Estudi gramatical en base a la expresió “collons”

Circula per internet. En desconec l'autor.

Veieu com es de ric el vocabulari catala.

COLLONS.

-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents.
UN significa car (val un colló);
DOS significa valentia (té dos collons)
TRES significa menyspreu ( m'importa tres collons).

-El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia (aquell té collons);
però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!);
i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!)
POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).
ESTAR també significa menyspreu (estàs molt de collons!)

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:
el "PRESENT" indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!),
el "REFLEXIU" significa vagància ( s’està tocant els collons!),
i l’"IMPERATIU" significa sorpresa (toca’t els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
"A" expressa por (acollonit),
"DES" significa riure (descollonar-se),
"UT" indica perfecció i satisfacció (collonut) i
"ASSOS" indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l’expressió :
"DE" significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons),
"PER" significa voluntarietat (ho faré per collons! );
"FINS" expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!);
"AMB" indica valor (és un home amb collons!);
"SENSE" indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:
el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!);
la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats);
el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!);
la MESURA expressa rancúnia o enfadament (en tinc els colons plens!).

-La mida i la posició són importants:
la MIDA (els té ben grossos),
la POSICIÓ (els té ben posats).
Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!).
Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa(li pengen, se’ls trepitja!).
I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany

i quan algú t’emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!)
i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

-L’estat anímic queda molt ben reflectit:
Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra,
i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

-Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!,

i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.

Les terres septentrionals

Llegeixo a la revista Sàpiens (núm. 93) un article sobre el règim de l'apartheid a Sudàfrica i em quedo atrapat en una frase:

Els bòers, llavors, es van establir a les zones més septentrionals...

El motiu de l'aturada en la lectura no és al voltant de les actituds racistes dels bòers sinó sobre la paraula septentrional. Aquest mot significa relatiu al Nord i es fa sevir força com a adjectiu corresponent a aquest punt cardinal. Aquest ús abundant es deu al fet que la que seria la forma natural, nòrdic, no vol dir del Nord sinó relatiu o pertanyent als pobles germànics del nord d'Europa o a llurs llengües.

Els mots que corresponen als punts cardinals ens van arribar de l'anglosaxó i potser per això tenim aquesta imperfecció: no en tenim adjectius. Ni nortí, ni estenc, ni oestà... Per al Sud pot funcionar sudenc com en castellà sureño tot i que no em surt al diccionari! Si al google translate hi posem en anglès northern ens dóna en català la traducció 'del Nord'.

• Nord: 1696; del fr. nord, i aquest, de l'anglosaxó north
• Sud: 1803; del fr. sud, i aquest, de l'anglosaxó suth
• Est: del fr. est (s. XII), i aquest, de l'angl. east, anglosaxó east, íd., ant. saxó i ant. alt al. ostar, d'una vella arrel indoeuropea aus- 'alba, sortida del sol', com en gr. ēṓs, ll. aurora
• Oest: 1803; del fr. ouest, i aquest, de l'anglosaxó west, íd.

I si volem traduir eastern o western ens dóna en català oriental i occidental.

• Oriental: s. XIV; del ll. oriens, -ntis, participi pres. de orīri 'llevar-se; sortir el sol; tenir origen'
• Occidental: 1399; del ll. occĭdens, -ntis, participi pres. de occidĕre 'pondre's un astre'

Fixem-nos que oriental es relaciona amb oral, ja que de la boca surten les paraules, hi tenen origen. I occidental, en darrer terme, prové de occir, és a dir, morir.

Si per a Est i Oest tenim oriental i occidental, per a Nord i Sud podem fer servir septentrional i meridional. Però aquí és on volia arribar i torno al començament de la reflexió. Podem fer servir septentrional com a sinònim perfecte de 'del Nord'? Podem aplicar-ho als bòers? Des d'un punt de vista estrictament lingüístic sí però per als qui fem ús d'aquest mot ho fem amb coneixement de causa del seu veritable significat hi ha alguna cosa que ens grinyola.

Septentrional prové del llatí septen trionem, set bous. I aquests set bous no són altres que els que representen els set estels principals de la constel·lació de l'Óssa Major, l'asterisme conegut avui dia com el Carro i que giravolta molt proper al voltant de Nord polar de la volta celeste. Com que és una constel·lació de l'hemisferi Nord no és visible des dels països que es troben més avall a l'hemisferi Sud.

És com si als Xinos els diuen que els Estats Units, que es troben al seu Est formen part del seu Occident!

Un so peculiar en anglès

Amb el perill que l'huracà Earl posa aquests dies sobre el Carib, aprofitarem per destacar la dificultat de pronunciació d'aquest monosíl·lab. Earl es pronuncia ûrl, segons la transcripció que en fan els anglesos. Però resulta que el so que ells representen per û no és un so que tinguem en català i ens pot resultar una mica estrany si no el comprenem bé.

Podríem dir que és com una vocal neutre molt tancada. Això és: si fem una 'a' i anem tancant la boca ens sortirà una vocal neutra, i si l'anem tancant més, sortirà aquesta û: una vocal centrada (ni anterior ni posterior) i amb els llavis ni estirats ni arrodonits. De fet, quan estem pensant i fent un soroll bucal/vocal per a fer temps abans de dir alguna cosa, solem fer aquesta vocal anglesa... És allò que als còmics es representa hmm, perquè de vegades també podem fer una mmmmm però el més habitual és fer la û!

En tot cas, el que no pot ser és que a TV3, quan avui han fet el temps, per a dir Earl diguin 'èl' fent una 'e'. Disculpa la crítica, Eloi Cordomí, però no pot ser! Si s'ha de dir en català i no sabem fer el so anglès, el que toca és fer una neutra, ja que és el so més proper a l'original. És a dir que sols caldria dir 'el' pronunciat amb una neutra com si féssim l'article masculí!

Però si volem fer-ho bé, encara hi ha una complicació més. I és que fent aquesta vocal que us he dit (una neutra molt tancada) sovint et trobes que encara no acabes de fer ben bé allò que fan els angloparlants nadius. I és que aquesta û davant de la 'r' anglesa dóna com a resultat un so ben curiós. La millor manera de descriure'l seria que no es fa cap vocal. És a dir, aquesta vocal neutra tancada s'ha tancat tant que ha desaparegut i la mateixa 'r' fa la funció de vocal.

Una altra manera de fer-ho: oi que en català podeu fer una 'r' o una 'rr' i allargar-la? Doncs ara feu una 'r' anglesa i allargueu-la. Imagineu-vos que aquest so que esteu produint és una vocal. Tracteu-lo com una vocal. Feu-lo i afegiu-hi una 'l' al darrera. Ja heu dit Earl!

No és una reflexió menor per a aproximar-se a aquest so perquè és un so important i que ens el trobem constantment en mots. Per exemple: girl, early, Earth, urgency, urban, earn, curl... I fins i tot err (errar), que es pronuncia ûr, és a dir, segons la teoria que defenso, senzillament una 'r' anglesa! Si no us ho creieu entreu en aquesta pàgina i cliqueu on veureu   i podreu escoltar com es pronuncia. (En tot cas, crec que una petita epèntesi vocal sí que es fa acompanyant la 'r'. Ho dic perquè altrament no sér per quin motiu en dir curve diem kûrv i no krûv... I en paraules com diversity o university la hi noto)

Per cert, i què vol dir Earl? És un mot que ens sona pel tipus de te, però té un significat nobiliari, un comte: A British nobleman next in rank above a viscount and below a marquis, corresponding to a count in continental Europe. Per cert que es pot abreujar en E. com a títol per a aquest noble. I l'etimologia, autènticament anglesa: Middle English erl, nobleman of high rank, from Old English eorl.

Però del que de debò ens sona la parauleta és del de te Earl Grey. Llegim a la viquipèdia que el te Earl Grey és una barreja de te negre aromatitzat amb un sabor distintiu que li dóna l'addició d'oli extret de la pell de la taronja de bergamota, un cítric fragant. Tradicionalment el terme "Earl Grey" s'aplicava només al te negre; tanmateix, actualment també s'aplica a tes tant verds com blancs que contenen l'oli de bergamota. Aquesta popular barreja de te rep el seu nom de Charles Grey, 2n Comte de Grey. Doncs ja podem anar a dormir després d'adquirir un nou coneixement: quan demanem un Earl Grey, estem demanant un Comte Gris, ja que grey vol dir gray, o sigui gris!

Per la meva banda, si he de demanar un te Earl Grey i no sóc a Anglaterra, ja us puc ben dir que faré una neutra com una catedral sense més miraments: el grei.

Com n'hem de dir de la sèrie televisiva V?

Quan es va programar l'emissió de la sèrie Els Visitants (la dels llargandaixos!) a TV3 es va produir un debat sobre com s'havia d'anomenar, atès que el nom que havia tingut en la seva emissió en castellà fou "V", pronunciat uve.

Finalment, la cadena catalana ha optat per Els Visitants, i ja em sembla bé, però també es podria haver optat per "V", pronunciada lògicament ve. És a dir, no 've baixa' sinó vvvvve, amb una pronúncia marcadament labiodental.

I enmig del debat algú devia despistar-se perquè als primers on se'n parlava hi feien una apostrofació que delatava. Encara la podeu veure al web de TV3: La nova "V" contra l'antiga! Et presentem les primeres imatges d'V. Ja veieu que això de "d'V" sols suggereix una pronúncia "d'uve"...

En tot cas, considero que tampoc s'aguanta una solució 'be baixa' com la que es proposa en la campanya el logo de la qual adjunto.

La meva opció per la solució V (vvvvve!) no és en absolut ni acomplexada ni temorenca ni afectada ni romàntica. Mireu: el so de la ve ha desaparegut de bona part del domini lingüístic català, però encara es va servir a força llocs. Per tant, encara és un so nostre.

No sóc partidari de solucions romàntiques per a intentar recuperar-lo, no, no vaig per aquí! Entre altres coses perquè la desaparició ha vingut donada per raons de la pròpia evolució i no per influències exteriors. M'explico i tot seguit detallo la proposta que faig:

Pèrdua de la vvvve (vull dir el so de la ve, labiodental)

Encara es fa servir a molts llocs del domini. El que passa és que els llocs on es va perdre la distinció entre b i v són els dominants tant des d'un punt de vista demogràfic com -ai, las!- socioeconòmic i de prestigi. Però la desaparició té una raó interna a la pròpia llengua. Tant en català com en castellà, la b intervocàlica es pronuncia 'ɓ' un so que a diferència de la 'b' és massa proper a la 'v'. Per aquesta raó, en francès o en anglès diferencien sense problema la 'b' i la 'v' mentre que al sud dels Pirineus, per la suavització de les oclusives intervocàliques (la b i també la g, d) en sons africats, la diferenciació b/v demana un esforç major.


Segurament, si en francès fessin la 'g' intervocàlica com la nostra, fricativa, tindrien més problemes en la diferenciació g/r per la proximitat entre totes dues (òbviament ens referim a la 'r' francesa). I és que cada so demana una distància de seguretat amb els altres, per a mantenir la diferenciació articulatòria i auditiva.


Això no vol dir que no hi hagi llengües que facin aquest esforç. Per exemple, el suahili no té 'b' oclusiva. Totes les fan 'ɓ' fins i tot a inici de paraula! I malgrat això, tenen la 'v' i la diferencien sense problema.


Proposta de fer servir la V (pronunciada vvvvve)

Ha quedat clar que no proposo recuperar el domini perdut, però sí que donar-li un cert paper. En concret, ha de ser la manera normal de remarcar la pronúncia d'un mot:


-Em diu el seu nom, si us plau?
-Em dic Joan Vestador. 
-Amb be alta o baixa?
-Li marco: vveestaadorr

Vestador és un cognom inventat. En la pronúncia oriental podria donar llocs a malentesos i escriure's, entre d'altres, Bastadó, per exemple. És més fàcil i pràctic fer una pronúncia remarcant la ve i també les vocals neutralitzades i la r muda que no lletrejar o anar explicant cada possible error:

-S'escriu amb v baixa, amb una 'e' i una 'a' i acabat en -r...

O de vegades que et demanen "vell, amb be alta o amb be baixa?", seria millor demanar "vols dir bell o vvvell...


I vull destacar-ne els motius:

1. En primer lloc, perquè és pràctic fer-ho així i no suposa cap especial esforç d'aprenentatge per part de ningú. Sols és proposar-ho, fer-ho i trobar-ho normal.
2. En segon lloc, perquè vol dir donar vida a un so propi de la llengua, de manera que suposa un respecte per al conjunt del domini lingüístic. Pensem que a banda de les raons fonètiques que he comentat també és cert que la llengua que disposa de més prestigi no fa servir la ve, fet que juga en contra del manteniment en les zones que encara la tenen.
3. En tercer lloc, perquè a tots ens toca aprendre a parlar llengües que sí que la fan servir: l'anglès, el francès... Atenció a l'opinió que manifestaré perquè pot semblar que posa més interès en altres llengües que no en la pròpia. Tenir la distinció b/v és una gran facilitat per a parlar altres llengües, i més quan sol haver-hi una gran correspondència per raons etimològiques entre els mots que en català porten 'v' i els mots francesos o anglesos corresponents (o en altres llengües germanes). En un món cada cop més global i amb una major necessitat de parlar més llengües, crec que fer l'esforç de mantenir la distinció b/v als llocs on es fa és un gran avantatge que cal mantenir. Vull dir que si no fos per això i ho miréssim sols en clau interna, és clar que suposaria una pèrdua de riquesa... però podríem considerar que és una evolució imparable de la llengua. En canvi, per raons interlingüístiques recuperem un sentit pràctic per a la 'v'. 

Així, en aquest mateix sentit i arguments, per als catalanoparlants que no diferenciem la b/v, també ens és útil recuperar l'ús de la 've' encara que no sigui en la pronúncia normal però sí per a marcar l'escriptura o per a determinades paraules on se li vulgui donar un sentit especial. Per a una marca o un títol de pel·lícula o sèrie em sembla apropiat. De la sèrie Els Visitants en podríem dir V (vvvve!). Remarcar-hi la vvvve fins i tot serviria per a donar-li un toc exòtic, com la pròpia sèrie i el seu contingut.

L'Esperit del Llenguadoc

En les campanyes de promoció del català s'ha fet força ús del joc de paraules que veiem a la imatge contigua: utilitzar la llengua en el doble sentit, fer servir la llengua catalana i besar amb la llengua.

L'encert d'aquest lema ve donat perquè tracta la promoció lingüística de manera desenfadada i perquè vincula l'ús lingüístic amb un enfocament de sensibilitat, afecte, i fins i tot erotisme.

El que no hem fet mai en les campanyes de foment del català és anar més enllà d'un petó... com fan en occità. Vegem la campanya que anomenen Esperit Dau Lengadòc (Esperit del Llenguadoc):

Potser a algú li agafaran ganes d'aprendre occità!

Ara, no sé si és gaire coherent defensar l'occità promovent un francès! 

Forcullera

Parlar de mots híbrids, és a dir creats a partir de la combinació de dues paraules, aporta una font de creativitat.

Fa uns dies parlàvem de salpebrar i proposàvem salsortir. Innovar forma part de l'evolució de les llengües i creuar paraules té un nosequè de promiscu. El que cal és que respongui a necessitats reals per a nous conceptes.

Un exemple en anglès seria el brunch, el dinar fet abans d'hora, una mena d'esmorzar-dinar, i que té l'origen en la hibidació de ‘breakfast’ and ‘lunch’.

I un altre exemple interessant seria el creuament entre una cullera i una forquilla, un estri interessant per a estalviar pes en una motxilla o per a no fer servir tants coberts en un alberg. Com en podríem dir d'aquest estri que veiem a la fotografia?

En anglès en diuen spork (spôrk), una marca comercial creada a partir de la hibridació de spoon i fork. En català podem fer un híbrid que sona prou bé, la forcullera, de forquilla i cullera.

A spork or a foon is a hybrid form of cutlery taking the form of a spoon-like shallow scoop with three or four fork tines.^[1] Spork-like utensils, such as the terrapin fork or ice cream fork,^[2] have been manufactured since the late 1800s;^[3] patents for spork-like designs date back to at least 1874, and the word "spork" was registered as a trademark in the US and the UK decades later. They are used by fast food restaurants, schools, prisons, the military, and backpackers.

www.answers.com/topic/portmanteau-new-word

¡Que inventen ellos! (y no me descubro la cabeza)

A escola apreníem i aprenen a diferenciar descobrir i inventar. Sembla fàcil però hi ha nanos que hi són negats i els costa déu i ajuda.

El que no aprenen és que descobrir prové de des-cobrir, o sigui treure allò que cobreix (i per tant oculta l'evidència - que s'ha fet evident quan pot ser vista). Descobrir té una gran similitud amb desvelar: descobrint traiem allò que cobreix i desvelant traiem el vel.

I encara menys aprenen que inventar té les arrels etimològiques en el vent, com allò que el Bob Dylan deia que havíem d'escoltar. Invent ve de in-ventum, i ventum procedeix de vent i de venir. I és que és evident: el vent ve i les idees també vénen (vénen de venir, no venen de vendre: les idees vénen i sovint no venen perquè abans te les foten!). El que l'etimologia no ens diu és que per a ser un inventor o un geni calen moltes hores de treball i un segon d'inspiració. Per cert, la inspiració creativa prové, com podeu imaginar, de la inspiració respirativa. És a dir, que es tracta de portar cap a dins (inspirant) aquella idea que ens arriba dins el vent (in-vent!).

Si us és massa complicat, feu com deien a l'època del Franco, ¡Que inventen ellos! Al capdavall, si els invents els porta el vent, no cal descobrir-se el cap, és a dir que no cal treure's el capell en senyal de reverència. O si voleu, jugant amb el doble sentit de descobrir, no cal saber on tenim el cap!

Per cert, ara que convivim amb persones que porten un vel al cap, ja podem alternar el descobrir-se el cap (treure's el barret) amb desvelar-se el cap (treure-se'n el vel), tot i que em sembla que aquest ús no està reconegut!

Nota: article a Responsabilitat Global sobre el burca: 30.6.10  Per motius de seguretat, entri sense casc i sense burca, si us plau

Vic Verd

Què tenen a veure Vic, Vigo, Warwick o Greenwich? Penseu-hi una miquetona abans d'anar a la solució...

Doncs que tots tres topònims tenen origen en la paraula llatina vicus que volia dir poble.

En el cas dels dos topònims anglesos, el vicus va acompanyat, volent significar respectivament poble de guerra i poble verd. 

Vaja, que si Vic decideix ser una ciutat verda i sostenible, sempre pot optar a fer servir la marca GreenVic i de pas agermanar-se amb GreenWich. Sigui com sigui, millor així que WarVic!

STOP és català! (o almenys llatí!)

Anant pel món es poden veure senyals de parada obligatòria en moltes llengües. El que no acabo d'entendre és per què als països anglòfons hi fan servir la versió catalana STOP, que com tothom sap és la sigla corresponent a Si Tens Ous Passa.

Ei, i que també serveix, en llenguatge no sexista, per als dos gèneres: Si Tens Ovaris Passa!

Per cert, si és que algú dubta de la veracitat d'aquesta explicació, sols cal que mireu perquè es van triar aquestes inicials: els cotxes que passen pel vial principal poden veure el senyal de STOP pintat al terra, el qual llegit al revés dóna la informació correcta: POTS.

Ara entro en mode psicodèlic. Si alguna vegada veus a terra que en el vial contrari hi posa NO POTS vés amb compte ja que deu ser una cruïlla molt perillosa. És per això que els vehicles del vial llegeixen STOPON (que deu seu un stop molt gran). Mode superpsicodèlic: I si algun cop veus que et posa MAI NO POTS, vol dir que hi ha un policia que demana als altres que s'aturin on és ell: Stop on I am (ostres: al seu damunt?).

Ara de debò

Vinga, siguem una mica seriosos i diguem que STOP no ve de POTS però sí que té origen llatí. Se suposa que prové del llatí vulgar *stuppāre (que volia dir calafatar) creat a partir de stuppa, és a dir, estopa, els filaments de rebuig de l'operació de pentinar el lli o el cànem que hom aprofita per a fer-ne un fil de baixa qualitat. 


L'estopa serveix per a calafatar: "tapar amb estopa les juntures de les fustes dels vaixells i cobrir-los després amb una capa de brea a fi d'impedir el pas de l'aigua". És a dir, l'estopa PARA o ATURA l'entrada d'aigua. Ja sabeu, doncs, d'on prové l'STOP.


Calafatar


I ja que estem en el verb calafatar, diguem que probablement ve de l'àrab qálfaṭ, que volia dir el mateix i que possiblement tenia l'origen en el l latí vulgar *calefare (ll. calefacĕre) 'escalfar', a causa de la fosa del quitrà amb el foc per a l'operació de calafatar.

Per la seva banda, calafatar en anglès es diu caulk o calk (kôk) i prové (passant pel francès antic del nord cauquer) del llatí calcāre. Fixeu-vos que curiós: calcāre volia dir trepitjar ja que ve de calx (taló). I de voler dir trepitjar ha passat a significar pitjar, en el sentit de ficar l'estopa ben endins de les esquerdes.

És a dir que, sempre amb origens llatins, en català ens referim a l'escalfor del quitrà i en anglès a la pressió per a fer entrar l'estopa. L'estopa que serveix per a aturar l'aigua i l'estop que serveix per a aturar-nos a la cruïlla.

Rafa o la invasió onomàstica

Aquest dijous passat, tot just arribat d'un viatge familiar, el meu fill posa TV3 mentre esmorza i mira uns dibuixos que tenen per nom Lola i Virgínia, dues noies que es barallen per a aconseguir captar l'interès del mascle, que porta per nom Rafa.

No veig clar que el contingut d'aquests dibuixos infantils sigui gaire pedagògic, però el que no ho és gens, des del punt de vista lingüístic, és que al personatge l'hagin anomenat Rafa. Els noms de pila dels personatges de dibuixos infantils es tradueixen lliurement i més si no és el protagonista sinó un mer comparsa. No entenc, doncs, per quin motiu li han posat un nom en castellà.

I és que encara hi ha força gent que desconeix que en català sempre hem reduït els noms deixant la part final, a diferència del castellà, que ho fan exactament a l'inrevés, quedant-se amb la part inicial. Així en català diem Biel i en castellà diuen Gabi, tot per a dir Gabriel.

Reprodueixo un article que ho explica molt bé de Jaume Fàbrega al Diari de Girona:

´RAFA´ O LA INVASIÓ ONOMÀSTICA

Una de les mostres més aberrants i fins doloroses de l'opressió castellana és la prohibició dels noms personals o antropònims, practicat per totes les monarquies, dictadures i fins per la democràcia contra els habitants de Catalunya, València i les Balears. A part de la humiliació i els entrebancs en haver-los de catalanitzar -els que ho hem fet-, els arxius profunds de l'Estat no s'ho creuen: encara rebo comunicats oficials amb el nom de "Jaime". Espanya no canvia, només les formes, i ens fa veure que és impossible ser catalans i espanyols alhora. Al País Valencià, per exemple, la permanència dels noms de persona forasters és gairebé total i general. I a tots els territoris, l'últim embat és la progressiva desaparició dels noms familiars i diminutius; els mitjans de masses espanyols -absolutament dominants- ens imposen els "Edu", "Paco", "Manolo", "Paqui", "Pepi", etc. Fins i tot noms autòctons són espanyolitzats, com el terrible "Montse"!

Qui se'n recorda que la forma autòctona de crear noms familiars i diminutius, en català, és diferent de l'espanyol? Ja no queden "Serrats". El "Paco" s'ha menjat el "Xico", "Xisco", "Quico", "Cesc" i altres. "Pepe" o "Pepón" -ha deglutit el "Pep" o "Pepet", el "Salva" s'ha menjat el bonic "Vador", "Asun" s'ha cruspit "Ció", i així fins a esgotar quasi tot el repertori. La gent, en general, ja no sap construir els noms de fonts amb diminutius o escurçaments en la llengua pròpia. Només, a Catalunya, resisteixen els Manel i Rafel (si bé "condemnats" per alguns savis pollastres gramàtics). A Mallorca, en canvi, són ben vius els "Biel" (Gabriel), "Tomeu" (Bartomeu) o el mateix "Rafel" -el nom que li diuen a Manacor a en "Rafa" Nadal! I al País Valencià, només resisteixen els diminutius, construïts d' una forma particular: "Ximo" -o "Gimo"-, de Joaquim; "Cento" o "Sento" -de Vicent-, "Voro", "Vadoro" -de Salvador-, "Neto" -de Benet-, "Quelo" -de Miquel-, "Tono" -d'Antoni-, "Felo" -de Rafel-, i alguna escadussera "Empariues" (Empar). Pel que fa a la Catalunya Nord, el desastre és total: "Bep" i "Bepa" (Josep) ja són pura arqueologia, i, fins i tot, un simple "Martí" (amb accent) és prohibit d'inscriure'ls al registres, per major glòria d'una república etnicida.

No sentirem més "Vador" (Salvador), "Laia" (Eulàlia), "Txell" (Meritxell), "Toni", "Tonet" (Antoni), "Mia" (Maria), "Berta" (Roberta)? Ja hem de considerar obsolets i arcaics diminutius com "Vicenteta", "Carmeta", "Josepet", "Estevet", "Joanic", "Queló", "Quelic", "Lluïsot"? Qui sap que Josep pot ser "Pep", "Pepet", "Jep", "Jepet", "Jepot", o Pere es converteix "Peret", "Perot", "Peric", "Perico", o Jaume es muda en "Jaumet", "Met", "Jaumó" (a mi, per cert, em diuen així).

L'enhorabona, finalment, a aquells "Pep", "Laia", "Txell", "Manel", "Rafel", "Ximo", "Tomeu", Xico Anoro, Xicu Cabanyes, Quim Monzó, Biel Mesquida que continuen aquests noms propis transformats

Potser es tracta de fer adonar la gent de la castellanitat dels noms.
-Em dic Franc
-Ah, en castellà?
-No, Franc és català, castellà, anglès...
-No, home, no fumis, en català és cesc, cisco, xesco, xisco...

Proposem-nos de fer prendre una consciència que força gent ha perdut. A banda de les opcions de cadascú, hi ha un tema de desconeixement!

Acabo amb la imatge d'aquest restaurant vilanoví, que no es diu Casa Salva sinó Cal Vadó:

Bar Restaurant Cal Vadó, situat a la Rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú

PD: podeu trobar una relació dels hipocorístics catalans en aquesta pàgina en anglès: http://www.answers.com/topic/spanish-naming-customs#Catalan_names. És de lamentar que estigui classificada dins de la pàgina de noms espanyols, sense tenir en compte que les llengües són independents i que els catalans no sols viuen dins l'estat espanyol. Seria bo que algú mirés de 'millorar' aquesta informació de la wikipedia.

PD2: m'adono que amb el cognoms també s'aplica aquest criteri. De Cal Conill (cognom) en diem Cal Nill, de l'Asieto en diem Etu, del González en diem Xales. Tot i que no sempre: del Campuzano en diem Campu (clar, els anos dificulten!), de l'Escofet en diem Escu, i algú de vegades a mi em deia un horrorós Canye...

PD3: Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona (Eugeni S. Reig):
Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Cinta, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, etc.), encara que en alguns casos, ben poquets, el castellà ho fa per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chuso) i en altres casos l'origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Chema, Pancho). Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. En l'estiu del 2009, en el programa d’humor Socarrats que Canal 9 ens va oferir cada nit després del telediari, apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de Beatriu com de Beatriz. L’hipocorístic que correspon en valencià al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de valencià!

PD4:Cesc Fàbregas i Fran Múrcia (Empar Moliner):
Sense cap intenció de voler apropiar-me indegudament dels coneixements i de la columna de l'erudit Albert Pla Nualart -que tenim la sort de llegir en aquest diari- voldria fer unes consideracions lingüístiques a propòsit d'una entrevista que acabo de sentir a Catalunya Ràdio. En Pere Mas, del Tot és molt confús , enraonava amb l'actor Jordi Banacolocha. L'artista, en un moment donat, ha dit això: "A mi, per abreviar, em diuen Banaco. Al meu pare li deien Colotxa." M'he fascinat.

La tradició catalana a l'hora d'escurçar els hipocorístics diu que, en general, escurcem per afèresi. És a dir: suprimim part del principi del mot. Colocha per Banacolocha, Txell per Mertixell, Nel per Manel, Quim per Joaquim o Pep per Josep. En canvi, l'espanyol tendeix a formar una paraula plana (ja són clàssics els Jose i els Míguel ) i també tendeix a escurçar per la part del final. Així tenim que a Esperanza Aguirre li diuen Espe i que hi ha un torero que es diu Rafi Camino. Però la influència de l'espanyol escombra la tradició catalana (i és per això que el pare era Colocha i el fill és Banaco). I així, avui en dia, es fa difícil trobar algun Vador, perquè hi ha molts més Salvas. Queden quatre Biels, però guanyen terreny els Sebas. I l'Asun goleja la Ció.

L'exemple més clar de l'efecte Banaco el trobem en un establiment de la ciutat de Barcelona. Els més grans deuen recordar que hi havia un diari que es va dir El Noticiero Universal. I deuen recordar també que era conegut popularment com el Sieru . Ara, allà on tenia la seu hi han fet un lloable restaurant. Es diu El Noti. (Publicat en el diari ARA dissabte 18 de desembre del 2010. http://www.ara.cat/ara_mes/claus_dia/MurciapSense-Banacolocha-Esperanza-CioppLexemple-UniversalI_0_392360775.html)

Estheti_chien

Aquest establiment dedicat a les cures dels gossos, ubicat a la Nantes (Bretanya), ha trobat aquesta forma original: estheticien pour chiens!

Pic-zas

Hi ha qui de les pizzes en diu picses o piczes... Potser és per això que aquesta pizzeria del Paral·lel de Barcelona es diu Pic-Zas. O potser juga amb pizza + la interjecció castellana zas! 

Per cert, a Castella en diuen pisas... Amb perdó, però mira que sona malament!

Au toutou perrosien

A la ciutat bretona de Perros-Guirec (en bretó Perroz-Gireg) vaig estar cercant algun establiment que es digués Restaurant de Perros o similar però no vaig tenir fortuna. Aquest 'Au toutou perrosien' és un establiment per a gossos (toutou=gosset), però lògicament el perrosien no té res a veure amb els cànids sinó amb el peculiar nom de la població.

Aprofitem per veure l'etimologia d'aquesta població:

• « Perros » provient des mots bretons « Penn » (cap, bout, extrémité) et « roz » (côteau, colline descendant vers la mer) ;
• « Guirec » (orthographié “Gireg” en breton) est le nom d'un moine venu d'Outre-Manche pour évangéliser les Bretons de l'époque et qui a pris pied sur la plage de Saint-Guirec en Ploumanac'h. On retrouve le nom de ce saint dans le nom de la commune de Locquirec (loc Gireg).

En breton, Perros-Guirec s'écrit « Perroz-Gireg » (prononciation identique à celle du français, mais avec l'accent bien plus prononcé sur la 1e syllabe de chaque mot, et avec un "o" fermé).

Café Malo

A Saint Malo vaig estar cercant algun Restaurant Malo o algun establiment amb nom divertit. Tot el que vaig trobar és aquest Cafè de St Malo...

Slipissimo

Slipissimo, establiment de slips a La Rochelle (França)

Localitzada la ubicació de la quinta forca!

• La quinta forca és més a prop del que hom creia: és a la Trinitat, a Barcelona
• Ara solament cal localitzar on Déu va perdre l'espardenya. Això potser sí que és més lluny

Al principi del segle XIX, a Barcelona hi havia quatre forques on penjaven els delinqüents condemnats a pena capital. En aquells temps se'n va fer una cinquena al turó de la Trinitat, que a l'època era un indret molt llunyà, i d’aquí ve la dita d’estar un lloc a la quinta forca. Més informació (us aconsellem entrar-hi ja que també coneixereu el perquè del carrer Creu Coberta i altres).

El motiu per a penjar-los a les entrades de Barcelona era per a avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. Des del 1832, aquestes forques estan prohibides. Avui, la manera d'advertir als visitants que estan entrant a Barcelona és amb la limitació a 80 km per hora!

La Quinta Forca

Situat a Vilafant

Font

Que tenim cap mot comú amb chip?

Els chips (chĭp) anglesos, ja siguin de patata fregida, ja siguin microxips, o els trossos d'un objecte trencat (a small broken or cut off piece, as of wood, stone, or glass) provenen del llatí cippus. Nosaltres els hem catalanitzat amb la forma xip.

Cippus volia dir estaca, fita, làpida o estela, tronc colgat per a entrebancar l'enemic, d'on el sentit de soca emergent de terra i el d'altres objectes per a entrebancar o travar. En català ens ha donat el cep de la vinya, el cep bolet, en castellà el cepo de caçar, i el cepillo (caixa de fusta amb una ranura).

Però encara podem trobar més resultats en català ja que de cep hem obtingut encepegar i, d'aquest, ensopegar. Quan ensopeguem, ens entortolliguem etimològicament amb un cep.

Mentre que en anglès chip s'ha quedat amb el sentit de cosa petita, en català ha conservat més autènticament el sentit d'entrebanc.

Ara tenim cep, directament del llatí, i xip, també de cippus però passant pel francès antic i l'anglès. I en anglès li han incorporat tota la càrrega tecnològica del silici!

Per cert, en anglès també tenen cep, com a sinònim de porcino, un tipus de bolet. Prové, passant pel francès cèpe, del gascó cep, tronc d'arbre, i aquest del llatí cippus, fita, marca de límit.

La vida en un xip!

PD: chip està molt bé des d'un punt de vista onomatopeic com a cosa petita. Fixeu-vos que té una semblança amb xic, paraula comuna amb altres parlars i que un origen expressiu, si bé es relaciona amb el llatí ciccum (membrana que separa els grans de la magrana; cosa insignificant).

¿Tenemos alguna palabra común con chip?

Los chips ingleses, ya sean de patata frita, ya sean microchips, o los trozos de un objeto roto (a small broken or cut off piece, as of wood, stone, or glass) provienen del latín cippus. En castellano hemos incorporado el chip y en catalán se ha adecuado con la forma xip.

Cippus quería decir estaca, hito, lápida o estela, tronco oculto para entorpecer el enemigo, de donde el sentido de cepa emergente de tierra y el de otros objetos para entorpecer o trabar. En castellano ha dado el cepo de cazar (y el que sirve para inmovilizar vehículos), la cepa de la viña y el cepillo (caja de madera con una ranura).

En catalán nos ha dado dos ceps (la viña y una seta), además de un verbo por desgracia usual: ensopegar (tropezar) a través de una forma previa y aún usada encepegar. Cuando tropezamos, nos liamos etimológicamente con una cepa.

Mientras que en inglés chip se ha quedado con el sentido de cosa pequeña, en castellano y catalán ha conservado más auténticamente el sentido de obstáculo.

Ahora tenemos cepo/cepa/cep, directamente del latín, y chip/xip, también de cippus pero pasando por el francés antiguo y el inglés. ¡Y en inglés le han incorporado toda la carga tecnológica del silicio!

Por cierto, en inglés también tienen cep, como sinónimo de porcino, un tipo de seta. Proviene, pasando por el francés cèpe, del gascón cep, tronco de árbol, y éste del latín cippus, hito, marca de límite.

Chip está muy bien desde un punto de vista onomatopéyico como cosa pequeña.Tener en cuenta que tiene un parecido con chico (=pequeño), palabra común con otras hablas y que un origen expresivo, si bien se relaciona con el latín ciccum (membrana que separa los granos de la granada, lo insignificante).

La vida en un chip!

Viena a casa nostra

A Catalunya també tenim un topònim germà de Viena, es tracta de Bianya (La Vall de Bianya):

El nom Bianya (també escrit Vianya), prové de la via romana que travessava la vall, la Via Annia (ara anomenada Via Romana del Capsacosta), una ramificació de la Via Augusta. Des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya, i després de travessar l'esmentada vall s'enfilava pel Capsacosta cap al coll d'Ares, on s'unia de nou, ja a la Gàl·lia, amb l'esmentada via principal. ^[3]

El nom Via Annia és d'època pre-romana, i prové probablement del nom de lloc cèltic Vianna, que es conserva sota la forma Vienne en molts noms de poblacions franceses.^[4]

http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Vall_de_Bianya

Sabent aquest parentiu, proposo que s'hi facin "Panets de Bianya"!!