Oh my gos

Oh my God --> Oh my Gosh --> Oh my Gos ;)

Trobat per Raval 

#Psicolabis  

Elefant

Avui parlarem d'elefants. I ho farem amb un conte popular de l'Índia. Abans, però, direm que l'elefant ve de Grècia passant per l'Imperi Romà. Ens referim a la paraula, esclar, no pas a l'animal!

En anglès també es diu pràcticament igual, elephant, mantenint la grafia de la 'ph' i transformada amb esdrúixola. Cal dir que per als catalans orientals ha de ser fàcil la pronúncia anglesa: si nosaltres fem ələfant (neutralitzem les dues vocals àtones inicials ja que és aguda), en anglès fan ĕləfənt (neutralitzant les dues vocals àtones finals, ja que és esdrúixola). O sigui que no vull sentir cap ĕləfant o, pitjor encara, ĕlefant...

Per cert, malgrat que la línia evolutiva sembla neta, entremig va passar alguna cosa: Middle English elefaunt, from Old French olifant, from Vulgar Latin *olifantus, from Latin elephantus, from Greek elephās, elephant. Potser es va influir d'olorar, per la nàpia immensa???

I ara sí, el conte. Llegiu-lo també en un pdf amb il·lustracions:

La història dels sis cecs i l'elefant

Conte popular de l'Índia.
"Aquest conte popular de l'Índia ens ajuda a reflexionar sobre la veritable naturalesa de les coses. Â ¿Podem estar segurs que tot és com ens sembla en una primera impressió? Â ¿Poden estar sis savis equivocats alhora sobre la forma real d'un elefant? ...
Fa més de mil anys, en el Vall del Riu Brahmanputra , vivien sis homes cecs que passaven les hores competint entre ells per veure qui era de tots el més savi.
Per demostrar la seva saviesa, els savis explicaven les històries més fantàstiques que se'ls ocorrien i després decidien d'entre ells qui era el més imaginatiu.
Així doncs, cada tarda es reunien al voltant d'una taula i mentre el sol es posava discretament després de les muntanyes, i l'olor dels esplèndids menjars que els havien de ser servits començava a colar-se per sota de la porta de la cuina, el primero de els savis adoptava una actitud severa i començava a relatar la història que segons ell, havia viscut aquell dia.Mentre, els altres l'escoltaven entre incrèduls i fascinats, intentant imaginar les escenes que aquest els descrivia amb gran detall.
La història tractava de la manera en què, veient-lliure d'ocupacions aquell matí, el savi havia decidit sortir a donar una passeig pel bosc proper a la casa, i delectar-se amb el cant de les aus que xiulaven les seves delicades melodies. El savi va explicar que, de sobte, enmig d'una gran sorpresa, se li havia aparegut el Déu Krishna , que sumant-se al cantar dels ocells, tocava una bellíssima melodia amb la seva flauta. Krishna al rebre els elogis del savi, havia decidit premiar amb la saviesa que, segons ell, el situava per sobre dels altres homes.
Quan el primer dels savis va acabar la seva història, es va posar en peu elsegundo dels savis, i posant-se la mà al pit, va anunciar que parlaria del dia en què havia presenciat ell mateix la famosa Au de Bulbul , amb el plomatge vermell que cobreix seu pit. Segons ell, això va ocórrer quan es trobava ocult després d'un arbre espiant a un tigre que fugia espantat d'un porc espí. L'escena era tan còmica que el pit de l'ocell, al contemplar-la, va esclatar de tant riure, i la sang havia tenyit les plomes del seu pit de color carmí.
Per poder estar a l'altura de les anteriors històries, el tercer savi tossia i espetegava la llengua com si fos un llangardaix prenent el sol, enganxat a la paret de fang d'una cabanya. Després d'inspirar-d'aquesta manera, el savi va poder parlar hores i hores dels temps de bon rei Vikramaditya , que havia salvat al seu fill d'un brahman i pres com esposa a una bonica però humil camperola.
En acabar, va ser el torn del quart savi , després del quinto i finalment elsexto savi es va submergir en el seu relat. D'aquesta manera els sis homes cecs passaven les hores més entretingudes i alhora demostraven el seu enginy i intel.ligència als altres.
No obstant això, va arribar el dia en què l'ambient de calma es va torbar i es va tornar enfrontament entre els homes, que no arribaven a un acord sobre la forma exacta d'un elefant . Les postures eren oposades i com cap d'ells havia pogut tocar-lo mai, van decidir sortir al dia següent a la recerca d'un exemplar, i d'aquesta manera poder sortir de dubtes.

Tan aviat com els primers ocells van començar a cantar, amb el sol encara sortint, els sis cecs van prendre al jove Dookiram com a guia, i posats en fila amb les mans a les espatlles de qui els precedia, van emprendre la marxa cap el camí que s'endinsava a la selva més profunda. No havien caminat molt quan de sobte, en endinsar-se en un clar lluminós, van veure un gran elefant tombat sobre el seu costat plàcidament. Mentre s'acostaven l'elefant es va incorporar, però de seguida va perdre interès i es va preparar per degustar el seu esmorzar de fruites que ja havia preparat.
Els sis savis cecs estaven plens d'alegria, i es felicitaven uns als altres per la seva sort. Finalment podrien resoldre el dilema i decidir quina era la veritable forma de l'animal.
El primero de tots, el més decidit, es va abalançar sobre l'elefant pres d'una gran il.lusió per tocar-lo. No obstant això, les presses van fer que el seu peu ensopegués amb una branca a terra i xoqués de front amb el costat de l'animal.
-Â ¡Oh, germans meus! -Va exclamar-jo us dic que l'elefant és exactament com una paret de fang assecada al sol.
Va arribar el torn del segundo dels cecs, que va avançar amb més precaució, amb les mans esteses davant seu, per no espantar-lo. En aquesta posició de seguida va tocar dos objectes molt llargs i punxeguts, que es corbaven per sobre del seu cap. Eren els ullals de l'elefant.
-Â ¡Oh, germans meus! Â Jo us dic que la forma d'aquest animal és exactament com la d'una llança ... sens dubte, aquesta és!
La resta dels savis no podien evitar burlar-se en veu baixa, ja que cap s'acabava de creure els que els altres deien. El tercer cec va començar a acostar a l'elefant per davant, per tocar-lo acuradament. L'animal, encuriosit, es va girar cap a ell i li va embolicar la cintura amb la seva trompa. El cec va agafar la trompa de l'animal i la va resseguir de dalt a baix notant la seva forma allargada i estreta, i com es movia a voluntat.
-Escolteu benvolguts germans, aquest elefant és més aviat com ... com una llarga serp.
Els altres savis negaven en silenci, ja que en res s'assemblava a la forma que ells havien pogut tocar. Era el torn del cuarto savi, que es va acostar per darrere i va rebre un suau cop amb la cua de l'animal, que es movia per espantar els insectes que el molestaven. El savi va agafar la cua i la va resseguir de dalt a baix amb les mans, notant cadascuna de les arrugues i els pèls que la cobrien. El savi no va tenir dubtes i va exclamar:
-Â ¡Ja ho tinc! - Va dir el savi ple d'alegria-Jo us diré quina és la veritable forma de l'elefant. Sens dubte és igual a una vella corda.
El quinto dels savis va prendre el relleu i es va acostar a l'elefant pendent d'escoltar qualsevol dels seus moviments. En alçar la seva mà per buscar-lo, els seus dits resseguir l'orella de l'animal i donant-se la volta, el cinquè savi va cridar als altres:
-Cap de vosaltres ha encertat en la seva forma. L'elefant és més aviat com un gran ventall pla - i va cedir el seu torn a l'últim dels savis perquè ho comprovés per si mateix.
El sexto savi era el més vell de tots, i quan es va encaminar cap a l'animal, ho va fer amb lentitud, recolzant el pes del seu cos sobre un vell bastó de fusta. De tan doblegat que estava per l'edat, el sisè cec va passar per sota de la panxa de l'elefant i al buscar-lo, va agafar amb força la seva gruixuda pota.
-Â ¡Germans! Ho estic tocant ara mateix i us asseguro que l'elefant té la mateixa forma que el tronc d'una gran palmera.
Ara tots havien experimentat per ells mateixos quina era la forma veritable de l'elefant , i creien que els altres estaven equivocats. Satisfeta així la seva curiositat, van tornar a donar-se les mans i van prendre tornar cap que els conduïa a casa.
Una altra vegada asseguts sota la palmera que els oferia ombra i els refrescava amb els seus fruits, van reprendre la discussió sobre la veritable forma de l'elefant , segurs que el que havien experimentat per ells mateixos era la veritable forma de l'elefant.
Segurament tots els savis tenien part de raó, ja que d'alguna maneratotes les formes que havien experimentat eren certes, però sens dubte tots alhora estaven equivocats respecte a la imatge real de l'elefant. "
Llegit a: Casa Àsia

La historia de los seis ciegos y el elefante

Cuento popular de la India.
“Este cuento popular de la India nos ayuda a reflexionar sobre la verdadera naturaleza de las cosas. ¿Podemos estar seguros de que todo es como nos parece en una primera impresión? ¿Pueden estar seis sabios equivocados al mismo tiempo sobre la forma real de un elefante?…
Hace más de mil años, en el Valle del Río Brahmanputra, vivían seis hombre ciegos que pasaban las horas compitiendo entre ellos para ver quién era de todos el más sabio.
Para demostrar su sabiduría, los sabios explicaban las historias más fantásticas que se les ocurrían y luego decidían de entre ellos quién era el más imaginativo.
Así pues, cada tarde se reunían alrededor de una mesa y mientras el sol se ponía discretamente tras las montañas, y el olor de los espléndidos manjares que les iban a ser servidos empezaba a colarse por debajo de la puerta de la cocina, el primero de los sabios adoptaba una actitud severa y empezaba a relatar la historia que según él, había vivido aquel día. Mientras, los demás le escuchaban entre incrédulos y fascinados, intentando imaginar las escenas que éste les describía con gran detalle.
La historia trataba del modo en que, viéndose libre de ocupaciones aquella mañana, el sabio había decidido salir a dar una paseo por el bosque cercano a la casa, y deleitarse con el cantar de las aves que alegres, silbaban sus delicadas melodías. El sabio contó que, de pronto, en medio de una gran sorpresa, se le había aparecido el Dios Krishna, que sumándose al cantar de los pájaros, tocaba con maestría una bellísima melodía con su flauta. Krishna al recibir los elogios del sabio, había decidido premiarle con la sabiduría que, según él, le situaba por encima de los demás hombres.
Cuando el primero de los sabios acabó su historia, se puso en pie elsegundo de los sabios, y poniéndose la mano al pecho, anunció que hablaría del día en que había presenciado él mismo la famosa Ave de Bulbul, con el plumaje rojo que cubre su pecho. Según él, esto ocurrió cuando se hallaba oculto tras un árbol espiando a un tigre que huía despavorido ante un puerco espín malhumorado. La escena era tan cómica que el pecho del pájaro, al contemplarla, estalló de tanto reír, y la sangre había teñido las plumas de su pecho de color carmín.
Para poder estar a la altura de las anteriores historias, el tercer sabio tosía y chasqueaba la lengua como si fuera un lagarto tomando el sol, pegado a la cálida pared de barro de una cabaña. Después de inspirarse de esta forma, el sabio pudo hablar horas y horas de los tiempos de buen rey Vikra Maditya, que había salvado a su hijo de un brahman y tomado como esposa a una bonita pero humilde campesina.
Al acabar, fue el turno del cuarto sabio, después del quinto y finalmente el sexto sabio se sumergió en su relato. De este modo los seis hombres ciegos pasaban las horas más entretenidas y a la vez demostraban su ingenio e inteligencia a los demás.
Sin embargo, llegó el día en que el ambiente de calma se turbó y se volvió enfrentamiento entre los hombres, que no alcanzaban un acuerdo sobre la forma exacta de un elefante. Las posturas eran opuestas y como ninguno de ellos había podido tocarlo nunca, decidieron salir al día siguiente a la busca de un ejemplar, y de este modo poder salir de dudas.

Tan pronto como los primeros pájaros insinuaron su canto, con el sol aún a medio levantarse, los seis ciegos tomaron al joven Dookiram como guía, y puestos en fila con las manos a los hombros de quien les precedía, emprendieron la marcha enfilando la senda que se adentraba en la selva más profunda. No habían andado mucho cuando de pronto, al adentrarse en un claro luminoso, vieron a un gran elefante tumbado sobre su costado apaciblemente. Mientras se acercaban el elefante se incorporó, pero enseguida perdió interés y se preparó para degustar su desayuno de frutas que ya había preparado.
Los seis sabios ciegos estaban llenos de alegría, y se felicitaban unos a otros por su suerte. Finalmente podrían resolver el dilema y decidir cuál era la verdadera forma del animal.
El primero de todos, el más decidido, se abalanzó sobre el elefante preso de una gran ilusión por tocarlo. Sin embargo, las prisas hicieron que su pie tropezara con una rama en el suelo y chocara de frente con el costado del animal.
-¡Oh, hermanos míos! –exclamó- yo os digo que el elefante es exactamente como una pared de barro secada al sol.
Llegó el turno del segundo de los ciegos, que avanzó con más precaución, con las manos extendidas ante él, para no asustarlo. En esta posición en seguida tocó dos objetos muy largos y puntiagudos, que se curvaban por encima de su cabeza. Eran los colmillos del elefante.
-¡Oh, hermanos míos! ¡Yo os digo que la forma de este animal es exactamente como la de una lanza…sin duda, ésta es!
El resto de los sabios no podían evitar burlarse en voz baja, ya que ninguno se acababa de creer los que los otros decían. El tercer ciego empezó a acercarse al elefante por delante, para tocarlo cuidadosamente. El animal ya algo curioso, se giró hacía él y le envolvió la cintura con su trompa. El ciego agarró la trompa del animal y la resiguió de arriba a abajo notando su forma alargada y estrecha, y cómo se movía a voluntad.
-Escuchad queridos hermanos, este elefante es más bien como…como una larga serpiente.
Los demás sabios disentían en silencio, ya que en nada se parecía a la forma que ellos habían podido tocar. Era el turno del cuarto sabio, que se acercó por detrás y recibió un suave golpe con la cola del animal, que se movía para asustar a los insectos que le molestaban. El sabio prendió la cola y la resiguió de arriba abajo con las manos, notando cada una de las arrugas y los pelos que la cubrían. El sabio no tuvo dudas y exclamó:
-¡Ya lo tengo! – dijo el sabio lleno de alegría- Yo os diré cual es la verdadera forma del elefante. Sin duda es igual a una vieja cuerda.
El quinto de los sabios tomó el relevo y se acercó al elefante pendiente de oír cualquiera de sus movimientos. Al alzar su mano para buscarlo, sus dedos resiguieron la oreja del animal y dándose la vuelta, el quinto sabio gritó a los demás:
-Ninguno de vosotros ha acertado en su forma. El elefante es más bien como un gran abanico plano – y cedió su turno al último de los sabios para que lo comprobara por sí mismo.
El sexto sabio era el más viejo de todos, y cuando se encaminó hacia el animal, lo hizo con lentitud, apoyando el peso de su cuerpo sobre un viejo bastón de madera. De tan doblado que estaba por la edad, el sexto ciego pasó por debajo de la barriga del elefante y al buscarlo, agarró con fuerza su gruesa pata.
-¡Hermanos! Lo estoy tocando ahora mismo y os aseguro que el elefante tiene la misma forma que el tronco de una gran palmera.
Ahora todos habían experimentado por ellos mismos cuál era la forma verdadera del elefante, y creían que los demás estaban equivocados. Satisfecha así su curiosidad, volvieron a darse las manos y tomaron otra vez la senda que les conducía a su casa.
Otra vez sentados bajo la palmera que les ofrecía sombra y les refrescaba con sus frutos, retomaron la discusión sobre la verdadera forma del elefante, seguros de que lo que habían experimentado por ellos mismos era la verdadera forma del elefante.
Seguramente todos los sabios tenían parte de razón, ya que de algún modo todas las formas que habían experimentado eran ciertas, pero sin duda todos a su vez estaban equivocados respecto a la imagen real del elefante.”
Leido en:
Casa Asia

Tortugues i galápagos

El dia de la revetlla de Sant Joan vam fer un article titulat "Pigs, petxugues i una traca de xinos", on deixàvem caure la curiositat que en castellà quan anomenen diferent un 'pez' de un 'pescado'. Lògicament a un castellà mai se li ocorreria dir que un riu hi ha pescados.

Francesc Jutglar ens mostra en un article com algun text castellà del segle XVI es diu "Este río tiene muchos pescados", fet que mostra que es tracta d'una traducció:

Per acabar, ens fixarem en un fragment especialment revelador que trobem a Crónica de Nueva España (edició castellana del 1544): "Este río tiene muchos pescados [...] y hicoteas, que son a manera de tortugas." Cal dir que hicotea és el nom aborigen cubà, encara en ús, per a l'única tortuga de riu que tenen allí (fig. 6), i que precisament és gairebé idèntica al més comú dels galápagos castellans (compareu-la amb la fig. 2). En resum: tenim un home amb prou cultura com el bisbe de Panamà, que troba tortugues terrestres gegants i no dubta en dir-ne "galápagos", i això fa encara molt més inversemblant que un suposat castellà, que és capaç d'anomenar galápago a un tortugot terrestre, trobi una tortuga de riu com les de Castella i en comptes de dir-ne galápago ens digui que és una manera de tortuga. Només hi trobo una lògica: el descobridor de les illes Galàpagos era castellà i l'original de la crònica de Cuba era català.

Sens dubte, però, aprofito per a recomanar-vos tot l'article, en el qual la paraula clau que s'analitza no són els peixos sinó les tortugues, mot que segurament el castellà s'ha fet seva recentment però no cinc-cents anys enrere:

Tortuga i Galápago en el lèxic i la toponímia colonial americana
Els qui hem vist les proves de la manipulació històrica secular que hem patit, no tenim cap dubte de la catalanitat de la descoberta i primera colonització d'Amèrica per part dels europeus (més enllà de les incursions dels víquings). Tot i això, sempre cal revisar tots els indicis per tal de comprovar i reforçar una teoria, o bé descartar-la en cas que no expliqui els fets observats. Amb aquest ànim, vaig endegar una investigació dels noms dels animals americans, pensant que havien de mostrar indicis de catalanitat. [...]

El bou i el beef

Abans d'ahir parlàvem de l'anglès beef, paraula germana del català bou, totes dues procedents del bovis llatí. Curiosament el mot català acaba en 'u' i l'anglès en 'f'. De fet, és el mot francès el que va incorporar aquesta efa abans de passar-lo a l'anglès.

En català, algunes consonants finals van evolucionar cap a 'u semiconsonant. Aquest fet és singular de la nostra llengua i ens dóna un caràcter. Les terminacions de lleu, greu, o encara més canteu, veniu, esteses per tots els verbs, donen un tret característic al català, diferent de les llengües veïnes.

Si aquestes formes verbals o altres mots com palau provenen d'un grup consonàntic 'ts' (cantats, venits, palats...) en el cas de lleu o greu provenen d'una 'v' que ha quedat en posició final. És per això que mantenen la 'v' en els derivats en què aquesta posició queda interna.

Però en altes casos, quan una consonant sonora queda al final, en català el es fa és pronunciar-la sorda: cub (pronunciat cup), antropòleg... i en alguns casos històricament ja s'ha escrit amb la forma sorda: cantat/cantada. En mots nous també es manté: el led el fem let.

Ens pot semblar una obvietat però en altres llengües com l'anglesa saben fer la pronúncia sonora final, o en castellà -que no en saben- ho resolen altrament: Madrid passa a Madrith (o sigui la zeta castellana).

És curiós -i desconec l'explicació- que en el cas de la 'v' final, aquesta no hagués passat a la seva forma sorda, és a dir la 'f'. La regla catalana ha funcionat per a totes les altres: per a les oclusives (b, d, g), per a la  j o tj que passa a pronunciar-se 'tx' (goig, passeig) i per a la essa sonora (gas / gasos). Però no per a la 'v'. Lògicament tampoc ha funcionat per a les consonants que no tenen equivalent sorda l, ll, r, m, n, ny.

Si la regla hagués funcionat per a la 'v', avui tindríem bof, llef, gref, bref i nof, per bou, lleu, greu, breu i nou. S'assemblarien més a mots anglesos com beef o briefing i a francesos com nef.

Així nosaltres tenim bou mentre que en anglès tenen beef.

En canvi, compartim en anglès el nou / new. Possiblement aquest new els va arribar més directament del llatí sense passar pel francès, ja que aleshores tindrien nef. Sincerament, m'agraden més les terminacions en -u.

PD: ja es veu que nosaltres tenim correbous i que ells no podrien tenir correbeefs! En tot cas, ells tindrien correcows, pronunciat correcaus, que ja es veu que estarien condemnats a deixar-hi la pell. I és el que els beefs ja no poden córrer per més que els posin un embolat de les Terres de l'Ebre!

Pork de pig

En inglés se da una interesante dualidad para nombrar algunos animales de granja. Mientras que el nombre del animal corresponde a un léxico de raíz propia, usan otra palabra, importada hace siglos del francés, para referirse al animal cocinado. 

Pig - pork 

Cow - beef 

Calf - veal 

Chicken - Poultry 

La diferencia no es extraña, y también podemos observarla en castellano cuando llaman diferente un 'pez' de un 'pescado', aunque en inglés es curioso el origen de la distinción que no es otro que la influencia francesa en las costumbres gastronómicas. También podemos ver un caso similar en catalán. Aunque sea un barbarismo inaceptable, vemos como algunas personas usan con toda naturalidad 'pit' mientras que cuando se refieren a lo que debe ser cocinado (de las aves) se refieren como 'petxuga'. Desconocemos las razones de esta influencia que seguramente no tiene razones de prestigio gastronómico... Volviendo a la dualidad inglesa, en este recorte se explica el origen:

When the Normans conquered England in 1066 (see Norman Conquest) they brought theirNorman language with them. During the Anglo-Norman period which united insular and continental territories, the ruling class spoke Anglo-Norman, while the peasants spoke the English of the time. Anglo-Norman was the conduit for the introduction of French into England, aided by the circulation of Langue d'oïl literature from France. This led to many paired words of French and English origin. For example, beef is cognate with the modern French bœuf, meaning "cow"; veal with veau, meaning "calf"; pork with porc, meaning "pig"; and poultry with poulet, meaning "chicken". In this situation, the foodstuff has the Norman name, and the animal the Anglo-Saxon name, since it was the Norman rulers who ate meat (meat was an expensive commodity and could rarely be afforded by the Anglo-Saxons), and the Anglo-Saxons who farmed the animals.

Avui no escric jo! Us recomano un article sobre la influència de la llengua catalana en els noms d'ocell maltesos, de Pere Alzina i Bilbeny, biòleg i consultor ambiental:

La influència de la llengua catalana en els noms d'ocell maltesos

En un viatge a Malta, en Pere Alzina es va adonar de la gran quantitat de noms catalans encara vius a l'illa, tant en la toponímia, com en els cognoms o en el lèxic quotidià. Ara ens avança un estudi sobre la influència de la llengua catalana en els noms dels ocells, prou indicatiu i revelador de la relació de Catalunya amb Malta al llarg de la història.

Un carrer de La Valletta. Foto: Pere Alzina

Introducció

El març del 2010 vaig fer una breu estada a l'illa de Malta. Fou tan sols un petit tast turístic de l'illa gran de l'arxipèlag maltès. Com que sabia, per cultura general, que durant alguns anys l'illa havia estat de sobirania catalana, vaig mirar d'estar amatent a qualsevol rastre o indici de catalanitat.

Amb els ulls ben oberts, amb tots els sentits ben desperts, vaig passejar pels carrers costeruts, rònecs i, alhora, bells de La Valletta. Fou així que em vaig adonar que els cognoms catalans (Soler, Abella, Cardona, etc.) eren presents als comerços i que hi havia algun nom de carrer amb un origen català segur (Carrer "Punent") o probable (Carrer "Tramuntana"). No cal dir que la influència catalana en els cognoms dels maltesos, en la toponímia i en els noms dels carrers és objectiu futur de recerca que, ara com ara, sobrepassa l'abast d'aquest estudi que presento.

El monumental centre històric de La Valletta. Foto: Pere Alzina

El Carrer Tramuntana, al cor de La Valletta. Foto: Pere Alzina

El darrer dia a l'illa vaig aprofitar per donar un tomb relaxat per La Valletta. En una llibreria que em va atreure em vaig comprar un llibre d'ocells de Malta intitulat Where to Watch Birds and Other Wildlife in Malta. Vaig obrir-lo i, molt encuriosit per saber com serien els noms en una llengua semítica, vaig donar un cop d'ull al llistat de noms d'ocell maltesos. Aquest comptava, és clar, amb els corresponents noms científics i anglesos. Repassant aquesta relació de noms en maltès vaig tenir una sorpresa majúscula quan em vaig adonar que alguns d'aquests noms eren clavats o molt similars als noms catalans.

L'objecte d'aquest estudi no és cap altre que el de donar a conèixer els noms d'ocell maltesos que tenen un origen català indubtable o altament probable, bo i deixant per a una publicació futura aquells que tinguin un origen català amb un grau de certesa inferior. L'estudi preliminar es clou amb una discussió metodològica, amb una valoració de les limitacions d'aquesta recerca, de tots aquells aspectes que caldria completar i/o millorar per tal que les conclusions extretes incrementessin llur precisió i validesa científica.

Malta: apunts sobre la seva història i la seva llengua

La República de Malta és una illa situada entre Orient i Occident, entre Àfrica i Europa, a mig camí de Gibraltar i del Canal de Suez i, consegüentment, és una illa d'una notable importància estratègica, comercial i militar. Fruit d'aquesta vàlua geoestratègica superlativa, l'illa ha estat cobejada durant la història per una rècula de tribus, pobles, imperis, regnes i estats moderns que han maldat per tenir-la sota la seva sobirania: fenicis, grecs, cartaginesos, romans, vàndals, ostrogots, bizantins, sicilians, angevins, catalans, napolitans, francesos i britànics han estat els dipositaris temporals de la sobirania de l'arxipèlag, periòdicament en disputa.

Malta és l'estat de la Unió Europea amb la densitat de població més elevada. Foto: Pere Alzina

L'illa de Gozo és molt escarpada i, com Malta, és molt humanitzada. Foto: Pere Alzina

Malta va formar part de l'Imperi Català des que Pere II de Catalunya, el 1283, la conquereix en l'anomenat Combat de Malta. El 1345 es crea el Consolat Català de Malta. Durant uns anys resta fora de la sobirania catalana fins que Martí l'Humà la recupera el 1409. De nou i durant més de cent anys l'arxipèlag forma part de Catalunya. El 1530, Carles I, però, cedeix l'illa a l'Orde de l'Hospitalde Sant Joan de Jerusalem després que els hospitalers fossin foragitats pels otomans de l'illa de Rodes. A grans trets es podria dir que l'illa forma part de l'Imperi Català en diversos períodes dels segles XIII, XIV i XV i que, a partir del XVI, és un territori que la Monarquia Hispànica incorpora a través de Catalunya fins que, el 1530, és cedida a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Al llarg de la seva història, però, aquest orde compta amb molts superiors provinents de territoris de parla catalana com, per exemple, en Joan d'Omedes (1536-1553) o en Nicolau Cotoner (1661-1680), d'origen mallorquí. L'Orde dels Germans Hospitalers controla l'illa fins que Napoleó la conquereix el 1798. El 1800, però, passa a ser de sobirania britànica. Malta no assoleix la independència de l'Imperi Britànic fins al 1964, any a partir del qual esdevé membre de les Nacions Unides. És un estat que forma part de la Commonwealth.

Roger de Llúria (1245-1305) s'enfrontà a l'armada angevina en el Combat de Malta. Foto: Wikipedia

La Creu de 8 puntes, emblema de l'Orde dels Germans Hospitalers. Foto: Wikipedia

Segons el cens del 2004 l'estat maltès té 404.962 habitants que, amb la seva migrada superfície, conformen la densitat de població més elevada de tots els estats de la Unió Europea (1.298 habitants/km2), triplicant la d'Holanda.

Actualment la llengua maltesa -que és parlada per prop del 100% de la població- i la llengua anglesa -dominada pel 88% de la població i parlada per un 10% dels seus habitants com a primera llengua- són les úniques que són oficials al país. La llengua italiana -oficial abans de 1930 i coneguda pel 66% de la població-, la llengua àrab -sense dades oficials- i la llengua siciliana -sense dades oficials- són llengües parlades també per una minoria de maltesos, que s'estima que és inferior al 5% per al seu conjunt. La llengua francesa és coneguda pel 17% de la població, però no és llengua d'ús social entre maltesos.

El maltès és una llengua semítica, de la mateixa gran família que, per exemple, l'àrab o l'hebreu. Això no obstant, l'alfabet és llatí i hi és palesa la gran influència del sicilià i d'altres llengües veïnes com l'àrab o l'italià. L'anglès també ha influït en la llengua maltesa. La influència de la llengua catalana sobre el maltès no ha estat pràcticament estudiada. Tanmateix, Lluís de Yzaguirre, sense fer-ne un estudi en profunditat, ens revela un tast de dos-cents mots amb un origen català altament probable. Entre ells en destaco: abbokkament, anell, antik, ark, armirall, assalt, fanal,gwardarobba, kap, kastig, kor, korda, moll, moviment, nom, porpra, pronom, sever, sitwat, tir otirabuxù.

S'estima que un 30-50% del lèxic maltès és d'origen romànic i que un 50-70% és d'origen semític.

Resultats i conclusions

Després de fer una anàlisi comparativa (Taula 1) entre els noms dels ocells en maltès, català, italià, espanyol, francès i anglès se'n poden extreure les següents conclusions:

1. Hi ha 5 noms d'ocell maltesos que són, molt probablement, d'origen català. A saber: "Sturnell"/"Estornell", "Verdun"/"Verdum", "Bucaq"/"Bitxac" "Gawija"/"Gavina", i "Serra"/"Bec de Serra". Aquests 5 noms es corresponen a 11 espècies diferents d'ocells.

• "Sturnell": Aquest nom maltès és gairebé idèntic al mot emprat en llengua catalana ("Estornell"), sobretot en la seva fonètica de català oriental. El nom italià s'hi assembla ("Storno"), però no tant com el mot català. I la resta de noms en altres llengües són, clarament, molt més distants que la forma catalana.
  
• "Verdun": És gairebé exacte al "Verdum" català. Comparteix, però, la mateixa arrel que el "Verdone" italià, el "Verderón" espanyol o el "Verdier" francès, ja que es tracta d'un ocell de tons verdosos dominants.

Estornell (Sturnus vulgaris) en plomatge hivernal. Foto: Pere Alzina

Mascle de verdum (Carduelis chloris). Foto: Wikipedia

• "Bucaq": És pronunciat "Butxac" en llengua maltesa i és el substantiu que aplega genèricament les dues espècies que en català anomenem "Bitxac" -el bitxac comú i el bitxac rogenc-. És el cas més exemplar d'un mot maltès que només s'assembla al sinònim català i és totalment diferent de qualsevol altre sinònim en les altres llengües comparades ("Saltimpalo" en italià, "Tarabilla" en espanyol, "Tarier" en francès o "Stonechat" en anglès).
  
• "Gawija": És similar a la "Gavina" catalana. Ambdós mots s'empren també en genèric per a les diverses espècies de gavines -les que són més menudes que els gavians-. El mot català "Gavina" s'hi assembla molt més que els sinònims en les altres llengües comparades ("Gabbiano" en italià, "Gaviota" en espanyol, "Mouette" en francès o "Gull" en anglès).

Mascle de bitxac (Saxicola torquatus) Foto: Wikipedia

La gavina riallera (Larus ridibundus) és més comuna a l'hivern. Foto: Wikipedia

• "Serra": És similar al nostrat "Bec de Serra", de nom més llarg però és l'únic mot dels comparats que inclou la mateixa paraula -"Serra"- en el nom de l'ocell. És lleugerament diferent de la "Serreta mediana" en espanyol i molt allunyat ja del "Smergo minore" italià o del "Harle huppé" francès.

El bec de serra mitjà (Mergus serrator) és un hivernant regular a la nostra costa. Foto: Wikipedia

2.  Hi ha 3 noms d'ocell maltesos que podrien tenir un origen català per bé que amb un grau de certesa inferior, comparat amb els exemples descrits anteriorment. Aquests tres noms d'ocell són:

• "Kappun": Aquest mot en maltès designa el Bitó català, una espècie molt amenaçada al nostre país i de caràcter esquiu. "Kappun" no s'assembla amb cap dels noms comparats en aquest article. Tanmateix, en català popular "Capó d'aigua" designa el bitó i és versemblant de creure que aquí hi ha l'arrel del nom en llengua maltesa.

El bitó (Botaurus stellaris) és un ocell molt esquiu i difícil de ser observat. Foto: Wikipedia

• "Arpa": Aquest és el mot maltès per designar l'"Àguila pescadora", una espècie ben consolidada a les Illes Balears, però que també havia criat als penya-segats de la costa catalana. Cap llengua comparada en aquest estudi té un nom similar a "Arpa". En italià s'anomena "Falco pescatore", en espanyol "Águila pescadora", en francès "Balbuzard pêcheur", en anglès "Osprey" i en català "Àguila pescadora" o "Àguila peixatera". Això no obstant, en llengua catalana el substantiu "arpa" té una accepció que s'hi acosta genèricament, car "arpa" és sinònim d'"àguila" o "esparver" segons ho testimonia el Diccionari Català-Valencià-Balear. També en llengua catalana tenim "Arpella" que designa una espècie de rapinyaire d'aiguamolls i altres aigües somes, hàbitats que pot compartir també amb l'àguila peixatera.
  
• "Farrug": És pronunciat "Farrutx" en llengua maltesa i es correspon al "Gaig blau" català, un ocell de tons blavosos que viu, actualment, a l'Empordà i a la plana de Lleida. "Farrug" no concorda amb cap ni un dels noms de les llengües comparades. Això no obstant, el mot "Farrug" és notificat per Joan Coromines en llengua catalana en un document del 1395. A més, "Farrutx" (o "Farroig") és un llinatge català -força estès a Mallorca- com també un substantiu que en català té, com a mínim, dues accepcions. La primera és la d'un farratge de flor groga i la segona és la d'una farina processada grossa que alimenta el bestiar segons consta al Diccionari Català-Valencià-Balear. Més enllà de la semblança fonètica, cap de les accepcions suara esmentades, sembla que guardi cap mena de relació amb el mot maltès. Ara bé, en el terme d'Artà (Mallorca) existeix un topònim anomenat "Bec de Farrutx". El topònim sembla revelar-nos que "Farrutx", en català antic de Mallorca, designaria un ocell, ja que són els únics éssers de tot el regne animal que tenen "bec". Avui, però, no es disposa de cap mena d'informació que ajudi a escatir de quina espècie d'ocell es podia tractar però fa que el topònim d'Artà tingui un sentit ver i diàfan.

L'àguila pescadora (Pandion haliaetus) s'ha extingit de Catalunya però nidifica a les Illes Balears. Foto: Wikipedia

L'arpella (Circus aeruginosus) caça en aiguamolls i aigües somes, hàbitats que comparteix també amb l'àguila pescadora quan és de pas al nostre país. Foto: Wikipedia

El gaig blau (Coracias garrulus) és un ocell estival que viu en espais agraris o agroforestals. Foto: Wikipedia

3.  De les 167 espècies d'ocells (residents, hivernants, estivals i de pas) recollides al llibre, 14 tenen un origen català altament probable. D'aquesta dada en podem inferir que el 8% dels noms actuals dels ocells en maltès tenen un origen català.

4.  Hi ha uns altres 15 noms d'ocell maltesos que podrien tenir també un origen català difícilment verificable, ja que el nom és similar a una, dues o, fins i tot, a tres de les llengües comparades. Així, no és possible dirimir amb absoluta certesa quina és la llengua originària del nom maltès, però aquest dubte és vàlid tant per als noms catalans com per als sinònims francesos, italians o, fins i tot, anglesos. Aquest contingent de noms d'ocell representa el 9% del total.

Exemples de possible origen català o francès:

• "Sarsella" (Anas querquedula): és "sarset" o "sel·la" en català popular i "sarcelle" en francès.
• "Kuluvert" (Anas platyrrhynchos): és "(ànec) collverd" en català i "(mallart) colvert" en francès.

El mascle de collverd (Anas platyrrhynchos) té un plomatge vistós i acolorit. Foto: Wikipedia

• "Rozinjol" (Luscinia megarrynchos): és "rossinyol" en català i "rossignol" en francès.
• "Avultun" (Gyps fulvus) : és "voltor" o "vultu" (català popular) en català i "vautour" en francès.

Exemples de possible origen català o italià:

• "Bekkafik" (diverses espècies de moixons insectívors): és "becafigues" en català popular i "beccafico" en italià.
• "Capinera" (Sylvia atricapilla): "capinegra" en català popular i "capinera" en italià.

El mascle del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) o capinegra té el capell de color negre i la femella de color marró. Foto: Wikipedia

Exemples de possible origen català, italià o francès:

• "Cikonja" (Ciconia ciconia): és "cigonya" en català, "cicogna" en italià i "cigogne" en francès.

La cigonya (Ciconia ciconia) té un nom molt similar en diverses llengües romàniques. Foto: Wikipedia

• "Sparvier" (Accipiter nisus): és "esparver" en català, "sparviere" en italià i "epervier" en francès

5.  D'aquest estudi preliminar comparatiu, se'n pot inferir que la influència -segura, probable o possible- de la llengua catalana en els noms dels ocells maltesos podria atènyer ben bé el 17% del total dels ocells observats a Malta. Com a contrapunt convindria remarcar que, en tant que estudi preliminar, no s'ha analitzat la concomitància de tots els noms d'ocell maltesos amb els diversos centenars de noms populars catalans. En conseqüència, si es dugués a terme un estudi més exhaustiu fa tot l'efecte que el percentatge d'influència de la llengua catalana sobre els noms dels ocells maltesos es veuria incrementat en major o menor grau.

6.  A primer cop d'ull, aquest 17% d'influència aproximada de la llengua catalana en els noms dels ocells en maltès es podria valorar com a "baix" o, si més no, minoritari respecte a la resta de llengües (àrab, sicilià, italià, francès, anglès i espanyol) amb capacitat potencial d'influir en la llengua maltesa. Aquesta dada ha de ser, però, valorada en la seva justa mesura i, per això, caldria tenir ben present un parell de consideracions. La primera és que la llengua catalana només podia influir en les espècies comunes i abundants a l'arxipèlag. La llengua catalana no podia influir en el nom maltès de les espècies de pas, de les nidificants o hivernants escasses, o en les espècies d'aspecte extern massa similar com per tenir noms populars diferents i no pas només un de sol i genèric. Aquestes espècies "comunes" no superen normalment la seixantena o setantena. Per tant, si només es tinguessin en compte aquestes espècies més abundants, el percentatge d'influència de la llengua catalana s'incrementaria notablement. La segona consideració és que la presència del català és llunyana en el temps, motiu pel qual aquesta llengua ha perdut la seva capacitat d'influència. Així doncs, tenint en compte aquests dos factors acabats d'esmentar -només comptar les espècies comunes i l'absència del català a l'illa en els darrers segles- que actualment pervisqui un 10-15% de noms maltesos d'ocells que tenen un origen català és una dada molt significativa i, com a tal hauria de ser presa en consideració de cara a futurs estudis lingüístics d'influències en el lèxic maltès.

7.  La influència de la llengua espanyola en el nom maltès dels ocells sembla que és molt baixa, ja que pocs noms en aquesta llengua s'assemblen als corresponents noms en maltès i quan n'hi ha algun que hi té una certa similitud sempre n'hi ha un altre (català, francès o italià) que té un nivell de semblança notablement superior.

Discussió i limitacions de l'estudi preliminar

1. Àmbit i profunditat de l'estudi comparatiu: Les 167 espècies d'ocells observades a l'illa de Malta es corresponen, és clar, a 167 noms oficials en català, però també a diversos centenars de noms populars en català. Caldria un estudi comparatiu molt més exhaustiu per determinar la influència dels centenars de noms populars catalans en els noms respectius d'ocells en maltès. La profunditat que requeriria aquesta investigació és fora de l'abast d'un estudi preliminar d'aquesta mena. Per motius d'eficiència, doncs, s'ha focalitzat la recerca en aquells noms maltesos que, a tenor del coneixement de l'autor, feien preveure, a priori, una connexió amb els noms respectius en llengua catalana.

2.  Semblança dels noms en les diverses llengües romàniques: Les llengües romàniques (català, francès, occità, espanyol, sicilià, etc.) tenen, sovint, noms similars per designar les mateixes espècies d'aus. Això no és res més que el fruit de compartir un tronc comú lingüístic (el llatí) i/o de la influència variable que han exercit unes llengües sobre les altres en funció de l'hegemonia política, econòmica, militar i, és clar, lingüística, de cada període històric. Aquesta similitud compartida en diverses llengües romàniques dificulta la recerca del mot primigeni que ha influït en la llengua maltesa. Un bon exemple és el nom "cikonja" maltès, que tant en català com en espanyol, francès o italià tenen la mateixa arrel i una fonètica força similar.

3.  Desconeixement dels noms dels ocells en llengua siciliana: Aquesta llengua -coneguda també científicament com a "calabro-siciliana"- és parlada avui a Malta per una minoria de la població. Es considera, però, que al llarg de la història ha influït en un grau similar o lleugerament superior a l'àrab i en un grau molt superior a l'italià. El sicilià, actualment, no és oficial a la zona on es parla (Sicília, Calàbria i Salento) i, per tant, no és present en el sistema educatiu. Malgrat això la llengua encara és viva al carrer. Malauradament, no es disposa dels noms -ni oficials ni populars- dels ocells en aquesta llengua i, per tant, la seva influència en la llengua maltesa no ha pogut ser valorada en la seva justa mesura i resta, probablement, infraestimada.

Àmbit geogràfic de la llengua siciliana i distribució dels seus dialectes. Foto: Wikipedia

4.  Desconeixement dels noms dels ocells en occità: Els francesos dominaren l'illa de Malta en diversos períodes (Carles d'Anjou al s.XIII i Napoleó a finals del XVIII) quan la llengua occitana era parlada per prop del 40% de la població francesa. L'occità com a llengua principal del 40% de francesos i amb els parlants en les zones més pròximes de França (Marsella, Montpeller, Toló, etc) a l'illa de Malta podria haver exercit una certa influència en el maltès. Dissortadament, però, no es disposa del llistat de totes les espècies en llengua occitana per a poder-les comparar amb la llengua maltesa i, d'aquesta manera, poder-ne inferir la possible influència que va poder exercir la primera llengua sobre la segona.

Àmbit de distribució històrica de la llengua occitana Foto: Wikipedia

5.  Desconeixement de tots els noms populars per a totes les llengües comparades: L'estudi només incorpora els noms populars de la llengua catalana i no pas els noms populars en llengua francesa, italiana, espanyola o anglesa perquè no es disposa d'ells. Per a la gran majoria de llengües, els noms "oficials" dels ocells es determinen a la segona meitat del segle XX. Són decisions d'estandarització més o menys arbitràries que efectuen, normalment, experts en ornitologia i no pas experts en lingüística. L'establiment d'un nom oficial d'un ocell deixa enrere molts noms populars que cauen en desús ja que no surten publicats a les guies d'identificació d'aus. En català no existeix un compendi de tots els noms populars dels ocells en el nostre domini lingüístic, però hi ha un Tesaure de Noms Comuns d'Ocells destinat al Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunyaque constitueix una bona eina d'aproximació a molts dels noms populars de les aus en llengua catalana. Es desconeix l'existència d'un compendi similar en llengua italiana, espanyola, anglesa o francesa.

Apunts terminològics

Llengua siciliana: anomenada tant en àmbit polític com en àmbits socials "dialecte" a Itàlia, però en termes científics considerada una de les diverses llengües itàliques. Anomenada també "calabro-sicilià" pels lingüistes.

Pere Alzina i Bilbeny

Biòleg i consultor ambiental

Agraïments: a l'Institut Nova Història per col·laborar econòmicament en la redacció de l'estudi i ajudar a la seva difusió social. A en Jordi Bilbeny, en Manel Capdevila, en Miquel Colomer, en Pep Mayolas, en Francesc Rodríguez i la Carme Solà per les seves aportacions en la millora del text.

Bibliografia

• Alcover, A. Ma. & Moll, F. de B.: Dicionari Català-Valencià-Balear; Palma de Mallorca (1978).
• Borg, A. J. & Azzopardi-Alexander, M.: Maltese; Routledge (1997).
• Casha, A.: Where to watch birds and other wildlife in Malta; Birdlife (2004).
• Coromines, J.: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, vol. III, p. 900 (1985).
• Diversos autors: Gran Enciclopèdia Catalana.
• Diversos autors: Noms comuns d'ocells en base a les prospeccions ornitològiques de camp entre 1980 i 1984; Arxiu personal de Xavier Ferrer a la Universitat de Barcelona.
• Estrada, J.: Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Lynx Edicions (2010).
• Ferrer, X.: Tesaure de noms comuns d'ocells destinats al Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya; Inèdit (2001).
• Gordon, Raymond G., Jr. (ed.): Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Sicilian: A language of Italy Ethnologue (2005).
• Maluquer, J.: Els ocells de les Terres Catalanes Ed. Barcino (1981).
• Muntaner, J., Ferrer, X., Martínez, A. et al.: Atlas dels ocells nidificants a Catalunya i Andorra; Ed. Ketres, Barcelona (1984).
• Sallent, A. : « Els noms dels ocells de Catalunya » ; Butlletí de Dialectologia Catalana, 10:54-100 (1922).
• Yzaguirre, Lluís de: Catalunya-Malta: la connexió perduda (2008).
  http://latel.upf.edu/terminotica/membres/DE_YZA/PUBLI/catalunya_malta.pdf.

Taula 1: Correspondència dels noms dels ocells en diverses llengües que han pogut influir en el maltès

Nom científic	Maltès	Català	Català Popular	Italià	Espanyol	Francès	Anglès
Sturnus vulgaris	STURNELL	Estornell vulgar	-	Storno	Estornino pinto	Etourneau sansonnet	Common Starling
Carduelis chloris	VERDUN	Verdum	-	Verdone	Verderón común	Verdier d'Europe	Greenfinch
Saxicola rubetra	BUCAQQ tas-Silla	Bitxac rogenc	-	Stiaccino	Tarabilla norteña	Tarier des prés	Whinchat
Saxicola torquatus	BUCAQQ tax-Xitwa	Bitxac comú	-	Saltimpalo	Tarabilla común	Tarier pâtre	Common Stonechat
Mergus serrator	SERRA	Bec de Serra Mitjà	-	Smergo minore	Serreta mediana	Harle huppé	Red-breasted Merganser
Larus melanocephalus	GAWWIJA Rasha Sewda	Gavina capnegra	-	Gabbiano corallino	Gaviota cabecinegra	Mouette mélanocéphale	Mediterranean Gull
Larus minutus	GAWWIJA Zghira	Gavina menuda	-	Gabbianello	Gaviota enana	Mouette pygmée	Little Gull
Larus ridibundus	GAWWIJA Rasha Kannella	Gavina riallera	-	Gabbiano comune	Gaviota reidora	Mouette rieuse	Black-headed Gull
Larus genei	GAWWIJA Geddumha Rqiq	Gavina capblanca	-	Gabbiano roseo	Gaviota picofina	Goéland railleur	Slender-billed Gull
Larus fuscus	GAWWIJA Daharha Iswed	Gavià Fosc	-	Zafferano	Gaviota sombría	Goéland de la Baltique	Baltic Gull
Larus michahellis	GAWWIJA Prima	Gavià argentat	-	Gabbiano reale	Gaviota patiamarilla	Goéland pontique	Caspian Gull
Pandion haliaetus	ARPA	Àguila pescadora	Arpa és sinònim de rapinyaire en sentit genèric Arpella és una espècie de rapinyaire d'aigües somes	Falco pescatore	Aguila Pescadora	Balbuzard pêcheur	Osprey
Coracias garrulus	FARRUG	Gaig blau	-	Ghiandaia marina	Carraca Europea	Rollier d'Europe	European Roller
Botaurus stellaris	KAPPUN	Bitó	Capó d'aigua	Tarabuso	Avetoro Común	Butor étoilé	Great Bittern

Descarregueu la versió en PDF d'aquest article