L'expressió catalana "ai las!" es fa servir per a lamentar alguna cosa. Se'n fa un ús més més aviat escrit i literari que no pas oral.
Las és un adjectiu, amb la corresponent forma femenina lassa, que significa fatigat o cansat i també infeliç o desgraciat. Prové del llatí lassus, amb el mateix significat. Pràcticament sols es fa servir dins l'expressió "ai las" i de fet, las és una forma més antiga (arcaïtzant) de la forma llas.
El que sembla una rara expressió catalana, podríem pensar que és difícil de trobar una manera de traduir-la a l'anglès. Sense anar més lluny, en castellà no té pas una traducció equivalent i se n'ha de dir ¡qué pena!, ¡ay de mí!, ¡qué lástima!
Doncs vés per on que en anglès es diu de manera molt semblant: alas! pronunciat ə-lăs', és a dir com si diguéssim alàs. Alas, en anglès, és una intejecció s'usa to express sorrow, regret, grief, compassion, or apprehension of danger or evil. Prové del francès antic a las, helas.
Feu servir ai las! sense contemplacions. No sigueu provincians! Ai las! ens apropa al francès i a l'anglès. La manca de visió internacional de vegades ens fa relegar les formes més autòctones quan són les que ens uneixen més amb la resta del món, ai las!
4.1.11
Un àlbum en blanc
Entre les paraules que podríem descriure com a llatinòrums com ara referèndum n'hi ha una que la tenim tant assimilada que potser no se'ns ocorreria de posar en aquesta categoria: l'àlbum. La seva terminació ens mostra la seva llatinitat, el seu origen culte.
Àlbum prové de alba, album, blanc, i es refereix a un llibre en blanc, és a dir, amb pàgines sense res escrit ja que estan concebudes per a posar-hi cromos, segells, fotos, o altres elements.
Antoni Llull diu que "A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català".
Vegeu aquest article d'Antoni Llull Martí titulat L’alba, l’albúmina i els àlbums i publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 157)
Alba, en ses diverses accepcions, és un mot que prové de l’adjectiu llatí albus, alba ‘blanc, blanca’. S’aplica a la primera claror del dia, i es diu albada al temps que transcorre entre trenc d’alba i la sortida del sol. També es diu alba a una túnica blanca que usen els sacerdots, i es troba aquest mot, de vegades un poc transformat, en composts diversos, com eixalbar (vulgarment eixaubar) ‘donar una passada d’una mescla de guix i calç a una paret’, i en alguns molts cultes com albí, albúmina i albita. Derivats d’alba són també àlber, nom del poll (arbre) blanc, anomenat també poll-àlber (i si no ho record malament, l’he sentit anomenar, quan jo era al·lot, «poll aubo», i un mot menys conegut és albana que ho diuen a una resina blanca extreta del làtex de la gutaperxa. Els apotecaris antics coneixien l’album graecum, substància rica en fosfat càlcic extreta de la part blanca dels excrements de ca, separada i dissecada, procedent dels ossos digerits per l’animal.
En castellà se’n troben alguns derivats que no he trobat representats en la nostra llengua, com són albero, ‘terreny blanquinós’, i a alguns llocs d’Espanya també donen aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós’, en castellà. En gallec i portuguès s’usen també alguns derivats d’albus, alba, que no es troben en castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d’un molí on només molen blat, és a dir, que només s’hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi albariño, derivat d’albar ‘blanc’, nom d’una casta de raïm.
I acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat adjectiu llatí albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català.
Antoni Llull diu que "A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català".
Vegeu aquest article d'Antoni Llull Martí titulat L’alba, l’albúmina i els àlbums i publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 157)
Alba, en ses diverses accepcions, és un mot que prové de l’adjectiu llatí albus, alba ‘blanc, blanca’. S’aplica a la primera claror del dia, i es diu albada al temps que transcorre entre trenc d’alba i la sortida del sol. També es diu alba a una túnica blanca que usen els sacerdots, i es troba aquest mot, de vegades un poc transformat, en composts diversos, com eixalbar (vulgarment eixaubar) ‘donar una passada d’una mescla de guix i calç a una paret’, i en alguns molts cultes com albí, albúmina i albita. Derivats d’alba són també àlber, nom del poll (arbre) blanc, anomenat també poll-àlber (i si no ho record malament, l’he sentit anomenar, quan jo era al·lot, «poll aubo», i un mot menys conegut és albana que ho diuen a una resina blanca extreta del làtex de la gutaperxa. Els apotecaris antics coneixien l’album graecum, substància rica en fosfat càlcic extreta de la part blanca dels excrements de ca, separada i dissecada, procedent dels ossos digerits per l’animal.
En castellà se’n troben alguns derivats que no he trobat representats en la nostra llengua, com són albero, ‘terreny blanquinós’, i a alguns llocs d’Espanya també donen aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós’, en castellà. En gallec i portuguès s’usen també alguns derivats d’albus, alba, que no es troben en castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d’un molí on només molen blat, és a dir, que només s’hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi albariño, derivat d’albar ‘blanc’, nom d’una casta de raïm.
I acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat adjectiu llatí albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català.
3.1.11
Derivats a la deriva
Com que els recursos es canalitzen cap a altres bandes, els projectes estan empantanats, tenim un torrent de problemes i els marrons ens cauen en cascada. Hem de derivar els usuaris i tots els gestors ens sentim marejats del tot!
Si us fixeu en aquest text veureu que està carregat de paraules que tenen a veure amb l'aigua: mar, riu, pantà, canal, torrent i cascada. Les fem servir amb un nou sentit, ja completament deslligat de l'aigua. Les concebem com a processos. En tot cas ens és fàcil d'adonar-nos de la procedència lèxica de la paraula en gairebé tots els casos. Pot ser que algú no s'hagi adonat que marejar-se ve de mar. Però el que la majoria de gent desconeix és que riu també ens ha deixat un derivat. Ja imagineu quin, oi?
Sempre m'ha semblat curiós que en molts programes d'atenció a persones es faci servir el concepte de "derivar" un cas. El significat és clar: desviar una actuació o una intervenció d'una secció o d'un establiment determinats a un altre, particularment per a assolir una assistència compartida de l'usuari.
Però més que curiós és premonitori perquè molt casos derivats queden a la deriva... és a dir, que l'administració en perd el fil i que l'usuari perd la paciència i l'esperança.
Derivar prové (és a dir, deriva!) del llatí derivare (desviar un curs d'aigua), derivat de rivus (rierol, riera).
Derivar és un d'aquests mots que els diem sense tenir la consciència de quin és el significat etimològic. No notem que hi hagi l'arrel de riu allà enmig. Hi ajuda el fet que la 'r' és suau a diferència de la 'r' de riu. Però resulta que si féssim la 'r' forta encara resultaria més difícil de percebre ja que aleshores diríem derribar!
I derivar ja no vol dir el que volia dir etimològicament. Ara de derivar un riu en diem modificar el traçat de la llera...
Si us fixeu en aquest text veureu que està carregat de paraules que tenen a veure amb l'aigua: mar, riu, pantà, canal, torrent i cascada. Les fem servir amb un nou sentit, ja completament deslligat de l'aigua. Les concebem com a processos. En tot cas ens és fàcil d'adonar-nos de la procedència lèxica de la paraula en gairebé tots els casos. Pot ser que algú no s'hagi adonat que marejar-se ve de mar. Però el que la majoria de gent desconeix és que riu també ens ha deixat un derivat. Ja imagineu quin, oi?
Sempre m'ha semblat curiós que en molts programes d'atenció a persones es faci servir el concepte de "derivar" un cas. El significat és clar: desviar una actuació o una intervenció d'una secció o d'un establiment determinats a un altre, particularment per a assolir una assistència compartida de l'usuari.
Però més que curiós és premonitori perquè molt casos derivats queden a la deriva... és a dir, que l'administració en perd el fil i que l'usuari perd la paciència i l'esperança.
Derivar prové (és a dir, deriva!) del llatí derivare (desviar un curs d'aigua), derivat de rivus (rierol, riera).
Derivar és un d'aquests mots que els diem sense tenir la consciència de quin és el significat etimològic. No notem que hi hagi l'arrel de riu allà enmig. Hi ajuda el fet que la 'r' és suau a diferència de la 'r' de riu. Però resulta que si féssim la 'r' forta encara resultaria més difícil de percebre ja que aleshores diríem derribar!
I derivar ja no vol dir el que volia dir etimològicament. Ara de derivar un riu en diem modificar el traçat de la llera...
2.1.11
Quan el futur es fa present
ALBERT PLA NUALART
El català d'avui tendeix al minimalisme. Les noves tecnologies ens condemnen a ser emissors de contactes fugissers, a dir-ho tot en quatre paraules. Tot es fa present perquè sempre hi som. Les paraules s'escurcen: de l' avui passem a l' ara però a l' ara ja l'empeny el ja . "Això ha d'estar fet ja", "Volem la independència ja". No "ara mateix", que era el que dèiem (malgastant un temps preciós): "ja". No cal dir que aquest ja emfàtic i conclusiu és un calc sintàctic del castellà. Però som capaços de prescindir-ne? I sovint la pressa ens entra pel castellà, i al castellà li encomana l'anglès.
"See you" vol dir "Ja ens veurem", però com que sentim "Nos vemos" , ens hem passat a "Ens veiem".
Vagis on vagis el present t'assetja, i l'amic més íntim et diu adéu amb un sec "Ens mantenim en contacte". Com s'enyora aquell futur que et regalava l'espai necessari per estar sol i somiar! Ara rebo e-mails que acaben amb un inquietant "Ja em dius". Més que anglès sona sud-americà. Tot s'aprofita quan l'objectiu és dir-ho curt i no deixar respirar. Es veu que amb "Ja em diràs alguna cosa" hi havia el perill que t'hi arrepengessis. Ja sé que aquest diari surt a buscar el futur, però a mi, ja em perdonareu, m'agrada gaudir d'aquest moment. El futur, si el deixem tranquil, també vindrà. Apunteu-me al carpe diem , perquè un futur tan present pot acabar sent un infern que no ens deixa viure.
Publicat en el diari ARA dimecres 15 de desembre del 2010
http://www.ara.cat/ara_mes/debat/IavuiI-IaraI-Volem-Apunteu-me-Icarpe_0_390560988.html
El català d'avui tendeix al minimalisme. Les noves tecnologies ens condemnen a ser emissors de contactes fugissers, a dir-ho tot en quatre paraules. Tot es fa present perquè sempre hi som. Les paraules s'escurcen: de l' avui passem a l' ara però a l' ara ja l'empeny el ja . "Això ha d'estar fet ja", "Volem la independència ja". No "ara mateix", que era el que dèiem (malgastant un temps preciós): "ja". No cal dir que aquest ja emfàtic i conclusiu és un calc sintàctic del castellà. Però som capaços de prescindir-ne? I sovint la pressa ens entra pel castellà, i al castellà li encomana l'anglès.
"See you" vol dir "Ja ens veurem", però com que sentim "Nos vemos" , ens hem passat a "Ens veiem".
Vagis on vagis el present t'assetja, i l'amic més íntim et diu adéu amb un sec "Ens mantenim en contacte". Com s'enyora aquell futur que et regalava l'espai necessari per estar sol i somiar! Ara rebo e-mails que acaben amb un inquietant "Ja em dius". Més que anglès sona sud-americà. Tot s'aprofita quan l'objectiu és dir-ho curt i no deixar respirar. Es veu que amb "Ja em diràs alguna cosa" hi havia el perill que t'hi arrepengessis. Ja sé que aquest diari surt a buscar el futur, però a mi, ja em perdonareu, m'agrada gaudir d'aquest moment. El futur, si el deixem tranquil, també vindrà. Apunteu-me al carpe diem , perquè un futur tan present pot acabar sent un infern que no ens deixa viure.
Publicat en el diari ARA dimecres 15 de desembre del 2010
http://www.ara.cat/ara_mes/debat/IavuiI-IaraI-Volem-Apunteu-me-Icarpe_0_390560988.html
1.1.11
Els homes portem armilla i les dones mantó
L'armilla és una peça de vestir, ordinàriament sense mànigues, que cobreix el pit i l'esquena i que hom porta dessota l'americana, el jaqué, la levita, etc.
Un anglès podria pensar que és ben curiós que la peça d'abric sense mànigues es digui precisament armilla quan la seva característica és precisament la de no tenir braços, o sigui arm en anglès.
Lògicament arm i armilla no tenen cap relació. Armilla prové del castellà almilla mentre que arm prové de l'anglès antic i -sorprenentment- no té cap relació amb arma, com potser podríem intuir.
És curiós que en català adoptem una paraula castellana i transformem la 'l' en 'r' (de almilla a armilla) i en castellà adopten paraules catalanes com paper i transformen la 'r' en 'l' (de paper a papel). La 'l' i la 'r' són dues consonants líquides que de vegades tenen tendència a confondre's, i sinó que els ho preguntin als xinesos!
Per cert, en castellà avui no en diuen almilla sinó chaleco, diminutiu de chal. I chal, com xal en català, és una paraula procedent del francès châle, i aquest, del persa šãl (mantell de llana i pell de cabra). Un xal avui vol dir Peça de llana, de seda, etc., de forma quadrangular que, posada a les espatlles, serveix d'abric o d'adorn a les dones.
A Vilanova i la Geltrú, coneguda per l'Havana Xica, per carnaval les dones es posen un xal al damunt. Es tracta del mantó de Manila. I els homes, segons la colla, vestim americana, armilla o mocador. El mantó deriva del mot més antic manto, lògicament emparentat amb manta. El mantó és un Mocador gran d'abric que porten les dones damunt les espatlles i l'esquena.
Un anglès podria pensar que és ben curiós que la peça d'abric sense mànigues es digui precisament armilla quan la seva característica és precisament la de no tenir braços, o sigui arm en anglès.
Lògicament arm i armilla no tenen cap relació. Armilla prové del castellà almilla mentre que arm prové de l'anglès antic i -sorprenentment- no té cap relació amb arma, com potser podríem intuir.
És curiós que en català adoptem una paraula castellana i transformem la 'l' en 'r' (de almilla a armilla) i en castellà adopten paraules catalanes com paper i transformen la 'r' en 'l' (de paper a papel). La 'l' i la 'r' són dues consonants líquides que de vegades tenen tendència a confondre's, i sinó que els ho preguntin als xinesos!
Per cert, en castellà avui no en diuen almilla sinó chaleco, diminutiu de chal. I chal, com xal en català, és una paraula procedent del francès châle, i aquest, del persa šãl (mantell de llana i pell de cabra). Un xal avui vol dir Peça de llana, de seda, etc., de forma quadrangular que, posada a les espatlles, serveix d'abric o d'adorn a les dones.
A Vilanova i la Geltrú, coneguda per l'Havana Xica, per carnaval les dones es posen un xal al damunt. Es tracta del mantó de Manila. I els homes, segons la colla, vestim americana, armilla o mocador. El mantó deriva del mot més antic manto, lògicament emparentat amb manta. El mantó és un Mocador gran d'abric que porten les dones damunt les espatlles i l'esquena.
31.12.10
Consideracions siderals
Entre l'abundant lèxic que l'anglès i les llengües romàniques compartim, tenim el verb considerar / consider.
Observem amb facilitat que du la partícula con al davant, de manera que ens queda un mot original basat en sider, el qual el podem relacionar amb sideral, siderúrgic i tot d'altres cultismes com siderotècnia, sideròlit, siderita i el terme mèdic siderèmia, ‘presència de ferro a la sang’, que si hi és en excés es diu siderosi.
Ens preguntem si existeix una relació real o bé es tracta d'una casualitat, ja que d'entrada no sembla pas que els significats de considerar i de siderúrgic tinguin gaire cosa en comú.
I en anglès també existeix el mot sider- com a prefix, amb el mateix significat que entre nosaltres: ferro (procedent del prefix grec sidēro-, de la paraula sidēros, ferro). Aleshores, si el mot base és el que significa ferro, quines estranyes evolucions semàntiques ha experimentat el verb considerar?
Tornem al grec. De la mateixa arrel que sideros, en grec tenien el mot sidus, que volia dir estel o constel·lació. De fet, sideral és un cultisme creat a mitjan segle XIX fent-lo derivar de sidus.
D'aquest sentit fèrric, prové el mot considerar, passant pel llatí. I a diferència de sideral, el considerar l'hem usat sempre (per exemple, el feia servir Ramon Llull en el segle XIII). Expliquem com va anar el canvi:
Considerar, al començament, volia dir ‘examinar els estels’. Com ens diu Antoni Llull Martí al llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 160), devia referir-se a la labor dels astròlegs, que després de contemplar l’aspecte del cel, havien de pensar atentament, tenint en compte les posicions del sol i de la lluna i dels planetes amb relació a la de les constel·lacions, en allò que tot això podia indicar, i després es generalitzà l’ús d’aqueix verb amb el sentit d’examinar curosament tots els aspectes d’un afer o d’un problema abans de prendre una decisió. Un derivat del mateix verb llatí que altre temps fou popular i convisqué amb considerar és consirar, que acabà arraconat pel primer, si bé encara s’usa, però no gaire, el seu derivat consirós (pensatiu, pensativo, thoughtful) amb el sentit d’‘absorbit per un pensament o preocupació’.
Observem amb facilitat que du la partícula con al davant, de manera que ens queda un mot original basat en sider, el qual el podem relacionar amb sideral, siderúrgic i tot d'altres cultismes com siderotècnia, sideròlit, siderita i el terme mèdic siderèmia, ‘presència de ferro a la sang’, que si hi és en excés es diu siderosi.
Ens preguntem si existeix una relació real o bé es tracta d'una casualitat, ja que d'entrada no sembla pas que els significats de considerar i de siderúrgic tinguin gaire cosa en comú.
I en anglès també existeix el mot sider- com a prefix, amb el mateix significat que entre nosaltres: ferro (procedent del prefix grec sidēro-, de la paraula sidēros, ferro). Aleshores, si el mot base és el que significa ferro, quines estranyes evolucions semàntiques ha experimentat el verb considerar?
Tornem al grec. De la mateixa arrel que sideros, en grec tenien el mot sidus, que volia dir estel o constel·lació. De fet, sideral és un cultisme creat a mitjan segle XIX fent-lo derivar de sidus.
D'aquest sentit fèrric, prové el mot considerar, passant pel llatí. I a diferència de sideral, el considerar l'hem usat sempre (per exemple, el feia servir Ramon Llull en el segle XIII). Expliquem com va anar el canvi:
Considerar, al començament, volia dir ‘examinar els estels’. Com ens diu Antoni Llull Martí al llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 160), devia referir-se a la labor dels astròlegs, que després de contemplar l’aspecte del cel, havien de pensar atentament, tenint en compte les posicions del sol i de la lluna i dels planetes amb relació a la de les constel·lacions, en allò que tot això podia indicar, i després es generalitzà l’ús d’aqueix verb amb el sentit d’examinar curosament tots els aspectes d’un afer o d’un problema abans de prendre una decisió. Un derivat del mateix verb llatí que altre temps fou popular i convisqué amb considerar és consirar, que acabà arraconat pel primer, si bé encara s’usa, però no gaire, el seu derivat consirós (pensatiu, pensativo, thoughtful) amb el sentit d’‘absorbit per un pensament o preocupació’.
Consideraciones siderales
Entre el abundante léxico que el inglés y las lenguas románicas compartimos, tenemos el verbo considerar / consider.
Observamos con facilidad que lleva la partícula con delante, de manera que nos queda una palabra original basada en sider, que podemos relacionar con sideral, siderúrgico y otros cultismos como siderotecnia, siderolito, siderita y el término médico sideremia, 'presencia de hierro en la sangre', que si es en exceso se llama siderosis.
Observamos con facilidad que lleva la partícula con delante, de manera que nos queda una palabra original basada en sider, que podemos relacionar con sideral, siderúrgico y otros cultismos como siderotecnia, siderolito, siderita y el término médico sideremia, 'presencia de hierro en la sangre', que si es en exceso se llama siderosis.
Nos preguntamos si existe una relación real o se trata de una casualidad, ya que de entrada no parece que los significados de considerar y de siderúrgico tengan mucho en común.
Y en inglés también existe la palabra sider- como prefijo, con el mismo significado que entre nosotros: hierro (procedente del prefijo griego sidero-, de la palabra sidēros , hierro). Entonces, si la palabra base significa hierro, ¿qué extrañas evoluciones semánticas ha experimentado el verbo considerar?
Volvamos al griego. De la misma raíz que sideros, en griego tenían la palabra sidus, que quería decir estrella o constelación. De hecho, sideral es un cultismo creado a mediados del siglo XIX haciéndolo derivar de sidus.
De este sentido férrico, proviene la palabra considerar, pasando por el latín. Y a diferencia de sideral, el considerar la hemos usado siempre (por ejemplo, lo usaba Ramon Llull en el siglo XIII). Expliquemos cómo fue el cambio:
9.12.10
Després del Barça - Madrid...
- De qué material están hechos los jugadores del Barça?
- De zinc
- Y los del Real Madrid?
- De acero
I de pas, dos més sobre el mateix partit:
- Por qué el PP quiere impugnar el partido del lunes?
- Porque se suponía que el toreo estaba prohibido en Cataluña
- Por qué los jugadores del Real Madrid no pasaron por el vestuario después del partido?
- Porque ya les dieron antes un buen baño.
- De zinc
- Y los del Real Madrid?
- De acero
I de pas, dos més sobre el mateix partit:
- Por qué el PP quiere impugnar el partido del lunes?
- Porque se suponía que el toreo estaba prohibido en Cataluña
- Por qué los jugadores del Real Madrid no pasaron por el vestuario después del partido?
- Porque ya les dieron antes un buen baño.
5.12.10
L'anglès com a codi vàlid per a tothom (i amb esforç de tothom!)
duly vol dir degudament, correctament, a l'hora esperada. Prové de due i el seu significat és, doncs, transparent.
Però quan neguem aquest mot amb la partícula un- esperaríem que el resultat fos indegudament. Però resulta que no és així. La traducció correcta és excessivament. Si bé la incorrecció pot ser per defecte també podria ser per mancança, o sigui que no entenem que unduly sols signifiqui excessivament i no el que correspondria lèxicament: indegudament.
S'entén que al llarg de l'evolució de la llengua (de les llengües) es produeixen moltes irregularitats com aquesta. Si hom vol aprendre una llengua, són les petites dificultats que hem d'esquivar, que hem d'anar memoritzant en un esforç que, malgrat anar contra tota lògica, forma part de l'esforç per ficar-se dins d'una llengua, d'un codi, d'una cultura.
El problema és quan aquella llengua l'has d'aprendre no fruit d'una tria voluntària sinó perquè aquell codi lingüístic ha assolit la categoria de llengua global. Aleshores les irregularitats són una dificultat greu i econòmica en la mesura que dificulta l'accés ràpid a un coneixement necessari.
I el que és més injust és que algunes persones, pel fet de tenir aquella llengua com a nativa, tenen un gran avantatge. I em pregunto què podria passar si hom diu "unduly" volent dir indegudament i la gent entén excessivament i això provoca alguna reacció errònia en els destinataris. Penseu que se'n podrien desprendre fins i tot conseqüències jurídiques!
Jo puc trobar molt bé que la història els hagi donat aquest matís a aquesta paraula, però si la seva llengua ha esdevingut un codi mundial no podem estar per collonades. Unduly vol dir indegudament i no som els altres els que hem de fer l'esforç de recordar aquests capricis, sinó els angloparlants els que han de fer l'esforç de fer servir un estàndard internacional adequat. Més esforç fem els que aprenem anglès! Els sentits torts que els facin servir a casa, en usos familiars, o en trobades comunitàries on puguin parlar dialectalment, però no en àmbits de negoci o de caràcter internacional.
Que aquesta postura pot comportar una pèrdua d'alguns elements propis de la llengua anglesa. Segurament. Però és el preu que cadascú ha de pagar. A veure si al damunt que el món augmenta el valor de la seva llengua encara voldran que la parlem amb particularitats pròpies d'usos dialectals.
Però quan neguem aquest mot amb la partícula un- esperaríem que el resultat fos indegudament. Però resulta que no és així. La traducció correcta és excessivament. Si bé la incorrecció pot ser per defecte també podria ser per mancança, o sigui que no entenem que unduly sols signifiqui excessivament i no el que correspondria lèxicament: indegudament.
S'entén que al llarg de l'evolució de la llengua (de les llengües) es produeixen moltes irregularitats com aquesta. Si hom vol aprendre una llengua, són les petites dificultats que hem d'esquivar, que hem d'anar memoritzant en un esforç que, malgrat anar contra tota lògica, forma part de l'esforç per ficar-se dins d'una llengua, d'un codi, d'una cultura.
El problema és quan aquella llengua l'has d'aprendre no fruit d'una tria voluntària sinó perquè aquell codi lingüístic ha assolit la categoria de llengua global. Aleshores les irregularitats són una dificultat greu i econòmica en la mesura que dificulta l'accés ràpid a un coneixement necessari.
I el que és més injust és que algunes persones, pel fet de tenir aquella llengua com a nativa, tenen un gran avantatge. I em pregunto què podria passar si hom diu "unduly" volent dir indegudament i la gent entén excessivament i això provoca alguna reacció errònia en els destinataris. Penseu que se'n podrien desprendre fins i tot conseqüències jurídiques!
Jo puc trobar molt bé que la història els hagi donat aquest matís a aquesta paraula, però si la seva llengua ha esdevingut un codi mundial no podem estar per collonades. Unduly vol dir indegudament i no som els altres els que hem de fer l'esforç de recordar aquests capricis, sinó els angloparlants els que han de fer l'esforç de fer servir un estàndard internacional adequat. Més esforç fem els que aprenem anglès! Els sentits torts que els facin servir a casa, en usos familiars, o en trobades comunitàries on puguin parlar dialectalment, però no en àmbits de negoci o de caràcter internacional.
Que aquesta postura pot comportar una pèrdua d'alguns elements propis de la llengua anglesa. Segurament. Però és el preu que cadascú ha de pagar. A veure si al damunt que el món augmenta el valor de la seva llengua encara voldran que la parlem amb particularitats pròpies d'usos dialectals.
2.12.10
Jumbo
Reproduïm aquest article a la "contra xifrada" de l'Econòmic on s'explica l'origen de la marca (les marques) Jumbo:
Orgull africà
Jumbo era un gegantí elefant africà capturat a Etiòpia que va ser exhibit a Europa i els Estats Units al final del segle XIX. Amb posterioritat, el nom Jumbo va passar a designar tot allò que, per les seves dimensions, es considera excepcional –aquest va ser el sobrenom del Boeing 474, gegant del cel als anys setanta.
No pas a l'Àfrica. Als països occidentals del continent, el mot Jumbo és sobretot un referent gastronòmic de primer ordre, al mateix nivell que la mandioca o l'oli de cacauet, i, com a tal, forma part de l'imaginari col·lectiu dels africans i del seu patrimoni identitari més arrelat. Fins al punt que els plats més típics de la regió, com ara el pollastre yassa –carn adobada i feta a la graella– i, en general, tot el receptari tradicional, incorporen Jumbo o Maggi, el seu principal competidor.
TOC LOCAL.
A l'Àfrica, Jumbo és la marca comercial d'unes pastilles de caldo que tothom fa servir per assaonar els menjars, per donar-hi un suposat “toc africà”. Per nosaltres és la història d'un èxit empresarial d'una de les grans ensenyes catalanes: Gallina Blanca.
Aquesta història comença a finals dels seixanta, la gran dècada de les independències dels pobles africans. En aquell moment l'empresa que Lluís Carulla i Canals havia creat el 1937 posa els ulls al continent africà. Feia alguns anys que la firma catalana havia aconseguit un gran èxit a Espanya amb les seves pastilles Avecrem, uns cubs de 10 grams de brou deshidratat i comprimit en forma rectangular.
Un producte innovador i unes campanyes publicitàries ben pensades van catapultar Avecrem al lideratge del mercat domèstic. El pas següent va ser diversificar l'oferta amb nous productes alimentaris i obrir-se als mercats exteriors. Amb aquest últim objectiu, Lluís Carulla va fitxar Diego Aliaga, ben coneixedor del mercat africà, com a director d'exportació. Així va començar l'aventura exterior.
No va ser un desembarcament massiu: es va fer país per país per tot l'Àfrica occidental, una regió controlada històricament per Nestlé a través de la seva marca Maggi. Per similitud amb aquest nom es va escollir el nom comercial Mammy, que cap a l'any 1975, després de la queixa de Nestlé, va ser substituït per l'actual Jumbo. També el producte es va anar adaptant als gustos africans: el gust de les pastilles era més intens que el nostre i el caldo resultant, d'un marró més intens. A més, com que el costum de les dones africanes era incorporar dos cubs de 4 grams, Jumbo es va comercialitzar en pastilles de 10 grams i a un preu competitiu. Amb aquest producte més pensat per als costums locals i unes campanyes publicitàries produïdes al gust africà, Jumbo va anar guanyant quota a Maggi, que, com que el mercat estava en expansió, no va presentar una actitud bel·ligerant.
Al final dels vuitanta Gallina Blanca venia cada any uns 650 milions de pastilles de caldo Jumbo a l'Àfrica, el 95% de les seves exportacions. Actualment és present a 26 països del continent, on ha aconseguit liderar el mercat i ha incorporat al nom de la marca l'eslògan proudly african.
En els darrers anys, el consumidor africà s'ha tornat més exigent. Això ha obligat Gallina Blanca Star –propietat al 50% d'Agrolimen i la italiana Findim– a avançar en dos sentits. D'una banda, s'ha augmentat la gamma de productes, incorporant nous sabors, i de l'altra s'ha treballat per associar la marca amb la salut. El cas és que es van començar a qüestionar les bondats d'un producte que donava tant gust als plats: es va veure com un producte màgic.
Així és com, en col·laboració amb les autoritats locals, les pastilles Jumbo comencen a incorporar vitamines. “Jumbo enriquit amb vitamina A es va llançar a la Costa d'Ivori el setembre del 2009 i avui tot el caldo que es ven a l'Àfrica occidental té aquesta propietat amb un gran èxit”, explica Jaume Aler, director general d'Àfrica del grup.
Quaranta anys després de l'entrada al continent, Jumbo s'ha convertit en una marca que reivindica la seva africanitat i que els africans consideren autòctona. La fidelitat és tal que la marca catalana es distribueix als Estats Units i Europa per satisfer les necessitats de les comunitats d'immigrants.
Aler pensa que l'experiència de Gallina Blanca pot ajudar les empreses catalanes que s'aventuren a l'Àfrica: “Vam ser els primers a reconèixer l'Àfrica com una gran oportunitat, però el nostre èxit es fonamenta en el fet que vam desenvolupar productes i polítiques comercials adaptades en col·laboració amb socis locals”, afirma.
Publicat a
- L'Econòmic Catalunya 04-12-2010 Pàgina 32
http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/340802-orgull-africa.html
1.12.10
Enjoy Gaudí & Delete Dalí
Avui parlarem de dos dels artistes catalans més coneguts internacionalment
No cal que expliquem qui era Gaudí, però potser sí que convé dir que Enjoy Gaudí seria una reiteració del tipus la Vall d'Aran. Expliquem-nos: als pirineus catalans i part del que avui és Catalunya molts anys enrere s'hi havia parlat el basc, i la prova són alguns topònims que ens en queden. Un és precisament 'aran' paraula que significa 'vall'. La Vall d'Aran no vol dir altra cosa que la vall de la vall... coses que passen quan una paraula es converteix en un fòssil que ja no sabem què volia dir.
I amb 'Enjoy Gaudí' passaria un fenomen divertit de reiteració similar. Gaudir, en la forma de temps infinitiu, vol dir exactament el mateix que 'enjoy'. Però és més, per diferents que sonin Gaudí i Enjoy, tenen el mateix origen etimològic.
Del verb llatí 'gaudere' i del substantiu 'gaudium' en català hem obtingut dues paraules diferents, una per la via de l'evolució normal i l'altre com a cultisme posterior. De 'gaudium' obtenim 'goig' (nota per als no catalans: pronunciat gotx). És normal que 'au' passi a 'o' com 'aurum' passa a 'or'. I és normal que el grup '-dium' passi a 'dju' (per la força de la iod o 'i' semiconsonàntica) i després es perdi la vocal final.
Per la via culta, el català recupera directament del llatí el 'gaudir' (pronunciat 'gaudí' en bona part del territori), i per tant el substantiu 'gaudi'.
Així, en català sentim 'gaudi' i sentim 'goig. Però resulta que hi ha qui també sent 'joia', i totes tres paraules són molt vives i expressives! I d'on ens ve la joia (en el sentit lingüístic)? La 'joia' també ens ve del llatí gaudia (plural de gaudium), però passant per l'occità 'joia'.
Algú s'imagina d'on prové l'anglès 'enjoy'? Lògicament del llatí gaudēre, passant per: Middle English enjoien, from Old French enjoir : en-, intensive pref.; see en-1 + joir, to rejoice.
Per cert, en català també tenim el mot 'gai', que vol dir alegre, festiu. No cal dir que també hi està plenament relacionat. Prové de l'occità antic gai/jai, potser simplificació de gauy/jauy, del llatí gaudium 'goig'.
Avui també fem servir el mot gai amb un sentit diferent però semànticament proper: homosexual. El 'gai' va passar de l'occità al francès i d'aquest a l'anglès, que li donà aquest altre sentit en la variant nord-americana.
Després de parlar de l'Enjoy Gaudí, ja podeu imaginar el Delete Dalí...
Un retall en primer lloc:
Dalí prové segurament del verb delir-se (ser afectat per un desig vehement). Delir prové del llatí 'delere' (esborrar, anihilar, sentit que també té delir en català antic). Deliment i indeleble, 'que no es pot esborrar', també tenen la mateixa arrel, però no delit (derivat de delicere, 'atreure') ni deler (de delirium, 'deliri').
No cal que expliquem qui era Gaudí, però potser sí que convé dir que Enjoy Gaudí seria una reiteració del tipus la Vall d'Aran. Expliquem-nos: als pirineus catalans i part del que avui és Catalunya molts anys enrere s'hi havia parlat el basc, i la prova són alguns topònims que ens en queden. Un és precisament 'aran' paraula que significa 'vall'. La Vall d'Aran no vol dir altra cosa que la vall de la vall... coses que passen quan una paraula es converteix en un fòssil que ja no sabem què volia dir.
I amb 'Enjoy Gaudí' passaria un fenomen divertit de reiteració similar. Gaudir, en la forma de temps infinitiu, vol dir exactament el mateix que 'enjoy'. Però és més, per diferents que sonin Gaudí i Enjoy, tenen el mateix origen etimològic.
Del verb llatí 'gaudere' i del substantiu 'gaudium' en català hem obtingut dues paraules diferents, una per la via de l'evolució normal i l'altre com a cultisme posterior. De 'gaudium' obtenim 'goig' (nota per als no catalans: pronunciat gotx). És normal que 'au' passi a 'o' com 'aurum' passa a 'or'. I és normal que el grup '-dium' passi a 'dju' (per la força de la iod o 'i' semiconsonàntica) i després es perdi la vocal final.
Per la via culta, el català recupera directament del llatí el 'gaudir' (pronunciat 'gaudí' en bona part del territori), i per tant el substantiu 'gaudi'.
Així, en català sentim 'gaudi' i sentim 'goig. Però resulta que hi ha qui també sent 'joia', i totes tres paraules són molt vives i expressives! I d'on ens ve la joia (en el sentit lingüístic)? La 'joia' també ens ve del llatí gaudia (plural de gaudium), però passant per l'occità 'joia'.
Algú s'imagina d'on prové l'anglès 'enjoy'? Lògicament del llatí gaudēre, passant per: Middle English enjoien, from Old French enjoir : en-, intensive pref.; see en-1 + joir, to rejoice.
Per cert, en català també tenim el mot 'gai', que vol dir alegre, festiu. No cal dir que també hi està plenament relacionat. Prové de l'occità antic gai/jai, potser simplificació de gauy/jauy, del llatí gaudium 'goig'.
Avui també fem servir el mot gai amb un sentit diferent però semànticament proper: homosexual. El 'gai' va passar de l'occità al francès i d'aquest a l'anglès, que li donà aquest altre sentit en la variant nord-americana.
[vegeu també http://etimologias.dechile.net/?gay]
Després de parlar de l'Enjoy Gaudí, ja podeu imaginar el Delete Dalí...
Un retall en primer lloc:
I ara fem el mateix paral·lelisme. Què té a veure delete (esborrar en anglès) i Dalí? Doncs que etimològicament volen dir el mateix.Escriu Jaume Aymar en unes paraules que cita no sé si del mateix Dalí: «Vaig afirmar categòricament que el darrer gran geni de l’arquitectura seria Gaudí, nom que en català significa gaudir, de la mateixa manera que Dalí prové tal vegada de delir-se. I li vaig explicar que el gaudir i el delir-se són propis del catolicisme i del gòtic mediterrani, reinventats i duts al paroxisme per Gaudí». No és estrany, doncs, que es presenti el llibre "Delir Dalí"
Dalí prové segurament del verb delir-se (ser afectat per un desig vehement). Delir prové del llatí 'delere' (esborrar, anihilar, sentit que també té delir en català antic). Deliment i indeleble, 'que no es pot esborrar', també tenen la mateixa arrel, però no delit (derivat de delicere, 'atreure') ni deler (de delirium, 'deliri').
Subscriure's a:
Missatges (Atom)