7.9.10

Lletres que s'encavalquen

A mesura que les llengües evolucionaven, aquells que sabien escriure havien de solucionar com donar forma gràfica per a sons que eren nous. Per a escriure el so de la n palatal, inexistent en llatí, en català es féu ny, en portugués nh, en francés gn... i en castellà ñ.

En català no tenim lletres encavalcades

Com que ens interessa parlar de les lletres encavalcades, quedem-nos amb la ñ. Aquest caràcter és la suma o superposició d'una n damunt de l'altra, ja que en moltes ocasions el nou so provenia d'antigues dobles n, com caña que procedia de canna. Una ena muntada damunt l'altra era la manera de començar a representar en castellà el nou so. Aquesta ena es va anar estilitzant fins a l'actual ratlleta incorporada en el caràcter. (Altres origens del nou so eren la ena acompanyada d'una iod, fet que dóna també una gran validesa etimològica a la solució catalana ny, o també hi ha orígens que són la base històrica de la solució francesa).

Però ens interessa ara continuar parlant de les lletres encavalcades, i en francès se'n dóna un altre cas, les vocals amb una essa al damunt, que avui queda dissimulada en forma de barretet: â, ê, î, ô, û. Aquest signe no és més que una 's' que s'estava deixant de pronunciar i que així es mantenia escrita com a deix etimològic.

El barretet pràctic

Ara fa uns dies, anant per França amb el meu fill d'onze anys, li explicava aquest origen i li feia veure que aquest senzill detall ens facilitava la comprensió d'algunes paraules franceses. Així, li mostrava el cas de côte, costa. Em va sorprendre la seva agudesa quan tot just havent-li mostrat un parell d'exemples, em va fer notar que, segons el que jo li deia, hôtel deuria estar relacionat amb hostal. Caram! Si, senyor, molt bona observació! I cercant jo mateix altres exemples pel carrer em vaig trobar amb un cas que desconeixia però vaig deduir: boîte. Una mica més difícil perquè la 'i' s'ha mogut de posició, però semblava que tenia el mot germà en català en bústia, cosa que posteriorment he pogut validar amb el matís que la bústia no és germana sinó filla de la boiste del francès antic.

Com l'andalús!

Tornem a la solució francesa per a representar aquesta evolució: és possible que en la fase de desaparició passés per una fase intermèdia d'aspiració, exactament igual que fan en dialectes del castellà com l'andalús. Alhora aquesta desaparició de la 's' comportava una obertura de la vocal precedent, cosa que també apreciem en andalús.

Quan en andalús diuen un nene o dos nenes, com que les s finals han desaparegut, sols ho podem detectar per l'obertura de les vocals: un nene, dò nènè, o potser hauríem d'escriure doh neneh (tot i que l'aspiració ni es nota) o directament dô nenê.

Català per a andalusos

De fet, en andalús disposen d'un sistema de 7 vocals ja que han recuperat la 'e' i la 'o' obertes per a solucionar la pèrdua de la capacitat distintiva del plural en -s. És curiós que en l'aprenentatge del català per a gent vinguda del sud d'Espanya sovint no es posa gaire èmfasi a les è i ò pensant que es tracta d'un detall massa complicat davant tot l'esforç que han de fer de pronúncia d'altres fonemes, quan de fet és un so que el sabrien fer perfectament si els expliquéssim en en la seva llengua també el tenen encara que ningú els ho hagi ensenyat.

El so de la forma verbal 'té' és com la e de un nene, mentre que el so d'una infusió de 'te' és com la e de dos nenes!

En aquest bloc hem parlat de la pèrdua de temps en l'aprenentatge de l'anglès pel fet de no partir de la llengua catalana, però alhora hem de fer la mateixa reflexió en aquest cas en referència a l'aprenentatge del català per a andalusos per no partir de la seva llengua o variant. Per cert que de vegades se'ns vol fer creure que les diferències entre les variants del català són molt grans, cosa que no és certa. En tot cas, l'existència de 7 vocals en andalús és una diferència significativa respecte el castellà estàndard de 5 vocals.

Linguoficció psicolàbica: Lô nenê êtán montadô en lô câtañô

El barretet francès no serveix avui per a res més que com a relíquia etimològica (a banda de mostrar l'obertura de l'accent) tot i que als parlants d'altres llengües llatines ens facilita la comprensió de la paraula perquè ens mostra millor el lligam lèxic que hi tenim. En canvi, les lletres que en francès són mudes i s'escriuen són les enes de final de síl·laba. Però deixen un rastre nasalitzant la vocal anterior. Per això, potser, si no fos perquè el barretet ja estava ocupat, es podrien haver encavalcat aquestes 'n' damunt la vocal anterior i per escriure catalan fer-ho catalâ, o més pròpiament catalã, fent-ho com el portuguès amb una ratlleta que és la mateix de la ñ, és a dir, la 'n' estirada, estilitzada.

Però el francès sols posa el barretet per a les 's' desaparegudes. Per a res més. Altrament, per a escriure chanson potser farien chãsõ. O per a escriure châtaignes (castanyers) potser farien châtaiñes (o en andalús câtañô).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada