Extractes de: La terminologia de construcció naval i el seu origen: mediterrani / atlàntic
Marcel Pujol i Hamelink. Professor d’Arqueologia, Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
La terminologia naval pot ser complexa, i més si la volem dominar en diversos idiomes a part del nostre propi. Ens haurem adonat que en català i en castellà els termes són, sovint, molt diferents –cosa que pot resultar estranya tenint en compte que totes dues són llengües llatines i a més veïnes–, com podem apreciar al següent exemple:
Català Castellà
Paramitjal Sobrequilla
Paramola Carlinga
Roda de popa Codaste
Carena Quilla
Llata Bao
Medís Varenga
Estamenera Genol
Arjau Caña
La distribució geogràfica del català i del castellà a l’alta Edat Mitjana ens indica clarament l’àrea marítima on s’utilitzaven tots dos idiomes a l’inici del segle XI, una àrea marítima atlàntica per al castellà (la costa de Cantàbria) i mediterrània per al català (del Rosselló fins a Barcelona).
Un origen marítim diferenciat que es veurà accentuat no per la seva llunyania, sinó per l’aïllament del món atlàntic i mediterrani durant molts segles, creant i utilitzant cadascun una tecnologia pròpia —construcció tinglada, vela quadra i timó de roda a l’Atlàntic; construcció d’esquelet, vela llatina i timons laterals a la Mediterrània—3 amb uns termes sovint d’origen ben diferent —cèltic i germànic a l’Atlàntic; llatí, grec i àrab a la Mediterrània—, dos mars que no es posaran en contacte i intercanviaran tècniques (i per tant terminologia) fins a la segona meitat del segle XIII i al llarg del segle XIV.
[...]
El terme tinglat era el que s’emprava als segles XIV i XV per definir aquelles embarcacions atlàntiques que
arribaven als ports de parla catalana que tenien un buc amb les taules del folre sobreposades, esglaonades. La documentació ens parla de naus, barxes i coques tinclades (en la documentació en llatí com a tinclate), pertanyents a patrons biscaïns (terme que definia al conjunt de població procedent de Biscaia, Guipúscoa i Cantàbria).
El terme tinclada no fou una invenció catalana, sinó que probablement vingués del castellà o del basc, ja
que al segle XVI es documenta en castellà el terme tinglada, 11 com a embarcació construïda seguint aquest sistema (d’aquí derivaria el terme actual tingladillo). A l’àrea atlàntica, en documents gascons però escrits en llatí ens apareix el terme clincata12 —de la mateixa arrel que el terme francès à clin, l’anglès clinker, etc.— i d’on podria haver-se transformat de clincata a tinclata, i posteriorment a l’actual tinglada i el diminutiu castellà tingladillo.
[...]
En un vaixell cal situar-se en un pla horitzontal, i per aquest motiu hi sol haver una sèrie de punts de referència; el més important de tots és aquell per on el vaixell avança: la proa. Mirant a proa a l’esquena queda la popa, mentre que a l’esquerra i a la dreta s’anomenà fins fa ben poc senestra i destra, avui babord i estribord. Els termes mediterranis i ja emprats a l’antiguitat clàssica són els de proa, popa, destra i senestra, mentre que els de babord i estribord són termes d’origen germànic i atlàntic que s’han imposat finalment en aquests darrers dos segles. És curiós que fem servir dos termes llatins —proa i popa— i dos termes germànics —babord i estribord—, aquests darrers arribats al català, i també a l’italià, per influència del castellà. La línia que va de proa a popa tallant el buc en dues bandes s’anomena línia de cruixia.
[...]
TERMINOLOGIA NAVAL: MEDITERRÀNIA, ATLÀNTICA, HÍBRIDA
Les llengües romàniques disposen d’una terminologia naval d’origen llatí molt important, tot i que aquesta presència és més rica en català i una mica menys en castellà i en francès. Però el que cal destacar del període de formació d’aquestes tres llengües és l’àrea marítima on van aparèixer i formaren part, l’àrea marítima mediterrània per al català i l’atlàntica per al castellà i el francès. L’aïllament d’aquestes dues àrees durant gairebé cinc segles, del principi del VIII al final del XIII, amb la presència d’una tecnologia (a la Mediterrània, la construcció d’esquelet i folre juxtaposat, vela llatina i timons laterals d’espadella; a l’Atlàntic, la construcció de folrat primer i tinglat, vela quadra i timó lateral a estribord i posteriorment de roda) i unes llengües dominants diferents (a la Mediterrània, el grec bizantí, l’àrab i els diferents dialectes italians com el
venecià i el genovès; els parlars germànics a l’àrea de la Bàltica i mar del Nord i el francès fortament germanitzat pel domini marítim escandinau i la colonització normanda de l’actual Normandia, que difondrà la terminologia naval germànica cap al golf de Biscaia i el Cantàbric), féu que la terminologia naval emprada als dos mars es diferenciés finalment clarament l’una de l’altra.
Al català apreciem una forta influència de paraules que ens arriben del grec bizantí i del genovès, i en menor mesura de l’àrab. En castellà pràcticament la totalitat de termes d’origen germànic arriben a través del francès, a més de paraules genuïnament franceses i d’alguna altra llengua com l’occità gascó. El francès, altrament, sembla que només rebi influència de les llengües germàniques, sobretot a partir de la colonització normanda de la seva costa del Canal de la Mànega, a més d’altres termes arribats del neerlandès o de l’anglès.
La conquesta de Sevilla i el control de l’estret de Gibraltar per part del regne de Castella i Lleó afavoriran el comerç amb Flandes per mar, iniciant-se una transferència d’embarcacions, tècniques i termes navals entre un mar i l’altre. Sovint es parla dels segles XIV i XV com d’un moment de revolució nàutica, de fet un període de grans canvis: expansió de la construcció d’esquelet per l’Atlàntic fins al Bàltic, la difusió del timó de roda cap a la Mediterrània, la creació de la nau de velam mixt amb pals a vela quadra i la de mitjana a vela llatina, la difusió de l’agulla nàutica, de les cartes de navegar, de l’aplicació nàutica de l’astrolabi, el quadrant i la ballesta per determinar la latitud, etc.
En aquests anys es produeix una transferència de termes navals i nàutics entre el castellà i el català pel seu veïnatge i la presència de navegants de l’un i l’altre àmbit en les costes respectives: l’adopció de nova tecnologia provoca sovint l’adopció de nova terminologia. En el cas del castellà es pot apreciar com a les drassanes de galeres de Sevilla i de Cartagena la terminologia és específicament mediterrània —de l’àrab, català i italià genovès—, a diferència de la terminologia emprada a les coques, naus i galions —tant de la costa cantàbrica com de la costa andalusa i murciana— que és d’origen cantàbrico-atlàntica. Al francès li comencen a arribar termes procedents de la Mediterrània, ja sigui a través del català, de l’occità o de l’italià, o fins i tot del castellà com a llengua intermediària. A partir del segle XVI el centre de l’economia marítima es desplaça cap a l’Atlàntic, on el paper de Castella i de Portugal com a potències colonials farà que els seus tipus navals i la seva terminologia s’estengui cap a les llengües veïnes.
L’estudi del lèxic naval i nàutic realitzat a partir del diferents tractats de construcció naval i de nàutica castellans del segle XVI ha conclòs que al final de dit segle el 55% de la terminologia era d’origen llatí i que del 45% restant l’aportació havia estat en bona part francesa, amb un 22% (un 13% directament del francès i un 9% com a intermediària de germanismes); per darrere queda el català amb un 13% (un 10% directament, un 2% com a intermediari d’hel·lenismes i un 1% de germanismes), un 5% d’arabismes i la resta de llengües amb tan sols un 5% (del grec, portuguès, italià i occità); sembla estrany, però tan sols apareix un sol terme d’origen basc.
Tot i el canvi de potències marítimes que es produeix als segles XVII i XVIII —Holanda, França i la Gran Bretanya continuen essent llengües atlàntiques—, la imposició del castellà i del francès sobre la resta de llengües als estats respectius afavoriran la difusió de la terminologia naval i nàutica d’origen atlàntic cap al català, l’occità i també cap a l’italià. També cal destacar la creació de les escoles d’enginyers navals amb seu a París i Madrid, el disseny i direcció de la construcció dels grans vaixells mercants i de guerra per part dels enginyers —en detriment dels mestres d’aixa locals—, la publicació de tractats de construcció naval, i finalment la desaparició de les drassanes de galeres de Barcelona, Cartagena i Marsella tenen molt a veure amb la difusió de la terminologia naval atlàntica cap a la Mediterrània al llarg del segle XVIII —i amb la desaparició del llenguatge de llevant francès i castellà—; a més de l’arrencada del comerç marítim català amb Amèrica i el sistema de lleves al segle XIX, en què els fills de pescadors i de mariners catalans hauran de fer el servei militar a Cartagena, amb l’aprenentatge, utilització i difusió de nous termes.
Si a la baixa Edat Mitjana es produeix un intercanvi de termes mediterranis i atlàntics entre el català i el castellà, en els darrers segles ha estat el català —igual que la resta de llengües mediterrànies— qui ha rebut una transferència de termes d’origen atlàntico-castellà (i francès en l’occità). Pràcticament tots els termes d’origen atlàntic que s’utilitzen avui dia en català arriben entre el final del segle XVIII i el XX: babord, estribord, quilla, bau, palmellar, etc. Els nous termes apareixen per diverses raons: amb l’arribada
o creació d’un objecte nou, amb la transformació d’un objecte antic o amb la influència i substitució del terme antic, tot i tractar-se del mateix objecte —fet que es dóna en català i italià sobretot al llarg dels segles XIX i XX.
125 votos
