Mai oïx!

En català hem deixat per a un ús arcaic o dialectal el verb oir, del llatí audire, i equivalent al castellà oir. I el tinguéssim viu entre nosaltres podríem dir que és el mot que sona més anglòfon al llarg de tota la declinació ja que la 'o' inicial, neutralitzada en 'u', tendeix a percebre's com una semiconsonant (w).

oir, en indicatiu present, és: oeixo, oeixes (o ous), oeix (o ou), oïm, oïu, oeixen (o ouen). És prou evident que en un entorn multilingüe algú pot entendre més fàcilment alguna cosa com wesh, whim or owen, que malgrat que no volen dir res en anglès semblen més pròpies d'aquesta llengua que no de la nostra...

Oir fou vençut pel polisèmic sentir i ha especialitzat el seu significat en oir missa (assistir-hi i prestar-hi atenció) o, en el món del dret, en el fet que l’autoritat, admeti (peticions, raonaments o proves de les parts) abans de dictar una resolució.

Potser ara quan oïm "my wish" pensarem en "mai oïx", o sigui no presta atenció al capellà; i quan oïm "I wish" pensarem en "ah, i oïx!".

I ara, abans d'interrompre algú que estigui mirant la missa de TV2, li podem preguntar: "Ous?", com a forma no incoativa equivalent a "Oeixes?".

Sort que d'audire tenim altres derivats no tan problemàtics com audio, auditori, audiència... I una marca d'automoció: Audi, el mot llatí equivalent en anglès a "Hear!"(escolta!). El motiu d'aquest origen és un joc de paraules ja que un dels seus fundadors es deia "Hoerch" (paraula alemanya germana de hear en anglès).

La marca de telefonia Yoigo es podria haver dit en català Joisento (o Joisent, aprofitant sols el lexema, o la forma conjugada balear). Però recuperant el verb oir, també podríem fer-ne Joeixo (Joeixo, Tueixes!, Ellou...).