Les unitats del gorreig

#Psicolabis .

El gorreig és un fenomen universal inherent a la condició humana. En alguns aspectes en què el gorreig implica demanar-te una part del que tu prens, la llengua ha desenvolupat els mots per a referir-se a les unitats mínimes. Vegem-les:

Per a entrepans: un mos
Per al beure: un glop
Per al fumar: una calada

Així, són frases típiques: Que em deixes fer un mos? Me'n dónes un glop. Et faig una calada!

I encara: per al gelat, una llepada o una xarrupada
Per als telèfons, de vegades ja s'expressa amb pregunta-resposta-inclosa: Que-em-deixes-que-faci-un-truc-un-moment?-si?-gràcieeees

En els actes públics hi ha força gent que hi van pel còctel o piscolabis final, i els decep un mer picapica quan esperaven un xeflis! Els canapés ja són fragments concebuts per a fer el petit tast. Per cert, és curiós que es desconeguin les etimologies de cocktail, xeflis, i que no se sàpiga amb certesa la de piscolabis.

El qui no du mai mitjà de transport, va de paquet a la moto. Abans es feia autostop: anem a fer dit. Fins i tot anant amb la pròpia moto o bici es pot gorrejar si xupes roda del que et va a davant!

Si fas un viatge sense pagar i d'amagat ets un polissó. Però si no t'amagues (com els del metro) ja no ets un polissó sinó un galtes. En anglès tenen un adjectiu per a expressar el qui va gorrejant en una activitat: free-rider


Cal dir que de vagades un mos no implica necessàriament una mossegada, com llegim per exemple en aquest text: "una visitant de l'espai exterior, de nom Diana, feia esgarrifar en menjar-se un ratolí d'un sol mos, a V".

Per cert, el mos és bocado i mouthful (mouth'fʊl'):

n.

1. The amount of food or other material that can be placed or held in the mouth at one time.
2. A small amount to be tasted or eaten.
3. A long word, name, or phrase that is difficult to pronounce.

I el glop és un trago i un gulp (gŭlp).

En anglès, però, tant el mouthful com sobretot el gulp posen l'èmfasi en la màxima qualitat que pots mossegar / deglutir / empassar... de manera que no serveixen tan clarament per a demanar un mos o un glopet... sinó que més aviat semblen orientats a queixar-se de quin mouthful o quin gulp que te m'has fotut!!! Potser algú ho té més clar o coneix altres sinònims més adequats...

#Psicolabis

Us proposem aquest debat, amb l'article de Roser Cassany a Vilaweb:

Tothom a cardar

Quim Monzó retreu a Albert Om a 'El convidat' que fes servir l'expressió 'fer sexe', i això ha mogut debat a Twitter · En parlem amb Màrius Serra, Marta Rojals i Joan Olivares

massa barroer). Estic influenciat per l'anglès...' Amb aquesta piulada l'economista Xavier Sala-i-Martín preguntava a Quim Monzó l’expressió correcta en català de l'acció de cardar. '@XSalaimartin La forma habitual és cardar o follar. Avui dia ja no sobten tant com abans. Però, si la persona que ha d'expressar aquesta idea considera que aquests verbs són massa grollers, doncs aleshores hi ha fornicar, copular... Un munt. Però mai 'fer sexe' o 'tenir sexe', que són traduccions googleres de 'to have sex'', va respondreQuim Monzó pocs minuts després. Sala-i-Martín li va agrair l'aclariment.

El debat va sorgir arran del programa 'El convidat' de TV3 d'ahir (vegeu-loíntegre), en què, Albert Om, en una conversa sobre matalassos, va dir que, al llit, a més de dormir, hi feia sexe. 'Tu ets dels que fas sexe? Ho sento, ja hem acabat! Jo faig la migdiada, però mai no faig sexe!', va replicar-li Quim Monzó. A la gent que diu 'fer sexe' o 'tenir sexe', va dir, els arrencaria la pell a tires 'fins que es quedessin en carn viva.'

'Fer sexe', en català, no té cap sentit. Per l'escriptor Màrius Serra, 'és un anglicisme dels últims vint anys i segurament té origen en males traduccions de l'anglès, sovint filtrades pel castellà, de films i de revistes americanes'. Serra aplaudeix el gest de Monzó i, en declaracions a VilaWeb, el felicita i advoca per convèncer les noves generacions de 'tornar a cardar, com s'ha fet sempre, i a deixar-se d'històries'. 'Com i de quina manera hem de cardar els catalans és un debat que tard o d'hora calia recuperar', diu, sobretot tenint en compte que en la nostra llengua hi ha una oferta amplíssima per a referir-se a tota mena d'actes sexuals.

'Només de sentir això de 'fer sexe' ja et passen les ganes de fer cap cosa', s'exclama l'escriptor valencià de novel·les eròtiques Joan Olivares, que apunta algunes fórmules equivalents més populars i valencianes: 'pergar-ne un', 'llaurar el bancalet' o, simplement, 'fer-ho', una expressió que, d'altra banda, revela el valor universal de l'acte.

'To have sex' ('tenir sexe', en una traducció literal de l'anglès), podria ser l'origen d'aquesta deformació de la llengua. Però Serra n'hi afegeix una altra: 'fer sexe també pot ser una mala evolució del 'fer l'amor', empesa per un atac de carrinclonisme'. Per l'escriptora Marta Rojals, que diu que mai fins ara no havia sentit dir 'fer sexe' o 'tenir sexe', el que s'ha de fer és 'cucar', expressió originària de les Garrigues. 'És la manera més bonica, fina, i agradable que he sentit per a referir-s'hi; mira si és maca que és el que fan les bestioles i el jovent ho ha incorporat de manera natural al llenguatge popular'. És força habitual sentir dir que 'els matrimonis fan l'amor i les parelles follen', diu Rojals, que considera que l'ambientació pretesament romàntica que s'implicita dins de 'fer l'amor', avui dia queda lluny de tot joc sexual que tingui quelcom de murri o descarat.

'Fer l'amor és una expressió que ha passat a ser massa tova per a parlar de sexe per qui vulgui ser més asèptic', diu Serra. De fet, explica, en textos i poemes de català antic, 'fer l'amor era equiparable a tot el procés de festeig que, en funció de l'èxit, podia culminar o no en l'acció de fornicar'.

De sinònims n'hi ha per donar i per vendre. Serra n'aporta uns quants més: 'a Hostalric rostollen, i, a Vilanova, pitgen; allà, els que més carden, són els pitjaires, els que es passen la nit pitjant; i, a ponent, tots, joves i grans, catxen; tot això, a banda de 'fotre un clau', que és la fórmula més popular explícita de totes.' 

'Follar', trepitjar raïm

Tots tres escriptors admeten, això sí, que la fórmula més estesa és la de 'follar'. Ara, 'follar', que en català vol dir trepitjar el raïm, i, com recorda Serra, 'és un castellanisme si el que volem és referir-nos a l'acció de cardar.' El mateix president Mas va sorprendre tothom quan, en un programa radiofònic de RAC1, fa uns quants mesos, admetia amb elegància no haver follat mai, atenent-se a l'autèntic signifcat de la paraula.

Ara, el cert és que, follant (el raïm), com diu Serra, el cos executa un moviment que podria recordar l'acte sexual, de la mateixa manera que cardar la llana no deixa de ser una manera de recórrer amb les mans una superfície densa i peluda amb el propòsit d'extreure'n la part realment valuosa.

'L'horticultura dóna molt de si'

Amb permís de les Illes, on, entre d'altres coses, s'hi 'xerrica' a tort i a dret, el territori del país amb més oferta lingüística en aquest àmbit és el País Valencià. La llista seria molt llarga i, com explica Olivares, 'en una sola novel·la puc usar quaranta fórmules diferents per a parlar tant de l'òrgan sexual masculí, com del femení'.

Les preferides? El 'perpal', una peça metàl·lica allargada, que fa funció de palanca, i que prement-ne la punta, s'alça de cop talment com un gran penis erecte. O, si el membre no té la mida esperada, se sol dir: 'Xiquet, xiquet, això que tens és una bajoqueta!'. 'Ací, l'horticultura dóna molt de si', explica Olivares, recordant que seria difícil trobar una fruita i o una verdura que no formés part, en alguna comarca, de l'ampli ventall d'expressions populars amb reminicències sexuals. De sexe, per tant, n'hi ha molt, però 'se'n fa poc'. I els pebrots, que no ens els toquin.

Autor/s: Roger Cassany

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/3930213/20110921/cardar.html

Ús idoni del lèxic

Reprodueixo l'article d'Eugeni S. Reig publicat en EL PUNT dilluns 6 de juny del 2011
Destaco els continguts centrals per si voleu fer-ne una lectura ràpida.

Eugeni S. Reig

Els parlants hem tingut sempre –i continuem tenint– una idea bastant clara i precisa de les paraules que usem. Potser en alguns casos no tenim una idea tan nítida com per a poder donar una definició rigorosa del vocable en qüestió, però sempre tenim –quan diem un mot determinat– una idea prou clara del seu significat com per a saber de què parlem, què volem dir. Probablement moltes persones no tindran capacitat d’explicar d’una manera concreta i exacta què significa, per exemple, la paraula gènere, però segur que tothom entén què volem dir si diem el gènere humà o si parlem de gènere literari o de gènere de punt. De la mateixa manera, tothom sap de què parlem quan emprem paraules com ara ignorant, colgar, acostar, domèstic, regional o qualsevol altra de la nostra llengua. No debades la llengua l’hem creada nosaltres, els parlants, al llarg de segles i segles de parlar-la, a partir del llatí vulgar que parlaven els nostres avantpassats fa més de mil anys. Una llengua és, fonamentalment, un instrument de comunicació, un instrument que aprofita per a que les persones ens comuniquem les unes amb les altres. Quan algú diu alguna cosa emprant determinades paraules, qui l’escolta ha d’entendre què li vol dir qui li parla. Si no fóra així, la llengua no seria útil per a transmetre’ns idees i conceptes, no ens aprofitaria per a entendre’ns.

Les llegües s’han format evolucionant de manera molt lenta al llarg de moltíssims anys i, en eixe període tan llarg de temps, els parlants hem consensuat inconscientment –o no tan inconscientment– els significats dels vocables. Actualment, en el món globalitzat on vivim, es produïxen interferències d’altres llengües que creen confusió i fan que acabem arraconant i deixant d’emprar –en definitiva, eliminant– paraules de la nostra llengua que hem usat durant segles. Les principals llengües que interferixen amb la nostra –tots nosaltres ho sabem molt bé– són el castellà i l’anglés. Aquesta darrera llengua, molt més del que ens pensem.

Vejam alguns exemples d’interferències d’altres llengües que ens afecten de manera negativa.

El verb ignorar, en la nostra llengua, significa 'no saber'. El verb anglés to ignore, que li sembla moltíssim morfològicament, significa 'no fer cas'. Fins ara, si algú em deia «ignore això que em diu ton pare», jo sabia seguríssim que volia dir-me que ell no sabia les coses que li deia mon pare, que no les coneixia. Actualment, si algú em diu «ignore això que em diu ton pare» ja no sé si vol dir-me que no ho sap o vol dir-me que fa cas omís del que li diu mon pare. Com que, per culpa de l’anglés –o més ben dit, per culpa dels que traduïxen de l’anglés de manera inadequada– hui en dia el verb ignorar ja no té el significat inequívoc que ha tingut sempre, ens veiem obligats a prescindir d’aquest verb tan nostre i empobrim una mica la nostra llengua.

De la mateixa manera, com que en castellà el verb colgar significa 'penjar', nosaltres ara ja no colguem res en terra, ara ho soterrem tot. Ara soterrem les vies del tramvia, els cables del telèfon, les canonades d’aigua potable i tot el que calga. Fins ara, només havíem soterrat els cadàvers de les persones. Els cables o les canonades, les colgàvem. I el cadàver d’un gos o de qualsevol altre animal, també. Només soterràvem les persones. Ara ho soterrem tot i ja no colguem res, no siga cosa que algú es pense que ho pengem.

Per una mala traducció de l’anglés, la paraula santuari, que en la nostra llengua significa i sempre ha significat únicament 'lloc sagrat, església o capella a on es venera la imatge o relíquia d’un sant i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge', ara, a causa de les traduccions barroeres de l’anglés, se li assigna el significat de 'lloc a on u es pot amagar impunement de la justícia'. Estem cansats de llegir i de sentir en els mitjans de comunicació que “tal lloc o tal país és un santuari per a tal grup terrorista”. Volen dir que “en eixe lloc o en eixe país els membres del grup terrorista citat es poden amagar impunement perquè no els perseguirà la policia” però en realitat, en bon català, el que diuen és que “els membres d’eixe grup terrorista van en pelegrinatge al lloc o país en qüestió”. Resulta francament còmic.

Un cas verdaderament lamentable és l’ús i abús del verb apropar. Per a expressar la idea de dur una persona o una cosa més a prop d’un lloc determinat els valencians usem i hem usat sempre el verb acostar. Aquest verb el tenim documentat l’any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És un neologisme que té poc més d’un segle de vida. Com que el significat principal del verb castellà acostar és: «echar o tender a alguien para que duerma o descanse, y con especialidad en la cama», les persones subjugades pel castellà eviten usar aquest verb perquè pensen que algú pot pensar que quan diuen acostar volen dir gitar o ajupir. I damunt, apropar és un castellanisme mental. Com que el castellà de cerca fa acercar, nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem apropar. És un cas claríssim de submissió lingüística. Podem assegurar que l’ús que una persona o una col·lectivitat fa del verb apropar és un clar indicador del seu grau de castellanització.

Que apropar és un calc del castellà –i també proper i apropament– ho vaig tractar detalladament en el meu article ¿Apopem l’estatut? que vaig publicar en El Punt (29/11/2010), en Ciudad de Alcoy (05/12/2010), en InfoMigjorn (15/12/2010), en Levante-EMV (20/12/2010) i en el núm. 48 de la revista Valencia al Habla (abril 2011). Aquesta mateixa qüestió la vaig posar de manifest en els meus articles Castellanismes subtils i Valencià acriaturat i castellanitzat, publicats en els mitjans de comunicació anteriorment citats durant els anys 2009 i 2010. Darrerament, han insistit sobre aquesta qüestió tant J. Leonardo Giménez en l’article Acostar i apropar (Levante-EMV, 06/05/2011) com Jaume Corbera Pou en l’article No us hi apropeu ni el creueu (Diari de Balears, 16/05/2011), articles que han estat publicats també en InfoMigjorn. Tant de bo tot aquest esforç aprofitara per a aconseguir que els catalanoparlants deixaren d’usar apropar –i també proper i apropament– tant en la llengua parlada com en l’escrita i utilitzaren sempre acostar, pròxim i acostament, que és com ho han dit els nostres avantpassats durant segles i segles.

No em trobo el patriu

Llegint La matriu de les dofines se m'ocorre que si les dones, en virtut de la seva condició potencial de mares (mater) tenen una matriu, els homes, en virtut de la nostra condició potencial de pares (pater) hauríem de tenir un patriu.

El problema és que no sé què és el patriu. En tinc? No me'l trobo! 

Potser el patriu hauria de ser el penis. Tot comença i s'acaba en el penis... No sé si a algú se li ocorre que podria ser alguna altra part... 

En tot cas, i tornat estrictament a la llengua, és estrany que patriu no existeixi. Si fins i tot, amb semàntica diversa, tenim matrimoni i patrimoni, per què tenim matriu i no patriu? 

Matriu / Patriu

Matriz / Patriz

Matrix / Patrix

En francès sí que tenen matrice i Patrice, però el Patrici és l'antropònim!

I nosaltres tenim el Patrici però no el matrici o la Matrícia.

Quantes desigualtats i desequilibris!

On hi ha la dolla més propera per recarregar el cotxe?

S'acosten les benzineres d'electricitat. Per cert, com en direm? Sortidors elèctrics?

Si benzinera ve de benzina (o gasolinera de gasolina), afegint -era, podríem dir-ne electreres, o electriciteres. Però no sona del tot bé oi?

Si s'ubiquessin al mateix lloc que les benzineres no caldria un nom nou per a descriure la instal·lació, però no serà així: les ciutats s'emplenaran d'emplaçaments amb sortidors / endolls / connectors... ja sigui en pàrquings o en altres llocs.

Se m'ocorre que per a denominar el lloc especialitzat en la càrrega elèctrica se'n digui dolla. On hi ha la dolla més propera?

No cal fer-vos notar la relació amb endollar: el verb endollar significa ficar dins la dolla.

Segons el diccionari, dolla significa cadascuna de les peces metàl·liques, generalment en forma de corona circular, que hi ha en una base d'endoll, on hom introdueix la clavilla per tal d'efectuar una connexió. En un sòcol d'endoll elèctric hi sol haver dues dolles (tres si és trifàsic) on s'acoblen els eixos del connector mascle d'un endoll elèctric.

Més en general, en mecànica, una dolla és una peça que conté una cavitat, generalment cilíndrica, en un dels extrems, amb la finalitat de poder-hi connectar un altre cos en forma d'eix que s'hi acobli, subjectant-lo.

Etimologia: dolla prové del germànic fràncic *dŭlja (tub, canó)

La viquipèdia en fa notar que dolla és hub: darrerament s'ha popularitzat el mot anglès hub, equivalent a connector o dolla, referit a un nus de comunicacions amb base d'operacions, per analogia amb l'element central d'una roda de carro o bicicleta, que està vorejada de dolles on s'endollen els radis que connecten el centre amb l'exterior.

#Mode psicodèlic: En castellà tenen aquella dita que també s'ha traduït al català "on hi tens l'olla no hi posis la polla". Més nostrada en català és l'expressió equivalent "on hi tens la feina no hi posis l'eina". Potser, si la proposta de la dolla progressés, es podria pensar en un "a la dolla, no hi acostis la p...." en el sentit que t'hi pots enrampar.

Astròlegs, astrucs i desastres

Antoni Llull Martí

Ja us vaig parlar un altre dia d’astres i termes relacionats amb l’estelada, però no d’aquests als quals em referiré avui.

El mot astre prové del llatí astrum i aquest del grec ástron, i ja era usual en la nostra llengua en el segle XIII. A més del seu significat de ‘estel’, també prengué durant l’edat mitjana el de ‘fat, predestinació’, i per això es parlava de bon astre i de mal astre per ‘bona sort’ i ‘mala sort’, i també s’usà antigament l’adjectiu astruc per ‘sortat’, i malastruc per ‘desgraciat’. Cap d’aquests mots són usuals en el parlar actual, però Astruc i Bonastre, que durant l’edat mitjana foren usuals com a nom de persona, especialment entre els jueus catalans, han sobreviscut com a llinatges. També hi ha el mot malastrugança, però no s’usa gaire.

Entre els mots derivats d’astre, un dels més coneguts és astrologia ‘ciència dels astres’, i el seu derivat astròleg. Fins ben entrada l’edat moderna la majoria de la gent creia fermament que el destí de les persones i de la humanitat estava escrit en el cel, i que per conèixer-lo només calia saber interpretar els moviments dels cossos celestes, sobretot els del sol, de la lluna i dels planetes, cosa en la qual es declaraven experts els astròlegs, i per això tenien molt de prestigi, encara que en moltes ocasions no encertassin gens ni mica en les seves prediccions.

El prefix des- en mots composts sol convertir el significat de l’element principal del compost en tot el contrari del que tot sol significa, com ocorre amb fer i desfer, conèixer i desconèixer, etc. I així, anteposat a astre amb el seu sentit de ‘sort’ o ‘destí’, significa tot el contrari a astre, amb el sentit de bona sort (recordau que també es diu «ha nascut amb estrella» de qualcú a qui li van molt bé les coses), i sol esser aplicat com a substantiu a un fet perjudicial, generalment amb conseqüències lamentables. De desastre sortí desastrat, i segles enrere es trobaven expressions com home desastrat i cosa desastrada, però fa temps que caigueren en desús. En canvi és molt usual desastrós, que el veim escrit o el sentim molt espesses vegades, i que més valdria no haver-lo d’utilitzar amb tanta freqüència.

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 152)

Controlar el rètol amb un retolador

Examen sona a paraula culta, ancorada en el passat des d'un punt de vista fonètic. De fet, en català va donar lloc de manera natural a eixam. Examen és un mot recuperat per la via culta. El mot llatí examen, -ĭnis, el mateix que donà origen a eixam, tingué també el sentit de 'agulla del fil de la balança', que sobresurt quan hom pesa; d'aquí 'acció de pesar, de sospesar, d'examinar'. I és que exāmen provenia de *ex-ăg-smen, der. de ex-ag(ĕre) 'moure enfora'.

El cert és que els anys de fer servir el mot examen en l'entorn educatiu l'han cremat, a banda d'aquesta sensació de mot antic. Potser és per això que en els darrers lustres s'ha anat substituint per control (tot i que ara -talment com un pèndul- ja torna de nou l'examen)

Control s'ha fet servir més a l'empresa però també està en retrocés. Control és una paraula fonèticament maca, però no adequada per a allò que significa ja que el so de k- inicial és massa dur (és tallant, cut, cortar, i agressiu, cop) i, a més, recorda 'contra' (i no és cap casualitat, com veurem tot seguit).

Per això sovint se l'ha volgut substituir per supervisar, la qual també té un problema, i és que qui et supervisa et 'visa' des de sobre (super-) cosa que també la fa antipàtica.

Personalment, prefereixo 'assegurar', per dos motius:
a) els fonètics que ningú té en compte (no té contraindicacions fonètico-onomatopeiques)
b) els lèxico-semàntics: quan assegurem l'objecte és nítidament el resultat, no la persona. Per contra, quan controlem o supervisem, l'objecte -ho vulguem o no- sempre és o pot ser la persona.

Millor assegurar un resultat que no controlar una persona. Les paraules diuen molt, fins i tot allò que no volem dir.

I d'on ve el control? El seu origen es remunta al llatí però no és tan fàcil com si diguéssim que ve de *controlem. No és així sinó que és més complicat i més interessant: prové de contrārotulāre, que volia dir controlar per registre duplicat; i aquest de contrārotulus (registre dublicat). Finalment, de contrā + rotulus (diminutiu de rota, roda).

I us preguntareu, què hi té a veure una roda aquí? Doncs la mateixa que hi pot haver amb els rètols de les botigues o de qualsevol armari!

Rètol prové del català antic ròtol (document de paper enrotllat), del llatí rotŭlus, forma masculina de rotŭla, diminutiu de rota (aquí ens apareix de nou la roda!), d'on es derivà retolar.

Per cert que ja haureu percebut que la ròtula del genoll i el retolador estan fets de la mateixa matèria etimològica: la roda o rota llatina!

I per més modern que sembli el mot controller ja veieu que la seva feina etimològicament deu ser ben senzilla: supervisar un doble registre! I quedi clar que no ens referim a una comptabilitat doble sinó a un sistema d'assegurament per a evitar errors o fraus.

Les abreviacions

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 101)

Les abreviacions

Ramon Sangles i Moles

Les abreviacions són escurçaments de paraules amb la finalitat d’es­tal­­viar espai en els escrits i de guanyar temps a l’hora d’escriure, però no se n’ha d’abusar dins el cos del text. La paraula abrevia­ció en­­­globa tres menes d’escurçaments:

— les abreviatures (àlg., bibl., etc., Ll.);

— les sigles (AGFA, CGB, UNESCO) i els acrònims (làser, mòdem, Pimec);

— els símbols: Be (beril·li), + (més), & (lligadura de l’et llatí = i), $ (dòlar).

Sobre les ABREVIATURES (consideracions generals)

—  Duen sempre un punt final (no l’hi posem si després de l’abre­viatura hi ha punts suspensius o punt final). De fet, l’única abreviatura permesa a final de frase és etc. Tampoc no posem punt en els ordinals: 1r (1a), 2n (2a), 3r (3a), 4t (4a)...

—  En comptes de punt poden dur barra i hi ometem les preposicions i els articles; aleshores s’anomenen sintètiques: f/n (a favor nostre), c/e (correu electrònic).

—  Pel que fa a la lletra inicial, segueixen les regles de les majúscules-mi­núscules.

—  Les abreviatures d’expressions corresponents a altres llengües s’han de compon­dre, preferiblement, en cursiva. Exs.: n.b. (nota bene), ibid. (ibidem).

—  En l’abreujament d’un nom de pila compost, escriurem cada inicial seguida de punt i sense espai, com ara A.M. Badia i Margarit, i deixarem un espai darrere el punt en la representació de noms com Fran­cesc de B. Moll o George W. Bush.

—  El signe d’enllaç entre dos noms o cognoms s’ha de mantenir. Exs.: Joan-Carles Martí > J.-C. Martí, Jean-Paul Sartre > J.-P. Sartre.

—  Per raó de cons­tituir un so únic o molt lligat les dues o tres primeres lletres, l’a­breujament d’una sèrie de noms el farem amb dos caràcters: Ch. (Charles), Ll. (Lluc), Ll. (Lluís), Tx. (Txomin), Cl. (Clàudia), Gl. (Glòria), Cr. (Cristina), Gr. (Gregori), Ph. (Philippe).

—  Escriurem sense punt i sense espai: aC (abans de Crist), dC (després de Crist). Excepcionalment, aquesta abreviatura (que seria Cr.) no es fa seguint la norma.

—  Llevat d’algunes excepcions que indiquem en la pàgina 108, la inicial no es du­pli­ca per a ex­pres­sar el plural.

Tenim dues classes d’abreviatures

1)  Per suspensió (dit també omissió o truncament), en què, a partir de cert punt, s’omet la part final del mot. En aquest tipus d’abreviatura, la paraula es talla, bé després de la lletra inicial si és una vocal o una consonant simple, com a. (abans), c. (carrer), s. (següent), a.c.s. (al cel sia), n.c. (nom comú), s.d. (sense data); bé després de l’última consonant (incloent-hi dígrafs) que hi ha abans de la primera vocal de cada síl·laba, com: ass. com. (as­sig­natures comunes), class. (classificació), col·l. (col·lecció o col·laborador), corp. (corporació), doc. (do­cument), pl. (plaça), tel. (telèfon), transf. (transferència).

Sobre la pluralització de les abreviatures per truncament sembla que el criteri més estès és el de no posar-hi marca de plural. Tanmateix, en algunes hi ha hagut la tendència, segurament per voler marcar clarament la pluralització, d’afegir-hi la lletra s (i nosaltres ho fem en aquest llibre). Exs.: cols. (columnes), exs. (exem­ples), eds. (edi­­cions), tels. (telèfons), vols. (volums).

2)  Per contracció quan s’ometen algunes lletres, o totes, de l’interior de la pa­raula. En pluralitzar duen marca de plural. Exs.: Sr. / Srs. (senyor -ors), dte. / dtes. (descompte -es), fra. / fres. (factura -es), gna. / gnes. (germana -es).

En abreviatures fetes per contracció el francès no hi posa punt final.

L’italià, a part de fer-les com en català, a vegades també en fa escrivint un punt on comença la contracció; aleshores, no hi posa punt final. Exs.: c.le (centrale), p.zza (piazza), preg.mo (pregiatissimo), reg.ti (regolamenti), sig.ra (signora).

A més de mots, podem abreujar sintagmes; aleshores parlem d’abre­viatures compostes. En aquests casos hem de mantenir totes les partícules (preposicions i ar­ticles), hem de marcar amb un punt tots els abreujaments i hem de deixar un espai entre mot i mot. Ex.: j. de 1a inst. (jutjat de primera instància).

Sobre les SIGLES (consideracions generals)

Les sigles són abreviacions formades per les inicials de dues o més paraules (subs­­tantius i adjectius) que componen noms diversos, propis o comuns.

—  Les escriurem sempre en lletres majúscules i en rodona (malgrat que a vegades representin un text que convencionalment s’escriu en cursiva). Entre les seves lletres no hi ha d’anar cap punt ni cap separació. Excepcionalment poden dur alguna lletra en minúscula, com CiU, el DECat, el DdB (el Diari de Barcelona), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa), la UdG (la Uni­­ver­­­­­sitat de Girona).

—  En la seva composició hi poden intervenir altres caràcters que no siguin lletres (xifres, sím­bols...): TV3, R+D (recerca i desenvolupament).

—  Quan una sigla surti per primera vegada en un text, primer hi anirà el nom des­envolupat (de l’organisme, entitat, empresa...) i a continuació la sigla, escrita en­tre pa­rèntesis. Ara bé, també es pot fer al revés: posar-hi la sigla primer:

• La Universitat Catalana d’Estiu (l’UCE) va ser fundada l’any 1969.

• L’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) va ser fundada l’any 1969.

—  Generalment, les sigles han de correspondre al nom en català. Per tant, direm: el PNB (i no el PNV), els EUA (i no els USA). Les sigles de les cadenes nord-americanes i angleses també s’han de pro­nunciar a la catalana. Exemple: l’ABC, la BBC, la CNN. Per tant, escriurem sols en versió original aquelles sigles l’ús general de les quals ho demani: els GAL, l’FBI, la NASA...

—  Les sigles conserven el gènere i el nombre del nom complet que repre­senten, i quant a l’apostrofació, es té més en compte la pronunciació que no la grafia, com veurem en les que es pronuncien lletrejant (p. 104) o bé sil·labejant (p. 105):

• els EUA (els Estats Units d’Amèrica), la UE (la Unió Europea); etc.

El plural en les sigles

Algunes sigles, per a marcar la pluralització, ho fan reduplicant les inicials (CCOO [Comissions Obre­res], JJOO [Jocs Olímpics], PPCC [Països Catalans]), però aquesta manera de fer l’hem de considerar excepcional.

Ara nosaltres, desitjant de posar una mica d’ordre sobre la pluralització, ens basa­rem en un estudi de Jaume Salvanyà (vegeu Llengua Nacional, 68, pp. 10-12) que els nostres gramàtics han qualificat de ben encertat. Així, doncs, distingirem entre:

a) Sigles que no pluralitzen

Hi ha sigles que s’usen sols en singular, com les que designen noms propis de marques, empreses, organismes, institucions, entitats, associacions, lleis, partits polítics, etc. (H&M, TV3, BBVA, FBI, ACB, OTAN, LAU, ESO, UB, PSC); n’hi ha unes altres que, sense ser noms propis, tampoc no solen pluralitzar (HTML, PIB, TNT, IRPF, KO, XXL, etc).

b) Sigles que convé de pluralitzar

Hi ha moltes sigles, sobre les quals la majoria de llibres d’estil existents no ad­meten la pluralització, que aquell aprofundit estudi ens demostra que sí que han de poder dur afegida la lletra s (amb minúscula) al final. I han de poder pluralitzar perquè, en el moment en què les pronunciem com si fossin un nom (tant si és lletrejant-les com si no), tendim a donar-los forma de plural. Lògicament, si pronunciem els ce-des, escriurem els CDs; igualment farem: dos BMWs (dit dos be-ema-ves) / les BTTs (dit be-te-tes) / els CAPs (dit caps) / els CNLs (dit ce-ena-eles) / els CD-ROMs (dit ce-de-roms) / els DVDs (dit de-ve-des) / els EROs (dit eros) / les ETTs (dit e-te-tes) / els GPSs (dit ge-pe-esses) / els IVAs (dit ives) / les ONGs (dit o-ena-ges) / les OPAs (dit opes) / els SMSs (dit essa-ema-esses) / les TACs (dit tacs) / els USBs (dit u-essa-bes), etc. Fer que sols pluralitzi l’article és poc natural perquè crea una divergència incòmoda amb la llengua oral, i també és incoherent amb la gramàtica, que indica que l’article ha de concordar en nombre amb el nom. Això, a part del fet que la sigla es pot fer servir sense article.

Pronunciació de les sigles

—  Hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra (UGT) i sigles que es pro­nun­cien com si fossin una sola paraula (OTAN). Vigilem de pronunciar amb s sorda la c, per exemple, de BBC, de CNT, de l’IPC...

—  Pel que fa al seu gènere i al seu nombre, pensem que el parlant les concep com un tot, i fa de la primera paraula de l’enunciat el mot significatiu: la UOC (la Uni­­versitat Oberta de Catalunya), el MEC (el Ministeri d’Educació i Ciència), els CAPs (els centres d’atenció primària)...

Hi ha casos, però, en què el gènere es pren d’un terme genèric sobreentès, que no és explícit en la denominació. Això passa sobretot amb termes com empresa, com­panyia, societat, etc.:

• la IBM (la companyia), l’IBM (l’ordinador)...

Sigles pronunciades lletra per lletra (i apostrofació)

En les sigles lletrejades, el gènere i el nombre de la paraula primària de l’enunciat determinarà la classe d’article. Si la primera lletra de la sigla comença per vocal o per una consonant el nom de la qual té vocal inicial (f, h, l, m, n, r, s, x), apostrofarem els arti­cles el i la (o la preposició de, si escau). L’article femení la no s’apostrofa quan la vocal inicial sigui una i o una u àtones (la unió, la unitat, la universitat, la inspecció, la internacional...).

Aleshores, procedirem així: l’ADSL (l’a-de-essa-éla), l’FPC (l’efa-pe-cé [la Fundació Politècnica de Catalunya]), l’IRPF (l’i-erra-pe-éfa [l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques]), la UAB (la u-a-bé [la Universitat Autònoma de Barcelona]), la UB (la u-bé), la UCD (la u-ce-dé [la Unió de Centre Democràtic]), la UGT (la u-ge-té [la Unió General de Treballadors]), la UIB (la u-i-bé [la Universitat de les Illes Balears]), la UPC (la u-pe-cé [la Unió de Pagesos de Catalunya]), l’URL (l’u-erra-éla [el localitzador o identificador d’usuaris]).

Vegem més exemples de com el gènere del mot prin­cipal de la sigla determina la classe d’article, el o la, que hi hem de posar: el BCD (el Banc Català de Des­­­envolupament), la BBC (la Companyia Britànica de Ra­dio­di­­fusió), l’FBI (l’Ofi­cina Federal d’Investigació), l’FMI (el Fons Mone­tari Internacional), l’FNC (el Front Nacional de Catalunya), l’FP (la for­mació professional), l’HTML (el llen­guatge de marcatge d’hipertext), l’IBM (el Comerç Internacional de Màquines d’O­ficina), la IBM (la Companyia Internacional de Màquines d’O­ficina), la ICC (la Cambra Inter­na­cional de Comerç), la ITV (la inspecció tècnica de vehicles), el KGB (el Co­mitè de Seguretat de l’Estat), l’LSD (una droga [dietilamida d’àcid lisèrgic]), l’OIT (l’Or­ga­nització Internacional del Treball), l’OJD (l’Oficina de Justificació de la Distri­bució), l’MDT (el Moviment de Defensa de la Terra), l’ONG (l’or­ganització no governamental), el PNB (el Partit Nacionalista Basc), l’RFA (la Re­pública Federal Alemanya), l’SCI (el Servei Civil Internacional), l’SCSI (la interfície d’entrada-sortida de dispositius pe­rifèrics), l’SLD (el Semi­nari Laical Diocesà), l’SMI (el sistema mo­ne­tari inter­na­cional), l’SNCF (la So­cie­tat Nacional de Ferrocarrils Francesos), l’SPD (el Seminari del Poble de Déu), la TDT (la Televisió Digital Terrestre), la UCC (la Convenció Universal del Copyright), la UE (la Unió Europea), la UHF (la fre­qüèn­cia ultraalta), la UIEA (la Unió Internacional d’Estudiants d’Arquitectura), la VHF (la freqüència molt alta), el VHS (el sistema de vídeo domèstic).

Sigles pronunciades com una paraula, sil·labejant (i apostrofació)

En les sigles pronunciades com un mot hi aplicarem la norma general de l’a­postrofació (veg. pp. 112-113): l’AFI (l’Associació Fonètica Internacional), l’API (l’agent de la propietat immobiliària), el CADCI (el Centre Autonomista de Dependents del Co­­merç i la Indústria), l’EPIC (el disseny de circuits analògics integrats), la FAO (l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura), la FNAC (la Fe­de­­­ració Nacional de Compres per Directius), l’ICE (l’Institut de Ciències de l’Educació), l’ISO (l’Or­ganització Internacional de Normalització), l’IVA (l’impost sobre el valor afegit), l’OIT (l’Organització Internacional del Tre­­ball), l’OPA (l’oferta pública d’ad­qui­sició), el PSI (el Partit Socialista Internacional), el PSUC (el Partit Socialista Uni­ficat de Catalunya), el RACC (el Reial Automòbil Club de Catalunya), la RAC (la Ràdio Associació de Catalunya), la SGAB (la Socie­tat General d’Aigües de Barcelona), l’SGEN (el Sindicat General d’Educació Nacional), la UAL (la Unitat d’Assessorament Lingüístic), l’UCE (la Universitat Catalana d’Estiu [la u és tònica]), l’UCI (la unitat de cures intensives), la UEFA (la Unió d’Associacions Europees de Futbol), l’URSS (la Unió de Repú­bliques Socialistes Soviètiques), l’USC (la Unió Socialista de Catalunya), la USEP (la Unió Esportiva d’Escoles Primàries), l’UVI (la Unitat de Vigilància In­­­ten­siva).

En les sigles començades per i seguida de vocal hi ha vacil·lació entre pronunciar la i com si fos una consonant (tipus el iot) o com si fos una vocal (tipus l’ió): la IA o l’IA (la in­tel·­ligència artificial), la IATA (l’Associació Inter­na­­cional del Transport Aeri), la IEA (l’Agència Internacional de l’Energia), el IEC o l’IEC (l’Ins­titut d’Estudis Cata­lans), l’IES (l’Institut d’Educació Secundària), el IEU o l’IEU (l’Institut d’Estudis Urbanístics), el IOR o l’IOR (l’Institut per a les Obres de Religió), el IUT o l’IUT (l’Institut Universitari de Tecnologia), etc.

Notes

—  Davant essa líquida, d’acord amb les normes generals, no apostrofem l’article femení la (ni la preposició de) com, per exemple, la SGAB. En la pàgina 113 veiem que tampoc no s’apostrofa la Scala. Si apos­trofem l’staff, l’scherzo o l’statu quo és perquè són noms masculins (veg. p. 112).

—  No apostrofarem mai la preposició de. Exs.: de HB, de SCSI (vegeu p. 113).

—  Les vocals àtones de les sigles que es llegeixen com si fossin una paraula es poden neutralitzar o no. Passa el mateix amb els acrònims. Caldrà valorar en cada cas el grau d’arrelament en la parla comuna. Nosaltres, tanmateix, aconsellem de no neutralitzar d’una manera precipitada. Exemple: Renfe.

Sigles que es pronuncien desenvolupades

Hi ha sigles que no solen dir-se lletra per lletra ni com una paraula, sinó desplegant-se: ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), CGPJ (Consell General del Poder Judicial), SPL (Secretaria de Política Lingüística), DGLC (Diccionari general de la llengua catalana).

Sobre els ACRÒNIMS (consideracions generals)

Un acrònim (del grec akroj ‘extrem’ i onoma ‘nom’) és un mot format de frag­ments, normalment síl·labes inicials de les paraules que formen la denominació a abreujar (i hi poden intervenir tant subs­tantius com adjectius i preposicions o conjuncions). El pronunciem sempre com una paraula i sols n’escrivim amb ma­­­júscula la lletra inicial (encara que a vegades, volent imitar les sigles, hom hi escriu totes les lletres amb majúscula). Per exemple: Eumo (Escola Universitària de Mestres d’Osona), Termcat (Terminologia cata­lana), In­ca­­sol (Institut Català del Sòl), Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Cata­lunya). A vegades els acrònims es lexicalitzen i donen lloc a un nom comú (bit, làser, ovni, pime, píxel, radar, sida, mòdem...); aleshores els escrivim amb minúscula.

Sobre els SÍMBOLS (consideracions generals)

—  Els símbols (formats de lletres o signes) indiquen magnituds físiques, mo­ne­des, ele­­­ments químics, etc., i són establerts sovint per organismes inter­nacionals.

—  S’escriuen en lletra rodona, majúscula o minúscula, segons cada cas. Si pro­ve­nen d’un nom propi, la primera lletra anirà amb majús­cula (però no quan s'escriu el mot sencer). També es­criurem amb majúscula la primera lletra del símbol dels elements químics: He (heli), S (sofre) i la lletra del símbol dels punts cardinals: N (nord), S (sud), E (est), O (oest), NO (nord-oest) SE (sud-est).

—  No s’apostrofen (ni els articles definits el i la ni la preposició de), ni duen espais entremig, ni punt final ni marques de plural. Es llegeixen desplegant-los.

—  Són d’ús freqüent en gràfics i sobreimpressions en pantalla per a reforçar l’ex­­­­pli­cació dels textos informatius. En canvi, no són recomanables ni habi­tuals en­mig d’un text convencional, on solament els farem servir si les formes des­en­volu­pades no hi caben o si els hem de repetir moltes vegades.