Que tenim cap mot comú amb 'hard'?

Bé, ja en vam parlar fa temps, en referència a estendard. En concret a l'article titulat "'break' o 'watch' semblen paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua" hi dèiem:

...quan en català dic 'estendard' no puc evitar que em vingui al cap l'origen diàfan d'aquesta expressió: stand hard, és a dir, sostenir ben fort la bandera en les batalles...

I també fa uns dies en parlàvem a Les coses dures duren.

Però encara tenim més hard entre nosaltres, a banda dels hardware, hard rock, etc. Es tracta de l'adjectiu ardit/ardida, que significa valent, coratjós, agosarat, atrevit. Doncs, ardit, encara que hagi perdut la lletra 'h', tal com s'escriu i tal com vol dir, és clar que està emparentat amb 'hard': prové del germànic fràncic *hardjan (endurir).

A més, com a nom, ardit també vol dir artifici emprat per a aconseguir alguna cosa, especialment per a enganyar l'enemic, estratagema.


Carles Ardit era un pseudònim o una premonició?


Sembla que era el seu real, però vés quina casualitat! Carles Ardit fou el pioner de l’espionatge industrial català (1814-1817), com podeu llegir en aquest article d'Armand Sanmamed. L'article acaba així:


"Quan va tornar a Barcelona, Ardit va recollir els resultats de la seva extraordinària aventura al Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas, que va editar la Junta de Comerç, en dos volums, l’any 1819, i que han estat qualificats com la veritable compilació de la tecnologia internacional de l’art de l’estampació de l’època no superada fins a la publicació del Traité théorique et pratique de l’impression des tissus de Persoz, l’any 1846, a Paris.

Ardit no va ser l’únic espia que la Junta de Comerç de Barcelona va enviar a Europa. La feina, d'aquests autèntics pioners, injustament oblidada avui, va contribuir a consolidar la revolució industrial catalana".

PD: per cert, l'ardit també fou una moneda catalana

¿Tenemos alguna palabra común con 'hard'?

Bueno, ya hablamos de 'hard' hace tiempo, en referencia a estandarte. En concreto en el artículo titulado "'break' o 'watch' parecen palabras típicamente inglesas sin ninguna conexión con nuestra lengua" decíamos:

... Cuando en catalán digo 'estandart' no puedo evitar que me venga a la cabeza el origen diáfano de esta expresión: stand hard, es decir, sostener con fuerza la bandera en las batallas ...

Y también hace unos días hablábamos en Las cosas duras duran.

Pero aún tenemos más 'hard' entre nosotros, aparte de los hardware, hard rock, etc. Se trata del adjetivo ardido / ardida, que significa valiente, valiente, atrevido, atrevido. Pues, ardido, aunque haya perdido la letra 'h', tal como se escribe y como quiere decir, está claro que está emparentado con 'hard': proviene del germánico fráncico * hardjan (endurecer).

Además, como nombre, ardido también significa artificio empleado para conseguir algo, especialmente para engañar al enemigo, estratagema.

Carlos Ardit era un seudónimo o una premonición?

Parece que era su nombre real, pero qué casualidad! Carles Ardit fue el pionero del espionaje industrial catalán (1814-1817), como podéis leer en este artículo de Armand Sanmamed. El artículo termina así:

"Cuando regresó a Barcelona, ​​Ardit recogió los resultados de su extraordinaria aventura en el Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas , que editó la Junta de Comercio, en dos volúmenes, en 1819, y que han sido calificados como la verdadera compilación de la tecnología internacional del arte de la estampación de la época no superada hasta la publicación del Traité théorique te pratique del impresiones desde tisú de Persoz, en 1846, en Paris.

Ardit no fue el único espía que la Junta de Comercio de Barcelona envió a Europa. El trabajo, de estos auténticos pioneros, injustamente olvidada hoy, contribuyó a consolidar la revolución industrial catalana ".


PD: per cert, l'ardit també fou una moneda catalana

Les llengües evolucionen cap al "menor cost"

Com a comentari a l'entrada A nose with two nostrils, el Lluís em diu:

Entre el singular (un sol) i el plural (més de un..) en algunes cultures hi la parella i la tripleta .
Sería interessant saber per qué es varen perdre aquestes acepcions , donç sembla eficaç el seu ús .
No conec en quina época es va desestimar dins del llatí , pero en altres idiomes actuals (sobretot en indígenes de paísos perduts..), encara subsisteix.

Se m'ocorre respondre el següent:

No puc aportar informació qualificada sobre aquesta qüestió tan interessant que poses "damunt la pantalla".

Les llengües modernes han tendit a simplificar... És curiós que 2.000 anys enrere les llengües fossin més complexes... (pensem en la declinació del llatí, etc., i com ho hem simplificat gràcies al sistema de preposicions...).

També era habitual que existissin tres posicions de proximitat (aci / aquí / allà o aquest / aqueix / aquell), cosa que ha tendit a eliminar-se (es manté en castellà aquí / ahí / allí o este / ese / aquel) i dins el català existeix formalment però no pràcticament (amb l'excepció del valencià on sí que mantenen els tres graus).

Però si les llengües han tendit a simplificar, hem de creure que era un recurs de major precisió però que la llengua pot resoldre d'altres maneres: és una qüestió de cost/benefici.

Igual que el cos humà té un apèndix o un dit petit del peu que es diu que tendiran a desaparèixer fruit de l'evolució, també hi ha recursos de la llengua que si no aporten prou valor expressiu tendiran a desaparèixer. El problema és valorar si desapareix per evolució pròpia de la llengua o per influència d'una llengua veïna de major potencial. En aquest cas, val la pena fer un esforç per a mantenir les singularitats que són pròpies de cada llengua, procurant per la via de l'ensenyament, la literatura i els mitjans de comunicació de fixar les fórmules més subjectes a la desaparició.

Dit d'una altra manera: a mi m'agradaria que sobrevisqui la fórmula del plural dual (o triple) en aquelles llengües que encara l'hagin portat fins als nostres dies (sempre que els sigui útil)

D'entusiasmat a enfurismat

D'entusiasmat a enfurismat no és un recorregut en l'estat anímic sinó purament lingüístic.

I és que enfurismar és un verb híbrid generat a partir d'un encreuament entre fúria (verb llatí fŭrĕre) i entusiasmar.

Vés per on que si enfurismat vol dir irritat, l'entusiasme vol dir una cosa ben diferent, l'exaltació de l'ànima, l'admiració apassionada. Però el que és realment interessant és l'etimologia. Aquest 'tu' que hi ha enmig a en(tu)siasme vol dir déu:

	del gr. enthousiasmós 'èxtasi', der. de enthousiázo 'ser inspirat per la divinitat', i aquest, de énthous 'inspirat pels déus', der. de theós 'déu']

Vaja, que etimològicament entusiasmat es correspon una mica amb el mot castellà endiosado. D'això de ficar déu enmig, en català se'n diu deïficar, convertir en diví.

Surprising etymology

Em sembla interessant reproduir aquesta reflexió:

Peter Harvey, linguist

A blog about language and languages, not forgetting the books I have written

19/11/2005

Surprising etymology

Voltaire is credited with saying, and with reason, that "etymology is a science in which the consonants count for very little and the vowels for nothing at all" (une science où les voyelles ne sont rien et les consonnes fort peu de chose) although no such statement has ever been found in his work; one good example of this is the definite relationship that exists between the German and Spanish words for clock, which are Uhr and relojrespectively. Both of these words derive from Latin horologium (cf French horloge) with German taking the first part only and Spanish taking the second, leaving the letter as the only common point between the two. The English word clock derives from the Irish word cloc, meaning a bell, which was taken to Germany by Irish monks and later brought to England.

Another strange and surprising example is the fact that the English word hundred and its Russian equivalent sto are also clearly connected with each other, and also with the various forms that Latin centum has developed into in the Romance languages. What happened was that Proto-Indo-European (PIE) developed into two groups or families called satem or centum according to the development of the word for hundred (remember that in Latin was always pronounced hard, like ); the PIE word for hundred is estimated to have been kmtom. The Germanic and Celtic languages are in thecentum group, but in English and German the initial sound of the word changed to an (hundred and hundert), as is also the case in Greek hekaton. In general the centumlanguages are found in the west and the satem ones, which include Sanskrit, are in the east. The Slavonic languages, like Persian and the Indo-European languages of the Indian sub-continent, are in the satem group, so the Russian word for hundred begins with an sound, its first vowel has disappeared, the corresponds to the in the middle of the English word, and the final consonant has also disappeared.

The important point about all this is that language relationships must never be based on apparent similarities or differences in the form of words any more than biological taxonomy can be based on superficial similarities of colour and size. It is the structure of a language, especially in a historical context, that defines its category and shows how it is related to others, and on that basis Russian shows a clear, unmistakable, and undeniable similarity to English, however alien it may seem to an English-speaker who sets out to learn it.

Wikipedia has more detailed information on the Proto-Indo-Europeans and their language, and on the centum/satem distinction.

Font: http://lavengro.typepad.com/peter_harvey_linguist/2005/11/surprising_etym.html

Faig fuet

Faig i fuet són dos mots relacionats, tot i que em refereixo al faig del verb fer sinó a l'arbre, el fagus llatí.

Es veu que fuet, el nostre apreciat i benvolgut fuet, té origen lingüístic en la llengua francesa: fouet, que era el diminutiu del francès antic fou (faig) procedent del llatí vulgar fagu.

El fouet o fuet era una vareta de faig que es devia fer servir com a assot.

Avui, havent perdut el faig pel camí, fuet vol dir dues coses:

1. Corretgeta, cordeta, etc., generalment fixada a un mànec, amb què hom colpeja els cavalls, els muls, etc., per fer-los caminar.
2. Llonganissa llarga i prima deixada assecar.

Atènyer és Get

Get és, en anglès, un verb polisèmic i multiús. Com el fotre en català!

La traducció més directa és obtenir... a més de moltes altres relacionades o no. Un significat habitual és el d'anar a un lloc o arribar-hi.

En aquest sentit, get és igual que el verb català atènyer, que vol dir obtenir/aconseguir però també arribar.

1. Arribar caminant, corrent, etc. (en un lloc). Les autoritats no havien de córrer per atènyer un bon lloc: tenien les localitats reservades. 
2. Abastar, haver. 
3. Aconseguir. 
4. Arribar.

Prové del llatí attĭngĕre, amb el mateix significat.

A nose with two nostrils

Els catalans tenim un nas, el qual disposa de dos narius, col·loquialment anomenats 'forats del nas'.

Els anglesos tenen un nose, el qual disposa de dos naris, col·loquialment anomenats nostrils (de nose + thyrl, forat en anglès antic).

Els castellans tenen una nariz y dos narices, sense ser cap contradicció ja que el mot nariz significa totes dues coses, el nas i les narius.

Si poseu "un nas amb dos narius" al google translate us donarà "a nose with two nostrils" i "una nariz con dos narices".

Llegim al RAE que nariz és el nas però també "Cada uno de los dos orificios que hay en la base de la nariz". I és que fa cinc segles ja s'havia produït aquesta confusió entre el nas i els seus forats, com veiem en Quevedo: "érase un hombre a una nariz pegado", on la nariz (que etimològicament és el forat) ja significava també el nas.

Desconec en quin moment els castellans van perdre el nas, però el curiós del cas és que també han exportat el plural de les narius al nas. El RAE també es contempla l'ús de narices en plural "con el mismo significado que en singular". És ben curiós, doncs, que els castellans diguin "se cayó de narices", quan solament té un nas.

El castellà té una tendència desmesurada a aplicar un plural fals per a magnificar. Potser l'origen rau en aquesta confusió entre el nas i els narius? Potser a partir de "caerse de narices" van passar al "caerse de morros", i d'aquí al felicidades i al buenos días? Sigui com sigui, el cert és que en català aquest estrany plural ens ha influït de manera important. Es diu molt felicitats en lloc de per molts anys o enhorabona, i encara rai que el bon dia no s'ha mogut i el bones tardes ja s'ha deixat enrere. Però té nassos la cosa que encara diem caure de nassos... (al diccionari es dóna per bo "Li ha tancat la porta pels nassos").

Per cert, la pluralització de narices és triplement redundant ja que en llatí ja s'havia fet dues vegades. Nariz ve del llatí vulgar nārīces, que era una nova pluralització del plural naricae, pres erròniament per un singular (= narice).

Referències:

nostril (nŏs'trəl). n. Either of the external openings of the nose; a naris. [Middle English nostrille, from Old English nosthyrl : nosu, nose + thyrl, hole.]

nas (del ll. nasum, íd.)

	[ pl nassos ] m 1 1 ANAT ANIM Òrgan de l'olfacte dels vertebrats que consta bàsicament de dues bosses situades a la part anterior del cap i obertes a l'exterior per uns orificis.
		2 Eminència situada a la part mitjana de la cara, entre la boca i el front, que té la forma d'una piràmide triangular de vèrtex superior i base inferior, amb dos forats.
		3 [ en frases hiperbòliques indica proximitat ] Li ha tancat la porta pels nassos. El tenia davant el nas i no el veia. Es va topar nas a nas amb el seu enemic.
		4 arrufar el nas fig Manifestar desaprovació, disgust.
		5 fer veu de nas Parlant, deixar sortir pel nas una part de l'aire expirat.
		6 ficar el nas pertot arreu fig Tafanejar-ho tot.
		7 no veure-hi més enllà del nas fig Ésser curt de gambals.
		8 parlar amb el nas (o de nas) Fer veu de nas.
		9 pujar-li (a algú) la mosca al nas fig Enutjar-se fortament.
		10 riure per sota el nas Riure dissimuladament.
		11 tenir nassos fig Tenir barra.
		12 treure el nas (en un lloc) fig Anar-hi sense estar-hi gaire estona.
		13 treure el nas per un forat fig Deixar-se veure a penes.
	2 p ext 1 Olfacte. Tenir un bon nas. Tenir el nas fi.
		2 tenir nas fig Ésser perspicaç.

nariu (del ll. vg. nārīces, nova pluralització del pl. naricae, pres per un sing. (= narice), encreuament del cl. nares, -rium, íd., amb nasīca 'de nas afilat']. m ANAT ANIM Forat del nas.

Complementem la reflexió amb un article relacionat d'Eugeni S. Reig, sobre una expressió valenciana:

Anar de bocadents, anar de trompis i "anar de nassos"

Diem que algú va de bocadents quan ha ensopegat i està a punt de caure boca per avall.
Aquesta bella locució, que els valencians hem usat de manera ininterrompuda des del segle xiv fins als nostres dies, actualment, per desgràcia, és pràcticament desconeguda per la major part de la població.
La llengua culta usa, amb aquest significat, l’expressió anar de trompis que els valencians no emprem.
La locució equivalent anar de nassos, àmpliament usada pels valencians és, sense cap mena de dubte, un castellanisme, ja que en castellà s’acostuma a parlar de «las narices», en plural, mentres que en valencià sempre diem «el nas», en singular. Açò té la seua lògica si tenim en compte que la paraula nas deriva del llatí nasum que significa: ‘eminència situada a la part mitjana de la cara, entre la boca i el front, que té la forma d’una piràmide triangular de vèrtex superior i base inferior, amb dos forats’ (definició treta del Diccionari Valencià). En canvi, la paraula castellana nariz deriva del llatí vulgar naricae que, inicialment, significava ‘forat del nas’ i més avant va prendre el significat equivalent al nostre vocable nas. Aquest significat primitiu explica que en castellà es parle de narices, en plural, perquè forats del nas en tenim dos. Nosaltres també tenim els vocables nariu i narigal –el darrer usat al Baix Vinalopó– que signifiquen ‘forat del nas’ i que sempre emprem en plural. El castellanisme anar de nassos està molt arrelat en la nostra manera de parlar. A Alcoi, hi ha l’exclamació «¡allà va Quico de nassos!» que s’usa per a expressar la idea que algú entropessa (o ha entropessat) i està (o ha estat) a punt de caure.

Els valencians faríem ben fet si revitalitzàrem l’ús de la locució anar de bocadents emprant-la a bondó en la literatura i en els mitjans de comunicació i ensenyant-la en l’escola i, a la volta, intentàrem fer recular el castellanisme anar de nassos.

A nose with two nostrils

Los catalanes tenemos un nas, el cual dispone de dos narius, coloquialmente llamados 'forats del nas' (agujeros de la nariz).

Los ingleses tienen un nose, el cual dispone de dos naris, coloquialmente llamados nostrils (de nose + thyrl, agujero en inglés antiguo).

Los castellanos tienen una nariz y dos narices, sin ser ninguna contradicción ya que la palabra nariz significa ambas cosas.

Si ponéis "un nas amb dues narius" en el google translate le dará "a nose with two nostrils" y "una Nariz con dos Narices".

Leemos en el RAE que nariz es el nas/nose pero también "Cada uno de los dos orificios que hay en la base de la nariz". Y es que hace cinco siglos ya se había producido esta confusión entre la nariz y sus agujeros, como vemos en Quevedo: "érase un hombre a una nariz pegado", donde la nariz (que etimológicamente es el agujero) ya significaba también la nariz (nas, nose).

Desconozco en qué momento los castellanos perdieron el nas/nose, pero lo curioso del caso es que también han exportado el plural de la nariz (=agujero) a la nariz (=nas/nose). El RAE también se contempla el uso de narices en plural con el mismo significado que en singular. Es curioso, pues, que los castellanos digan "se cayo de narices", cuando sólo tienen una nariz (=nas/nose).

Por cierto, la pluralización de narices es triplemente redundante ya que en latín ya se había hecho dos veces. Nariz viene del latín vulgar narices, que era una nueva pluralización del plural naricae, tomado erróneamente por un singular (= narice).

Referencias:

nostril (nŏs'trəl). n. Either of the external openings of the nose; a naris. [Middle English nostrille, from Old English nosthyrl : nosu, nose + thyrl, hole.]