Can Tonada

El David Vila ens envia una fotografia per al recull de noms d-establiments interessants:

Un restaurant de Sabadell el nom del qual és ben enginyós. Resulta que aquest establiment estava ubicat en una cantonada i es deia, com no, "La Cantonada". Quan van canviar de local i, per tant, van deixar d'estar en una cantonada, el propietari va decidir modificar-ne el nom d'una manera molt hàbil, dient-li "Can Tonada".

Que tenim cap mot comú amb parrot?

Hi havia un home que vivia sol i volia comprar un lloro per ensenyar-li a parlar. El cas és que va anar a la botiga d'animals i, el dependent, veient que no els en quedava cap i perdria la venda, va i li endossa un mussol. Al cap d'uns dies va trobar un amic que li va preguntar:
- Què el lloro ja parla
- Nooo... ! però s'hi fixa molt.

En anglès dels lloros en diuen parrots (păr'ət), i prou que ho sabem ara que una marca d'aparells de telefonia sense mans per al cotxe se'n diuen!

Segons una versió, probablement prové del francès dialectal Perrot, diminutiu de Pierre, Pere. Si fos així, en català tenim Perot com a diminutiu de Pere, i a Barcelona podem trobar un carrer de nom peculiar: el carrer de Perot lo lladre!

Però n'hi ha una versió més elaborada. Del castellà Perico es va crear el nom d'ocell periquito, que en francès va esdevenir perruquet, i així és com en francès van anomenar els funcionaris de justicia, per les grans perruques que duien i que semblaven un ocell de gran plomatge. De fet, avui perroquet en francès vol dir lloro o papagai.

De vegades ens preguntem perquè perruca (en català) i peluca (en castellà) tenen aquesta consonant diferent. Què la pot haver canviat? Doncs la casualitat és que la resta de lletres siguin iguals perquè tal com anem lligant caps, perruca i peluca no tenen res a veure en el seu origen. Peluca ve de pel (pilus en llatí) mentre que la perruca ha fet aquest llarg trajecte des del perico fins al perroquet. I amb la perruca, el perruquer!

Tenim cap mot comú amb el parrot anglès? Cerqueu una perruqueria al carrer de Perot lo lladre!

Que tenim cap mot comú amb pluck?

-Qué es de Pilar?

-Arrancar los pelos uno a uno!

Gosaria afirmar que és impossible que algú no conegui aquest acudit que explicava l'Eugeni. Depilar ve del llatí de+pilare, de pilus, pèl.

En anglès tenen la paraula pluck (plŭk) que té un origen similar, del llatí pilāre passant pel llatí vulgar *piluccāre.

Pluck vol dir:
v. tr. - Puntejar, prémer, esquinçar, agafar, robar, estafar, arrencar, llençar, plomar
v. intr. - Estirar
n. - Valor, ànim

En català tenim un verb que també fem servir com a sinònim de robar però que té l'origen no en arrancar els cabells sinó les plomes: plomar. Efectivament plomar vol dir arrancar les plomes i, per extensió, també es fa servir com a sinònim de robar: m'han plomat!



No us fa gràcia sentir quan pronuncieu pluck un ressò de piluccare? De fet sols afegint-hi una 'e' i una 'a' fàcilment es donaria pelucka!!

Quina barbaritat: un cafre parlant xapurriau!

[versión en castellano]

La xenofòbia, la por als altres, als diferents, sempre ha estat present en la condició humana. O el sentiment de superioritat de la pròpia raça (el nazisme, per exemple) o de la pròpia cultura (el xovinisme o chauvinisme).

Per això, no sobta gens que tant per damunt com per davall de les terres romanitzades hi haguessin bàrbars i berbers. No costa gaire adonar-se de l'origen onomatopeic d'aquests mots, referits a la manera de parlar, incomprensible per als llatins.

Ves quina barbaritat! I fixeu-vos que encara diem barbaritat per a referir-nos a una cosa monstruosa quan el sentit primigeni era allò propi dels que parlaven de manera no comprensible, és a dir fent una mena de sons bar-bar-bar, els quals devien ser un clar indicador de constituir una civilització menor.

Però no cal que anem tant lluny en el temps. Avui a França encara s'anomena patois a les llengües que no tenen el reconeixement de l'Estat, una paraula que els treu dignitat i les qualifica de parlars propis d'entorns rurals, de cultures menors, de parles familiars...

I a l'Estat espanyol, també tenen el Bable! És una manera exactament denigrant en el seu origen per a referir-se a l'asturlleonès, la llengua que parlen 600.000 persones a Astúries, Lleó, unes comarques portugueses, i fins un trosset d'Extremadura. Per cert que personatges com el jugador del Barça David Villa han donat suport públic a la promoció d'aquesta llengua.

I en els nostres països de llengua catalana també tenim aquestes denominacions denigrants, les quals com passa a altres llocs, de vegades són acceptades amb resignació per part dels propis parlants si no saben adonar-se de la intencionalitat que amaguen. A les terres de la Franja de Ponent, a l'Aragó, és molt habitual sentir que parlen "Chapurriau! No cal dir quina intencionalitat s'amaga al darrera de qui imposa aquests noms...

I encara en podem tractar una altra: cafre. En aquest cas ens servirà per veure que també els altres ens poden etiquetar a nosaltres. I és que cafre prové de l'àrab, kafir, 'infidel', i dins l'islam identifica tots aquells que no professen la religió musulmana. Els europeus vam fer-nos nostre la paraula per a referir-nos, primerament, als bantus sud-orientals i després, per extensió, ha adquirit la significació de salvatge, persona bàrbara i brutal.

PD: L'arrel 'barb' és onomatopeica i vol dir parlar confusament. En català, barbotejar vol dir parlar entre dents, fer embuts, no parlar clar. És d'origen expressiu, format amb aquesta arrel onomatopeica. Fixeu-vos amb la diferència onomatopeica amb bla, bla, que vol dir xerrar pels descosits (la 'l' introdueix el sentit d'allargassament!)

Qué barbaridad: un cafre hablando chapurriau!

[versió en català]

La xenofobia, el miedo a los otros, a los diferentes, siempre ha estado presente en la condición humana. O el sentimiento de superioridad de la propia raza (el nazismo, por ejemplo) o de la propia cultura (el chovinismo o chauvinismo).

Por ello, no sorprende nada que tanto por encima y por debajo de las tierras romanizadas hubiera bárbaros y bereberes. No cuesta mucho darse cuenta del origen onomatopéyico de estas palabras, referidos a la manera de hablar, incomprensible para los latinos.

¡Anda qué barbaridad! Y fijaos que todavía decimos barbaridad para referirnos a algo monstruoso cuando el sentido primigenio era lo propio de los que hablaban de manera no comprensible, es decir haciendo una especie de sonidos bar-bar-bar, los cuales debían ser un claro indicador de constituir una civilización menor.

Pero no hay que ir tan lejos en el tiempo. Hoy en Francia se llama patois a las lenguas que no tienen el reconocimiento del Estado, una palabra que les quita dignidad y las califica de hablas propias de entornos rurales, de culturas menores, de hablas familiares ...

Y en España, también hay el Bable! Es una manera exactamente denigrante en su origen para referirse al asturleonés, la lengua que hablan 600.000 personas en Asturias, León, unas comarcas portuguesas, y hasta un trocito de Extremadura. Por cierto que personajes como el jugador del Barça David Villa han dado apoyo público a la promoción de esta lengua.

Y en nuestros países de lengua catalana también tenemos estas denominaciones denigrantes, que como pasa en otros lugares, a veces son aceptadas con resignación por parte de los propios hablantes si no saben darse cuenta de la intencionalidad que esconden. En las tierras de la Franja de Ponent, en Aragón, es muy habitual oír que hablan "chapurriau! Ni que decir qué intencionalidad se esconde detrás de impone estos nombres ...

Y aún podemos tratar otra: cafre. En este caso nos servirá para ver que también los demás nos pueden etiquetar a nosotros. Y es que cafre proviene del árabe, kafir, 'infiel', y dentro del islam identifica todos aquellos que no profesan la religión musulmana. Los europeos nos hicimos nuestra la palabra para referirnos, primeramente, los bantúes sur-orientales y luego, por extensión, ha adquirido la significación de salvaje, persona bárbara y brutal.

PD: La raíz 'barb' (o modificada en 'balb') es onomatopéyica y quiere decir hablar confusamente. Balbucear significa hablar entre dientes, hacer tapujos, no hablar claro. Es de origen expresivo, formado con esta raíz onomatopéyica. Fijaos en la diferencia onomatopéyica con bla, bla, que quiere decir hablar por los codos (¡la ele introduce el sentido de alargamiento!)

Fem campanya contra els 'ficos'

[en castellano debajo]

Apunt publicat a Responsabilitat Global el 7-12-2007

Ha arribat l'època predilecta dels 'ficos'. Sí, sí, aquells objectes que són regalats de vegades amb afecte o de vegades amb sornegueria, de broma o de compliment, tant se val la motivació. El que és rellevant és la conseqüència: i ara, això que m'han regalat, on ho fico?

Els més problemàtics poden ser els que provenen de persones que ho han fet amb bona intenció i que, a més, hi ha probabilitat que visitin casa nostra en un temps proper. Sembla que per bona educació li haurem de cercar un lloc on entaforar-lo.

En canvi, si provenen de persones més llunyanes o l'afecte era dubtós, ens en podem desfer sense haver de recórrer a la dramatització de la caiguda accidental.

Però més enllà de l'anàlisi en termes de bona educació i de relacions socials, la societat ha de començar a plantejar-se aquestes situacions en termes de sostenibilitat i de responsabilitat.

Un servidor fa temps que ha minimitzat els objectes no comestibles que du com a record dels viatges a llocs llunyans. Però ja no parlem només de circumstàncies excepcionals sinó d'una quantitat enorme de productes i més productes que en botigues de 'tot a 1€' o altres de major despesa generen un volum de vendes, transaccions econòmiques i transaccions socials que tenen un impacte considerable sobre el medi.

Com que estem parlant d'un canvi de costums i, per tant, d'un canvi cultural, de pautes de conducta, és més adequat parlar-ne col·lectivament que no entre afectats. No fos cas que algú s'ho prengués malament! Quan s'acosten aquestes dates que són més propícies a les compres compulsives, a la despesa supèrflua, i a la posada en circulació dels 'ficos', suggereixo que en parlem. Parlem-ne! Fem-ne broma, si cal, però desactivem col·lectivament aquesta mala pràctica cultural, econòmica i ambiental. Activem la nostra responsabilitat cívica davant la societat: prou d'objectes inútils que no sabem on ficar, prou de FICOS!

Hagamos campaña contra los pongos

Posteo publicado en Responsabilitat Global el 7-12-2007

Ha llegado la época predilecta de los 'pongos'. Sí, sí, aquellos objetos que son regalados a veces con afecto o a veces con socarronería, en broma o por cumplimiento, da igual la motivación. Lo que es relevante es la consecuencia: ¿y ahora, eso que me han regalado, donde lo pongo?

Los más problemáticos pueden ser los que provienen de personas que lo han hecho con buena intención y que, además, hay probabilidad que visiten casa nuestra en un tiempo próximo. Parece que por buena educación le tendremos que buscar un lugar donde ponerlo.

En cambio, si provienen de personas más lejanas o el afecto era dudoso, nos podemos deshacer del objeto sin tener que recurrir a la dramatización de la caída accidental.

Pero más allá del análisis en términos de buena educación y de relaciones sociales, la sociedad tiene que empezar a plantearse estas situaciones en términos de sostenibilidad y de responsabilidad.

Un servidor hace tiempo que ha minimizado los objetos no comestibles que lleva como recuerdo de los viajes a lugares lejanos. Pero ya no hablamos sólo de circunstancias excepcionales sino de una cantidad enorme de productos y más productos que ya sea en tiendas de 'todo a 1 euro' u otras de mayor gasto, generan un volumen de ventas, transacciones económicas y transacciones sociales que tienen un impacto considerable sobre el medio.

Como estamos hablando de un cambio de costumbres y, por lo tanto, de un cambio cultural, de pautas de conducta, es más adecuado hablar colectivamente que no entre afectados. ¡No fuera el caso de que alguien se lo tomara mal! Cuando se acercan estas fechas que son más propicias a las compras compulsivas, al gasto superfluo, y a la puesta en circulación de los 'pongos', sugiero que hablemos de ello. ¡Hablemos! Hagamos broma, si hace falta, pero desactivemos colectivamente esta mala práctica cultural, económica y ambiental. Activemos nuestra responsabilidad cívica delante de la sociedad: ¡basta de objetos inútiles que no sabemos donde poner, basta de PONGOS!

Hehehehe, hahahaha

Com representeu gràficament el riure? Sou dels que encara feu ja, ja, ja...? De debò que rieu amb la 'j' castellana? Amb un so tant velar, tant gorja avall, compte que no hi prengueu mal!

Jo més aviat ric  -i segurament tu també-  amb un so aspirat. Aquest so que en català no tenim com a fonema propi el representem amb la lletra 'h' com fan altres llengües, i no cal dir que l'anglès. Malgrat no ser un so del nostre alfabet, sí que és una lletra que tenim i que, si bé normalment és muda en les paraules que la porta per raons etimològiques, li atorguem un valor aspirat en aquelles paraules que intencionadament intenten grafiar aquest so i que solen ser onomatopeies o bé mots de nova incorporació procedents d'altres llengües (al marge que estiguin acceptats normativament o no).

En castellà ho fan amb 'j' perquè tenen aquest so proper a la 'h' però no es correspon amb el so real del riure. El que ha passat és que quan algú vol simular el riure, fa una lectura de la 'j' i diu ja, ja, ja de manera que ha donat lloc a una manera de 'pronunciar' el riure filtrada pel sistema fonemàtic castellà. Tergiversa el so real del riure, perquè han oblidat que escriure ja, ja, ja no vol dir que el so real sigui aquest.

Segurament, en castellà també seria més adequada una escriptura ha, ha, ha, acceptant que la 'h' també pot representar aquest so aspirat. En català és absolutament necessari fer-ho perquè, a banda dels arguments presentats, la nostra 'j' sona palatal, com en francès i moltes altres llengües. No podem escriure ja, ja, ja i llegir kha, kha, kha!

Fem un apartat de 'percerts':

Per cert, haureu vist que sempre escric hehehehe i no he, he, he... En un article, on procuro aplicar la gramàtica correctament, no ho faria així, però és que quan escric aquesta expressió és en respostes de mails, en apunts al bloc, en espais on la rapidesa de l'escriptura i la espontaneïtat demanen un forma més fresca. Fer-ho així facilita que dos dits damunt la 'h' i la vocal que toqui es van alternant fins a escollir la llargària més idònia en funció del volum de riure que vull mostrar.

Per cert, ara m'ha vingut al cap que de jove, quan era més habitual que no d'adult viure enmig d'atacs de riure, racionalitzàvem sobre el 'volum de riure' que té un acudit, un esdeveniment... Hom no pot ultrapassar en expressions rísiques aquest volum ja que altrament corre el risc de semblar anormal.

Per cert, també rèiem i ho continuo fent ara amb vocals diferents. També quan ric per escrit ho faig. És diferent riure hahahhaha, heheheh, o hihihihhi... Mentre que amb la 'e' surt un riure més neutre (obertura mitjana de la boca), amb la 'a' mostrem un riure més explosiu (obert) i amb la 'i' més tancat, cínic, enfoteta... Si fem hohohoho, implica la barreja del riure amb una certa sorpresa que ens indica la 'o'. És com dir, ostres, nano, ara sí que t'has passat... I encara podríem fer huhuhuhu que és un riure molt tancat, poc explosiu, fins i tot contingut i reflexiu, amb una certa temença de ja veuràs ara què li passarà...

Per cert, algú pot pensar: i amb la vocal neutra que no hi riem??? Doncs, goita: és el riure més habitual, i l'escrivim amb la 'e' o amb la 'a': heheheh, hahahaha... Fixeu-vos-hi.

Per cert, de riure molt en diem riallada. Una paraula que m'agrada molt. De fet 'rialla' té dues consonants líquides, a més una vibrant i una altra palatal, i per això crec que expressen molt bé el riure: crec que el riure és més palatal que velar. En castellà, potser per allò de la 'j' que dèiem, representen el riure més velar: 'carcajada': tot gola avall.

Hi ha un punt en l'ofec del riure que es torna gutural i aleshores va molt avall, i se'ns fa un nus, com quan tossim, però no s'articula en el lloc de la 'j' castellana. Quan va avall, hi va del tot, fins a l'ofec!

La patata del Lluís o el giny de la Txell

Mireu l'ocellet!!!

No em digueu que sou dels que accepteu que us facin dir patata quan us fan una fotografia? O potser dieu Lluís?  A veure, no sigueu ximples: de què representa que es tracta?

Normalment el que es pretén és quedar amb una cara simpàtica i els llavis somrient. La millor manera de NO aconseguir-ho és dient Lluís, sobretot si la foto es dispara en el moment que dius la 'u'. Et quedarà una cara de 'u', és a dir la boca petita i arrodonida. Vaja, la cara de 'pito', que es diria! Com és que la gent queda tan malament a les fotos? Reflexionem-hi, nois, reflexionem-hi!

Amb la patata podreu aconseguir que la boca us quedi oberta. Però per més que l'obriu no mostrareu ni simpatia ni cap mena d'alegria si no sou capaços de posar-hi un toc palatal (he dit palatal, de paladar, no patatal, de patata!):

Les vocals palatals són la 'e' i la 'i'. Són aquestes les que ens faran que estirem els llavis. Comproveu la diferència entre la 'u', que ens fa arrodonir els llavis, mentre que la 'i' ens els estira.

Les consonants palatals són la x, tx, j, tj, ll, ny. En català en tenim més que en castellà (que no té x, j, ni tj) o que l'anglès (que no té ll ni ny).

El català pot ser, doncs, una llengua molt propícia a fer cares fotogèniques. Sols hem de fotre la patata a la boca del Lluís i trobar els mots idonis. Amb un altre consell: que tinguin una sola síl·laba per evitar que la foto es dispari quan estàs tancant la boca entre una vocal i l'altra... És que això és una ciència: ja no es pot anar només amb la tècnica del pajarito!

Us proposo dos mots:

• Giny deu ser la paraula que ens farà estirar més els llavis: una 'i' envoltada de dues consonants palatals.
• Txell també és molt palatal, i la 'e', més oberta que la 'i', ens farà obrir més la boca. 

Trieu entre un 'giny' més mesurat i un 'txell' més deixat anar!

Per cert, unes notes etimològiques:

• Un giny és una màquina o artefacte (especialment i espacialment és el vehicle dissenyat per a operar en un vol espacial controlat, amb tripulació o sense). Amb el desenvolupament de la informàtica, també ha passat a voler dir cadascuna de les petites aplicacions que es fan servir com a complement en pàgines web o en blocs (en anglès widgets). En un sentit més general, és el mitjà que hom s'enginya per tal d'aconseguir o executar alguna cosa, especialment estratagema, maquinació. Giny té la mateixa etimologia que enginy (l'esperit d'invenció, habilitat...) o enginyer. Giny prové del llatí genius, ‘divinitat que vetllava per cada persona i en compartia el destí; personalitat’, i en català ha evolucionat semànticament cap als sentits d’habilitat (l'enginy) i de màquina.
• Txell és el diminutiu de l'antropònim Meritxell, que alhora és el poble i santuari marià de la parròquia de Canillo (Andorra).
• El widget (wĭj'ĭt) es creu que pot venir de windows gadget (găj'ĭt), mot aquest amb origen desconegut.

Aquest apunt és una proposta. Ha quedat clar? Una proposta. Espero que sigueu molts els que prengueu una opció entre giny i txell. O totes dues alhora: el giny de la Txell!

Per cert: algú sap com ho diuen els anglesos? I en altres llengües?

La Tafanera: http://latafanera.cat/historia/patata-del-lluis-giny-de-txell

PD: Novetat: la paraula catalana 'guinyar' (fer l'ullet, parpellejar), documentada al s.XV i d'origen incert, probablement provingui segons els experts d'un radical giny- de creació expressiva. Si es demostrés la veracitat d'aquesta hipòtesi resultaria que per a fer un gest simpàtic amb la cara, que normalment sol comportar l'estirament dels llavis, la creació expressiva ja partia de giny!!!

Fa una calor de canícula!

Oi tant! És que som a la canícula, aquest període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor. Però d'on ve la paraula canícula?

El nom prové del llatí canis (gos) i certament fa una calor de gossos en aquesta època! Però per quin motiu tenim aquesta expressió canicular?

Entre les constel·lacions del nostre hemisferi tenim dos gossos, el gros (Canis Maior) i el petit (Canis Minor), dos animalons que acompanyen el gegant Orió, un altre constel·lació, totes elles pertanyents al cel de l'hivern, és a dir que des de les nostres latituds les podem observar a l'hivern. Però goita: si és a l'hivern quan les veiem a dalt de tot de la volta celeste, on són a l'estiu? Per què no les veiem? Molt senzill: en ple estiu es troben a la zona on hi ha el sol i per tant és en ple dia quan estan a dalt del cel. Es comprèn que si els gossos estan observant-nos junt al sol des de dalt de tot en aquesta calorada diguem que fa una calor canicular i que aquest període sigui la canícula.

He penjat com a pdf una fitxa que vaig publicar a l'any 1990 a la revista Estris d'educació en el temps lliure titulada El Cel de l'Hivern i on explico la història de l'Orió i els gossos.

Etimològicament canícula (canis + ícula, el sufix que indica petita) significaria gosseta. Podeu trobar detallat perquè se'n va dir canícula en aquest altre bloc.

Unes darreres notes:

• Del canis llatí ens queda el ca (gos en baleàric), i tots els derivats com caní però també un de sorprenent: la canalla. I és que canalla, provinent de canis, ha donat en totes les llengües un sentit d'insult o d'individu capaç de cometre actes reprovables. En català, però, a més d'aquest sentit, també ha adquirit el sentit de mainada. Devia pel caràcter trapella o de no parar quiets dels infants.
• Si hi ha un gos conegut en la mitologia grega és Cèrber (en grec Cerberus, Κέρβερος). Era el guardià de les portes de l'Hades (l'infern) i la seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. Era un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Un dels treballs d'Hèrcules fou precisament capturar-lo. Del gos Cèrber en castellà en diuen can Cerbero i d'aquí que l'Iker Casillas sigui un cancerbero, és a dir un encarregat d'evitar que cap pilota entri a la porteria!
• Els gossos. I ja que hem parlat de gossos i de 'canis'... Com s'explica que aquest animal de companyia tingui noms tan diferents en les llengües properes: ll. canis, ca. gos, es. perro, fr. chien, an. dog... Sembla que hi hagi tantes denominacions com varietats de gossos, per no parlar ja de les altres denominacions en cada llengua. En parlem properament...

El color colló

A banda dels més coneguts, entre els colors hi ha el color porpra, el color atzur, o si es vol, el color d'ala de mosca, però mai havia sentit a parlar del color colló.

A banda de les dificultats per a esbrinar quin seria el testicle de referència, i a quina ètnia pertanyeria, hi hauria la dificultat objectiva per a distingir el detall del to per part d'aquelles senyores poc donades a l'observació cromàtica.

Ui, ui, m'estic embolicant massa en les meves cabòries quan acabo d'adonar-me que el meu interlocutor no ha dit exactament "el color colló" sinó "el col·loco jo". Són els problemes d'una mala pronúncia de 'j' i 'll' (ela palatal). 

Hi ha persones que per ieisme o perquè la seva llengua materna no tenia aquests sons, arrosseguen dificultats importants que fa que el puguin dir no solament una 'i' en lloc d'una 'll' o una 'j' sinó que directament puguin arribar a pronunciar una 'j' per una 'll' o viceversa.

Això passa perquè els estan començant a articular, i atesa la naturalesa palatal dels dos sons, els resulten massa propers, encara no controlen prou i els intercanvien atzarosament.

Ja sabeu, el color colló no existeix. Bé, sí que deu existir, però no està catalogat, no forma part de cap Pantone homologat! Certament, qui provés de catalogar-lo ho tindria ben pelut. 

En endavant, si us sembla entendre "el col·loco jo" podeu respondre sense embuts "sí, sí, que pesa un c...!". Que el col·loqui i aquí s'acaba el circumloqui.

Per cert, parlant de colors, sabeu que colour en anglès no es pronuncia amb 'o' sinó amb 'a'? Es diu kŭl'ər (és a dir: càler) ja que si diem -com fa molta gent- kŏl'ər (o sigui còler) el que estem dient és collar (que vol dir igualment collar).

Molt bé, i ara salsurt!

Un mot com salpebrar sempre m'ha estranyat. Per què algú ha fet aquest mot híbrid i no se n'han fet d'altres? Potser passa que salar i 'pebrar' anaven sovint junts a la cuina i es feia molt funcional tenir un verb per a indicar una acció composta (que no complexa).

Però pel mateix motiu, avui podríem dir salsortir per a indicar l'acció composta de "salvar i sortir".

La terminologia de la cuina va desenvolupar-se molt en el passat. De fet, tenim llibres molt antics en català sobre l'art de cuinar (Llibre de Sent Soví...). Però si la cuina ocupava abans un espai central de la vida avui dia aquest lloc l'ocupa l'ordinador. Per tant, és normal que la informàtica no només generi mots nous i que alguns d'aquests passin a fer altres funcions semàntiques més extenses que les tecnològiques. I també seria normal que aquelles accions relacionades amb l'ús dels ordinadors que es fan de manera conjunta o consecutiva com a part d'una única acció conceptual puguin disposar d'un sol mot per a descriure-les, a partir d'una construcció híbrida si cal. Com salpebrar!

Salsortir pot ser-ne un. Ja sé que els dos mots preferents de partida haurien de ser desar i sortir, però dessortir no mostra amb claredat el nou concepte perquè el 'de' inicial pot semblar el de- prefix. I salvar és un sinònim vàlid. A banda que em quedava bé comparar el SALpebrar amb el SALsortir!

Nota: en castellà, salsalir també sona bé, però hi ha un problema en la forma de l'imperatiu: per a dir salsurt dirien salsal, amb el risc que si algú es pensa que li estan donant pressa potser surt sense salvar! Si entens ¡sal!¡sal! potser contestis ¡ya salgo!¡ya salgo!


PD: en anglès no tenen (crec!) un equivalent a salpebrar però sí que disposen del mot més genèric que vol dir millorar el gust del menjar: season (sē'zən). Cal dir que aquest mot és més conegut pel seu significat com a nom, estació de l'any. El seu significat en anglès és clar: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salt, spices, herbs, or other flavorings.

La seva etimologia és plenament llatina i equival al català assaonar o al castellà sazonar, tot i que malauradament aquests mots estan sent substituïts per un més fred: condimentar. Etimologia: Middle English, from Old French seison, from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Vegeu el significat de saó/assaonar:

saó: Grau d'humitat d'una terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit, especialment després d'una ploguda // Avinentesa, ocasió, temps en què s'esdevé una cosa // Estat d'una cosa que ha arribat a maduresa, a perfecció, que ja té aptitud per a produir
assaonar: Fer saborós (el menjar), amanir-lo, mitjançant ingredients culinaris // Realitzar totes les operacions d'acabament de pells o cuirs adobats, tals com el greixatge, el tenyiment, aplicacions de llustres i altres // Posar (alguna cosa) al punt que ha de tenir; fer madurar

Si tenim present la relació i semblança entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, serà més fàcil que recordem que season és el mot anglès corresponent.

¡Muy bien, y ahora guarsal!

Una palabra como salpimentar siempre me ha extrañado. ¿Por qué alguien ha hecho esta palabra híbrida y no se han hecho otras? Tal vez sucede que salar y 'pimentar' iban a menudo juntos en la cocina y se hacía muy funcional tener un verbo para indicar una acción compuesta (¡que no compleja!).

Pero por el mismo motivo, hoy podríamos decir guarsalir para indicar la acción compuesta de "guardar y salir" de un programa informático.

La terminología de la cocina se desarrolló mucho en el pasado. De hecho, tenemos libros muy antiguos sobre el arte de cocinar (en catalán el Llibre de Sent Soví de 1324, por ejemplo). Pero si la cocina ocupaba antes un espacio central de la vida hoy en día este lugar lo ocupa el ordenador. Por lo tanto, es normal que la informática no sólo genere palabras nuevas y que algunos de estos pasen a otras funciones semánticas más extensas que las tecnológicas. Y también sería normal que aquellas acciones relacionadas con el uso de los ordenadores que se hacen de manera conjunta o consecutiva como parte de una única acción conceptual puedan disponer de una sola palabra para describirlas, a partir de una construcción híbrida si es necesario. ¡Como salpimentar!

Guarsalir puede ser una. Habia pensado en salsalir, de salvar y salir, que además guardaba un parecido con salpimentar. De hecho, la propuesta en catalán es salsortir. Pero hay un problema en la forma del imperativo que hace que sea mejor guarsal que salsal, por el riesgo de que si alguien se piensa que le están dando prisa quizás sale sin salvar! Si entiendes ¡Sal! ¡Sal! quizá contestes ¡Ya salgo! ¡Ya salgo! 

En inglés no tienen (creo!) un equivalente a salpimentar pero sí disponen de la palabra más genérico que significa mejorar el sabor de la comida: season. Hay que decir que esta palabra es más conocida por su significado como estación del año. Su significado en inglés es claro: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salto, Spices, herbs, oro other flavorings.

Su etimología es plenamente latina y equivale al castellano sazonar o al catalá saonar, aunque desgraciadamente estas palabras están siendo sustituidas por una más fría: condimentar. Etimología: Middle English, from Old French seison , from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Véase el significado de sazón / sazonar:

Si tenemos presente la relación y semejanza entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, será más fácil que recordemos que season es la palabra inglés correspondiente.

Més que un endoll (amb un toc d'humor)

A l'entrada de les oficines del FC Barcelona hi ha una paret amb el lema del club. Malauradament, l'operari que la va muntar no va preveure de canviar de lloc l'endoll, el qual ha quedat tan precisament ubicat que no costa de llegir-hi un missatge subversiu i crític: "FC Barcelona, més que un endoll". Seria bo que canviessin o bé el rètol o bé l'endoll.

Sóc el botiguer d'aquesta tenda

Sóc fill de botiguers i de petit vaig passar moltes hores a la botiga i, sobretot a la rerebotiga. Al cap d'anys, quan vaig començar a conèixer barcelonins a la Universitat, vaig adonar-me que hi havia gent que de les botigues en deien tendes. D'entrada vaig pensar que devia ser un barbarisme. Però es veia que no, que era un mot acceptat.

D'acord. Accepto que està acceptat i que tenda és un mot català. Però si us plau, d'una botiga no en digueu una tenda! Que no veieu que és una botiga! (semblo el de l'acudit del pain i el vin...)

• Una botiga és un establiment mercantil per a la venda directa a la menuda.
• Una tenda és un envelat portàtil, fàcilment desmuntable, consistent en un dosser de lona, de tela, de pell, de canyes, etc., que hom estén sobre una carcassa de pals clavats a terra. Tenda de campanya.

I les etimologies no enganyen. Si una botiga volia dir originàriament magatzem, el significat de tenda és transparent, procedent de tendere/estendre, un muntatge provisional, una paradeta.

• Botiga: [1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki].
• Tenda: [s. XIV; del ll. vg. *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre'estendre']

Així, tenda, de manera coherent també vol dir cadascuna de les cobertes de tela que, en diversos indrets d'una embarcació, són destinades a guardar del sol o de l'aigua les persones i la càrrega, o bé la peça de tela muntada damunt les baranes d'un carro o d'altre vehicle per a servir d'aixopluc. Finalment, tenda també ha guanyat, per extensió semàntica, una correspondència a botiga en el sentit de: establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres.

Catalunya és des de sempre terra de comerciants. I lògicament hi ha molts botiguers. Fins i tot se n'ha fet conya d'aquest fet. Sens dubte hi pot haver botigues més dignes i més d'estar per casa. Però no totes les botigues són tendes: una tenda -segons el diccionari- seria sols aquella que ven comestibles o alguna altra cosa. Però fixeu-vos que, coherentment amb l'origen, sempre té un sentit de paradeta. Amb tendal o sense, però paradeta. I per a vendre sempre objectes quotidians de poc valor afegit.

Tampoc cal anar al sentit superb de la botiga com a boutique... Els francesos han sabut dignificar el mot fins a fer-lo esdevenir excels. I nosaltres, de les nostres botigues ara en diem tendes, miserables tendes (bé, ho fa força gent a Barcelona, però ja se sap que les coses de la capital tendeixen a escampar-se).

No deu ser cap casualitat que tenda es correspongui amb l'única paraula que fa servir el castellà: tienda. I és curiós que en castellà hagin optat per aquest mot, amb tot el que té darrera quant a significat. Potser no és cap casualitat i explica molt del diferent caràcter entre catalans i castellans. Esclar que si és així encara seria més aberrant dir-ne tendes ja que no seria solament un castellanisme encobert sota un mot que també tenim en català, sinó que seria una pèrdua del sentit digne que els catalans hem donat al comerç detallista.

Per cert, recordo que la meva família de baix-a-mar, pescadors, feien un ús de la paraula botiga que em sobtaba, a mi, fill de botiguers. Ho deien per a referir-se a un local on no hi venien res sinó que hi tenien les eines i els ormeig de pesca, i hi treballaven per a refer les xarxes, etc. Veig que certament el diccionari manté aquest sentit per a botiga (Barraca per a guardar eines o ormeigs).

Per acabar, les paraules que es formen per a obtenir el nom de la persona que regenta l'establiment també dóna resultats molt diferents: botiguer en català, i tendero en castellà. La gent que diu tenda en català també han de dir botiguer perquè afortunadament tenda no ha donat tender. Per ara! I les parades del mercat (que són el format que més es mereixeria dir-ne tenda) tenen paradista.

Malgrat que sovint s'han volgut desprestigiar les botigues i els botiguers, per a mi és un ofici digne i que, amb l'impuls dels nous models comercials de petit format, més intel·ligents i posats al dia, torna a recuperar el prestigi que la botiga mai no hauria d'haver perdut.

Benvolguts barcelonins i barcelonines, deixeu les tendes per a referir-vos a les tendes de campanya que feu servir quan aneu a fer de pixapins i quemacus, i recupereu l'ús de la botiga!

PD: Gabriel Bibiloni en parla en un article: Selles de muntar i tendes de campanya

Em mereixo berenar!

Qui no recorda aquell acudit de fa uns anys, quan aquesta beguda era coneguda?

-¿Quieres una mirinda?
-No, gracias. ¡Ya he mirindao en casa!

Hehehehe, les meves tietes tenien tota la col·lecció dels discos de la Mirinda com el de la imatge! No parlarem ara d'on prové la Mirinda, però el que sí que sabem és que la merienda i el berenar tenen el mateix origen etimològic i que té un sentit de premi, de mereixement.

berena  (f)

1  Berenar, menjada que es fa a mitja tarda, entre el dinar i el sopar. 2  Menjar que es porta en anar de camí o a treballar a fora casa.

[Etimologia — Del llatí merenda, 'àpat de la tarda o el vespre', del verb merere, 'merèixer, rebre com a paga o premi'; tingué ben aviat la concurrència de l'infinitiu berenar substantivat, avui més corrent que berena.]

I és que els àpats tenen valor diferent: si l'esmorzar i el dinar són els importants per a tenir energia per a treballar o estudiar, el benenar seria un premi... per no parlar dels aperitius, piscolabis, o un bon pica-pica...

És curiós que en mallorquí i menorquí confonen el benerar i l'esmorzar: tot és berenar per a ells. Potser tot és un premi que es mereixen! En tot cas això de dir-me Canyelles m'havia de marcar una mica, perquè de petit em sembla que ho confonia sovint i encara ara he de pensar bé si dic esmorzar o berenar. Quan m'equivoco sempre puc dir, en raó del meu cognom, que dec tenir restes de genètica illenca!

Conciliació i horaris europeus

Amb el benenar cal anar en compte perquè si es fa massa tard i amb una certa abundància deixa de ser berenar per esdevenir berenar-sopar, una nova categoria d'àpat que fa que el sopar s'esvaeixi.

És curiós perquè aquest híbrid que el propi nom compost en mostra la inconsistència cultural, es correspon amb el sopar que fan els europeus del nord (més aviat i més lleuger que el nostre sopar). Com que nosaltres acostumem a anar a dormir tard, de vegades el berenar-sopar demana a crits un ressopó!

I una proposta per al castellà

En castellà, la forma merienda (de merere) guarda una correlació morfològica amb miranda (de mirare). Miranda vol dir "que ha de ser mirada". Si en castellà diuen 'se mira però no se toca' també podrien dir alguna cosa així com 'merienda-miranda' per voler dir que és el meu berenar, que jo me l'endraparé i que tu tot just te'l miraràs! I si en vols un per a tu, ja saps, a pagar bitllo-bitllo!

Per cert, tornant a l'inici de l'article: sabíeu que Mirinda significa Miranda, és a dir, "admirable, meravellós", en l'idioma internacional esperanto? Es veu que el seu fabricant parlava aquesta llengua.

PD: m'adono que no sé com es diu berenar en anglès... Que fort. Tan conegut que és el breakfast i en canvi no em surt el berenar. Potser no se'l mereixen! Després de cercar-ho al diccionari m'adono de la gravetat de la meva ignorància. És el te, el famós te, l'hora del te, altrament dit high tea: High tea is an early evening meal, typically eaten between 5pm and 6pm. It is now largely followed by a later lighter evening meal. High tea would usually consist of cold meats, eggs or fish, cakes and sandwiches.

Tria llengua: ç / ñ

En algunes pàgines d'internet s'ha posat de moda identificar les llengües catalana i castellana dels botons de tria lingüística amb una ç per al català i una ñ per al castellà.

Sembla una bona tria perquè es correspon a dos caràcters que són inexistents en cadascuna de les altres llengües, sempre que parlem per descomptat de triar llengües en l'oposició català/castellà.

El motiu de fer ús d'unes lletres -segons la meva opinió- ve motivada per diversos factors:

1. La importància identitària que en castellà atorguen a la ñ, que no té comparació possible amb la que en català es pugui concedir a la ç, entre altres motius perquè no en tenim l'exclusivitat. En canvi el castellà, en el nostre context europeu i occidental sí que en té l'exclusivitat perquè una altra llengua que la fa servir queda culturalment molt allunyada.
2. Evitar fer ús de banderes, que tenen un ressò més polític i que, en el cas de Catalunya, pot haver-hi qui se senti incòmode posant una bandera espanyola al seu web. En aquest sentit, també s'han fet servir altres icones com les que identifiquen monuments (Sagrada Família, Quijote y Sancho Panza...).
3. Les banderes tenen també el problema de la correspondència amb un país. Aquest problema afecta més en castellà ja que la bandera espanyola es correspon amb l'Estat espanyol i no amb tots els altres països que van deixar de formar part d'Espanya fa temps. En el cas català no afecta tant perquè la bandera catalana és comuna a tots els territoris de llengua catalana, i si bé a cada territori la diferencien d'alguna manera i sols Catalunya disposa de la bandera sense cap ornament, les quatre barres són un patrimoni compartit.
4. Fer ús del nom de la llengua pot suposar un problema en algun context. No ho és tant en el cas del castellà, malgrat que les disquisicions castellà / espanyol són importants. I sí que ho és en el cas del català com a conseqüència de la politització del nom a què l'han sotmesa els partidaris de la seva segregació (català, valencià, balear, etc.). Qualsevol solució que eviti dir-ne el nom en facilita el tractament. Hi ha portals que diuen sezillament: bienvenidos · benvinguts · welcome... com una manera d'evitar anomenar la llengua.

No ens podem estar de dir que l'opció de fer ús del Quixot, a banda que requereix més espai que un simple caràcter, té un risc molt rellevant. Les sospites, cada cop més evidents, que Cervantes era Cervent i que el Quixot va ser escrit en català fa que el símbol pugui entrar en qüestió en algun moment a venir. Per contra, la Sagrada Família no comporta cap risc ja que el propi Gaudí era un declarat catalanista i que la imatge estilitzada del temple són quatre campanars que es corresponen a quatre barres. Posats a comentar riscos identitaris, tampoc no podem deixar d'indicar que els primers escrits coneguts on apareix la ç són castellans.

Veiem, doncs, que tant espanyols com catalans poden trobar-se còmodes amb l'opció ç/ñ. Tanmateix, aquesta té un greu problema en referència a la unitat de la llengua catalana: si aquesta distinció és funcional en l'oposició català / castellà, quan ens referim a l'oposició català / francès que pugui ser la preferent a la Catalunya Nord aquest valor distintiu de la ç ja decau. És més, el francès també es pot trobar còmode fent servir la ç per a identificar la seva llengua!

I no cal dir si pensem -com correspon- en termes globals i multilingües: el problema indicat amb el francès encara esdevé més gran en haver de confrontar-nos amb altres llengües que també fan ús de la ç com el portuguès.

Si hem de mirar quina altra lletra té un caràcter diferencial no en trobaríem cap altra, sinó que ens hauríem de conformar amb dígrafs. La x té molta força en català però és un caràcter massa universal. Anant als dígrafs, l'ela geminada (l·l) és diferencial però en canvi no té un caràcter identitari. En canvi el dígraf que sí que és diferencial i identitari és l'ena palatal: ny. D'altra banda la ny forma part del propi nom de Catalunya, tot i que aquest no té perquè ser un element rellevant si pensem en termes de tots els països de llengua catalana. El fet que, a més, es correspongui amb el mateix so que la ñ castellana és una casualitat, però encara hi dona un valor afegit. L'ena palatal ha donat solucions pròpies per a les llengües romàniques: ny, ñ, nh (portuguès i occità), gn (francès i italià)... fet que li atorga una funció de diferenciació identitària però amb coincidències...

Em sona que el suahili també fa ús del dígraf ny perquè el codificador de l'escriptura va ser un missioner català (no en tinc la font. Algú en sap res??). A més del català i el suahili, també usen ny l'hongarès, l'indonesi, i el luganda.


Per que fa a la ñ, també s'utilitza en llengües les ortografies de les quals van ser definides amb influència del castellà, com ara l'aimara, el quítxua, el gallec, l'èuscar, l'asturià, el chamorro, el guaraní i el mapudungun. A més, també l'usen sense aquesta influència el tàtar i el tàtar de Crimea (per a un altre so, el velar nasal ng) i el bretó per a indicar la nasalització de la vocal precedent.

En qualsevol cas, crec que la solució preferent és el nom sencer de cada llengua (preferentment expressat en la pròpia llengua) i, si és que cal reduir els caràcters, crec que hem de preferir la forma [ca] [es] [en] [fr] etc. Amb això no renego de les altres solucions, que corresponen a fórmules creatives que estan a disposició de qui vulgui però que no haurien de ser considerades les normals.

Bar Mut

Barcelona C/ Pau Claris cantonada Diagonal (Barcelona). 

Para los no catalanohablantes: 

Bar Mut significa, textualmente, "Bar Mudo" pero se pronuncia igual que "vermut". 

Gràcies a l'Iban Garcia per aportar-la

Polopelo

Barcelona (al C/ Magdalenes, al Gòtic)

Gràcies a l'Iban Garcia per aportar-la

Carnisseria... SUPER SADIKA

Un nom suposo que adequat per a una carnisseria. Tot i que al veure les cares dels animals al cartell... no puc parar de pensar en el trist destí de la cabra.

Pobra cabra.

NOTA: Entrada copiada de Gerard: http://hotelinfinit.blogspot.com/2009/03/carniceria-super-sadika.html. L'hem incorporat a la secció de marques i anuncis originals tot i que a diferència de les altres en aquest cas la creativitat no sembla volguda!