Les abreviacions

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 101)

Les abreviacions

Ramon Sangles i Moles

Les abreviacions són escurçaments de paraules amb la finalitat d’es­tal­­viar espai en els escrits i de guanyar temps a l’hora d’escriure, però no se n’ha d’abusar dins el cos del text. La paraula abrevia­ció en­­­globa tres menes d’escurçaments:

— les abreviatures (àlg., bibl., etc., Ll.);

— les sigles (AGFA, CGB, UNESCO) i els acrònims (làser, mòdem, Pimec);

— els símbols: Be (beril·li), + (més), & (lligadura de l’et llatí = i), $ (dòlar).

Sobre les ABREVIATURES (consideracions generals)

—  Duen sempre un punt final (no l’hi posem si després de l’abre­viatura hi ha punts suspensius o punt final). De fet, l’única abreviatura permesa a final de frase és etc. Tampoc no posem punt en els ordinals: 1r (1a), 2n (2a), 3r (3a), 4t (4a)...

—  En comptes de punt poden dur barra i hi ometem les preposicions i els articles; aleshores s’anomenen sintètiques: f/n (a favor nostre), c/e (correu electrònic).

—  Pel que fa a la lletra inicial, segueixen les regles de les majúscules-mi­núscules.

—  Les abreviatures d’expressions corresponents a altres llengües s’han de compon­dre, preferiblement, en cursiva. Exs.: n.b. (nota bene), ibid. (ibidem).

—  En l’abreujament d’un nom de pila compost, escriurem cada inicial seguida de punt i sense espai, com ara A.M. Badia i Margarit, i deixarem un espai darrere el punt en la representació de noms com Fran­cesc de B. Moll o George W. Bush.

—  El signe d’enllaç entre dos noms o cognoms s’ha de mantenir. Exs.: Joan-Carles Martí > J.-C. Martí, Jean-Paul Sartre > J.-P. Sartre.

—  Per raó de cons­tituir un so únic o molt lligat les dues o tres primeres lletres, l’a­breujament d’una sèrie de noms el farem amb dos caràcters: Ch. (Charles), Ll. (Lluc), Ll. (Lluís), Tx. (Txomin), Cl. (Clàudia), Gl. (Glòria), Cr. (Cristina), Gr. (Gregori), Ph. (Philippe).

—  Escriurem sense punt i sense espai: aC (abans de Crist), dC (després de Crist). Excepcionalment, aquesta abreviatura (que seria Cr.) no es fa seguint la norma.

—  Llevat d’algunes excepcions que indiquem en la pàgina 108, la inicial no es du­pli­ca per a ex­pres­sar el plural.

Tenim dues classes d’abreviatures

1)  Per suspensió (dit també omissió o truncament), en què, a partir de cert punt, s’omet la part final del mot. En aquest tipus d’abreviatura, la paraula es talla, bé després de la lletra inicial si és una vocal o una consonant simple, com a. (abans), c. (carrer), s. (següent), a.c.s. (al cel sia), n.c. (nom comú), s.d. (sense data); bé després de l’última consonant (incloent-hi dígrafs) que hi ha abans de la primera vocal de cada síl·laba, com: ass. com. (as­sig­natures comunes), class. (classificació), col·l. (col·lecció o col·laborador), corp. (corporació), doc. (do­cument), pl. (plaça), tel. (telèfon), transf. (transferència).

Sobre la pluralització de les abreviatures per truncament sembla que el criteri més estès és el de no posar-hi marca de plural. Tanmateix, en algunes hi ha hagut la tendència, segurament per voler marcar clarament la pluralització, d’afegir-hi la lletra s (i nosaltres ho fem en aquest llibre). Exs.: cols. (columnes), exs. (exem­ples), eds. (edi­­cions), tels. (telèfons), vols. (volums).

2)  Per contracció quan s’ometen algunes lletres, o totes, de l’interior de la pa­raula. En pluralitzar duen marca de plural. Exs.: Sr. / Srs. (senyor -ors), dte. / dtes. (descompte -es), fra. / fres. (factura -es), gna. / gnes. (germana -es).

En abreviatures fetes per contracció el francès no hi posa punt final.

L’italià, a part de fer-les com en català, a vegades també en fa escrivint un punt on comença la contracció; aleshores, no hi posa punt final. Exs.: c.le (centrale), p.zza (piazza), preg.mo (pregiatissimo), reg.ti (regolamenti), sig.ra (signora).

A més de mots, podem abreujar sintagmes; aleshores parlem d’abre­viatures compostes. En aquests casos hem de mantenir totes les partícules (preposicions i ar­ticles), hem de marcar amb un punt tots els abreujaments i hem de deixar un espai entre mot i mot. Ex.: j. de 1a inst. (jutjat de primera instància).

Sobre les SIGLES (consideracions generals)

Les sigles són abreviacions formades per les inicials de dues o més paraules (subs­­tantius i adjectius) que componen noms diversos, propis o comuns.

—  Les escriurem sempre en lletres majúscules i en rodona (malgrat que a vegades representin un text que convencionalment s’escriu en cursiva). Entre les seves lletres no hi ha d’anar cap punt ni cap separació. Excepcionalment poden dur alguna lletra en minúscula, com CiU, el DECat, el DdB (el Diari de Barcelona), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa), la UdG (la Uni­­ver­­­­­sitat de Girona).

—  En la seva composició hi poden intervenir altres caràcters que no siguin lletres (xifres, sím­bols...): TV3, R+D (recerca i desenvolupament).

—  Quan una sigla surti per primera vegada en un text, primer hi anirà el nom des­envolupat (de l’organisme, entitat, empresa...) i a continuació la sigla, escrita en­tre pa­rèntesis. Ara bé, també es pot fer al revés: posar-hi la sigla primer:

• La Universitat Catalana d’Estiu (l’UCE) va ser fundada l’any 1969.

• L’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) va ser fundada l’any 1969.

—  Generalment, les sigles han de correspondre al nom en català. Per tant, direm: el PNB (i no el PNV), els EUA (i no els USA). Les sigles de les cadenes nord-americanes i angleses també s’han de pro­nunciar a la catalana. Exemple: l’ABC, la BBC, la CNN. Per tant, escriurem sols en versió original aquelles sigles l’ús general de les quals ho demani: els GAL, l’FBI, la NASA...

—  Les sigles conserven el gènere i el nombre del nom complet que repre­senten, i quant a l’apostrofació, es té més en compte la pronunciació que no la grafia, com veurem en les que es pronuncien lletrejant (p. 104) o bé sil·labejant (p. 105):

• els EUA (els Estats Units d’Amèrica), la UE (la Unió Europea); etc.

El plural en les sigles

Algunes sigles, per a marcar la pluralització, ho fan reduplicant les inicials (CCOO [Comissions Obre­res], JJOO [Jocs Olímpics], PPCC [Països Catalans]), però aquesta manera de fer l’hem de considerar excepcional.

Ara nosaltres, desitjant de posar una mica d’ordre sobre la pluralització, ens basa­rem en un estudi de Jaume Salvanyà (vegeu Llengua Nacional, 68, pp. 10-12) que els nostres gramàtics han qualificat de ben encertat. Així, doncs, distingirem entre:

a) Sigles que no pluralitzen

Hi ha sigles que s’usen sols en singular, com les que designen noms propis de marques, empreses, organismes, institucions, entitats, associacions, lleis, partits polítics, etc. (H&M, TV3, BBVA, FBI, ACB, OTAN, LAU, ESO, UB, PSC); n’hi ha unes altres que, sense ser noms propis, tampoc no solen pluralitzar (HTML, PIB, TNT, IRPF, KO, XXL, etc).

b) Sigles que convé de pluralitzar

Hi ha moltes sigles, sobre les quals la majoria de llibres d’estil existents no ad­meten la pluralització, que aquell aprofundit estudi ens demostra que sí que han de poder dur afegida la lletra s (amb minúscula) al final. I han de poder pluralitzar perquè, en el moment en què les pronunciem com si fossin un nom (tant si és lletrejant-les com si no), tendim a donar-los forma de plural. Lògicament, si pronunciem els ce-des, escriurem els CDs; igualment farem: dos BMWs (dit dos be-ema-ves) / les BTTs (dit be-te-tes) / els CAPs (dit caps) / els CNLs (dit ce-ena-eles) / els CD-ROMs (dit ce-de-roms) / els DVDs (dit de-ve-des) / els EROs (dit eros) / les ETTs (dit e-te-tes) / els GPSs (dit ge-pe-esses) / els IVAs (dit ives) / les ONGs (dit o-ena-ges) / les OPAs (dit opes) / els SMSs (dit essa-ema-esses) / les TACs (dit tacs) / els USBs (dit u-essa-bes), etc. Fer que sols pluralitzi l’article és poc natural perquè crea una divergència incòmoda amb la llengua oral, i també és incoherent amb la gramàtica, que indica que l’article ha de concordar en nombre amb el nom. Això, a part del fet que la sigla es pot fer servir sense article.

Pronunciació de les sigles

—  Hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra (UGT) i sigles que es pro­nun­cien com si fossin una sola paraula (OTAN). Vigilem de pronunciar amb s sorda la c, per exemple, de BBC, de CNT, de l’IPC...

—  Pel que fa al seu gènere i al seu nombre, pensem que el parlant les concep com un tot, i fa de la primera paraula de l’enunciat el mot significatiu: la UOC (la Uni­­versitat Oberta de Catalunya), el MEC (el Ministeri d’Educació i Ciència), els CAPs (els centres d’atenció primària)...

Hi ha casos, però, en què el gènere es pren d’un terme genèric sobreentès, que no és explícit en la denominació. Això passa sobretot amb termes com empresa, com­panyia, societat, etc.:

• la IBM (la companyia), l’IBM (l’ordinador)...

Sigles pronunciades lletra per lletra (i apostrofació)

En les sigles lletrejades, el gènere i el nombre de la paraula primària de l’enunciat determinarà la classe d’article. Si la primera lletra de la sigla comença per vocal o per una consonant el nom de la qual té vocal inicial (f, h, l, m, n, r, s, x), apostrofarem els arti­cles el i la (o la preposició de, si escau). L’article femení la no s’apostrofa quan la vocal inicial sigui una i o una u àtones (la unió, la unitat, la universitat, la inspecció, la internacional...).

Aleshores, procedirem així: l’ADSL (l’a-de-essa-éla), l’FPC (l’efa-pe-cé [la Fundació Politècnica de Catalunya]), l’IRPF (l’i-erra-pe-éfa [l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques]), la UAB (la u-a-bé [la Universitat Autònoma de Barcelona]), la UB (la u-bé), la UCD (la u-ce-dé [la Unió de Centre Democràtic]), la UGT (la u-ge-té [la Unió General de Treballadors]), la UIB (la u-i-bé [la Universitat de les Illes Balears]), la UPC (la u-pe-cé [la Unió de Pagesos de Catalunya]), l’URL (l’u-erra-éla [el localitzador o identificador d’usuaris]).

Vegem més exemples de com el gènere del mot prin­cipal de la sigla determina la classe d’article, el o la, que hi hem de posar: el BCD (el Banc Català de Des­­­envolupament), la BBC (la Companyia Britànica de Ra­dio­di­­fusió), l’FBI (l’Ofi­cina Federal d’Investigació), l’FMI (el Fons Mone­tari Internacional), l’FNC (el Front Nacional de Catalunya), l’FP (la for­mació professional), l’HTML (el llen­guatge de marcatge d’hipertext), l’IBM (el Comerç Internacional de Màquines d’O­ficina), la IBM (la Companyia Internacional de Màquines d’O­ficina), la ICC (la Cambra Inter­na­cional de Comerç), la ITV (la inspecció tècnica de vehicles), el KGB (el Co­mitè de Seguretat de l’Estat), l’LSD (una droga [dietilamida d’àcid lisèrgic]), l’OIT (l’Or­ga­nització Internacional del Treball), l’OJD (l’Oficina de Justificació de la Distri­bució), l’MDT (el Moviment de Defensa de la Terra), l’ONG (l’or­ganització no governamental), el PNB (el Partit Nacionalista Basc), l’RFA (la Re­pública Federal Alemanya), l’SCI (el Servei Civil Internacional), l’SCSI (la interfície d’entrada-sortida de dispositius pe­rifèrics), l’SLD (el Semi­nari Laical Diocesà), l’SMI (el sistema mo­ne­tari inter­na­cional), l’SNCF (la So­cie­tat Nacional de Ferrocarrils Francesos), l’SPD (el Seminari del Poble de Déu), la TDT (la Televisió Digital Terrestre), la UCC (la Convenció Universal del Copyright), la UE (la Unió Europea), la UHF (la fre­qüèn­cia ultraalta), la UIEA (la Unió Internacional d’Estudiants d’Arquitectura), la VHF (la freqüència molt alta), el VHS (el sistema de vídeo domèstic).

Sigles pronunciades com una paraula, sil·labejant (i apostrofació)

En les sigles pronunciades com un mot hi aplicarem la norma general de l’a­postrofació (veg. pp. 112-113): l’AFI (l’Associació Fonètica Internacional), l’API (l’agent de la propietat immobiliària), el CADCI (el Centre Autonomista de Dependents del Co­­merç i la Indústria), l’EPIC (el disseny de circuits analògics integrats), la FAO (l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura), la FNAC (la Fe­de­­­ració Nacional de Compres per Directius), l’ICE (l’Institut de Ciències de l’Educació), l’ISO (l’Or­ganització Internacional de Normalització), l’IVA (l’impost sobre el valor afegit), l’OIT (l’Organització Internacional del Tre­­ball), l’OPA (l’oferta pública d’ad­qui­sició), el PSI (el Partit Socialista Internacional), el PSUC (el Partit Socialista Uni­ficat de Catalunya), el RACC (el Reial Automòbil Club de Catalunya), la RAC (la Ràdio Associació de Catalunya), la SGAB (la Socie­tat General d’Aigües de Barcelona), l’SGEN (el Sindicat General d’Educació Nacional), la UAL (la Unitat d’Assessorament Lingüístic), l’UCE (la Universitat Catalana d’Estiu [la u és tònica]), l’UCI (la unitat de cures intensives), la UEFA (la Unió d’Associacions Europees de Futbol), l’URSS (la Unió de Repú­bliques Socialistes Soviètiques), l’USC (la Unió Socialista de Catalunya), la USEP (la Unió Esportiva d’Escoles Primàries), l’UVI (la Unitat de Vigilància In­­­ten­siva).

En les sigles començades per i seguida de vocal hi ha vacil·lació entre pronunciar la i com si fos una consonant (tipus el iot) o com si fos una vocal (tipus l’ió): la IA o l’IA (la in­tel·­ligència artificial), la IATA (l’Associació Inter­na­­cional del Transport Aeri), la IEA (l’Agència Internacional de l’Energia), el IEC o l’IEC (l’Ins­titut d’Estudis Cata­lans), l’IES (l’Institut d’Educació Secundària), el IEU o l’IEU (l’Institut d’Estudis Urbanístics), el IOR o l’IOR (l’Institut per a les Obres de Religió), el IUT o l’IUT (l’Institut Universitari de Tecnologia), etc.

Notes

—  Davant essa líquida, d’acord amb les normes generals, no apostrofem l’article femení la (ni la preposició de) com, per exemple, la SGAB. En la pàgina 113 veiem que tampoc no s’apostrofa la Scala. Si apos­trofem l’staff, l’scherzo o l’statu quo és perquè són noms masculins (veg. p. 112).

—  No apostrofarem mai la preposició de. Exs.: de HB, de SCSI (vegeu p. 113).

—  Les vocals àtones de les sigles que es llegeixen com si fossin una paraula es poden neutralitzar o no. Passa el mateix amb els acrònims. Caldrà valorar en cada cas el grau d’arrelament en la parla comuna. Nosaltres, tanmateix, aconsellem de no neutralitzar d’una manera precipitada. Exemple: Renfe.

Sigles que es pronuncien desenvolupades

Hi ha sigles que no solen dir-se lletra per lletra ni com una paraula, sinó desplegant-se: ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), CGPJ (Consell General del Poder Judicial), SPL (Secretaria de Política Lingüística), DGLC (Diccionari general de la llengua catalana).

Sobre els ACRÒNIMS (consideracions generals)

Un acrònim (del grec akroj ‘extrem’ i onoma ‘nom’) és un mot format de frag­ments, normalment síl·labes inicials de les paraules que formen la denominació a abreujar (i hi poden intervenir tant subs­tantius com adjectius i preposicions o conjuncions). El pronunciem sempre com una paraula i sols n’escrivim amb ma­­­júscula la lletra inicial (encara que a vegades, volent imitar les sigles, hom hi escriu totes les lletres amb majúscula). Per exemple: Eumo (Escola Universitària de Mestres d’Osona), Termcat (Terminologia cata­lana), In­ca­­sol (Institut Català del Sòl), Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Cata­lunya). A vegades els acrònims es lexicalitzen i donen lloc a un nom comú (bit, làser, ovni, pime, píxel, radar, sida, mòdem...); aleshores els escrivim amb minúscula.

Sobre els SÍMBOLS (consideracions generals)

—  Els símbols (formats de lletres o signes) indiquen magnituds físiques, mo­ne­des, ele­­­ments químics, etc., i són establerts sovint per organismes inter­nacionals.

—  S’escriuen en lletra rodona, majúscula o minúscula, segons cada cas. Si pro­ve­nen d’un nom propi, la primera lletra anirà amb majús­cula (però no quan s'escriu el mot sencer). També es­criurem amb majúscula la primera lletra del símbol dels elements químics: He (heli), S (sofre) i la lletra del símbol dels punts cardinals: N (nord), S (sud), E (est), O (oest), NO (nord-oest) SE (sud-est).

—  No s’apostrofen (ni els articles definits el i la ni la preposició de), ni duen espais entremig, ni punt final ni marques de plural. Es llegeixen desplegant-los.

—  Són d’ús freqüent en gràfics i sobreimpressions en pantalla per a reforçar l’ex­­­­pli­cació dels textos informatius. En canvi, no són recomanables ni habi­tuals en­mig d’un text convencional, on solament els farem servir si les formes des­en­volu­pades no hi caben o si els hem de repetir moltes vegades.