En algunes paraules, la connexió d'un origen comú és transparent. En el cas de fork, clarament relacionat amb forquilla no cal dir gaire cosa més, tot i que sempre hi ha qui no se n'ha adonat perquè sempre li han fet fer la traducció al castellà i encara ara diu fork=tenedor!
En altres casos, sense necessitat de ser lingüista tampoc costa gaire adonar-se de relacions de parentiu etimològic: crown i corona, per exemple, tenen el mateix origen.
Però potser ja hem de fer un esforç més gran per adonar-nos que un mot com knive també forma part del nostre lèxic compartit.
Ganivet deriva d'un probable antic canif o ganif, procedent del germànic knif amb el sufix diminutiu –ĭttu. Si en lloc de ganivet en diguéssim *ganiva potser seria més clar. Fixeu-vos amb la relació amb corona que en anglès perd la primera vocal àtona, mentre que en català a ganivet la guanya ja que ens costaria fer una pronúncia del grup kn- sense un so vocàlic enmig.
Pel que fa a la cullera, mentre que en català tenim un mot que etimològicament descriu un objecte apropiat per a prendre menges líquides (una petxina, del llatí cochlearia), en anglès tenen un mot similar però no expressa amb tanta claredat el sentit còncau que es requereix ja que spoon vol dir esqueix de fusta, procedent de l'anglès antic spōn (chip of wood).
19.8.10
Que tenim cap mot comú amb sleep?
Tenim mútuament molt més mots connectats del que sembla entre l'anglès i el català (i totes les llengües romàniques). Però amb sleep... difícil, difícil... Sleep no enganya: és una paraula anglesa de debò i no fa com moltes altres que dissimulen un origen llatí. L'etimologia ens ho confirma: Middle English slepe, from Old English slæp.
Mirem si potser s'ha donat, doncs, el camí invers: de l'anglès al català. D'entrada sembla que no ja que fins i tot ens hem inventat claping per a dir sleeping, a partir del català clapar.
Però sí que fa 100 o 150 anys vam tenir una paraula procedent d'sleep en català, tot i que ràpidament va quedar desfigurada. Us l'explico i potser fins i tot podríem recuperar-la.
Quan es construïa el ferrocarril a Catalunya van venir molts tècnics anglesos, els quals ens duien la seva terminologia especialitzada. De les travesses de la via, en anglès en deien (i crec que en diuen) sleepers. És un mot interessant: les travesses dormen sota els rails, són dormilegues!
Però vés per on que l'evolució de sleeper va ser ràpida: la manera de fer-lo nostra en la pronúncia fou dir-ne selipa. I de selipa, per alguna estranya raó, va passar a felipa. No es devia tractar pas d'una evolució fonètica de la llengua sinó de la vinculació que es va establir amb Felip, i en concret amb Felip V, fundador de l'Estat espanyol a partir del Decret de Nova Planta que suposava la desaparició de les constitucions catalanes i també eliminava que el rei ho fos de cadascun dels diferents territoris.
Cal pensar que en el moment en què es produeix aquest fenomen lingüístic era habitual, almenys a Barcelona, referir-se a Can Felip V per a anomenar el lavabo.
I si recuperem, com a sinònim graciós de travessa, l'ús de les felipes?
PD amb font: en castellà sudamericà també se'n diu durmientes; la forma més aproximada a l’anglesa es manté en dialectes portuguesos: celipas o chulipas «travessas de madeira» que Lang (ZRPh. XIII, 1889, 213) va assenyalar especialment en els Açores, donant-ne ja l’etimologia anglesa.
Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116). En parlars portuguesos felipe és una mena de corriola, en el Minho, i ‘una bossa de cuiro per guardar-hi algun queviure’, en el Brasil (Krüger, VKR I, 252), objectes també servils i menyspreables, si bé allà és possible que l’al·ludit sigui més aviat Felip IV, més menystingut i avorrit allà, per la guerra que, no sense gran ajuda catalana, conduí al feliç resultat de desempallegar-los d’aquest altre sobirà absolut i decadent Felipó.
Mirem si potser s'ha donat, doncs, el camí invers: de l'anglès al català. D'entrada sembla que no ja que fins i tot ens hem inventat claping per a dir sleeping, a partir del català clapar.
Però sí que fa 100 o 150 anys vam tenir una paraula procedent d'sleep en català, tot i que ràpidament va quedar desfigurada. Us l'explico i potser fins i tot podríem recuperar-la.
Quan es construïa el ferrocarril a Catalunya van venir molts tècnics anglesos, els quals ens duien la seva terminologia especialitzada. De les travesses de la via, en anglès en deien (i crec que en diuen) sleepers. És un mot interessant: les travesses dormen sota els rails, són dormilegues!
Però vés per on que l'evolució de sleeper va ser ràpida: la manera de fer-lo nostra en la pronúncia fou dir-ne selipa. I de selipa, per alguna estranya raó, va passar a felipa. No es devia tractar pas d'una evolució fonètica de la llengua sinó de la vinculació que es va establir amb Felip, i en concret amb Felip V, fundador de l'Estat espanyol a partir del Decret de Nova Planta que suposava la desaparició de les constitucions catalanes i també eliminava que el rei ho fos de cadascun dels diferents territoris.
Cal pensar que en el moment en què es produeix aquest fenomen lingüístic era habitual, almenys a Barcelona, referir-se a Can Felip V per a anomenar el lavabo.
I si recuperem, com a sinònim graciós de travessa, l'ús de les felipes?
PD amb font: en castellà sudamericà també se'n diu durmientes; la forma més aproximada a l’anglesa es manté en dialectes portuguesos: celipas o chulipas «travessas de madeira» que Lang (ZRPh. XIII, 1889, 213) va assenyalar especialment en els Açores, donant-ne ja l’etimologia anglesa.
Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116). En parlars portuguesos felipe és una mena de corriola, en el Minho, i ‘una bossa de cuiro per guardar-hi algun queviure’, en el Brasil (Krüger, VKR I, 252), objectes també servils i menyspreables, si bé allà és possible que l’al·ludit sigui més aviat Felip IV, més menystingut i avorrit allà, per la guerra que, no sense gran ajuda catalana, conduí al feliç resultat de desempallegar-los d’aquest altre sobirà absolut i decadent Felipó.
18.8.10
Que tenim cap mot comú amb mouse?
Mouse (ratolí en anglès) és una paraula prou coneguda per dos motius:
Efectivament, mouse és un paraula d'origen llatí (mus/muris) una arrel que nosaltres hem conservat a muricec i que hem desestimat per a la rata o ratolí per als quals hem preferit l'arrel rata Etimologia — D'origen incert, probablement d'un tipus llatí rattus, ratta, onomatopeia de la remor que fa la rata rosegant; en baix llatí hi ha documentat un rattus aplicat al liró.
Potser prové del clàssic rodere, rossegar, o directament del protoindoeuropeu *red-, rossegar o llimar. Altres fonts el vinculen amb el grec clàssic ῥινὴ, llima.
Per cert, el mot anglès fa un plural irregular: mouse, mice, pronunciat 'mous' i 'mais'.
I ara, per a valorar si ho heu entès.... a veure quantes rates trobeu dins aquesta frase: Quan mous el cul, tu mai seus.
Solució: 3 rates (one mouse, two mice)
- Un aparell perifèric dels ordinadors personals es diu ratolí però força gent fa servir l'expressió anglesa mouse.
- I com no: Micky Mouse!
Efectivament, mouse és un paraula d'origen llatí (mus/muris) una arrel que nosaltres hem conservat a muricec i que hem desestimat per a la rata o ratolí per als quals hem preferit l'arrel rata Etimologia — D'origen incert, probablement d'un tipus llatí rattus, ratta, onomatopeia de la remor que fa la rata rosegant; en baix llatí hi ha documentat un rattus aplicat al liró.
Potser prové del clàssic rodere, rossegar, o directament del protoindoeuropeu *red-, rossegar o llimar. Altres fonts el vinculen amb el grec clàssic ῥινὴ, llima.
Per cert, el mot anglès fa un plural irregular: mouse, mice, pronunciat 'mous' i 'mais'.
I ara, per a valorar si ho heu entès.... a veure quantes rates trobeu dins aquesta frase: Quan mous el cul, tu mai seus.
Solució: 3 rates (one mouse, two mice)
17.8.10
Cercant marit a Nova York
[en castellano posteo siguiente]
Es diu d'aquest correu que circula que és verídic. En qualsevol cas fa gràcia. No deixa de ser un divertiment (si és real, aleshores és una pena) que em permeto de reproduir aquí.
Avís publicat en un Portal Financer d'un diari dels EUA:
Anàlisi d'inversió
Una dona va escriure demanant consells sobre com aconseguir un marit ric.
Això, de per sí, ja és graciós, però el millor de la història és que un paio li va donar una resposta ben fonamentada.
Ella:
"Sóc una noia bonica (jo diria que molt bonica) de 25 anys, ben formada i tinc classe. Vull casar-me amb algú que guanyi com a mínim mig milió de dòlars a l'any.
Tenen en aquest portal algun home que guanyi 500.000 $ o més? Potser les esposes dels que guanyin això em puguin donar alguns consells. Vaig ser nòvia d'homes que en guanyen de 200 a 250 mil, però no puc passar d'això, i 250 mil no em faran viure a Central Park West.
Conec una dona, de la meva classe de ioga, que es va casar amb un banquer i viu a Tribeca, i ella no és tan bonica com jo, ni és intel·ligent. Llavors, què és el que ella ha fet i jo no? Com puc arribar al seu nivell?
Rafaela S. "
Ell:
"He llegit la seva consulta amb gran interès, he pensat acuradament si és el cas i he fet una anàlisi de la situació. Primerament, no li estic fent perdre temps, ja que guanyo més de 500 mil per any. Aclarit això, considero els fets de la següent manera:
El que vostè ofereix, vist des de la perspectiva d'un home com el que vostè busca, és simplement un pèssim negoci. Heus aquí el perquè:
Deixant els embuts de banda, el que vostè proposa és un simple negoci: vostè posa la bellesa física i jo poso els diners. Proposta clara, sense res amagat. No obstant això, hi ha un problema: Amb seguretat, la seva bellesa decaurà, i un dia s'acabarà, mentre que el més probable és que els meus diners continuïn creixent.
Així, en termes econòmics, vostè és un actiu que pateix depreciació i jo sóc un actiu que rendeix dividends. Vostè no només pateix depreciació, sinó que, com aquesta és progressiva, augmenta sempre!
Aclarint-ho més, vostè té avui 25 anys i continuarà sent bonica durant els propers 5 a 10 anys, però sempre una mica menys cada any, i de sobte, si es compara amb una foto d'avui, veurà que ja estarà envellida. Això vol dir que vostè està avui a l'alça, en l'època ideal de ser venuda, no de ser comprada.
Usant el llenguatge de Wall Street, qui la tingui avui la tindria en 'trading position' (posició per comercialitzar), i no en 'buy and hold' (comprar i retenir), que és per al que vostè s'ofereix...
Per tant -encara en termes comercials- el casament (que és un 'buy and hold') amb vostè no és un bon negoci a termini mitjà o llarg, però llogar-la pot ser en termes comercials un negoci raonable que podem meditar i discutir vostè i jo.
Jo penso que mitjançant certificació de com de 'ben formada, amb classe i meravellosament bonica' és, jo, probable futur llogater d'aquesta 'màquina', vull el que és de pràctica habitual: Fer una prova, o sigui un 'test drive... ' per concretar l'operació.
En resum: com que comprar-la és un mal negoci, per la seva devaluació creixent, li proposo llogar-la pel temps en què el material estigui en bon ús. Esperant notícies seves, m'acomiado cordialment.
UN MILIONARI QUE PER AIXÒ ÉS MILIONARI "
Buscando marido en New York
Se dice de este correo que circula que es verídico. En cualquier caso tiene miga. No deja de ser un divertimento (si es real, entonces es una pena) que me permito de reproducir aquí.
Aviso publicado en un Portal Financiero de un diario de EE.UU.:
Análisis de inversión
Una mujer escribió pidiendo consejos sobre cómo conseguir un marido rico.
Eso, de por sí, ya es gracioso, pero lo mejor de la historia es que un tipo le dio una respuesta bien fundamentada.
Ella:
"Soy una chica hermosa (yo diría que muy hermosa) de 25 años, bien formada y tengo clase. Quiero casarme con alguien que gane como mínimo medio millón de dólares al año.
¿Tienen en este portal algún hombre que gane 500.000 dólares o más? Quizás las esposas de los que ganen eso me puedan dar algunos consejos. Estuve de novia con hombres que ganan de 200 a 250 mil, pero no puedo pasar de eso, y 250 mil no me van a hacer vivir en el Central Park West.
Conozco a una mujer, de mi clase de yoga, que se casó con un banquero y vive en Tribeca, y ella no es tan bonita como yo, ni es inteligente. Entonces, ¿qué es lo que ella hizo y yo no hice? ¿Cómo puedo llegar al nivel de ella?
Rafaela S."
El:
“Leí su consulta con gran interés, pensé cuidadosamente en su caso e hice un análisis de la situación. Primeramente, no estoy haciéndole perder tiempo, pues gano más de 500 mil por año. Aclarado esto, considero los hechos de la siguiente forma:
Lo que Ud. ofrece, visto desde la perspectiva de un hombre como el que Ud. busca, es simplemente un pésimo negocio. He aquí los por qué:
Dejando los rodeos de lado, lo que Ud. propone es un simple negocio: Ud. pone la belleza física y yo pongo el dinero. Propuesta clara, sin recovecos. Sin embargo existe un problema: Con seguridad, su belleza va a decaer, y un día va a terminar, y lo más probable es que mi dinero continúe creciendo.
Así, en términos económicos, Ud. es un activo que sufre depreciación y yo soy un activo que rinde dividendos. Ud. no sólo sufre depreciación, sino que, como ésta es progresiva, ¡aumenta siempre!
Aclarando más, Ud. tiene hoy 25 años y va a continuar siendo linda durante los próximos 5 a 10 años; pero siempre un poco menos cada año, y de repente, si se compara con una foto de hoy, verá que ya estará envejecida. Esto quiere decir, que Ud. está hoy en 'alza', en la época ideal de ser vendida, no de ser comprada.
Usando el lenguaje de Wall Street, quien la tiene hoy la debe de tener en 'trading position' (posición para comercializar) , y no en 'buy and hold' (compre y retenga), que es para lo que Ud se ofrece...
Por lo tanto, todavía en términos comerciales, el casamiento (que es un 'buy and hold') con Ud. no es un buen negocio a mediano o largo plazo, pero alquilarla puede ser en términos comerciales un negocio razonable que podemos meditar y discutir usted y yo.
Yo pienso que mediante certificación de cuán 'bien formada, con clase y maravillosamente linda' es, yo, probable futuro locatario de esa 'máquina', quiero lo que es de práctica habitual: Hacer una prueba, o sea un 'test drive...' para concretar la operación.
En resumidas cuentas: como comprarla es un mal negocio, por su devaluación creciente, le propongo alquilarla por el tiempo en que el material esté en buen uso. Esperando noticias suyas, me despido cordialmente.
UN MILLONARIO QUE POR ESO ES MILLONARIO”
Aviso publicado en un Portal Financiero de un diario de EE.UU.:
Análisis de inversión
Una mujer escribió pidiendo consejos sobre cómo conseguir un marido rico.
Eso, de por sí, ya es gracioso, pero lo mejor de la historia es que un tipo le dio una respuesta bien fundamentada.
Ella:
"Soy una chica hermosa (yo diría que muy hermosa) de 25 años, bien formada y tengo clase. Quiero casarme con alguien que gane como mínimo medio millón de dólares al año.
¿Tienen en este portal algún hombre que gane 500.000 dólares o más? Quizás las esposas de los que ganen eso me puedan dar algunos consejos. Estuve de novia con hombres que ganan de 200 a 250 mil, pero no puedo pasar de eso, y 250 mil no me van a hacer vivir en el Central Park West.
Conozco a una mujer, de mi clase de yoga, que se casó con un banquero y vive en Tribeca, y ella no es tan bonita como yo, ni es inteligente. Entonces, ¿qué es lo que ella hizo y yo no hice? ¿Cómo puedo llegar al nivel de ella?
Rafaela S."
El:
“Leí su consulta con gran interés, pensé cuidadosamente en su caso e hice un análisis de la situación. Primeramente, no estoy haciéndole perder tiempo, pues gano más de 500 mil por año. Aclarado esto, considero los hechos de la siguiente forma:
Lo que Ud. ofrece, visto desde la perspectiva de un hombre como el que Ud. busca, es simplemente un pésimo negocio. He aquí los por qué:
Dejando los rodeos de lado, lo que Ud. propone es un simple negocio: Ud. pone la belleza física y yo pongo el dinero. Propuesta clara, sin recovecos. Sin embargo existe un problema: Con seguridad, su belleza va a decaer, y un día va a terminar, y lo más probable es que mi dinero continúe creciendo.
Así, en términos económicos, Ud. es un activo que sufre depreciación y yo soy un activo que rinde dividendos. Ud. no sólo sufre depreciación, sino que, como ésta es progresiva, ¡aumenta siempre!
Aclarando más, Ud. tiene hoy 25 años y va a continuar siendo linda durante los próximos 5 a 10 años; pero siempre un poco menos cada año, y de repente, si se compara con una foto de hoy, verá que ya estará envejecida. Esto quiere decir, que Ud. está hoy en 'alza', en la época ideal de ser vendida, no de ser comprada.
Usando el lenguaje de Wall Street, quien la tiene hoy la debe de tener en 'trading position' (posición para comercializar) , y no en 'buy and hold' (compre y retenga), que es para lo que Ud se ofrece...
Por lo tanto, todavía en términos comerciales, el casamiento (que es un 'buy and hold') con Ud. no es un buen negocio a mediano o largo plazo, pero alquilarla puede ser en términos comerciales un negocio razonable que podemos meditar y discutir usted y yo.
Yo pienso que mediante certificación de cuán 'bien formada, con clase y maravillosamente linda' es, yo, probable futuro locatario de esa 'máquina', quiero lo que es de práctica habitual: Hacer una prueba, o sea un 'test drive...' para concretar la operación.
En resumidas cuentas: como comprarla es un mal negocio, por su devaluación creciente, le propongo alquilarla por el tiempo en que el material esté en buen uso. Esperando noticias suyas, me despido cordialmente.
UN MILLONARIO QUE POR ESO ES MILLONARIO”
16.8.10
De viatge per la Bretanya
Si tot ha anat bé, quan aquest apunt es publiqui automàticament, jo seré a la Bretanya. O sigui que aprofitaré per a donar quatre dades sobre la llengua bretona.
En francès tenen aquesta raresa numèrica que per dir setanta diuen seixanta-deu, vuitanta és quatre-vints, i noranta quatre-vints-deu. Malgrat la meva estima per les llengües i per les curiositats evolutives, sempre m'ha semblat poc digne d'una llengua que es pretengués universal tenir aquestes estranyes formes a la numeració. Algun cop havia llegit que es devien a maneres de comptar per part de poblacions locals. I ara, per casualitat, potser n'he trobat una de les causes. La numeració bretona és de caire vigesimal, i les unitats són per vintenes!! Així, per a dir 46, en diuen sis sobre dos vints (c'hwec'h-ha-daou-ugent), i 79 seria dinou sobre tres vints (naontek-ha-tri-ugent).
El plural es construiex amb la desinència ed (p.ex. lampous-lampoued, ocells; loen-loened, frares), però hi ha casos especials en -ien, -où, -ioù, -on, o també afegint una o més vocals a l'interior d'un mot, com els casos de maen-mein (pedra), abostol-ebestel (apòstol). Això podria ser també l'auxiliar d'un sistema participant, alhora que infecció vocàlica en l'ús de la desinència, com en els casos de bag-bigi (vaixell), forn-ferniel (forn), moualc'h-mouilc'hi (merla) i kar-kerent(parent). També hi ha paraules amb plurals irregulars, com a den-tud (home), marc'h-kezeg (cavall), buoc'h-saout (vaca) i ki-chas (gos).
Paraules bretones internacionals
Per cert, veig per aquest rètol que de la llengua francesa en diuen galleg, lògicament de la llengua dels gals...
.
El bretó és una llengua celta parlada a l'oest de Bretanya, a França. Està en retrocés tot i els intents per revifar-la: es calcula que el parlen unes 500.000 persones quan eren més d'un milió a principis del segle XX. Està documentat des del segle V i parteix de la llengua dels immigrants de l'Illa de Bretanya o Gran Bretanya, amb una petita influència de la llengua de Gàl·lia.
Els primers escrits en bretó es remunten al segle IX. Actualment, però, l'estatus legal advers i l'exclusió total de la vida pública i a l'escola han frenat considerablement la transmissió de la llengua. És per això que la UNESCO considera el bretó com una de les llengües europees més seriosament amenaçades d'extinció.
Cada any moren 15.000 bretonòfons i només se'n formen 2.500, de manera que s'accentua la reculada de la llengua. Aquesta situació també és agreujada per l'emigració, ja que aproximadament 20.000 bretons abandonen cada any el seu país, principalment bretonòfons, ja que la Baixa Bretanya és la zona més sotsdesenvolupada. Això provoca l'existència d'illots bretonòfons a París, Marsella i altres ciutats grans, on sovint organitzen trobades folklòriques i concursos de poesia. Es calcula que potser 300.000 bretonòfons parlen llur llengua fora de la Bretanya. Entre ells, 32.722 als EUA.
En francès tenen aquesta raresa numèrica que per dir setanta diuen seixanta-deu, vuitanta és quatre-vints, i noranta quatre-vints-deu. Malgrat la meva estima per les llengües i per les curiositats evolutives, sempre m'ha semblat poc digne d'una llengua que es pretengués universal tenir aquestes estranyes formes a la numeració. Algun cop havia llegit que es devien a maneres de comptar per part de poblacions locals. I ara, per casualitat, potser n'he trobat una de les causes. La numeració bretona és de caire vigesimal, i les unitats són per vintenes!! Així, per a dir 46, en diuen sis sobre dos vints (c'hwec'h-ha-daou-ugent), i 79 seria dinou sobre tres vints (naontek-ha-tri-ugent).
El plural es construiex amb la desinència ed (p.ex. lampous-lampoued, ocells; loen-loened, frares), però hi ha casos especials en -ien, -où, -ioù, -on, o també afegint una o més vocals a l'interior d'un mot, com els casos de maen-mein (pedra), abostol-ebestel (apòstol). Això podria ser també l'auxiliar d'un sistema participant, alhora que infecció vocàlica en l'ús de la desinència, com en els casos de bag-bigi (vaixell), forn-ferniel (forn), moualc'h-mouilc'hi (merla) i kar-kerent(parent). També hi ha paraules amb plurals irregulars, com a den-tud (home), marc'h-kezeg (cavall), buoc'h-saout (vaca) i ki-chas (gos).
Paraules bretones internacionals
- dolmen. [French, from Breton *taolvean : *taol, alteration (influenced by taol, table) of tol, key + men, stone]
- menhir. [French, from Breton : men, stone (from Middle Breton) + hir, long (from Middle Breton).]
Per cert, veig per aquest rètol que de la llengua francesa en diuen galleg, lògicament de la llengua dels gals...
.
15.8.10
Que tenim cap mot comú amb square?
Si ahir parlàvem de street/carrer i fa uns dies de rambla/ramble, potser que abordem alguns vials més.
Una altra paraula que sembla ben anglesa és square (skwâr), que vol dir quadrat i plaça. Prové del francès antic esquarre,del llatí vulgar *exquadra,de *exquadrāre, del llatí ex+quadrāre, donar una forma quadrada.
I en català tenim caire, escaire, escairar... Caire ve del llatí quadrum 'quadrat, pedra escairada'. Un caire és l'aresta de l'angle sortint que formen dues cares contigües d'un cos polièdric. Així, podem fer caires (a un objecte rodó), això és, fer-lo políedre. O podem matar un caire, és a dir, fer-lo desaparèixer, per exemple arrodonint l'objecte en la proximitat de l'aresta.
Les places solen ser quadrades, tenen caires. Etimològicament, Trafalgar Square és Trafalgar Escaire!
Per cert, allà hi trobarem Bobbies, la policia local londinenca. No hi trobarem pas Mossos d'Esquadra! I és que esquadra, tot i compartir etimologia, ens ha vingut probablement a través de l'italià squadra. I sabeu per què als policies de Londres se'ls anomena Bobbie? Fins al 1829 Londres no va disposar d'un cos de policia professional. Després de moltes comissions parlamentàries va recaure l'encàrrec de formar un cos professional de policia en Sir Robert Peel (ministre de l'Interior i cinc anys després primer ministre britànic). Sir Robert Peel era comunament conegut com Bob i els agents van ser ràpidament anomenats Bobbie, sobrenom amb què han perdurat al llarg d'aquests gairebé 180 anys de vida de la Policia Metropolitana de Londres. Un altre dels sobrenoms pel qual se'ls va conèixer va ser el de "Peelers" (peladors) en referència al seu cognom.
Una altra paraula que sembla ben anglesa és square (skwâr), que vol dir quadrat i plaça. Prové del francès antic esquarre,del llatí vulgar *exquadra,de *exquadrāre, del llatí ex+quadrāre, donar una forma quadrada.
I en català tenim caire, escaire, escairar... Caire ve del llatí quadrum 'quadrat, pedra escairada'. Un caire és l'aresta de l'angle sortint que formen dues cares contigües d'un cos polièdric. Així, podem fer caires (a un objecte rodó), això és, fer-lo políedre. O podem matar un caire, és a dir, fer-lo desaparèixer, per exemple arrodonint l'objecte en la proximitat de l'aresta.
Les places solen ser quadrades, tenen caires. Etimològicament, Trafalgar Square és Trafalgar Escaire!
Per cert, allà hi trobarem Bobbies, la policia local londinenca. No hi trobarem pas Mossos d'Esquadra! I és que esquadra, tot i compartir etimologia, ens ha vingut probablement a través de l'italià squadra. I sabeu per què als policies de Londres se'ls anomena Bobbie? Fins al 1829 Londres no va disposar d'un cos de policia professional. Després de moltes comissions parlamentàries va recaure l'encàrrec de formar un cos professional de policia en Sir Robert Peel (ministre de l'Interior i cinc anys després primer ministre britànic). Sir Robert Peel era comunament conegut com Bob i els agents van ser ràpidament anomenats Bobbie, sobrenom amb què han perdurat al llarg d'aquests gairebé 180 anys de vida de la Policia Metropolitana de Londres. Un altre dels sobrenoms pel qual se'ls va conèixer va ser el de "Peelers" (peladors) en referència al seu cognom.
14.8.10
Que tenim cap mot comú amb street? I en anglès, que tenen cap mot comú amb carrer?
I tant que sí! I és que una paraula tant anglesa com street és del tot llatina i hauria de ser molt transparent per als parlants de llengües romàniques.
Primer de tot, mirem com feien els carrers els romans. Els feien per capes, posant les pedres més grosses en una primera capa, les més fines al damunt, i anar fent fins a obtenir un paviment resistent elaborat de manera estratificada. Doncs aquestes capes o estrats són els que van fer que dels carrers en diguessin en llatí tardà strāta, que ha donat stratta en italià i street en anglès. El mot llatí strāta, vial pavimentat, és la forma del participi femení del verb sternere, estendre.
Per tant, totes les paraules que contenen el lexema estrat hi estan relacionades: estratificar... i fins i tot el meu gelat preferit: strataciella (pels estrats de xocolata que conté dins la nata i que fan estralls dins la boca). Ep, però res a veure amb estratègia, que ve del grec.
En endavant, quan pronuncieu street, penseu en l'estratificació del paviment que trepitgeu i noteu la proximitat lingüística de l'anglès amb les llengües romàniques!
Per cert, en català no fem servir una forma que explica com està fet el carrer sinó una forma, carrer, que explica quina utilitat tindrà: passar-hi els carros. Prové del llatí carrarius, camí per a carros. Tenint en compte que carro és una paraula germana del car anglès, no hauria de costar gaire als anglesos entendre què vol dir carrer. De fet, podria ser perfectament un mot anglès (construït a partir de car, mantenint les dues 'r' etimològiques) i, per tant, dir Oxford Carrer en lloc d'Oxford Street. Lògicament pronunciat a l'anglesa, càrrer! Proposo que en les guies per als anglesos que visiten Catalunya els indiquin el vocabulari bàsic en català i, a més, els facin adonar d'aquesta coincidència:
Rua
Rua vol dir arruga, com veiem en aquesta explicació en referència a un topònim Rua:
La Rua era un poble del terme municipal d'Abella de la Conca, al Pallars Jussà.
Segons Coromines [1] “la Rua” procedeix d'un mot mossàrab (no àrab, però sí amb influències àrabs) que, des del seu significat original (“arruga”) esdevé un terme per a designar “carrer”, “rengle”, “cornisa d'una roca”, etcètera (és també l'origen de la paraula francesa rue). En aquest sentit, i coneixent el poble de la Rua, el topònim esdevé descriptiu. Té el mateix origen el proper lloc de “Pera-rua” i el llunyà de “Coma-ruga”.
Calle
La calle castellana deriva directament del llatí callis, que significava camí per als ramats. En català, callis ens ha donat call, que vol dir pas estret i enclotat o entre dues parets, o l'indret on un riu passa encaixat. Però aquest call no és el mateix que el call jueu, provinent de l'hebreu qahál, assemblea, sinagoga.
Primer de tot, mirem com feien els carrers els romans. Els feien per capes, posant les pedres més grosses en una primera capa, les més fines al damunt, i anar fent fins a obtenir un paviment resistent elaborat de manera estratificada. Doncs aquestes capes o estrats són els que van fer que dels carrers en diguessin en llatí tardà strāta, que ha donat stratta en italià i street en anglès. El mot llatí strāta, vial pavimentat, és la forma del participi femení del verb sternere, estendre.
Per tant, totes les paraules que contenen el lexema estrat hi estan relacionades: estratificar... i fins i tot el meu gelat preferit: strataciella (pels estrats de xocolata que conté dins la nata i que fan estralls dins la boca). Ep, però res a veure amb estratègia, que ve del grec.
En endavant, quan pronuncieu street, penseu en l'estratificació del paviment que trepitgeu i noteu la proximitat lingüística de l'anglès amb les llengües romàniques!
Per cert, en català no fem servir una forma que explica com està fet el carrer sinó una forma, carrer, que explica quina utilitat tindrà: passar-hi els carros. Prové del llatí carrarius, camí per a carros. Tenint en compte que carro és una paraula germana del car anglès, no hauria de costar gaire als anglesos entendre què vol dir carrer. De fet, podria ser perfectament un mot anglès (construït a partir de car, mantenint les dues 'r' etimològiques) i, per tant, dir Oxford Carrer en lloc d'Oxford Street. Lògicament pronunciat a l'anglesa, càrrer! Proposo que en les guies per als anglesos que visiten Catalunya els indiquin el vocabulari bàsic en català i, a més, els facin adonar d'aquesta coincidència:
Carrer: Catalan name for street. Carrer means the place where cars run.Per cert, a banda de carrer i street, hi ha altres mots propers: rua en català i portuguès, rue en francès, calle en castellà...
Rua
Rua vol dir arruga, com veiem en aquesta explicació en referència a un topònim Rua:La Rua era un poble del terme municipal d'Abella de la Conca, al Pallars Jussà.
Segons Coromines [1] “la Rua” procedeix d'un mot mossàrab (no àrab, però sí amb influències àrabs) que, des del seu significat original (“arruga”) esdevé un terme per a designar “carrer”, “rengle”, “cornisa d'una roca”, etcètera (és també l'origen de la paraula francesa rue). En aquest sentit, i coneixent el poble de la Rua, el topònim esdevé descriptiu. Té el mateix origen el proper lloc de “Pera-rua” i el llunyà de “Coma-ruga”.
Calle
La calle castellana deriva directament del llatí callis, que significava camí per als ramats. En català, callis ens ha donat call, que vol dir pas estret i enclotat o entre dues parets, o l'indret on un riu passa encaixat. Però aquest call no és el mateix que el call jueu, provinent de l'hebreu qahál, assemblea, sinagoga.
"Ens baixem els pantalons"
L'Oriol Tarrats m'envia una foto per a la col·lecció d'establiments originals:
Una altre manera de dir que els pantalons estan rebaixats.
Però sonaria millor "ens abaixem els pantalons"!
Però sonaria millor "ens abaixem els pantalons"!
13.8.10
Les demoiselles d’Avignon o d'Avinyó
[es] Fijaos en esta noticia que salía hace unas pocas semanas en La Vanguardia:
Presentan el mayor citrino tallado del mundo, con un peso de 20.200 quilates
...El presidente de Art Natura, Fulgencio Alcaraz, ha destacado hoy en la presentación de la piedra preciosa la importancia de que el citrino se denomine Málaga, ya que "cada vez que visite un país o aparezca en un vídeo o en un catálogo lo hará con el nombre de Málaga, y esto tiene un efecto multiplicador y de expansión del nombre que lleva consigo". En este sentido, Alcaraz ha citado como ejemplo la trascendencia que para Pisa tiene su torre inclinada o para Aviñón el hecho de que su nombre aparezca en el título de una obra de Picasso...
[ca] Interessant reflexió sobre el valor de marca de les ciutats, però malauradament amb un greu error en aquest cas ja que el quadre de Picasso no es refereix a la ciutat francesa sinó al carrer de Barcelona. Tot i que fem referència a un lloc de prostíbuls, cal reivindicar la catalanitat de l'indret, que no és doncs un topònim sinó el nom d'un vial. Per a entendre millor la història, llegim a la wikipedia en castellà:
[es] Interesant reflexión sobre el valor de marca de las ciudades, pero desgraciadamente con un grave error en este caso ya que el cuadro de Picasso no se refiere a la ciudad francesa sino en la calle de Barcelona. Aunque nos referimos a un lugar de prostíbulos, hay que reivindicar la catalanidad del lugar, que no es pues un topónimo sino el nombre de un vial. Para entender mejor la historia, leemos en la wikipedia en castellano:
[es] Interesant reflexión sobre el valor de marca de las ciudades, pero desgraciadamente con un grave error en este caso ya que el cuadro de Picasso no se refiere a la ciudad francesa sino en la calle de Barcelona. Aunque nos referimos a un lugar de prostíbulos, hay que reivindicar la catalanidad del lugar, que no es pues un topónimo sino el nombre de un vial. Para entender mejor la historia, leemos en la wikipedia en castellano:
Blog Barcelona és poderosa:Picasso no ponía casi nunca título a sus cuadros hasta bien pasado el tiempo, a veces hasta dos años después de ser pintado. En el caso de esta obra ocurrió lo mismo, cuando Picasso presentó la obra a sus amigos era una obra sin título. No hay datos fidedignos y escritos sobre esta cuestión pero se cree que fue su amigo Apollinaire quien le dio el título de El burdel filosófico y después André Salmon lo llamó Les demoiselles d'Avinyó, una calle de Barcelona, en la que había prostíbulos. Salvo aquellos amigos, nadie conocía tal calle y pronto empezó a confundirse el nombre de Avinyó con el nombre francés Avignon, tan cercano en la pronunciación. Cuando por fin el cuadro se presentó con título fue con el de Les demoiselles d’Avignon y así ha llegado hasta el tiempo actual.
La vinculació de l’obra amb el carrer de Barcelona del mateix nom sembla avui clara però no sempre ha estat així. Picasso, quan pintava, quasi mai posava títols als seus quadres i aquesta va ser una obra sense nom. Es diu que al veure-la Guillaume Apollinaire va batejar-la com de El bordell filosòfic, mentre André Salmon li va posar Les demoiselles d’Avinyó. Com poca gent sabia que en aquell carrer hi havia hagut prostíbuls es va pensar que es referia a la ciutat francesa i així va rebre el nom de Les demoiselles d’Avignon.
En un article publicat per Lluís Permanyer a la Vanguardia l’any 1988, degut a la exposició aquell any del quadre de Picasso, aleshores "prestable", al seu museu a Barcelona, exposava les seves investigacions sobre els possibles bordells del carrer: començava citant a Joan Amades que parlava de Can Saleta i també de l’emplaçament de dos prostíbuls, segons dades recollides entre veïns del carrer que van voler que restessin en l'anonimat, als números 26 i 44.
12.8.10
Que tenim cap mot comú amb moon?
Doncs sí que en tenim, i tant que sí: mes, mensual, i fins i tot menstruació!
El concepte de mes, el període de temps, tenia als inicis una relació amb el període lunar i fins i tot amb la Lluna mateixa (s'anomenaven igual). I també es relacionava amb la menstruació femenina, esclar.
La Lluna tingué un nom comú per a totes les llengües indoeuropees: men(s) / mon. D'aquí el moon anglès i també el mes i les mensualitats. Aquesta arrel és possible que derivés d'una altra, també indoeuropea, me-, que volia dir mesurar ja que el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l’home primitiu, aquest prenia totes les mesures de temps segons les fases lunars. Així moon també estaria relacionat amb les etimologies de mida, mesura, metre...
La major part de les llengües indoeuropees han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l’origen fou també la denominació del ‘mes’: ‘mes’ es diu en llatí mensis. Però algunes llengües, entre les quals el llatí, van reemplaçar aquesta paraula per una altra derivada de l’arrel indoeuropea que vol dir ‘lluir, brillar’, i que ens ha donat la Lluna. En llengües tant distants com l'eslau o l'irlandès donen a la lluna un nom gairebé idèntic: luna i luan.
Es creu que en un moment determinat de l'evolució cultural calia separar els termes per a designar la Lluna i el mesos. Algunes llengües ho van fer a partir de la mateixa arrel única: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En altres se n'han apartat creant una nova paraula per a la Lluna a partir de la idea de la brillantor. També el grec seléne té aquest origen ja que ve de selasna, derivat de sélas ‘esplendor esclatant’.
Així, la Lluna llueix i el mes mesura.
En fi, que coneixent les arrels de les paraules tranquil·lament podríem hibridar i per a dir mensual o menstruació dir-ne moonsual o moonstruació. Ui, potser no sona gaire bé, això!
Per cert, avui és dilluns, és a dir el dia que etimològicament va lligat a la Lluna, com també en francès (lundie), en castellà (lunes) o en anglès (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
El concepte de mes, el període de temps, tenia als inicis una relació amb el període lunar i fins i tot amb la Lluna mateixa (s'anomenaven igual). I també es relacionava amb la menstruació femenina, esclar.
La Lluna tingué un nom comú per a totes les llengües indoeuropees: men(s) / mon. D'aquí el moon anglès i també el mes i les mensualitats. Aquesta arrel és possible que derivés d'una altra, també indoeuropea, me-, que volia dir mesurar ja que el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l’home primitiu, aquest prenia totes les mesures de temps segons les fases lunars. Així moon també estaria relacionat amb les etimologies de mida, mesura, metre...
La major part de les llengües indoeuropees han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l’origen fou també la denominació del ‘mes’: ‘mes’ es diu en llatí mensis. Però algunes llengües, entre les quals el llatí, van reemplaçar aquesta paraula per una altra derivada de l’arrel indoeuropea que vol dir ‘lluir, brillar’, i que ens ha donat la Lluna. En llengües tant distants com l'eslau o l'irlandès donen a la lluna un nom gairebé idèntic: luna i luan.
Es creu que en un moment determinat de l'evolució cultural calia separar els termes per a designar la Lluna i el mesos. Algunes llengües ho van fer a partir de la mateixa arrel única: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En altres se n'han apartat creant una nova paraula per a la Lluna a partir de la idea de la brillantor. També el grec seléne té aquest origen ja que ve de selasna, derivat de sélas ‘esplendor esclatant’.
Així, la Lluna llueix i el mes mesura.
En fi, que coneixent les arrels de les paraules tranquil·lament podríem hibridar i per a dir mensual o menstruació dir-ne moonsual o moonstruació. Ui, potser no sona gaire bé, això!
Per cert, avui és dilluns, és a dir el dia que etimològicament va lligat a la Lluna, com també en francès (lundie), en castellà (lunes) o en anglès (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
¿Tenemos alguna palabra común con moon?
Pues sí que tenemos, claro que sí: mes, mensual, ¡e incluso menstruación!
El concepto de mes, el período de tiempo, tenía en los inicios una relación con el período lunar e incluso con la Luna misma (se llamaban igual). Y también se relacionaba con la menstruación femenina, claro.
La Luna tuvo un nombre común para todas las lenguas indoeuropeas: men(s) / mon. De ahí el moon inglés y también el mes y las mensualidades. Esta raíz es posible que derivara de otra, también indoeuropea, me-, que quería decir medir ya que el mes era la gran unidad de tiempo, la básica en la mentalidad del hombre primitivo, éste tomaba todas las medidas de tiempo según las fases lunares. Así moon también estaría relacionado con las etimologías de medida, metro ...
La mayor parte de las lenguas indoeuropeas han conservado el nombre indoeuropeo de luna, que en el origen fue también la denominación del 'mes': 'mes' se dice en latín Mensa. Pero algunas lenguas, entre ellas el latín, reemplazaron esta palabra por otra derivada de la raíz indoeuropea que significa 'lucir', y que nos ha dado la Luna. En lenguas tan distantes como el eslavo o el irlandés dan a la luna un nombre casi idéntico: luna y Luan.
Se cree que en un momento determinado de la evolución cultural había que separar los términos para designar a la Luna y a los meses. Algunas lenguas lo hicieron a partir de la misma raíz única: al. mond/monat, ingl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En otros se han apartado creando una nueva palabra para la Luna a partir de la idea del brillo. También el griego Selene tiene este origen ya que viene de selasna, derivado de Selas 'esplendor brillante'.
Así, la Luna luce y el mes mide.
En fin, que conociendo las raíces de las palabras tranquilamente podríamos hibridar y para decir mensual o menstruación llamar moonsual o moonstruación. Uy, quizás no suena muy bien, eso!
Por cierto, el lunes es el día que etimológicamente va ligado a la Luna, así como en francés (lundie), en catalán (dilluns) o en inglés (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
El concepto de mes, el período de tiempo, tenía en los inicios una relación con el período lunar e incluso con la Luna misma (se llamaban igual). Y también se relacionaba con la menstruación femenina, claro.
La Luna tuvo un nombre común para todas las lenguas indoeuropeas: men(s) / mon. De ahí el moon inglés y también el mes y las mensualidades. Esta raíz es posible que derivara de otra, también indoeuropea, me-, que quería decir medir ya que el mes era la gran unidad de tiempo, la básica en la mentalidad del hombre primitivo, éste tomaba todas las medidas de tiempo según las fases lunares. Así moon también estaría relacionado con las etimologías de medida, metro ...
La mayor parte de las lenguas indoeuropeas han conservado el nombre indoeuropeo de luna, que en el origen fue también la denominación del 'mes': 'mes' se dice en latín Mensa. Pero algunas lenguas, entre ellas el latín, reemplazaron esta palabra por otra derivada de la raíz indoeuropea que significa 'lucir', y que nos ha dado la Luna. En lenguas tan distantes como el eslavo o el irlandés dan a la luna un nombre casi idéntico: luna y Luan.
Se cree que en un momento determinado de la evolución cultural había que separar los términos para designar a la Luna y a los meses. Algunas lenguas lo hicieron a partir de la misma raíz única: al. mond/monat, ingl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. En otros se han apartado creando una nueva palabra para la Luna a partir de la idea del brillo. También el griego Selene tiene este origen ya que viene de selasna, derivado de Selas 'esplendor brillante'.
Así, la Luna luce y el mes mide.
En fin, que conociendo las raíces de las palabras tranquilamente podríamos hibridar y para decir mensual o menstruación llamar moonsual o moonstruación. Uy, quizás no suena muy bien, eso!
Por cierto, el lunes es el día que etimológicamente va ligado a la Luna, así como en francés (lundie), en catalán (dilluns) o en inglés (monday).
-We would like to book a room for next Monday
-¿Mandeeeee?
-Yes, yes, on Monday.
11.8.10
Les formes del formatge dins una caixa
Qué raros son los franceses!
Formatge prové del llatí vulgar *formatĭcus, amb el mateix significat. La formació de la paraula és prou transparent, a partir de forma, és a dir, afaiçonat en una forma o motlle.
La resposta s'ha fet evident: l'etimologia del cheese anglès és la mateixa que en català ha donat caixa. Del llatí capsa, en català tenim caixa (evolució natural) i capsa (presa per via culta) i en anglès tenen case (passant pel francès) i cheese (passant pel germànic antic). I és que el món és mocador (o una capsa!)
Per cert, si no s'hagués produït la metàtesi (alteració de sons) del grec morfa a forma, avui potser en diríem morfatge!
Nota: vam parlar de caixes i capses en un apunt de fa poc: Case, box, caixa, capsa, caja...
Porque que los franceses al pan le llamen peng... pasa.
Que le llamen al vino veng... bueno... son raritos pero pasa.
Pero al queso...que -¡joder!- se ve que es queso, le llamen fgomash…
Aquest acudit amb què comencem l'apunt d'avui l'hem seleccionat pel formatge. Però també és propici en aquest bloc per a fer notar l'existència de gent que mesura el món segons els seus esquemes culturals i mentals sense entendre que hi ha altres cultures, altres maneres de veure el món. Però anem al món del fgomash!
Hem partit del llatí vulgar perquè en la forma clàssica es deia caseus, que prové de capsa, en el fons explica el mateix sobre la manera com s'elabora sols que partint de la caixa o de la forma. Com veieu, el castellà queso o el portuguès queijo han mantingut l'arrel procedent de la forma clàssica caseus, mentre que català i francès es van passar al formaticus. Formatge en català i occità, fromage en francès, formaggio en italià. Es diu que en castellà també hi ha fromaje, en desús, derivada del francès.
En tot cas, el queso castellà, segons consideren els filòlegs, no procedeix directament del llatí sinó que els ha arribat a través del germànic antic kajso, mot del qual deriven totes les altres variants: anglès cheese, alemany kaese i holandès kaas (desconeixem que la forma ost, present en suec, noruec i danès deriva de la forma germana). El romanès cas i el sard casu són altres llengües romàniques que han preferit el caseus.
I una curiositat, aprofitant que hores d'ara sóc a la Bretanya: en bretó mantenen les dues formes: keuz, formaj
I una curiositat, aprofitant que hores d'ara sóc a la Bretanya: en bretó mantenen les dues formes: keuz, formaj
Que tenim cap mot relacionat amb cheese?
La resposta s'ha fet evident: l'etimologia del cheese anglès és la mateixa que en català ha donat caixa. Del llatí capsa, en català tenim caixa (evolució natural) i capsa (presa per via culta) i en anglès tenen case (passant pel francès) i cheese (passant pel germànic antic). I és que el món és mocador (o una capsa!)
Per cert, si no s'hagués produït la metàtesi (alteració de sons) del grec morfa a forma, avui potser en diríem morfatge!
Nota: vam parlar de caixes i capses en un apunt de fa poc: Case, box, caixa, capsa, caja...
10.8.10
Can Tonada
El David Vila ens envia una fotografia per al recull de noms d-establiments interessants:
Un restaurant de Sabadell el nom del qual és ben enginyós. Resulta que aquest establiment estava ubicat en una cantonada i es deia, com no, "La Cantonada". Quan van canviar de local i, per tant, van deixar d'estar en una cantonada, el propietari va decidir modificar-ne el nom d'una manera molt hàbil, dient-li "Can Tonada".
Que tenim cap mot comú amb parrot?
Hi havia un home que vivia sol i volia comprar un lloro per ensenyar-li a parlar. El cas és que va anar a la botiga d'animals i, el dependent, veient que no els en quedava cap i perdria la venda, va i li endossa un mussol. Al cap d'uns dies va trobar un amic que li va preguntar:
- Què el lloro ja parla
- Nooo... ! però s'hi fixa molt.
En anglès dels lloros en diuen parrots (păr'ət), i prou que ho sabem ara que una marca d'aparells de telefonia sense mans per al cotxe se'n diuen!
Segons una versió, probablement prové del francès dialectal Perrot, diminutiu de Pierre, Pere. Si fos així, en català tenim Perot com a diminutiu de Pere, i a Barcelona podem trobar un carrer de nom peculiar: el carrer de Perot lo lladre!
Però n'hi ha una versió més elaborada. Del castellà Perico es va crear el nom d'ocell periquito, que en francès va esdevenir perruquet, i així és com en francès van anomenar els funcionaris de justicia, per les grans perruques que duien i que semblaven un ocell de gran plomatge. De fet, avui perroquet en francès vol dir lloro o papagai.
De vegades ens preguntem perquè perruca (en català) i peluca (en castellà) tenen aquesta consonant diferent. Què la pot haver canviat? Doncs la casualitat és que la resta de lletres siguin iguals perquè tal com anem lligant caps, perruca i peluca no tenen res a veure en el seu origen. Peluca ve de pel (pilus en llatí) mentre que la perruca ha fet aquest llarg trajecte des del perico fins al perroquet. I amb la perruca, el perruquer!
Tenim cap mot comú amb el parrot anglès? Cerqueu una perruqueria al carrer de Perot lo lladre!
- Què el lloro ja parla
- Nooo... ! però s'hi fixa molt.
En anglès dels lloros en diuen parrots (păr'ət), i prou que ho sabem ara que una marca d'aparells de telefonia sense mans per al cotxe se'n diuen!
Segons una versió, probablement prové del francès dialectal Perrot, diminutiu de Pierre, Pere. Si fos així, en català tenim Perot com a diminutiu de Pere, i a Barcelona podem trobar un carrer de nom peculiar: el carrer de Perot lo lladre!
Però n'hi ha una versió més elaborada. Del castellà Perico es va crear el nom d'ocell periquito, que en francès va esdevenir perruquet, i així és com en francès van anomenar els funcionaris de justicia, per les grans perruques que duien i que semblaven un ocell de gran plomatge. De fet, avui perroquet en francès vol dir lloro o papagai.
De vegades ens preguntem perquè perruca (en català) i peluca (en castellà) tenen aquesta consonant diferent. Què la pot haver canviat? Doncs la casualitat és que la resta de lletres siguin iguals perquè tal com anem lligant caps, perruca i peluca no tenen res a veure en el seu origen. Peluca ve de pel (pilus en llatí) mentre que la perruca ha fet aquest llarg trajecte des del perico fins al perroquet. I amb la perruca, el perruquer!
Tenim cap mot comú amb el parrot anglès? Cerqueu una perruqueria al carrer de Perot lo lladre!
9.8.10
Que tenim cap mot comú amb pluck?
-Qué es de Pilar?
-Arrancar los pelos uno a uno!
Gosaria afirmar que és impossible que algú no conegui aquest acudit que explicava l'Eugeni. Depilar ve del llatí de+pilare, de pilus, pèl.
En anglès tenen la paraula pluck (plŭk) que té un origen similar, del llatí pilāre passant pel llatí vulgar *piluccāre.
Pluck vol dir:
v. tr. - Puntejar, prémer, esquinçar, agafar, robar, estafar, arrencar, llençar, plomar
v. intr. - Estirar
n. - Valor, ànim
En català tenim un verb que també fem servir com a sinònim de robar però que té l'origen no en arrancar els cabells sinó les plomes: plomar. Efectivament plomar vol dir arrancar les plomes i, per extensió, també es fa servir com a sinònim de robar: m'han plomat!
No us fa gràcia sentir quan pronuncieu pluck un ressò de piluccare? De fet sols afegint-hi una 'e' i una 'a' fàcilment es donaria pelucka!!
Gosaria afirmar que és impossible que algú no conegui aquest acudit que explicava l'Eugeni. Depilar ve del llatí de+pilare, de pilus, pèl.
En anglès tenen la paraula pluck (plŭk) que té un origen similar, del llatí pilāre passant pel llatí vulgar *piluccāre.
Pluck vol dir:
v. tr. - Puntejar, prémer, esquinçar, agafar, robar, estafar, arrencar, llençar, plomar
v. intr. - Estirar
n. - Valor, ànim
En català tenim un verb que també fem servir com a sinònim de robar però que té l'origen no en arrancar els cabells sinó les plomes: plomar. Efectivament plomar vol dir arrancar les plomes i, per extensió, també es fa servir com a sinònim de robar: m'han plomat!
No us fa gràcia sentir quan pronuncieu pluck un ressò de piluccare? De fet sols afegint-hi una 'e' i una 'a' fàcilment es donaria pelucka!!
8.8.10
Quina barbaritat: un cafre parlant xapurriau!
[versión en castellano]
La xenofòbia, la por als altres, als diferents, sempre ha estat present en la condició humana. O el sentiment de superioritat de la pròpia raça (el nazisme, per exemple) o de la pròpia cultura (el xovinisme o chauvinisme).
Per això, no sobta gens que tant per damunt com per davall de les terres romanitzades hi haguessin bàrbars i berbers. No costa gaire adonar-se de l'origen onomatopeic d'aquests mots, referits a la manera de parlar, incomprensible per als llatins.
Ves quina barbaritat! I fixeu-vos que encara diem barbaritat per a referir-nos a una cosa monstruosa quan el sentit primigeni era allò propi dels que parlaven de manera no comprensible, és a dir fent una mena de sons bar-bar-bar, els quals devien ser un clar indicador de constituir una civilització menor.
Però no cal que anem tant lluny en el temps. Avui a França encara s'anomena patois a les llengües que no tenen el reconeixement de l'Estat, una paraula que els treu dignitat i les qualifica de parlars propis d'entorns rurals, de cultures menors, de parles familiars...
I a l'Estat espanyol, també tenen el Bable! És una manera exactament denigrant en el seu origen per a referir-se a l'asturlleonès, la llengua que parlen 600.000 persones a Astúries, Lleó, unes comarques portugueses, i fins un trosset d'Extremadura. Per cert que personatges com el jugador del Barça David Villa han donat suport públic a la promoció d'aquesta llengua.
I en els nostres països de llengua catalana també tenim aquestes denominacions denigrants, les quals com passa a altres llocs, de vegades són acceptades amb resignació per part dels propis parlants si no saben adonar-se de la intencionalitat que amaguen. A les terres de la Franja de Ponent, a l'Aragó, és molt habitual sentir que parlen "Chapurriau! No cal dir quina intencionalitat s'amaga al darrera de qui imposa aquests noms...
I encara en podem tractar una altra: cafre. En aquest cas ens servirà per veure que també els altres ens poden etiquetar a nosaltres. I és que cafre prové de l'àrab, kafir, 'infidel', i dins l'islam identifica tots aquells que no professen la religió musulmana. Els europeus vam fer-nos nostre la paraula per a referir-nos, primerament, als bantus sud-orientals i després, per extensió, ha adquirit la significació de salvatge, persona bàrbara i brutal.
PD: L'arrel 'barb' és onomatopeica i vol dir parlar confusament. En català, barbotejar vol dir parlar entre dents, fer embuts, no parlar clar. És d'origen expressiu, format amb aquesta arrel onomatopeica. Fixeu-vos amb la diferència onomatopeica amb bla, bla, que vol dir xerrar pels descosits (la 'l' introdueix el sentit d'allargassament!)
La xenofòbia, la por als altres, als diferents, sempre ha estat present en la condició humana. O el sentiment de superioritat de la pròpia raça (el nazisme, per exemple) o de la pròpia cultura (el xovinisme o chauvinisme).
Per això, no sobta gens que tant per damunt com per davall de les terres romanitzades hi haguessin bàrbars i berbers. No costa gaire adonar-se de l'origen onomatopeic d'aquests mots, referits a la manera de parlar, incomprensible per als llatins.
Ves quina barbaritat! I fixeu-vos que encara diem barbaritat per a referir-nos a una cosa monstruosa quan el sentit primigeni era allò propi dels que parlaven de manera no comprensible, és a dir fent una mena de sons bar-bar-bar, els quals devien ser un clar indicador de constituir una civilització menor.
Però no cal que anem tant lluny en el temps. Avui a França encara s'anomena patois a les llengües que no tenen el reconeixement de l'Estat, una paraula que els treu dignitat i les qualifica de parlars propis d'entorns rurals, de cultures menors, de parles familiars...
I a l'Estat espanyol, també tenen el Bable! És una manera exactament denigrant en el seu origen per a referir-se a l'asturlleonès, la llengua que parlen 600.000 persones a Astúries, Lleó, unes comarques portugueses, i fins un trosset d'Extremadura. Per cert que personatges com el jugador del Barça David Villa han donat suport públic a la promoció d'aquesta llengua.
I en els nostres països de llengua catalana també tenim aquestes denominacions denigrants, les quals com passa a altres llocs, de vegades són acceptades amb resignació per part dels propis parlants si no saben adonar-se de la intencionalitat que amaguen. A les terres de la Franja de Ponent, a l'Aragó, és molt habitual sentir que parlen "Chapurriau! No cal dir quina intencionalitat s'amaga al darrera de qui imposa aquests noms...
I encara en podem tractar una altra: cafre. En aquest cas ens servirà per veure que també els altres ens poden etiquetar a nosaltres. I és que cafre prové de l'àrab, kafir, 'infidel', i dins l'islam identifica tots aquells que no professen la religió musulmana. Els europeus vam fer-nos nostre la paraula per a referir-nos, primerament, als bantus sud-orientals i després, per extensió, ha adquirit la significació de salvatge, persona bàrbara i brutal.
PD: L'arrel 'barb' és onomatopeica i vol dir parlar confusament. En català, barbotejar vol dir parlar entre dents, fer embuts, no parlar clar. És d'origen expressiu, format amb aquesta arrel onomatopeica. Fixeu-vos amb la diferència onomatopeica amb bla, bla, que vol dir xerrar pels descosits (la 'l' introdueix el sentit d'allargassament!)
Qué barbaridad: un cafre hablando chapurriau!
La xenofobia, el miedo a los otros, a los diferentes, siempre ha estado presente en la condición humana. O el sentimiento de superioridad de la propia raza (el nazismo, por ejemplo) o de la propia cultura (el chovinismo o chauvinismo).
Por ello, no sorprende nada que tanto por encima y por debajo de las tierras romanizadas hubiera bárbaros y bereberes. No cuesta mucho darse cuenta del origen onomatopéyico de estas palabras, referidos a la manera de hablar, incomprensible para los latinos.
¡Anda qué barbaridad! Y fijaos que todavía decimos barbaridad para referirnos a algo monstruoso cuando el sentido primigenio era lo propio de los que hablaban de manera no comprensible, es decir haciendo una especie de sonidos bar-bar-bar, los cuales debían ser un claro indicador de constituir una civilización menor.
Pero no hay que ir tan lejos en el tiempo. Hoy en Francia se llama patois a las lenguas que no tienen el reconocimiento del Estado, una palabra que les quita dignidad y las califica de hablas propias de entornos rurales, de culturas menores, de hablas familiares ...
Y en España, también hay el Bable! Es una manera exactamente denigrante en su origen para referirse al asturleonés, la lengua que hablan 600.000 personas en Asturias, León, unas comarcas portuguesas, y hasta un trocito de Extremadura. Por cierto que personajes como el jugador del Barça David Villa han dado apoyo público a la promoción de esta lengua.
Y en nuestros países de lengua catalana también tenemos estas denominaciones denigrantes, que como pasa en otros lugares, a veces son aceptadas con resignación por parte de los propios hablantes si no saben darse cuenta de la intencionalidad que esconden. En las tierras de la Franja de Ponent, en Aragón, es muy habitual oír que hablan "chapurriau! Ni que decir qué intencionalidad se esconde detrás de impone estos nombres ...
Y aún podemos tratar otra: cafre. En este caso nos servirá para ver que también los demás nos pueden etiquetar a nosotros. Y es que cafre proviene del árabe, kafir, 'infiel', y dentro del islam identifica todos aquellos que no profesan la religión musulmana. Los europeos nos hicimos nuestra la palabra para referirnos, primeramente, los bantúes sur-orientales y luego, por extensión, ha adquirido la significación de salvaje, persona bárbara y brutal.
PD: La raíz 'barb' (o modificada en 'balb') es onomatopéyica y quiere decir hablar confusamente. Balbucear significa hablar entre dientes, hacer tapujos, no hablar claro. Es de origen expresivo, formado con esta raíz onomatopéyica. Fijaos en la diferencia onomatopéyica con bla, bla, que quiere decir hablar por los codos (¡la ele introduce el sentido de alargamiento!)
7.8.10
Fem campanya contra els 'ficos'
[en castellano debajo]
Apunt publicat a Responsabilitat Global el 7-12-2007
Ha arribat l'època predilecta dels 'ficos'. Sí, sí, aquells objectes que són regalats de vegades amb afecte o de vegades amb sornegueria, de broma o de compliment, tant se val la motivació. El que és rellevant és la conseqüència: i ara, això que m'han regalat, on ho fico?
Els més problemàtics poden ser els que provenen de persones que ho han fet amb bona intenció i que, a més, hi ha probabilitat que visitin casa nostra en un temps proper. Sembla que per bona educació li haurem de cercar un lloc on entaforar-lo.
En canvi, si provenen de persones més llunyanes o l'afecte era dubtós, ens en podem desfer sense haver de recórrer a la dramatització de la caiguda accidental.
Però més enllà de l'anàlisi en termes de bona educació i de relacions socials, la societat ha de començar a plantejar-se aquestes situacions en termes de sostenibilitat i de responsabilitat.
Un servidor fa temps que ha minimitzat els objectes no comestibles que du com a record dels viatges a llocs llunyans. Però ja no parlem només de circumstàncies excepcionals sinó d'una quantitat enorme de productes i més productes que en botigues de 'tot a 1€' o altres de major despesa generen un volum de vendes, transaccions econòmiques i transaccions socials que tenen un impacte considerable sobre el medi.
Com que estem parlant d'un canvi de costums i, per tant, d'un canvi cultural, de pautes de conducta, és més adequat parlar-ne col·lectivament que no entre afectats. No fos cas que algú s'ho prengués malament! Quan s'acosten aquestes dates que són més propícies a les compres compulsives, a la despesa supèrflua, i a la posada en circulació dels 'ficos', suggereixo que en parlem. Parlem-ne! Fem-ne broma, si cal, però desactivem col·lectivament aquesta mala pràctica cultural, econòmica i ambiental. Activem la nostra responsabilitat cívica davant la societat: prou d'objectes inútils que no sabem on ficar, prou de FICOS!
Els més problemàtics poden ser els que provenen de persones que ho han fet amb bona intenció i que, a més, hi ha probabilitat que visitin casa nostra en un temps proper. Sembla que per bona educació li haurem de cercar un lloc on entaforar-lo.
En canvi, si provenen de persones més llunyanes o l'afecte era dubtós, ens en podem desfer sense haver de recórrer a la dramatització de la caiguda accidental.
Però més enllà de l'anàlisi en termes de bona educació i de relacions socials, la societat ha de començar a plantejar-se aquestes situacions en termes de sostenibilitat i de responsabilitat.
Un servidor fa temps que ha minimitzat els objectes no comestibles que du com a record dels viatges a llocs llunyans. Però ja no parlem només de circumstàncies excepcionals sinó d'una quantitat enorme de productes i més productes que en botigues de 'tot a 1€' o altres de major despesa generen un volum de vendes, transaccions econòmiques i transaccions socials que tenen un impacte considerable sobre el medi.
Com que estem parlant d'un canvi de costums i, per tant, d'un canvi cultural, de pautes de conducta, és més adequat parlar-ne col·lectivament que no entre afectats. No fos cas que algú s'ho prengués malament! Quan s'acosten aquestes dates que són més propícies a les compres compulsives, a la despesa supèrflua, i a la posada en circulació dels 'ficos', suggereixo que en parlem. Parlem-ne! Fem-ne broma, si cal, però desactivem col·lectivament aquesta mala pràctica cultural, econòmica i ambiental. Activem la nostra responsabilitat cívica davant la societat: prou d'objectes inútils que no sabem on ficar, prou de FICOS!
Hagamos campaña contra los pongos
Posteo publicado en Responsabilitat Global el 7-12-2007
Ha llegado la época predilecta de los 'pongos'. Sí, sí, aquellos objetos que son regalados a veces con afecto o a veces con socarronería, en broma o por cumplimiento, da igual la motivación. Lo que es relevante es la consecuencia: ¿y ahora, eso que me han regalado, donde lo pongo?
Los más problemáticos pueden ser los que provienen de personas que lo han hecho con buena intención y que, además, hay probabilidad que visiten casa nuestra en un tiempo próximo. Parece que por buena educación le tendremos que buscar un lugar donde ponerlo.
En cambio, si provienen de personas más lejanas o el afecto era dudoso, nos podemos deshacer del objeto sin tener que recurrir a la dramatización de la caída accidental.
Pero más allá del análisis en términos de buena educación y de relaciones sociales, la sociedad tiene que empezar a plantearse estas situaciones en términos de sostenibilidad y de responsabilidad.
Un servidor hace tiempo que ha minimizado los objetos no comestibles que lleva como recuerdo de los viajes a lugares lejanos. Pero ya no hablamos sólo de circunstancias excepcionales sino de una cantidad enorme de productos y más productos que ya sea en tiendas de 'todo a 1 euro' u otras de mayor gasto, generan un volumen de ventas, transacciones económicas y transacciones sociales que tienen un impacto considerable sobre el medio.
Como estamos hablando de un cambio de costumbres y, por lo tanto, de un cambio cultural, de pautas de conducta, es más adecuado hablar colectivamente que no entre afectados. ¡No fuera el caso de que alguien se lo tomara mal! Cuando se acercan estas fechas que son más propicias a las compras compulsivas, al gasto superfluo, y a la puesta en circulación de los 'pongos', sugiero que hablemos de ello. ¡Hablemos! Hagamos broma, si hace falta, pero desactivemos colectivamente esta mala práctica cultural, económica y ambiental. Activemos nuestra responsabilidad cívica delante de la sociedad: ¡basta de objetos inútiles que no sabemos donde poner, basta de PONGOS!
Ha llegado la época predilecta de los 'pongos'. Sí, sí, aquellos objetos que son regalados a veces con afecto o a veces con socarronería, en broma o por cumplimiento, da igual la motivación. Lo que es relevante es la consecuencia: ¿y ahora, eso que me han regalado, donde lo pongo?Los más problemáticos pueden ser los que provienen de personas que lo han hecho con buena intención y que, además, hay probabilidad que visiten casa nuestra en un tiempo próximo. Parece que por buena educación le tendremos que buscar un lugar donde ponerlo.
En cambio, si provienen de personas más lejanas o el afecto era dudoso, nos podemos deshacer del objeto sin tener que recurrir a la dramatización de la caída accidental.
Pero más allá del análisis en términos de buena educación y de relaciones sociales, la sociedad tiene que empezar a plantearse estas situaciones en términos de sostenibilidad y de responsabilidad.
Un servidor hace tiempo que ha minimizado los objetos no comestibles que lleva como recuerdo de los viajes a lugares lejanos. Pero ya no hablamos sólo de circunstancias excepcionales sino de una cantidad enorme de productos y más productos que ya sea en tiendas de 'todo a 1 euro' u otras de mayor gasto, generan un volumen de ventas, transacciones económicas y transacciones sociales que tienen un impacto considerable sobre el medio.
Como estamos hablando de un cambio de costumbres y, por lo tanto, de un cambio cultural, de pautas de conducta, es más adecuado hablar colectivamente que no entre afectados. ¡No fuera el caso de que alguien se lo tomara mal! Cuando se acercan estas fechas que son más propicias a las compras compulsivas, al gasto superfluo, y a la puesta en circulación de los 'pongos', sugiero que hablemos de ello. ¡Hablemos! Hagamos broma, si hace falta, pero desactivemos colectivamente esta mala práctica cultural, económica y ambiental. Activemos nuestra responsabilidad cívica delante de la sociedad: ¡basta de objetos inútiles que no sabemos donde poner, basta de PONGOS!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)