L'Oriol Tarrats m'envia una foto per a la col·lecció d'establiments originals:
Una altre manera de dir que els pantalons estan rebaixats.
Però sonaria millor "ens abaixem els pantalons"!
Però sonaria millor "ens abaixem els pantalons"!
13.8.10
Les demoiselles d’Avignon o d'Avinyó
[es] Fijaos en esta noticia que salía hace unas pocas semanas en La Vanguardia:
Presentan el mayor citrino tallado del mundo, con un peso de 20.200 quilates
...El presidente de Art Natura, Fulgencio Alcaraz, ha destacado hoy en la presentación de la piedra preciosa la importancia de que el citrino se denomine Málaga, ya que "cada vez que visite un país o aparezca en un vídeo o en un catálogo lo hará con el nombre de Málaga, y esto tiene un efecto multiplicador y de expansión del nombre que lleva consigo". En este sentido, Alcaraz ha citado como ejemplo la trascendencia que para Pisa tiene su torre inclinada o para Aviñón el hecho de que su nombre aparezca en el título de una obra de Picasso...
[ca] Interessant reflexió sobre el valor de marca de les ciutats, però malauradament amb un greu error en aquest cas ja que el quadre de Picasso no es refereix a la ciutat francesa sinó al carrer de Barcelona. Tot i que fem referència a un lloc de prostíbuls, cal reivindicar la catalanitat de l'indret, que no és doncs un topònim sinó el nom d'un vial. Per a entendre millor la història, llegim a la wikipedia en castellà:
[es] Interesant reflexión sobre el valor de marca de las ciudades, pero desgraciadamente con un grave error en este caso ya que el cuadro de Picasso no se refiere a la ciudad francesa sino en la calle de Barcelona. Aunque nos referimos a un lugar de prostíbulos, hay que reivindicar la catalanidad del lugar, que no es pues un topónimo sino el nombre de un vial. Para entender mejor la historia, leemos en la wikipedia en castellano:
[es] Interesant reflexión sobre el valor de marca de las ciudades, pero desgraciadamente con un grave error en este caso ya que el cuadro de Picasso no se refiere a la ciudad francesa sino en la calle de Barcelona. Aunque nos referimos a un lugar de prostíbulos, hay que reivindicar la catalanidad del lugar, que no es pues un topónimo sino el nombre de un vial. Para entender mejor la historia, leemos en la wikipedia en castellano:
Blog Barcelona és poderosa:Picasso no ponía casi nunca título a sus cuadros hasta bien pasado el tiempo, a veces hasta dos años después de ser pintado. En el caso de esta obra ocurrió lo mismo, cuando Picasso presentó la obra a sus amigos era una obra sin título. No hay datos fidedignos y escritos sobre esta cuestión pero se cree que fue su amigo Apollinaire quien le dio el título de El burdel filosófico y después André Salmon lo llamó Les demoiselles d'Avinyó, una calle de Barcelona, en la que había prostíbulos. Salvo aquellos amigos, nadie conocía tal calle y pronto empezó a confundirse el nombre de Avinyó con el nombre francés Avignon, tan cercano en la pronunciación. Cuando por fin el cuadro se presentó con título fue con el de Les demoiselles d’Avignon y así ha llegado hasta el tiempo actual.
La vinculació de l’obra amb el carrer de Barcelona del mateix nom sembla avui clara però no sempre ha estat així. Picasso, quan pintava, quasi mai posava títols als seus quadres i aquesta va ser una obra sense nom. Es diu que al veure-la Guillaume Apollinaire va batejar-la com de El bordell filosòfic, mentre André Salmon li va posar Les demoiselles d’Avinyó. Com poca gent sabia que en aquell carrer hi havia hagut prostíbuls es va pensar que es referia a la ciutat francesa i així va rebre el nom de Les demoiselles d’Avignon.
En un article publicat per Lluís Permanyer a la Vanguardia l’any 1988, degut a la exposició aquell any del quadre de Picasso, aleshores "prestable", al seu museu a Barcelona, exposava les seves investigacions sobre els possibles bordells del carrer: començava citant a Joan Amades que parlava de Can Saleta i també de l’emplaçament de dos prostíbuls, segons dades recollides entre veïns del carrer que van voler que restessin en l'anonimat, als números 26 i 44.
12.8.10
Que tenim cap mot comú amb moon?
Doncs sí que en tenim, i tant que sí: mes, mensual, i fins i tot menstruació!
El concepte de mes, el període de temps, tenia als inicis una relació amb el període lunar i fins i tot amb la Lluna mateixa (s'anomenaven igual). I també es relacionava amb la menstruació femenina, esclar.
La Lluna tingué un nom comú per a totes les llengües indoeuropees: men(s) / mon. D'aquí el moon anglès i també el mes i les mensualitats. Aquesta arrel és possible que derivés d'una altra, també indoeuropea, me-, que volia dir mesurar ja que el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l’home primitiu, aquest prenia totes les mesures de temps segons les fases lunars. Així moon també estaria relacionat amb les etimologies de mida, mesura, metre...
La major part de les llengües indoeuropees han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l’origen fou també la denominació del ‘mes’: ‘mes’ es diu en llatí mensis. Però algunes llengües, entre les quals el llatí, van reemplaçar aquesta paraula per una altra derivada de l’arrel indoeuropea que vol dir ‘lluir, brillar’, i que ens ha donat la Lluna. En llengües tant distants com l'eslau o l'irlandès donen a la lluna un nom gairebé idèntic: luna i luan.
Es creu que en un moment determinat de l'evolució cultural calia separar els termes per a designar la Lluna i el mesos. Algunes llengües ho van fer a partir de la mateixa arrel única: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En altres se n'han apartat creant una nova paraula per a la Lluna a partir de la idea de la brillantor. També el grec seléne té aquest origen ja que ve de selasna, derivat de sélas ‘esplendor esclatant’.
Així, la Lluna llueix i el mes mesura.
En fi, que coneixent les arrels de les paraules tranquil·lament podríem hibridar i per a dir mensual o menstruació dir-ne moonsual o moonstruació. Ui, potser no sona gaire bé, això!
Per cert, avui és dilluns, és a dir el dia que etimològicament va lligat a la Lluna, com també en francès (lundie), en castellà (lunes) o en anglès (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
El concepte de mes, el període de temps, tenia als inicis una relació amb el període lunar i fins i tot amb la Lluna mateixa (s'anomenaven igual). I també es relacionava amb la menstruació femenina, esclar.
La Lluna tingué un nom comú per a totes les llengües indoeuropees: men(s) / mon. D'aquí el moon anglès i també el mes i les mensualitats. Aquesta arrel és possible que derivés d'una altra, també indoeuropea, me-, que volia dir mesurar ja que el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l’home primitiu, aquest prenia totes les mesures de temps segons les fases lunars. Així moon també estaria relacionat amb les etimologies de mida, mesura, metre...
La major part de les llengües indoeuropees han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l’origen fou també la denominació del ‘mes’: ‘mes’ es diu en llatí mensis. Però algunes llengües, entre les quals el llatí, van reemplaçar aquesta paraula per una altra derivada de l’arrel indoeuropea que vol dir ‘lluir, brillar’, i que ens ha donat la Lluna. En llengües tant distants com l'eslau o l'irlandès donen a la lluna un nom gairebé idèntic: luna i luan.
Es creu que en un moment determinat de l'evolució cultural calia separar els termes per a designar la Lluna i el mesos. Algunes llengües ho van fer a partir de la mateixa arrel única: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En altres se n'han apartat creant una nova paraula per a la Lluna a partir de la idea de la brillantor. També el grec seléne té aquest origen ja que ve de selasna, derivat de sélas ‘esplendor esclatant’.
Així, la Lluna llueix i el mes mesura.
En fi, que coneixent les arrels de les paraules tranquil·lament podríem hibridar i per a dir mensual o menstruació dir-ne moonsual o moonstruació. Ui, potser no sona gaire bé, això!
Per cert, avui és dilluns, és a dir el dia que etimològicament va lligat a la Lluna, com també en francès (lundie), en castellà (lunes) o en anglès (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
¿Tenemos alguna palabra común con moon?
Pues sí que tenemos, claro que sí: mes, mensual, ¡e incluso menstruación!
El concepto de mes, el período de tiempo, tenía en los inicios una relación con el período lunar e incluso con la Luna misma (se llamaban igual). Y también se relacionaba con la menstruación femenina, claro.
La Luna tuvo un nombre común para todas las lenguas indoeuropeas: men(s) / mon. De ahí el moon inglés y también el mes y las mensualidades. Esta raíz es posible que derivara de otra, también indoeuropea, me-, que quería decir medir ya que el mes era la gran unidad de tiempo, la básica en la mentalidad del hombre primitivo, éste tomaba todas las medidas de tiempo según las fases lunares. Así moon también estaría relacionado con las etimologías de medida, metro ...
La mayor parte de las lenguas indoeuropeas han conservado el nombre indoeuropeo de luna, que en el origen fue también la denominación del 'mes': 'mes' se dice en latín Mensa. Pero algunas lenguas, entre ellas el latín, reemplazaron esta palabra por otra derivada de la raíz indoeuropea que significa 'lucir', y que nos ha dado la Luna. En lenguas tan distantes como el eslavo o el irlandés dan a la luna un nombre casi idéntico: luna y Luan.
Se cree que en un momento determinado de la evolución cultural había que separar los términos para designar a la Luna y a los meses. Algunas lenguas lo hicieron a partir de la misma raíz única: al. mond/monat, ingl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En otros se han apartado creando una nueva palabra para la Luna a partir de la idea del brillo. También el griego Selene tiene este origen ya que viene de selasna, derivado de Selas 'esplendor brillante'.
Así, la Luna luce y el mes mide.
En fin, que conociendo las raíces de las palabras tranquilamente podríamos hibridar y para decir mensual o menstruación llamar moonsual o moonstruación. Uy, quizás no suena muy bien, eso!
Por cierto, el lunes es el día que etimológicamente va ligado a la Luna, así como en francés (lundie), en catalán (dilluns) o en inglés (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
El concepto de mes, el período de tiempo, tenía en los inicios una relación con el período lunar e incluso con la Luna misma (se llamaban igual). Y también se relacionaba con la menstruación femenina, claro.
La Luna tuvo un nombre común para todas las lenguas indoeuropeas: men(s) / mon. De ahí el moon inglés y también el mes y las mensualidades. Esta raíz es posible que derivara de otra, también indoeuropea, me-, que quería decir medir ya que el mes era la gran unidad de tiempo, la básica en la mentalidad del hombre primitivo, éste tomaba todas las medidas de tiempo según las fases lunares. Así moon también estaría relacionado con las etimologías de medida, metro ...
La mayor parte de las lenguas indoeuropeas han conservado el nombre indoeuropeo de luna, que en el origen fue también la denominación del 'mes': 'mes' se dice en latín Mensa. Pero algunas lenguas, entre ellas el latín, reemplazaron esta palabra por otra derivada de la raíz indoeuropea que significa 'lucir', y que nos ha dado la Luna. En lenguas tan distantes como el eslavo o el irlandés dan a la luna un nombre casi idéntico: luna y Luan.
Se cree que en un momento determinado de la evolución cultural había que separar los términos para designar a la Luna y a los meses. Algunas lenguas lo hicieron a partir de la misma raíz única: al. mond/monat, ingl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En otros se han apartado creando una nueva palabra para la Luna a partir de la idea del brillo. También el griego Selene tiene este origen ya que viene de selasna, derivado de Selas 'esplendor brillante'.
Así, la Luna luce y el mes mide.
En fin, que conociendo las raíces de las palabras tranquilamente podríamos hibridar y para decir mensual o menstruación llamar moonsual o moonstruación. Uy, quizás no suena muy bien, eso!
Por cierto, el lunes es el día que etimológicamente va ligado a la Luna, así como en francés (lundie), en catalán (dilluns) o en inglés (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
11.8.10
Les formes del formatge dins una caixa
Qué raros son los franceses!
Formatge prové del llatí vulgar *formatĭcus, amb el mateix significat. La formació de la paraula és prou transparent, a partir de forma, és a dir, afaiçonat en una forma o motlle.
La resposta s'ha fet evident: l'etimologia del cheese anglès és la mateixa que en català ha donat caixa. Del llatí capsa, en català tenim caixa (evolució natural) i capsa (presa per via culta) i en anglès tenen case (passant pel francès) i cheese (passant pel germànic antic). I és que el món és mocador (o una capsa!)
Per cert, si no s'hagués produït la metàtesi (alteració de sons) del grec morfa a forma, avui potser en diríem morfatge!
Nota: vam parlar de caixes i capses en un apunt de fa poc: Case, box, caixa, capsa, caja...
Porque que los franceses al pan le llamen peng... pasa.
Que le llamen al vino veng... bueno... son raritos pero pasa.
Pero al queso...que -¡joder!- se ve que es queso, le llamen fgomash…
Aquest acudit amb què comencem l'apunt d'avui l'hem seleccionat pel formatge. Però també és propici en aquest bloc per a fer notar l'existència de gent que mesura el món segons els seus esquemes culturals i mentals sense entendre que hi ha altres cultures, altres maneres de veure el món. Però anem al món del fgomash!
Hem partit del llatí vulgar perquè en la forma clàssica es deia caseus, que prové de capsa, en el fons explica el mateix sobre la manera com s'elabora sols que partint de la caixa o de la forma. Com veieu, el castellà queso o el portuguès queijo han mantingut l'arrel procedent de la forma clàssica caseus, mentre que català i francès es van passar al formaticus. Formatge en català i occità, fromage en francès, formaggio en italià. Es diu que en castellà també hi ha fromaje, en desús, derivada del francès.
En tot cas, el queso castellà, segons consideren els filòlegs, no procedeix directament del llatí sinó que els ha arribat a través del germànic antic kajso, mot del qual deriven totes les altres variants: anglès cheese, alemany kaese i holandès kaas (desconeixem que la forma ost, present en suec, noruec i danès deriva de la forma germana). El romanès cas i el sard casu són altres llengües romàniques que han preferit el caseus.
I una curiositat, aprofitant que hores d'ara sóc a la Bretanya: en bretó mantenen les dues formes: keuz, formaj
I una curiositat, aprofitant que hores d'ara sóc a la Bretanya: en bretó mantenen les dues formes: keuz, formaj
Que tenim cap mot relacionat amb cheese?
La resposta s'ha fet evident: l'etimologia del cheese anglès és la mateixa que en català ha donat caixa. Del llatí capsa, en català tenim caixa (evolució natural) i capsa (presa per via culta) i en anglès tenen case (passant pel francès) i cheese (passant pel germànic antic). I és que el món és mocador (o una capsa!)
Per cert, si no s'hagués produït la metàtesi (alteració de sons) del grec morfa a forma, avui potser en diríem morfatge!
Nota: vam parlar de caixes i capses en un apunt de fa poc: Case, box, caixa, capsa, caja...
10.8.10
Can Tonada
El David Vila ens envia una fotografia per al recull de noms d-establiments interessants:
Un restaurant de Sabadell el nom del qual és ben enginyós. Resulta que aquest establiment estava ubicat en una cantonada i es deia, com no, "La Cantonada". Quan van canviar de local i, per tant, van deixar d'estar en una cantonada, el propietari va decidir modificar-ne el nom d'una manera molt hàbil, dient-li "Can Tonada".
Que tenim cap mot comú amb parrot?
Hi havia un home que vivia sol i volia comprar un lloro per ensenyar-li a parlar. El cas és que va anar a la botiga d'animals i, el dependent, veient que no els en quedava cap i perdria la venda, va i li endossa un mussol. Al cap d'uns dies va trobar un amic que li va preguntar:
- Què el lloro ja parla
- Nooo... ! però s'hi fixa molt.
En anglès dels lloros en diuen parrots (păr'ət), i prou que ho sabem ara que una marca d'aparells de telefonia sense mans per al cotxe se'n diuen!
Segons una versió, probablement prové del francès dialectal Perrot, diminutiu de Pierre, Pere. Si fos així, en català tenim Perot com a diminutiu de Pere, i a Barcelona podem trobar un carrer de nom peculiar: el carrer de Perot lo lladre!
Però n'hi ha una versió més elaborada. Del castellà Perico es va crear el nom d'ocell periquito, que en francès va esdevenir perruquet, i així és com en francès van anomenar els funcionaris de justicia, per les grans perruques que duien i que semblaven un ocell de gran plomatge. De fet, avui perroquet en francès vol dir lloro o papagai.
De vegades ens preguntem perquè perruca (en català) i peluca (en castellà) tenen aquesta consonant diferent. Què la pot haver canviat? Doncs la casualitat és que la resta de lletres siguin iguals perquè tal com anem lligant caps, perruca i peluca no tenen res a veure en el seu origen. Peluca ve de pel (pilus en llatí) mentre que la perruca ha fet aquest llarg trajecte des del perico fins al perroquet. I amb la perruca, el perruquer!
Tenim cap mot comú amb el parrot anglès? Cerqueu una perruqueria al carrer de Perot lo lladre!
- Què el lloro ja parla
- Nooo... ! però s'hi fixa molt.
En anglès dels lloros en diuen parrots (păr'ət), i prou que ho sabem ara que una marca d'aparells de telefonia sense mans per al cotxe se'n diuen!
Segons una versió, probablement prové del francès dialectal Perrot, diminutiu de Pierre, Pere. Si fos així, en català tenim Perot com a diminutiu de Pere, i a Barcelona podem trobar un carrer de nom peculiar: el carrer de Perot lo lladre!
Però n'hi ha una versió més elaborada. Del castellà Perico es va crear el nom d'ocell periquito, que en francès va esdevenir perruquet, i així és com en francès van anomenar els funcionaris de justicia, per les grans perruques que duien i que semblaven un ocell de gran plomatge. De fet, avui perroquet en francès vol dir lloro o papagai.
De vegades ens preguntem perquè perruca (en català) i peluca (en castellà) tenen aquesta consonant diferent. Què la pot haver canviat? Doncs la casualitat és que la resta de lletres siguin iguals perquè tal com anem lligant caps, perruca i peluca no tenen res a veure en el seu origen. Peluca ve de pel (pilus en llatí) mentre que la perruca ha fet aquest llarg trajecte des del perico fins al perroquet. I amb la perruca, el perruquer!
Tenim cap mot comú amb el parrot anglès? Cerqueu una perruqueria al carrer de Perot lo lladre!
9.8.10
Que tenim cap mot comú amb pluck?
-Qué es de Pilar?
-Arrancar los pelos uno a uno!
Gosaria afirmar que és impossible que algú no conegui aquest acudit que explicava l'Eugeni. Depilar ve del llatí de+pilare, de pilus, pèl.
En anglès tenen la paraula pluck (plŭk) que té un origen similar, del llatí pilāre passant pel llatí vulgar *piluccāre.
Pluck vol dir:
v. tr. - Puntejar, prémer, esquinçar, agafar, robar, estafar, arrencar, llençar, plomar
v. intr. - Estirar
n. - Valor, ànim
En català tenim un verb que també fem servir com a sinònim de robar però que té l'origen no en arrancar els cabells sinó les plomes: plomar. Efectivament plomar vol dir arrancar les plomes i, per extensió, també es fa servir com a sinònim de robar: m'han plomat!
No us fa gràcia sentir quan pronuncieu pluck un ressò de piluccare? De fet sols afegint-hi una 'e' i una 'a' fàcilment es donaria pelucka!!
Gosaria afirmar que és impossible que algú no conegui aquest acudit que explicava l'Eugeni. Depilar ve del llatí de+pilare, de pilus, pèl.
En anglès tenen la paraula pluck (plŭk) que té un origen similar, del llatí pilāre passant pel llatí vulgar *piluccāre.
Pluck vol dir:
v. tr. - Puntejar, prémer, esquinçar, agafar, robar, estafar, arrencar, llençar, plomar
v. intr. - Estirar
n. - Valor, ànim
En català tenim un verb que també fem servir com a sinònim de robar però que té l'origen no en arrancar els cabells sinó les plomes: plomar. Efectivament plomar vol dir arrancar les plomes i, per extensió, també es fa servir com a sinònim de robar: m'han plomat!
No us fa gràcia sentir quan pronuncieu pluck un ressò de piluccare? De fet sols afegint-hi una 'e' i una 'a' fàcilment es donaria pelucka!!
8.8.10
Quina barbaritat: un cafre parlant xapurriau!
[versión en castellano]
La xenofòbia, la por als altres, als diferents, sempre ha estat present en la condició humana. O el sentiment de superioritat de la pròpia raça (el nazisme, per exemple) o de la pròpia cultura (el xovinisme o chauvinisme).
Per això, no sobta gens que tant per damunt com per davall de les terres romanitzades hi haguessin bàrbars i berbers. No costa gaire adonar-se de l'origen onomatopeic d'aquests mots, referits a la manera de parlar, incomprensible per als llatins.
Ves quina barbaritat! I fixeu-vos que encara diem barbaritat per a referir-nos a una cosa monstruosa quan el sentit primigeni era allò propi dels que parlaven de manera no comprensible, és a dir fent una mena de sons bar-bar-bar, els quals devien ser un clar indicador de constituir una civilització menor.
Però no cal que anem tant lluny en el temps. Avui a França encara s'anomena patois a les llengües que no tenen el reconeixement de l'Estat, una paraula que els treu dignitat i les qualifica de parlars propis d'entorns rurals, de cultures menors, de parles familiars...
I a l'Estat espanyol, també tenen el Bable! És una manera exactament denigrant en el seu origen per a referir-se a l'asturlleonès, la llengua que parlen 600.000 persones a Astúries, Lleó, unes comarques portugueses, i fins un trosset d'Extremadura. Per cert que personatges com el jugador del Barça David Villa han donat suport públic a la promoció d'aquesta llengua.
I en els nostres països de llengua catalana també tenim aquestes denominacions denigrants, les quals com passa a altres llocs, de vegades són acceptades amb resignació per part dels propis parlants si no saben adonar-se de la intencionalitat que amaguen. A les terres de la Franja de Ponent, a l'Aragó, és molt habitual sentir que parlen "Chapurriau! No cal dir quina intencionalitat s'amaga al darrera de qui imposa aquests noms...
I encara en podem tractar una altra: cafre. En aquest cas ens servirà per veure que també els altres ens poden etiquetar a nosaltres. I és que cafre prové de l'àrab, kafir, 'infidel', i dins l'islam identifica tots aquells que no professen la religió musulmana. Els europeus vam fer-nos nostre la paraula per a referir-nos, primerament, als bantus sud-orientals i després, per extensió, ha adquirit la significació de salvatge, persona bàrbara i brutal.
PD: L'arrel 'barb' és onomatopeica i vol dir parlar confusament. En català, barbotejar vol dir parlar entre dents, fer embuts, no parlar clar. És d'origen expressiu, format amb aquesta arrel onomatopeica. Fixeu-vos amb la diferència onomatopeica amb bla, bla, que vol dir xerrar pels descosits (la 'l' introdueix el sentit d'allargassament!)
La xenofòbia, la por als altres, als diferents, sempre ha estat present en la condició humana. O el sentiment de superioritat de la pròpia raça (el nazisme, per exemple) o de la pròpia cultura (el xovinisme o chauvinisme).
Per això, no sobta gens que tant per damunt com per davall de les terres romanitzades hi haguessin bàrbars i berbers. No costa gaire adonar-se de l'origen onomatopeic d'aquests mots, referits a la manera de parlar, incomprensible per als llatins.
Ves quina barbaritat! I fixeu-vos que encara diem barbaritat per a referir-nos a una cosa monstruosa quan el sentit primigeni era allò propi dels que parlaven de manera no comprensible, és a dir fent una mena de sons bar-bar-bar, els quals devien ser un clar indicador de constituir una civilització menor.
Però no cal que anem tant lluny en el temps. Avui a França encara s'anomena patois a les llengües que no tenen el reconeixement de l'Estat, una paraula que els treu dignitat i les qualifica de parlars propis d'entorns rurals, de cultures menors, de parles familiars...
I a l'Estat espanyol, també tenen el Bable! És una manera exactament denigrant en el seu origen per a referir-se a l'asturlleonès, la llengua que parlen 600.000 persones a Astúries, Lleó, unes comarques portugueses, i fins un trosset d'Extremadura. Per cert que personatges com el jugador del Barça David Villa han donat suport públic a la promoció d'aquesta llengua.
I en els nostres països de llengua catalana també tenim aquestes denominacions denigrants, les quals com passa a altres llocs, de vegades són acceptades amb resignació per part dels propis parlants si no saben adonar-se de la intencionalitat que amaguen. A les terres de la Franja de Ponent, a l'Aragó, és molt habitual sentir que parlen "Chapurriau! No cal dir quina intencionalitat s'amaga al darrera de qui imposa aquests noms...
I encara en podem tractar una altra: cafre. En aquest cas ens servirà per veure que també els altres ens poden etiquetar a nosaltres. I és que cafre prové de l'àrab, kafir, 'infidel', i dins l'islam identifica tots aquells que no professen la religió musulmana. Els europeus vam fer-nos nostre la paraula per a referir-nos, primerament, als bantus sud-orientals i després, per extensió, ha adquirit la significació de salvatge, persona bàrbara i brutal.
PD: L'arrel 'barb' és onomatopeica i vol dir parlar confusament. En català, barbotejar vol dir parlar entre dents, fer embuts, no parlar clar. És d'origen expressiu, format amb aquesta arrel onomatopeica. Fixeu-vos amb la diferència onomatopeica amb bla, bla, que vol dir xerrar pels descosits (la 'l' introdueix el sentit d'allargassament!)
Qué barbaridad: un cafre hablando chapurriau!
La xenofobia, el miedo a los otros, a los diferentes, siempre ha estado presente en la condición humana. O el sentimiento de superioridad de la propia raza (el nazismo, por ejemplo) o de la propia cultura (el chovinismo o chauvinismo).
Por ello, no sorprende nada que tanto por encima y por debajo de las tierras romanizadas hubiera bárbaros y bereberes. No cuesta mucho darse cuenta del origen onomatopéyico de estas palabras, referidos a la manera de hablar, incomprensible para los latinos.
¡Anda qué barbaridad! Y fijaos que todavía decimos barbaridad para referirnos a algo monstruoso cuando el sentido primigenio era lo propio de los que hablaban de manera no comprensible, es decir haciendo una especie de sonidos bar-bar-bar, los cuales debían ser un claro indicador de constituir una civilización menor.
Pero no hay que ir tan lejos en el tiempo. Hoy en Francia se llama patois a las lenguas que no tienen el reconocimiento del Estado, una palabra que les quita dignidad y las califica de hablas propias de entornos rurales, de culturas menores, de hablas familiares ...
Y en España, también hay el Bable! Es una manera exactamente denigrante en su origen para referirse al asturleonés, la lengua que hablan 600.000 personas en Asturias, León, unas comarcas portuguesas, y hasta un trocito de Extremadura. Por cierto que personajes como el jugador del Barça David Villa han dado apoyo público a la promoción de esta lengua.
Y en nuestros países de lengua catalana también tenemos estas denominaciones denigrantes, que como pasa en otros lugares, a veces son aceptadas con resignación por parte de los propios hablantes si no saben darse cuenta de la intencionalidad que esconden. En las tierras de la Franja de Ponent, en Aragón, es muy habitual oír que hablan "chapurriau! Ni que decir qué intencionalidad se esconde detrás de impone estos nombres ...
Y aún podemos tratar otra: cafre. En este caso nos servirá para ver que también los demás nos pueden etiquetar a nosotros. Y es que cafre proviene del árabe, kafir, 'infiel', y dentro del islam identifica todos aquellos que no profesan la religión musulmana. Los europeos nos hicimos nuestra la palabra para referirnos, primeramente, los bantúes sur-orientales y luego, por extensión, ha adquirido la significación de salvaje, persona bárbara y brutal.
PD: La raíz 'barb' (o modificada en 'balb') es onomatopéyica y quiere decir hablar confusamente. Balbucear significa hablar entre dientes, hacer tapujos, no hablar claro. Es de origen expresivo, formado con esta raíz onomatopéyica. Fijaos en la diferencia onomatopéyica con bla, bla, que quiere decir hablar por los codos (¡la ele introduce el sentido de alargamiento!)
7.8.10
Fem campanya contra els 'ficos'
[en castellano debajo]
Apunt publicat a Responsabilitat Global el 7-12-2007
Ha arribat l'època predilecta dels 'ficos'. Sí, sí, aquells objectes que són regalats de vegades amb afecte o de vegades amb sornegueria, de broma o de compliment, tant se val la motivació. El que és rellevant és la conseqüència: i ara, això que m'han regalat, on ho fico?
Els més problemàtics poden ser els que provenen de persones que ho han fet amb bona intenció i que, a més, hi ha probabilitat que visitin casa nostra en un temps proper. Sembla que per bona educació li haurem de cercar un lloc on entaforar-lo.
En canvi, si provenen de persones més llunyanes o l'afecte era dubtós, ens en podem desfer sense haver de recórrer a la dramatització de la caiguda accidental.
Però més enllà de l'anàlisi en termes de bona educació i de relacions socials, la societat ha de començar a plantejar-se aquestes situacions en termes de sostenibilitat i de responsabilitat.
Un servidor fa temps que ha minimitzat els objectes no comestibles que du com a record dels viatges a llocs llunyans. Però ja no parlem només de circumstàncies excepcionals sinó d'una quantitat enorme de productes i més productes que en botigues de 'tot a 1€' o altres de major despesa generen un volum de vendes, transaccions econòmiques i transaccions socials que tenen un impacte considerable sobre el medi.
Com que estem parlant d'un canvi de costums i, per tant, d'un canvi cultural, de pautes de conducta, és més adequat parlar-ne col·lectivament que no entre afectats. No fos cas que algú s'ho prengués malament! Quan s'acosten aquestes dates que són més propícies a les compres compulsives, a la despesa supèrflua, i a la posada en circulació dels 'ficos', suggereixo que en parlem. Parlem-ne! Fem-ne broma, si cal, però desactivem col·lectivament aquesta mala pràctica cultural, econòmica i ambiental. Activem la nostra responsabilitat cívica davant la societat: prou d'objectes inútils que no sabem on ficar, prou de FICOS!
Els més problemàtics poden ser els que provenen de persones que ho han fet amb bona intenció i que, a més, hi ha probabilitat que visitin casa nostra en un temps proper. Sembla que per bona educació li haurem de cercar un lloc on entaforar-lo.
En canvi, si provenen de persones més llunyanes o l'afecte era dubtós, ens en podem desfer sense haver de recórrer a la dramatització de la caiguda accidental.
Però més enllà de l'anàlisi en termes de bona educació i de relacions socials, la societat ha de començar a plantejar-se aquestes situacions en termes de sostenibilitat i de responsabilitat.
Un servidor fa temps que ha minimitzat els objectes no comestibles que du com a record dels viatges a llocs llunyans. Però ja no parlem només de circumstàncies excepcionals sinó d'una quantitat enorme de productes i més productes que en botigues de 'tot a 1€' o altres de major despesa generen un volum de vendes, transaccions econòmiques i transaccions socials que tenen un impacte considerable sobre el medi.
Com que estem parlant d'un canvi de costums i, per tant, d'un canvi cultural, de pautes de conducta, és més adequat parlar-ne col·lectivament que no entre afectats. No fos cas que algú s'ho prengués malament! Quan s'acosten aquestes dates que són més propícies a les compres compulsives, a la despesa supèrflua, i a la posada en circulació dels 'ficos', suggereixo que en parlem. Parlem-ne! Fem-ne broma, si cal, però desactivem col·lectivament aquesta mala pràctica cultural, econòmica i ambiental. Activem la nostra responsabilitat cívica davant la societat: prou d'objectes inútils que no sabem on ficar, prou de FICOS!
Hagamos campaña contra los pongos
Posteo publicado en Responsabilitat Global el 7-12-2007
Ha llegado la época predilecta de los 'pongos'. Sí, sí, aquellos objetos que son regalados a veces con afecto o a veces con socarronería, en broma o por cumplimiento, da igual la motivación. Lo que es relevante es la consecuencia: ¿y ahora, eso que me han regalado, donde lo pongo?
Los más problemáticos pueden ser los que provienen de personas que lo han hecho con buena intención y que, además, hay probabilidad que visiten casa nuestra en un tiempo próximo. Parece que por buena educación le tendremos que buscar un lugar donde ponerlo.
En cambio, si provienen de personas más lejanas o el afecto era dudoso, nos podemos deshacer del objeto sin tener que recurrir a la dramatización de la caída accidental.
Pero más allá del análisis en términos de buena educación y de relaciones sociales, la sociedad tiene que empezar a plantearse estas situaciones en términos de sostenibilidad y de responsabilidad.
Un servidor hace tiempo que ha minimizado los objetos no comestibles que lleva como recuerdo de los viajes a lugares lejanos. Pero ya no hablamos sólo de circunstancias excepcionales sino de una cantidad enorme de productos y más productos que ya sea en tiendas de 'todo a 1 euro' u otras de mayor gasto, generan un volumen de ventas, transacciones económicas y transacciones sociales que tienen un impacto considerable sobre el medio.
Como estamos hablando de un cambio de costumbres y, por lo tanto, de un cambio cultural, de pautas de conducta, es más adecuado hablar colectivamente que no entre afectados. ¡No fuera el caso de que alguien se lo tomara mal! Cuando se acercan estas fechas que son más propicias a las compras compulsivas, al gasto superfluo, y a la puesta en circulación de los 'pongos', sugiero que hablemos de ello. ¡Hablemos! Hagamos broma, si hace falta, pero desactivemos colectivamente esta mala práctica cultural, económica y ambiental. Activemos nuestra responsabilidad cívica delante de la sociedad: ¡basta de objetos inútiles que no sabemos donde poner, basta de PONGOS!
Ha llegado la época predilecta de los 'pongos'. Sí, sí, aquellos objetos que son regalados a veces con afecto o a veces con socarronería, en broma o por cumplimiento, da igual la motivación. Lo que es relevante es la consecuencia: ¿y ahora, eso que me han regalado, donde lo pongo?Los más problemáticos pueden ser los que provienen de personas que lo han hecho con buena intención y que, además, hay probabilidad que visiten casa nuestra en un tiempo próximo. Parece que por buena educación le tendremos que buscar un lugar donde ponerlo.
En cambio, si provienen de personas más lejanas o el afecto era dudoso, nos podemos deshacer del objeto sin tener que recurrir a la dramatización de la caída accidental.
Pero más allá del análisis en términos de buena educación y de relaciones sociales, la sociedad tiene que empezar a plantearse estas situaciones en términos de sostenibilidad y de responsabilidad.
Un servidor hace tiempo que ha minimizado los objetos no comestibles que lleva como recuerdo de los viajes a lugares lejanos. Pero ya no hablamos sólo de circunstancias excepcionales sino de una cantidad enorme de productos y más productos que ya sea en tiendas de 'todo a 1 euro' u otras de mayor gasto, generan un volumen de ventas, transacciones económicas y transacciones sociales que tienen un impacto considerable sobre el medio.
Como estamos hablando de un cambio de costumbres y, por lo tanto, de un cambio cultural, de pautas de conducta, es más adecuado hablar colectivamente que no entre afectados. ¡No fuera el caso de que alguien se lo tomara mal! Cuando se acercan estas fechas que son más propicias a las compras compulsivas, al gasto superfluo, y a la puesta en circulación de los 'pongos', sugiero que hablemos de ello. ¡Hablemos! Hagamos broma, si hace falta, pero desactivemos colectivamente esta mala práctica cultural, económica y ambiental. Activemos nuestra responsabilidad cívica delante de la sociedad: ¡basta de objetos inútiles que no sabemos donde poner, basta de PONGOS!
6.8.10
Hehehehe, hahahaha
Com representeu gràficament el riure? Sou dels que encara feu ja, ja, ja...? De debò que rieu amb la 'j' castellana? Amb un so tant velar, tant gorja avall, compte que no hi prengueu mal!
Jo més aviat ric -i segurament tu també- amb un so aspirat. Aquest so que en català no tenim com a fonema propi el representem amb la lletra 'h' com fan altres llengües, i no cal dir que l'anglès. Malgrat no ser un so del nostre alfabet, sí que és una lletra que tenim i que, si bé normalment és muda en les paraules que la porta per raons etimològiques, li atorguem un valor aspirat en aquelles paraules que intencionadament intenten grafiar aquest so i que solen ser onomatopeies o bé mots de nova incorporació procedents d'altres llengües (al marge que estiguin acceptats normativament o no).
En castellà ho fan amb 'j' perquè tenen aquest so proper a la 'h' però no es correspon amb el so real del riure. El que ha passat és que quan algú vol simular el riure, fa una lectura de la 'j' i diu ja, ja, ja de manera que ha donat lloc a una manera de 'pronunciar' el riure filtrada pel sistema fonemàtic castellà. Tergiversa el so real del riure, perquè han oblidat que escriure ja, ja, ja no vol dir que el so real sigui aquest.
Segurament, en castellà també seria més adequada una escriptura ha, ha, ha, acceptant que la 'h' també pot representar aquest so aspirat. En català és absolutament necessari fer-ho perquè, a banda dels arguments presentats, la nostra 'j' sona palatal, com en francès i moltes altres llengües. No podem escriure ja, ja, ja i llegir kha, kha, kha!
Fem un apartat de 'percerts':
Per cert, haureu vist que sempre escric hehehehe i no he, he, he... En un article, on procuro aplicar la gramàtica correctament, no ho faria així, però és que quan escric aquesta expressió és en respostes de mails, en apunts al bloc, en espais on la rapidesa de l'escriptura i la espontaneïtat demanen un forma més fresca. Fer-ho així facilita que dos dits damunt la 'h' i la vocal que toqui es van alternant fins a escollir la llargària més idònia en funció del volum de riure que vull mostrar.
Per cert, ara m'ha vingut al cap que de jove, quan era més habitual que no d'adult viure enmig d'atacs de riure, racionalitzàvem sobre el 'volum de riure' que té un acudit, un esdeveniment... Hom no pot ultrapassar en expressions rísiques aquest volum ja que altrament corre el risc de semblar anormal.
Per cert, també rèiem i ho continuo fent ara amb vocals diferents. També quan ric per escrit ho faig. És diferent riure hahahhaha, heheheh, o hihihihhi... Mentre que amb la 'e' surt un riure més neutre (obertura mitjana de la boca), amb la 'a' mostrem un riure més explosiu (obert) i amb la 'i' més tancat, cínic, enfoteta... Si fem hohohoho, implica la barreja del riure amb una certa sorpresa que ens indica la 'o'. És com dir, ostres, nano, ara sí que t'has passat... I encara podríem fer huhuhuhu que és un riure molt tancat, poc explosiu, fins i tot contingut i reflexiu, amb una certa temença de ja veuràs ara què li passarà...
Per cert, algú pot pensar: i amb la vocal neutra que no hi riem??? Doncs, goita: és el riure més habitual, i l'escrivim amb la 'e' o amb la 'a': heheheh, hahahaha... Fixeu-vos-hi.
Per cert, de riure molt en diem riallada. Una paraula que m'agrada molt. De fet 'rialla' té dues consonants líquides, a més una vibrant i una altra palatal, i per això crec que expressen molt bé el riure: crec que el riure és més palatal que velar. En castellà, potser per allò de la 'j' que dèiem, representen el riure més velar: 'carcajada': tot gola avall.
Hi ha un punt en l'ofec del riure que es torna gutural i aleshores va molt avall, i se'ns fa un nus, com quan tossim, però no s'articula en el lloc de la 'j' castellana. Quan va avall, hi va del tot, fins a l'ofec!
Jo més aviat ric -i segurament tu també- amb un so aspirat. Aquest so que en català no tenim com a fonema propi el representem amb la lletra 'h' com fan altres llengües, i no cal dir que l'anglès. Malgrat no ser un so del nostre alfabet, sí que és una lletra que tenim i que, si bé normalment és muda en les paraules que la porta per raons etimològiques, li atorguem un valor aspirat en aquelles paraules que intencionadament intenten grafiar aquest so i que solen ser onomatopeies o bé mots de nova incorporació procedents d'altres llengües (al marge que estiguin acceptats normativament o no).
En castellà ho fan amb 'j' perquè tenen aquest so proper a la 'h' però no es correspon amb el so real del riure. El que ha passat és que quan algú vol simular el riure, fa una lectura de la 'j' i diu ja, ja, ja de manera que ha donat lloc a una manera de 'pronunciar' el riure filtrada pel sistema fonemàtic castellà. Tergiversa el so real del riure, perquè han oblidat que escriure ja, ja, ja no vol dir que el so real sigui aquest.
Segurament, en castellà també seria més adequada una escriptura ha, ha, ha, acceptant que la 'h' també pot representar aquest so aspirat. En català és absolutament necessari fer-ho perquè, a banda dels arguments presentats, la nostra 'j' sona palatal, com en francès i moltes altres llengües. No podem escriure ja, ja, ja i llegir kha, kha, kha!
Fem un apartat de 'percerts':
Per cert, haureu vist que sempre escric hehehehe i no he, he, he... En un article, on procuro aplicar la gramàtica correctament, no ho faria així, però és que quan escric aquesta expressió és en respostes de mails, en apunts al bloc, en espais on la rapidesa de l'escriptura i la espontaneïtat demanen un forma més fresca. Fer-ho així facilita que dos dits damunt la 'h' i la vocal que toqui es van alternant fins a escollir la llargària més idònia en funció del volum de riure que vull mostrar.
Per cert, ara m'ha vingut al cap que de jove, quan era més habitual que no d'adult viure enmig d'atacs de riure, racionalitzàvem sobre el 'volum de riure' que té un acudit, un esdeveniment... Hom no pot ultrapassar en expressions rísiques aquest volum ja que altrament corre el risc de semblar anormal.
Per cert, també rèiem i ho continuo fent ara amb vocals diferents. També quan ric per escrit ho faig. És diferent riure hahahhaha, heheheh, o hihihihhi... Mentre que amb la 'e' surt un riure més neutre (obertura mitjana de la boca), amb la 'a' mostrem un riure més explosiu (obert) i amb la 'i' més tancat, cínic, enfoteta... Si fem hohohoho, implica la barreja del riure amb una certa sorpresa que ens indica la 'o'. És com dir, ostres, nano, ara sí que t'has passat... I encara podríem fer huhuhuhu que és un riure molt tancat, poc explosiu, fins i tot contingut i reflexiu, amb una certa temença de ja veuràs ara què li passarà...
Per cert, algú pot pensar: i amb la vocal neutra que no hi riem??? Doncs, goita: és el riure més habitual, i l'escrivim amb la 'e' o amb la 'a': heheheh, hahahaha... Fixeu-vos-hi.
Per cert, de riure molt en diem riallada. Una paraula que m'agrada molt. De fet 'rialla' té dues consonants líquides, a més una vibrant i una altra palatal, i per això crec que expressen molt bé el riure: crec que el riure és més palatal que velar. En castellà, potser per allò de la 'j' que dèiem, representen el riure més velar: 'carcajada': tot gola avall.
Hi ha un punt en l'ofec del riure que es torna gutural i aleshores va molt avall, i se'ns fa un nus, com quan tossim, però no s'articula en el lloc de la 'j' castellana. Quan va avall, hi va del tot, fins a l'ofec!
La patata del Lluís o el giny de la Txell
Mireu l'ocellet!!!
No em digueu que sou dels que accepteu que us facin dir patata quan us fan una fotografia? O potser dieu Lluís? A veure, no sigueu ximples: de què representa que es tracta?
Normalment el que es pretén és quedar amb una cara simpàtica i els llavis somrient. La millor manera de NO aconseguir-ho és dient Lluís, sobretot si la foto es dispara en el moment que dius la 'u'. Et quedarà una cara de 'u', és a dir la boca petita i arrodonida. Vaja, la cara de 'pito', que es diria! Com és que la gent queda tan malament a les fotos? Reflexionem-hi, nois, reflexionem-hi!
Amb la patata podreu aconseguir que la boca us quedi oberta. Però per més que l'obriu no mostrareu ni simpatia ni cap mena d'alegria si no sou capaços de posar-hi un toc palatal (he dit palatal, de paladar, no patatal, de patata!):
Les vocals palatals són la 'e' i la 'i'. Són aquestes les que ens faran que estirem els llavis. Comproveu la diferència entre la 'u', que ens fa arrodonir els llavis, mentre que la 'i' ens els estira.
Les consonants palatals són la x, tx, j, tj, ll, ny. En català en tenim més que en castellà (que no té x, j, ni tj) o que l'anglès (que no té ll ni ny).
El català pot ser, doncs, una llengua molt propícia a fer cares fotogèniques. Sols hem de fotre la patata a la boca del Lluís i trobar els mots idonis. Amb un altre consell: que tinguin una sola síl·laba per evitar que la foto es dispari quan estàs tancant la boca entre una vocal i l'altra... És que això és una ciència: ja no es pot anar només amb la tècnica del pajarito!
Us proposo dos mots:
Per cert, unes notes etimològiques:
Per cert: algú sap com ho diuen els anglesos? I en altres llengües?
La Tafanera: http://latafanera.cat/historia/patata-del-lluis-giny-de-txell
PD: Novetat: la paraula catalana 'guinyar' (fer l'ullet, parpellejar), documentada al s.XV i d'origen incert, probablement provingui segons els experts d'un radical giny- de creació expressiva. Si es demostrés la veracitat d'aquesta hipòtesi resultaria que per a fer un gest simpàtic amb la cara, que normalment sol comportar l'estirament dels llavis, la creació expressiva ja partia de giny!!!
No em digueu que sou dels que accepteu que us facin dir patata quan us fan una fotografia? O potser dieu Lluís? A veure, no sigueu ximples: de què representa que es tracta?
Normalment el que es pretén és quedar amb una cara simpàtica i els llavis somrient. La millor manera de NO aconseguir-ho és dient Lluís, sobretot si la foto es dispara en el moment que dius la 'u'. Et quedarà una cara de 'u', és a dir la boca petita i arrodonida. Vaja, la cara de 'pito', que es diria! Com és que la gent queda tan malament a les fotos? Reflexionem-hi, nois, reflexionem-hi!
Amb la patata podreu aconseguir que la boca us quedi oberta. Però per més que l'obriu no mostrareu ni simpatia ni cap mena d'alegria si no sou capaços de posar-hi un toc palatal (he dit palatal, de paladar, no patatal, de patata!):
Les vocals palatals són la 'e' i la 'i'. Són aquestes les que ens faran que estirem els llavis. Comproveu la diferència entre la 'u', que ens fa arrodonir els llavis, mentre que la 'i' ens els estira.
Les consonants palatals són la x, tx, j, tj, ll, ny. En català en tenim més que en castellà (que no té x, j, ni tj) o que l'anglès (que no té ll ni ny).
El català pot ser, doncs, una llengua molt propícia a fer cares fotogèniques. Sols hem de fotre la patata a la boca del Lluís i trobar els mots idonis. Amb un altre consell: que tinguin una sola síl·laba per evitar que la foto es dispari quan estàs tancant la boca entre una vocal i l'altra... És que això és una ciència: ja no es pot anar només amb la tècnica del pajarito!
Us proposo dos mots:
- Giny deu ser la paraula que ens farà estirar més els llavis: una 'i' envoltada de dues consonants palatals.
- Txell també és molt palatal, i la 'e', més oberta que la 'i', ens farà obrir més la boca.
Per cert, unes notes etimològiques:
- Un giny és una màquina o artefacte (especialment i espacialment és el vehicle dissenyat per a operar en un vol espacial controlat, amb tripulació o sense). Amb el desenvolupament de la informàtica, també ha passat a voler dir cadascuna de les petites aplicacions que es fan servir com a complement en pàgines web o en blocs (en anglès widgets). En un sentit més general, és el mitjà que hom s'enginya per tal d'aconseguir o executar alguna cosa, especialment estratagema, maquinació. Giny té la mateixa etimologia que enginy (l'esperit d'invenció, habilitat...) o enginyer. Giny prové del llatí genius, ‘divinitat que vetllava per cada persona i en compartia el destí; personalitat’, i en català ha evolucionat semànticament cap als sentits d’habilitat (l'enginy) i de màquina.
- Txell és el diminutiu de l'antropònim Meritxell, que alhora és el poble i santuari marià de la parròquia de Canillo (Andorra).
- El widget (wĭj'ĭt) es creu que pot venir de windows gadget (găj'ĭt), mot aquest amb origen desconegut.
Per cert: algú sap com ho diuen els anglesos? I en altres llengües?
La Tafanera: http://latafanera.cat/historia/patata-del-lluis-giny-de-txell
PD: Novetat: la paraula catalana 'guinyar' (fer l'ullet, parpellejar), documentada al s.XV i d'origen incert, probablement provingui segons els experts d'un radical giny- de creació expressiva. Si es demostrés la veracitat d'aquesta hipòtesi resultaria que per a fer un gest simpàtic amb la cara, que normalment sol comportar l'estirament dels llavis, la creació expressiva ja partia de giny!!!
5.8.10
Fa una calor de canícula!
Oi tant! És que som a la canícula, aquest període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor. Però d'on ve la paraula canícula?
El nom prové del llatí canis (gos) i certament fa una calor de gossos en aquesta època! Però per quin motiu tenim aquesta expressió canicular?
Entre les constel·lacions del nostre hemisferi tenim dos gossos, el gros (Canis Maior) i el petit (Canis Minor), dos animalons que acompanyen el gegant Orió, un altre constel·lació, totes elles pertanyents al cel de l'hivern, és a dir que des de les nostres latituds les podem observar a l'hivern. Però goita: si és a l'hivern quan les veiem a dalt de tot de la volta celeste, on són a l'estiu? Per què no les veiem? Molt senzill: en ple estiu es troben a la zona on hi ha el sol i per tant és en ple dia quan estan a dalt del cel. Es comprèn que si els gossos estan observant-nos junt al sol des de dalt de tot en aquesta calorada diguem que fa una calor canicular i que aquest període sigui la canícula.
He penjat com a pdf una fitxa que vaig publicar a l'any 1990 a la revista Estris d'educació en el temps lliure titulada El Cel de l'Hivern i on explico la història de l'Orió i els gossos.
Etimològicament canícula (canis + ícula, el sufix que indica petita) significaria gosseta. Podeu trobar detallat perquè se'n va dir canícula en aquest altre bloc.
Unes darreres notes:
El nom prové del llatí canis (gos) i certament fa una calor de gossos en aquesta època! Però per quin motiu tenim aquesta expressió canicular?
Entre les constel·lacions del nostre hemisferi tenim dos gossos, el gros (Canis Maior) i el petit (Canis Minor), dos animalons que acompanyen el gegant Orió, un altre constel·lació, totes elles pertanyents al cel de l'hivern, és a dir que des de les nostres latituds les podem observar a l'hivern. Però goita: si és a l'hivern quan les veiem a dalt de tot de la volta celeste, on són a l'estiu? Per què no les veiem? Molt senzill: en ple estiu es troben a la zona on hi ha el sol i per tant és en ple dia quan estan a dalt del cel. Es comprèn que si els gossos estan observant-nos junt al sol des de dalt de tot en aquesta calorada diguem que fa una calor canicular i que aquest període sigui la canícula.
He penjat com a pdf una fitxa que vaig publicar a l'any 1990 a la revista Estris d'educació en el temps lliure titulada El Cel de l'Hivern i on explico la història de l'Orió i els gossos.
Etimològicament canícula (canis + ícula, el sufix que indica petita) significaria gosseta. Podeu trobar detallat perquè se'n va dir canícula en aquest altre bloc.
Unes darreres notes:
- Del canis llatí ens queda el ca (gos en baleàric), i tots els derivats com caní però també un de sorprenent: la canalla. I és que canalla, provinent de canis, ha donat en totes les llengües un sentit d'insult o d'individu capaç de cometre actes reprovables. En català, però, a més d'aquest sentit, també ha adquirit el sentit de mainada. Devia pel caràcter trapella o de no parar quiets dels infants.
- Si hi ha un gos conegut en la mitologia grega és Cèrber (en grec Cerberus, Κέρβερος). Era el guardià de les portes de l'Hades (l'infern) i la seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. Era un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Un dels treballs d'Hèrcules fou precisament capturar-lo. Del gos Cèrber en castellà en diuen can Cerbero i d'aquí que l'Iker Casillas sigui un cancerbero, és a dir un encarregat d'evitar que cap pilota entri a la porteria!
- Els gossos. I ja que hem parlat de gossos i de 'canis'... Com s'explica que aquest animal de companyia tingui noms tan diferents en les llengües properes: ll. canis, ca. gos, es. perro, fr. chien, an. dog... Sembla que hi hagi tantes denominacions com varietats de gossos, per no parlar ja de les altres denominacions en cada llengua. En parlem properament...
4.8.10
El color colló
A banda dels més coneguts, entre els colors hi ha el color porpra, el color atzur, o si es vol, el color d'ala de mosca, però mai havia sentit a parlar del color colló.
A banda de les dificultats per a esbrinar quin seria el testicle de referència, i a quina ètnia pertanyeria, hi hauria la dificultat objectiva per a distingir el detall del to per part d'aquelles senyores poc donades a l'observació cromàtica.
Ui, ui, m'estic embolicant massa en les meves cabòries quan acabo d'adonar-me que el meu interlocutor no ha dit exactament "el color colló" sinó "el col·loco jo". Són els problemes d'una mala pronúncia de 'j' i 'll' (ela palatal).
Hi ha persones que per ieisme o perquè la seva llengua materna no tenia aquests sons, arrosseguen dificultats importants que fa que el puguin dir no solament una 'i' en lloc d'una 'll' o una 'j' sinó que directament puguin arribar a pronunciar una 'j' per una 'll' o viceversa.
Això passa perquè els estan començant a articular, i atesa la naturalesa palatal dels dos sons, els resulten massa propers, encara no controlen prou i els intercanvien atzarosament.
Ja sabeu, el color colló no existeix. Bé, sí que deu existir, però no està catalogat, no forma part de cap Pantone homologat! Certament, qui provés de catalogar-lo ho tindria ben pelut.
En endavant, si us sembla entendre "el col·loco jo" podeu respondre sense embuts "sí, sí, que pesa un c...!". Que el col·loqui i aquí s'acaba el circumloqui.
Per cert, parlant de colors, sabeu que colour en anglès no es pronuncia amb 'o' sinó amb 'a'? Es diu kŭl'ər (és a dir: càler) ja que si diem -com fa molta gent- kŏl'ər (o sigui còler) el que estem dient és collar (que vol dir igualment collar).
Per cert, parlant de colors, sabeu que colour en anglès no es pronuncia amb 'o' sinó amb 'a'? Es diu kŭl'ər (és a dir: càler) ja que si diem -com fa molta gent- kŏl'ər (o sigui còler) el que estem dient és collar (que vol dir igualment collar).
3.8.10
Molt bé, i ara salsurt!
Un mot com salpebrar sempre m'ha estranyat. Per què algú ha fet aquest mot híbrid i no se n'han fet d'altres? Potser passa que salar i 'pebrar' anaven sovint junts a la cuina i es feia molt funcional tenir un verb per a indicar una acció composta (que no complexa).
Però pel mateix motiu, avui podríem dir salsortir per a indicar l'acció composta de "salvar i sortir".
La terminologia de la cuina va desenvolupar-se molt en el passat. De fet, tenim llibres molt antics en català sobre l'art de cuinar (Llibre de Sent Soví...). Però si la cuina ocupava abans un espai central de la vida avui dia aquest lloc l'ocupa l'ordinador. Per tant, és normal que la informàtica no només generi mots nous i que alguns d'aquests passin a fer altres funcions semàntiques més extenses que les tecnològiques. I també seria normal que aquelles accions relacionades amb l'ús dels ordinadors que es fan de manera conjunta o consecutiva com a part d'una única acció conceptual puguin disposar d'un sol mot per a descriure-les, a partir d'una construcció híbrida si cal. Com salpebrar!
Salsortir pot ser-ne un. Ja sé que els dos mots preferents de partida haurien de ser desar i sortir, però dessortir no mostra amb claredat el nou concepte perquè el 'de' inicial pot semblar el de- prefix. I salvar és un sinònim vàlid. A banda que em quedava bé comparar el SALpebrar amb el SALsortir!
Nota: en castellà, salsalir també sona bé, però hi ha un problema en la forma de l'imperatiu: per a dir salsurt dirien salsal, amb el risc que si algú es pensa que li estan donant pressa potser surt sense salvar! Si entens ¡sal!¡sal! potser contestis ¡ya salgo!¡ya salgo!
PD: en anglès no tenen (crec!) un equivalent a salpebrar però sí que disposen del mot més genèric que vol dir millorar el gust del menjar: season (sē'zən). Cal dir que aquest mot és més conegut pel seu significat com a nom, estació de l'any. El seu significat en anglès és clar: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salt, spices, herbs, or other flavorings.
La seva etimologia és plenament llatina i equival al català assaonar o al castellà sazonar, tot i que malauradament aquests mots estan sent substituïts per un més fred: condimentar. Etimologia: Middle English, from Old French seison, from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Vegeu el significat de saó/assaonar:
Si tenim present la relació i semblança entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, serà més fàcil que recordem que season és el mot anglès corresponent.
Però pel mateix motiu, avui podríem dir salsortir per a indicar l'acció composta de "salvar i sortir".
La terminologia de la cuina va desenvolupar-se molt en el passat. De fet, tenim llibres molt antics en català sobre l'art de cuinar (Llibre de Sent Soví...). Però si la cuina ocupava abans un espai central de la vida avui dia aquest lloc l'ocupa l'ordinador. Per tant, és normal que la informàtica no només generi mots nous i que alguns d'aquests passin a fer altres funcions semàntiques més extenses que les tecnològiques. I també seria normal que aquelles accions relacionades amb l'ús dels ordinadors que es fan de manera conjunta o consecutiva com a part d'una única acció conceptual puguin disposar d'un sol mot per a descriure-les, a partir d'una construcció híbrida si cal. Com salpebrar!
Salsortir pot ser-ne un. Ja sé que els dos mots preferents de partida haurien de ser desar i sortir, però dessortir no mostra amb claredat el nou concepte perquè el 'de' inicial pot semblar el de- prefix. I salvar és un sinònim vàlid. A banda que em quedava bé comparar el SALpebrar amb el SALsortir!
Nota: en castellà, salsalir també sona bé, però hi ha un problema en la forma de l'imperatiu: per a dir salsurt dirien salsal, amb el risc que si algú es pensa que li estan donant pressa potser surt sense salvar! Si entens ¡sal!¡sal! potser contestis ¡ya salgo!¡ya salgo!
PD: en anglès no tenen (crec!) un equivalent a salpebrar però sí que disposen del mot més genèric que vol dir millorar el gust del menjar: season (sē'zən). Cal dir que aquest mot és més conegut pel seu significat com a nom, estació de l'any. El seu significat en anglès és clar: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salt, spices, herbs, or other flavorings.
La seva etimologia és plenament llatina i equival al català assaonar o al castellà sazonar, tot i que malauradament aquests mots estan sent substituïts per un més fred: condimentar. Etimologia: Middle English, from Old French seison, from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Vegeu el significat de saó/assaonar:
saó: Grau d'humitat d'una terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit, especialment després d'una ploguda // Avinentesa, ocasió, temps en què s'esdevé una cosa // Estat d'una cosa que ha arribat a maduresa, a perfecció, que ja té aptitud per a produir
assaonar: Fer saborós (el menjar), amanir-lo, mitjançant ingredients culinaris // Realitzar totes les operacions d'acabament de pells o cuirs adobats, tals com el greixatge, el tenyiment, aplicacions de llustres i altres // Posar (alguna cosa) al punt que ha de tenir; fer madurar
Si tenim present la relació i semblança entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, serà més fàcil que recordem que season és el mot anglès corresponent.
¡Muy bien, y ahora guarsal!
Una palabra como salpimentar siempre me ha extrañado. ¿Por qué alguien ha hecho esta palabra híbrida y no se han hecho otras? Tal vez sucede que salar y 'pimentar' iban a menudo juntos en la cocina y se hacía muy funcional tener un verbo para indicar una acción compuesta (¡que no compleja!).
Pero por el mismo motivo, hoy podríamos decir guarsalir para indicar la acción compuesta de "guardar y salir" de un programa informático.
La terminología de la cocina se desarrolló mucho en el pasado. De hecho, tenemos libros muy antiguos sobre el arte de cocinar (en catalán el Llibre de Sent Soví de 1324, por ejemplo). Pero si la cocina ocupaba antes un espacio central de la vida hoy en día este lugar lo ocupa el ordenador. Por lo tanto, es normal que la informática no sólo genere palabras nuevas y que algunos de estos pasen a otras funciones semánticas más extensas que las tecnológicas. Y también sería normal que aquellas acciones relacionadas con el uso de los ordenadores que se hacen de manera conjunta o consecutiva como parte de una única acción conceptual puedan disponer de una sola palabra para describirlas, a partir de una construcción híbrida si es necesario. ¡Como salpimentar!
Guarsalir puede ser una. Habia pensado en salsalir, de salvar y salir, que además guardaba un parecido con salpimentar. De hecho, la propuesta en catalán es salsortir. Pero hay un problema en la forma del imperativo que hace que sea mejor guarsal que salsal, por el riesgo de que si alguien se piensa que le están dando prisa quizás sale sin salvar! Si entiendes ¡Sal! ¡Sal! quizá contestes ¡Ya salgo! ¡Ya salgo!
En inglés no tienen (creo!) un equivalente a salpimentar pero sí disponen de la palabra más genérico que significa mejorar el sabor de la comida: season. Hay que decir que esta palabra es más conocida por su significado como estación del año. Su significado en inglés es claro: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salto, Spices, herbs, oro other flavorings.
Su etimología es plenamente latina y equivale al castellano sazonar o al catalá saonar, aunque desgraciadamente estas palabras están siendo sustituidas por una más fría: condimentar. Etimología: Middle English, from Old French seison , from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Véase el significado de sazón / sazonar:
Si tenemos presente la relación y semejanza entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, será más fácil que recordemos que season es la palabra inglés correspondiente.
Pero por el mismo motivo, hoy podríamos decir guarsalir para indicar la acción compuesta de "guardar y salir" de un programa informático.
La terminología de la cocina se desarrolló mucho en el pasado. De hecho, tenemos libros muy antiguos sobre el arte de cocinar (en catalán el Llibre de Sent Soví de 1324, por ejemplo). Pero si la cocina ocupaba antes un espacio central de la vida hoy en día este lugar lo ocupa el ordenador. Por lo tanto, es normal que la informática no sólo genere palabras nuevas y que algunos de estos pasen a otras funciones semánticas más extensas que las tecnológicas. Y también sería normal que aquellas acciones relacionadas con el uso de los ordenadores que se hacen de manera conjunta o consecutiva como parte de una única acción conceptual puedan disponer de una sola palabra para describirlas, a partir de una construcción híbrida si es necesario. ¡Como salpimentar!
Guarsalir puede ser una. Habia pensado en salsalir, de salvar y salir, que además guardaba un parecido con salpimentar. De hecho, la propuesta en catalán es salsortir. Pero hay un problema en la forma del imperativo que hace que sea mejor guarsal que salsal, por el riesgo de que si alguien se piensa que le están dando prisa quizás sale sin salvar! Si entiendes ¡Sal! ¡Sal! quizá contestes ¡Ya salgo! ¡Ya salgo!
En inglés no tienen (creo!) un equivalente a salpimentar pero sí disponen de la palabra más genérico que significa mejorar el sabor de la comida: season. Hay que decir que esta palabra es más conocida por su significado como estación del año. Su significado en inglés es claro: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salto, Spices, herbs, oro other flavorings.
Su etimología es plenamente latina y equivale al castellano sazonar o al catalá saonar, aunque desgraciadamente estas palabras están siendo sustituidas por una más fría: condimentar. Etimología: Middle English, from Old French seison , from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Véase el significado de sazón / sazonar:
Si tenemos presente la relación y semejanza entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, será más fácil que recordemos que season es la palabra inglés correspondiente.
2.8.10
Més que un endoll (amb un toc d'humor)
1.8.10
Sóc el botiguer d'aquesta tenda
Sóc fill de botiguers i de petit vaig passar moltes hores a la botiga i, sobretot a la rerebotiga. Al cap d'anys, quan vaig començar a conèixer barcelonins a la Universitat, vaig adonar-me que hi havia gent que de les botigues en deien tendes. D'entrada vaig pensar que devia ser un barbarisme. Però es veia que no, que era un mot acceptat.
D'acord. Accepto que està acceptat i que tenda és un mot català. Però si us plau, d'una botiga no en digueu una tenda! Que no veieu que és una botiga! (semblo el de l'acudit del pain i el vin...)
I les etimologies no enganyen. Si una botiga volia dir originàriament magatzem, el significat de tenda és transparent, procedent de tendere/estendre, un muntatge provisional, una paradeta.
Així, tenda, de manera coherent també vol dir cadascuna de les cobertes de tela que, en diversos indrets d'una embarcació, són destinades a guardar del sol o de l'aigua les persones i la càrrega, o bé la peça de tela muntada damunt les baranes d'un carro o d'altre vehicle per a servir d'aixopluc. Finalment, tenda també ha guanyat, per extensió semàntica, una correspondència a botiga en el sentit de: establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres.
Catalunya és des de sempre terra de comerciants. I lògicament hi ha molts botiguers. Fins i tot se n'ha fet conya d'aquest fet. Sens dubte hi pot haver botigues més dignes i més d'estar per casa. Però no totes les botigues són tendes: una tenda -segons el diccionari- seria sols aquella que ven comestibles o alguna altra cosa. Però fixeu-vos que, coherentment amb l'origen, sempre té un sentit de paradeta. Amb tendal o sense, però paradeta. I per a vendre sempre objectes quotidians de poc valor afegit.
Tampoc cal anar al sentit superb de la botiga com a boutique... Els francesos han sabut dignificar el mot fins a fer-lo esdevenir excels. I nosaltres, de les nostres botigues ara en diem tendes, miserables tendes (bé, ho fa força gent a Barcelona, però ja se sap que les coses de la capital tendeixen a escampar-se).
No deu ser cap casualitat que tenda es correspongui amb l'única paraula que fa servir el castellà: tienda. I és curiós que en castellà hagin optat per aquest mot, amb tot el que té darrera quant a significat. Potser no és cap casualitat i explica molt del diferent caràcter entre catalans i castellans. Esclar que si és així encara seria més aberrant dir-ne tendes ja que no seria solament un castellanisme encobert sota un mot que també tenim en català, sinó que seria una pèrdua del sentit digne que els catalans hem donat al comerç detallista.
Per cert, recordo que la meva família de baix-a-mar, pescadors, feien un ús de la paraula botiga que em sobtaba, a mi, fill de botiguers. Ho deien per a referir-se a un local on no hi venien res sinó que hi tenien les eines i els ormeig de pesca, i hi treballaven per a refer les xarxes, etc. Veig que certament el diccionari manté aquest sentit per a botiga (Barraca per a guardar eines o ormeigs).
Per acabar, les paraules que es formen per a obtenir el nom de la persona que regenta l'establiment també dóna resultats molt diferents: botiguer en català, i tendero en castellà. La gent que diu tenda en català també han de dir botiguer perquè afortunadament tenda no ha donat tender. Per ara! I les parades del mercat (que són el format que més es mereixeria dir-ne tenda) tenen paradista.
Malgrat que sovint s'han volgut desprestigiar les botigues i els botiguers, per a mi és un ofici digne i que, amb l'impuls dels nous models comercials de petit format, més intel·ligents i posats al dia, torna a recuperar el prestigi que la botiga mai no hauria d'haver perdut.
Benvolguts barcelonins i barcelonines, deixeu les tendes per a referir-vos a les tendes de campanya que feu servir quan aneu a fer de pixapins i quemacus, i recupereu l'ús de la botiga!
PD: Gabriel Bibiloni en parla en un article: Selles de muntar i tendes de campanya
D'acord. Accepto que està acceptat i que tenda és un mot català. Però si us plau, d'una botiga no en digueu una tenda! Que no veieu que és una botiga! (semblo el de l'acudit del pain i el vin...)
- Una botiga és un establiment mercantil per a la venda directa a la menuda.
- Una tenda és un envelat portàtil, fàcilment desmuntable, consistent en un dosser de lona, de tela, de pell, de canyes, etc., que hom estén sobre una carcassa de pals clavats a terra. Tenda de campanya.
I les etimologies no enganyen. Si una botiga volia dir originàriament magatzem, el significat de tenda és transparent, procedent de tendere/estendre, un muntatge provisional, una paradeta.
- Botiga: [1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki].
- Tenda: [s. XIV; del ll. vg. *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre'estendre']
Així, tenda, de manera coherent també vol dir cadascuna de les cobertes de tela que, en diversos indrets d'una embarcació, són destinades a guardar del sol o de l'aigua les persones i la càrrega, o bé la peça de tela muntada damunt les baranes d'un carro o d'altre vehicle per a servir d'aixopluc. Finalment, tenda també ha guanyat, per extensió semàntica, una correspondència a botiga en el sentit de: establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres.
Catalunya és des de sempre terra de comerciants. I lògicament hi ha molts botiguers. Fins i tot se n'ha fet conya d'aquest fet. Sens dubte hi pot haver botigues més dignes i més d'estar per casa. Però no totes les botigues són tendes: una tenda -segons el diccionari- seria sols aquella que ven comestibles o alguna altra cosa. Però fixeu-vos que, coherentment amb l'origen, sempre té un sentit de paradeta. Amb tendal o sense, però paradeta. I per a vendre sempre objectes quotidians de poc valor afegit.
Tampoc cal anar al sentit superb de la botiga com a boutique... Els francesos han sabut dignificar el mot fins a fer-lo esdevenir excels. I nosaltres, de les nostres botigues ara en diem tendes, miserables tendes (bé, ho fa força gent a Barcelona, però ja se sap que les coses de la capital tendeixen a escampar-se).
No deu ser cap casualitat que tenda es correspongui amb l'única paraula que fa servir el castellà: tienda. I és curiós que en castellà hagin optat per aquest mot, amb tot el que té darrera quant a significat. Potser no és cap casualitat i explica molt del diferent caràcter entre catalans i castellans. Esclar que si és així encara seria més aberrant dir-ne tendes ja que no seria solament un castellanisme encobert sota un mot que també tenim en català, sinó que seria una pèrdua del sentit digne que els catalans hem donat al comerç detallista.
Per cert, recordo que la meva família de baix-a-mar, pescadors, feien un ús de la paraula botiga que em sobtaba, a mi, fill de botiguers. Ho deien per a referir-se a un local on no hi venien res sinó que hi tenien les eines i els ormeig de pesca, i hi treballaven per a refer les xarxes, etc. Veig que certament el diccionari manté aquest sentit per a botiga (Barraca per a guardar eines o ormeigs).
Per acabar, les paraules que es formen per a obtenir el nom de la persona que regenta l'establiment també dóna resultats molt diferents: botiguer en català, i tendero en castellà. La gent que diu tenda en català també han de dir botiguer perquè afortunadament tenda no ha donat tender. Per ara! I les parades del mercat (que són el format que més es mereixeria dir-ne tenda) tenen paradista.
Malgrat que sovint s'han volgut desprestigiar les botigues i els botiguers, per a mi és un ofici digne i que, amb l'impuls dels nous models comercials de petit format, més intel·ligents i posats al dia, torna a recuperar el prestigi que la botiga mai no hauria d'haver perdut.
Benvolguts barcelonins i barcelonines, deixeu les tendes per a referir-vos a les tendes de campanya que feu servir quan aneu a fer de pixapins i quemacus, i recupereu l'ús de la botiga!
PD: Gabriel Bibiloni en parla en un article: Selles de muntar i tendes de campanya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)