Barcelona
20.7.10
15.7.10
Exit i eixida
[IP] L'e-timo (Interessants Paraules, Interesantes Palabras; Interesting Phrases) # 1
[ca] Vistos els mails antecedents sobre el tema, l’Andreu ens ha “honorat” al Joan Batet i a mi, demanant-nos aportacions regulars, en qualitat d’Interessats en les "Paraules" i els seus orígens. Mirarem de captar el vostre interès a partir de casos divertits, curiosos i peculiars.
[es] Vistos los mails antecedentes sobre el tema, Andreu nos ha "honrado" a Joan Batet ya mí, pidiéndonos aportaciones regulares, en calidad de Interesados en las "Palabras" y sus orígenes. Trataremos de captar vuestro interés a partir de casos divertidos, curiosos y peculiares.
Aquí va el primer:
Exit i eixida
A pesar que en la meva variant del català diem 'sortir' i no 'eixir', com diuen al País Valencià, aquest no ens és un mot estrany. Des de sempre he fet servir la paraula eixida (Espai clos i descobert a la part posterior o lateral d'un edifici i en comunicació amb aquest) per a referir-me per exemple a l'espai de sortida del darrera de la casa de mons pares, o també sempre he fet servir la paraula 'sobreeixir' (vaig aprendre el sinònim 'vessar' de gran).
Quan ens van ensenyar que en anglès hi havia la paraula 'exit' tots vam pensar que era estrany que no volgués dir 'èxit'. Que difícil que és l'anglès! Però és que 'exit' vol dir 'eixir' i 'eixida', paraules amb les quals està plenament emparentada.
'exit' prové del llatí ex-ire, igual que eixir: from Old French eissue, issue, from Vulgar Latin *exūta, alteration of Latin exita, feminine past participle of exīre, to go out : ex-, ex- + īre, to go.
Així en català podem fer servir dos mots, l'ún germa del francès 'sortire, sortie' i l'altre de l'anglès 'exit' o de l’italià ‘uscita’, en el primer cas procedent del llatí 'surgere' i el segon del llatí 'ex-ire'.
Ah, per cert, de tenir èxit en català en podem dir 'reeixir'(eixir precedit del reforçatiu re-) i també sortir-se'n (popularment: ensortir-se'n)!
Issue, ixo
Però atenció perquè de vegades un mateix mot originari pot evolucionar de manera que es bifurqui i doni lloc a dues paraules. En anglès, del llunyà ‘exire’ han obtingut ‘exit’ però per una via més evolutiva (vulgaritzant més el mot) també han obtingut ‘issue’. Issue té molts matisos semàntics però tots vinculats amb l’origen de sortir o eixir.
La curiositat és que la forma verbal catalana ‘ixo’ (1a persona sing.), malgrat que s’escriu molt diferent, sona exactament igual que en anglès: ĭsh'ū. Passa en molt poques ocasions que una paraula anglesa i catalana sonin exactament igual, sense diferència d’accent, de matís, d’obertura vocal... M’atreviria a dir que ixo/issue és la connexió més intensa que tenim amb l’anglès. Per cert, des del dia que me’n vaig adonar, ja no puc pronunciar ‘issue’ sense que em ressoni dins les neurones ‘ixo’... hehehe
Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_
14.7.10
'break' o 'watch' semblen paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua
Vinga, encara que aquest sigui un fòrum molt tecnològic, unes gotes d'humanisme a partir de les llengües sempre són saludables!
A més, ho farem respecte l'anglès que és la llengua de la tecnologia per excel·lència.
Jo sóc dels que crec que si darrera una paraula estrangera hi saps veure alguna cosa més que un so estrany (estranger i estrany tenen el mateix origen!) podràs començar a estimar aquella llengua llunyana, fer-te-la una mica més teva i entendre-la millor.
Quan diem en anglès mots com technology, television o paper... és evident que ens sentim l'anglès molt proper (sols hem de canviar l'accent però compartim el lèxic amb idèntica arrel). En canvi quan diem paraules com 'break' o 'watch' ens pot semblar que estem usant paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua. Doncs, de vegades no és així: us poso algun exemple que potser per a molts són desconeguts.
A veure si d'ara endavant us passa com a mi, que quan els dic, dins meu sento el ressò de l'equivalent en català!
O a l'inrevés:
Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_
A més, ho farem respecte l'anglès que és la llengua de la tecnologia per excel·lència.
Jo sóc dels que crec que si darrera una paraula estrangera hi saps veure alguna cosa més que un so estrany (estranger i estrany tenen el mateix origen!) podràs començar a estimar aquella llengua llunyana, fer-te-la una mica més teva i entendre-la millor.
Quan diem en anglès mots com technology, television o paper... és evident que ens sentim l'anglès molt proper (sols hem de canviar l'accent però compartim el lèxic amb idèntica arrel). En canvi quan diem paraules com 'break' o 'watch' ens pot semblar que estem usant paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua. Doncs, de vegades no és així: us poso algun exemple que potser per a molts són desconeguts.
- brega (Baralla, combat; discòrdia, manifestada violentament) prové del gòtic 'brikan' (trencar) que com podeu observar fàcilment és la base etimològica de 'break'. Ep, i bergantí deriva de bergant i aquest de bregar...
- Guaitar (vigilar, especialment des d’un indret amagat) prové del germànic wahten, ‘vigilar’, ‘observar’, i que en anglès dóna 'watch'
- Guerra, que no costa adonar-se que té la mateixa arrel que war, del germànic ‘werra’
- O la relació entre ‘back’ i ‘Bacó’ (Porc / Persona que és bruta físicament o moralment), segurament del germànic occidental bak, ‘dors, espatlla’, o potser, en el sentit de ‘porc’, d’un preromà i pregermànic bakkon.]
- O singlar (singladura) i sail, que tenen un mateix origen...
A veure si d'ara endavant us passa com a mi, que quan els dic, dins meu sento el ressò de l'equivalent en català!
O a l'inrevés:
- quan en català dic 'estendard' no puc evitar que em vingui al cap l'origen diàfan d'aquesta expressió: stand hard, és a dir, sostenir ben fort la bandera en les batalles...
- i quan dic ‘estaquirot’ (Persona aturada, inútil, que fa nosa), no puc deixar de pensar en l’etimologia, d'estaca, probablement d'un germànic gòtic stakka, mateix significat. I jo que faig servir la paraula stakeholder contínuament... no vulgueu saber el que em ve al cap sobre alguns estaquirot-holders...
Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_
13.7.10
Pride, proud, i l'orgull
Per cert, ja que estem parlant de ‘paraules’ i etimologies, tema que em fascina, deixeu-me que us faci notar la curiositat del creuament que s’ha produït:
Mentre que les llengües romàniques hem adoptat una paraula d’origen germànic per a expressar l’orgull, en anglès han adoptat la paraula d’origen llatí. Són curiosos aquests creuaments en què cadascú desestima la pròpia arrel natural per prendre’n una altra.
Ara bé, tots dos orígens d’aquestes paraules ens porten a excel·lència, utilitat... és a dir que el significat ‘negatiu’ d’orgull ha vingut després. Potser per la gent que feia del sà orgull un caràcter prepotent. Podria haver passat com amb la paraula ‘cristià’ que en francès va passar a ‘chretien’ i d’aquí a ‘cretí’.
Vegeu com proud/pride prové del llatí prodesse (ésser útil)
Proud: [Middle English, from Old English prūd, from Old French prou, prud, brave, virtuous, oblique case of prouz, from Vulgar Latin *prōdis, from Late Latin prōde, advantageous, from Latin prōdesse, to be good : prōd-, for (variant of prō- , with on the model of red- , prevocalic variant of re-, back, again; see pro-1) + esse, to be.]
Prosum, prodes, prodesse, profui (ésser útil, aprofitar)
Indicatiu | Subjuntiu | Infinitiu | |
Present | (jo sóc útil) prosum prodes prodest prosumus prodestis prosunt | (jo sigui útil) prosim prosis prosit prosimus prositis prosint | (ésser útil) prodesse |
pretèrit imperfet | (jo era útil) proderam proderas proderat proderamus proderatis proderant | (jo fos/seria útil) prodessem prodesses prodesset prodessemus prodessetis prodessent | |
Futur perfet | (jo seré útil) prodero proderis proderit proderimus proderitis proderunt |
Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_
12.7.10
"Si és ionqui, porta condons"
Un consell molt assenyat. Condó i ionqui són dos estrangerismes que vénen de l'anglès. De l'etimologia de condó n'hem sentit de tots colors. El que sembla evident és que ve de condom, el nom, segons sembla, d'un higienista anglès del segle XVIII. De la de ionqui no hi ha cap dubte, ve de l'anglès junkie. Junk és el rebuig, el que no val res. Junk food és allò que donen en certes hamburgueseries i que nosaltres, amb molt bon criteri, traduïm per menjar porqueria (no pas escombraria). Junk és també, en argot, l'heroïna. Són anglicismes que hem adoptat alterats per la fonètica castellana. Més exactament, per la seva incapacitat de pronunciar la m final i la nostra j. Al GDLC condom és encara la forma principal, però el DIEC ja ho ha deixat córrer i només recull condó. Cap dels dos entra ionqui però el D62 i l'ÉsADir sí. Potser ja és massa tard per proposar jonqui.
Català a la terrasseta. Albert Pla. Publicat al diari AVUI, pàgina 40. Divendres, 21 d'agost del 2009
Català a la terrasseta. Albert Pla. Publicat al diari AVUI, pàgina 40. Divendres, 21 d'agost del 2009
2.7.10
La terminologia de construcció naval i el seu origen: mediterrani / atlàntic
Extractes de: La terminologia de construcció naval i el seu origen: mediterrani / atlàntic
Marcel Pujol i Hamelink. Professor d’Arqueologia, Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
La terminologia naval pot ser complexa, i més si la volem dominar en diversos idiomes a part del nostre propi. Ens haurem adonat que en català i en castellà els termes són, sovint, molt diferents –cosa que pot resultar estranya tenint en compte que totes dues són llengües llatines i a més veïnes–, com podem apreciar al següent exemple:
Català Castellà
Paramitjal Sobrequilla
Paramola Carlinga
Roda de popa Codaste
Carena Quilla
Llata Bao
Medís Varenga
Estamenera Genol
Arjau Caña
La distribució geogràfica del català i del castellà a l’alta Edat Mitjana ens indica clarament l’àrea marítima on s’utilitzaven tots dos idiomes a l’inici del segle XI, una àrea marítima atlàntica per al castellà (la costa de Cantàbria) i mediterrània per al català (del Rosselló fins a Barcelona).
Un origen marítim diferenciat que es veurà accentuat no per la seva llunyania, sinó per l’aïllament del món atlàntic i mediterrani durant molts segles, creant i utilitzant cadascun una tecnologia pròpia —construcció tinglada, vela quadra i timó de roda a l’Atlàntic; construcció d’esquelet, vela llatina i timons laterals a la Mediterrània—3 amb uns termes sovint d’origen ben diferent —cèltic i germànic a l’Atlàntic; llatí, grec i àrab a la Mediterrània—, dos mars que no es posaran en contacte i intercanviaran tècniques (i per tant terminologia) fins a la segona meitat del segle XIII i al llarg del segle XIV.
[...]
El terme tinglat era el que s’emprava als segles XIV i XV per definir aquelles embarcacions atlàntiques que
arribaven als ports de parla catalana que tenien un buc amb les taules del folre sobreposades, esglaonades. La documentació ens parla de naus, barxes i coques tinclades (en la documentació en llatí com a tinclate), pertanyents a patrons biscaïns (terme que definia al conjunt de població procedent de Biscaia, Guipúscoa i Cantàbria).
El terme tinclada no fou una invenció catalana, sinó que probablement vingués del castellà o del basc, ja
que al segle XVI es documenta en castellà el terme tinglada, 11 com a embarcació construïda seguint aquest sistema (d’aquí derivaria el terme actual tingladillo). A l’àrea atlàntica, en documents gascons però escrits en llatí ens apareix el terme clincata12 —de la mateixa arrel que el terme francès à clin, l’anglès clinker, etc.— i d’on podria haver-se transformat de clincata a tinclata, i posteriorment a l’actual tinglada i el diminutiu castellà tingladillo.
[...]
En un vaixell cal situar-se en un pla horitzontal, i per aquest motiu hi sol haver una sèrie de punts de referència; el més important de tots és aquell per on el vaixell avança: la proa. Mirant a proa a l’esquena queda la popa, mentre que a l’esquerra i a la dreta s’anomenà fins fa ben poc senestra i destra, avui babord i estribord. Els termes mediterranis i ja emprats a l’antiguitat clàssica són els de proa, popa, destra i senestra, mentre que els de babord i estribord són termes d’origen germànic i atlàntic que s’han imposat finalment en aquests darrers dos segles. És curiós que fem servir dos termes llatins —proa i popa— i dos termes germànics —babord i estribord—, aquests darrers arribats al català, i també a l’italià, per influència del castellà. La línia que va de proa a popa tallant el buc en dues bandes s’anomena línia de cruixia.
[...]
TERMINOLOGIA NAVAL: MEDITERRÀNIA, ATLÀNTICA, HÍBRIDA
Les llengües romàniques disposen d’una terminologia naval d’origen llatí molt important, tot i que aquesta presència és més rica en català i una mica menys en castellà i en francès. Però el que cal destacar del període de formació d’aquestes tres llengües és l’àrea marítima on van aparèixer i formaren part, l’àrea marítima mediterrània per al català i l’atlàntica per al castellà i el francès. L’aïllament d’aquestes dues àrees durant gairebé cinc segles, del principi del VIII al final del XIII, amb la presència d’una tecnologia (a la Mediterrània, la construcció d’esquelet i folre juxtaposat, vela llatina i timons laterals d’espadella; a l’Atlàntic, la construcció de folrat primer i tinglat, vela quadra i timó lateral a estribord i posteriorment de roda) i unes llengües dominants diferents (a la Mediterrània, el grec bizantí, l’àrab i els diferents dialectes italians com el
venecià i el genovès; els parlars germànics a l’àrea de la Bàltica i mar del Nord i el francès fortament germanitzat pel domini marítim escandinau i la colonització normanda de l’actual Normandia, que difondrà la terminologia naval germànica cap al golf de Biscaia i el Cantàbric), féu que la terminologia naval emprada als dos mars es diferenciés finalment clarament l’una de l’altra.
Al català apreciem una forta influència de paraules que ens arriben del grec bizantí i del genovès, i en menor mesura de l’àrab. En castellà pràcticament la totalitat de termes d’origen germànic arriben a través del francès, a més de paraules genuïnament franceses i d’alguna altra llengua com l’occità gascó. El francès, altrament, sembla que només rebi influència de les llengües germàniques, sobretot a partir de la colonització normanda de la seva costa del Canal de la Mànega, a més d’altres termes arribats del neerlandès o de l’anglès.
La conquesta de Sevilla i el control de l’estret de Gibraltar per part del regne de Castella i Lleó afavoriran el comerç amb Flandes per mar, iniciant-se una transferència d’embarcacions, tècniques i termes navals entre un mar i l’altre. Sovint es parla dels segles XIV i XV com d’un moment de revolució nàutica, de fet un període de grans canvis: expansió de la construcció d’esquelet per l’Atlàntic fins al Bàltic, la difusió del timó de roda cap a la Mediterrània, la creació de la nau de velam mixt amb pals a vela quadra i la de mitjana a vela llatina, la difusió de l’agulla nàutica, de les cartes de navegar, de l’aplicació nàutica de l’astrolabi, el quadrant i la ballesta per determinar la latitud, etc.
En aquests anys es produeix una transferència de termes navals i nàutics entre el castellà i el català pel seu veïnatge i la presència de navegants de l’un i l’altre àmbit en les costes respectives: l’adopció de nova tecnologia provoca sovint l’adopció de nova terminologia. En el cas del castellà es pot apreciar com a les drassanes de galeres de Sevilla i de Cartagena la terminologia és específicament mediterrània —de l’àrab, català i italià genovès—, a diferència de la terminologia emprada a les coques, naus i galions —tant de la costa cantàbrica com de la costa andalusa i murciana— que és d’origen cantàbrico-atlàntica. Al francès li comencen a arribar termes procedents de la Mediterrània, ja sigui a través del català, de l’occità o de l’italià, o fins i tot del castellà com a llengua intermediària. A partir del segle XVI el centre de l’economia marítima es desplaça cap a l’Atlàntic, on el paper de Castella i de Portugal com a potències colonials farà que els seus tipus navals i la seva terminologia s’estengui cap a les llengües veïnes.
L’estudi del lèxic naval i nàutic realitzat a partir del diferents tractats de construcció naval i de nàutica castellans del segle XVI ha conclòs que al final de dit segle el 55% de la terminologia era d’origen llatí i que del 45% restant l’aportació havia estat en bona part francesa, amb un 22% (un 13% directament del francès i un 9% com a intermediària de germanismes); per darrere queda el català amb un 13% (un 10% directament, un 2% com a intermediari d’hel·lenismes i un 1% de germanismes), un 5% d’arabismes i la resta de llengües amb tan sols un 5% (del grec, portuguès, italià i occità); sembla estrany, però tan sols apareix un sol terme d’origen basc.
Tot i el canvi de potències marítimes que es produeix als segles XVII i XVIII —Holanda, França i la Gran Bretanya continuen essent llengües atlàntiques—, la imposició del castellà i del francès sobre la resta de llengües als estats respectius afavoriran la difusió de la terminologia naval i nàutica d’origen atlàntic cap al català, l’occità i també cap a l’italià. També cal destacar la creació de les escoles d’enginyers navals amb seu a París i Madrid, el disseny i direcció de la construcció dels grans vaixells mercants i de guerra per part dels enginyers —en detriment dels mestres d’aixa locals—, la publicació de tractats de construcció naval, i finalment la desaparició de les drassanes de galeres de Barcelona, Cartagena i Marsella tenen molt a veure amb la difusió de la terminologia naval atlàntica cap a la Mediterrània al llarg del segle XVIII —i amb la desaparició del llenguatge de llevant francès i castellà—; a més de l’arrencada del comerç marítim català amb Amèrica i el sistema de lleves al segle XIX, en què els fills de pescadors i de mariners catalans hauran de fer el servei militar a Cartagena, amb l’aprenentatge, utilització i difusió de nous termes.
Si a la baixa Edat Mitjana es produeix un intercanvi de termes mediterranis i atlàntics entre el català i el castellà, en els darrers segles ha estat el català —igual que la resta de llengües mediterrànies— qui ha rebut una transferència de termes d’origen atlàntico-castellà (i francès en l’occità). Pràcticament tots els termes d’origen atlàntic que s’utilitzen avui dia en català arriben entre el final del segle XVIII i el XX: babord, estribord, quilla, bau, palmellar, etc. Els nous termes apareixen per diverses raons: amb l’arribada
o creació d’un objecte nou, amb la transformació d’un objecte antic o amb la influència i substitució del terme antic, tot i tractar-se del mateix objecte —fet que es dóna en català i italià sobretot al llarg dels segles XIX i XX.
Marcel Pujol i Hamelink. Professor d’Arqueologia, Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
La terminologia naval pot ser complexa, i més si la volem dominar en diversos idiomes a part del nostre propi. Ens haurem adonat que en català i en castellà els termes són, sovint, molt diferents –cosa que pot resultar estranya tenint en compte que totes dues són llengües llatines i a més veïnes–, com podem apreciar al següent exemple:
Català Castellà
Paramitjal Sobrequilla
Paramola Carlinga
Roda de popa Codaste
Carena Quilla
Llata Bao
Medís Varenga
Estamenera Genol
Arjau Caña
La distribució geogràfica del català i del castellà a l’alta Edat Mitjana ens indica clarament l’àrea marítima on s’utilitzaven tots dos idiomes a l’inici del segle XI, una àrea marítima atlàntica per al castellà (la costa de Cantàbria) i mediterrània per al català (del Rosselló fins a Barcelona).
Un origen marítim diferenciat que es veurà accentuat no per la seva llunyania, sinó per l’aïllament del món atlàntic i mediterrani durant molts segles, creant i utilitzant cadascun una tecnologia pròpia —construcció tinglada, vela quadra i timó de roda a l’Atlàntic; construcció d’esquelet, vela llatina i timons laterals a la Mediterrània—3 amb uns termes sovint d’origen ben diferent —cèltic i germànic a l’Atlàntic; llatí, grec i àrab a la Mediterrània—, dos mars que no es posaran en contacte i intercanviaran tècniques (i per tant terminologia) fins a la segona meitat del segle XIII i al llarg del segle XIV.
[...]
El terme tinglat era el que s’emprava als segles XIV i XV per definir aquelles embarcacions atlàntiques que
arribaven als ports de parla catalana que tenien un buc amb les taules del folre sobreposades, esglaonades. La documentació ens parla de naus, barxes i coques tinclades (en la documentació en llatí com a tinclate), pertanyents a patrons biscaïns (terme que definia al conjunt de població procedent de Biscaia, Guipúscoa i Cantàbria).
El terme tinclada no fou una invenció catalana, sinó que probablement vingués del castellà o del basc, ja
que al segle XVI es documenta en castellà el terme tinglada, 11 com a embarcació construïda seguint aquest sistema (d’aquí derivaria el terme actual tingladillo). A l’àrea atlàntica, en documents gascons però escrits en llatí ens apareix el terme clincata12 —de la mateixa arrel que el terme francès à clin, l’anglès clinker, etc.— i d’on podria haver-se transformat de clincata a tinclata, i posteriorment a l’actual tinglada i el diminutiu castellà tingladillo.
[...]
En un vaixell cal situar-se en un pla horitzontal, i per aquest motiu hi sol haver una sèrie de punts de referència; el més important de tots és aquell per on el vaixell avança: la proa. Mirant a proa a l’esquena queda la popa, mentre que a l’esquerra i a la dreta s’anomenà fins fa ben poc senestra i destra, avui babord i estribord. Els termes mediterranis i ja emprats a l’antiguitat clàssica són els de proa, popa, destra i senestra, mentre que els de babord i estribord són termes d’origen germànic i atlàntic que s’han imposat finalment en aquests darrers dos segles. És curiós que fem servir dos termes llatins —proa i popa— i dos termes germànics —babord i estribord—, aquests darrers arribats al català, i també a l’italià, per influència del castellà. La línia que va de proa a popa tallant el buc en dues bandes s’anomena línia de cruixia.
[...]
TERMINOLOGIA NAVAL: MEDITERRÀNIA, ATLÀNTICA, HÍBRIDA
Les llengües romàniques disposen d’una terminologia naval d’origen llatí molt important, tot i que aquesta presència és més rica en català i una mica menys en castellà i en francès. Però el que cal destacar del període de formació d’aquestes tres llengües és l’àrea marítima on van aparèixer i formaren part, l’àrea marítima mediterrània per al català i l’atlàntica per al castellà i el francès. L’aïllament d’aquestes dues àrees durant gairebé cinc segles, del principi del VIII al final del XIII, amb la presència d’una tecnologia (a la Mediterrània, la construcció d’esquelet i folre juxtaposat, vela llatina i timons laterals d’espadella; a l’Atlàntic, la construcció de folrat primer i tinglat, vela quadra i timó lateral a estribord i posteriorment de roda) i unes llengües dominants diferents (a la Mediterrània, el grec bizantí, l’àrab i els diferents dialectes italians com el
venecià i el genovès; els parlars germànics a l’àrea de la Bàltica i mar del Nord i el francès fortament germanitzat pel domini marítim escandinau i la colonització normanda de l’actual Normandia, que difondrà la terminologia naval germànica cap al golf de Biscaia i el Cantàbric), féu que la terminologia naval emprada als dos mars es diferenciés finalment clarament l’una de l’altra.
Al català apreciem una forta influència de paraules que ens arriben del grec bizantí i del genovès, i en menor mesura de l’àrab. En castellà pràcticament la totalitat de termes d’origen germànic arriben a través del francès, a més de paraules genuïnament franceses i d’alguna altra llengua com l’occità gascó. El francès, altrament, sembla que només rebi influència de les llengües germàniques, sobretot a partir de la colonització normanda de la seva costa del Canal de la Mànega, a més d’altres termes arribats del neerlandès o de l’anglès.
La conquesta de Sevilla i el control de l’estret de Gibraltar per part del regne de Castella i Lleó afavoriran el comerç amb Flandes per mar, iniciant-se una transferència d’embarcacions, tècniques i termes navals entre un mar i l’altre. Sovint es parla dels segles XIV i XV com d’un moment de revolució nàutica, de fet un període de grans canvis: expansió de la construcció d’esquelet per l’Atlàntic fins al Bàltic, la difusió del timó de roda cap a la Mediterrània, la creació de la nau de velam mixt amb pals a vela quadra i la de mitjana a vela llatina, la difusió de l’agulla nàutica, de les cartes de navegar, de l’aplicació nàutica de l’astrolabi, el quadrant i la ballesta per determinar la latitud, etc.
En aquests anys es produeix una transferència de termes navals i nàutics entre el castellà i el català pel seu veïnatge i la presència de navegants de l’un i l’altre àmbit en les costes respectives: l’adopció de nova tecnologia provoca sovint l’adopció de nova terminologia. En el cas del castellà es pot apreciar com a les drassanes de galeres de Sevilla i de Cartagena la terminologia és específicament mediterrània —de l’àrab, català i italià genovès—, a diferència de la terminologia emprada a les coques, naus i galions —tant de la costa cantàbrica com de la costa andalusa i murciana— que és d’origen cantàbrico-atlàntica. Al francès li comencen a arribar termes procedents de la Mediterrània, ja sigui a través del català, de l’occità o de l’italià, o fins i tot del castellà com a llengua intermediària. A partir del segle XVI el centre de l’economia marítima es desplaça cap a l’Atlàntic, on el paper de Castella i de Portugal com a potències colonials farà que els seus tipus navals i la seva terminologia s’estengui cap a les llengües veïnes.
L’estudi del lèxic naval i nàutic realitzat a partir del diferents tractats de construcció naval i de nàutica castellans del segle XVI ha conclòs que al final de dit segle el 55% de la terminologia era d’origen llatí i que del 45% restant l’aportació havia estat en bona part francesa, amb un 22% (un 13% directament del francès i un 9% com a intermediària de germanismes); per darrere queda el català amb un 13% (un 10% directament, un 2% com a intermediari d’hel·lenismes i un 1% de germanismes), un 5% d’arabismes i la resta de llengües amb tan sols un 5% (del grec, portuguès, italià i occità); sembla estrany, però tan sols apareix un sol terme d’origen basc.
Tot i el canvi de potències marítimes que es produeix als segles XVII i XVIII —Holanda, França i la Gran Bretanya continuen essent llengües atlàntiques—, la imposició del castellà i del francès sobre la resta de llengües als estats respectius afavoriran la difusió de la terminologia naval i nàutica d’origen atlàntic cap al català, l’occità i també cap a l’italià. També cal destacar la creació de les escoles d’enginyers navals amb seu a París i Madrid, el disseny i direcció de la construcció dels grans vaixells mercants i de guerra per part dels enginyers —en detriment dels mestres d’aixa locals—, la publicació de tractats de construcció naval, i finalment la desaparició de les drassanes de galeres de Barcelona, Cartagena i Marsella tenen molt a veure amb la difusió de la terminologia naval atlàntica cap a la Mediterrània al llarg del segle XVIII —i amb la desaparició del llenguatge de llevant francès i castellà—; a més de l’arrencada del comerç marítim català amb Amèrica i el sistema de lleves al segle XIX, en què els fills de pescadors i de mariners catalans hauran de fer el servei militar a Cartagena, amb l’aprenentatge, utilització i difusió de nous termes.
Si a la baixa Edat Mitjana es produeix un intercanvi de termes mediterranis i atlàntics entre el català i el castellà, en els darrers segles ha estat el català —igual que la resta de llengües mediterrànies— qui ha rebut una transferència de termes d’origen atlàntico-castellà (i francès en l’occità). Pràcticament tots els termes d’origen atlàntic que s’utilitzen avui dia en català arriben entre el final del segle XVIII i el XX: babord, estribord, quilla, bau, palmellar, etc. Els nous termes apareixen per diverses raons: amb l’arribada
o creació d’un objecte nou, amb la transformació d’un objecte antic o amb la influència i substitució del terme antic, tot i tractar-se del mateix objecte —fet que es dóna en català i italià sobretot al llarg dels segles XIX i XX.
1.7.10
«Bloc» o «Blog»?
Al voltant de la paraula bloc / blog, retallem de Bibiloni aquesta precisa explicació:
El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món sencer es diu blog, amb –g. Alhora ha beneït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger, és a dir, l’autor o gestor d’un blog. Amb aquesta decisió el Termcat en rectifica una d’anterior on es postul·lava diari interactiu personal, una solució que no havia tingut pràcticament gens de seguiment entre els internautes catalans. Sembla que aquests mateixos són els qui han pressionat l’organisme terminològic perquè faci la rectificació.
A la seva pàgina web el Termcat ens dóna aquesta explicació: «Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.»
Efectivament, la forma bloc s’havia escampat considerablement d’ençà que sorgiren i es posaren de moda aquests estris. Però també cal dir que això es va fer d’una manera espontània, fora del control de cap persona o institució amb autoritat lingüística i sense cap fonament lingüístic consistent. No ens faríem molt lluny de la realitat si diguéssim que es tracta, en certa manera, d’un cas d’etimologia popular. Parlam d’etimologia popular quan una paraula nova que apareix als parlants com a opaca s’assimila a una altra de coneguda que, per això mateix, és transparent. Una mica com succeïa quan jo era petit, que sentia a dir a algunes persones pintura de oro, un sintagma amb el qual solucionaven el problema de la foscor –per a ells– de tintura de yodo. És clar que en el cas de les nostres pàgines web la transformació va ser mínima i només ortogràfica, però transformació al capdavall.
Com que els blogs tenen una indiscutible semblança amb els blocs –conjunt de fulls units i fàcilment arrancables que s’utilitzen per a escriure–, espontàniament s’anomenaren blocs, més encara quan uns quants servidors de blogs adoptaren i propagaren aquell mot.
Però l’etimologia de blog és completament diferent de la de bloc. Aquest mot darrer, en el sentit de massa de
matèria sòlida (i accepcions derivades), té l’origen remot en un mot germànic, blok, i en el sentit més recent de llibreta procedeix –via espanyol, com tots els mots moderns– del francès bloc (à notes); mentre que blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre). El neologisme ha estat adoptat per la majoria de llengües, en qualque cas amb alguna
adaptació ortogràfica: així en francès se’n diu blog (i blogue), i també se’n diu blog en italià, en espanyol, en portuguès, en alemany, en danès, en neerlandès, i no continuaré per no fer la llista de llengües del continent.
.......
http://bibiloni.cat/blog/blog.pdf
El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món sencer es diu blog, amb –g. Alhora ha beneït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger, és a dir, l’autor o gestor d’un blog. Amb aquesta decisió el Termcat en rectifica una d’anterior on es postul·lava diari interactiu personal, una solució que no havia tingut pràcticament gens de seguiment entre els internautes catalans. Sembla que aquests mateixos són els qui han pressionat l’organisme terminològic perquè faci la rectificació.
A la seva pàgina web el Termcat ens dóna aquesta explicació: «Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.»
Efectivament, la forma bloc s’havia escampat considerablement d’ençà que sorgiren i es posaren de moda aquests estris. Però també cal dir que això es va fer d’una manera espontània, fora del control de cap persona o institució amb autoritat lingüística i sense cap fonament lingüístic consistent. No ens faríem molt lluny de la realitat si diguéssim que es tracta, en certa manera, d’un cas d’etimologia popular. Parlam d’etimologia popular quan una paraula nova que apareix als parlants com a opaca s’assimila a una altra de coneguda que, per això mateix, és transparent. Una mica com succeïa quan jo era petit, que sentia a dir a algunes persones pintura de oro, un sintagma amb el qual solucionaven el problema de la foscor –per a ells– de tintura de yodo. És clar que en el cas de les nostres pàgines web la transformació va ser mínima i només ortogràfica, però transformació al capdavall.
Com que els blogs tenen una indiscutible semblança amb els blocs –conjunt de fulls units i fàcilment arrancables que s’utilitzen per a escriure–, espontàniament s’anomenaren blocs, més encara quan uns quants servidors de blogs adoptaren i propagaren aquell mot.
Però l’etimologia de blog és completament diferent de la de bloc. Aquest mot darrer, en el sentit de massa de
matèria sòlida (i accepcions derivades), té l’origen remot en un mot germànic, blok, i en el sentit més recent de llibreta procedeix –via espanyol, com tots els mots moderns– del francès bloc (à notes); mentre que blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre). El neologisme ha estat adoptat per la majoria de llengües, en qualque cas amb alguna
adaptació ortogràfica: així en francès se’n diu blog (i blogue), i també se’n diu blog en italià, en espanyol, en portuguès, en alemany, en danès, en neerlandès, i no continuaré per no fer la llista de llengües del continent.
.......
http://bibiloni.cat/blog/blog.pdf
22.6.10
Usamèrica i els usamericans
'Usamérica' y 'usamericano'
Luis Crespo. - Madrid - 01/12/1984
125 votos
El 14 de agosto de 1984 le escribí a usted una carta en la que, entre otras cosas, le decía: "Norteamérica, como país, no existe", y que "Usamérica (una nueva palabra) lo define con precisión". También usé el adjetivo usamericano. Pues, ¿quién no conoce las siglas USA?...Ahora he tenido la satisfacción de ver que don José Ortega Spottorno usa este nuevo vocablo tres veces en su artículo Petición a las Cámaras de EE UU (...), publicado en EL PAIS, martes 23 de octubre. Me parece muy conveniente que se siga usando este nombre para este inmenso país que no sabemos cómo llamarlo (Juan Rulfo opina que no tiene nombre).
El vocablo América es causa de protestas, malentendidos o irritaciones casi siempre infundadas. Me explicaré: en antiguos papeles ingleses de antes de la independencia de Estados Unidos se leen frases tales como: "Are you going to America?", "How things are going in America?". En España, por ese mismo tiempo, se decía "¿Te vas a América?", "¿Cómo van las cosas en América?" (es decir, exactamente lo mismo).
En 1776 las 13 colonias dominadas por los ingleses se independizaron, y los fundadores del nuevo país lo bautizaron oficialmente con el mismo nombre con el que ya se le conocía: en la Proclamación de la independencia, se lee: "We the people of the United States of America" (nunca le pusieron el nombre de Norte América). Así, lo que ocurre es que "América" es su nombre de pila (por decirlo así), y este país es tocayo del continente. Si a este país le llamamos "Norte América", es como si a Juan lo llamásemos Pedro.
Antes de la doctrina Monroe, que dijo aquello de "América, para los americanos", no había objeciones mayores; pero desde esta declaración la palabra "América" se ha vuelto molesta para los oídos españoles e hispanoamericanos. Los vocablos Usamérica yusamericano, que los he venido usando en mis artículos, publicados en Ecuador desde hace seis meses, definen con exactitud -y sin molestias para nadie- a este país que está en el continente norteamericano. Me alegro que estos vocablos se comiencen a usar en España; en Hispanoamérica han sido bien recibidos.-
4.5.10
Mapes i llengües del món en un sol clic
Linguamón-Casa de les Llengües posa en marxa Mapes Vius, una eina interactiva pionera per a conèixer de prop la diversitat lingüística del món
28/4/2010
Quin és el país del món on es parlen més llengües? Quantes llengües es parlen a Alemanya? De quin estat és la llengua oficial el swahili? Quants dialectes es parlen a Catalunya? Per donar resposta a aquestes i d'altres qüestions, Linguamón – Casa de les Llengües presenta Mapes Vius, una ambiciosa iniciativa creada amb la darrera tecnologia cartogràfica i multimèdia per a conèixer de prop la diversitat lingüística del món.
La presentació oficial de Mapes Vius ha comptat amb la presència de Tomàs Molina, cap de meteorologia de Televisió de Catalunya i expert en eines de gestió multilingües de la informació meteorològica, Hans Jörg Bibiko, investigador de l'Institut Max Planck i Antoni Mir, director de Linguamón – Casa de les Llengües.
El web, que compta amb la col·laboració del Departament d'Educació de la Generalitat, permet consultar qualsevol llengua a partir d'una àrea geogràfica o a partir d'un nom. 'Els mapes estàtics de les llengües ja han passat a la història amb aquesta innovadora eina. Mapes Vius et permet amb un sol clic conèixer de forma ràpida i senzilla les llengües que es parlen al món', explica Antoni Mir, director de Linguamón-Casa de les Llengües. Així mateix, la navegació pel mapa de les llengües és molt intuïtiva, i de cada una de les llengües del món es pot obtenir una fitxa amb les dades bàsiques actualitzades.
La facilitat d'ús de Mapes Vius fa que sigui també una eina molt pràctica per al sector educatiu tant per al professorat com per als alumnes. 'Els mapes de les llengües tenen un gran valor educatiu al integrar conceptes de geografia i lingüístics en un mateix material didàctic', assegura Antoni Mir.
El portal està traduït a 18 llengües i apareixen 1.000 llengües documentades i 800 llengües cartografiades de manera que actualment més del 96% de la població mundial queda representada. Així mateix, el web ofereix, per primera vegada, tres tipus de visualitzacions dels mapes diferents: via satèl·lit, el mapa en blanc i el mapa d'alçades.
Un recurs amb un ampli ventall de possibilitats
Un recurs amb un ampli ventall de possibilitats
Mapes Vius és un recurs amb un ampli ventall de possibilitats. En aquest sentit, l'eina permet fer cerques en el mapa del món per llengües o per zones.
'Els mapes donen una visió integrada i unificada del món que ajuda a la comprensió de la diversitat cultural i a la integració de parlants d'altres llengües en equiparar totes les llengües al mateix nivell, tinguin el nombre de parlants que tinguin i siguin oficials o no', explica el director general de Linguamón-Casa de les Llengües.
A través de Mapes Vius, també es pot accedir a determinats mapes predefinits com les llengües franques, els dialectes d'una llengua, el detall d'una regió o l'evolució històrica de les llengües, completant així les possibles visions de les llengües sobre el territori.
Tot a la mateixa pàgina
Tot a la mateixa pàgina
Per a la construcció de l'aplicació de Mapes Vius s'ha utilitzat la tecnologia d'Adobe Flex que permet una interacció rica amb l'usuari (Rich Internet Application). D'aquesta manera s'eviten les recàrregues de pàgina i els temps d'espera habituals en les pagines web tradicionals.
Així mateix, s'ha utilitzat un Servei d'Informació Geogràfica (GIS) de programari lliure per a l'elaboració dels mapes que integrat amb la tecnologia Flex permet la interacció entre informació gràfica i informació multimèdia de la llengua.
Sobre Max Planck
Sobre Max Planck
La Societat Max Planck per l'Avenç de la Ciència és una xarxa d'instituts d'investigació científica a Alemanya. És una organització independent i sense ànim de lucre, fundada pels governs federal i estatal d'Alemanya.
Té reputació mundial com a organització d'investigació en ciència i tecnologia. Al 2006, les classificacions del Times Higher Education Supplement d'institucions d'investigació no universitàries van posicionar la Societat Max Planck com la número 1 en investigació científica i número 3 en investigació tecnològica a nivell mundial.
Compta amb 16 Premis Nobel des de l'any 1948 (any de la seva creació), i està considerada la principal organització d'investigació de ciències bàsiques a Alemanya.
23.2.10
10.1.10
Dominar la terminologia és signe de professionalitat
Entrada publicada el 10/01/10 a Responsabilitat Global i que ara, donat que s'adequa als continguts de Psicolabis, el col·loquem també aquí
Aquest divendres 8 de gener, al programa El Secret de Catalunya Ràdio han entrevistat la metgessa Cristina Villanueva, especialista en cirurgia plàstica, reparadora i estètica. No volem parlar ara de la cirurgia estètica, però no podem deixar d'expressar l'opinió que s'ha creat una 'cultura de la cirurgia estètica' que està anant més enllà del que seria una funció mèdica vinculada a la salut i ha esdevingut una moda que fa que algunes persones sense recursos inverteixin el seu escàs capital en imatge, fins i tot hipotecant-se i que en alguns casos es jugui amb el risc que tota intervenció de cirurgia comporta.
Però dèiem que no preteníem ara parlar de cirurgia sinó d'un altre aspecte que ens va sorprendre de l'entrevista, i que és la manca de domini en la terminologia de la pròpia especialitat professional. I volem abans de res, expressar que no tenim prejudici respecte la persona que va ser entrevistada ni cap opinió sobre si la clínica on treballa incorren en pràctiques irresponsables sobre el que hem manifestat anteriorment. Així mateix, els punts que volem posar de manifest no posen en dubte objectivament la seva professionalitat i, a més a més, es podrien aplicar a moltes altres persones professionals de qualsevol especialitat professional.
La nostra opinió és que una persona especialista en una matèria, i sobretot quan aquesta pressuposa un nivell elevat d'estudis i d'actualització permanent, ha de tenir un domini ple de la terminologia que li és pròpia. La terminologia és un element cognitiu fonamental en el seu saber científic i tècnic, i alhora permet una capacitat comunicativa bàsica i necessària respecte a la seva clientela -pacients en aquest cas- o altres grups d'interès.
D'aquesta habilitat se n'ha de disposar en les llengües oficials del país on hom treballa (en aquest cas català i castellà) i cada cop més en anglès. La qüestió de l'anglès depèn del sector professional, però cada vegada és més rellevant, no solament per a poder atendre correctament una clientela sovint diversa sinó també perquè demostra un accés a la documentació de referència més actual.
Pel que respecte a la llengua catalana, donat que és la llengua pròpia del país, el coneixement de la terminologia professional seria una bona pràctica fins i tot en aquelles persones vingudes de fora i que encara puguin tenir mancances per a expressar-se en català. Com faria qualsevol professional que es desplacés a un altre país, el primer que hauria d'aprendre amb tota normalitat seria la terminologia pròpia, ja que no fer-ho així no solament dificultaria la seva pràctica professional sinó que seria una manca de respecte pel país d'acollida. Tornant al cas del català, les dificultats de comprensió sols es donarien en casos molt concrets, com seria per exemple amb els metges pediatres vinguts de fora i que atenen infants de poca edat. Però en el cas del català i ateses les circumstàncies que han portat la llengua pròpia a una situació de llengua minoritzada i atesa la voluntat social de recuperació col·lectiva, el respecte a la seva promoció no és solament un aspecte comercial, comunicatiu i de qualitat, sinó que aborda de ple el sentit de responsabilitat social de les empreses i professionals i el seu compromís envers la comunitat.
Permetin-me afirmar que la meva confiança respecte una persona professional que no disposa d'un domini terminològic en la seva matèria decau de manera important. Tant se val si és metge o venedor de parquet. La imatge que em va donar una persona que complia aquest darrer rol és que no era especialista format a fons en la matèria ja que solament sabia expressar les paraules i expressions que apareixien en els prospectes, sense un mínim esforç per a traduir-les, cosa que era indicativa de no haver assimilat prou bé els conceptes.
Per contra, i com a exemple positiu, el meu perruquer (d'un mer establiment 'de poble') procura disposar d'un coneixement de la seva terminologia en diferents llengües amb l'objectiu de poder clarificar la demanda concreta amb la clientela la qual cada cop més té origens diversos. Aquest fet no solament mostra un àvid esperit comercial i de respecte, sinó que també em comunica que és una persona llegida i que procura estar al dia en tendències i línies de treball.
Encara volem llançar el missatge i la reflexió a un altre grup d'interès, en aquest cas també rellevants, com són les universitats i col·legis. Els col·legis mostren un compromís envers la comunitat, però sovint caldria concretar-los amb missatges i propostes clares: una seria la que ens ocupa, demanant als col·legiats respectius que disposin d'un domini de la terminologia en català, castellà i anglès com a mínim. I quan diem Col·legis, entenguis també els gremis i les associacions professionals. Així el gremi de taxistes hauria de llançar aquest missatge als associats, ja que és una manca de qualitat, de bon servei i de responsabilitat social que a Barcelona encara hi hagi taxis on sigui difícil mantenir un conversa en la llengua pròpia o que no puguin intercanviar més de tres paraules en anglès.
I respecte a les universitats, el professorat hauria de prendre consciència de la rellevància d'aquest punt i oferir al seu alumnat la terminologia en totes tres llengües sempre i per criteri, al marge de la llengua vehicular en què es faci la docència. Potser d'aquesta manera també es facilitaria que aquells futurs professionals més mandrosos o deixats tinguessin una major facilitat per a tenir coneixement del seu lèxic tècnic de referència. En el cas que ha motivat aquesta reflexió, la metgessa que no que parlava un català correcte però que no sabia dir les paraules tècniques de la seva especialitat en català, ha fet la formació universitària a les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, com es llegeix en el seu web (per cert, on la llengua catalana no hi és present). Però això no ha estat cap garantia per a haver d'escoltar entre d'altres joies entrecejo per entrecella, relleno per farcit, i fins i tot referir-se al muscle, el múscul que tenim a les espatlles, com si fos un múscul de la cara. Potser les universitats també s'haurien de sentir al·ludides. Podeu veure una reflexió sobre un cas real a Responsabilitat social lingüística en l'acció docent.
Crec que cal encoratjar les persones que estan aprenent una llengua, cal acceptar els errors i els dubtes i vacil·lacions. Cal donar-los suport i tot l'ajut que calgui. Però amb les persones especialistes en una professió, que exerceixen al país i que, a més, participen als mitjans de comunicació, cal ser molt exigent. I si cal, arribant a posar en dubte la seva professionalitat. Jo no tindria escrúpols per etzibar-li: -vostè té la titulació, oi? -Sí, per què m'ho pregunta? -Ah, és que com que veig que no domina la terminologia de la seva especialitat...
I finalment, m'agradaria dir-ne alguna sobre els mitjans de comunicació, però certament no sé ben bé com s'ho podrien fer... Al començament de la transició democràtica, quan calia fer un esforç de normalització lingüística on les paraules correctes era un dels vectors, podia tenir sentit que es demanés als entrevistats una correcció i fins i tot que se'ls donés un suport. Avui, no es pot preveure que un professional no en tingui el domini. Sempre hi ha la possibilitat d'aprofitar la preparació de l'entrevista per a demanar-li alguna referència a paraules tècniques que s'hi faran servir. Aquesta acció és raonable amb la intenció de procurar que les entrevistes no abusin de tecnicismes i facilitar la fluïdesa de l'entrevista. Alhora podria servir per a detectar mancances com les expressades, les quals, a més, incomoden per a la fluïdesa de l'entrevista.
Nota: aquesta reflexió ha estat incorporada en la seva major part dins l'article Dominar la terminologia és signe de professionalitat
PD: Hi té a veure l'article Bajoques, bledes i llobarros 03/09/10 Sico Fons
Aquest divendres 8 de gener, al programa El Secret de Catalunya Ràdio han entrevistat la metgessa Cristina Villanueva, especialista en cirurgia plàstica, reparadora i estètica. No volem parlar ara de la cirurgia estètica, però no podem deixar d'expressar l'opinió que s'ha creat una 'cultura de la cirurgia estètica' que està anant més enllà del que seria una funció mèdica vinculada a la salut i ha esdevingut una moda que fa que algunes persones sense recursos inverteixin el seu escàs capital en imatge, fins i tot hipotecant-se i que en alguns casos es jugui amb el risc que tota intervenció de cirurgia comporta.
Però dèiem que no preteníem ara parlar de cirurgia sinó d'un altre aspecte que ens va sorprendre de l'entrevista, i que és la manca de domini en la terminologia de la pròpia especialitat professional. I volem abans de res, expressar que no tenim prejudici respecte la persona que va ser entrevistada ni cap opinió sobre si la clínica on treballa incorren en pràctiques irresponsables sobre el que hem manifestat anteriorment. Així mateix, els punts que volem posar de manifest no posen en dubte objectivament la seva professionalitat i, a més a més, es podrien aplicar a moltes altres persones professionals de qualsevol especialitat professional.
La nostra opinió és que una persona especialista en una matèria, i sobretot quan aquesta pressuposa un nivell elevat d'estudis i d'actualització permanent, ha de tenir un domini ple de la terminologia que li és pròpia. La terminologia és un element cognitiu fonamental en el seu saber científic i tècnic, i alhora permet una capacitat comunicativa bàsica i necessària respecte a la seva clientela -pacients en aquest cas- o altres grups d'interès.
D'aquesta habilitat se n'ha de disposar en les llengües oficials del país on hom treballa (en aquest cas català i castellà) i cada cop més en anglès. La qüestió de l'anglès depèn del sector professional, però cada vegada és més rellevant, no solament per a poder atendre correctament una clientela sovint diversa sinó també perquè demostra un accés a la documentació de referència més actual.
Pel que respecte a la llengua catalana, donat que és la llengua pròpia del país, el coneixement de la terminologia professional seria una bona pràctica fins i tot en aquelles persones vingudes de fora i que encara puguin tenir mancances per a expressar-se en català. Com faria qualsevol professional que es desplacés a un altre país, el primer que hauria d'aprendre amb tota normalitat seria la terminologia pròpia, ja que no fer-ho així no solament dificultaria la seva pràctica professional sinó que seria una manca de respecte pel país d'acollida. Tornant al cas del català, les dificultats de comprensió sols es donarien en casos molt concrets, com seria per exemple amb els metges pediatres vinguts de fora i que atenen infants de poca edat. Però en el cas del català i ateses les circumstàncies que han portat la llengua pròpia a una situació de llengua minoritzada i atesa la voluntat social de recuperació col·lectiva, el respecte a la seva promoció no és solament un aspecte comercial, comunicatiu i de qualitat, sinó que aborda de ple el sentit de responsabilitat social de les empreses i professionals i el seu compromís envers la comunitat.
Permetin-me afirmar que la meva confiança respecte una persona professional que no disposa d'un domini terminològic en la seva matèria decau de manera important. Tant se val si és metge o venedor de parquet. La imatge que em va donar una persona que complia aquest darrer rol és que no era especialista format a fons en la matèria ja que solament sabia expressar les paraules i expressions que apareixien en els prospectes, sense un mínim esforç per a traduir-les, cosa que era indicativa de no haver assimilat prou bé els conceptes.
Per contra, i com a exemple positiu, el meu perruquer (d'un mer establiment 'de poble') procura disposar d'un coneixement de la seva terminologia en diferents llengües amb l'objectiu de poder clarificar la demanda concreta amb la clientela la qual cada cop més té origens diversos. Aquest fet no solament mostra un àvid esperit comercial i de respecte, sinó que també em comunica que és una persona llegida i que procura estar al dia en tendències i línies de treball.
Encara volem llançar el missatge i la reflexió a un altre grup d'interès, en aquest cas també rellevants, com són les universitats i col·legis. Els col·legis mostren un compromís envers la comunitat, però sovint caldria concretar-los amb missatges i propostes clares: una seria la que ens ocupa, demanant als col·legiats respectius que disposin d'un domini de la terminologia en català, castellà i anglès com a mínim. I quan diem Col·legis, entenguis també els gremis i les associacions professionals. Així el gremi de taxistes hauria de llançar aquest missatge als associats, ja que és una manca de qualitat, de bon servei i de responsabilitat social que a Barcelona encara hi hagi taxis on sigui difícil mantenir un conversa en la llengua pròpia o que no puguin intercanviar més de tres paraules en anglès.
I respecte a les universitats, el professorat hauria de prendre consciència de la rellevància d'aquest punt i oferir al seu alumnat la terminologia en totes tres llengües sempre i per criteri, al marge de la llengua vehicular en què es faci la docència. Potser d'aquesta manera també es facilitaria que aquells futurs professionals més mandrosos o deixats tinguessin una major facilitat per a tenir coneixement del seu lèxic tècnic de referència. En el cas que ha motivat aquesta reflexió, la metgessa que no que parlava un català correcte però que no sabia dir les paraules tècniques de la seva especialitat en català, ha fet la formació universitària a les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, com es llegeix en el seu web (per cert, on la llengua catalana no hi és present). Però això no ha estat cap garantia per a haver d'escoltar entre d'altres joies entrecejo per entrecella, relleno per farcit, i fins i tot referir-se al muscle, el múscul que tenim a les espatlles, com si fos un múscul de la cara. Potser les universitats també s'haurien de sentir al·ludides. Podeu veure una reflexió sobre un cas real a Responsabilitat social lingüística en l'acció docent.
Crec que cal encoratjar les persones que estan aprenent una llengua, cal acceptar els errors i els dubtes i vacil·lacions. Cal donar-los suport i tot l'ajut que calgui. Però amb les persones especialistes en una professió, que exerceixen al país i que, a més, participen als mitjans de comunicació, cal ser molt exigent. I si cal, arribant a posar en dubte la seva professionalitat. Jo no tindria escrúpols per etzibar-li: -vostè té la titulació, oi? -Sí, per què m'ho pregunta? -Ah, és que com que veig que no domina la terminologia de la seva especialitat...
I finalment, m'agradaria dir-ne alguna sobre els mitjans de comunicació, però certament no sé ben bé com s'ho podrien fer... Al començament de la transició democràtica, quan calia fer un esforç de normalització lingüística on les paraules correctes era un dels vectors, podia tenir sentit que es demanés als entrevistats una correcció i fins i tot que se'ls donés un suport. Avui, no es pot preveure que un professional no en tingui el domini. Sempre hi ha la possibilitat d'aprofitar la preparació de l'entrevista per a demanar-li alguna referència a paraules tècniques que s'hi faran servir. Aquesta acció és raonable amb la intenció de procurar que les entrevistes no abusin de tecnicismes i facilitar la fluïdesa de l'entrevista. Alhora podria servir per a detectar mancances com les expressades, les quals, a més, incomoden per a la fluïdesa de l'entrevista.
Nota: aquesta reflexió ha estat incorporada en la seva major part dins l'article Dominar la terminologia és signe de professionalitat
PD: Hi té a veure l'article Bajoques, bledes i llobarros 03/09/10 Sico Fons
22.9.09
Millet contra els càlculs (amb un toc d'humor)
Entrada publicada en el seu moment a Responsabilitat Global
Per posar una mica d'humor -o d'enigmística- al cas Palau, del qual acabem de publicar un article, volem fer notar que algunes coses ja estaven 'escrites'. Fa uns mesos, arran del cas Madoff, dèiem el següent:
Per posar una mica d'humor -o d'enigmística- al cas Palau, del qual acabem de publicar un article, volem fer notar que algunes coses ja estaven 'escrites'. Fa uns mesos, arran del cas Madoff, dèiem el següent:
Vist de d’una certa distància, fa gràcia la cosa. Cada cop que he de pronunciar el seu nom no puc deixar de pensar en el significat ocult en anglès. Madoff, pronunciat "meidoff", sona igual que “made off”, és a dir, el temps passat del verb anglès “make off”, que vol dir precisament fotre al camp, sortir corrents, robar, endur-se alguna cosa... No sé si el nostre amic Màrius Serra, expert en enigmística, n’ha parlat i hi ha cercat una explicació, però certament hi ha personatges que fins i tot amb el seu nom ja duen la marca de la perversió. Potser ja havia assumit que ho tenia tan gravat en el seu ADN que ara ja no pot fer res més que reconèixer el pecat.Potser ara hauríem de fer notar que el cognom Millet deriva del nom de la planta 'mill', que segons el diccionari es fa servir per lluitar contra els càlculs!
mill del sol FARM Planta herbàcia perenne, de la família de les boraginàcies (Lithospermum officinale), de fulles lanceolades i flors blanques petites i emprada en medicina popular contra els càlculs.
15.9.09
Un nom per a la nova caixa comarcal fruit de la fusió de quatre
Els equips directius de les quatre caixes que estan ¬negociant la seva fusió (Caixa Girona, Manlleu, Sabadell i Terrassa) han fet saber que volen comptar amb els seus treballadors a l’hora de prendre algunes de les decisions importants que marcaran el futur de la nova -entitat, entre les quals el nom.
De manera creixent les empreses que basen la creació de valor i la competitivitat en el seu equip humà necessiten promoure una implicació que va més enllà d’un sentiment de pertinença. Han de vincular-los a la missió, a la visió, a l’estratègia, als objectius, als valors... Per això és important que aquesta nova empresa resultant mostri aquesta filosofia.
És cert que hores d’ara també cap la possible interpretació que la intenció d’implicar els treballadors sigui tàctica davant les retallades d’oficines i personal que caldrà portar a terme. Desitgem no únicament que no sigui així sinó que els valors corporatius de la nova entitat resultant reculli el millor de les constituents i faci una aposta per la responsabilitat social, implicant els seus treballadors i els diferents grups d’interès.
Tenint en compte que la nova entitat passarà a ocupar la tercera posició dins el rànquing de les caixes del país, després de Caixa de Pensions i Caixa Catalunya, seria molt important un compromís d’RS profund, que vagi més enllà de l’obra social i afecti tota la dimensió corporativa.
Sembla un començament interessant el fet que hagin convocat un concurs entre els 4.500 empleats que treballen en aquestes entitats. Aquest nom no serà preeminent, ja que està previst que operin en els respectius territoris amb les marques que corresponen amb les denominacions territorials que tenen ara. Però formarà part de la identitat corporativa per construir, la que s’hauria de sostenir sobre un model impregnat d’RS.
El nou nom ha de transmetre el concepte i els valors de la fusió, així com la filosofia i el posicionament de la nova entitat: «Es buscarà una identitat que aporti valor, que causi impacte en el mercat i, sobretot, que sigui original i singular».
Jo en diria CaixaCor. Tot i que no sóc treballador de cap de les quatre caixes implicades, em permeto de llançar una proposta per al nom de la nova entitat resultant. La paraula Caixa és irrenunciable, mentre que Cor és breu, clara i aporta els seus diversos sentits simbòlics: nucli, esperit, valors, fortalesa. Nucli com a centralitat i agregat; valors com a desig d’aquesta aposta per l’RS que ens agradaria que fos estratègica i profunda.
Una curiositat: a les condicions han indicat que també es tindrà en compte que funcioni tant en català com en castellà, ja sigui perquè es pot traduir o perquè és equivalent en totes dues llengües. Una mica provincià el plantejament: seguint aquest criteri la Caixa de Pensions no hauria estat mai La Caixa! Insisteixo amb més motiu amb la proposta de CaixaCor, ja que cor és gairebé com en anglès, core, amb aquest mateix sentit de nucli.
PS: Per cert que avui l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas d'Espanya ha donat a conèixer les pel·lícules candidates als Oscars entre les quals Mapa dels sons de Tòquio d'Isabel Coixet. Fins i tot en un lloc com aquest han hagut de pronunciar el nom de la directora així: Coicset. Manca de cultura? Manca de sensibilitat? Ho afegim com a postscriptum a aquest apunt perquè crèiem que la presència de la Caixa (o de Freixenet) havia facilitat que a les terres castellanes es conegués que en les dues llengües veïnes a dreta i a esquerra, català i portuguès, 'ix' es pronuncia com l’anglès 'sh'.
De manera creixent les empreses que basen la creació de valor i la competitivitat en el seu equip humà necessiten promoure una implicació que va més enllà d’un sentiment de pertinença. Han de vincular-los a la missió, a la visió, a l’estratègia, als objectius, als valors... Per això és important que aquesta nova empresa resultant mostri aquesta filosofia.
És cert que hores d’ara també cap la possible interpretació que la intenció d’implicar els treballadors sigui tàctica davant les retallades d’oficines i personal que caldrà portar a terme. Desitgem no únicament que no sigui així sinó que els valors corporatius de la nova entitat resultant reculli el millor de les constituents i faci una aposta per la responsabilitat social, implicant els seus treballadors i els diferents grups d’interès.
Tenint en compte que la nova entitat passarà a ocupar la tercera posició dins el rànquing de les caixes del país, després de Caixa de Pensions i Caixa Catalunya, seria molt important un compromís d’RS profund, que vagi més enllà de l’obra social i afecti tota la dimensió corporativa.
Sembla un començament interessant el fet que hagin convocat un concurs entre els 4.500 empleats que treballen en aquestes entitats. Aquest nom no serà preeminent, ja que està previst que operin en els respectius territoris amb les marques que corresponen amb les denominacions territorials que tenen ara. Però formarà part de la identitat corporativa per construir, la que s’hauria de sostenir sobre un model impregnat d’RS.
El nou nom ha de transmetre el concepte i els valors de la fusió, així com la filosofia i el posicionament de la nova entitat: «Es buscarà una identitat que aporti valor, que causi impacte en el mercat i, sobretot, que sigui original i singular».
Jo en diria CaixaCor. Tot i que no sóc treballador de cap de les quatre caixes implicades, em permeto de llançar una proposta per al nom de la nova entitat resultant. La paraula Caixa és irrenunciable, mentre que Cor és breu, clara i aporta els seus diversos sentits simbòlics: nucli, esperit, valors, fortalesa. Nucli com a centralitat i agregat; valors com a desig d’aquesta aposta per l’RS que ens agradaria que fos estratègica i profunda.
Una curiositat: a les condicions han indicat que també es tindrà en compte que funcioni tant en català com en castellà, ja sigui perquè es pot traduir o perquè és equivalent en totes dues llengües. Una mica provincià el plantejament: seguint aquest criteri la Caixa de Pensions no hauria estat mai La Caixa! Insisteixo amb més motiu amb la proposta de CaixaCor, ja que cor és gairebé com en anglès, core, amb aquest mateix sentit de nucli.
PS: Per cert que avui l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas d'Espanya ha donat a conèixer les pel·lícules candidates als Oscars entre les quals Mapa dels sons de Tòquio d'Isabel Coixet. Fins i tot en un lloc com aquest han hagut de pronunciar el nom de la directora així: Coicset. Manca de cultura? Manca de sensibilitat? Ho afegim com a postscriptum a aquest apunt perquè crèiem que la presència de la Caixa (o de Freixenet) havia facilitat que a les terres castellanes es conegués que en les dues llengües veïnes a dreta i a esquerra, català i portuguès, 'ix' es pronuncia com l’anglès 'sh'.
31.8.05
Acomplim amb el deure de presentar-nos
El vistant furtiu ja em sabrà disculpar si ensopega amb algun mot lleig, ja que forma part de la diversitat de productes lingüístics on triar i remenar amb mentalitat d'observadors.
I si algú se sent temptat de fer-hi alguna col·laboració... doncs endavant, que de rars de mena el país n'és ple.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)