Hehehehe, hahahaha

Com representeu gràficament el riure? Sou dels que encara feu ja, ja, ja...? De debò que rieu amb la 'j' castellana? Amb un so tant velar, tant gorja avall, compte que no hi prengueu mal!

Jo més aviat ric  -i segurament tu també-  amb un so aspirat. Aquest so que en català no tenim com a fonema propi el representem amb la lletra 'h' com fan altres llengües, i no cal dir que l'anglès. Malgrat no ser un so del nostre alfabet, sí que és una lletra que tenim i que, si bé normalment és muda en les paraules que la porta per raons etimològiques, li atorguem un valor aspirat en aquelles paraules que intencionadament intenten grafiar aquest so i que solen ser onomatopeies o bé mots de nova incorporació procedents d'altres llengües (al marge que estiguin acceptats normativament o no).

En castellà ho fan amb 'j' perquè tenen aquest so proper a la 'h' però no es correspon amb el so real del riure. El que ha passat és que quan algú vol simular el riure, fa una lectura de la 'j' i diu ja, ja, ja de manera que ha donat lloc a una manera de 'pronunciar' el riure filtrada pel sistema fonemàtic castellà. Tergiversa el so real del riure, perquè han oblidat que escriure ja, ja, ja no vol dir que el so real sigui aquest.

Segurament, en castellà també seria més adequada una escriptura ha, ha, ha, acceptant que la 'h' també pot representar aquest so aspirat. En català és absolutament necessari fer-ho perquè, a banda dels arguments presentats, la nostra 'j' sona palatal, com en francès i moltes altres llengües. No podem escriure ja, ja, ja i llegir kha, kha, kha!

Fem un apartat de 'percerts':

Per cert, haureu vist que sempre escric hehehehe i no he, he, he... En un article, on procuro aplicar la gramàtica correctament, no ho faria així, però és que quan escric aquesta expressió és en respostes de mails, en apunts al bloc, en espais on la rapidesa de l'escriptura i la espontaneïtat demanen un forma més fresca. Fer-ho així facilita que dos dits damunt la 'h' i la vocal que toqui es van alternant fins a escollir la llargària més idònia en funció del volum de riure que vull mostrar.

Per cert, ara m'ha vingut al cap que de jove, quan era més habitual que no d'adult viure enmig d'atacs de riure, racionalitzàvem sobre el 'volum de riure' que té un acudit, un esdeveniment... Hom no pot ultrapassar en expressions rísiques aquest volum ja que altrament corre el risc de semblar anormal.

Per cert, també rèiem i ho continuo fent ara amb vocals diferents. També quan ric per escrit ho faig. És diferent riure hahahhaha, heheheh, o hihihihhi... Mentre que amb la 'e' surt un riure més neutre (obertura mitjana de la boca), amb la 'a' mostrem un riure més explosiu (obert) i amb la 'i' més tancat, cínic, enfoteta... Si fem hohohoho, implica la barreja del riure amb una certa sorpresa que ens indica la 'o'. És com dir, ostres, nano, ara sí que t'has passat... I encara podríem fer huhuhuhu que és un riure molt tancat, poc explosiu, fins i tot contingut i reflexiu, amb una certa temença de ja veuràs ara què li passarà...

Per cert, algú pot pensar: i amb la vocal neutra que no hi riem??? Doncs, goita: és el riure més habitual, i l'escrivim amb la 'e' o amb la 'a': heheheh, hahahaha... Fixeu-vos-hi.

Per cert, de riure molt en diem riallada. Una paraula que m'agrada molt. De fet 'rialla' té dues consonants líquides, a més una vibrant i una altra palatal, i per això crec que expressen molt bé el riure: crec que el riure és més palatal que velar. En castellà, potser per allò de la 'j' que dèiem, representen el riure més velar: 'carcajada': tot gola avall.

Hi ha un punt en l'ofec del riure que es torna gutural i aleshores va molt avall, i se'ns fa un nus, com quan tossim, però no s'articula en el lloc de la 'j' castellana. Quan va avall, hi va del tot, fins a l'ofec!

La patata del Lluís o el giny de la Txell

Mireu l'ocellet!!!

No em digueu que sou dels que accepteu que us facin dir patata quan us fan una fotografia? O potser dieu Lluís?  A veure, no sigueu ximples: de què representa que es tracta?

Normalment el que es pretén és quedar amb una cara simpàtica i els llavis somrient. La millor manera de NO aconseguir-ho és dient Lluís, sobretot si la foto es dispara en el moment que dius la 'u'. Et quedarà una cara de 'u', és a dir la boca petita i arrodonida. Vaja, la cara de 'pito', que es diria! Com és que la gent queda tan malament a les fotos? Reflexionem-hi, nois, reflexionem-hi!

Amb la patata podreu aconseguir que la boca us quedi oberta. Però per més que l'obriu no mostrareu ni simpatia ni cap mena d'alegria si no sou capaços de posar-hi un toc palatal (he dit palatal, de paladar, no patatal, de patata!):

Les vocals palatals són la 'e' i la 'i'. Són aquestes les que ens faran que estirem els llavis. Comproveu la diferència entre la 'u', que ens fa arrodonir els llavis, mentre que la 'i' ens els estira.

Les consonants palatals són la x, tx, j, tj, ll, ny. En català en tenim més que en castellà (que no té x, j, ni tj) o que l'anglès (que no té ll ni ny).

El català pot ser, doncs, una llengua molt propícia a fer cares fotogèniques. Sols hem de fotre la patata a la boca del Lluís i trobar els mots idonis. Amb un altre consell: que tinguin una sola síl·laba per evitar que la foto es dispari quan estàs tancant la boca entre una vocal i l'altra... És que això és una ciència: ja no es pot anar només amb la tècnica del pajarito!

Us proposo dos mots:

• Giny deu ser la paraula que ens farà estirar més els llavis: una 'i' envoltada de dues consonants palatals.
• Txell també és molt palatal, i la 'e', més oberta que la 'i', ens farà obrir més la boca. 

Trieu entre un 'giny' més mesurat i un 'txell' més deixat anar!

Per cert, unes notes etimològiques:

• Un giny és una màquina o artefacte (especialment i espacialment és el vehicle dissenyat per a operar en un vol espacial controlat, amb tripulació o sense). Amb el desenvolupament de la informàtica, també ha passat a voler dir cadascuna de les petites aplicacions que es fan servir com a complement en pàgines web o en blocs (en anglès widgets). En un sentit més general, és el mitjà que hom s'enginya per tal d'aconseguir o executar alguna cosa, especialment estratagema, maquinació. Giny té la mateixa etimologia que enginy (l'esperit d'invenció, habilitat...) o enginyer. Giny prové del llatí genius, ‘divinitat que vetllava per cada persona i en compartia el destí; personalitat’, i en català ha evolucionat semànticament cap als sentits d’habilitat (l'enginy) i de màquina.
• Txell és el diminutiu de l'antropònim Meritxell, que alhora és el poble i santuari marià de la parròquia de Canillo (Andorra).
• El widget (wĭj'ĭt) es creu que pot venir de windows gadget (găj'ĭt), mot aquest amb origen desconegut.

Aquest apunt és una proposta. Ha quedat clar? Una proposta. Espero que sigueu molts els que prengueu una opció entre giny i txell. O totes dues alhora: el giny de la Txell!

Per cert: algú sap com ho diuen els anglesos? I en altres llengües?

La Tafanera: http://latafanera.cat/historia/patata-del-lluis-giny-de-txell

PD: Novetat: la paraula catalana 'guinyar' (fer l'ullet, parpellejar), documentada al s.XV i d'origen incert, probablement provingui segons els experts d'un radical giny- de creació expressiva. Si es demostrés la veracitat d'aquesta hipòtesi resultaria que per a fer un gest simpàtic amb la cara, que normalment sol comportar l'estirament dels llavis, la creació expressiva ja partia de giny!!!

Fa una calor de canícula!

Oi tant! És que som a la canícula, aquest període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor. Però d'on ve la paraula canícula?

El nom prové del llatí canis (gos) i certament fa una calor de gossos en aquesta època! Però per quin motiu tenim aquesta expressió canicular?

Entre les constel·lacions del nostre hemisferi tenim dos gossos, el gros (Canis Maior) i el petit (Canis Minor), dos animalons que acompanyen el gegant Orió, un altre constel·lació, totes elles pertanyents al cel de l'hivern, és a dir que des de les nostres latituds les podem observar a l'hivern. Però goita: si és a l'hivern quan les veiem a dalt de tot de la volta celeste, on són a l'estiu? Per què no les veiem? Molt senzill: en ple estiu es troben a la zona on hi ha el sol i per tant és en ple dia quan estan a dalt del cel. Es comprèn que si els gossos estan observant-nos junt al sol des de dalt de tot en aquesta calorada diguem que fa una calor canicular i que aquest període sigui la canícula.

He penjat com a pdf una fitxa que vaig publicar a l'any 1990 a la revista Estris d'educació en el temps lliure titulada El Cel de l'Hivern i on explico la història de l'Orió i els gossos.

Etimològicament canícula (canis + ícula, el sufix que indica petita) significaria gosseta. Podeu trobar detallat perquè se'n va dir canícula en aquest altre bloc.

Unes darreres notes:

• Del canis llatí ens queda el ca (gos en baleàric), i tots els derivats com caní però també un de sorprenent: la canalla. I és que canalla, provinent de canis, ha donat en totes les llengües un sentit d'insult o d'individu capaç de cometre actes reprovables. En català, però, a més d'aquest sentit, també ha adquirit el sentit de mainada. Devia pel caràcter trapella o de no parar quiets dels infants.
• Si hi ha un gos conegut en la mitologia grega és Cèrber (en grec Cerberus, Κέρβερος). Era el guardià de les portes de l'Hades (l'infern) i la seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. Era un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Un dels treballs d'Hèrcules fou precisament capturar-lo. Del gos Cèrber en castellà en diuen can Cerbero i d'aquí que l'Iker Casillas sigui un cancerbero, és a dir un encarregat d'evitar que cap pilota entri a la porteria!
• Els gossos. I ja que hem parlat de gossos i de 'canis'... Com s'explica que aquest animal de companyia tingui noms tan diferents en les llengües properes: ll. canis, ca. gos, es. perro, fr. chien, an. dog... Sembla que hi hagi tantes denominacions com varietats de gossos, per no parlar ja de les altres denominacions en cada llengua. En parlem properament...

El color colló

A banda dels més coneguts, entre els colors hi ha el color porpra, el color atzur, o si es vol, el color d'ala de mosca, però mai havia sentit a parlar del color colló.

A banda de les dificultats per a esbrinar quin seria el testicle de referència, i a quina ètnia pertanyeria, hi hauria la dificultat objectiva per a distingir el detall del to per part d'aquelles senyores poc donades a l'observació cromàtica.

Ui, ui, m'estic embolicant massa en les meves cabòries quan acabo d'adonar-me que el meu interlocutor no ha dit exactament "el color colló" sinó "el col·loco jo". Són els problemes d'una mala pronúncia de 'j' i 'll' (ela palatal). 

Hi ha persones que per ieisme o perquè la seva llengua materna no tenia aquests sons, arrosseguen dificultats importants que fa que el puguin dir no solament una 'i' en lloc d'una 'll' o una 'j' sinó que directament puguin arribar a pronunciar una 'j' per una 'll' o viceversa.

Això passa perquè els estan començant a articular, i atesa la naturalesa palatal dels dos sons, els resulten massa propers, encara no controlen prou i els intercanvien atzarosament.

Ja sabeu, el color colló no existeix. Bé, sí que deu existir, però no està catalogat, no forma part de cap Pantone homologat! Certament, qui provés de catalogar-lo ho tindria ben pelut. 

En endavant, si us sembla entendre "el col·loco jo" podeu respondre sense embuts "sí, sí, que pesa un c...!". Que el col·loqui i aquí s'acaba el circumloqui.

Per cert, parlant de colors, sabeu que colour en anglès no es pronuncia amb 'o' sinó amb 'a'? Es diu kŭl'ər (és a dir: càler) ja que si diem -com fa molta gent- kŏl'ər (o sigui còler) el que estem dient és collar (que vol dir igualment collar).

Molt bé, i ara salsurt!

Un mot com salpebrar sempre m'ha estranyat. Per què algú ha fet aquest mot híbrid i no se n'han fet d'altres? Potser passa que salar i 'pebrar' anaven sovint junts a la cuina i es feia molt funcional tenir un verb per a indicar una acció composta (que no complexa).

Però pel mateix motiu, avui podríem dir salsortir per a indicar l'acció composta de "salvar i sortir".

La terminologia de la cuina va desenvolupar-se molt en el passat. De fet, tenim llibres molt antics en català sobre l'art de cuinar (Llibre de Sent Soví...). Però si la cuina ocupava abans un espai central de la vida avui dia aquest lloc l'ocupa l'ordinador. Per tant, és normal que la informàtica no només generi mots nous i que alguns d'aquests passin a fer altres funcions semàntiques més extenses que les tecnològiques. I també seria normal que aquelles accions relacionades amb l'ús dels ordinadors que es fan de manera conjunta o consecutiva com a part d'una única acció conceptual puguin disposar d'un sol mot per a descriure-les, a partir d'una construcció híbrida si cal. Com salpebrar!

Salsortir pot ser-ne un. Ja sé que els dos mots preferents de partida haurien de ser desar i sortir, però dessortir no mostra amb claredat el nou concepte perquè el 'de' inicial pot semblar el de- prefix. I salvar és un sinònim vàlid. A banda que em quedava bé comparar el SALpebrar amb el SALsortir!

Nota: en castellà, salsalir també sona bé, però hi ha un problema en la forma de l'imperatiu: per a dir salsurt dirien salsal, amb el risc que si algú es pensa que li estan donant pressa potser surt sense salvar! Si entens ¡sal!¡sal! potser contestis ¡ya salgo!¡ya salgo!


PD: en anglès no tenen (crec!) un equivalent a salpebrar però sí que disposen del mot més genèric que vol dir millorar el gust del menjar: season (sē'zən). Cal dir que aquest mot és més conegut pel seu significat com a nom, estació de l'any. El seu significat en anglès és clar: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salt, spices, herbs, or other flavorings.

La seva etimologia és plenament llatina i equival al català assaonar o al castellà sazonar, tot i que malauradament aquests mots estan sent substituïts per un més fred: condimentar. Etimologia: Middle English, from Old French seison, from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Vegeu el significat de saó/assaonar:

saó: Grau d'humitat d'una terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit, especialment després d'una ploguda // Avinentesa, ocasió, temps en què s'esdevé una cosa // Estat d'una cosa que ha arribat a maduresa, a perfecció, que ja té aptitud per a produir
assaonar: Fer saborós (el menjar), amanir-lo, mitjançant ingredients culinaris // Realitzar totes les operacions d'acabament de pells o cuirs adobats, tals com el greixatge, el tenyiment, aplicacions de llustres i altres // Posar (alguna cosa) al punt que ha de tenir; fer madurar

Si tenim present la relació i semblança entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, serà més fàcil que recordem que season és el mot anglès corresponent.

¡Muy bien, y ahora guarsal!

Una palabra como salpimentar siempre me ha extrañado. ¿Por qué alguien ha hecho esta palabra híbrida y no se han hecho otras? Tal vez sucede que salar y 'pimentar' iban a menudo juntos en la cocina y se hacía muy funcional tener un verbo para indicar una acción compuesta (¡que no compleja!).

Pero por el mismo motivo, hoy podríamos decir guarsalir para indicar la acción compuesta de "guardar y salir" de un programa informático.

La terminología de la cocina se desarrolló mucho en el pasado. De hecho, tenemos libros muy antiguos sobre el arte de cocinar (en catalán el Llibre de Sent Soví de 1324, por ejemplo). Pero si la cocina ocupaba antes un espacio central de la vida hoy en día este lugar lo ocupa el ordenador. Por lo tanto, es normal que la informática no sólo genere palabras nuevas y que algunos de estos pasen a otras funciones semánticas más extensas que las tecnológicas. Y también sería normal que aquellas acciones relacionadas con el uso de los ordenadores que se hacen de manera conjunta o consecutiva como parte de una única acción conceptual puedan disponer de una sola palabra para describirlas, a partir de una construcción híbrida si es necesario. ¡Como salpimentar!

Guarsalir puede ser una. Habia pensado en salsalir, de salvar y salir, que además guardaba un parecido con salpimentar. De hecho, la propuesta en catalán es salsortir. Pero hay un problema en la forma del imperativo que hace que sea mejor guarsal que salsal, por el riesgo de que si alguien se piensa que le están dando prisa quizás sale sin salvar! Si entiendes ¡Sal! ¡Sal! quizá contestes ¡Ya salgo! ¡Ya salgo! 

En inglés no tienen (creo!) un equivalente a salpimentar pero sí disponen de la palabra más genérico que significa mejorar el sabor de la comida: season. Hay que decir que esta palabra es más conocida por su significado como estación del año. Su significado en inglés es claro: To improve or enhance the flavor of (food) by adding salto, Spices, herbs, oro other flavorings.

Su etimología es plenamente latina y equivale al castellano sazonar o al catalá saonar, aunque desgraciadamente estas palabras están siendo sustituidas por una más fría: condimentar. Etimología: Middle English, from Old French seison , from Latin satiō, satiōn-, act of sowing, from satus, past participle of serere, to plant. Véase el significado de sazón / sazonar:

Si tenemos presente la relación y semejanza entre ca. assaonar, es. sazonar, fr. assaisonnement, será más fácil que recordemos que season es la palabra inglés correspondiente.

Més que un endoll (amb un toc d'humor)

A l'entrada de les oficines del FC Barcelona hi ha una paret amb el lema del club. Malauradament, l'operari que la va muntar no va preveure de canviar de lloc l'endoll, el qual ha quedat tan precisament ubicat que no costa de llegir-hi un missatge subversiu i crític: "FC Barcelona, més que un endoll". Seria bo que canviessin o bé el rètol o bé l'endoll.

Sóc el botiguer d'aquesta tenda

Sóc fill de botiguers i de petit vaig passar moltes hores a la botiga i, sobretot a la rerebotiga. Al cap d'anys, quan vaig començar a conèixer barcelonins a la Universitat, vaig adonar-me que hi havia gent que de les botigues en deien tendes. D'entrada vaig pensar que devia ser un barbarisme. Però es veia que no, que era un mot acceptat.

D'acord. Accepto que està acceptat i que tenda és un mot català. Però si us plau, d'una botiga no en digueu una tenda! Que no veieu que és una botiga! (semblo el de l'acudit del pain i el vin...)

• Una botiga és un establiment mercantil per a la venda directa a la menuda.
• Una tenda és un envelat portàtil, fàcilment desmuntable, consistent en un dosser de lona, de tela, de pell, de canyes, etc., que hom estén sobre una carcassa de pals clavats a terra. Tenda de campanya.

I les etimologies no enganyen. Si una botiga volia dir originàriament magatzem, el significat de tenda és transparent, procedent de tendere/estendre, un muntatge provisional, una paradeta.

• Botiga: [1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki].
• Tenda: [s. XIV; del ll. vg. *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre'estendre']

Així, tenda, de manera coherent també vol dir cadascuna de les cobertes de tela que, en diversos indrets d'una embarcació, són destinades a guardar del sol o de l'aigua les persones i la càrrega, o bé la peça de tela muntada damunt les baranes d'un carro o d'altre vehicle per a servir d'aixopluc. Finalment, tenda també ha guanyat, per extensió semàntica, una correspondència a botiga en el sentit de: establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres.

Catalunya és des de sempre terra de comerciants. I lògicament hi ha molts botiguers. Fins i tot se n'ha fet conya d'aquest fet. Sens dubte hi pot haver botigues més dignes i més d'estar per casa. Però no totes les botigues són tendes: una tenda -segons el diccionari- seria sols aquella que ven comestibles o alguna altra cosa. Però fixeu-vos que, coherentment amb l'origen, sempre té un sentit de paradeta. Amb tendal o sense, però paradeta. I per a vendre sempre objectes quotidians de poc valor afegit.

Tampoc cal anar al sentit superb de la botiga com a boutique... Els francesos han sabut dignificar el mot fins a fer-lo esdevenir excels. I nosaltres, de les nostres botigues ara en diem tendes, miserables tendes (bé, ho fa força gent a Barcelona, però ja se sap que les coses de la capital tendeixen a escampar-se).

No deu ser cap casualitat que tenda es correspongui amb l'única paraula que fa servir el castellà: tienda. I és curiós que en castellà hagin optat per aquest mot, amb tot el que té darrera quant a significat. Potser no és cap casualitat i explica molt del diferent caràcter entre catalans i castellans. Esclar que si és així encara seria més aberrant dir-ne tendes ja que no seria solament un castellanisme encobert sota un mot que també tenim en català, sinó que seria una pèrdua del sentit digne que els catalans hem donat al comerç detallista.

Per cert, recordo que la meva família de baix-a-mar, pescadors, feien un ús de la paraula botiga que em sobtaba, a mi, fill de botiguers. Ho deien per a referir-se a un local on no hi venien res sinó que hi tenien les eines i els ormeig de pesca, i hi treballaven per a refer les xarxes, etc. Veig que certament el diccionari manté aquest sentit per a botiga (Barraca per a guardar eines o ormeigs).

Per acabar, les paraules que es formen per a obtenir el nom de la persona que regenta l'establiment també dóna resultats molt diferents: botiguer en català, i tendero en castellà. La gent que diu tenda en català també han de dir botiguer perquè afortunadament tenda no ha donat tender. Per ara! I les parades del mercat (que són el format que més es mereixeria dir-ne tenda) tenen paradista.

Malgrat que sovint s'han volgut desprestigiar les botigues i els botiguers, per a mi és un ofici digne i que, amb l'impuls dels nous models comercials de petit format, més intel·ligents i posats al dia, torna a recuperar el prestigi que la botiga mai no hauria d'haver perdut.

Benvolguts barcelonins i barcelonines, deixeu les tendes per a referir-vos a les tendes de campanya que feu servir quan aneu a fer de pixapins i quemacus, i recupereu l'ús de la botiga!

PD: Gabriel Bibiloni en parla en un article: Selles de muntar i tendes de campanya

Em mereixo berenar!

Qui no recorda aquell acudit de fa uns anys, quan aquesta beguda era coneguda?

-¿Quieres una mirinda?
-No, gracias. ¡Ya he mirindao en casa!

Hehehehe, les meves tietes tenien tota la col·lecció dels discos de la Mirinda com el de la imatge! No parlarem ara d'on prové la Mirinda, però el que sí que sabem és que la merienda i el berenar tenen el mateix origen etimològic i que té un sentit de premi, de mereixement.

berena  (f)

1  Berenar, menjada que es fa a mitja tarda, entre el dinar i el sopar. 2  Menjar que es porta en anar de camí o a treballar a fora casa.

[Etimologia — Del llatí merenda, 'àpat de la tarda o el vespre', del verb merere, 'merèixer, rebre com a paga o premi'; tingué ben aviat la concurrència de l'infinitiu berenar substantivat, avui més corrent que berena.]

I és que els àpats tenen valor diferent: si l'esmorzar i el dinar són els importants per a tenir energia per a treballar o estudiar, el benenar seria un premi... per no parlar dels aperitius, piscolabis, o un bon pica-pica...

És curiós que en mallorquí i menorquí confonen el benerar i l'esmorzar: tot és berenar per a ells. Potser tot és un premi que es mereixen! En tot cas això de dir-me Canyelles m'havia de marcar una mica, perquè de petit em sembla que ho confonia sovint i encara ara he de pensar bé si dic esmorzar o berenar. Quan m'equivoco sempre puc dir, en raó del meu cognom, que dec tenir restes de genètica illenca!

Conciliació i horaris europeus

Amb el benenar cal anar en compte perquè si es fa massa tard i amb una certa abundància deixa de ser berenar per esdevenir berenar-sopar, una nova categoria d'àpat que fa que el sopar s'esvaeixi.

És curiós perquè aquest híbrid que el propi nom compost en mostra la inconsistència cultural, es correspon amb el sopar que fan els europeus del nord (més aviat i més lleuger que el nostre sopar). Com que nosaltres acostumem a anar a dormir tard, de vegades el berenar-sopar demana a crits un ressopó!

I una proposta per al castellà

En castellà, la forma merienda (de merere) guarda una correlació morfològica amb miranda (de mirare). Miranda vol dir "que ha de ser mirada". Si en castellà diuen 'se mira però no se toca' també podrien dir alguna cosa així com 'merienda-miranda' per voler dir que és el meu berenar, que jo me l'endraparé i que tu tot just te'l miraràs! I si en vols un per a tu, ja saps, a pagar bitllo-bitllo!

Per cert, tornant a l'inici de l'article: sabíeu que Mirinda significa Miranda, és a dir, "admirable, meravellós", en l'idioma internacional esperanto? Es veu que el seu fabricant parlava aquesta llengua.

PD: m'adono que no sé com es diu berenar en anglès... Que fort. Tan conegut que és el breakfast i en canvi no em surt el berenar. Potser no se'l mereixen! Després de cercar-ho al diccionari m'adono de la gravetat de la meva ignorància. És el te, el famós te, l'hora del te, altrament dit high tea: High tea is an early evening meal, typically eaten between 5pm and 6pm. It is now largely followed by a later lighter evening meal. High tea would usually consist of cold meats, eggs or fish, cakes and sandwiches.

Tria llengua: ç / ñ

En algunes pàgines d'internet s'ha posat de moda identificar les llengües catalana i castellana dels botons de tria lingüística amb una ç per al català i una ñ per al castellà.

Sembla una bona tria perquè es correspon a dos caràcters que són inexistents en cadascuna de les altres llengües, sempre que parlem per descomptat de triar llengües en l'oposició català/castellà.

El motiu de fer ús d'unes lletres -segons la meva opinió- ve motivada per diversos factors:

1. La importància identitària que en castellà atorguen a la ñ, que no té comparació possible amb la que en català es pugui concedir a la ç, entre altres motius perquè no en tenim l'exclusivitat. En canvi el castellà, en el nostre context europeu i occidental sí que en té l'exclusivitat perquè una altra llengua que la fa servir queda culturalment molt allunyada.
2. Evitar fer ús de banderes, que tenen un ressò més polític i que, en el cas de Catalunya, pot haver-hi qui se senti incòmode posant una bandera espanyola al seu web. En aquest sentit, també s'han fet servir altres icones com les que identifiquen monuments (Sagrada Família, Quijote y Sancho Panza...).
3. Les banderes tenen també el problema de la correspondència amb un país. Aquest problema afecta més en castellà ja que la bandera espanyola es correspon amb l'Estat espanyol i no amb tots els altres països que van deixar de formar part d'Espanya fa temps. En el cas català no afecta tant perquè la bandera catalana és comuna a tots els territoris de llengua catalana, i si bé a cada territori la diferencien d'alguna manera i sols Catalunya disposa de la bandera sense cap ornament, les quatre barres són un patrimoni compartit.
4. Fer ús del nom de la llengua pot suposar un problema en algun context. No ho és tant en el cas del castellà, malgrat que les disquisicions castellà / espanyol són importants. I sí que ho és en el cas del català com a conseqüència de la politització del nom a què l'han sotmesa els partidaris de la seva segregació (català, valencià, balear, etc.). Qualsevol solució que eviti dir-ne el nom en facilita el tractament. Hi ha portals que diuen sezillament: bienvenidos · benvinguts · welcome... com una manera d'evitar anomenar la llengua.

No ens podem estar de dir que l'opció de fer ús del Quixot, a banda que requereix més espai que un simple caràcter, té un risc molt rellevant. Les sospites, cada cop més evidents, que Cervantes era Cervent i que el Quixot va ser escrit en català fa que el símbol pugui entrar en qüestió en algun moment a venir. Per contra, la Sagrada Família no comporta cap risc ja que el propi Gaudí era un declarat catalanista i que la imatge estilitzada del temple són quatre campanars que es corresponen a quatre barres. Posats a comentar riscos identitaris, tampoc no podem deixar d'indicar que els primers escrits coneguts on apareix la ç són castellans.

Veiem, doncs, que tant espanyols com catalans poden trobar-se còmodes amb l'opció ç/ñ. Tanmateix, aquesta té un greu problema en referència a la unitat de la llengua catalana: si aquesta distinció és funcional en l'oposició català / castellà, quan ens referim a l'oposició català / francès que pugui ser la preferent a la Catalunya Nord aquest valor distintiu de la ç ja decau. És més, el francès també es pot trobar còmode fent servir la ç per a identificar la seva llengua!

I no cal dir si pensem -com correspon- en termes globals i multilingües: el problema indicat amb el francès encara esdevé més gran en haver de confrontar-nos amb altres llengües que també fan ús de la ç com el portuguès.

Si hem de mirar quina altra lletra té un caràcter diferencial no en trobaríem cap altra, sinó que ens hauríem de conformar amb dígrafs. La x té molta força en català però és un caràcter massa universal. Anant als dígrafs, l'ela geminada (l·l) és diferencial però en canvi no té un caràcter identitari. En canvi el dígraf que sí que és diferencial i identitari és l'ena palatal: ny. D'altra banda la ny forma part del propi nom de Catalunya, tot i que aquest no té perquè ser un element rellevant si pensem en termes de tots els països de llengua catalana. El fet que, a més, es correspongui amb el mateix so que la ñ castellana és una casualitat, però encara hi dona un valor afegit. L'ena palatal ha donat solucions pròpies per a les llengües romàniques: ny, ñ, nh (portuguès i occità), gn (francès i italià)... fet que li atorga una funció de diferenciació identitària però amb coincidències...

Em sona que el suahili també fa ús del dígraf ny perquè el codificador de l'escriptura va ser un missioner català (no en tinc la font. Algú en sap res??). A més del català i el suahili, també usen ny l'hongarès, l'indonesi, i el luganda.


Per que fa a la ñ, també s'utilitza en llengües les ortografies de les quals van ser definides amb influència del castellà, com ara l'aimara, el quítxua, el gallec, l'èuscar, l'asturià, el chamorro, el guaraní i el mapudungun. A més, també l'usen sense aquesta influència el tàtar i el tàtar de Crimea (per a un altre so, el velar nasal ng) i el bretó per a indicar la nasalització de la vocal precedent.

En qualsevol cas, crec que la solució preferent és el nom sencer de cada llengua (preferentment expressat en la pròpia llengua) i, si és que cal reduir els caràcters, crec que hem de preferir la forma [ca] [es] [en] [fr] etc. Amb això no renego de les altres solucions, que corresponen a fórmules creatives que estan a disposició de qui vulgui però que no haurien de ser considerades les normals.

Bar Mut

Barcelona C/ Pau Claris cantonada Diagonal (Barcelona). 

Para los no catalanohablantes: 

Bar Mut significa, textualmente, "Bar Mudo" pero se pronuncia igual que "vermut". 

Gràcies a l'Iban Garcia per aportar-la

Polopelo

Barcelona (al C/ Magdalenes, al Gòtic)

Gràcies a l'Iban Garcia per aportar-la

Carnisseria... SUPER SADIKA

Un nom suposo que adequat per a una carnisseria. Tot i que al veure les cares dels animals al cartell... no puc parar de pensar en el trist destí de la cabra.

Pobra cabra.

NOTA: Entrada copiada de Gerard: http://hotelinfinit.blogspot.com/2009/03/carniceria-super-sadika.html. L'hem incorporat a la secció de marques i anuncis originals tot i que a diferència de les altres en aquest cas la creativitat no sembla volguda!

“No es pot predir el camí que seguiran les llengües”

JOAN MASCARÓ ALTIMIRAS  PROFESSOR DE LINGÜÍSTICA DE LA UAB

28/07/10 02:00 - Josep Martinoy

Joan Mascaró, al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona Foto: JOSEP MARTINOY.

Trets característics de la genètica de les llengües
Investiga la base genètica de les llengües a través de la fonètica. Què fa que un idioma tingui trets característics que comparteix amb altres llengües ben diferenciades. Mascaró (Barcelona, 1949) va estudiar Lingüística Romànica a la UB i Lingüística Teòrica al MIT. Està vinculat amb l'Autònoma de Barcelona des dels anys setanta on es professor i membre del Centre de Lingüística Teòrica (CLT).

Què investiga el Centre de Lingüística Teòrica de la UAB?

El què fem es estudiar el llenguatge des d'un punt de vista teòric. La pregunta bàsica que es planteja la lingüística teòrica des de fa més de mig segle és quines són les bases genètiques del llenguatge. Què tenim els humans que ens fa que tinguem aquest mitjà d'expressió que ens diferencia de les altres espècies que tenen sistemes de comunicació però que són substancialment diferents. La resposta a aquesta pregunta bàsica s'aborda de mica en mica.

Per quin costat ho aborda vostè?

Ho faig des de la banda de la fonologia, que és la part de la gramàtica descriptiva i teòrica que està lligada més al so. El que fem es estudiar els sistemes fonològics, els sistemes de so de les llengües naturals i mirar què tenen en comú. Els que estudien morfologia, les paraules, la sintaxi, les frases fan el mateix.

I què troben?

Fenòmens comuns a moltes llengües però amb diferències.

Per exemple?

En català, per exemple, hi ha tot un conjunt de consonants que en posició final de mot no distingeixen les variants sorda i sonora. B de p, t de d, s sorda i sonora... per això diem ‘Madrit'. Aquest fenomen existeix en català des de fa uns segles però ho trobem també en el polonès, en el rus, en l'holandès... El mateix fenomen amb petites diferències.

Així un polonès també diu ‘Madrit'?

Sí i si un es fixa com parla un holandès com Cruyff es veu que fa exactament el mateix. Estudiat amb detall es veu quina part d'aquest fenomen té una base purament fisiològica o fonètica. Per qüestions aerodinàmiques, físiques... però després hi ha una part mental. Quines són les propietats que fan que algunes llengües tendeixin a tenir aquest fenomen i no en tinguin d'altres. El que fem és mirar el que és comú entre llengües.

Bàsicament és una feina de comparació entre llengües?

Si a base de comparar moltes i moltes llengües. Clar això una persona sola no ho pot fer. El que fem els que ens dediquem a això és estudiar-ne unes quantes, normalment les que tens més aprop. Hi ha un treball més empíric, més de dades, i després hi ha un treball més teòric. Estudiant una sola llengua en pots treure conclusions generals, però és més normal fer un ventall de les que comparteixes el fenomen que investigues. Pensi que al món hi ha unes sis mil llengües, cadascuna amb diverses variants.

Llavors busqueu aquestes diferències?

Sí, com s'expliquen aquests fenòmens. Trobes que l'arrel d'una paraula o el morfema que indica el plural no es presenta sempre de la mateixa forma. Si la llengua l'hagués creat un enginyer això no ho hauria fet, perquè és una pèrdua d'efectivitat. Si una paraula es pronuncia d'una forma o una altra segons el context perd eficiència. En un llenguatge de programació una instrucció sempre és igual. Llavors volem saber com s'expliquen aquestes fluctuacions. Però això és una feina molt llarga que durarà segles.»

Què fa que una llengua tendeixi a tenir més diferències, la seva complexitat?

No. La complexitat lingüística és similar en totes les llengües, el què passa és que n'hi ha unes que tenen parts més simples que altres. Per exemple un sistema de vocals més simplificat però una morfologia més complexa. En el temps varien, per influència externa, per dinàmica pròpia... Quin camí seguiran no es pot predir, es com predir el temps a tres anys vista.

Darrera actualització ( Dimecres, 28 de juliol del 2010 02:00 )

Publicat a

• El Punt Barcelona 28-07-2010 Pàgina 13
• El Punt Barcelonès Nord 28-07-2010 Pàgina 13
• El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 28-07-2010 Pàgina 13
• El Punt Comarques Gironines 28-07-2010 Pàgina 17
• El Punt Maresme 28-07-2010 Pàgina 13
• El Punt Penedès 28-07-2010 Pàgina 13
• El Punt Vallès Occidental 28-07-2010 Pàgina 13

A l'estiu, feu roaming o ramblegeu?

[en castellano debajo]

Aquesta pregunta seria una manera actual de dir si us quedeu a casa o sortiu a l'estranger. Però en canvi, potser tenen un punt en comú en l'etimologia.

Una rambla (mot català documentat per primer cop al 1249 i que procedeix de l'àrab rámla: areny, sorral) és un vial urbà destinat a passeig o bé curs d'aigua intermitent segons el règim pluvial. De fet, moltes rambles de passeig es corresponen a la urbanització d'antigues rambles d'aigua... com bé saben al Maresme. De 'rambla' hem creat una paraula nova: ramblejar, passejar per la rambla. Per cert, la creativitat lingüística encara ha permès crear, a partir de ramblejar, localitzacions de l'expressió com ara 'ravalejar', passejar pel barri del Raval.

Ramble en anglès vol dir precisament ramblejar, passejar, fer un tomb o un volt... No hi ha certesa de la connexió etimològica ja que es creu que el mot anglès pugui procedir de 'romen' (to walk, go), paraula que ha donat també 'roam' (vagar):

ramble (v.) mid-15c., perhaps frequentative of romen "to walk, go" (see roam), perhaps via romblen (late 14c.) "to ramble." The vowel change perhaps by influence of M.Du.rammelen, a derivative of rammen "copulate," "used of the night wanderings of the amorous cat" [Weekley]. Meaning "to talk or write incoherently" is from 1630s. Related: Rambled; rambling.

roam c.1300, romen, possibly from O.E. *ramian "act of wandering about," related to aræman "arise, lift up." There are no cognate forms in other Gmc. languages. "Except in late puns, there is no evidence of connexion with the Romance words denoting pilgrims or pilgrimages to Rome ...." [OED].

Estiguin o no connectades (potser el temps ho dirà), finalment fer 'roaming' i 'ramblejar' tenen un punt de contacte en el seu sentit. Ja no em fico si 'roam' procedeix de 'copular' i en el que es pot fer a la Rambla... A l'estiu tota cuca viu i que cadascú faci roaming o ramblegi a lliure albir. (EI, A VEURE SI ENCERTEU COM HE TRADUÏT A L'ESTIU TOTA CUCA VIU!!!)

CASTELLANO:

En verano, ¿hacéis roaming o rambleáis? 
(ramblear quiere decir pasear por las ramblas)

Esta pregunta sería una forma actual de decir si se queda en casa o salir al extranjero. Pero en cambio, tal vez tienen un punto en común en la etimología.

Son famosas las ramblas de Barcelona. Una rambla (palabra catalán documentada por primera vez en 1249 y que procede del árabe rámla: arenal) es un vial urbano destinado a paseo o bien un curso de agua intermitente según el régimen pluvial. De hecho, muchas ramblas de paseo se corresponden a la urbanización de antiguas ramblas de agua ... como bien saben en la castigada comarca del Maresme. A partir de 'rambla' hemos creado una palabra nueva: ramblejar (ramblear), pasear por la rambla. Por cierto, la creatividad lingüística aunque ha permitido crear, a partir de ramblear, localizaciones de la expresión como 'ravalejar', pasear por el barrio del Raval.

Ramble en inglés significa precisamente ramblear, pasear, dar una vuelta ... No hay certeza de la conexión etimológica ya que se cree que la palabra inglés puede proceder de 'Romen' (to walk, go), palabra que ha dado también 'Roam' (vagar):

ramble (v.) mid-15c., perhaps frequentative of romen "to walk, go" (see roam), perhaps via romblen (late 14c.) "to ramble." The vowel change perhaps by influence of M.Du.rammelen, a derivative of rammen "copulate," "used of the night wanderings of the amorous cat" [Weekley]. Meaning "to talk or write incoherently" is from 1630s. Related: Rambled; rambling.

roam c.1300, romen, possibly from O.E. *ramian "act of wandering about," related to aræman "arise, lift up." There are no cognate forms in other Gmc. languages. "Except in late puns, there is no evidence of connexion with the Romance words denoting pilgrims or pilgrimages to Rome ...." [OED].

Estén o no conectadas (quizás el tiempo lo dirá), finalmente hacer 'roaming' y 'ramblear' tienen un punto de contacto en su sentido. Ya no me pongo en si 'roam' procede de copular y en lo que se puede hacer en la Rambla... En verano todo bicho está lozano y que cada uno haga roaming o ramblee a su libre albedrío.

Un estament que sobreïx de garanties

Deia fa uns dies que jo vaig aprendre el verb 'vessar' de gran, perquè sempre havia fer servir 'sobreeixir'. I veig que 'vessar' està guanyant la partida, potser perquè és més curt, potser perquè per a molta gent conjugar 'sobreeixir' pot tenir un factor de complicació, sobretot si no sentim com a viu el verb 'eixir'.

A banda que trobo més descriptiu dir que el contingut d'una olla està sobreeixint, és a dir sortint per sobre, l'ús de 'sobreeixir' també manté viu l'eixir, verb preferit en valencià per a dir 'sortir' i origen de mots com 'eixida'.

Per això, m'ha agradat llegir un interessant article de Ramon Folch, socioecòleg i director general d'ERF on diu:

Els sindicats, davant d'una classe obrera més aviat benestant, acaben defensant els funcionaris, estament que sobreïx de garanties

Amb la dièresi, eh! O sigui: so-bre-ïx (no fos el cas que algú la vessi i digui so-breix)

El president de la companyia condueix el seu impressionant Cardellach

[en castellano debajo]

Segons s'explica, el nom de la famosa marca usamericana d'automòbils de luxe Cadillac prové del cognom català Cardellach.

Cadillac és una marca d'automòbils de luxe que actualment pertany a General Motors i que va fundar-se l'any 1902. Es tracta de la marca domèstica de més prestigi dels Estats Units. A Estats Units, el nom de Cadillac era sinònim "d'alta qualitat", i s'emprava en frases com "el Cadillac dels rellotges" referint-se a un Rolex o un Omega; fora de Nord-amèrica, s'empra altres noms, com Rolls-Royce. Era exclusivament coneguda per fabricar sedans de luxe per a un públic de major edat però últimament la marca ha variat la seva estratègia, dirigint una gamma de productes per al públic més jove. En l'actualitat, la gamma Cadillac inclou, a part dels seus sedans, tot-terrenys tipus SUV com el Escalade (la versió ute es la preferida sobretot pels rappers). L'eslògan "Life, Liberty and The Pursuit" es refereix als drets inalienables que menciona la Declaració d'Independència dels Estats Units.

Llegim a la viquipedia que "es va elegir el nom de Cadillac, que prové d'un explorador francès del S. XVII, Antoine Laument de la Mothe, sieur de Cadillac, que va ser un dels fundadors de la ciutat de Detroit, Michigan al 1701. Titol nobiliari que no existir mai".


Però atenció al que s'explica a la viquipèdia en castellà:

La marca Cadillac está fuertemente relacionada con la historia de los Estados Unidos. Conocer su origen real, al margen de las versiones oficiales, es conocer las vinculaciones que financiaron el intento de segregación del Sur y su Guerra Civil, 40 años antes de su fabricación. La construcción del primer Cadillac, fue encargada a Henry Leland como consecuencia de la inversión de los beneficios de la guerra obtenidos por la heredera de la familia "Cardellach" de Nueva Orleans. Dicha familia residía allí, procedentes de Tarrasa (España) desde donde emigraron en 1810. En sus almacenes en el margen del rio Missisippi, en 1859 recibían el algodón que la familia Iznaga del Valle, [1](exiliados cubanos que financiaron la primera invasión de Cuba por el General Narciso López en 1850), instigando ahora la segregación del Sur, les enviaba desde Ravenwood (río arriba). Este algodón, tras ser trasladado a Brownsville (Texas), desde donde era reembarcado por Charles Stillman, como si procediera de México, era la fuente de financiación de las armas para el Sur. Los proveedores del Norte, "Rockefeller y Clark", no se oponían puesto que, dado su remitente, podían creer que eran para la disidencia cubana en su resistencia contra España. Tras explotar la guerra civil en 1860, Rockefeller fue nombrado proveedor oficial de armas del ejército del Norte y ya finalizada, con la pérdida de la misma por el Sur, se trasladan los Stillman de Brownsville a Nueva York y James Stillman (hijo de Charles Stillman y suegro de dos hijos de Rockefeller), accede a la presidencia del Citybanc. Es ahí, cuando a través de Emilio Fortó, su representante en Brownsville y cuñado de la heredera Cardellach de New Orleans, recibe el encargo de invertir los beneficios acumulados por la familia Cardellach, cuya heredera, apenada por la duración de la guerra civil, quiere comprarse un "trozo de cielo", aspiración frecuente en aquellos tiempos. Henry Leland, (mecánico de barcos), recibe la inversión y construye la factoría que finalmente ahogada por pérdidas, debe ser vendida a Henry Ford. Este se queda a Leland como empleado hasta que Ford ahogado por pérdidas, acude en solicitud de ayuda a James Stillman, presidente entonces del Citybanc. Se le recomienda la segregación de las líneas de montaje de Packard y Cadillac (transcripción fonética al inglés de Cardellach) y la creación de la GM al margen de la Ford. Murphy se inventa una historia para ocultar un origen tan doloroso para los ciudadanos americanos, quienes sufrieron una guerra que pensaban que debía durar tres meses y duró casi cinco años y setecientos mil muertos.

Si això és cert, haurem d'explicar als angloparlants que Cadillac vol dir Lake thistle, card de llac!

"Los franceses hablan francés porque..."

De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’

El 10/09/08 vaig publicar a Responsabilitat Global un article titulat Beneficis diferits. De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’, en el qual reflexionava sobre com estem passant de les relacions win-win (jo hi guanyo i tu hi guanyes) a les relacions triple guany, un win-win-win...

Donat que la reflexió jugava a partir de dues dites llatines, em permeto de proposar-lo també en aquest bloc sobre temes de llengua.

Llegir article: Beneficis diferits. De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’

John: try and say 'llaganya'. Pedro: dime 'zitzània'

Qui diu que en anglès no tenen enes palatals (ny, ñ, gn, nh)?
Qui diu que en castellà no tenen esses sonores?

Doncs, a veure, com a sons que marquin la diferència amb altres (fonemes) realment no. Però el so si que el fan servir en algun context:

danger (dān'jər)
mismo (mizmo)

I de què ens serveix explicar això? En primer lloc, com a curiositat. Però també per a explicar a quin so ens estem referint. Si un castellà amb dificultats per fer la 's' sonora és capaç d'adonar-se que a 'mismo' en fa una i és capaç de captar-la i quedar-se-la... Igualment respecte a un anglès amb dificultats amb la 'ny'. 

Una altra cosa serà que el John sàpiga dir 'llaganya' i el Pedro 'zitzània'...