D'on ve la V?

Publicat a vilaweb

Autor/s: Laura Ruiz i Trullols

Un recorregut per la infinitat de significats que té i ha tingut aquesta lletra

La mobilització més destacada de l'Onze de Setembre d'enguany serà la gran V que té per objectiu d'omplir la Gran Via i la Diagonal de manifestants per la independència. La ve és una de les lletres de l'abecedari amb més significats: és un insult en algunes cultures i també un gest de la pau. Però de segur que, primer de tot, ens fa pensar en el símbol de la victòria. Hi ha molts fets del passat en què aquesta lletra va tenir un significat especial i un dels més curiosos va passar a Bèlgica, durant l'ocupació nazi: el país es va omplir de ves i tots dos bàndols se les van voler apropiar.

'Victoire' i 'vrijheid'
'Victoire' vol dir victòria en francès i 'vrijheid' significa llibertat en neerlandès. Partint d'això, Victor de Laveleye, que havia estat ministre de Justícia belga, va tenir una idea: proposar a flamencs i valons que omplissin el país de ves, com a símbol de resistència. El 1941 De Lavaleye exercia de director de la versió francòfona de la BBC a Londres, on hi havia el govern a l'exili, i en una emissió va dir: 'Les forces d'ocupació, veient aquest senyal, sempre el mateix, repetit de manera infinita, entendran que són encerclats per una turba de ciutadans, sotjant-los, esperant que en un moment de feblesa cometin el primer error.'

Arran de la crida, van aparèixer pintades a Bèlgica, els Països Baixos i també en alguns indrets del nord de França. La BBC va començar la campanya 'V for Victory' i fou tan popular que el primer ministre britànic, Winston Churchill, va incorporar aquell gest en els discursos. El feia tot sovint, amb un cigar als dits. Més dirigents i països ocupats van començar a emprar aquell símbol, com Charles de Gaulle, que feia una V alçant els braços a molts discursos.

Els nazis, enfurismats per la difusió de la V com a símbol de resistència, van voler apropiar-se'l i van començar a utilitzar-lo en els cartells. Van posar grans ves, per exemple, en alguns dels edificis més emblemàtics de Brussel·les.

A més, com que la V en codi Morse (tres punts i una línia) té el mateix ritme que les primeres notes de la Cinquena Simfonia de Beethoven, durant la guerra tots els programes de la BBC dels països ocupats pels nazis començaven amb aquesta cançó.

L'OTAN va prohibir la V a Iugoslàvia

Durant les guerres de Iugoslàvia, a final del segle passat, com que era un símbol informal recurrent entre els croats i l'utilitzaven per molestar els serbis, l'OTAN va prohibir als seus soldats que fessin el gest. Es pot comprovar en aquesta guia que els van repartir, en què els advertien que 'podia ésser molt ofensiu per als serbis'.

Un símbol de la pau

Els anys 1960, el moviment 'hippy' dels Estats Units va començar a emprar la ve com a símbol de la pau. En les protestes contra la guerra del Vietnam, que arrencà el 1955, era un gest de protesta molt comú.

El president Richard Nixon va servir-se'n en les campanyes electorals i és famosa la imatge en què apareixia, amb els braços aixecats i fent una ve a cada mà, el dia que se'n va anar de la Casa Blanca.

L'apropiació per part de moviments polítics de tot el món

Hi ha molts moviments socials i polítics que han fet seu el gest, des del peronisme de l'Argentina fins al sindicat Solidarnosc de Polònia, als anys 1980. Un dels darrers fou el moviment verd de l'Iran el 2009, que demanava la destitució del president Mahmud Ahmadinejad.

L'origen del símbol de victòria, segons una llegenda anglesa

Una llegenda anglesa diu que el signe de la victòria prové del gest que van fer els arquers que lluitaven a la batalla d'Azincourt durant la guerra dels Cent Anys. Segons aquest relat, els francesos deien que els tallarien els dits que feien servir per disparar l'arc. Però, com que els anglesos van guanyar, quan es va acabar la batalla mostraven orgullosos els seus dits intactes.

Un insult per als anglosaxons

A la majoria del món anglosaxó, llevat dels Estats Units, fer una ve amb el palmell de la mà a l'inrevés de com es fa el símbol de la victòria és un insult tan gros com la nostra botifarra.

Un avantatge, en llengua dels signes

Fer una V amb els dits i fer-la rodar vol dir 'avantatge' en llengua dels signes.

La V a les fotos

És molt habitual de veure japonesos fent-se fotos amb el signe de la V. A aquesta moda japonesa s'hi ha apuntat gent de tot el món. Aquest costum té segurament dues arrels: l'admiració japonesa pel moviment 'hippy' dels anys seixanta i el fet que la patinadora sobre gel Janet Lynn fes el símbol de la pau unes quantes vegades durant els Jocs Olímpics d'hivern a Sapporo. La nord-americana es va fer molt popular perquè va mantenir una actitud positiva i alegre durant tot el torneig, fins i tot quan va caure i va perdre una prova important.

La física, la química i la bioquímica també tenen ves

En física, la ve pot indicar el volum, el voltatge i la velocitat. També és el símbol en el sistema internacional del volt. Així mateix, és el símbol d'un element químic, el vanadi, i en majúscula simbolitza la valina, un dels vint aminoàcids naturals més comuns del planeta.

La V a la televisió i al cinema

El film 'V de Vendetta', basat en la novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd, té per protagonista un personatge misteriós que es diu V i que lluita per la llibertat en un Regne Unit de ficció convertit en estat feixista. La màscara de V és tan famosa que ha esdevingut el símbol d'alguns moviments anarquistes i 'hackers', i dels indignats de l'Occupy Wall Street.

'V' també és el títol de dues sèries sobre extraterrestres de producció nord-americana, l'una de l'any 1984 i l'altra del 2009.

Informació relacionada:
'Ara és l'hora': tots els detalls de la V de la Diada
L'ANC i Òmnium volen convèncer mig milió de votants més per al sí-s

• 
  Winston Churchill
• 
  Un cartell de la campanya de la BBC 'V for Victory'.
• 
  Una pintada amb la V a Bèlgica durant l'ocupació nazi.
• 
  L'edifici de la Borsa de Brussel•les amb un cartell nazi.
• 
  Imatge del moviment verd de l'Iran de l'any 2009.
• 
  John Lennon i Yoko Ono.
• 
  Robbie Williams fent la 'botifarra' anglosaxona.
• 
  Uns nens japonesos fent-se una foto.
• 
  La sèrie 'V'.
• 
  Una imatge de l'Occupy Wall Street l'any 2011.

La batalla semàntica del procés en 38 paraules

Reportatge del diari ARA

El llenguatge és escenari d'un dur combat conceptual

ORIOL MARCH / DAVID MIRÓ

Barcelona | Actualitzada el 02/11/2013 21:49

M. GARCÍA

 

El procés sobiranista es juga, també, en el camp de les paraules. Dret a decidir , estat propi , independència , diàleg i moderació són només alguns dels mots que s'associen al moment polític català i que tant la classe dirigent com els actors mediàtics fan servir per mirar de guanyar la batalla de les idees. "Els marcs conceptuals influeixen en les nostres percepcions polítiques, defineixen l'agenda i creen tant imaginaris com codis", sosté Antoni Gutiérrez-Rubí, consultor de comunicació. "Les revolucions s'han fet explotant els límits del llenguatge, adaptant paraules i creant-ne de noves", defensa el comunicòleg Joan Manuel Tresserras. El diccionari del procés, que repassem en aquestes pàgines, és també una arma política de primer ordre.

Tenint en compte la magnitud del repte -"el més important dels últims tres-cents anys", com li agrada dir al president de la Generalitat, Artur Mas-, els actors que figuren en el mapa del procés lluiten per imposar el seu marc referencial amb un arsenal propi de paraules. Si bé el dret a decidir ha esdevingut un gran èxit per al flanc sobiranista, perquè l'equipara amb el concepte de democràcia -així ho afirma Tresserras-, els partidaris de l'entesa amb Espanya han volgut posar en circulació el diàleg i la moderació . "I qui sigui capaç d'apropiar-se el concepte de diàleg , guanyarà el combat conceptual", sentencia Gutiérrez-Rubí.

Tenen límit les paraules polisèmiques, les que tenen més d'un sentit, o bé el xiclet no es pot allargar fins a l'infinit? "La gent és capaç de veure que li estan imposant un marc abstracte", intercedeix Antoni M. Piqué, consultor expert en mitjans de comunicació. ¿S'està tergiversant el significat de paraules com diàleg i consens a l'hora de mirar de buscar l'entesa entre Catalunya i Espanya? "Si la gent s'adona que n'abuses, et retira la credibilitat. Acaba passant factura", afegeix Piqué.

La utilització del llenguatge amb fins polítics i estratègics no és precisament nova. S'ha anat repetint al llarg de la història. Però sí que existeix un denominador comú, segons aquest expert en mitjans: "Un abús del llenguatge és un abús de poder, i un abús de poder comporta un abús del llenguatge. Quan comença el joc de la manipulació, comences a carregar-te el significat de les paraules".

El context polític català es presta a situacions com aquesta, en la mesura que una mateixa paraula pot dir moltes coses. "Part de la lluita ideològica i política es basa a reassignar el sentit d'algunes paraules. Però això només funciona si és una estratègia molt potent o molt subtil", defensa Tresserras, que insisteix en la importància de les paraules perquè "són l'element bàsic del pensament".

Una crida inconscient
Les paraules, en el context català, "volen fer una crida a l'inconscient del nostre cervell dient-nos què és positiu i què és negatiu", considera Gutiérrez-Rubí. A vegades, segons apunta Piqué, la reiteració d'un llenguatge negatiu o bel·ligerant per part de la premsa de Madrid pot portar a una reacció "irònica" per part de l'audiència catalana. Els conceptes deriva , sedició , separatisme i órdago , constants en alguns mitjans, alimenten el conflicte i acaben, segons els experts consultats, per perdre la credibilitat entre el públic que els rep.

"Les metàfores que recreen imatges són les més potents", argumenta Gutiérrez-Rubí. Potser per això el xoc de trens , temut per a alguns i inevitable per a uns altres, ha fet tanta fortuna per definir la situació política catalana. Una situació que tot seguit repassem en 38 paraules que desgranen i defineixen el procés.

ACORD
Sobre el paper tothom busca un acord. Però per a uns es tracta d'un acord per exercir el dret a decidir i per a d'altres un acord que faci innecessària la consulta. Els que diuen que la consulta ha de ser "acordada", en realitat atorguen a l'estat espanyol el dret de veto.
BRONCA
El concepte de bronca s'oposa al de diàleg . Així, per exemple, La Vanguardia titulava dilluns "Mas crida a recuperar el diàleg i a aparcar la bronca" l'endemà que Pere Navarro l'acusés d'enganyar els catalans amb la consulta.
CENTRALITAT
Totes les enquestes i els resultats del 25-N demostren que la centralitat política del país s'ha mogut cap al sobiranisme. Malgrat això, hi ha forces, com el PSC, que l'assimilen al federalisme i altres, com el PP i Ciutadans, que identifiquen aquest concepte amb la Constitució i el manteniment de l' statu quo . En tot cas, qui aconsegueixi identificar la seva posició com a "central" té bona part de la partida guanyada.
CONSENS
El consens té múltiples lectures. És la confecció d'una majoria per tirar endavant el procés i, al mateix temps, l'esperit que s'invoca quan es branda la Constitució. Forma part, també, del camp semàntic del diàleg i de l'entesa que promouen els partidaris de la tercera via. S'ha d'anar amb compte perquè sovint quan es parla de consens o acord en realitat vol dir dret de veto.
CONSTITUCIÓ
Aprovada el 1978, un 75% de la població actual de Catalunya no l'ha votat. Per al govern espanyol és intocable i, a més, suposa un mur infranquejable contra qualsevol intent de qüestionar la sobirania espanyola única. El PSOE s'obre a reformar-la en sentit federal, però sense incloure-hi el dret a decidir. Els partits sobiranistes sostenen que la carta magna pot permetre la consulta si hi ha voluntat política.
CONSULTA
Els sobiranistes prefereixen aquest terme al de referèndum per treure-li càrrega legal i obrir el ventall de possibilitats per consultar la ciutadania. El concepte s'ha popularitzat i constitueix una clara victòria semàntica del sobiranisme, ja que és més difícil oposar-se a una consulta que a un referèndum.
DEMOCRÀCIA
Un valor que tots els actors del procés fan servir. Cadascú, però, el limita al seu marc corresponent. Per al bloc sobiranista, la democràcia és el dret a votar, i fins i tot es planteja la votació com una manera d'aprofundir en el vincle democràtic entre ciutadans i governants. Per al govern espanyol, la democràcia s'assimila a les regles del joc fixades en la Constitució com a marc legal vigent.
DIÀLEG
És una de les paraules clau del conflicte perquè tothom se la vol apropiar. El diàleg que ofereix Rajoy, però, no inclou la consulta, i això fa que el Govern no el consideri sincer. Tot i això, l' establishment econòmic, per exemple Foment del Treball, el reivindica constantment i alguns mitjans (La Vanguardia titulava divendres «El Govern del PP admet que el diàleg 'comença a caminar'») magnifiquen les ofertes de diàleg de la Moncloa per crear l'efecte que la relació amb Madrid és fluida. D'altres, com l'ARA i El Punt Avui , es mostren molt més escèptics.
DIVISIÓ
La divisió s'oposa a la unitat , de manera que en el procés sobiranista es pot posar l'accent tant en una cosa com en l'altra. Vegem-ne alguns exemples. El País titulava dilluns: "Mas perd suports interns en ple pols sobiranista"; i l'ARA el 20 d'octubre: "El pols sobiranista situa CDC i Unió al caire de la ruptura". La dificultat per als periodistes és trobar el punt just entre les discrepàncies, que hi són, i la unitat, que també hi és en alguns punts bàsics.
DRET A DECIDIR
La popularització de l'expressió dret a decidir és un dels grans triomfs dels sobiranistes perquè situa el debat en termes de drets democràtics i li treu la càrrega política del més clàssic dret a l'autodeterminació . És a dir, és molt més difícil estar en contra del dret a decidir com a principi que contra la independència. El resultat és que les enquestes assenyalen que al voltant del 80% dels catalans estan a favor del dret a decidir. A Espanya aquest concepte s'assimila al de sobirania i no s'accepta. Dimarts UPyD, PP i PSOE (amb l'abstenció del PSC) van aprovar una moció contra la "fal·làcia del dret a decidir".
DUI
Declaració unilateral d'independència. És la fórmula preferida per l'independentisme més abrandat. Duran va advertir a Rajoy al Congrés el 16 de novembre que si no feia cap pas es trobaria amb una DUI.
ELITS
Emparades en la sigil·lositat, les elits econòmiques del país i els cercles de poder -un poder a vegades més gran que el que tenen els representants polítics- arrufen el nas davant del procés. Busquen l'entesa, però són minoria (José Manuel Lara és l'excepció) els representants d'aquest àmbit que es posicionen obertament en contra de la independència. Parlar d'elits, però, té una connotació positiva, ja que és una forma subreptícia d'afirmar que els sectors més ben preparats del país estan en contra del procés.
ESPANYOLISME
Espanyolista seria el que defensa la unitat d'Espanya, però en l'imaginari col·lectiu s'associa al franquisme i a l'extrema dreta, de manera que ni el PP ni Ciutadans se senten còmodes amb l'etiqueta.
'ESTABLISHMENT'
En lloc d'elits potser és més exacte fer servir establishment per definir aquests poders fàctics que maniobren per frenar el procés sobiranista. Els seus punts forts són el poder financer i el mediàtic.
ESTAT PROPI
Per a alguns, equival a la independència en termes clàssics. Per a d'altres, és un ens autònom que podria formar part d'un estat federal o confederal. Mas fa servir aquesta fórmula per evitar la paraula independència , que considera poc exacta en l'Europa integrada i interdependent dels nostres dies. En tot cas, és la fórmula que ha permès a Unió subscriure un programa electoral que per a CDC és inequívocament independentista.
ESTRUCTURES D'ESTAT
El programa electoral de CiU parla de crear "estructures d'estat" per garantir el benestar dels catalans. Un bon exemple seria una hisenda pròpia. Unió va incorporar l'expressió en el seu ideari. Des del camp espanyolista s'acusa els sobiranistes de fer servir aquesta fórmula com a eufemisme per no dir independència.
EUROPA
És l'horitzó al qual aspira el sobiranisme majoritari: convertir-se en un estat dins la UE. Des de les institucions espanyoles -i des de les europees, últimament- es repeteix el missatge segons el qual una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i de l'euro. Si s'aconsegueix fer creïble l'amenaça de l'expulsió d'Europa, el procés sobiranista podria embarrancar.
FRACTURA SOCIAL
Espantall que fa servir el bloc espanyolista per carregar contra la consulta. "El referèndum divideix, Espanya ens uneix", sostenen. José María Aznar va advertir que "abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya". Les formacions sobiranistes insisteixen que l'estat propi ha de servir per arribar a nivells més alts de cohesió social i afirmen que, en tot cas, la fractura ja hi és pel veto a la consulta.
INDEPENDÈNCIA
El clàssic independència (que s'oposa a dependència ) ha estat el clam majoritari a les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys i és una fórmula inequívoca de cara a la comunitat internacional. Artur Mas, però, prefereix parlar d'"estat propi" o "estructures d'estat" en un món "interdependent" com l'actual. Això li serveix a Duran per dir que CiU no és "independentista".
LEGALITAT
La legalitat, per al bloc espanyolista, és la Constitució. Per a ells la consulta no és legal, mentre que per al Govern és qüestió de "voluntat política". La insistència a parlar de legalitat del camp unionista s'explica perquè d'aquesta manera situen la consulta i la independència en el camp de la il·legalitat i, per tant, del delicte.
LLIBERTAT
El gran argument sobiranista és que amb la consulta Catalunya podria assolir la seva "llibertat" com a poble. De fet, l'acord CiU-ERC va ser batejat per alguns com a Pacte per la Llibertat. Des del camp espanyolista també es reclama "llibertat" i consideren que a Catalunya està en perill perquè l'escola i els mitjans de comunicació imposen un "pensament únic".
MAJORIA SILENCIOSA
Invocada pel PP i Ciutadans com a arma per minimitzar la magnitud de les manifestacions de l'Onze de Setembre. La idea que es vol transmetre és que tothom que no participa en les mobilitzacions sobiranistes és perquè hi és clarament contrari. El 12-O, però, va aplegar només unes desenes de milers de persones.
MINORIA SIGIL·LOSA
Són les elits que, a banda i banda del pont aeri, maniobren per crear un clima d'entesa entre Mas i Rajoy, i van aparèixer a la portada de l'ARA del 5 d'octubre. La formen l'alt empresariat i membres d'Unió i del PP. La discreció presideix els seus moviments a favor del "diàleg" i d'aconseguir una sortida al procés aliena a la "trencadissa".
MODERACIÓ
Aquest és un concepte llançat des de l'editorial de La Vanguardia del 27 d'octubre ("Qui tem els moderats?") i que aplega els sectors que defensen una "tercera via" -encaix de Catalunya a Espanya- i amb el "diàleg" encaminat a evitar el xoc entre Catalunya i Espanya. L'etiqueta funciona per oposició: s'entén que qui no és moderat és perquè és radical, i, per tant, extremista.
NACIÓ
En el fons del debat ideològic hi ha el concepte de nació . Al Parlament només el PP i Ciutadans creuen que Catalunya no és una nació, i que, per tant, no té dret a decidir el seu futur. Aquesta postura és àmpliament compartida per l'arc polític espanyol, en què només una minoria defensa altres posicions com la d'Espanya com a "nació de nacions".
PROCÉS
El terme més comú, especialment dins del flanc sobiranista, per definir el camí cap a l'estat propi. El concepte procés indica que existeix una gradualitat en els passos, que convergeixen en l'objectiu final, que és la consecució d'un estat, però sense posar-hi una data concreta.
RADICAL
Què és un radical? ¿Algú entestat en la "deriva" independentista i en la consecució, "sí o sí", d'un estat català? ¿O bé algú que vol fer del procés un exemple de "radicalitat democràtica? Un exemple de paraula reversible que fan servir el bloc unionista i el favorable a la consulta per desacreditar-se mútuament. Desacreditar l'adversari qualificant-lo de radical és un recurs molt vell, ja que la paraula s'associa a l'extremisme i la violència.
REFERÈNDUM
El referèndum és el procediment jurídic pel qual se sotmet a votació popular una llei o un acte administratiu perquè sigui ratificat. La seva convocatòria està regulada en la Constitució i és una competència estatal. Per això, al Parlament de Catalunya està en tràmit una llei de consultes que permetria esquivar el vistiplau de l'Estat.
SANTA ALIANÇA
Concepte creat pel periodista Toni Soler per descriure l'aliança entre sectors econòmics i polítics de Madrid i Barcelona per frenar el procés sobiranista (vegeu l'ARA del 20 de març del 2011). El seu exponent és el lobi Puente Aéreo, molt ben connectat amb els poders polítics.
SECESSIONISME
Parlar de secessió, tot i ser semànticament exacte, té un component negatiu, i per això el camp sobiranista el sol evitar i prefereix parlar de termes positius com emancipació i independència . Així, El Periódico titulava dimarts: «L'opció 'més autogovern' iguala en suport la secessió».
SEPARATISME
És un terme sovint utilitzat per la premsa de Madrid en to despectiu (Franco parlava de "rojos y separatistas "). El separatisme constitueix la voluntat de trencar Espanya, de separar societats, i per tant té un profund significat negatiu.
SOBIRANISME
El sobiranisme és un terme polisèmic que pot assimilar-se a l'independentisme pur i dur, als partidaris d'un estat confederal o fins i tot només als favorables al dret a decidir. La declaració de sobirania del Parlament va ser votada per CiU, ERC, ICV i la CUP (amb reserves). El PSC afirma que és partidari del dret a decidir (i forma part de la comissió parlamentària d'aquest nom que negocia els termes de la consulta i ho va votar al Congrés i al Parlament), però no creu que Catalunya sigui un subjecte polític sobirà.
TERCERA VIA
Camí del mig entre l' statu quo i la independència popularitzat a partir d'un article de Duran i Lleida a La Vanguardia el 23 de setembre. Va des de l'opció confederal de Duran (pacte fiscal i blindatge lingüístic) a la federal de Pere Navarro i el finançament singular de Camacho. El Govern ha desafiat PP i PSOE a presentar una oferta.
TRANSICIÓ NACIONAL
Terme encunyat per Artur Mas al debat d'investidura del 2010. És un camí que tenia la primera etapa en el pacte fiscal, descartat per Rajoy. Inclou els conceptes dret a decidir , consulta i, al final de tot, la consecució d'un estat propi català.
TRENCAMENT
El fantasma que branden des de les institucions espanyoles per advertir del risc de fractura a causa del procés sobiranista. Amb una connotació negativa, el trencament forma part del discurs de PP i Ciutadans.
UNITAT
Un concepte que fan servir tots els actors vinculats al procés. El sobiranisme mira d'exhibir unitat interna, mentre que el PP -i Ciutadans- parlen de la unitat com a valor que emana de la Constitució i que salvaguarda la cohesió d'Espanya.
UNIONISME
D'aroma nord-irlandesa, l' unionisme és un terme que apliquen els sobiranistes als partits que defensen la unitat d'Espanya i estan contra la consulta. Ells prefereixen altres termes com ara constitucionalista i fins i tot demòcrata perquè unionista remet a un escenari de confrontació i fractura.
XOC DE TRENS
Metàfora que exemplifica la por al xoc institucional entre el govern espanyol i l'executiu català i que ha utilitzat Duran al Congrés de Diputats. Les elits el volen evitar i el bloc sobiranista el situa en el moment en què, vetada la consulta i després d'unes plebiscitàries en què guanyi el sí, caldrà situar-se al marge de la legalitat espanyola.

Palabras sin traducción y otras rarezas lingüísticas

Palabras sin traducción y otras rarezas lingüísticas

Una historia de Enrique Alpañés para YOROKOBU.

Un estudiante nadaba con una estudiante en el río. La chica era una deportista y él en cambio era un nadador desastroso. La chica lo amaba perdidamente y tenía tanto tacto que nadaba igual de despacio que él. Pero cuando la natación se acercaba ya a su fin, quiso pagar rápidamente la deuda que tenía con sus aficiones deportivas y se lanzó con rápidas brazadas hacia la orilla. El estudiante intentó avanzar más rápido y tragó agua. Se sintió humillado, puesto en evidencia en su inferioridad física y sintió lítost.

Milan Kundera escribió estas líneas en El Libro de la Risa y el Olvido, publicado en España por Tusquets y traducido casi en su integridad. Casi. Hay una palabra, ‘lítost’ que se mantiene en el checo original. Hace referencia a la agonía que se siente al ser consciente repentinamente de la propia miseria. “He buscado vanamente en otras lenguas el equivalente de esta palabra” asegura Kundera, “me parece difícil que alguien pueda comprender el alma humana sin ella”.

Decir que el español es muy rico es como decir que el gotelé es muy sufrido o que el Rey es muy campechano. Un lugar común que a fuerza de repetirse ha perdido ya su contenido. Según afirma José Antonio Pascual, vicedirector de la Real Academia de la Lengua Española, en el diccionario se registran 88.000 palabras; el inglés (que se suele poner como ejemplo de idioma pobre y con poco vocabulario) registra más de 170.000 definiciones en su diccionario de referencia, el Oxford, aunque también es cierto que ellos abusan más de las palabras compuestas.

“Se suele estimar el léxico de una lengua añadiéndole un 30% al que recogen los diccionarios”, asegura Pascual. Pongamos entonces por caso que hay cerca de 115.000 palabras en castellano. Son muchas, sin duda, pero no suficientes. Cada idioma tiene sus matices, sus inflexiones y sus palabras imposibles de traducir, lítost es solo una de ellas, hay muchas más.

Si un idioma es un reflejo de sus hablantes los alemanes cumplen los tópicos y se revelan como unos trabajadores incansables. Torschlusspanik es el miedo a que las oportunidades disminuyan a medida que nos hacemos viejos, freizeitstress, el estrés del tiempo libre y todas las actividades que haces para ocuparlo.

Pero hay otra palabra, schadenfreude, que ha cobrado más relevancia e incluso se ha tomado prestada en distintos idiomas. Hace referencia al sentimiento de gozo que se produce al observar el sufrimiento ajeno. No es sadismo, no es envidia, es un término intermedio que encarna a la perfección ese ansia (tan común en la prensa rosa) de asistir a la caída a los infiernos de los ídolos, esa risa involuntaria que brota al ver una caída ajena o el gozo interno que nos invade cuando vemos al final de la película que el villano de turno recibe su merecido.

Tenemos que irnos al otro extremo del planeta para encontrar el antónimo de schadenfreude, hablamos de mudita, un concepto budista que hace referencia a la felicidad que genera la felicidad ajena.

También el japonés refleja en su vocabulario la cultura trabajadora de sus gentes, desde la castrense kyoikumama (madre que presiona despiadadamente a sus hijos para que obtengan logros académicos) hasta gaman, la determinación para afrontar los obstáculos en la vida, de persistir frente a desafíos que parecen insuperables.

Pero el término psico-laboral más extraño que tienen los japoneses no es ninguno de los anteriores, es karoshi, una palabra tristemente de moda en el país que hace referencia a la muerte por estrés laboral.

Gigil expresa en filipino lo que sienten todas las abuelas cuando cogen a sus nietos en brazos, esas ganas de morder o pellizcar algo insoportablemente tierno.

Tartle se utiliza en Escocia para denominar ese momento de vacilación cuando vas a presentar a alguien y no recuerdas su nombre.

Boh es probablemente la mejor expresión que tiene el italiano, sirve para decir con solo tres letras que no tienes ni idea.

Más románticos son los árabes que al pronunciar ya’aburnee (literalmente, tú me entierras) aluden al deseo de morir antes que su interlocutor para no tener que soportar su pérdida. Y seguimos con el macabro tema de la muerte, solo hay un idioma conocido para nombrar algo tan desgarrador como la pérdida de un hijo. Hay huérfanos, hay viudos, y en Israel hay hore shakul.

Los franceses no son de palabras sino de expresiones únicas, y sorprenden nombrando conceptos tan concretos como el ingenio de tener la respuesta acertada cuando es demasiado tarde (l’esprit de l’escalier) o pasar la mañana vagueando en la cama (grasse matinée).

No hay nada intraducible y los que se dedican a ello profesionalmente son conscientes. Todo puede solucionarse con un circunloquio, con una palabra equivalente en el fondo y distinta en los matices. Tampoco existe nadie que domine todos los idiomas del mundo (7.105 según ethnologue), así que es un poco exagerado asegurar que hay palabras únicas. Pero sí que existen palabras sin equivalente en la mayoría de los idiomas conocidos, conceptos que por su mayor uso o por la evolución idiomática han derivado en pequeñas rarezas lingüísticas. Joyas hechas palabras.

Vladimir Nabokov, además de escribir Lolita, la tradujo del inglés al ruso, esa y muchas obras más, propias y ajenas. Era un defensor de la traducción literal, sin cambiar ni un ápice (a pesar de que fuera el responsable de que en Rusia no hablen de Alicia sino de Ania en el País de las Maravillas).

Sin embargo, reconocía que había palabras que no tenían traducción posible y hacía hincapié en una: toska. “Ninguna palabra del inglés traduce todas las facetas de toska”, decía el autor.

“En su sentido más profundo, es una sensación de gran angustia espiritual, a menudo sin causa específica. En el aspecto menos mórbido es un dolor sordo del alma, un anhelo sin nada que nada haya que anhelar. En su nivel más bajo, se reduce al hastío, al aburrimiento”.

Tanto toska como lítost hacen referencia a sentimientos. Haciendo un breve repaso nos damos cuenta de que la mayoría de palabras sin traducción lo hacen. Y dicen más de lo que encierra su estricto significado, dicen cosas sobre quien las habla.

http://losfilologos.com/portal/index.php/linguistica/754-palabras-sin-traduccion-y-otras-rarezas-lingueisticas

#Psicolabis

Us proposem aquest debat, amb l'article de Roser Cassany a Vilaweb:

Tothom a cardar

Quim Monzó retreu a Albert Om a 'El convidat' que fes servir l'expressió 'fer sexe', i això ha mogut debat a Twitter · En parlem amb Màrius Serra, Marta Rojals i Joan Olivares

massa barroer). Estic influenciat per l'anglès...' Amb aquesta piulada l'economista Xavier Sala-i-Martín preguntava a Quim Monzó l’expressió correcta en català de l'acció de cardar. '@XSalaimartin La forma habitual és cardar o follar. Avui dia ja no sobten tant com abans. Però, si la persona que ha d'expressar aquesta idea considera que aquests verbs són massa grollers, doncs aleshores hi ha fornicar, copular... Un munt. Però mai 'fer sexe' o 'tenir sexe', que són traduccions googleres de 'to have sex'', va respondreQuim Monzó pocs minuts després. Sala-i-Martín li va agrair l'aclariment.

El debat va sorgir arran del programa 'El convidat' de TV3 d'ahir (vegeu-loíntegre), en què, Albert Om, en una conversa sobre matalassos, va dir que, al llit, a més de dormir, hi feia sexe. 'Tu ets dels que fas sexe? Ho sento, ja hem acabat! Jo faig la migdiada, però mai no faig sexe!', va replicar-li Quim Monzó. A la gent que diu 'fer sexe' o 'tenir sexe', va dir, els arrencaria la pell a tires 'fins que es quedessin en carn viva.'

'Fer sexe', en català, no té cap sentit. Per l'escriptor Màrius Serra, 'és un anglicisme dels últims vint anys i segurament té origen en males traduccions de l'anglès, sovint filtrades pel castellà, de films i de revistes americanes'. Serra aplaudeix el gest de Monzó i, en declaracions a VilaWeb, el felicita i advoca per convèncer les noves generacions de 'tornar a cardar, com s'ha fet sempre, i a deixar-se d'històries'. 'Com i de quina manera hem de cardar els catalans és un debat que tard o d'hora calia recuperar', diu, sobretot tenint en compte que en la nostra llengua hi ha una oferta amplíssima per a referir-se a tota mena d'actes sexuals.

'Només de sentir això de 'fer sexe' ja et passen les ganes de fer cap cosa', s'exclama l'escriptor valencià de novel·les eròtiques Joan Olivares, que apunta algunes fórmules equivalents més populars i valencianes: 'pergar-ne un', 'llaurar el bancalet' o, simplement, 'fer-ho', una expressió que, d'altra banda, revela el valor universal de l'acte.

'To have sex' ('tenir sexe', en una traducció literal de l'anglès), podria ser l'origen d'aquesta deformació de la llengua. Però Serra n'hi afegeix una altra: 'fer sexe també pot ser una mala evolució del 'fer l'amor', empesa per un atac de carrinclonisme'. Per l'escriptora Marta Rojals, que diu que mai fins ara no havia sentit dir 'fer sexe' o 'tenir sexe', el que s'ha de fer és 'cucar', expressió originària de les Garrigues. 'És la manera més bonica, fina, i agradable que he sentit per a referir-s'hi; mira si és maca que és el que fan les bestioles i el jovent ho ha incorporat de manera natural al llenguatge popular'. És força habitual sentir dir que 'els matrimonis fan l'amor i les parelles follen', diu Rojals, que considera que l'ambientació pretesament romàntica que s'implicita dins de 'fer l'amor', avui dia queda lluny de tot joc sexual que tingui quelcom de murri o descarat.

'Fer l'amor és una expressió que ha passat a ser massa tova per a parlar de sexe per qui vulgui ser més asèptic', diu Serra. De fet, explica, en textos i poemes de català antic, 'fer l'amor era equiparable a tot el procés de festeig que, en funció de l'èxit, podia culminar o no en l'acció de fornicar'.

De sinònims n'hi ha per donar i per vendre. Serra n'aporta uns quants més: 'a Hostalric rostollen, i, a Vilanova, pitgen; allà, els que més carden, són els pitjaires, els que es passen la nit pitjant; i, a ponent, tots, joves i grans, catxen; tot això, a banda de 'fotre un clau', que és la fórmula més popular explícita de totes.' 

'Follar', trepitjar raïm

Tots tres escriptors admeten, això sí, que la fórmula més estesa és la de 'follar'. Ara, 'follar', que en català vol dir trepitjar el raïm, i, com recorda Serra, 'és un castellanisme si el que volem és referir-nos a l'acció de cardar.' El mateix president Mas va sorprendre tothom quan, en un programa radiofònic de RAC1, fa uns quants mesos, admetia amb elegància no haver follat mai, atenent-se a l'autèntic signifcat de la paraula.

Ara, el cert és que, follant (el raïm), com diu Serra, el cos executa un moviment que podria recordar l'acte sexual, de la mateixa manera que cardar la llana no deixa de ser una manera de recórrer amb les mans una superfície densa i peluda amb el propòsit d'extreure'n la part realment valuosa.

'L'horticultura dóna molt de si'

Amb permís de les Illes, on, entre d'altres coses, s'hi 'xerrica' a tort i a dret, el territori del país amb més oferta lingüística en aquest àmbit és el País Valencià. La llista seria molt llarga i, com explica Olivares, 'en una sola novel·la puc usar quaranta fórmules diferents per a parlar tant de l'òrgan sexual masculí, com del femení'.

Les preferides? El 'perpal', una peça metàl·lica allargada, que fa funció de palanca, i que prement-ne la punta, s'alça de cop talment com un gran penis erecte. O, si el membre no té la mida esperada, se sol dir: 'Xiquet, xiquet, això que tens és una bajoqueta!'. 'Ací, l'horticultura dóna molt de si', explica Olivares, recordant que seria difícil trobar una fruita i o una verdura que no formés part, en alguna comarca, de l'ampli ventall d'expressions populars amb reminicències sexuals. De sexe, per tant, n'hi ha molt, però 'se'n fa poc'. I els pebrots, que no ens els toquin.

Autor/s: Roger Cassany

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/3930213/20110921/cardar.html

'¿Habla mi idioma?'

Avui em permetreu que no escrigui res i que us proposi una breu reflexió de l'Empar Moliné que em sembla molt adequada per a Psicolabis (i, a més, acaba amb acudit de l'Eugeni!):

'¿Habla mi idioma?'

"El parlant (generalment monolingüe) d'una llengua considera, sense voler, que les altres llengües són traduccions de la seva". Article publicat el 28 de maig

EMPAR MOLINER 

| Actualitzada el 02/08/2011 00:00

Dijous vaig assistir a un moment tan extraordinari que passo a relatar-lo. Estava seccionant (fent la secció) a Catalunya Ràdio quan la Sílvia Cóppulo es va disposar a entrevistar els protagonistes de l'obra Todos eran mis hijos , que es fa al Poliorama. Hi havia els actors Carlos Hipólito, Fran Perea i Manuela Velasco. A l'estudi s'hi parlava català i una de les indígenes -servidora- va dir la paraula "por". Quan ho va sentir, l'encantadora Manuela va exclamar: " Ay! A mi me hace mucha gracia como suena la palabra 'por'". "Per què?", inquirí la indígena. " Es que suena tan distinto del castellano... ", digué. Dominada per la meravella, la indígena va voler saber si aquest fet (que li fes gràcia com sona una paraula) li passava únicament amb el català o també, posem pel cas, en anglès. ¿Li feia gràcia fear, que també és molt diferent de miedo ? " No, no. En inglés no. Sólo en catalán ". I va donar una explicació que diu molt de la seva sensibilitat: " Es que 'por' me suena a porompompó ".

És una magnífica lliçó de sociolingüística. El parlant (generalment monolingüe) d'una llengua considera, sense voler, que les altres llengües són traduccions de la seva. I com que són traduccions de la seva, li sonen bé o no li sonen bé. Por no li sona bé perquè és molt diferent de miedo . És com aquell acudit del gran Eugenio, en què el senyor bàsic deia: " No entiendo como es que los franceses dicen 'fromage' . Con lo fácil que es decir ' queso '..."

Font: http://www.ara.cat/estiu/Habla-mi-idioma_0_527947889.html

Ús idoni del lèxic

Reprodueixo l'article d'Eugeni S. Reig publicat en EL PUNT dilluns 6 de juny del 2011
Destaco els continguts centrals per si voleu fer-ne una lectura ràpida.

Eugeni S. Reig

Els parlants hem tingut sempre –i continuem tenint– una idea bastant clara i precisa de les paraules que usem. Potser en alguns casos no tenim una idea tan nítida com per a poder donar una definició rigorosa del vocable en qüestió, però sempre tenim –quan diem un mot determinat– una idea prou clara del seu significat com per a saber de què parlem, què volem dir. Probablement moltes persones no tindran capacitat d’explicar d’una manera concreta i exacta què significa, per exemple, la paraula gènere, però segur que tothom entén què volem dir si diem el gènere humà o si parlem de gènere literari o de gènere de punt. De la mateixa manera, tothom sap de què parlem quan emprem paraules com ara ignorant, colgar, acostar, domèstic, regional o qualsevol altra de la nostra llengua. No debades la llengua l’hem creada nosaltres, els parlants, al llarg de segles i segles de parlar-la, a partir del llatí vulgar que parlaven els nostres avantpassats fa més de mil anys. Una llengua és, fonamentalment, un instrument de comunicació, un instrument que aprofita per a que les persones ens comuniquem les unes amb les altres. Quan algú diu alguna cosa emprant determinades paraules, qui l’escolta ha d’entendre què li vol dir qui li parla. Si no fóra així, la llengua no seria útil per a transmetre’ns idees i conceptes, no ens aprofitaria per a entendre’ns.

Les llegües s’han format evolucionant de manera molt lenta al llarg de moltíssims anys i, en eixe període tan llarg de temps, els parlants hem consensuat inconscientment –o no tan inconscientment– els significats dels vocables. Actualment, en el món globalitzat on vivim, es produïxen interferències d’altres llengües que creen confusió i fan que acabem arraconant i deixant d’emprar –en definitiva, eliminant– paraules de la nostra llengua que hem usat durant segles. Les principals llengües que interferixen amb la nostra –tots nosaltres ho sabem molt bé– són el castellà i l’anglés. Aquesta darrera llengua, molt més del que ens pensem.

Vejam alguns exemples d’interferències d’altres llengües que ens afecten de manera negativa.

El verb ignorar, en la nostra llengua, significa 'no saber'. El verb anglés to ignore, que li sembla moltíssim morfològicament, significa 'no fer cas'. Fins ara, si algú em deia «ignore això que em diu ton pare», jo sabia seguríssim que volia dir-me que ell no sabia les coses que li deia mon pare, que no les coneixia. Actualment, si algú em diu «ignore això que em diu ton pare» ja no sé si vol dir-me que no ho sap o vol dir-me que fa cas omís del que li diu mon pare. Com que, per culpa de l’anglés –o més ben dit, per culpa dels que traduïxen de l’anglés de manera inadequada– hui en dia el verb ignorar ja no té el significat inequívoc que ha tingut sempre, ens veiem obligats a prescindir d’aquest verb tan nostre i empobrim una mica la nostra llengua.

De la mateixa manera, com que en castellà el verb colgar significa 'penjar', nosaltres ara ja no colguem res en terra, ara ho soterrem tot. Ara soterrem les vies del tramvia, els cables del telèfon, les canonades d’aigua potable i tot el que calga. Fins ara, només havíem soterrat els cadàvers de les persones. Els cables o les canonades, les colgàvem. I el cadàver d’un gos o de qualsevol altre animal, també. Només soterràvem les persones. Ara ho soterrem tot i ja no colguem res, no siga cosa que algú es pense que ho pengem.

Per una mala traducció de l’anglés, la paraula santuari, que en la nostra llengua significa i sempre ha significat únicament 'lloc sagrat, església o capella a on es venera la imatge o relíquia d’un sant i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge', ara, a causa de les traduccions barroeres de l’anglés, se li assigna el significat de 'lloc a on u es pot amagar impunement de la justícia'. Estem cansats de llegir i de sentir en els mitjans de comunicació que “tal lloc o tal país és un santuari per a tal grup terrorista”. Volen dir que “en eixe lloc o en eixe país els membres del grup terrorista citat es poden amagar impunement perquè no els perseguirà la policia” però en realitat, en bon català, el que diuen és que “els membres d’eixe grup terrorista van en pelegrinatge al lloc o país en qüestió”. Resulta francament còmic.

Un cas verdaderament lamentable és l’ús i abús del verb apropar. Per a expressar la idea de dur una persona o una cosa més a prop d’un lloc determinat els valencians usem i hem usat sempre el verb acostar. Aquest verb el tenim documentat l’any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És un neologisme que té poc més d’un segle de vida. Com que el significat principal del verb castellà acostar és: «echar o tender a alguien para que duerma o descanse, y con especialidad en la cama», les persones subjugades pel castellà eviten usar aquest verb perquè pensen que algú pot pensar que quan diuen acostar volen dir gitar o ajupir. I damunt, apropar és un castellanisme mental. Com que el castellà de cerca fa acercar, nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem apropar. És un cas claríssim de submissió lingüística. Podem assegurar que l’ús que una persona o una col·lectivitat fa del verb apropar és un clar indicador del seu grau de castellanització.

Que apropar és un calc del castellà –i també proper i apropament– ho vaig tractar detalladament en el meu article ¿Apopem l’estatut? que vaig publicar en El Punt (29/11/2010), en Ciudad de Alcoy (05/12/2010), en InfoMigjorn (15/12/2010), en Levante-EMV (20/12/2010) i en el núm. 48 de la revista Valencia al Habla (abril 2011). Aquesta mateixa qüestió la vaig posar de manifest en els meus articles Castellanismes subtils i Valencià acriaturat i castellanitzat, publicats en els mitjans de comunicació anteriorment citats durant els anys 2009 i 2010. Darrerament, han insistit sobre aquesta qüestió tant J. Leonardo Giménez en l’article Acostar i apropar (Levante-EMV, 06/05/2011) com Jaume Corbera Pou en l’article No us hi apropeu ni el creueu (Diari de Balears, 16/05/2011), articles que han estat publicats també en InfoMigjorn. Tant de bo tot aquest esforç aprofitara per a aconseguir que els catalanoparlants deixaren d’usar apropar –i també proper i apropament– tant en la llengua parlada com en l’escrita i utilitzaren sempre acostar, pròxim i acostament, que és com ho han dit els nostres avantpassats durant segles i segles.

Idiomes i genètica

Reproduïm i recomanem aquest article publicat al suplement de ciència de l'ARA.cat

L’AUTOR

Daniel Closa

Sóc doctor en biologia i investigador del CSIC a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. A més de la recerca científica pura i dura, fa temps que aprofito les oportunitats de la xarxa per fer una mica de divulgació de la ciència.

Idiomes i genètica

māma mà má mǎ ma?

Segons llegeixo a la Wikipedia, aquesta frase en xinés mandarí vol dir:  Està la mare renyant el cavall de sèsam?A la majoria de nosaltres ens sembla estrany que la síl·laba “ma” vulgui dir tantes coses, però en realitat la gràcia està en els símbols de sobre que indiquen el to amb que es pronuncia la síl·laba. El xinès, a diferència del català o el castellà, és una llengua tonal. Això vol dir que depenent del to amb que es pronuncia una síl·laba, voldrà dir una cosa o una de diferent. No parlem només de fonemes sinó també de “tonemes”.

Això del to, nosaltres ho fem servir en les frases. Amb el to podem saber si una frase és una pregunta o una afirmació. No diem igual “es menja la sopa” que “¿es menja la sopa?”. El to de veu puja i baixa de manera diferent. Però aquests canvis els apliquem únicament a les frases. La gran majoria de llengües que es parlen a Europa són no-tonals (amb les excepcions del basc i el suec, que són entremitjos). En canvi, moltes llengües orientals, africanes o mesoamericanes son tonals. En aquestes els canvis de to modifiquen completament el sentit, no de les frases, sinó de les paraules.

Per això cada “ma” de la frase inicial es pronuncia de manera diferent (en un to diferent) i vol dir una cosa diferent.

Doncs una curiositat de les llengües és que el fet que siguin tonals o no-tonals podria tenir a veure amb la genètica de la població. En concret amb dos gens implicats en el desenvolupament del cervell. Aquests gens s’anomenen ASPM i MCPH. S’ha vist que quan hi ha una mutació que fa que no funcionin, el cervell no es desenvolupa correctament i apareix una malformació anomenada microcefàlia.

Però els gens poden experimentar canvis que, aparentment, no alteren el desenvolupament del cervell. Aquestes formes diferents s’anomenen al·lels, i potser funcionin lleugerament diferent, però segueixen sent viables. I en el cas d’aquests gens es coneix unes formes diferents anomenades ASPM-D i MCPH-D. Hi ha poblacions que tenen sobretot un tipus, mentre que altres grups humans presenten majoritàriament l’altre.

Doncs es va fer un treball on es comparava la distribució d’aquests al·lels amb la de les llengües tonals i no-tonals. I els resultats van ser d’allò més curiosos. Les regions on es parlen llenguatges no-tonals (Europa, Amèrica, Índia…) presentaven les formes ASPM-D i MCPH-D, mentre que allà on els idiomes eren tonals (Xina, Àfrica…) la forma predominant d’aquests gens era l’alternativa.

Que dues coses coincideixin no vol dir necessàriament que tingui una relació de causa i efecte.  Però quan la coincidència apareix en molts grups, la cosa resulta suggerent. A Amèrica o Austràlia hi ha tribus amb idiomes tonals i no-tonals. I allà també coincidien les variants genètiques, de manera que sembla que hi ha alguna cosa més que la casualitat.

Les explicacions són especulatives, però no resulten gaire complicades. Potser tenir els al·lels  ASPM-D i MCPH-D dificulta el reconeixement dels tons a l’hora de parlar. Aleshores, la tendència del grup social és a deixar de fer servir aquesta característica del llenguatge i afavorir els idiomes no-tonals. Sabem que els idiomes evolucionen amb el pas dels segles en funció de molts paràmetres difícils de quantificar. No és estrany que un factor que també participi en aquesta evolució sigui la estructura fina del cervell, que es trobi més còmode fent servir unes estructures lingüístiques que no unes altres.

No és que impedeixi aprendre l’idioma, perquè qualsevol nen pot aprendre qualsevol idioma si l’escolta de petit. Simplement en uns casos caldrà posar-hi més atenció que en altres. Els adults europeus no vàrem créixer sentint parlar xinès i, a sobre, tenim les variants ASPM-D i MCPH-D. Això només voldria dir que ens costarà més aprendre xinès que no pas si tinguéssim funcionant al cervell les variants ASPM i MCPH. O que el japonès, en ser no-tonal ens hauria de ser més fàcil.

I es que l’important per aprendre un idioma, tonal o no, és tenir ganes i interès. Sense això, no hi ha variant genètica que valgui.

Font: http://ciencia.ara.cat/centpeus/2011/02/15/idiomes-i-genetica/ 

Els mesos de l’ any

Publicat en EL PUNT dilluns 15 de novembre del 2010

 Eugeni S. Reig

El calendari romà era, inicialment, lunar. L’any tenia 304 dies i deu mesos que s’anomenaven Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Quinctilis, Sextilis, September, October, Nouember, December. El primer dia de l’any era l’u de març. Posteriorment s’hi varen afegir, a continuació de December, dos mesos més, Januarius i Februarius. Amb aquest canvi l’any va passar a tindre 12 mesos i 354 dies. El 153 a.C. es va decidir que l’any començara l’u de gener en lloc de l’u de març. El calendari continuava sent lunar i bastant inexacte i calia intercalar alguns dies –onze o dotze– per a fer que fóra coherent amb el ritme de la natura. Aquests dies, que no pertanyien a cap mes, s’afegien a continuació del 23 de febrer, quan acabava la Terminàlia, festival en honor del déu Terminus, deïtat tutelar de les fronteres. Juli Cèsar (100-44 a.C.), tribú, summe pontífex, censor, dictador vitalici i imperator, va introduir el calendari solar de 365 dies per tal de substituir l'any lunar. L'any 44 a.C., en què Juli Cèsar va ser assassinat,  el mes Quinctilis es va anomenar, en honor seu i a proposta del cònsol Marc Antoni, Julius, ja que era el mes del seu naixement. En temps d'Octavi Cèsar August (62 a.C.-14 d.C.), nebot i fill adoptiu de Juli Cèsar, el mes Sextilis, per un senatusconsultum del 23 a.C., va ser anomenat Augustus en honor de l’emperador.

Els noms dels mesos de l’any en valencià són: gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre. Estudiem-los per separat.

Gener

El nom del primer mes de l’any deriva del llatí vulgar jenuariu(m) i aquest del llatí clàssic ianuariu(m), que significa 'que pertany a Janus', ja que el mes estava consagrat a aquest déu romà de dues cares, custodi de les portes i claus del cel i de la terra. Regia el pas dels dies i de les nits i, per això, també dels mesos. La forma del llatí vulgar jenuariu(m) és analògica amb februariu(m).

La variant formal giner, àmpliament usada des d’antic, és conseqüència del fenomen de tancament de la e en algunes paraules començades per gen-, molt corrent en valencià. Així paraules com ara gener, genoll, general, genet, geneta o genovés poden tindre, en determinats llocs, la pronúncia popular ‘giner’, ‘ginoll’, ‘gineral’, ‘ginet’, ‘gineta’ o ‘ginovés’. Aquest tancament de la e en i no és universal i fluctua molt, ja que en alguns llocs es produïx i en altres no, en alguns llocs es tanca la e de determinades paraules però no la d’altres i, fins i tot, hi han llocs a on coexistixen formes amb e i formes amb i. També hi han determinades paraules començades per gen- en les qual no es produïx mai enlloc el tancament en i, com ara gendre, generós, generositat, geniva, gent, gentada, genteta, gentola o gentil. Com que la cosa és molt complexa, la millor solució és no consagrar com a forma culta cap de les variants populars començades per gin-, malgrat que siguen molt antigues i tinguen tradició literària. Així, doncs, escriurem sempre gener, mai giner.

Febrer

El nom del segon mes de l’any deriva del llatí februariu(m), derivat de februus, que significa 'que purifica'. La februa era una festa de purificació i expiació que els romans celebraven el mes de febrer. Februa era una epítet de Juno, com a deessa de la purificació. El mateìx qualificatiu (frebruus ) es donava a Plutó, déu de l'Avern. 

Març

El nom del tercer mes de l’any ve del llatí martiu(m), vocable que deriva de Mars, Martis, déu de la guerra, a qui era consagrat. Segons Ovidi, Ròmul, el mític fundador de la ciutat de Roma, fill del déu Mart i germà bessó de Remus, va ser qui va dedicar aquest mes a son pare. Els romans eren un poble bel·licós i varen dedicar el primer mes de l’any –que després va passar a ser el tercer– al déu de la guerra.

Abril

El nom del quart mes de l’any deriva del llatí aprile(m). L'ètim és incert. Segons alguns autors llatins (per exemple, Varró i Macrobi), aquest mot deriva del verb aperio, aperire (=obrir) i expressa la idea que la natura s’obri, que les flors esclaten, és a dir, que comença la primavera. Molts autors moderns suposen que deriva de l'etrusc *Apru (= Afrodita) deessa de l'amor i de la bellesa.

Maig

El nom del quint mes de l’any deriva del llatí maju(m) perquè estava dedicat a la deessa Maia, protectora del creixement dels fruits i mare de Mercuri, el missatger dels déus. A Roma també l'anomenaven Majesta i sovint la identificaven amb la Bona Dea, divinitat de la terra objecte d'un culte misteriós celebrat només per dones en una cova de Roma. Es creia que la  Bona Dea protegia la fecunditat dels camps, la gestació i la salut.

Juny

El nom del sext mes de l’any deriva del llatí juniu(m) perquè, probablement, estava dedicat a Juno,  reina dels déus que, amb Júpiter, el seu espòs, i Minerva, integrava la tríada capitolina. Era protectora  de la dona, de la vida conjugal i dels parts. Tenia l'epítet de Lucina (derivat de lux lucis, 'llum') perquè ajudava a vindre a la llum feliçment.

Juliol

El nom del sèptim mes de l’any deriva del llatí iulius, nom posat en memòria de Juli Cèsar, tribú, pontifex maximus, censor, dictador vitalici i imperator, autor del calendari julià, anterior al calendari gregorià que usem actualment.

Són molt corrents les pronúncies populars 'juriol', 'joliol' i 'joriol' que no s’han d’usar mai en la llengua culta, ni oral ni escrita.

Agost

El nom de l’octau mes de l’any deriva del llatí vulgar agustu(m) i aquest del llatí clàssic augustus, nom posat en memòria de l’emperador romà Octavi Cèsar August.

Setembre

El nom del nové mes de l’any deriva del llatí septembre(m), perquè era, antigament, el seté. A proposta de l’emperador Calígula se li va canviar el nom pel de Germanicus, que era el nom autèntic d’aquest emperador. El canvi es va mantindre durant algun temps, però molt poc.

Octubre

El nom del desé mes de l’any deriva del llatí vulgar octobre(m), perquè aquest més era, antigament, el que feia huit. Es va intentar canviar el nom d’aquest mes pel de l’emperador Dioclecià, però el canvi no va quallar.

Novembre

El nom de l'onzé mes de l’any deriva del llatí novembre(m), perquè era, antigament, el que feia nou.

Desembre

El nom del dotzé mes de l’any deriva del llatí decembre(m), perquè era, antigament, el desé.

　
NOTA.- Done les gràcies als membres de la llista Migjorn per la seua ajuda i, de manera molt especial, a Jordi Minguell i Roselló, a Joan Olivares Alfonso i a Ramon Torrents Rappard.

Astròlegs, astrucs i desastres

Antoni Llull Martí

Ja us vaig parlar un altre dia d’astres i termes relacionats amb l’estelada, però no d’aquests als quals em referiré avui.

El mot astre prové del llatí astrum i aquest del grec ástron, i ja era usual en la nostra llengua en el segle XIII. A més del seu significat de ‘estel’, també prengué durant l’edat mitjana el de ‘fat, predestinació’, i per això es parlava de bon astre i de mal astre per ‘bona sort’ i ‘mala sort’, i també s’usà antigament l’adjectiu astruc per ‘sortat’, i malastruc per ‘desgraciat’. Cap d’aquests mots són usuals en el parlar actual, però Astruc i Bonastre, que durant l’edat mitjana foren usuals com a nom de persona, especialment entre els jueus catalans, han sobreviscut com a llinatges. També hi ha el mot malastrugança, però no s’usa gaire.

Entre els mots derivats d’astre, un dels més coneguts és astrologia ‘ciència dels astres’, i el seu derivat astròleg. Fins ben entrada l’edat moderna la majoria de la gent creia fermament que el destí de les persones i de la humanitat estava escrit en el cel, i que per conèixer-lo només calia saber interpretar els moviments dels cossos celestes, sobretot els del sol, de la lluna i dels planetes, cosa en la qual es declaraven experts els astròlegs, i per això tenien molt de prestigi, encara que en moltes ocasions no encertassin gens ni mica en les seves prediccions.

El prefix des- en mots composts sol convertir el significat de l’element principal del compost en tot el contrari del que tot sol significa, com ocorre amb fer i desfer, conèixer i desconèixer, etc. I així, anteposat a astre amb el seu sentit de ‘sort’ o ‘destí’, significa tot el contrari a astre, amb el sentit de bona sort (recordau que també es diu «ha nascut amb estrella» de qualcú a qui li van molt bé les coses), i sol esser aplicat com a substantiu a un fet perjudicial, generalment amb conseqüències lamentables. De desastre sortí desastrat, i segles enrere es trobaven expressions com home desastrat i cosa desastrada, però fa temps que caigueren en desús. En canvi és molt usual desastrós, que el veim escrit o el sentim molt espesses vegades, i que més valdria no haver-lo d’utilitzar amb tanta freqüència.

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 152)