L'origen mitològic de Barcelona #Psicolabis

Històries de Can Fanga
24/10/2014
Expliquem la llegenda de la fundació de la ciutat, que ens trasllada a l'època dels déus i semidéus grecorromans

L'agència EFE atribueix el nom Ot a Operación Triunfo #Psicolabis

És un excel·lent final per a Ot el Bruixot. Ara que la tira còmica es deixarà de fer, Ot el Bruixot ha rebut el millor homenatge: el que li han rendit des de la ignorància i incultura. És clar que aquesta gent viu en un altre país!

En una informació sobre noms curiosos en el padró

Amb les dades del padró de l'institut d'estadística espanyol (INE) del gener del 2013, hi havia cinc-cents quinze homes que es deien Ot. Aquest és un dels noms que l'agència EFE ha destacat per escriure la notícia sobre els noms més comuns i més curiosos dels ciutadans de l'estat espanyol. Per exemple, destaca que hi ha 604 dones amb el nom de Shakira, quaranta amb el nom de Neymar i una vintena amb el de Messi. I troba sorprenent que n'hi hagi mig miler amb el nom d'Ot, que l'agència atribueix al programa de televisió Operación Triunfo, pel fet de coincidir amb les inicials. 'OT, possiblement per les inicials del programa Operación Triunfo, és el nom de 515 persones (355 a Barcelona)', diu el text de l'agència. Fins i tot hi ha hagut algun mitjà espanyol que ha reproduït el text donant-lo per bo, com és el cas de La Razón i El Confidencial.

El twitter diu:
Això mereix passar a una antologia de la ignorància periodística.
Com es nota que aquesta notícia s'ha escrit des de Madrid..
Que estrany, no diuen "hay seis millones de Pepe, possiblemente por las siglas del Partido Popular"
A l'Altiplà no saben que Ot és un nom. Ots famosos: Ot Pi, Ot el bruixot, per exemple.

Infantil·lents #Psicolabis

Passant per carrer Provença, a prop de la Sagrada Família, he descobert un mot nou: infantil·lents!

D'entrada he pensat si es tractava d'una manera alternativa de referir-se als pedòfils, o potser era per als nanos pestilents. Tal volta es tractava d'adjectivar aquells infants que no tenen en la velocitat el seu principal atribut...

Però he mirat el context, el conjunt de l'aparador, l'expressió sencera i... oh!! Es tractava d'una falsa ela geminada!! Ostres, la podrien haver separat una miqueta més! ;)

La colonització no fou de Colom, etimològicament #Psicolabis #Etimologia

És curiós que algunes persones relacionen colonitzar amb el cognom de descobridor d'Amèrica. La colonització del Nou Món no té res a veure etimològicament amb Colom.

Colònia prové del llatí colōnĭa, amb el mateix significat, mentre que el nom del descobridor era Colom, o Columbus en la versió llatinitzada. La versió Colón és una castellanització forçada per la dificultat dels castellans a pronunciar la 'm' final i l'interès a eliminar els orígens catalans de l'almirall. El fet que Colón i colònia tinguin la mateixa estructura pot certament convidar a imaginar una relació de parentiu que no té cap base lingüística i és una mera aparença.

colònia: Establiment fundat per un cert nombre d'habitants d'un país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats [...] A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència.

Rajo de ràbia!

En anglès tenen una paraula per a dir ràbia que, a més, és germana d'aquesta. Es tracta de rage (rāj), del llatí vulgar rabia, del llatí clàssic rabiēs, de rabere, estar boig.

De fet, hauria estat un evolució molt normal que en català ràbia, per influència de la 'i', hagués donat *raja. Igualment en castellà podria haver donat *raja (amb 'j' castellana, of course).

Estic pensant si el verb castellà rajar, en el sentit d'esquinçar o despotricar, podria tenir aquesta procedència. Sembla més probable que sigui una evolució del significat, des de trencar, rasgar, cap al sentit de parlar malament d'una persona. Però sembla interessant la possibilitat que pogués venir de rabiar. He tractat de mirar l'etimologia de raja, però he trobat més accés a sexe que no a ètims, coses de la raja!

El rajar català prové del llatí radiare (emetre raigs de llum), derivat de radius (raig). En tot cas, si fos així, potser en català també podríem tenir un rajar (amb 'j' catalana) provinent del rabiar! I podríem rajar de ràbia!

Una postil·la

Acabo de fer una postil·la en una reflexió del bloc. En escriure aquest mot, m'ha vingut al cap la forma castellana, apostilla, i tot plegat m'ha suggerit l'etimologia, d'altra banda prou evident per a qui vulgui veure-la: post illa, és a dir, coses escrites amb posterioritat a aquelles.

La curiositat és que en castellà s'hagi colat una a- inicial. Però més curiós és encara que a algun català despistat, li soni malament postil·la i trobi ben natural apostilla. Qui ho senti així, segurament deu creure -ni que sigui en el seu inconscient- que apostilla prové d'escriure alguna cosa "a posta", i aleshores el mot català postil·la queda orfe de la falsa etimologia... hehehe... Doncs posa-t'hi til·la.

Segurament en castellà es devia afegir fruit d'una mala divisió de la suma de l'article i el nom: la postilla devia passar a la apostilla. Tanmateix és curiós que s'hagi produït aquest error en un mot culte. D'altra banda, pel mateix motiu els castellans també podrien prendre apastillas! També cap la possibilitat que aquesta estranyesa els vingués del francès.

En català també tenim mots modificats per un "mal tall". L'obisbe (de opiscopus) va confondre's amb lo bisbe i va donar lloc a el bisbe. Però és més raonable que passi això amb un mot d'ús comú que amb un cultisme.

Doncs ja sabeu: els castellans a prendre (a)pastillas i els catalans (pos)til·la.


postil·la

[1407; substantivació de la locució ll. post illa 'després d'aquelles coses']
f 1 LIT Glossa, nota breu feta al marge o al peu d'un escrit per aclarir-ne el text.
2 p ext Notes de comentari impreses a peu de pàgina o al final del volum.

Que tenim cap mot comú amb 'reveller'?

#Psicolabis #Etimologia .

Reveller ve de revel (rĕv'əl), gaudir/gaudi, divertir-se/diversió, delectar-se:

To take great pleasure or delight: She reveled in her unaccustomed leisure.
To engage in uproarious festivities; make merry.
n.
A boisterous festivity or celebration; merrymaking. Often used in the plural.

L'etimologia ens diu que revel prové del Middle English revelen, to carouse, from Old French reveler, to rebel, carouse, from Latin rebellāre, to rebel.

Però no ho veig gaire clar... Prové de rebel·lar-se? Jo diria que deu venir de revetlla, no?

Haurem d'investigar una mica però, si tinc raó, un reveller seria literalment i etimològicament un que va de revetlla o de gresca. En podríem dir un revetller?

Electrodomèstics "GràciesMaridet"

No sé alemany, però sé que sé com es diuen alguns mots com senyor, senyora, estimar... cosa que em permet deduir que la marca de la meva nevera, Liebherr -de la qual estic, per cert, molt satisfet-, vol dir alguna cosa així com "Estimat senyor".

Ja veieu que apunto cap a temes de llenguatge sexista. Com pot ser que encara avui, un electrodomèstic es pugui dir "estimat senyor" or "gràcies, maridet"? Sóc coneixedor que Liebherr no és només una marca sinó el cognom d'un senyor, el fundador i que, de fet, avui són els seus fills els que estan al capdavant del negoci, però això no invalida que fa mal a l'orella, fins i tot per als que no sabem alemany.

Si a la dona li toca pencar a casa perquè el seu marit masclista l'obliga, almenys que ho faci ofesa, que per això també hi ha la marca Ufesa.

En tot cas, per als amants de l'equilibri de gèneres, es podria fer una marca on se substituís 'herr' (senyor) per 'frau' (dona), tot i que a Catalunya una marca LiebFrau potser tindria un pitjor auguri que el 4x4 Pajero a Espanya. Sobretot si la nevera et surt dolenta, ja que tindries una LiebFraudulenta.

I per acabar, ja que algunes dones ballen a la cuina (Bayla - Balay) veig que Vaillant també podria anar del mateix pal, que en tot cas donaria més per a una versió catalana.

Etimologies que fan pudor de peus

Hi ha etimologies òbvies com:

Sandàlia prové de sand perquè van bé per anar per la sorra.
Sabata ve de sàbat perquè la gent sols se'n podia posar els dissabtes.
Les botes provenen de botar.
Les avarques són per anar en barca.

Xiruca prové del basc...

Doncs, no us cregueu res!!!

sandàlia: del ll. sandalia, pl. de sandalium, i aquest, del gr. sandálion, dimin. de sándalon (mateix significat)

sabata: d'origen incert; malgrat de ser un mot comú en la majoria de llengües romàniques i d'altres de no romàniques (eslaves, turc, àrab, persa), no s'hi veu relació etimològica entre elles. En vam parlar a "Dugues xapates".

avarca: d'origen incert, provinent segurament d'una base abarka preromana i preindoeuropea.
bota: d'origen incert, potser del fr. botter 'calçat groller', o del fr. ant. bot 'gripau' per la comparació onomatopeica del soroll que fan ambdós en xipollejar en els bassals.

vamba: d'una marca registrada, Wamba.

catiusca: les botes d'aigua, més conegudes popularment com catiusques, prenen el nom de la sarsuela Katiuska, de Pablo Sorozábal, 1931. La protagonista apareixia a l'escenari amb botes altes. Es tracta d'una forma afectuosa, un hipocorístic, del nom Caterina en rus.

xiruca: després que insignes lingüistes formulessin rebuscades hipòtesis sobre el possible origen basc d'aquest tipus de botes, es veu que a ningú se li havia ocorregut de preguntar-ho als propietaris de la marca. Xiruca prové del gallec Chiruca, marca registrada escollida pel seu fabricant català, Esteve Fontfreda; el mot és el dimin. de Mercè en gallec, títol d'una obra de teatre del gallec Adolfo Torrado (1904-1958), molt representada els anys 1941-42; el fabricant usà el nom com a marca en honor de la seva dona Mercè. Gairebé frega en l'heroisme l'esforç de Coromines en seu extraordinari diccionari

etimològic català. En més de cent línies d'argumentació i després datar la primera documentació cap al 1950 i afirmar que ell les feia servir des de 1953, realitza una demostració de la més pura halterofília etimològica arribant a convèncer gairebé de l'origen basc del terme i cito: "Però veig una pista més atraient. Poc estès està un mot ziro propio del Baztan (Azkue), d´on deriva zirotu bony;, també d´allà ; i llavors hi ha la formació gerundio-adverbial ziroka cops;...".

I és que les etimologies referides a les vestimentes dels peus són difícils...

Al final, resulta que l'espardenya és el millor calçat etimològicament parlant. És l'únic que no amaga el seu origen:

espardenya: Calçat de sola de cànem trenat (o espart o jute), puntera i taló de roba gruixuda, empenya feta amb vetes (o també amb roba gruixuda) i generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell. Etimologia: derivat de espart, en cat. ant. (dial. també espartenya). Del llatí spartum, i aquest, del gr. spártos o spárton, mateix significat.

Doncs per acabar, una de xinesos: sabeu d'on venen (etimològicament) les sabates de xarol? Del portuguès charâo 'laca', i aquest, del xinès čat-liao (mateix significat) comp. del dial. čat 'vernís' i liao (tinta; tintura d'oli)

El xarol és un vernís molt llustrós i permanent que s'adhereix perfectament a la superfície dels cossos als quals és aplicat, especialment de cuir o de pell.

El charao és una laca i estar chalao és estar loco, però em sembla que no tenen res a veure!

Etimologías que huelen a pie

Hay etimologías obvias como:

Sandalia proviene de sand porque van bien para ir por la arena. 

Zapato viene de sabbat para que la gente sólo se podía poner los sábados. 

Las botas provienen de botar. 

Las abarcas son para ir en barca.
Chiruca proviene del vasco ...

¡Pues no os creáis nada! 

sandalia : del Il. sandalia, pl. de sandalium, y éste, del gr.sandálion, diminuto. de sándalon (mismo significado)

zapato: de origen incierto, a pesar de ser una palabra común en la mayoría de lenguas románicas y de otros no románicas (eslavas, turco, árabe, persa), no se ve relación etimológica entre ellas. 

abarca: de origen incierto, proveniente seguramente de una base abarka prerromana y preindoeuropea. bota: de origen incierto, quizá del fr. Botto 'calzado grosero', o del fr. ant. bote 'sapo' para la comparación onomatopéyica del ruido que hacen ambos en chapotear en los charcos.

catiusca: las botas de agua, más conocidas popularmente como catiuscas, toman el nombre de la zarzuela Katiuska, de Pablo Sorozábal, 1931. La protagonista aparecía en el escenario con botas altas. Se trata de una forma cariñosa, un hipocorístico, del nombre Catalina en ruso.
chiruca : después de que insignes lingüistas formularan rebuscadas hipótesis sobre el posible origen vasco de este tipo de botas, se ve que a nadie se le había ocurrido preguntar a los propietarios de la marca. Chiruca proviene del gallego Chiruca, marca registrada escogida por su fabricante catalán, Esteve Fontfreda, la palabra es el diminutivo de Mercedes en gallego, título de una obra de teatro del gallego Adolfo Torrado (1904-1958), muy representada en los años 1941-42, el fabricante usó el nombre como marca en honor de su esposa Mercè. Casi roza en el heroísmo el esfuerzo de Coromines en su extraordinario diccionarioetimológico catalán. En más de cien líneas de argumentación y luego de fechar la primera documentación hacia 1950 y afirmó que él las usaba desde 1953, realiza una demostración de la más pura halterofilia etimológica llegando a convencer casi del origen vasco del término: "Pero veo una pista más atrayente. Poco extendido está una palabra ziro propio del Baztan (Azkue), de donde deriva zirotu bulto;, también de allí, y entonces está la formación gerundio-adverbial ziroka golpes; ... ".

Y es que las etimologías referidas a las vestimentas de los pies son difíciles... 

Pues para terminar, una de chinos: ¿sabéis de dónde vienen (etimológicamente) los zapatos de charol? Del portugués charao 'laca', y éste, del chino čat-liao (mismo significado) comp. del dial. čat 'barniz' y liao (tinta, tintura de aceite) El charol es un barniz muy lustroso y permanente que se adhiere perfectamente a la superficie de los cuerpos a los que es aplicado, especialmente de cuero o de piel. 

El charao es una laca y estar chalao es estar loco, pero me parece que no tienen nada que ver!

Estic més emmerdat que una catifa

Ahir parlàvem del verb astorar, a Llamps i trons i astors, estic astonished!

Efectivament astonish i astorar no tenen cap lligam encara que vulguin dir el mateix. Estic astorat, I'm astonished. En tot cas, ens pot servir com a truc nemotècnic. Sempre que recordem que astorar va amb 'a' perquè ve d'astor, i no pensem que va amb 'e', cosa que ho faria derivar d'estora!

Estic estorat voldria dir -m'ho invento- que estic com una estora, o sigui pla, xafat. Però posats a inventar verbs a partir de l'estora, seria més gràfic "estic més emmerdat que una catifa", tot jugant amb la brutícia que tenen les catifes, i la tifa que arrosseguen.

Mentre que catifa ve de l'àrab, estora ve del llatí storea, amb el mateix significat en tots dos casos. També en castellà tenen un arabisme: alfombra prové de 'al-hanbal". Curiosament no han passat de la f- a la h- sinó que ha estat al revés. 

En anglès seria carpet (kär'pĭt) o també mat. En tot cas, dues paraules d'origen llatí:

• Carpet: Middle English, from Old French carpite, from Medieval Latin carpīta, from Old Italian carpita, from carpire, to pluck, from Latin carpere.
• Mat: Middle English, from Old English matte, from Late Latin matta, of Phoenician origin.

Ep, i en català també tenim el pelfut, de qual en vam parlar: Pel food, article on també parlàvem de les estores i les catifes.

Deu a déu deu redéus

Us toca pensar una mica. De quin jugador parlem? 

Veieu un número 10 amb una particularitat: du un accent.

A veure, un deu accentuat...

Vinga, va, aquí teniu la solució. L'únic 10 que és diví, perquè no qualsevol deu porta accent: 

Efectivament en català el número 10 i déu (de divinitat) s'escriurien igual si no fos perquè el segon porta un accent diacrític, que alhora ens recorda que la pronúncia no coincideix. Mentre que 'deu' té una 'e' oberta, déu la té tancada. I també és oberta la 'e' de l'altre 'deu', el de deure. Proveu a dir: ell deu a déu deu redéus.

• Deu (10) prové del llatí dĕcem, que també va donar [es] diez o [fr] dix.
• Deu (font) prové probablement d'un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis 'borboll', d'una base dheu-/dheuk-'fer remolins', relacionada potser amb la del ll. dux, dŭcis 'conductor'. Crec recordar que està documentada la forma antiga 'dou', que per dissimilació va passar a 'deu', com 'creu' ve de 'crou'.
• Déu prové del llatí dĕus
• Deu, deure, prové del llatí dēbēre, derivat de habēre (tenir, posseir) d'on, pròpiament, 'tenir alguna cosa provinent d'algú al qual s'ha d'agrair'.

Curiós l'origen de 'deure'. Així podríem escriure "deuré cinc eurons" així: "d'hauré cinc eurons", o sigui "d(e donar)hauré cinc eurons". I en castellà, com que el verb deber té el valor d' haver de, es podria fer el següent joc d'etimoficció:  Habré de ir --> De habré ir --> dhebré ir --> deberé ir

Fem ara una referència localista: per als vilanovins, una combinació com "Déu meu!" no és fàcil de dir correctament. Vaja nosaltres ho diem com ho hem dit sempre, és a dir, com ens surt dels descosits. Perquè com ja Fabra va descriure, aquest és l'únic lloc del Principat on no distingim les obertes i les tancades, cosa que no implica que no en fem sinó que no els atorguem valor distintiu o que les fem de manera no estàrdard. Quan es troba una é i una è tant pròximes pot ser que les fem totes dues igual, així que tant pot ser que diguem dèu mèu com déu méu.

I el darrer paràgraf el deixem per a les dèries psicodèliques. I la pregunta-reflexió seria: tenint en compte que el número 10 és dels dits de la mà, és casual que aquest comenci amb el mateix so pel comença 'dit'? O, amb 't', que és la versió sorda del mateix so, com tacte?

llatí decem / digitum
grec deka / δάχτυλο
anglès ten / finger
hongarès tiz,
irlandès deich / méar
islandès tíu / fingur
letó desmit / pirksts
polonès dziesięć / palec
albanès dhjetë / tha

Nota: anterioment hem parlat d'aquest jugador daurat a Golden Messi

D'on ve l'expressió Juan Palomo, yo me lo guiso yo me lo como

Per a entendre l'origen de l'expressió, d'alt interès històric, us aporto aquest article de Pep Mayolas:

En Joan Colom i en Juan Palomo

El Juan Palomo al que es fa referència a "Los deshauciados del mundo y de la gloria", és en Joan Colom.

En un moment d'inspiració lluminosa a finals de maig, en Francesc Jutglar escriu un correu electrònic a en Jordi Bilbeny, qui, comptant amb el permís del seu autor, té l'amabilitat de reenviar-me'l. Reflexiona en Jutglar:

"No m'havia parat mai a pensar en la dita castellana que compara algú amb Juan Palomo, i de sobte em vaig adonar que de Juan Palomo en conec un i només un.

"He fet una cerca al corpus de la RAE (http://corpus.rae.es/cordenet.html): "como Juan Palomo", i no ho troba, però sí que troba: "yo me lo guiso":

"Yo me soy el rey Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como" apareix documentat per primera vegada, segons aquesta cerca, l'any 1549, en una edició de Refranes y proverbios en romance de l'Hernán Núñez. El mateix text figura com a Letrilla satírica en unes Poesías d'en Francisco de Quevedo y Villegas (1597-1645): "Yo me soy el rey Palomo: yo me lo guiso y yo me lo como".

Després, en Francesc Jutglar recull, encara: "Buscat al corpus http://www.corpusdelespanol.org/x.asp trobo algunes referències amb "Juan Palomo", però totes del segle XIX. Però buscant "yo me lo guiso", en surt una del segle XVIII, amb un títol interessant: Los desahuciados del mundo y de la gloria (1732), d'en Diego de Torres Villarroel (1693-1770),   http://www.cervantesvirtual.com/FichaObra.html?Ref=856". El fragment és el següent: "Allá va la segunda parte de los Desahuciados, no quiero que la leas, ni que la oigas, ni que te acuerdes de mí, ni que la compres, que ya no necesito tu dinero; sólo quiero mortificarte y volverte a decir que mi premio y mi gusto no está en tus ojos, en tus manos, en tu lengua, en tu dinero ni tu vanidad; yo me lo tengo todo en mi paciencia, en mi retiro y en mi trabajo, y yo me loguiso, y yo me lo como, y yo me voy a reír de ti como he hecho siempre. Quédate contigo, que es lo mismo que con un perro cocoso, que yo me voy con Dios, y ladra y gruñe lo que tú quisieres".

Tot i que el fragment en concret no esmenta explícitament cap Juan Palomo o rey Palomo, és simptomàtic que la segona part del refrany que associem a la gesta d'en Colom surti en una declaració com la present, i en una obra digna d'una anàlisi més profunda que justament s'intitula Los deshauciados del mundo y de la gloria. Com bé em fa notar en Jordi Bilbeny: "quin Juan Palomo va tenir gloria mundial i en va ser exclòs? En Joan Colom, evidentment". És clar. Qui pot ser l'objecte, el referent d'aquesta dita al segle XVI, sinó el nostre Joan Colom? Per la magnitud i l'anomenada del viatge, per tal com sabem que fa el projecte de la Descoberta d'Amèrica, el presenta, el ven, fa signar als reis les seves exigències fil per randa, hi va, compleix, en torna, i en menys d'un any s'ha convertit en virrei i rendista d'uns beneficis exponencials a perpetuïtat. "Joan Colom, jo m'ho pasto i ho poso al meu nom".

L'admiració i l'enveja, que havia de suscitar a parts iguals, havien de ser astronòmiques. A més, la dita conté el to d'acusació barrejat amb el del reconeixement, i encara que en la parla col·loquial se sol usar més com un retret, és ben clar que també es pot fer servir en clau d'expressió admirativa. I tot plegat encara té més sentit si hi afegim les troballes que està duent a terme en Lluís Maria Mandado en el seu escorcoll de l'Orlando furioso, l'obra d'alt contingut simbòlic d'en Ludovico Ariosto escrita en clau per encàrrec de Lucrècia Borja. Segons les interessants interpretacions d'en Mandado -que ens advera que en Colom arribaria a ser rei en algun moment, i les primeres aparicions del refrany diuen, textualment, "Yo me soy el rey Palomo..."-, en Joan Colom, ambaixador i diputat del General durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), és qui trasllada la infanta Felipa de Coïmbra a casar-se amb el duc de Calàbria, en Joan de Lorena, tal com estava acordat, i aprofitant la coneixença, la confiança i l'atracció, el futur Descobridor arribaria a la intimitat amb la infanta durant la travessia de Lisboa a la Provença. Felipa de Coïmbra, examinada per les dames encarregades de la qüestió -i més tractant-se d'una senyora de 29 anys, ja-, és rebutjada per arribar desflorada i el compromís fatalment anul·lat.

Per a mi, després de seduir la infanta i que aquesta fos rebutjada, amb la consegüent ruïna diplomàtica, crec que en Colom s'hi hauria d'acabar casant en secret (estaríem cap a finals de 1466), i després havia d'encaterinar d'alguna manera la mare de Felipa, Isabel d'Urgell (la catalanitat de tots dos hi pesaria força, aquí), i interpreto que aquesta hauria d'intercedir davant del seu antic gendre, Alfons V, rei de Portugal, perquè acceptés en Colom al seu servei sense castigar-lo, i per salvar la diferència de rang respecte a Felipa l'acabés nomenant Infant, un títol desproveït de rendes i de dominis territorials. Si se'l convertia en baró o en comte calia assignar-li un territori, i això hauria anat en detriment d'algun altre noble portuguès, cosa que hauria alterat l'harmonia de la cort i qui sap si del regne. Segons el Diccionari d'Història de Catalunyad'Edicions 62, la dignitat d'Infant als regnes peninsulars era un títol que podien obtenir per privilegi els parents del rei[1]. En Mascarenhas Barreto, per la seva banda, assenyala que a Portugal de vegades era atorgat com a cognom als fills naturals de prínceps[2], segurament per distingir la criatura a desgrat de la seva condició il·legítima. En Colom, casat amb la cosina i cunyada del monarca portuguès, s'havia convertit en parent del rei, i la diferència de rang respecte a Felipa (en Colom era cavaller, l'escala més baixa de l'estament nobiliari) es podria considerar gairebé com un defecte natalici. Amb el nomenament d'Infant de la cort portuguesa, Alfons V corregiria el "defecte" d'en Colom i guanyaria un navegant expert per a la Corona. Felipa, però, seria castigada amb la reclusió en un convent, pel fet d'haver-se casat sense el consentiment reial, i això explicaria en part la seva llarga residència conventual fins a la mort, el 1497, i la confusió que ha empès molts historiadors a considerar que s'havia fet monja. En Mário Casa Nova Martins deixa ben clar que morí al monestir d'Odivelas sense professar[3].

El tema de la manca d'assignació de dominis territorials crec que seria clau en la mentalitat d'en Colom. Sobre ell ha de pesar l'aurèola d'aprofitat, d'arribista, de trepa... Els portuguesos es rendiran a la seva ciència nàutica, però mentre en uns deu suscitar una adhesió incondicional per aquesta vàlua contrastada, d'altres, pel mateix i pel procedir en l'afer de Felipa, el tindran per gairebé un "plebeu" que s'ha entaforat enmig de la grandesa en una mostra de debilitat col·lectiva de la monarquia (primer Felipa, després Isabel i finalment Alfons V).

Així les coses, Amèrica representa al cop de puny sobre la taula de l'Infant sense assignació territorial, sense dominis, envejat i repudiat sobretot per la branca de Bragança, bastards reials equiparats en dignitat amb en Colom, el trepa. Amb els dominis d'Amèrica, en Joan Colom es convertiria en el noble més poderós de la cort i Felipa veuria restituït bona part del seu honor. Però els reis de Portugal, primer Alfons V i després Joan II, no ho acceptaran.

Aleshores, l'oferiment es fa a la cort sobre la qual en Ferran Colom, el fill d'en Joan Colom i de Felipa de Coïmbra i d'Aviz-Urgell, podia tenir esperances d'arribar a dalt de tot, al tron. Amb Anglaterra, amb França, no seria possible, però amb Catalunya sí. I vist el perill, però també el negoci, i atent a les profecies que auguraven l'arribada d'un monarca universal que seria rei de Catalunya, Ferran II signa allò que li demana en Colom a canvi de desactivar el seu fill Ferran d'Aviz-Urgell com a amenaça urgellista per a la regnant casa de Trastàmara. Deu ser l'única condició, duríssima, sí, i per això, a tota la resta el sobirà hi diu "Amén".

I vet aquí la història: en Joan Colom, virrei hereditari d'un territori més vast que l'Europa de tota la vida. Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como.

La sentència està perfectament a to amb aquella altra, més elaborada i posterior, potser, que ja vam comentar: "Que plogui fins que en Colom begui a galet".

Pep Mayolas

---

[1] BLANCA GARÍ i AGUILERA, Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, SA, Barcelona, 1993, p. 569.

[2] AUGUSTO MASCARENHAS BARRETO, O português Cristóvâo Colombo, agente secreto do rei Dom Joâo II, Ediçoes Referendo, Lda., Amadora, 1988, p. 140.

[3] MÁRIO CASA NOVA MARTINS, "Joana Princesa e Infanta, irmâ de Dom Joâo II",Alameda Digital, núm. 5, gener de 2007, http://www.alamedadigital.com.pt/n5/sta_joana_princesa.php

Font: http://www.inh.cat/articles/En-Joan-Colom-i-en-Juan-Palomo 

Pardals germànics!

Deunidó amb la crisi del cogombre. Que si era andalús, que si estava regat amb aigües fecals... Mala llet la dels alemanys, imprudents i irresponsables. Però no se'ls pot criticar gaire perquè mantenen Espanya. La gran diferència amb els catalans és que nosaltres també mantenim Espanya però a nosaltres sí que se'ns pot matxacar!

Però anem als cogombres perquè aquest mot pot fer pensar en etimologies falses. Cogombre no vé de cagombre (caca-hominis) ni de cucombre (cuca-hominis), a pesar que la seva forma longitudinal pugui fer que se l'anomeni com una defecació o com un penis d'home.

El que és segur és que la contaminació ha estat per bacteris fecals, sigui per haver-los regat amb aigües marrons, o sigui per la marronada que algú els hagi usat com a objecte de plaer fotent-se'ls per algun lloc abans de distribuir-los al mercat. Però el que és evident és que la merda hi ha sigut. Good!

Cogombre ve del llatí cŭcŭmis, -ĕris: Planta herbàcia de la família de les cucurbitàcies (Cucumis sativus), ajaguda, proveïda de circells, de flors grogues axil·lars i de fruits en pepònide.

Us servidor, que es va dedicar a l'educació ambiental fa uns anys i especialment en matèries marines, és bon coneixedor d'un altre tipus de cogombres, els de mar. Els cogombres de mar són una classe d'animals equinoderms, amb un cos allargat i carnós, sense simetria pentagonal com en els altres equinoderms.

Per la seva forma són coneguts popularment com cagarros de mar. D'altra banda, una característica curiosa d'aquests animals és que quan se senten atacats t'escupen els budells a la cara. De fet, el que fan és expulsar uns tubs buits i enganxosos, anomenats túbuls de Cuvier, que s'enganxen en els possibles atacants.

A Mallorca, el nom vulgar per anomenar-los és pardal de moro. Molt bona! De fet, si veus en alguna platja l'estesa que hi ha d'aquestes holotúries per damunt la sorra, no és difícil imaginar-se que són restes d'alguna batalla medieval entre catalans que anaven a conquerir l'illa i els 'moros' que hi van perdre les parts més sagrades, els pardals! El fet que les holotúries siguin fosques convida a pensar que són pardals d'homes més foscos de pell que nosaltres.

Bé, depèn de quin sigui el resultat sobre les investigacions de com s'han embrutat de merda aquests cogombres vegetals, potser haurem de dir-ne pardals germànics!

PD: ara diuen que la culpa és d'una granja de la Baixa Saxònia. La nostra reflexió ja deixava entreveure que aquí hi havia algun tema fosc de baix sexe...

Shoddy business practices

Sobre una empresa amb males pràctiques i minsa qualitat podríem dir, fent ús del llenguatge col·loquial, que fa negocis amb una sabata i una espardenya.

En anglès en dirien "shoddy business practices". Però shoddy, que vol dir de mala qualitat o poc honest, no ve de shod, participi de shoe, sinó que té un origen desconegut. Tot i així, la falsa etimologia pot ser pràctica per a recordar el significat d'aquest mot aïllat, sense família coneguda.

(shŏd'ē)
adj., -di·er, -di·est.

1. Made of or containing inferior material.
2. 1. Of poor quality or craft.
   2. Rundown; shabby.
3. Dishonest or reprehensible: shoddy business practices.
4. Conspicuously and cheaply imitative.

n., pl., -dies.

1. 1. Woolen yarn made from scraps or used clothing, with some new wool added.
   2. Cloth made from or containing such yarn.
2. Something of inferior quality; a cheap imitation.

[Origin unknown.]

Read more: http://www.answers.com/topic/shoddy#ixzz1KWMqAduX

Aigualàndia

Per què island es pronuncia ī'lənd (o sigui àilənd) sense la 's'?

Podria semblar que forma part d'un rastre de l'evolució. Fixeu-vos que el llatí insula va passar a isla i, mentre que en castellà va romandre així, en altres llengües romàniques va perdre la 's': en català va evolucionar a illa i en francès a île. Tot sembla indicar que la forma anglesa island conté la 's' etimològica que va deixar de pronunciar-se, però no és així sinó que el mot anglès té un altre origen amb una casual similitud i aquesta 's' s'hi va posar per error, precisament perquè van pensar que procedia del mot llatí.

La realitat és que island prové de Middle English ilond, from Old English īegland : īg, īeg + land. I com dèiem, amb la influència d'isle.

Però la història encara és més interessant perquè resulta que aquesta partícula īg, īeg inicial no és altra cosa que aqua, aigua, és a dir que īegland (illa) volia dir terra d'aigua. Vaja, com si en diguéssim aigüilla,  o més precisament aigualàndia.

Diguem primer que aqua prové de l'indoeuropeu *akwā-, amb el mateix significat:

*Akwā- became *ahwō- in Germanic by Grimm's Law and other sound changes. To this was built the adjective *ahwjō-, "watery." This then evolved to *awwjō- or *auwi-, which in pre-English became *ēaj-, and finally ēg or īeg in Old English. Font

En el fons, aquestes variants no es distancien gaire de les variants que tenim en català: aigua, aiga, aigo, auia.

I dos percerts:

1) Per cert, malgrat la semblança de īegland (illa) i england, el nom de la nació no vol dir illa (terra d'aigua) sinó terra d'angles, és a dir el gentilici referit a la tribu que va assentar-se a l'illa:

The name "England" is derived from the Old English name Engla land, which means "land of the Angles".^[15] The Angles were one of the Germanic tribes that settled in Great Britain during the Early Middle Ages. The Angles came from the Angeln peninsula in the Bay of Kiel area of the Baltic Sea. Font

2) Per cert, malgrat la semblança d'island i england amb ireland, tota la semblança s'esgota amb land, ja que la resta no hi té res a veure: The modern Irish Éire evolved from the Old Irish word Ériu, which was the name of a Gaelic goddess. Ériu is generally believed to have been the matron goddess of Ireland, a goddess of sovereignty, or simply a goddess of the land.



According to widely known literary tradition, the Irish name for Ireland, Éire, derives from Ériu, one of many feminine personifications of the country (see below); the dative and genitive forms of the name are Érinn, Érenn. At the same time the name is strikingly similar to that of the Érainn, a people of early southern Ireland. According to the late medieval, biblicized pseudo-history Lebor Gabála, Ireland is named for Ír, the first of the Milesians. The Greek forms for Ireland as recorded in Ptolemy (2nd cent. AD), Ierna, Iernē (elsewhere Ivernē), were latinized into Hibernia (also Iverna, Ivernia). Modern commentators have identified the Iverni with the Érainn of early Ireland, specifically the subdivision known as Corcu Loígde. For a period in the early 20th century the anglicized term ‘Ivernian’ was coined to denote all the population of early Ireland. From Latin also come the terms Scotia for the island and Scotti for its inhabitants, especially those in the north-east. When people from the north-east of Ireland invaded what they then called Alba in the 4th century, that country came to be called Scotland after them. Additionally, the ancient people known as theAttecotti may also have been in fact from Ireland.

Read more: http://www.answers.com/topic/ireland#ixzz1KUE0R7rW

No et confonguis si no vols criar fongs

Ahir es va produir un accident greu en una carretera tarragonina en el qual van morir quatre persones en entrar per un carril en direcció contrària. Quan el director general de Trànsit ha intervingut davant els mitjans ha parlat de distracció com a hipòtesis de la investigació. En algun moment semblava que li anava a sortir que "s'han despistat" però ha preferit fer ús de "distracció".

Crec que hi ha dos motius:

a) En aquests casos és preferible fer servir un nom que no un verb per tal d'evitar haver de posar subjecte. És millor dir que ha estat una distracció que no que s'han distret, en tant que no suposa una valoració de les persones. El problema és que no tenim cap nom per despistar, com no sigui el castellanisme "despiste".

b) L'altre presumpte motiu és que despistar implica prejutjar i una valoració més alta (i negativa) que no pas distracció. Han tingut una distracció sembla que sigui un fenomen sobrevingut més enllà de la pròpia voluntat o capacitat.

Però si he fet aquesta reflexió és precisament per a dir que en aquest cas, des d'un punt de vista estrictament lingüístic, és evident que s'han despistat: han sortit de la pista que tenien assignada. Això és el que vol dir originalment despistar-se:

• Despistar vol dir fer perdre la pista.
• Despistar-se vol dir perdre algú una pista. 
• I en sentit figurat, desorientar, desconcertar. 

Distreure, del llatí distrahĕre (mateix significat) vol dir:

1. Apartar (una cosa) del lloc on era assignada o de l'ús a què era destinada. Ha distret una quantitat dels fons de beneficència. 
2. Apartar l'atenció d'una persona d'allò a què s'aplica o hauria d'aplicar-se. No el distreguis parlant-li.

En anglès en diuen confuse (per despistar-se: heavy traffic that confused the driver) i distract (per distreure's). 

• Confuse / confondre ve del llatí cōnfūsus, participi de cōnfundere (barrejar, fondre conjuntament)
• Distract/ / distreure 

Curiosament, pista en anglès es diu track, com el segment que hi ha dins disTRACKt... tot i que no ens consta que hi tingui res a veure. Tot i així, l'origen de track no és prou conegut: Middle English trak, from Old French trac, perhaps of Germanic origin. Més aviat es trackta d'una coincidència motivada pel sentit onomatopeic de track i específicament del grup tr- per indicar tracció, trotar, transitar...

Finalment (i malgrat el títol posat per confondre) confonguis no té relació amb fongs, que jo sàpiga! De vegades també em confong, vull dir que em confonc! I si em distrec surto del track!

Etimología recreativa para aficionados a la ética y a los stakeholders

Bromeando, una 'pequeña ética' sería una etiqueta. Quizás es por eso que las firmas que algunos jóvenes pintan en las paredes, puertas, metros, o asientos públicos, se llaman tags , o sea etiquetas en inglés. Tag significa etiqueta: A strip of leather, papel, metal, oro plástico attached to something oro hung from a wear's neck to identify, classify, oro label: sale tags donde ajo coats and dresses.

Si los tags o etiquetas eran para marcar los productos, por lo tanto tenían un sentido utilitario, los tags de hoy tienen un sentido identitario, para afirmar que aquí estoy yo (o que por aquí he pasado). Así pues, no quedan muy lejos de las meadas que pueden hacer los perros para marcar el terreno. La diferencia es que los perros tienen una pituitaria muy desarrollada y los humanos una cultura visual de magnitud creciente.

Es decir que este tipo de firma, normalmente hecha con spray o rotulador grueso, es una etiqueta en su doble sentido, el de marca y el de pequeña ética, la propia de la traslación de una conducta animal a la especie humana menudo ensuciando y perjudicando los vecinos y la comunidad.

Etiqueta , sin embargo, no viene de ética sino del francés étiquette , del francés antiguoestiquier (fijar, atar), y éste, del neerlandés sticker , con el mismo significado. Parece obviamente relacionado con el adhesivo inglés ( stick ) y también parece que pueda tener un origen compartido con stake / estaca . Una etiqueta sería una estaquilla que se clava para fijar una información, el precio, etc. De hecho, nuestra estaca proviene probablemente de origen gótico: * Stakka .

No se conoce que tag tenga relación pero tampoco se sabe a ciencia cierta el origen (Middle English tagge , dangling piece of cloth donde Garment, possibly of Scandinavian origin). Sin otro argumento que la intuición, orientada por una semántica compartida y por una estructura léxica similar, me da toda la impresión de que el tag también tendría un origen común. Si fuera así, el tag estaría contenido dentro de nuestra etiqueta e-tag-eta.

Y aún podríamos ir más allá: los stakeholders no serían sólo lo que tienen el interés sino los que te ponen la etiqueta , el tag. O los que tienen la adherencia por no deshacerse: los stickholders . Casi podríamos decir que las ONG que critican las empresas para cambiar su comportamiento serían stagholders y las ONG que se acercan para sacar dinero serían stickholders .