En els últims trenta anys, la nostra llengua ha experimentat fenòmens completament nous en la seva història. En destaquen, per la importància, la introducció en àmbits com l'ensenyament i els mitjans -que durant anys li havien estat vetats, en benefici de la llengua oficial única- i la incorporació al nostre idioma -per motivacions sovint d'ordre familiar, però també de promoció social- de molts castellanoparlants. Sense aquests dos fenòmens, potser a hores d'ara la llengua del país fóra poc més que un idioma relicte i sense viabilitat, i, per tant, aquests fets s'han de comptabilitzar en l'apartat dels guanys. Però, al mateix temps, tot plegat ha sotmès el nostre sistema lingüístic a unes tensions d'una gran intensitat.
La introducció de l'idioma en els àmbits de l'ensenyament i els mitjans, que ja va tenir un assaig interromput i d'abast limitat durant la Generalitat republicana, no és més que la continuació natural, adaptada als temps actuals, de la incorporació a la nòmina de llengües amb cultiu literari que es va iniciar en la Renaixença i de la codificació de l'idioma, en les èpoques modernista i noucentista, per situar-lo de ple dret entre les llengües de cultura. És, doncs, un grau més en el desenvolupament de la llengua, que ens relliga amb la història i que ens fa dipositaris d'una gran responsabilitat respecte als que ens han precedit. Però, després de quaranta anys de clandestinitat i de falta d'institucions, el procés es va haver d'emprendre amb tanta urgència i improvisació que, encara avui, trenta anys després, hi ha aspectes que sembla que es mantinguin entre l'amateurisme i la provisionalitat, i que impedeixen al català accedir a una normalitat comparable a la de les llengües d'estat.
El segon fenomen apuntat, la incorporació de molts castellanoparlants a l'idioma nacional, ha estat quantitativament considerable, sobretot en els grans entorns urbans. Aquest és també, com hem dit, un fet inicialment positiu, però ha tingut com a pesant contrapartida -la correcció política sovint impedeix dir-ho obertament- una multiplicació espectacular dels fenòmens d'interferència lingüística del castellà en el català, que per simple pressió ambiental ja eren prou importants.
De tot plegat, en resulten les tensions a què s'al·ludia més amunt. El català, avui dia, traspua unes vacil·lacions impròpies d'un idioma normal, i la llengua que solen practicar els menuts i adolescents, especialment d'àrees urbanes, està amarada d'interferència. És ben cert que la interferència no és un fet nou, però sí que ho és la profunditat que té en aquests moments. Ja no es tracta dels quatre barbarismes de les generacions precedents, sovint calcs lèxics del castellà, que s'inventariaven en les obretes dedicades a la qüestió i amb què els mestretites del moment feien sentir malament els nostres pares i avis. Ara, el problema -els nous fenòmens d'interferència- abasta nivells més complexos, com la sintaxi, la fonètica i la fraseologia, i dóna lloc a una llengua esmitjada, que perilla d'acabar fàcilment subsumida en el castellà de manera ràpida.
I de tots aquests fenòmens de la nova interferència, que constitueixen un autèntic maremàgnum, un cas paradigmàtic i fonamental per a l'estructura de l'idioma és el que hem gosat batejar amb el nom que dóna títol a aquest article: apronòmia. Es tracta de la progressiva i imparable desaparició dels anomenats pronoms adverbials ( en i hi ), un tret bàsic de la nostra llengua, que la posa en relació amb el francès i l'italià i que li confereix unes característiques diferencials acusades respecte al castellà. Cada cop més parlants ignoren l'ús d'aquests pronoms i els ometen ( Tinc moltes en comptes de En tinc moltes oNo anirem en lloc de No hi anirem) o bé els substitueixen per les formes alternatives del castellà ( Raons, les tinc i no pas [De] Raons, en tinc o A això, no li dono importància en comptes de A això, no hi dono importància ). Sorprenentment, aquest fenomen -que, com tots els processos d'interferència que l'acompanyen, té un reflex evident i profús en l'ensenyament i en els mitjans, que no sembla que disposin de mecanismes efectius per superar-lo- no havia rebut fins ara cap nom per definir-lo. Ja sabem que el nom fa la cosa i, si no hi ha nom, és gairebé com si no hi hagués cosa. Calia, doncs, d'entrada, batejar-lo. Però què més s'hi pot fer?
Si la llengua ens importa de debò, i no es tracta només d'una posa de cara a la galeria, cal fer revertir aquest tipus de fenòmens, que són habituals companys de viatge de la substitució lingüística. I cal fer-ho precisament des dels àmbits que avui dia, en bona mesura, contribueixen involuntàriament a escampar-los i reforçar-los.
Sabem per experiència que els mitjans, a través dels seus serveis lingüístics, l'únic que poden fer és posar-hi pegats, que, malauradament, no sempre arriben a temps. Ens queda, doncs, l'ensenyament, que, com sabem, té un excés de càrrega perquè tothom n'espera més del que pot donar. I, tanmateix, potser encara hi ha alguna cosa a fer. Ens cal finlanditzar l'ensenyament, també en l'aspecte lingüístic i especialment en les etapes inicials, en què l'alumne posa els fonaments de la llengua. Si, a cinc anys, una criatura normal i corrent, en un entorn poc interferit, ja és capaç de desplegar tot el potencial sintàctic dels pronoms hi i en , hem d'aspirar que totes les criatures de la mateixa edat ho puguin fer. I per aconseguir-ho probablement n'hi hauria prou -i no és poc- que els docents de les etapes d'ensenyament infantil i preescolar fossin persones amb la màxima competència i sensibilitat lingüístiques i, per tant, amb el màxim reconeixement social i amb una retribució proporcional. Només així es podria intentar arribar a conferir al màxim nombre d'alumnes una competència sòlida en la llengua del país, que els donaria, de cara a l'edat adulta, les eines lingüístiques necessàries per, si ho volen i si l'entorn social els hi ajuda, poder practicar un idioma normal.
