelona, en la que había prostíbulos. Salvo aquellos amigos, nadie conocía tal calle y pronto empezó a confundirse el nombre de Avinyó con el nombre francés Avignon, tan cercano en la pronunciación. Cuando por fin el cuadro se presentó con título fue con el de Les demoiselles d’Avignon y así ha llegado hasta el tiempo actual. 

Blog Barcelona és poderosa:

La vinculació de l’obra amb el carrer de Barcelona del mateix nom sembla avui clara però no sempre ha estat així. Picasso, quan pintava, quasi mai posava títols als seus quadres i aquesta va ser una obra sense nom. Es diu que al veure-la Guillaume Apollinaire va batejar-la com de El bordell filosòfic, mentre André Salmon li va posar Les demoiselles d’Avinyó. Com poca gent sabia que en aquell carrer hi havia hagut prostíbuls es va pensar que es referia a la ciutat francesa i així va rebre el nom de Les demoiselles d’Avignon.

En un article publicat per Lluís Permanyer a la Vanguardia l’any 1988, degut a la exposició aquell any del quadre de Picasso, aleshores "prestable", al seu museu a Barcelona, exposava les seves investigacions sobre els possibles bordells del carrer: començava citant a Joan Amades que parlava de Can Saleta i també de l’emplaçament de dos prostíbuls, segons dades recollides entre veïns del carrer que van voler que restessin en l'anonimat, als números 26 i 44.

Que tenim cap mot comú amb moon?

Doncs sí que en tenim, i tant que sí: mes, mensual, i fins i tot menstruació!

El concepte de mes, el període de temps, tenia als inicis una relació amb el període lunar i fins i tot amb la Lluna mateixa (s'anomenaven igual). I també es relacionava amb la menstruació femenina, esclar.

La Lluna tingué un nom comú per a totes les llengües indoeuropees: men(s) / mon. D'aquí el moon anglès i també el mes i les mensualitats. Aquesta arrel és possible que derivés d'una altra, també indoeuropea, me-, que volia dir mesurar ja que el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l’home primitiu, aquest prenia totes les mesures de temps segons les fases lunars. Així moon també estaria relacionat amb les etimologies de mida, mesura, metre...

La major part de les llengües indoeuropees han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l’origen fou també la denominació del ‘mes’: ‘mes’ es diu en llatí mensis. Però algunes llengües, entre les quals el llatí, van reemplaçar aquesta paraula per una altra derivada de l’arrel indoeuropea que vol dir ‘lluir, brillar’, i que ens ha donat la Lluna. En llengües tant distants com l'eslau o l'irlandès donen a la lluna un nom gairebé idèntic: luna i luan.

Es creu que en un moment determinat de l'evolució cultural calia separar els termes per a designar la Lluna i el mesos. Algunes llengües ho van fer a partir de la mateixa arrel única: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En altres se n'han apartat creant una nova paraula per a la Lluna a partir de la idea de la brillantor. També el grec seléne té aquest origen ja que ve de selasna, derivat de sélas ‘esplendor esclatant’.

Així, la Lluna llueix i el mes mesura.

En fi, que coneixent les arrels de les paraules tranquil·lament podríem hibridar i per a dir mensual o menstruació dir-ne moonsual o moonstruació. Ui, potser no sona gaire bé, això!

Per cert, avui és dilluns, és a dir el dia que etimològicament va lligat a la Lluna, com també en francès (lundie), en castellà (lunes) o en anglès (monday).

-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.

¿Tenemos alguna palabra común con moon?

Pues sí que tenemos, claro que sí: mes, mensual, ¡e incluso menstruación!

El concepto de mes, el período de tiempo, tenía en los inicios una relación con el período lunar e incluso con la Luna misma (se llamaban igual). Y también se relacionaba con la menstruación femenina, claro.

La Luna tuvo un nombre común para todas las lenguas indoeuropeas: men(s) / mon. De ahí el moon inglés y también el mes y las mensualidades. Esta raíz es posible que derivara de otra, también indoeuropea, me-, que quería decir medir ya que el mes era la gran unidad de tiempo, la básica en la mentalidad del hombre primitivo, éste tomaba todas las medidas de tiempo según las fases lunares. Así moon también estaría relacionado con las etimologías de medida, metro ...

La mayor parte de las lenguas indoeuropeas han conservado el nombre indoeuropeo de luna, que en el origen fue también la denominación del 'mes': 'mes' se dice en latín Mensa. Pero algunas lenguas, entre ellas el latín, reemplazaron esta palabra por otra derivada de la raíz indoeuropea que significa 'lucir', y que nos ha dado la Luna. En lenguas tan distantes como el eslavo o el irlandés dan a la luna un nombre casi idéntico: luna y Luan.

Se cree que en un momento determinado de la evolución cultural había que separar los términos para designar a la Luna y a los meses. Algunas lenguas lo hicieron a partir de la misma raíz única: al. mond/monat, ingl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En otros se han apartado creando una nueva palabra para la Luna a partir de la idea del brillo. También el griego Selene tiene este origen ya que viene de selasna, derivado de Selas 'esplendor brillante'.

Así, la Luna luce y el mes mide.

En fin, que conociendo las raíces de las palabras tranquilamente podríamos hibridar y para decir mensual o menstruación llamar moonsual o moonstruación. Uy, quizás no suena muy bien, eso!

Por cierto, el lunes es el día que etimológicamente va ligado a la Luna, así como en francés (lundie), en catalán (dilluns) o en inglés (monday).

-We would like to book a room for next Monday 
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.

Les formes del formatge dins una caixa

Qué raros son los franceses! 

Porque que los franceses al pan le llamen peng... pasa.

Que le llamen al vino veng... bueno... son raritos pero pasa.

Pero al queso...que -¡joder!- se ve que es queso, le llamen fgomash…

Aquest acudit amb què comencem l'apunt d'avui l'hem seleccionat pel formatge. Però també és propici en aquest bloc per a fer notar l'existència de gent que mesura el món segons els seus esquemes culturals i mentals sense entendre que hi ha altres cultures, altres maneres de veure el món. Però anem al món del fgomash! 

Formatge prové del llatí vulgar *formatĭcus, amb el mateix significat. La formació de la paraula és prou transparent, a partir de forma, és a dir, afaiçonat en una forma o motlle.

Hem partit del llatí vulgar perquè en la forma clàssica es deia caseus, que prové de capsa, en el fons explica el mateix sobre la manera com s'elabora sols que partint de la caixa o de la forma. Com veieu, el castellà queso o el portuguès queijo han mantingut l'arrel procedent de la forma clàssica caseus, mentre que català i francès es van passar al formaticus. Formatge en català i occità, fromage en francès, formaggio en italià. Es diu que en castellà també hi ha fromaje, en desús, derivada del francès.

En tot cas, el queso castellà, segons consideren els filòlegs, no procedeix directament del llatí sinó que els ha arribat a través del germànic antic kajso, mot del qual deriven totes les altres variants: anglès cheese, alemany kaese i holandès kaas (desconeixem que la forma ost, present en suec, noruec i danès deriva de la forma germana). El romanès cas i el sard casu són altres llengües romàniques que han preferit el caseus.

I una curiositat, aprofitant que hores d'ara sóc a la Bretanya: en bretó mantenen les dues formes: keuz, formaj

Que tenim cap mot relacionat amb cheese?

La resposta s'ha fet evident: l'etimologia del cheese anglès és la mateixa que en català ha donat caixa. Del llatí capsa, en català tenim caixa (evolució natural) i capsa (presa per via culta) i en anglès tenen case (passant pel francès) i cheese (passant pel germànic antic). I és que el món és mocador (o una capsa!)

Per cert, si no s'hagués produït la metàtesi (alteració de sons) del grec morfa a forma, avui potser en diríem morfatge!


Nota: vam parlar de caixes i capses en un apunt de fa poc: Case, box, caixa, capsa, caja...