Endeguem poc #psicolabis #etimologia

Endegar és un verb del qual en traiem poc profit, malgrat el joc que podria donar. I més en un moment en què està de moda parlar d'emprenedoria.

Endegar recull dos sentits, molt propers però diferents en el món del repte empresarial: el qui endega pot ser qui emprèn però també qui posa ordre i redreça el rumb. Per tant, serviria tant per a una empresa existent com per a un projecte d'empresa.

Ens interessa, doncs, allò que té en comú, i que podem captar de la seva etimologia, la idea d'ensortir-se'n en un repte, de fer front a una fita.

En el nostre sistema decimal, el 10 suposa la fita. Serà una fita més si el mirem dins la sèrie, i alhora l'excel·lència si el mirem en termes absoluts, però un deu sempre és una fita. Assolir el 10, decem en llatí, seria endegar.

Així, podem percebre un cert ordre i intensitat en aquests mots:

1. Arreglar seria sotmetre a una regla.
2. Endreçar seria més que arreglar perquè implica posar dret, dirigir, atorgar direcció.
3. Endegar, a més, incorporaria el sentit de marcar la fita i portar a terme, ensortir-se'n.

Mirant l'etimologia dels tres mots en gradació:

1. Regla (norma, pauta)
2. Dret (dirigir)
3. Deu (10, en el sentit de fita, repte)

	endegar conjugació
	[1295; de l'oc. dec 'límit', probablement del ll. td. decussis 'X, número 10', emprat per a marcar fites, amb influx de l'oc. adegar 'ajustar', del ll. adaequare 'igualar']
	[®pregar ] v 1 1 tr Arranjar, endreçar, compondre. Quin desordre! Si més no, hauríem d'endegar una mica el despatx! Dóna-li tres o quatre hores, i t'endegarà un article sobre qualsevol tema.
		2 pron Endega't les faldilles, que vas molt mal engiponada.
	2 esp 1 tr Donar a alguna cosa una direcció adequada, un bon camí a seguir. Cal que ens esforcem a endegar l'empresa.
		2 pron Em sembla que l'afer, de mica en mica, es va endegant.
	3 tr impr Emprendre, engegar, iniciar, elaborar.
	4 endegar-s'ho (o endegar-se-les) Trobar la manera d'aconseguir un fi, sortir d'una situació difícil, etc.

La batalla semàntica del procés en 38 paraules

Reportatge del diari ARA

El llenguatge és escenari d'un dur combat conceptual

ORIOL MARCH / DAVID MIRÓ

Barcelona | Actualitzada el 02/11/2013 21:49

M. GARCÍA

 

El procés sobiranista es juga, també, en el camp de les paraules. Dret a decidir , estat propi , independència , diàleg i moderació són només alguns dels mots que s'associen al moment polític català i que tant la classe dirigent com els actors mediàtics fan servir per mirar de guanyar la batalla de les idees. "Els marcs conceptuals influeixen en les nostres percepcions polítiques, defineixen l'agenda i creen tant imaginaris com codis", sosté Antoni Gutiérrez-Rubí, consultor de comunicació. "Les revolucions s'han fet explotant els límits del llenguatge, adaptant paraules i creant-ne de noves", defensa el comunicòleg Joan Manuel Tresserras. El diccionari del procés, que repassem en aquestes pàgines, és també una arma política de primer ordre.

Tenint en compte la magnitud del repte -"el més important dels últims tres-cents anys", com li agrada dir al president de la Generalitat, Artur Mas-, els actors que figuren en el mapa del procés lluiten per imposar el seu marc referencial amb un arsenal propi de paraules. Si bé el dret a decidir ha esdevingut un gran èxit per al flanc sobiranista, perquè l'equipara amb el concepte de democràcia -així ho afirma Tresserras-, els partidaris de l'entesa amb Espanya han volgut posar en circulació el diàleg i la moderació . "I qui sigui capaç d'apropiar-se el concepte de diàleg , guanyarà el combat conceptual", sentencia Gutiérrez-Rubí.

Tenen límit les paraules polisèmiques, les que tenen més d'un sentit, o bé el xiclet no es pot allargar fins a l'infinit? "La gent és capaç de veure que li estan imposant un marc abstracte", intercedeix Antoni M. Piqué, consultor expert en mitjans de comunicació. ¿S'està tergiversant el significat de paraules com diàleg i consens a l'hora de mirar de buscar l'entesa entre Catalunya i Espanya? "Si la gent s'adona que n'abuses, et retira la credibilitat. Acaba passant factura", afegeix Piqué.

La utilització del llenguatge amb fins polítics i estratègics no és precisament nova. S'ha anat repetint al llarg de la història. Però sí que existeix un denominador comú, segons aquest expert en mitjans: "Un abús del llenguatge és un abús de poder, i un abús de poder comporta un abús del llenguatge. Quan comença el joc de la manipulació, comences a carregar-te el significat de les paraules".

El context polític català es presta a situacions com aquesta, en la mesura que una mateixa paraula pot dir moltes coses. "Part de la lluita ideològica i política es basa a reassignar el sentit d'algunes paraules. Però això només funciona si és una estratègia molt potent o molt subtil", defensa Tresserras, que insisteix en la importància de les paraules perquè "són l'element bàsic del pensament".

Una crida inconscient
Les paraules, en el context català, "volen fer una crida a l'inconscient del nostre cervell dient-nos què és positiu i què és negatiu", considera Gutiérrez-Rubí. A vegades, segons apunta Piqué, la reiteració d'un llenguatge negatiu o bel·ligerant per part de la premsa de Madrid pot portar a una reacció "irònica" per part de l'audiència catalana. Els conceptes deriva , sedició , separatisme i órdago , constants en alguns mitjans, alimenten el conflicte i acaben, segons els experts consultats, per perdre la credibilitat entre el públic que els rep.

"Les metàfores que recreen imatges són les més potents", argumenta Gutiérrez-Rubí. Potser per això el xoc de trens , temut per a alguns i inevitable per a uns altres, ha fet tanta fortuna per definir la situació política catalana. Una situació que tot seguit repassem en 38 paraules que desgranen i defineixen el procés.

ACORD
Sobre el paper tothom busca un acord. Però per a uns es tracta d'un acord per exercir el dret a decidir i per a d'altres un acord que faci innecessària la consulta. Els que diuen que la consulta ha de ser "acordada", en realitat atorguen a l'estat espanyol el dret de veto.
BRONCA
El concepte de bronca s'oposa al de diàleg . Així, per exemple, La Vanguardia titulava dilluns "Mas crida a recuperar el diàleg i a aparcar la bronca" l'endemà que Pere Navarro l'acusés d'enganyar els catalans amb la consulta.
CENTRALITAT
Totes les enquestes i els resultats del 25-N demostren que la centralitat política del país s'ha mogut cap al sobiranisme. Malgrat això, hi ha forces, com el PSC, que l'assimilen al federalisme i altres, com el PP i Ciutadans, que identifiquen aquest concepte amb la Constitució i el manteniment de l' statu quo . En tot cas, qui aconsegueixi identificar la seva posició com a "central" té bona part de la partida guanyada.
CONSENS
El consens té múltiples lectures. És la confecció d'una majoria per tirar endavant el procés i, al mateix temps, l'esperit que s'invoca quan es branda la Constitució. Forma part, també, del camp semàntic del diàleg i de l'entesa que promouen els partidaris de la tercera via. S'ha d'anar amb compte perquè sovint quan es parla de consens o acord en realitat vol dir dret de veto.
CONSTITUCIÓ
Aprovada el 1978, un 75% de la població actual de Catalunya no l'ha votat. Per al govern espanyol és intocable i, a més, suposa un mur infranquejable contra qualsevol intent de qüestionar la sobirania espanyola única. El PSOE s'obre a reformar-la en sentit federal, però sense incloure-hi el dret a decidir. Els partits sobiranistes sostenen que la carta magna pot permetre la consulta si hi ha voluntat política.
CONSULTA
Els sobiranistes prefereixen aquest terme al de referèndum per treure-li càrrega legal i obrir el ventall de possibilitats per consultar la ciutadania. El concepte s'ha popularitzat i constitueix una clara victòria semàntica del sobiranisme, ja que és més difícil oposar-se a una consulta que a un referèndum.
DEMOCRÀCIA
Un valor que tots els actors del procés fan servir. Cadascú, però, el limita al seu marc corresponent. Per al bloc sobiranista, la democràcia és el dret a votar, i fins i tot es planteja la votació com una manera d'aprofundir en el vincle democràtic entre ciutadans i governants. Per al govern espanyol, la democràcia s'assimila a les regles del joc fixades en la Constitució com a marc legal vigent.
DIÀLEG
És una de les paraules clau del conflicte perquè tothom se la vol apropiar. El diàleg que ofereix Rajoy, però, no inclou la consulta, i això fa que el Govern no el consideri sincer. Tot i això, l' establishment econòmic, per exemple Foment del Treball, el reivindica constantment i alguns mitjans (La Vanguardia titulava divendres «El Govern del PP admet que el diàleg 'comença a caminar'») magnifiquen les ofertes de diàleg de la Moncloa per crear l'efecte que la relació amb Madrid és fluida. D'altres, com l'ARA i El Punt Avui , es mostren molt més escèptics.
DIVISIÓ
La divisió s'oposa a la unitat , de manera que en el procés sobiranista es pot posar l'accent tant en una cosa com en l'altra. Vegem-ne alguns exemples. El País titulava dilluns: "Mas perd suports interns en ple pols sobiranista"; i l'ARA el 20 d'octubre: "El pols sobiranista situa CDC i Unió al caire de la ruptura". La dificultat per als periodistes és trobar el punt just entre les discrepàncies, que hi són, i la unitat, que també hi és en alguns punts bàsics.
DRET A DECIDIR
La popularització de l'expressió dret a decidir és un dels grans triomfs dels sobiranistes perquè situa el debat en termes de drets democràtics i li treu la càrrega política del més clàssic dret a l'autodeterminació . És a dir, és molt més difícil estar en contra del dret a decidir com a principi que contra la independència. El resultat és que les enquestes assenyalen que al voltant del 80% dels catalans estan a favor del dret a decidir. A Espanya aquest concepte s'assimila al de sobirania i no s'accepta. Dimarts UPyD, PP i PSOE (amb l'abstenció del PSC) van aprovar una moció contra la "fal·làcia del dret a decidir".
DUI
Declaració unilateral d'independència. És la fórmula preferida per l'independentisme més abrandat. Duran va advertir a Rajoy al Congrés el 16 de novembre que si no feia cap pas es trobaria amb una DUI.
ELITS
Emparades en la sigil·lositat, les elits econòmiques del país i els cercles de poder -un poder a vegades més gran que el que tenen els representants polítics- arrufen el nas davant del procés. Busquen l'entesa, però són minoria (José Manuel Lara és l'excepció) els representants d'aquest àmbit que es posicionen obertament en contra de la independència. Parlar d'elits, però, té una connotació positiva, ja que és una forma subreptícia d'afirmar que els sectors més ben preparats del país estan en contra del procés.
ESPANYOLISME
Espanyolista seria el que defensa la unitat d'Espanya, però en l'imaginari col·lectiu s'associa al franquisme i a l'extrema dreta, de manera que ni el PP ni Ciutadans se senten còmodes amb l'etiqueta.
'ESTABLISHMENT'
En lloc d'elits potser és més exacte fer servir establishment per definir aquests poders fàctics que maniobren per frenar el procés sobiranista. Els seus punts forts són el poder financer i el mediàtic.
ESTAT PROPI
Per a alguns, equival a la independència en termes clàssics. Per a d'altres, és un ens autònom que podria formar part d'un estat federal o confederal. Mas fa servir aquesta fórmula per evitar la paraula independència , que considera poc exacta en l'Europa integrada i interdependent dels nostres dies. En tot cas, és la fórmula que ha permès a Unió subscriure un programa electoral que per a CDC és inequívocament independentista.
ESTRUCTURES D'ESTAT
El programa electoral de CiU parla de crear "estructures d'estat" per garantir el benestar dels catalans. Un bon exemple seria una hisenda pròpia. Unió va incorporar l'expressió en el seu ideari. Des del camp espanyolista s'acusa els sobiranistes de fer servir aquesta fórmula com a eufemisme per no dir independència.
EUROPA
És l'horitzó al qual aspira el sobiranisme majoritari: convertir-se en un estat dins la UE. Des de les institucions espanyoles -i des de les europees, últimament- es repeteix el missatge segons el qual una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i de l'euro. Si s'aconsegueix fer creïble l'amenaça de l'expulsió d'Europa, el procés sobiranista podria embarrancar.
FRACTURA SOCIAL
Espantall que fa servir el bloc espanyolista per carregar contra la consulta. "El referèndum divideix, Espanya ens uneix", sostenen. José María Aznar va advertir que "abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya". Les formacions sobiranistes insisteixen que l'estat propi ha de servir per arribar a nivells més alts de cohesió social i afirmen que, en tot cas, la fractura ja hi és pel veto a la consulta.
INDEPENDÈNCIA
El clàssic independència (que s'oposa a dependència ) ha estat el clam majoritari a les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys i és una fórmula inequívoca de cara a la comunitat internacional. Artur Mas, però, prefereix parlar d'"estat propi" o "estructures d'estat" en un món "interdependent" com l'actual. Això li serveix a Duran per dir que CiU no és "independentista".
LEGALITAT
La legalitat, per al bloc espanyolista, és la Constitució. Per a ells la consulta no és legal, mentre que per al Govern és qüestió de "voluntat política". La insistència a parlar de legalitat del camp unionista s'explica perquè d'aquesta manera situen la consulta i la independència en el camp de la il·legalitat i, per tant, del delicte.
LLIBERTAT
El gran argument sobiranista és que amb la consulta Catalunya podria assolir la seva "llibertat" com a poble. De fet, l'acord CiU-ERC va ser batejat per alguns com a Pacte per la Llibertat. Des del camp espanyolista també es reclama "llibertat" i consideren que a Catalunya està en perill perquè l'escola i els mitjans de comunicació imposen un "pensament únic".
MAJORIA SILENCIOSA
Invocada pel PP i Ciutadans com a arma per minimitzar la magnitud de les manifestacions de l'Onze de Setembre. La idea que es vol transmetre és que tothom que no participa en les mobilitzacions sobiranistes és perquè hi és clarament contrari. El 12-O, però, va aplegar només unes desenes de milers de persones.
MINORIA SIGIL·LOSA
Són les elits que, a banda i banda del pont aeri, maniobren per crear un clima d'entesa entre Mas i Rajoy, i van aparèixer a la portada de l'ARA del 5 d'octubre. La formen l'alt empresariat i membres d'Unió i del PP. La discreció presideix els seus moviments a favor del "diàleg" i d'aconseguir una sortida al procés aliena a la "trencadissa".
MODERACIÓ
Aquest és un concepte llançat des de l'editorial de La Vanguardia del 27 d'octubre ("Qui tem els moderats?") i que aplega els sectors que defensen una "tercera via" -encaix de Catalunya a Espanya- i amb el "diàleg" encaminat a evitar el xoc entre Catalunya i Espanya. L'etiqueta funciona per oposició: s'entén que qui no és moderat és perquè és radical, i, per tant, extremista.
NACIÓ
En el fons del debat ideològic hi ha el concepte de nació . Al Parlament només el PP i Ciutadans creuen que Catalunya no és una nació, i que, per tant, no té dret a decidir el seu futur. Aquesta postura és àmpliament compartida per l'arc polític espanyol, en què només una minoria defensa altres posicions com la d'Espanya com a "nació de nacions".
PROCÉS
El terme més comú, especialment dins del flanc sobiranista, per definir el camí cap a l'estat propi. El concepte procés indica que existeix una gradualitat en els passos, que convergeixen en l'objectiu final, que és la consecució d'un estat, però sense posar-hi una data concreta.
RADICAL
Què és un radical? ¿Algú entestat en la "deriva" independentista i en la consecució, "sí o sí", d'un estat català? ¿O bé algú que vol fer del procés un exemple de "radicalitat democràtica? Un exemple de paraula reversible que fan servir el bloc unionista i el favorable a la consulta per desacreditar-se mútuament. Desacreditar l'adversari qualificant-lo de radical és un recurs molt vell, ja que la paraula s'associa a l'extremisme i la violència.
REFERÈNDUM
El referèndum és el procediment jurídic pel qual se sotmet a votació popular una llei o un acte administratiu perquè sigui ratificat. La seva convocatòria està regulada en la Constitució i és una competència estatal. Per això, al Parlament de Catalunya està en tràmit una llei de consultes que permetria esquivar el vistiplau de l'Estat.
SANTA ALIANÇA
Concepte creat pel periodista Toni Soler per descriure l'aliança entre sectors econòmics i polítics de Madrid i Barcelona per frenar el procés sobiranista (vegeu l'ARA del 20 de març del 2011). El seu exponent és el lobi Puente Aéreo, molt ben connectat amb els poders polítics.
SECESSIONISME
Parlar de secessió, tot i ser semànticament exacte, té un component negatiu, i per això el camp sobiranista el sol evitar i prefereix parlar de termes positius com emancipació i independència . Així, El Periódico titulava dimarts: «L'opció 'més autogovern' iguala en suport la secessió».
SEPARATISME
És un terme sovint utilitzat per la premsa de Madrid en to despectiu (Franco parlava de "rojos y separatistas "). El separatisme constitueix la voluntat de trencar Espanya, de separar societats, i per tant té un profund significat negatiu.
SOBIRANISME
El sobiranisme és un terme polisèmic que pot assimilar-se a l'independentisme pur i dur, als partidaris d'un estat confederal o fins i tot només als favorables al dret a decidir. La declaració de sobirania del Parlament va ser votada per CiU, ERC, ICV i la CUP (amb reserves). El PSC afirma que és partidari del dret a decidir (i forma part de la comissió parlamentària d'aquest nom que negocia els termes de la consulta i ho va votar al Congrés i al Parlament), però no creu que Catalunya sigui un subjecte polític sobirà.
TERCERA VIA
Camí del mig entre l' statu quo i la independència popularitzat a partir d'un article de Duran i Lleida a La Vanguardia el 23 de setembre. Va des de l'opció confederal de Duran (pacte fiscal i blindatge lingüístic) a la federal de Pere Navarro i el finançament singular de Camacho. El Govern ha desafiat PP i PSOE a presentar una oferta.
TRANSICIÓ NACIONAL
Terme encunyat per Artur Mas al debat d'investidura del 2010. És un camí que tenia la primera etapa en el pacte fiscal, descartat per Rajoy. Inclou els conceptes dret a decidir , consulta i, al final de tot, la consecució d'un estat propi català.
TRENCAMENT
El fantasma que branden des de les institucions espanyoles per advertir del risc de fractura a causa del procés sobiranista. Amb una connotació negativa, el trencament forma part del discurs de PP i Ciutadans.
UNITAT
Un concepte que fan servir tots els actors vinculats al procés. El sobiranisme mira d'exhibir unitat interna, mentre que el PP -i Ciutadans- parlen de la unitat com a valor que emana de la Constitució i que salvaguarda la cohesió d'Espanya.
UNIONISME
D'aroma nord-irlandesa, l' unionisme és un terme que apliquen els sobiranistes als partits que defensen la unitat d'Espanya i estan contra la consulta. Ells prefereixen altres termes com ara constitucionalista i fins i tot demòcrata perquè unionista remet a un escenari de confrontació i fractura.
XOC DE TRENS
Metàfora que exemplifica la por al xoc institucional entre el govern espanyol i l'executiu català i que ha utilitzat Duran al Congrés de Diputats. Les elits el volen evitar i el bloc sobiranista el situa en el moment en què, vetada la consulta i després d'unes plebiscitàries en què guanyi el sí, caldrà situar-se al marge de la legalitat espanyola.

Què és exactament un cobert?

Que el llenguatge pot generar confusió per raó de la seva polisèmia és prou evident. Ara mateix he volgut comprovar el significat de "cobert", sols en referència a la semàntica del parament de taula. I deunidó... Pot ser sols el que col·loquialment en diríem el ferro, pot incloure els plats i gots, pot incloure el menjar, i pot incloure les altres peces més enllà de l'ús individual... I tot i així ens entenem... Cobert 4 m 1 Parament de taula que correspon a cadascun dels comensals en un àpat (conjunt de tovalló, plat, got, cullera, forquilla, ganivet, etc.). He posat coberts per a sis. 2 p ext Comensal. Un àpat de cinquanta coberts. 3 esp Cadascun dels utensilis que serveixen per a menjar, llevat del tovalló, del plat i del got. La veïna li regalà mitja dotzena de coberts. 4 joc de coberts Col·lecció dels coberts destinats a un parament de taula, que comprèn culleres, forquilles, ganivets i altres estris. Té un joc de coberts d'acer inoxidable. 5 m Menjar per a una persona que una fonda, un restaurant, etc., serveix en un àpat i a un preu determinat, fix.

La deixalleria dignifica #Psicolabis #Etimologia

Si hem de parlar dels matisos entre escombraries, deixalles, brossa i porqueria, serà bo proposar primer la lectura d'aquest breu article de l'Albert Pla Nualart publicat al diari ARA divendres 1 d'abril del 2011:

Per què 'bo porqueria' I no 'bo escombraria'

Ahir parlàvem del bo porqueria. ¿No n'hauríem de dir bo brossa o escombraria, com també se sent força? Diguem d'entrada que el bo porqueria és el que dóna molt a canvi de córrer un gran risc. L'ús de porqueria en casos com aquests es remunta al terme junk food, encunyat el 1972 pel microbiòleg Michael Jacobson per referir-se al menjar poc sa. En origen junk vol dir tot el que ja no fa servei i tendim a treure'ns de sobre i, per extensió, es diu del que no val res: "The film was junk" , "El film no valia res".

La junk food es va traduir per comida basura perquè basura també pot voler dir cosa que no val res : "Lo que dices es basura" . Ni brossa ni escombraria tenen aquest sentit, i sí que el té porqueria: un film pot ser una porqueria, no pot ser mai una escombraria o una brossa. Per això hem de dir teleporqueria, contracte porqueria, menjar porqueria i totes les altres porqueries que us pugueu imaginar.

Per no dir bo escombraria hi ha una raó de més pes, i és que escombraria en català no existeix. Com acaballes, pessigolles o postres, escombraries pertany als pluralia tantum o mots que només tenen plural. Pel que fa a la brossa, és massa vegetal per associar-la a res que sigui repugnant. Però aquest mateix sentit, que recull molt bé desbrossar ("Desbrossar un camí"), permet usar-la per referir-nos al que fa nosa per veure el que interessa. I per això en diem correu brossa de l' spam .

Del que no parla és de les deixalles. Per això ara les repassem totes:

La deixalla prové del verb deixar, i es fa servir normalment en plural (les escombraries sempre són en plural). Es refereix a allò que hom deixa de banda com a inservible o inaprofitable. Poden ser les deixalles que resten al plat després de menjar però també "sempre va vestit amb les deixalles del seu germà gran".

Les escombraries estan documentades al 1301 i òbviament provenen del verb escombrar. Es refereix a la brutícia que s'arreplega escombrant i tot allò que hom llença en fer la neteja i l'endreça d'una casa o de qualsevol local. Només d'escombrar la sala, mira quin pilot d'escombraries! Incorpora també el sentit de deixalla (rebuigs de la cuina o de la taula, etc.).

Brossa té un significat original vegetal: conjunt de fulles, de branquillons i d'altres despulles dels vegetals escampats, apilotats, etc. I etimològicament és d'origen incert, segurament preromà, potser d'una base *brocia, der. del cèlt. vroico- (bruc). El significat s'estén a espessor d'arbusts, de mates o d'herbes que creixen en paratges incultes i hi dificulten el pas; malesa, i fins i tot a mala herba. Però en el nostre llenguatge més desvinculat de la natura més aviat es fa servir en els seus significats que se'n deriven: la partícula despresa d'alguna cosa (tenir una brossa a l'ull); les escombraries; o, en una exposició, un raonament, etc., allò que és inútil, superflu. D'aquí que en terminologia informàtica hagi arribat a significar error o defecte que impedeix el funcionament correcte d'un programa o d'un ordinador i que s'elimina pel desbrossament.

Tant les escombraries com la brossa també es refereixen a la galleda (o pot, o bossa, etc.) que les recull, cosa que ens permet dir que una cosa ja la pots llençar a les escombraries o a la brossa...

I arribem a la deixalleria, que es tracta de la instal·lació de recepció i emmagatzematge selectius de residus municipals que no són objecte de recollida domiciliària. Lògicament ha de ser un neologisme per a un concepte que abans no existia. De fet, no sé ben bé com se'n diu en castellà. Tinc l'opinió que a banda dels aspectes semàntics també hi deu haver influït la possibilitat de crear un derivat que sonés prou bé. D'escombraries ja no es pot crear un altre derivat... I parlar de la *brosseria sembla que diguis leproseria o la braseria... Però també semànticament, la brossa i les escombraries ho associem a allò que ja no es pot reciclar: quan escombres el terra sols hi ha pols! En canvi, a la deixalleria hi vas a dipositar objectes que encara poden tenir un aprofitament o que poden entrar en un cicle per a desfer-se'n amb seguretat i amb menors impactes ambientals. Per tant, els deixem allà.

És com si diguéssim que la brossa és el que és (la fulleraca, la pols de terra...). Les escombraries són el resultat d'escombrar la pols... En canvi, la deixalla implica una voluntat personal de salvar l'objecte i anar-lo a deixar a la deixalleria. És un mot ben trobat perquè explica bé el que vol dir i ho fa d'una manera que dignifica l'acció (per la molèstia i el compromís), dignifica el subjecte (pel civisme!), dóna vida a l'objecte (pel reciclatge), i també dignifica el treballador, que ja no té res a veure amb un drapaire o amb un escombriaire sinó que és un tècnic qualificat en deixalleria urbana.

Un altre mot relacionat: rebuig
En castellà: basura, desecho
En anglès: rubbish, garbage, waste, spam

Introducció a la semàntica

Introducción a la semántica

View more presentations from Carlos Alberto Estrada García

Representar el soroll amb una seqüència fònica

Fa uns dies vam parlar del soroll, referint-nos al noise anglès: Que tenim cap mot comú amb 'noise'? Entrem dins el soroll/noise des del punt de vista del que expressen onomatopeicament:

El soroll s'expressa molt bé amb una consonant que fregui i que auditivament s'aprecï aquest frec.

Així, fan molt la seva funció sons com s/z, x/j, f/v, en les seves versions sorda/sonora. Si s'acompanyen d'una 'r', la vibració complementa el soroll amb un sentit d'intensitat o de continuïtat.

SoRoll
Zum-zum: Onomatopeia amb què hom designa una bonior, una remor sorda i continuada.
Xxxxt!
FRemere, llatí (fer remor, tremolar, estremir-se), que ha donat en català fremir (Tremolar fortament, estremir-se, especialment per efecte d'una forta emoció)
Vent

Tanmateix, hem de dir que soroll no té un sentit onomatopeic originari sinó que ha establert aquesta bona correlació per casualitat ja que probablement prové de eixorellar i, per tant, un prefix ex- i el mot orella:

	der. postverbal de sorollar, en el qual -com en aquest mateix verb- pot haver influït, pel que fa al seu significat de 'so o conjunt de sons inharmoniosos, el verb eixorellar 'tallar les orelles; eixordar a crits' (v. sorollar)]

Altres mots:

brogir: Fer brogit, fer remor. [s. XIV; d'origen incert, probablement de *brugīre, encreuament entre el ll. rugīre 'rugir' i el seu sinònim cèlt. *bragere 'bramar' (cf. braolar)]. Com el francès bruit. De fet, el castellà/portuguès ruido també deu venir de rugido. Etimològicament la 'r' aporta l'acció, el moviment, i la 'g' (gue) la violència animal, profunda, velar... (pronunciat *ruguire). Amb la pèrdua del so en cast/port/fr i el pas a g (ge) en català, es perden aquests valors més violents. Sols queda la 'r', que indica alguna cosa però sense tanta concreció com ho pot fer la s-r de soroll. En compensació, precisament la sonoritat de la 'g' de brogit aporta una sonoritat i una fricció que casualment és bona per a representar el soroll.

remor: Soroll confús com el que s'alça d'una multitud, d'una tempestat, de la mar, etc. [s. XIV; del ll. rūmor, -ōris, íd.]. Com l'italià rumore. La r- indica activitat, moviment, mentre que la -m- indica que té origen en una massa sòlida, una multitud. El remor no pot ser un soroll lleuger sinó que té un pòsit, una contundència, al marge que tingui poc volum.

fressa:  Soroll continuat, brogit. [der. postverbal de fressar; del sentit de 'refrec' es passà al de 'remor' resultant]. És molt interessant observar que fr- li atorgui el sentit de continuat, a diferència dels sorolls que s'expressen en altres llengües amb tr- que onomatopeicament li atorguen un sentit de soroll sobtat, instantani.

terrabastall: Estrèpit que fa una cosa grossa en caure a terra. Possible alteració de tabustoll, tabustar, amb la variant tarabustar, per influx de mots de sentit semblant, com terratrèmol o l’occità antic batestal, ‘tumult’. Expressa molt bé la força (rr) i el caràcter sobtat o puntual (t).

Esclafit: Soroll sec, agut, sobtat, produït per un tret, una ruptura, un cop de fuet, etc. Clarament d'origen onomatopeix. El grup cl- marca el sentit sobtat però agut, fi (la 't' és més matussera). La es- inicial també marca un sentit explosiu, que comença de cop, estalla, explota. La 'i' tònica indica tanmateix que tot plegat és petit, de poc abast, lleuger, fi.

Dringar: Sonar, un objecte de metall o vidre, en rebre un xoc. Netament onomatopeic, de dring. El grup -ng aporta continuïtat, com la copa de vidre que dringa. De fet, el gerundi anglès acaba amb -ng, i el gerundi és continuïtat! També la -n del nostre gerundi (cantant) tot i que no tan clar com un grup -ng. A més, la 'i' de dring aporta la idea de soroll fi, petit, subtil.

Renou és interessant pel prefix re- però és un mot compost sense una etimologia onomatopeica. Xiular, del llatí sibilare, expressa molt bé l'onomatopeia amb la s-. Brum: Remor sorda del vent quan brumeix. De brumir, 'fer una remor sorda el vent', resultat de l'encreuament de bonir i brunzir. Murmuri: Remor suau, confusa, de l'aigua corrent, de les fulles mogudes pel vent, d'un conjunt de persones que conversen, que diuen oracions, etc. Les dues emes marquen la profunditat del soroll, com a remor, i les dues erres li donen l'activitat.

Vegeu altres sorolls en català.

Soroll en altres llengües

És poc expressiu, seguint aquest criteri, l'anglès noise, malgrat la 's' que ocupa la segona posició consonàntica. Passa el mateix amb el japonès i maltès, com dèiem ahir.

I he de dir que cap altre sinònim en anglès és prou satisfactori per a expressar el soroll, com sí que ho són els mots per a denominar el impactes (com ara shock)

SYNONYMS   noise, din, racket, uproar, pandemonium, hullabaloo, hubbub, clamor, babel. These nouns refer to loud, confused, or disagreeable sound or sounds. Noise is the least specific: deafened by the noise in the subway. A din is a jumble of loud, usually discordant sounds: the din of the factory. Racket is loud, distressing noise: the racket made by trucks rolling along cobblestone streets. Uproar, pandemonium, and hullabaloo imply disorderly tumult together with loud, bewildering sound: "The evening uproar of the howling monkeys burst out" (W.H. Hudson); "a pandemonium of dancing and whooping, drumming and feasting" (Francis Parkman); a tremendous hullabaloo in the agitated crowd. Hubbub emphasizes turbulent activity and concomitant din: the hubbub of bettors, speculators, tipsters, and touts. Clamor is loud, usually sustained noise, as of a public outcry of dissatisfaction: "not in the clamor of the crowded street" (Henry Wadsworth Longfellow); a debate that was interrupted by a clamor of opposition. Babel stresses confusion of vocal sounds arising from simultaneous utterance and random mixture of languages: guests chattering in a babel of tongues at the diplomatic reception.

Read more: http://www.answers.com/topic/noise#ixzz1HcsOwPQj

Les que compleixen:

Català: soroll

Basc: zarata

Rus, bielorús, búlgar, ucraïnès / croat: шум/šum (pron.: xum)

Gal·lès: sŵn

Hongarès: zaj

Romanès: zgomot

Danès / noruec: støj /støy (la -t- marca un sentit de soroll instantani)

Xinès: Zàoyīn

Potser en el sentit de soroll instantani:

Irlandès: torann

Letó: trokšņa
Lituà: triukšmo

Vietnamita: tiếng ồn

Potser (si la h és aspirada) indica soroll (?):

Eslovè: hrup

Islandès: hávaða

Malai: hingar
Polonès: hałas
Txec: hluku

Altres contínues inicials (kh i th):

Africaans: geraas (pron.:kheraas)

Grec: θόρυβος (pron.: thóryvos)

No compleixen gens (com a màxim tenen una 'r' no inicial):
Alemany: Lärm

Estonià: müra
Finès: melu
Llatí: voce
Macedònic: бучава (pron.: bučava)
Neerlandès: lawaai

Serbi: бука (pron.: buka, segurament del llatí voce)
Suec: buller
Swahili: kelele
Tagal: ingay
Turc: gürültü

Quina seria la seqüència fònica ideal per a representar un soroll

Cal dir el català té una distribució de mots molt equilibrada que tots expressen onomatopeicament el significat (ni que sigui per casualitat):

soroll: en un sentit més neutre

fressa: en un sentit més continuat

remor: en un sentit més profund

terrabastall: en un sentit més potent

No et confonguis si no vols criar fongs

Ahir es va produir un accident greu en una carretera tarragonina en el qual van morir quatre persones en entrar per un carril en direcció contrària. Quan el director general de Trànsit ha intervingut davant els mitjans ha parlat de distracció com a hipòtesis de la investigació. En algun moment semblava que li anava a sortir que "s'han despistat" però ha preferit fer ús de "distracció".

Crec que hi ha dos motius:

a) En aquests casos és preferible fer servir un nom que no un verb per tal d'evitar haver de posar subjecte. És millor dir que ha estat una distracció que no que s'han distret, en tant que no suposa una valoració de les persones. El problema és que no tenim cap nom per despistar, com no sigui el castellanisme "despiste".

b) L'altre presumpte motiu és que despistar implica prejutjar i una valoració més alta (i negativa) que no pas distracció. Han tingut una distracció sembla que sigui un fenomen sobrevingut més enllà de la pròpia voluntat o capacitat.

Però si he fet aquesta reflexió és precisament per a dir que en aquest cas, des d'un punt de vista estrictament lingüístic, és evident que s'han despistat: han sortit de la pista que tenien assignada. Això és el que vol dir originalment despistar-se:

• Despistar vol dir fer perdre la pista.
• Despistar-se vol dir perdre algú una pista. 
• I en sentit figurat, desorientar, desconcertar. 

Distreure, del llatí distrahĕre (mateix significat) vol dir:

1. Apartar (una cosa) del lloc on era assignada o de l'ús a què era destinada. Ha distret una quantitat dels fons de beneficència. 
2. Apartar l'atenció d'una persona d'allò a què s'aplica o hauria d'aplicar-se. No el distreguis parlant-li.

En anglès en diuen confuse (per despistar-se: heavy traffic that confused the driver) i distract (per distreure's). 

• Confuse / confondre ve del llatí cōnfūsus, participi de cōnfundere (barrejar, fondre conjuntament)
• Distract/ / distreure 

Curiosament, pista en anglès es diu track, com el segment que hi ha dins disTRACKt... tot i que no ens consta que hi tingui res a veure. Tot i així, l'origen de track no és prou conegut: Middle English trak, from Old French trac, perhaps of Germanic origin. Més aviat es trackta d'una coincidència motivada pel sentit onomatopeic de track i específicament del grup tr- per indicar tracció, trotar, transitar...

Finalment (i malgrat el títol posat per confondre) confonguis no té relació amb fongs, que jo sàpiga! De vegades també em confong, vull dir que em confonc! I si em distrec surto del track!

El federalismo es feo

La paraula federal, de la qual alguns catalans acostumen a parlar sense resposta per part espanyola, té un origen llatí que no acabo de comprendre:

El verb llatí foederare ve de foedus, que té uns significats que són coherents (contracte, acord, promesa, tractat, lliga, acord formal) i uns altres que no semblen gaire coherents amb la base semàntica del mot (atroç, bestial, impressionant, por, terrible i greu; falta, brut, impur, vergonyós, lamentable, vil).

Tant és així que el castellà feo prové del mateix mot foedus. O sigui que d'alguna manera, podríem dir que federalismo equival feísmo (si més no etimològicament!). Si és així, també en podríem dir lletgisme!

Algú en té més informació?
Es tracta de la coincidència de dues paraules que han originat aquesta polisèmia?
O bé és que en l'origen es relacionaven els dos camps semàntics?

Ens és propici acabar amb un acudit:

Un home veu que li estan mirant de robar el cotxe i crida: 

-Què feu??

-Más feu tu, que m'ha asustau!!