Why do you pronounce our as are?

Estava llegint aquesta nota que repredueixo tot seguit on diuen l'anglès és divertit perquè no ni ha dues persones que el pronunciïn igual, depèn del dialecte que tinguin:

Why do you pronounce our as are?

 

"Our is not pronounced the same as are. Our is pronounced same same as hour. Are is pronounced the same as the Letter R."

Actually, it depends on your accent. Some people do pronounce it the same as "are", while others will pronounce it as a single syllable "ow", rather than the two syllable "hour".

English is funny like that: there are just so many accents around the world that you often can't even ask why a word is pronounced in a certain way; since it often has multiple pronunciations!

Ràpidament m'han vingut al cap les persones que de seguida fan un gran què de les diferències, declaren que generen manca d'intercomprensió entre variants i tot seguit proclamen que són llengües diferents. Ai, aquests secessionistes de la llengua catalana, que no sé què farien si el tema central de les seves preocupacions fos l'anglès!!! Vés per on que el món guanyaria uns quants centenars de llengües noves si atenem a les moltes variants de l'anglès que caldria reconèixer com a llengües. I quina feinada per a batejar tants nous LAPAOs!!

Ara bé, dit això: aquesta gent que en el cas de l'anglès parla tantes variants, quan parlen en un context de trobada amb altres persones que no tenen l'anglès com a llengua nadiua, han de fer l'esforç de parlar amb un registre estàndard. Si nosaltres hem hagut de fer l'esforç d'aprendre la seva llengua no pot ser que ells no facin el mínim esforç a parlar en un codi accessible, en anglès internacional. Això no vol dir que no es pugui parlar en algun dels grans dialectes, britànic, americà, com faríem en català amb oriental o occidental, però no s'hauria de parlar en un context formal en la llengua d'estar per casa, en un dialecte i en un registre que faci difícil la comprensió en un marc internacional on l'objectiu prioritari sigui comunicar-se. Igualment, si parlo amb un estranger que està fent l'esforç d'aprendre català (i que no viu a la meva comarca) no començaré a fer servir expressions locals que li dificultin la comprensió.

Badulaques, els súpers regentats per immigrants #Psicolabis #Etimologia

Els Simpson han popularitzat un mot, el badulaque, que és com s'anomena la botiga de queviures que regenta un immigrant paquistanès.

Opino que l'ús de badulaque per a denominar els establiments d'immigrants té un component discriminatori i xenòfob, malgrat que la majoria de gent no ho faci conscientment. Molta gent ho pot usar fins i tot amb simpatia. Però els mots tenen el seu origen, i encara que t'ho diguin amb un somriure als llavis, no crec que sigui convenient i adequat dir-li a un botiguer d'origen immigrant que és un neci, inconsistent i incomplidor.

Aquesta paraula castellana rep les següents definicions al DRAE:

badulaque.

(Del mozár. berdolaca, y este del lat. portulāca).

1. m. Afeite compuesto de varios ingredientes, que se usaba en otro tiempo.

2. m. ant. chanfaina (‖ guisado de bofes o livianos).

3. com. coloq. Persona necia, inconsistente. U. t. c. adj.

4. com. Ec. Persona impuntual en el cumplimiento de sus compromisos.

Es una paraula poc usada.  Se suposa que del significat inicial de guisat va passar metafòricament a allò que és de poca substància, que és mig babau, de poca o cap activitat, inútil i de cap profit. També trobo que "en Venezuela este vocablo tan expresivo siempre se ha empleado como “Persona necia, inconsistente”, o, según la definición de Corominas, “bobo”. Incluso se percibe en su uso cierta connotación de incapacidad o ineptitud en lo que se hace o deba hacerse".


El DRAE dóna «badulaque» com provinent del mossàrab. Corominas li atribueix origen incert, encara que admet la possibilitat de l'origen mossàrab. Podria ser del llatí "portulaca" per mitjà del mossàrab "berdolaca". D'aquesta paraula deriva més directament "verdolaga", una planta que podria menjar-se a l'amanida, i que és rica en Omega-3. "Portulaca" significa "portella", perquè la llavor de la verdolaga presenta un opercle.

Però per què als Simpson es fa servir per a denominar els súpers regentats per immigrants? La resposta la trobem en aquest article del Periódico [ca][es]:  

[...] potser van ser els primers significats, per allò de la varietat d'ingredients, els que van fer que Carlos Revilla, ­primer director del doblatge al castellà de Los Simpson, bategés com a badulaque la bigarrada botiga de l'immigrant indi Apu –anomenada en la versió original Kwik ­E-mart, alguna cosa semblant a «supermercat ràpid»–. Revilla va morir el 2000, i l'actual traductora de la sèrie nord-americana, María José Aguirre, manté el terme per coherència.

També llegim en aquest article que a Calafell hi ha una botiga d'una catalana d'origen no immigrant que es diu Open Badulaque:

Així va descobrir també Encarna Prats una paraula castellana caiguda en desús, però renascuda entre la joventut amb una nova accepció gràcies a la sèrie de dibuixos animats Los Simpson. Li van explicar què era i va decidir batejar com a Open Badulake la seva modesta botiga de la platja de Calafell (Baix Penedès), inaugurada fa tres anys: «Al principi –confessa– hi havia gent que no entrava pel nom. 'Un altre pakistanès', deien, i quan els sentia els deia que no, que jo sóc catalana…».

Saps dir-ho en català? #Psicolabis

Circula per la xarxa:

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.

Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta.

hortera es diu xaró.

mequetrefe es diu manefla.

tirachinas es diu tirador o mandró

Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries
ens sonen estranyes.

La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i
s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar.

Tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de
nyigui-nyogui.

I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols.

Una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.

Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que
tenen és la veu ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota.

El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha?
Llavors es diu gebre o gebrada.

Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que
en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una
lata és una frase del tot correcta.

I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols
dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon
davallant.

Txungu, eh! Veus, aquesta n'és una altra; el fet de catalanitzar-nos
les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els
fiquem una "u" al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru,
cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu,
apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator,
espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,
canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo
també, eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si
quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I
els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.

I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o
maneguins.

I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i
precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi
tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de
vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que
ens sona millor la versió castellana.

Diem més borde que no pas malcarat.

Papanatas que bajoc o toca-sons.

Cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot.

Mandanga que històries.

Parafernalia que faramalla.

Caradura que penques.

Santiguarse que senyar-se o persignar-se.

Finiquito que quitança o finiment.

També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i
després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí
que la sabia':

Estribillo/tornada.

Atiborrarse/ataconar-se.

De carrerilla/de cor o de memòria.

Estar en un aprieto/trobar-se en un destret.

I tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el
cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles:

La yema del dit és el palpís o el tou del dit.

Els nudillos són els artells o els nusos dels dits.

A l'espinilla se li diu canyella o canella.

A la rabadilla rabada o carpó.

A la pantorrilla panxell o tou de la cama.

I a l'empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i
som només nosaltres els qui l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà
el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil
de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim
contaminar tant pel castellà, a Catalunya li lluiria més el pèl (otro
gallo cantaria).

Aquesta darrera frase he estat a punt d'eliminar-la: m'estimo més els
encoratjaments que els retrets, però finalment l'he deixada tal com
ve, pel valor informatiu de l'expressió final.

Pots fer-ho passar? Gràcies pel teu suport al català !!!!