Els dies de la setmana
Eugeni S. Reig
Tots sabem que la setmana té set dies però ¿per quins motius en té set precisament? Seria més lògic que en tinguera deu, ja que usem el sistema decimal per a comptar. Els revolucionaris francesos varen fer setmanes de deu dies, però la cosa no va arrelar. També seria molt lògic que la setmana tinguera cinc dies, perquè tenim cinc dits en cada mà i la manera més antiga i més natural de comptar és amb els dits de la mà. A més, seria més pràctic perquè l’any tindria setanta-tres setmanes justes (excepte en els anys de traspàs). Els revolucionaris bolxevics varen implantar la setmana de cinc dies, però també varen fracassar. La setmana de set dies s’endinsa en la nit dels temps. Les cultures més antigues de la humanitat, com els babilonis, ja l’empraven. D’aquelles antigues cultures mesopotàmiques la varen heretar els grecs i els romans i d’ells l’hem heretada nosaltres. El número set és un número màgic en les cultures antigues que són la base de la nostra: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma, els set colors de l’arc de sant Martí, etc. La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.
Els noms que els antics romans donaven als dies de la setmana –quan es va implantar la setmana de set dies– eren: dies Solis 'dia del sol', dies Lunæ 'dia de la lluna', dies Martis 'dia de mart', dies Mercurii 'dia de mercuri', dies Iovis 'dia de júpiter', dies Veneris 'dia de venus' i dies Saturni 'dia de saturn'. Donaven a cada dia el nom d’un dels set cossos celestes que són visibles a ull nu, és a dir, els planetes mart, mercuri, júpiter, venus i saturn (que també eren déus del panteó romà), a més del sol i de la lluna. Dels antics noms llatins deriven els noms actuals en totes les llengües romàniques (excepte en portugués), amb dos canvis molt significatius: dies Saturni 'dia de saturn' es va canviar per dies Sabbati 'dia del sàbbat' i dies Solis 'dia del sol' per dies Dominicus 'dia del Senyor'. La Bíblia diu que Déu va fer el món en sis dies i el seté va descansar. Els hebreus dedicaven –i continuen dedicant– el seté dia, és a dir, el dissabte, al descans. L’anomenen shabbat (pronunciat 'xàbat') que en hebreu significa 'repòs'. Els romans varen copiar dels hebreus el costum de fer un dia de descans setmanal i varen decidir que fóra el darrer de la setmana, el mateix que celebraven els hebreus. Per això es va canviar dies Saturni per dies Sabbati. El canvi de dies Solis per dies Dominicus es va fer més tard, en el segle iv, quan ja s’havia consolidat el cristianisme en l’Imperi Romà. Va ser l’emperador Constantí qui va ordenar que es fera el canvi. Es va decidir que el dia dedicat al Senyor, és a dir, al Déu dels cristians, fóra precisament el dies Solis perquè la creença cristiana és que Jesucrist va morir un divendres i va ressuscitar al tercer dia. El dia del sol va passar a ser el dia del Senyor, els dia de descans per als cristians. Era el primer dia de la setmana, però posteriorment es va decidir que passara a ser el darrer i ser així el seté, el que va descansar Déu segons la Bíblia, i d’eixa manera llevar protagonisme als hebreus. En molts països, la setmana comença en dilluns i acaba en diumenge, però en alguns, com ara Portugal o el Brasil, la setmana continua començant per diumenge.
Els noms dels dies de la setmana en la nostra llengua són: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge. Com veiem, tots comencen per di-. Aquest di és la romanalla de l’acusatiu llatí clàssic diem que en baix llatí va esdevindre die per caiguda de la m. Estudiem-los per separat.
Dilluns.
La paraula dilluns deriva del llatí vulgar die(m) Lunis, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Lunæ, que significa 'el dia de la lluna', amb cavi de la terminació –æ per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.
El substantiu dilluns és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dilluns és també dilluns. El plural dillunsos, àmpliament usat en el valencià popular, no s’ha d’emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar el seu ús en la llengua parlada.
Dimarts.
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'.
La pronúncia més adequada d’aquest vocable és ‘dimats’. La pronúncia vulgar ‘dimatx’ és millor evitar-la. La pronúncia ‘dimars’, àmpliament usada a Catalunya, ens és aliena als valencians.
El substantiu dimarts és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dimarts és també dimarts. El plural dimartsos (pronunciat ‘dimatsos’ o ‘dimatxos’) que pot sentir-se en alguns llocs, no s’ha d’emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar-lo en la llengua parlada.
Dimecres.
La paraula dimecres deriva del llatí vulgar die(m) Mercuris, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Mercurii, que significa 'el dia de Mercuri', amb cavi de la terminació –ii per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.
Dijous.
La paraula dijous deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Iovis que significa 'el dia de Júpiter'.
El substantiu dijous és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dijous és també dijous. El plural dijoussos, molt usat en el valencià popular, no s’ha d’emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar el seu ús en la llengua parlada.
Divendres.
La paraula divendres deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Veneris que significa 'el dia de Venus'.
Dissabte.
La paraula dissabte deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Sabbati que significa 'el dia del sàbbat'.
Diumenge.
La paraula diumenge deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Dominicu(m) que significa 'el dia dominical', 'el dia del Senyor'.
Aquesta paraula cal pronunciar-la ‘diu-men-ge’, pronunciant en la primera síl·laba un diftong decreixent. La pronúncia popular valenciana ‘dumenge’ és acceptable en registres no formals. Cal evitar les pronúncies deturpades ‘domenge’ i ‘dominge’.
En els versets populars alcoians següents trobem tots els dies de la setmana:
El dilluns, tots van junts.
El dimarts, a menjar naps.
El dimecres, a menjar penques.
El dijous, a menjar ous.
El divendres, a menjar alls tendres.
El dissabte, tot ho capte
i el diumenge, tot m’ho menge.
Ací tenim una variant de la Vall d’Albaida:
El dilluns, lluç.
El dimarts, naps.
El dimecres, nyespres.
El dijous, ous.
El divendres, faves tendres.
El dissabte, tot ho paste
i el diumenge, tot m'ho menge.
Com podem veure fàcilment, els versets emprats a la Vall d’Albaida són molt semblants al tradicionals alcoians, però amb un canvi molt significatiu, el de “tot ho capte” per “tot ho paste”. El verb captar té el significat d’obtenir, aconseguir. “El dissabte tot ho capte” significa que el dissabte aconseguisc tot el quemenjar que em cal i, l’endemà diumenge, me’l menge. La frase “el dissabte tot ho paste” no te el mateix significat. Com, lamentablement, s’ha perdut l’ús del verb captar i la gent no coneix el seu significat, s’ha substituït per verb pastar que, encara que no rima tan bé com l’altre, s’entén què vol dir.
Una variant, molt pareguda a l’anterior, que ensenyen als xiquets valencians en algunes escoles i que podem trobar en alguns llibres de text, és la següent:
El dilluns compre lluç.
El dimarts compre naps.
El dimecres compre nespres.
El dijous compre ous.
El divendres, faves tendres.
El dissabte tot m'ho gaste.
El diumenge tot m'ho menge.
El dimarts compre naps.
El dimecres compre nespres.
El dijous compre ous.
El divendres, faves tendres.
El dissabte tot m'ho gaste.
El diumenge tot m'ho menge.
Ací han substituït el “tot ho capte” per “tot m’ho gaste” que, segurament, és molt més apropiat per a la mentalitat de l’actual societat de consum.
Una variant del nord de la comarca del Baix Maestrat, ben propet del Matarranya és:
Dilluns, faves a munts.
Dimarts, faves a grapats.
Dimecres, faves seques.
Dijous, faves amb caragols.
Divendres, faves tendres.
Dissabte, faves en recapte.
Diumenge, el moc te penge.
Una variant de Tortosa, molt semblant a l’anterior:
Dilluns, faves a munts.
Dimarts, faves a grapats.
Dimecres, faves seques.
Dijous, faves amb ous.
Divendres, faves tendres.
Dissabte, faves en recapte
i diumenge, la cassoleta del fetge.
Una variant d’Elx:
El dilluns a cosir punts.
El dimarts a collir naps.
El dimecres a collir nespres.
El dijous a comprar ous.
El divendres, faves tendres
El dissabte tot m’ho gaste.
El diumenge tot m’ho menge.
Una variant de Barcelona:
El dilluns, pels seus difunts, la vella no fila.
El dimarts, pels seus pecats, la vella no fila.
El dimecres, perquè compra nespres, la vella no fila.
El dijous, perquè compra ous, la vella no fila.
El divendres, perquè té els dits tendres, la vella no fila.
El dissabte, perquè capta, la vella no fila.
I el diumenge filaria sinó que no n'és dia.
Joan Amades, en el Costumari Català, arreplega una variant molt semblant a l’anterior:
El dilluns, per sos difunts, la vella no fila.
El dimarts, pels seus pecats, la vella no fila.
El dimecres, pels seus deixebles, la vella no fila.
El dijous, perquè té els dits nous, la vella no fila.
El divendres, perquè té els dits tendres, la vella no fila.
El dissabte, perquè capta, la vella no fila.
I el diumenge, filaria, si en fos dia.
Una variant de Mallorca:
El dilluns, tot són llums
El dimarts, tot són naps.
El dimecres, tot són nesples.
El dijous, tot són ous.
El divendres, faves tendres.
El dissabte, tot s'ho gasta.
El diumenge, tot s'ho menja.
El dimarts, tot són naps.
El dimecres, tot són nesples.
El dijous, tot són ous.
El divendres, faves tendres.
El dissabte, tot s'ho gasta.
El diumenge, tot s'ho menja.
A Cullera es canta una cançó amb la lletra següent:
El dilluns volem fer festa.
El dimarts p’a descansar.
El dimecres ‘nar al cine.
El dijous p’a festejar.
El divendres traure els comptes.
El dissabte p’a cobrar.
I el diumenge, com es festa, no mos deixen treballar.
I aquesta és la lletra de la cançó “El dilluns jo no treballe” que canta el grup Al Tall en el disc “Som de la Pelitrúmpeli”
El dilluns jo no treballe.
El dimarts a prendre el sol.
El dimecres em prepare per a descansar dijous.
El divendres trac els comptes.
El dissabte anar a cobrar.
I el diumenge, com és festa, jo no vaig a treballar.
El dimarts a prendre el sol.
El dimecres em prepare per a descansar dijous.
El divendres trac els comptes.
El dissabte anar a cobrar.
I el diumenge, com és festa, jo no vaig a treballar.
En occità, com en la nostra llengua, també comencen tots els noms dels dies de la setmana per di-: diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge. Com que en llatí es podia dir indistintament dies Martis que Martis dies, en algunes llengües, els noms del dies de la setmana acaben en –di, com ara el francés (exepte el diumenge, que comença per di-) –lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche– i l’italià (expte el dissabte i el diumenge) –lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica–. Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanés, l’aragonés, el cors, el sard o l’asturià ni comencen ni acaben per di. Això també passa en algunes llengües artificials de forta arrel llatina com ara l’esperanto i la interlingua. En anglés, llengua germànica parcialment llatinitzada, acaben en –day, que es pronuncia [di]. Es dóna el cas que, en aquesta llengua, els noms del dissabte i del diumenge no deriven de 'dia del sàbbat' i de 'dia del Senyor', com passa en totes les llengües llatines. El nom del dissabte és Saturday 'dia de Saturn' i el del diumenge Sunday 'dia del Sol', coincidents amb la denominació romana. El dilluns, Monday 'dia de la lluna', també coincidix amb la denominació romana i de totes les llengües romàniques (excepte el portugués), però el nom dels altres quatre dies ja no correspon als de Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, noms de planetes però també noms de déus del panteó romà, sinó que corresponen a noms de déus germànics. Així, Tuesday (dimarts) està dedicat a Tiw, déu nòrdic de la guerra, equivalent a Mart, Wednesday (dimecres) pren el nom del déu anomenat Odin pels escandinaus i Wotan pels germànics, Thursday (dijous) deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica, que equival a Júpiter en la mitologia llatina, Friday (divendres) està dedicat a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic, com ho és Venus en el panteó romà. Cal aclarir que la paraula anglesa day no deriva de la llatina dies. El fet que els noms dels dies de la setmana en anglés acaben en [di], com en francés i en italià, és, simplement, una casualitat.
En portugués, els noms dels dies són: domingo, segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado. Això és així des del segle vi, quan el bisbe sant Martí de Braga –nascut a Pannònia (actualment Hongria)– va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. Això només ha triomfat en els països de parla portuguesa en els quals la setmana comença per diumenge, com en l’antiga Roma.
El gallec té una doble denominació. D’un costat té la denominació equivalent a la portuguesa –segunda-feira, terza-feira, cuarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo– i, d’un altre costat, la que equival a l’espanyola –luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo–. Però en gallec la setmana comença per dilluns, no per diumenge.
