Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris topònims. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris topònims. Mostrar tots els missatges

4.12.14

Los 10 pueblos con los nombres más curiosos de España

jueves, 4 de diciembre de 2014


¿Cómo has dicho que se llamaba este pueblo? No podrás irte de estos pueblos sin antes sacarte una foto con su cartel.
¿Os imagináis como se deben sentir los de Lepe siendo la mofa de toda España? Que si los de Lepe meten el periódico en la nevera para tener las noticias frescas, que si los leperos escuchan salsa acercándose un sobre de kétchup a la oreja. Los habitantes de esta localidad onubense son los protagonistas de los chistes más recurrentes del país. Pero los leperos no son los únicos que deben de estar hasta las narices de bromas a costa del nombre de su pueblo.

Los lugareños de estas 10 poblaciones que presentamos a continuación levantan alguna ceja o arrancan una risa maliciosa cuando responden a la pregunta: y… ¿de dónde has dicho que eras tú?

1. Guarromán, Jaén, Andalucía

Seguro que estaréis pensando en como tienen que ser los hábitos de higiene de los hombres que pueblan este municipio jienense. Con este nombre no hay para menos. Pero este topónimo a medias entre el español de estar por casa y el inglés más perfecto no es más que la castellanización del árabe Wadi-r-rumman (rio de los granados). Sin duda los guarromanenses han sabido sacar partido de su extraño nombre. Tanto es así que han fundado la Asociación Internacional de Pueblos con nombres feos, raros y peculiares del mundo. La sede de esta organización, como no podía ser de otra manera, se encuentra en la misma localidad.

2. Parderrubias, Pontevedra, Galicia

En esta gallega localidad las hay a pares, docenas y hasta centenas. Lo que no podemos asegurar es que todas las rubias que os crucéis en esta aldea sean naturales o de bote. Pero este extraño nombre nada tiene que ver con el color de pelo de sus lugareñas. Por lo visto, el topónimo deriva del latín “Pera rubeas” que significa piedras rubias. El paso del tiempo y el gallego hicieron de las suyas bautizando al final a esta localidad de 450 habitantes como una de esas películas americanas de risa facilona.

3. Peleas de abajo, Zamora, Castilla y León

En este caso su guerrero topónimo no es una trampa de lenguajes extranjeros ni una derivación de lenguas ya muertas. Este fue lugar de cruentas batallas entre moros y cristianos que pelaban, y nunca mejor dicho, para conquistar terreno y llevarse la victoria. A esta historia de fricciones se une la leyenda de bandoleros que se cuentan sobre la zona. Allí por el 1500 los forajidos asaltaban los carruajes de los viajeros que pasaban por el pueblo en busca de plata. ¿Y si existe un peleas de abajo habrá un peleas de arriba os preguntaréis? Pues así es. Las dos localidades se encuentran divididas por el arroyo Valparaíso. De hecho su localización con respecto al río justifica los apellidos de estos dos pueblos. Peleas de abajo, aunque técnicamente al norte de su casi homónima vecina, se encuentra en la parte baja del curso de este río.

4. Villanueva del pardillo, Madrid

Muchas sonrisas de medio lado habrá dibujado en vuestro rostro el nombre de esta población madrileña. Y no. No son pardillos los que habitan esta localidad madrileña. Ellos prefieren ser llamados pardillanos o hasta ahumados. Dado el digamos comprometido nombre de este pueblo, los estudiosos llevan años especulando sobre su origen. Según la leyenda popular, fue un pastor apellidado Pardo quien bautizó así esta aldea. Otros creen que viene del español pardal que significa aldeano. Y los más académicos dicen que deriva del latín “parietinas” (casa con paredes sin techo) o “pardina” (casa aislada en la montaña).

5. Los infiernos, Murcia

No hará falta pasar por el purgatorio para ir directamente a los infiernos. Si te acercas por esta localidad murciana podrás catar de cerca lo que significa estar en los infiernos sin necesidad de darte a la mala vida. Solo hará falta que recorras unos 40 kilómetros desde Murcia capital en dirección sureste. Aunque sugerente, no está claro el origen de este topónimo. Pero quizá si visitáis este pueblo en pleno verano encontraréis el porqué. Las temperaturas que llegan a alcanzar los termómetros en este rincón de la geografía española son ardientes.

6. Dios le guarde, Salamanca, Castilla y León

No es por casualidad que este pueblo se llame así. Cuenta la leyenda que hace mucho, mucho tiempo se hallaba cerca de esta aldea un bosque tenebroso llamado Tenebrón. Se trataba de una zona muy frondosa con lobos que acechaban a cualquiera que se atreviera a adentrarse en él. Así que conocedores del peligro, los lugareños de esta aldea bendecían al viajero intrépido que se atrevía a cruzar este bosque siempre con las mismas palabras: “Dios le guarde”. Hoy en día el bosque tenebroso no existe como tal y esta historia no es más que un cuento que se repite generación tras generación.

7. Ajo, Cantabria

Cuando Victoria Beckham dijo que España olía a ajo quizá desconociera la existencia de este pueblo. Dicen que su nombre precisamente proviene de la planta homónima que consumían sus habitantes con mucho afán y que le daba a la localidad ese olor tan característico. Aunque su nombre y esta cuestionable leyenda quizá disuadan a los posibles viajeros de conocer este pueblo, sus playas consideradas las mejores de la costa cantábrica serán sin duda un motivo de peregrinación a Ajo.
Clica en la imagen y toma nota de los 10 rincones más imprescindibles de Cantabria

8. Villalibre de la Jurisdicción, León, Castilla y León

Este sería el pueblo ideal para aquellos que prefieren vivir al margen de la ley. Desde los que se pasan por el arco del triunfo el código de circulación hasta los que roban impunemente de las arcas del estado. Todos ellos seguro que estarán pensando en trasladar su residencia a este pueblo. Pero no os dejéis tentar por el nombre. Solo son apariencias. Los que han intentado sacar el por qué de este topónimo son muchos. Algunos dicen que Villalibre se deriva del vocablo celta “luwybr” (camino). Otros encuentran en el pasado de la región su posible origen. Según esta versión, en la época romana este era uno de los pueblos de paso en la ruta del oro des de las minas de Galicia a la capital del imperio. Era la vía libre para que este metal tan preciado transitara por la zona.

9. Villapene, Lugo, Galicia

En esta aldea de la laguna de Cospeito están acostumbrados a quedarse sin el cartel que da la bienvenida a su pueblo. Los más guasones se lo llevan para hacer de las suyas y luego colgar sus payasadas en las redes sociales. No hay para menos. Las bromas son infinitas con un nombre como este. Pero los más académicos saben que nada tiene que ver su nombre con el órgano genital masculino. Por lo visto este topónimo le debe su existencia a un tal Penius. Se trataba de un varón que fue lo suficientemente importante como para nombrar este rincón con su nombre.

10. Guasa, Huesca, Aragón

Y después de la, nunca mejor dicho, guasa de esta retahíla de topónimos curiosos, no podíamos acabar este ranking sin mencionar esta pequeña aldea de Huesca. Con apenas 50 habitantes, los guasinos están cansados de ver como los turistas aprovechan para hacerse fotos divertidas con el cartel del pueblo. El nombre de esta localidad no hay que confundirlo con la aplicación de móvil. En español andaluzado puede sonar igual. Pero lo que tiene más guasa de todo es que a unos 50 kilómetros escasos de distancia se encuentra un pueblo cuyo nombre es de todo menos jocoso. En cualquier caso, Triste y Guasa son dos aldeas que tienen la suerte de hallarse en un enclave sobrecogedor del pirineo Aragonés.

http://www.skyscanner.es/noticias/los-10-pueblos-con-los-nombres-mas-curiosos-de-espana?associateid=PCP_TRA_00137_00036&utm_source=outbrain&utm_medium=paid%2Bcontent%2Bpromotion&utm_campaign=es-travel-pp&utm_content=native-los-10-pueblos-con-los-nombres-mas-curiosos-de-espana&utm_term=5322397

25.10.14

L'origen mitològic de Barcelona #Psicolabis

Històries de Can Fanga
24/10/2014
Expliquem la llegenda de la fundació de la ciutat, que ens trasllada a l'època dels déus i semidéus grecorromans


21.4.12

Vilanova i la Geltrú, capital d'Àlaba #Psicolabis #Etimologia


Cada vegada que hem d'escriure "Vilanova i la Geltrú" al Google Maps hem d'afegir Catalunya. Malgrat tenir un nom sense confusió possible amb cap altre indret del món, resulta que el sistema intel·ligent de Google ha decidit que sempre que llegeix "Vilanova i la Geltrú" vol dir que l'usuari ho ha escrit malament i que ens referim a Vitòria (Euskadi): en basc Gasteiz, en castellà Vitoria; nom oficial: Vitoria-Gasteiz.

Fa temps que dura aquesta conya marinera i ja comença a ser pesadet que no ho arreglin. Però ara encara es complica més: s'ha estès a les cerques del Google!!!


Si vols anar a algun cinema de Vilanova et surten les pel·lis de Vitòria... fortíssim!

Per cert, ja que parlem de Gasteiz, retallem de la viquipèdia perquè té aquest doble nom:

Vitòria fou fundada el 1181 pel rei de Navarra, Sanç VI el Savi, amb el nom de Nueva Victoria (Nova Victòria), damunt el turó on hi havia l'antic emplaçament de Gasteiz, i va fortificar la nova localitat amb un tram de muralla. El 1200, Vitòria va passar al regne de Castella en ser ocupada per les tropes d'Alfons VIII.

10.3.12

"Aquesta ciutat que porta el nom del FC Barcelona" #Psicolabis .

Són conegudes i gracioses les paraules que pronuncià en certa ocasió Josep Lluís Núñez, president del FC Barcelona, quan va referir-se a la ciutat de Barcelona tot dient "aquesta ciutat que té l'honor de portar el nom del nostre club".

Un lapsus. Graciós, però un lapsus. Però en la vida real, els errors històrics han donat carta de validesa a altres errors d'aquest tipus, com ara el que fa creure que Leonardo da Vinci porta el cognom de la població d'on era procedent.

L'escut d'armes d'en Lleonard i les armes reials catalanesDoncs és exactament al contrari, ja que la població italiana tenia abans un altre nom, i és amb l'arribada d'una família catalana originària del poble de Vinça, a la Catalunya Nord, anomenat antigament Vinciano, que aquest indret italià modifica el nom. La família de Leonardo, com altres catalans i occitans, fugien de la croada contra el catarisme, els bonshomes. Saber aquestes evidències ens permetria anar entenent algunes claus històriques i podríem començar a interpretar alguns aspectes poc clars de la simbologia de Da Vinci, de la seva relació amb Catalunya, amb Montserrat, per què té alguns quadres inacabats, per què se'l podria haver considerat un heretge...

"Darrere de La Gioconda s'hi amaga un gran secret. Que és al mateix temps una idea i un lloc. En el present audiovisual s'explica que Leonardo era un heretge, descendent de càtars fugits del Pirineu català dos segles i mig abans del seu naixement. De Vinciano (actual Vinçà), al Rosselló (Catalunya nord) rebria el seu cognom. Leonardo va tornar a la pàtria dels seusavantpassats entre els anys 1481 i 1483, i segurament també en els primers anys del segle XVI. Des del meu punt de vista, a Montserrat hi pintaria almenys dues obres (una d'elles seria el seu Sant Jeroni), ihauria pres notes per a algunes pintures més (La Verge de les Roques i La Gioconda). Aquest període de la seva vida, els seus "anys perduts", ha estat ignorat per la historiografia oficial. Tanmateix, va marcar un abans i un després en la seva carrera professional, així com en la seva trajectòria vital. Un detall important: durant aquests "anys perduts" de Leonardo, Giulio della Rovere, el futur papa Juli II (el que va encarregar a Miguel Angel la decoració de la Capella Sixtina), era abat de Montserrat."

Podeu trobar el vídeo a Leonardo, Montserrat i el secret de la Gioconda. Sí, els Da Vinci tindrien origen català. El seu escut ho exposa ben clarament, ja que és idèntic al del Regne de Mallorca, que senyoreja a la Cerdanya, el Rosselló i el Conflent durant tres quarts de segle....
Autor: José Luis Espejo. Autor de l'audiovisual de "La Atlántida, lo que la ciencia oculta"  i dels llibres "Leonardo, Años perdidos, el conocimiento secreto y los hijos del edén". Contacte: historiaoculta@gmail.com. Pàgina web:www.gestae.com 

8.2.12

Té dret una empresa a canviar la grafia del municipi? #Psicolabis #Etimologia .

L'empresa familiar Frit Ravich obrirà l'any que ve una nova planta a Maçanet. Fins aquí tot seria fantàstic si no fos perquè aquesta empresa escriu el municipi d'una altra manera: Massanet. Potser perquè els seus clients espanyols no vegin que és una empresa catalana? És curiós que aquesta pugui ser una de les sospites, però no seria el primer cas i el debat creixent sobre el procés de secessió fa que algunes empreses es vulguin protegir absurdament contra algun possible boicot.

Com diu Manel Mesquita en un article: Per què les bosses de Frit Ravich porten retolada l'adreça corporativa amb un “Massanet” sense la ç? Puc entendre que l'adreça web oficial de l'ajuntament sigui massanetdelaselva.cat amb doble essa (sorda) per allò que internet –tampoc– parla en català, però que no puguem menjar-nos unes patates sonores, que de bones es desfan al paladar, en la nostra llengua em fa crec: grinyola. 

L'evolució de la toponímia de Maçanet ve del nom llatí mattianum, que designa una varietat de pomes, amb el sufix -etum, que és un col·lectiu aplicat a plantacions i boscos: ‘pomerar' o ‘plantació de pomeres'; d'aquí la forma catalana Maçanet, que fou adoptada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1933. Mantenir la doble essa a la bossa o és un sonor oblit que tocaria rectificar.

28.1.12

#ésMaó #Psicolabis

He donat suport a la recollida de signatures en favor de l'actual toponim de Maó, #ésMaó, la ciutat més a l'est de les Illes Balears i Pitiüses. La croada contra el català arriba fins al punt de canviar toponims, com és el cas: Maó per Mahó i a més afegir la forma castellana Mahón. Es demana així que es signi en contra del canvi de toponim i de la barbàrie contrta la llengua.


Extracte de la viquipèdia:

El nom de Maó

Popularment, s'explica que Portus Magonis, l'origen del topònim prové del nom propi del general Magó Barca, germà del cabdill cartaginès Anníbal Barca, que li va donar el nom actual, quan es trobava fugint dels romans l'any 205 aC després del fracassat setge de Cartago Nova. Joan Coromines, al seu Onomasticon Cataloniae (v. 5, pàg.183), refuta aquesta hipòtesi per la manca de base fonètica i històrica. La dèria de voler trobar darrere de topònims preromans explicacions relacionades amb noms d'herois o de cabdills de les grans potències imperials de la Mediterrània de l'antigor ha portat a voler relacionar Bàrcino amb Amílcar Barca, Roma amb Ròmul, Olissipo amb Ulisses o París amb Paris, raptor d'Helena de Troia.

D'altra banda, Coromines treu importància històrica a Magon, ja que considera que fou un fracassat: «Encomanat de la formidable expedició per mar i terra, que en el segle II llançaren els cartaginesos, amb forces molt superiors, contra els siracusans i els altres grecs de Sicília, Magon, després del primer xoc, es retirà, quasi sense lluita, davant l'hàbil general corinti Timoleont. Destituït per Amílcar i Asdrúbal, fou degradat, sota el pes de l'acusació de covardia (amb sospites de traïció)». De tota manera, se sap que Magó va reclutar 2.000 foners a Menorca, abans de la batalla, i que va ser en un lloc resguardat damunt del port, on establiren el campament de reclutament de joves indígenes, segons Plini (E. Belenguer, 2004). Així doncs, segons Coromines l'origen seria lígur-sorotàptic, com Mallorca i Menorca, així com també el nom romà de Ciutadella, Iamon.

Cal constatar que la grafia tradicional Mahó amb una hac intercalada, que va donar la forma castellana Mahón, no es considera correcta. Segons les normes de l'àmbit lingüístic del català (1913), només es conserva la hac si es manté en la seva paraula derivada corresponent llatina (com "home", "hort", "prohibir" o "adhesió"). En el cas de Maó, deriva de la paraula llatina Magonis, que no té cap hac.
Plini el Vell la menciona al segle I amb el nom de Magon, Pomponi Mela al segle II amb el nom de Mago, i el geògraf de Ravenna amb el nom de Maco. De tota manera, ja hi ha escrits del segle XIV que la mencionen amb hac com a Mahó (Marsili, el 1323). Arran de la reforma fabriana, aquestes hacs tradicionals, com la de Vich i Hostalrich, es van eliminar. D'ençà de la publicació al BOE el 6 de setembre del 2006, que recull l'acord adoptat pel Consell Insular de Menorca el 27 de febrer del mateix any, Maó és l'única forma oficial d'aquest topònim menorquí a tots els efectes i substitueix la forma castellana oficial fins aleshores, Mahón.

Molt correctament, llegim a la versió castellana de la wikipediaMahón1 (oficialmente y en catalán, Maó, aunque se pronuncia como , y también se escribe ocasionalmente la grafía arcaica Mahó)

I en anglès, on lamentablement donen caràcter preferent a la forma castellana  Mahón (Catalan: Maó,[1] IPA: [məˈo]; Spanish Mahón; often known in English as Port Mahon)

Spelling controversy

There is some debate over what the correct spelling of the city's name in English should be; due to the general tendency in English to ignore accent marks in foreign words, many dictionaries refer to the city by an adaptation (Mahon) of its Spanish (Castillian)-language name (Mahón), while many other sources vouch for using the Catalan spelling (Maó) in English-language publications.

Related to this, there is controversy in Spain around the correct official toponomy: Maó is the proper form according to Catalan orthography and approved by the local, regional and national government, but Mahón is preferred by some conservative sectors. Some also prefer the old Catalan spelling (Mahó). The Catalan is itself subject to regional sub-dialects, with each of the Balearic islands having its own variations.

5.12.11

L'aldea morisca

#Psicolabis #Etimologia .

Aprofitant les lamentables circumstàncies que viu la població catalana de l'Aldea, sapiguem l'origen del nom.

Aldea antigament significava llogaret, aplicat generalment a llocs de moriscs o de fora de les terres de llengua catalana.

Etimològicament el nom 'aldea' prové de l'àrab al-ḍái'a (camp, poblet), que era un mot de molt ús en l'edat mitjana en terres de l'Ebre i València.

El diccionari ens indica que aquest mot actualment sona més aviat com un castellanisme.

Amb la mateixa etimologia, existeix el municipi d'Aldaia al País Valencià que es troba a la comarca de l'Horta Oest.

18.10.11

BREAKING NEWS: Està naixent l'Illa de Coquimbita

#Psicolabis #Etimologia .

L'erupció volcànica enfront l'illa de Hierro està fent abocant grans quantitats de lava al mar. La taca de lava a El Hierro avança cap a la costa i els científics es preparen per analitzar-la

Davant la possibilitat que es pugui arribar a consolidar terra ferma, el món es fa algunes preguntes:

La primera és qui en seria el propietari. La segona com es dirà la nova illa. I la tercera és si es pot arribar a fusionar amb l'actual Hierro.

Sembla clar que si una illa de sofre neix al costat de l'Illa de Hierro, el seu nom ha de ser directament Sofre. Ara bé, si el desplaçament provoca que Sofre s'acabi ajuntant amb Hierro, el conjunt adquirirà un nou nom que serà Coquimbita. No debades, Coquimbita és el mineral format per la barreja de ferro i sofre (sulfat de ferro (III), Fe3+2[SO4]3 · 9 H2O).

Però mentre Coquimbita és una possibilitat, una hipòtesi, el nasciturus que s'està engendrant és Sofre. He volgut batejar ràpidament la nova illa per tal que la Història pugui certificar que el primer nom ha estat en llengua catalana, el qual posteriorment serà traduït a Isla de Azufre.
--grafisme de la notícia del Periódico--

Faig aquest raonament per tal com les Canàries van tenir primer noms catalans. L'illa de Hierro fou primer l'illa de Ferro, com consta a la documentació històrica. De fet, la gran relació dels catalans amb el Golf de Cadis i amb les Canàries en el segles XIII a XV ajuden a entendre com fou possible el salt a la descoberta d'Amèrica. Potser d'acord amb la cessió documentada que el Papa féu de les Canàries podem reclamar la nova illa per a Catalunya!

BREAKING NEWS: Està naciendo la Isla de Coquimbita

#Psicolabis #Etimologia .
La erupción volcánica frente a la isla de Hierro está vertiendo grandes cantidades de lava en el mar.  La mancha de lava en El Hierro avanza hacia la costa y los científicos se preparan para analizarla Ante la posibilidad de que se pueda llegar a consolidar tierra firme, el mundo se hace algunas preguntas: La primera es que sería el propietario. La segunda como se llamará la nueva isla. Y la tercera es si se puede llegar a fusionarse con la actual Hierro.


Parece claro que si una isla de azufre nace junto a la Isla de Hierro, su nombre debería ser Sofre (que significa azufre). Ahora bien, si el desplazamiento provoca que Sofre se acabe juntando con Hierro, el conjunto adquirirá un nuevo nombre que será Coquimbita. No en vano, la Coquimbita es el mineral formado por la mezcla de hierro y azufre (sulfato de hierro (III), Fe3 +2 [SO4] 3 · 9 H2O). Pero mientras Coquimbita es una posibilidad, una hipótesis, el nasciturus que se está engendrando es Sofre. 


- grafismo de la noticia del Periódico -


He querido bautizar rápidamente la nueva isla para que la Historia pueda certificar que el primer nombre ha sido en lengua catalana, que posteriormente será traducido en Isla de Azufre, siguiendo el mismo proceso que se dió en el siglo XV, puesto que Canarias tuvieron primero nombres catalanes. La isla de El Hierro fue primero la isla de Ferro, como consta en la documentación histórica. De hecho, la gran relación de los catalanes con el Golfo de Cádiz y con Canarias en los siglos XIII a XV ayudan a entender cómo fue posible el salto al descubrimiento de América. Me ahorro de comentar quien podría postular para la propiedad, hehehe... no vayamos a tener un conflicto diplomático!!!


 [versión en catalán]

11.9.11

L'origen de la paraula Catalunya en l'expressió Gothalania (o Gotholonia)

#Psicolabis # Etimologia

Reproduïm aquest article sobre l'origen del topònim de la nostra nació:


L'origen de la paraula Catalunya en l'expressió Gothalania (o Gotholonia)

L'origen etimològic i significat de la paraula Catalunya roman avui en un misteri atès que cap de les diferents temptatives d'explicació no compta amb l'aprovació d'una majoria significativa d'autors. Una de les explicacions clàssiques per a explicar el seu origen es troba en la semblança que hi ha entre les paraules Catalunya i Gothalania (o Gotholonia). Aquest últim mot significa "terra de goths i alans". Atès que els visigots van establir a Barcelona la capital de llur regne durant un període, la proposta etimològica gaudeix d'un cert crèdit.
... et des alains qui depuis se meslerent avec les Gothz est nomme le pays de Gothalania, quont dit en languaige vulgaire, catheloigne.
Conoció España nuevos señores, nuevas poblaciones de gentes, nuevas leyes, nuevo gobierno, nuevas costumbre y todo nuevo. Sus naturales mudaron la lengua, que tenian, y de la materna, y propria de la tierra, donde bivian (mezclandola con la que era trayda de otra parte) hizieron nuevos lenguajes, y phrasis de hablar. "Y aunque toda ella no mudó el nombre, mudáronlo sus partes. Porque la Provincia Tarraconense por los Godos, Alanos (que se mezclaron en ella) se llamó Gothalania, y corrompiendo el vocablo Cathalania, y luego Cataluña. La Vética por los Vándalos se llamó Vandalusia, y mudando algunas letras Andaluzía.
Otros teniendo la opinión de Raphael Volaterrano, dizen, que del nombre de los Godos y Alanos, gentes feroces, de quienesqueda hablado, fue llamada Gothalania, como quien dize tierra de Godos y Alanos, y que de Gothalania fue dicha Cothalunia, y después Cathaluña.
Malgrat això, hi ha raons de diferents tipus que han generat el rebuig de la teoria per part dels especialistes:
1. Dificultats de tipus filològic: en el vocable "Catalunya", el Diccionari Català-Valencià-Balear desenvolupa les següents raons per a dubtar de l'etimologia en qüestió:
"Realment el territori de Catalunya era anomenat Gotia en els temps carolingis; però la derivació Gotholandia >Catalunya presenta dificultats serioses, sobretot l'ensordiment de la g- en k- i la conservació de la -t- intervocàlica que normalment s'hauria d'haver sonoritzat en d. A més, seria anòmala una denominació dels habitants del país (catalans) que tingués com a element radical el -land indicador de ‘terra’, sense un sufix adequat (com l'apliquen totes les llengües al nom dels habitants d'Irlanda, per exemple: irlandès, fr. irlandais, etc.); únicament es podria explicar aquesta anomalia per una confusió estrangera de l'element -(l)andia amb el sufix -ania, en el qual cas s'hauria pogut produir per regressió un nom gotolani damunt Gotol-ania, segons aquesta proporció:Hisp-ania : hisp-ani : : Gotol-ania : gotol-ani. Les mateixes dificultats fonètiques de la hipòtesi per Gotholandia (conservació de la -t- i ensordiment de la g-), es troben també en una altra teoria que fa venir Catalunya de Gothoalania, ‘terra de Gots i d'Alans’. El distingit etimòleg Joan Coromines, a qui hem consultat el cas, ens assenyala les dificultats que hi veu, i afegeix: «Cert que una i altra dificultat fonètica pot eliminar-se suposant que el mot sigui d'origen aràbic, però no sembla pas que en els escriptors aràbics surti mai aquesta denominació»."
2. A Catalunya no hi va haver alans: la cita anterior conclou amb aquesta contundent sentència:
"A més, la teoria per Gothoalania topa amb la dificultat de no haver-hi notícia que a Catalunya hi hagi hagut mai alans"

Ep, i per cert, potser Cervantes (Sirvent) va anomenar secretament Catalunya com a Golàndia: El Persiles de Cervantes i Catalunya

4.9.11

La Jenifer, una xoni de Castefa

La Jenifer dels Catarres ha estat la cançó de l'estiu en català. El vídeo de youtube ja té més de 700.000 visites:



La cançó dels amors d'un noi "més català que les anxoves de l'Escala amb una 'xoni' de Castefa" ha tingut un gran èxit, i des de Psicolabis volem destacar aquests dos mots:

Castefa, per referir-se a Castelldefels. Anys enrere (i encara ara!) era habitual sentir pel tren entre Barcelona i Vilanova la gent de Castelldefels que es referien amb dificultat al seu poble: Cahtedefé. Sonava gairebé a "Què es té de fer". La gent més jove, han superat aquest problema de pronúncia amb una estratègia diferent, esquivant el problema i escurçant el topònim: Castefa! Així el Castell de fidels que era Castelldefels, ja no és ni castell ni de fidels, a tot estirar seria de castos. Però que no paguin justos per pecadors, perquè els Catarres no fan sinó reproduir sarcàsticament aquesta manera de parlar de -entre d'altres- les xonis. Desconec el percentatge de Jénifers, de Chonis, i de Dévoras entre els geolocalitzats al cinturó de Barcelona però segur que abunden.

Propostes musicals de la temporada

La 'Jenifer' dels Catarres, cançó de l'estiu en català

La cançó dels amors d'un noi "més català que les anxoves de l'Escala amb una 'xoni' de Castefa" frega les 400.000 visites a YouTube
Només les grans estrelles del pop-rock català arriben a obtenir aquests resultats. De fet, gairebé totes han necessitat uns quants anys per arribar a oïdes de tants musicòfils –per no parlar, esclar, del suport que han rebut dels seus promotors i de les empreses discogràfiques–. Jenifer, en canvi, es pot descarregar de manera gratuïta a www.elscatarres.com. I, com aquest, molts altres temes. Fins al moment, unes 50.000 persones s'han baixat el disc complet.

http://www.ara.cat/estiu/Els_catarres-Jenifer_0_514748851.html

2.9.11

Isla Cristina o la Figuereta

Isla Cristina, una població andalusa (Huelva) fou fundada per pescadors catalans al segle XVIII amb el nom de la Figuereta, al costat de Lepe, on hi ha la Torre dels Catalans, de final del segle XVI. En parlo a http://elmeupsicolabis.blogspot.com/2011/08/el-que-necissataras-per-fer-rampes.html x


El terratrèmol de Lisboa de 1755 va canviar la fisonomia de la costa atlàntica de la península ibèrica i va donar lloc, entre altres, a l'aparició d'una illa a l'actual Isla Cristina. Aquesta localitat va ser fundada per pescadors catalans, en concret per Arnau, de Canet de Mar, patró de pesca, que es va establir allí el 1756, i a qui seguiren altres catalans delPrincipat i de València. El 1757, Josep Faneca, de Mataró, que era llavors l'únic habitant ja que els altres estaven absents, va descobrir aigua potable. El primer magatzem el va construir Anton Salerich. Els noms de molts alcaldes reflexen l'origen català de la població (Antoni Roselló, Joan Martí, Joan Travé...). En aquesta època l'anomenaven La Figuereta o La Higuerita, en referència a una petita figuera propera al pou d'aigua potable. El 1802 es va convertir en municipi, prenent la capitalitat de l'antic municipi de La Redondela, i el 29 de gener de 1834 pren el nom d'Isla Cristina, en agraïment a la Reina Maria Cristina per l'ajuda prestada quan un brot de còlera va afectar a gran part de la població. Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Isla_Cristina
Isla Cristina es un municipio español situado en la costa occidental de la provincia de HuelvaAndalucía, a unos 7 km de la frontera portuguesa y encuadrado en la comarca de la Costa Occidental. A primeros de 2010 contaba con una población de 21.719 habitantes.3 La superficie del municipio es de unos 50 km².4
Sus orígenes se remontan a la fundación de una colonia pesquera por catalanes y valencianos tras el terremoto de Lisboa de 1755, que creció hasta obtener su propio ayuntamiento en 1833 y absorber después al antiguo municipio de La Redondela en1887.

El actual nombre de Isla Cristina le es dado el 12 de abril de 1834 por petición popular en honor de la reina María Cristina de Borbón, por sus favores a la isla durante la epidemia de cólera de 1833-34 que azotó grandes extensiones de Andalucía y Extremadura (ver sección de Historia).14 Anteriormente su nombre era el de Real Isla de La Higuerita, nombre con el que se crea la entidad, en 1802, que gozaba de cierto grado de autogobierno y el mismo que luego adopta el municipio con la formación de su ayuntamiento en 1833. El nombre inicial, el que utilizaban sus primeros pobladores tras el primer asentamiento estable hacia 1755, es La Higuerita, La Figarilla o La Figuereta, según la lengua de quien lo usara.



El actual nombre de Isla Cristina le es dado el 12 de abril de 1834 por petición popular en honor de la reina María Cristina de Borbón, por sus favores a la isla durante la epidemia de cólera de 1833-34 que azotó grandes extensiones de Andalucía y Extremadura (ver sección de Historia).14 Anteriormente su nombre era el de Real Isla de La Higuerita, nombre con el que se crea la entidad, en 1802, que gozaba de cierto grado de autogobierno y el mismo que luego adopta el municipio con la formación de su ayuntamiento en 1833. El nombre inicial, el que utilizaban sus primeros pobladores tras el primer asentamiento estable hacia 1755, es La Higuerita, La Figarilla o La Figuereta, según la lengua de quien lo usara.

Els cognoms dels alcaldes d'Isla Cristina ho deixen veure:

Los alcaldes-presidentes que desde su aprobación primero como pedanía de La Redondela en 1800 y posteriormente como municipio independiente ha tenido la La Higuerita-Real Isla de la Higuerita-Isla Cristina son los siguientes (ordenados cronológicamente de arriba a abajo y de izquierda a derecha desde 1800 (Sosa hace referencia al año 1833) hasta la legislatura de 2007-2011):1
  • D. Enrique Martín López
  • D. Manuel Rodríguez Gómez
  • D. Claudio Columé Rodríguez
  • D. Adrián Prieto Pinillas
  • D. Juan Bautista Hernández Rubio
  • D. Julio Saullo Vietes
  • D. Juan Mirabent Gutiérrez
  • D. Emiliano Cabot del Castillo
  • D. Héctor Castillo Figueroa
  • D. Enrique Nárdiz Girón
  • D. Gonzalo Carrasco Nieves
  • D. Juan Hormigo Bellido
  • Dª. María Luisa Faneca López
  • D. Franciso Zamudio Medero
  • Dª. María Luisa Faneca López




Vaig fotografiar aquesta publicació de relats premiats, que es titula precisament la Higuereta. Però ja a l'any 1910 va néixer un periòdic amb aquest mateix nom, i que amb el temps va incloure l'explicació "Nombre primitivo de Isla Cristina yPeriódico quincenal, decano de la prensa de Huelva y provincia": 

En 1910 se inició la publicación del primer periódico editado en Isla Cristina, motivado por la necesidad de trasmitir información a una localidad que se acercaba a los 9.000 habitantes, de la misma manera que otros lugares de la provincia comenzaban a editar sus propios periódicos. A principios de 1915, cuando el único periódico con el que contaba la villa (el título de ciudad le sería otrogado en la siguiente década) era el Ecos de Isla Cristina, un grupo de jóvenes decidía asociarse para editar una nueva publicación con periodicidad semanal, aquellos jóvenes eran Juan Bautista Rubio Zamorano, Manuel Bermúdez, Jaime Casanova Mirabent, Tomás Pérez Romeu, Cervantes de la Vega y Tomás Berasaluce. Esta publicación sería bautizada con el primitivo nombre de Isla Cristina, La Higuerita, suceso que originó inicialmente burlas por parte de la sociedad por considerarlo algo ridículo.1


Serafín Romeu y Fages, Conde de Barbate, y anteriormente su padre Serafín Romeu y Portas, fueron los grandes impulsores del desarrollo de la localidad de Barbate a principios del siglo XIX, sobre todo al impulsar las almadrabas que habían decaido totalmente. También costearon o ayudaron a financiar varios edificios como el antiguo Pósito o el actual C.E.P. de Barbate.


De Wikipedia, the free encyclopedia
Juan Martín Cabet (Isla Cristina, enero de 1841 - 4 de noviembre de 1934), empresarioandaluz de origen isleño y ascendencia catalana, introdujo en Andalucía el arte de latarrafa y la propulsión a vapor en los barcos de pesca de su propia flota en Isla Cristina. De esta forma se ampliaban los caladeros al no estar circunscrita la zona de pesca al área cercana a la costa. Fue el primer armador de Isla Cristina. Fue asimismo el primer armador en usar hacia 1919 la iluminación eléctrica en Isla Cristina en uno de sus barcos de pesca a vapor.

Biografía

La familia Cabet es originaria de Mataró, en Barcelona, al igual que buena parte de la población isleña de la época. Aparece inscrita por primera vez en el padrón de La Higuerita (actual Isla Cristina) en 1824 aunque hay presencia en la costa onubense desde unos 30 años antes. El dato más antiguo en la provincia de Huelva sitúa a Fidel Cabet en una nota de escribanía de marina el 18 de julio de 1773 sobre afianzamiento por sal. Los orígenes bien conocidos en Isla Cristina están en su bisabuelo, Juan Martín Faló, alcalde de Isla Cristina en el año 1800 y cuyo padre había llegado a La Higuerita desde Reus.
Sus padres eran Juan Martín Martorell, marinero nacido en La Higuerita y con ascendencia por parte de su bisabuelo por línea paterna de Reus, y Josefa Cabet Martín-Montoya, ella era natural de La Higuerita aunque fue bautizada en la parroquia de Las Angustias hacia 1820 (según fuentes, en 1810) y cuyo padre era oriundo de Mataró. Sus padres se casaron el 5 de junio de 1837, teniendo siete hijos: María del Rosario, Juan, José, María del Carmen, Fidel, Manuel y Ramón. Juan fue bautizado el 17 de enero de 1841, aunque hay fuentes que sitúan su nacimiento un año más tarde, en la antigua parroquia de Los Dolores de Isla Cristina.


Román Pérez Romeu (1885 - 1947): alcalde con título Emérito de la ciudad que promovió la primera biblioteca y anexionó la barriada de Puente Carreras al casco urbano y al municipio de Isla Cristina.





Blas Infante (1885-1936): político considerado padre de la patria andaluza. Fue notario en Isla Cristina desde 1923 a 1931, una placa en la calle Diego Pérez Pascual (antigua calle Real) le rinde homenaje.


Per cert, mirant la topografia de tot el Golf de Cadis, trobem altres topònims sospitosos: Conil de la Frontera. Algú diu que "el topónimo “Conil” puede tener origen en “Conillos” voz de baja latinidad que significa vivar de conejos". Però no sembla més que una hipòtesi poc fundada. I a la seva gastronomia, segons la wikipedia, tenen "Rosquetes (palabra, curiosamente, de origen catalán)". I a Lepe també hi ha un barri anomenat El Catalán.


Alguns historiadors afirmen que la presencia de valencians va arribar a causar un esgotament pesquer: la utilización de los  artes de bous por parte de compañías valencianas instaladas en  Sanlúcar a mediados del siglo  XVIII  como la causa de la falta de pesca y la ruina de los artes tradicionales (jábegas, sedales, trasmallos, cazonales, cordeles, espineles, etc.) de la costa onubense. Alguns noms de les arts de pesca són catalans i la influència és patent: Durante el siglo XIX la jávega (xàvega) fue ampliamente usada para la pesca de la sardina en el Golfo de Cádiz, principalmente en Isla Cristina.


El caràcter dels pobladors de la zona és emprenedor i marcadament diferent de la resta de l'entorn: Nuevamente es un empresario salazonero de Isla, Martín Cabot, el impulsor de dicha medida.  Este dinamismo que los industriales de Isla Cristina desarrollan se constituirá en  una  constante a lo  largo del  período estudiado. Su fuerte  mentalidad marinera contrasta  con la  actitud,  mucho más acomodaticia, de  Ayamonte,  que preferirá abastecerse de la sardina portuguesa, lo cual frenará el impulso modernizador del  sector en esta localidad.  [...] Isla Cristina representaba más del 91% de las capturas totales de la provincia de Huelva en 1892 (5.598.075  kilos sin  contabilizar el atún). A gran distancia se situaba Ayamonte (4,5%) y Huelva y Cartaya que sumaban el resto [...]  Ayamonte e Isla Cristina, junto a la aportación  algo  más modesta de Huelva (que con seis traíñas alcanza los 3.200.000 kilos), representarán en 1920 el 60% de  las capturas de sardina de todo el litoral suratlántico. Además, en esta última ciudad, la flota de arrastre  alcanza ya la cifra de 11 vapores  que  capturan  más de 5.000.000 de kilos de especies de  mesa, lo que convierte a Huelva en estos años en el segundo puerto arrastrero del  litoral andaluz (font)


Amb la industrialització es creen vapors i un porta el nom de la Higuerita (adaptació de la Figuereta):  el mayor crecimiento de la flota tarrafera se produce en Isla, pues en Ayamonte y Huelva el fenómeno adquiere menor intensidad. Aún así, en Huelva se constituirá la Sociedad Anónima Pesquera en 1910, propietaria del vapor tarrafa “la Higuerita” e impulsora de una fábrica de salazones y conservas en Punta Arenilla. (font)


Pedro Doménech Grao, nació en Isla Cristinaprovincia de Huelva, en 1835.1 Consiguió su fortuna en América, a su vuelta, el indiano (como se conocían a los españoles que volvían del Nuevo Mundo) fundó en Barcelona, junto con otros socios, el Real Club Nautico de la ciudad en 1876.
Padre José Mirabent y Soler (1779-1857): primer sacerdote de Isla Cristina (primero teniente y luego cura ecónomo) nacido el 14 de agosto de 1779. Fue el más importantehistoriador de la ciudad.



Antecedentes y comienzos

Inicialmente, hacia 1724, un puerto rudimentario en la zona de la barra de la Tuta para amarre y desembarco de mercancías fue la consecuencia lógica y necesaria de la llegada, desde los primeros años del siglo XVIII (quizá antes), de artesanos pesqueros desde el levante e incluso Francia. Estos pescadores venían atraídos por la pesca de la sardina y el atún principalmente, y de otras especies de interés comercial, volviendo tras la temporada a sus puertos de origen.3
Este trasiego periódico de temporeros marca el momento en que se inició la actividad pesquera en la barra de la Tuta. Hasta la década de 1750, las pesquerías se desarrollaron en la zona en forma de colonias con frecuencia de actividad estival, dependientes de los puertos de origen en el levante español. Con el tiempo y gracias a la abundancia de recursos y la necesidad de establecerse un puerto con más seguridad, estas colonias llegaron a convertirse en puertos estables y con población permanente. Este fue el origen de localidades como Punta del MoralLa Higuerita (renombrada en 1834 como Isla Cristina) o Punta del Caimán (actualmente una barriada de Isla Cristina). El terremoto de Lisboa de 1755 es el hito que suscita la necesidad de establecerse en un punto convenientemente protegido de los envites naturales y, de paso, buscar un lugar donde obtener mejores condiciones tributarias. El lugar elegido fue la isla de la Higuerita, protegida por un cordón litoral arenoso, la Barra, a algunos cientos de metros de la Tuta hacia el nordeste, en la zona de marismas y esteros existentes entre Ayamonte y La Redondela, y libre, al menos en principio, de las administraciones tributarias aledañas mencionadas. Estas condiciones hicieron de esta isla el lugar idóneo al que se trasladará el grueso de los asentamientos Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Puerto_de_Isla_Cristina

The municipality of Isla Cristina (20,982 inhabitants in 2008; 4,936 ha) is located on the Gulf of Cádiz, 45 km west of Huelva and 10 km from the border with Portugal. The fishing port of Isla Cristina, the second biggest Spanish sardine port after Vigo, and the first in Spain for the sales of fresh fish, perpetuates an industry initiated by Catalans in the 18th century. Tourism, favoured by 10 km of sandy beaches, is the other main source of income in Isla Cristina.
Established in 1715 near the mouth of river Guadiana, Catalan merchants were granted in 1724 by King Philip V the concession of an island ("isla") where to produce salt fish and to trade it to Catalonia. Each spring, they came back to Andalusia, purchased fish from fishers of Portugal and Andalusia, and salted it; the last shipping of salt fish to Catalonia was scheduled to Novmeber. Every year, the merchants settled the areas of Montegordo (Portugal) and La Tuta and La Mojarra, today in the middle of the Isla Cristina salt marshes ("marismas"). On 1 November 1755, the tidal wave caused by the Lisbon earthquake destroyed the merchants' headquarters; the next season, the merchants built the first permanent settlement on the island, an enclave watched by José Faneca and his family. Faneca built a well near a fig-tree ("higuera"), which gave its name to the place, La Figuereta / La Higuerita / La Figarilla.

The enclave was progressively settled by Catalans, Andalusians, Valencians and Portuguese. In 1774-1776, the Marquis of Pombal founded the Royal Town of San Antonio as the Portuguese capital of salt fish. To force the fishers of Montegordo to move to the new town, the Marquis ordered to burn down their homes, which indeed caused them to settle to La Higuerita. The increase in population and wealth of the island triggerred the interest of the lord of Ayamonte and the town of La Redondela, both claiming jurisdiction (and tax collection) over La Higuerita. Upon the fishers' request, the island was declared property of the Navy by Charles III in April 1788. In 1802, the islanders were granted administrative independence as Real Isla de la Higuerita. Made an ordinary municipality in 1833, the island was renamed Isla Cristina the next year, as a tribute to Regent Queen Maria Cristina. Font: http://flagspot.net/flags/es-h-ict.html