Naltrus, els vilanovins

Retallo del Diari de Vilanova aquest comentari fet davant la revetlla de Sant Joan...: avui Vilanova s'omple de gent de terra endins. Els diferenciareu perquè no diuen naltrus, mart, fandilla i fan la e de mil maneres

Ja estic boi de vacances #Psicolabis

A Vilanova i la Geltrú fem ús del mot "boi" amb el sentit de gairebé. Segurament cada cop menys. De fet, crec que a la següent generació ja estarà boi perdut... Mon pare no deia mai gairebé ni quasi, sols boi (i algun potser algun casi!). Jo l'entenc però no el faig servir. I crec que als meus fills ja els deu sonar extravagant.

Aquest passat juny, el Lluís Guxens en va parlar en un article al Diari de Vilanova:

Escrit relacionat: Lèxic de Calafell, on diuen aboi.

Exportem els butzos!

Vam parlar d'estar butzo a "M'esgangalaràs la samarreta, que estàs molt butzo!". Aquest mot és un dels vilanovismes (no sé per on s'estén més) que cal fer-los arribar al conjunt del domini lingüístic, exactament igual que esgangalar.

Però avui ens referirem a l'origen de butzo, que no és altre que butza. No és que les panxes masculines hagin arribat més tard que les femenines, sinó que els adjectius butzo/butza provenen del nom dialectal butza, que vol dir conjunt dels budells i de les altres vísceres abdominals, també anomenats butzada o butzam. Trobem també els derivats butzer -a (m i f dial Tripaire) i butzeria (f dial Lloc on venen butzes; triperia).

Al diccionari, però, no hi surt butzo, ni com a mot dialectal! Que fort! Com s'ho feia la canalla de fora de Vilanova de petits per mirar les pel·lícules d'El butzo i el prim?

Butzo, a més, és un mot onomatopeicament impecable: inici amb 'b' que indica el volum esfèric de la panxa (com bola), i el so 'tz' que suggereix el vaivé sacsejant d'un ventre voluminós.

Em reitero en la proposta d'assumir aquest mot des de tot el domini lingüístic per a cobrir la mancança en el registre estàndard d'una paraula que signifiqui gras però amb to no mèdic sinó col·loquial.

Dugues xapates

Acabo d'anar a comprar dugues xapates al forn del costat. La noia que hi atenia, amb un deix llatinoamericà, era d'aquestes que no respecta mai la llengua del client.

Li he demanat dugues xapates. Tota la vida he dit dugues, almenys en el llenguatge col·loquial. Li ha costat d'entendre'm: ¿cuantas dice que quiere? A la tercera vegada he dit dugues, una me la talles i l'altra me la dónes sencera. Amb aquest aclariment ja ha pogut deduir el nombre de barres.

No tenia cap problema per entendre la llengua del país: potser sols era amb el dialectalisme! Però és que ella ja és una nova vilanovina, o en tot cas hi treballa!

Si tampoc m'hagués entès li hauria repetit en estàndard: dues. I potser li hauria aclarit que és que a Vilanova diem dugues! Molt serà que altres catalanoparlants li diguin dues (per estandarització) o potser que altres diguin un lamentable dos femení: dos xapates!

Però vaja, crec que la majoria encara diem dugues... És que a Vilanova (i suposo que a la Geltrú també) som molt antihiàtics.

L'Alcover-Moll ho dóna per dialectal, com jo sempre he cregut. I és que a VNG sempre ho hem dit així. Podeu veure-ho a l’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

Però en altres llocs es diu que és molt corrent la pronúncia antihiàtica «dugues» per dues, fenomen tolerable en la parla col·loquial (El servei d'aprenentatge de català de la UPF).

Ja comprendreu que això de l'antihiatiquisme no és cap ideologia revolucionària sinó una tendència a evitar el hiatus posant-hi algun so enmig, com que per dir teatre diu teiatre.

En fi, esperem que als cursos del Consorci els expliquin les varietats dialectals i també les pronúncies vulgars (sigui el dugues una cosa o l'altra), ja que altrament, una nova catalana que tingui el nivell C de català s'entestarà a defensar que "dugues xapates" solament pot voler dir "porta xapates" amb l'imperatiu del verb dur.

I ja que hem parlat de les xapates, sapiguem que prové de l'italià ciabatta. I la ciabatta no vol dir altra cosa que una sabatilla, i etimològicament és sabata. Sabata té origen incert: malgrat de ser un mot comú en la majoria de llengües romàniques i d'altres de no romàniques (eslaves, turc, àrab, persa), no s'hi veu relació etimològica entre elles. 

Seguint el joc de parentiu etimològic, a un Sabater el podríem rebatejar com a xapater, i a un Zapatero com a Ciapattero o Chapatero. O a un forner de xapates, bé li podríem dir "Chapatero a tus chapatas".

És un pa d'origen italià, de forma aplanada i rectangular, amb la crosta gruixuda i la molla fosca i molt alveolada, elaborat amb farina de blat, farina de sègol i farina o extracte de malt.

Ciabatta was first produced in Liguria, although at least one type of ciabatta can be found in nearly every region of Italy nowadays. Ciabatta in its modern form was developed in 1982 [1]. Since the late 1990s it has been popular across Europe, particularly in Spain, and in the United States, and is widely used as a sandwich bread. Ciabatta (Italian pronunciation: [tʃaˈba:ta], literally "carpet slipper") is an Italian white bread made with wheat flour and yeast. The loaf is somewhat elongated, broad and flattish. There are many variations of ciabatta. Read more: http://www.answers.com/topic/ciabatta-1#ixzz1QJZK6Tv0

Ja veieu que la seva 'b' l'hem transformada en 'p'. Suposo que com que en italià la fan oclusiva, ens deu sonar més a 'p' que a la nostra 'b' entre vocals.

Les Comparses de Vilanova i la Geltrú!!!

comparsa. De l'italià comparsa 'acció de comparèixer' (part. passat de comparere)

• m i f 1 Persona que figura en una cavalcada // En un espectacle, persona que té un paper no qualificat, generalment mut, que depèn d'un personatge, de l'acció o de l'ambientació // fig Persona que figura en un afer sense tenir-hi cap paper // En festes públiques, en processons, etc., conjunt de persones que van vestides o disfressades igual.
• 2. ESPECT Conjunt de comparses.

Comparsa? Comparsa? Què ens han d'explicar els diccionaris de què és una comparsa?

Fer un tomet

A Vilanova diem anar a fer un tomb, allà on a molts altres llocs diuen anar a fer un volt. No sé quin és l'abast territorial, però hi ha zones on fem un ús molt intens del verb tombar. Els cotxes fan un retomb de la carretera on altres fan un revolt. Fins i tot dèiem tomba la tele per dir que canviessin de cadena, però aquest del verb tombar va anar desapareixent amb l'adveniment de tantes cadenes: sols es va fer servir en aquells decennis per fortuna ja llunyans en què tombar la tele volia dir passar de la "primera" a la UHF i viceversa.

Tots tenim clar que tomb i tombar tenen la mateixa arrel, però per coses de la llengua, la paraula tomb va generar un diminutiu tomet, on s'havia perdut la 'b'. Podem fer la hipòtesi que la m i la b tenen tanta similitud que em mots com tomb, on la 'b' ja és muda, és fàcil que es perdi la 'b' subjacent.

En anglès podem trobar algun cas similar. Bomb es pronuncia bom. Climb es pronucia claim. Però no es perd solament en la posició final. També en derivats: climbing es pronuncia claiming.

Nota: hi ha qui, jugant amb la llengua, diu anar a fer un voltiu (vòltyu), com també hi ha qui envia emilius (per emails).

M'esgangalaràs la samarreta, que estàs molt butzo!

Ahir vaig poder veure el Màrius Serra al programa Divendres de TV3. Vaig interrompre la meva feina per escoltar-lo intensament ja que, a més de ser sempre molt interessant, ahir parlava des de Vilanova i la Geltrú.

Va referir-se als localismes en la parla, com ha anat fent des d'altres poblacions. A banda dels seus coneixements, té l'avantatge de ser mig vilanoví, per la relació familiar.



Va citar entre altres:

• naltros, per nosaltres, dient que a la comarca del Garraf és el punt més septentrional on se sent, i que a Barcelona els pot semblar que 'tarragonegis'.
• endimari, cosa que destorba (ve d'andròmina)
• bordegàs, bord designava en català antic el fill que no era hereu
• baix a mar

També es va referir a algunes deformacions:

• professó (per processó)
• fandilla
• fanigola
• dillums

No podia falta el tema de la manca de diferenciació entre les 'e' i 'o' tancades i obertes, fet endèmic.

Però he de fer-li un parell d'observacions sobre el lèxic:

Primera. Va dir que un dels mots més singular era 'pèlag' (toll). Sincerament, mai l'he sentit. O bé, he viscut aïllat de les zones 'pelàgiques' o potser només es diu a la Geltrú... No ho sé, però m'agradaria saber-ne alguna cosa més...

Segona. Encara que la relació no podia ser exhaustiva, crec que es va deixar un parell de paraules molt significatives, vives i útils: butzo i esgangalar. O altres com tint i moixó.

Butzo és l'equivalent a 'gras' però amb connotació pejorativa... És com en diem per aquí. No entenc com a canfanga poden dir "el gras i el prim" en lloc de "el butzo i el prim". No té res a veure!!! Fins als 19 anys, parlant amb companys de facultat no vaig descobrir que 'butzo' devia ser una raresa local. Va ser molt fort descobrir que la gent de Barcelona (tots, no només els xaves) no entenien paraules del tot necessàries en la vida quotidiana com butzo, esgangalar, tint, moixó, i en el seu lloc feien servir paraules inexpressives i imprecises...

Esgangalar es refereix al fet que una peça de roba es deformi per l'ús, pel fet de ser usada per una persona de talla superior, o pel fet de ser estirada. Vaja, allò que en altres bandes, sense cap gràcia ni precisió en diuen 'donar', en el sentit d'una peça de roba que "s'ha donat". La vitalitat ha donat lloc a usos per extensió semàntica com ara "aquella noia té la xona esgangalada" per indicar la seva promiscuïtat, per exemple.