M'esgangalaràs la samarreta, que estàs molt butzo!

Ahir vaig poder veure el Màrius Serra al programa Divendres de TV3. Vaig interrompre la meva feina per escoltar-lo intensament ja que, a més de ser sempre molt interessant, ahir parlava des de Vilanova i la Geltrú.

Va referir-se als localismes en la parla, com ha anat fent des d'altres poblacions. A banda dels seus coneixements, té l'avantatge de ser mig vilanoví, per la relació familiar.



Va citar entre altres:

• naltros, per nosaltres, dient que a la comarca del Garraf és el punt més septentrional on se sent, i que a Barcelona els pot semblar que 'tarragonegis'.
• endimari, cosa que destorba (ve d'andròmina)
• bordegàs, bord designava en català antic el fill que no era hereu
• baix a mar

També es va referir a algunes deformacions:

• professó (per processó)
• fandilla
• fanigola
• dillums

No podia falta el tema de la manca de diferenciació entre les 'e' i 'o' tancades i obertes, fet endèmic.

Però he de fer-li un parell d'observacions sobre el lèxic:

Primera. Va dir que un dels mots més singular era 'pèlag' (toll). Sincerament, mai l'he sentit. O bé, he viscut aïllat de les zones 'pelàgiques' o potser només es diu a la Geltrú... No ho sé, però m'agradaria saber-ne alguna cosa més...

Segona. Encara que la relació no podia ser exhaustiva, crec que es va deixar un parell de paraules molt significatives, vives i útils: butzo i esgangalar. O altres com tint i moixó.

Butzo és l'equivalent a 'gras' però amb connotació pejorativa... És com en diem per aquí. No entenc com a canfanga poden dir "el gras i el prim" en lloc de "el butzo i el prim". No té res a veure!!! Fins als 19 anys, parlant amb companys de facultat no vaig descobrir que 'butzo' devia ser una raresa local. Va ser molt fort descobrir que la gent de Barcelona (tots, no només els xaves) no entenien paraules del tot necessàries en la vida quotidiana com butzo, esgangalar, tint, moixó, i en el seu lloc feien servir paraules inexpressives i imprecises...

Esgangalar es refereix al fet que una peça de roba es deformi per l'ús, pel fet de ser usada per una persona de talla superior, o pel fet de ser estirada. Vaja, allò que en altres bandes, sense cap gràcia ni precisió en diuen 'donar', en el sentit d'una peça de roba que "s'ha donat". La vitalitat ha donat lloc a usos per extensió semàntica com ara "aquella noia té la xona esgangalada" per indicar la seva promiscuïtat, per exemple.

"No sé si sabrán ustedes que puig significa pequeño montículo ..."

Ahir diumenge 12 de setembre, TV3 va oferir un reportatge molt interessant sobre la figura de Jaume I. El rei En Jaume no solament va ser el que va donar lloc als Països Catalans, amb la conquesta de les Illes i del País Valencià, sinó que va ser el rei que va crear un veritable estat, amb els mecanismes per a fer-lo funcionar. Les penúries que va passar de jove davant la força de la noblesa van portar-lo a no doblegar-se i exercir de rei sobirà, enfront del model de rei feudal, primus inter pares, que havia estat fins aleshores el model. Gràcies a la cancelleria que va crear, avui es disposa de documentació de l'època d'una manera que no succeeix per als altres països europeus.

Catalunya-Aragó-València, sota el mandat de la corona catalanoaragonesa encarnada en el comte-rei Jaume I, van ser els països amb un estat més desenvolupat en el seu moment. Si Catalunya ja disposava de les seves Constitucions i del seu Parlament, pioners a Europa, el model d'administració passava a ser també capdavanter.

En el reportatge es va explicar la conquesta de la ciutat de València i l'episodi de la Batalla del Puig. Encara que no tingui a veure amb Jaume I ni amb el segle XIII sinó amb el nostre dissortat present, el Puig justifica que us presenti aquest article de Tudi Torró publicat en el número 230 de la revista ALLIOLI Quaderns de l'Ensenyament del País Valencià, febrer del 2010:

“Señores consejeros, señoras consejeras ...”. Així començava el seu parlament — només un minut i mig— la secretaria d’Educació, Concha Gómez Ocaña, el dia que anunciava per delegació de Font de Mora el nou President del Consell Escolar Valencià (CEV). Últimament som consejeros i consejeras, quasi tots els discursos oficials dels qui ens representen són només en castellà.

En l’últim ple ordinari del Consell, celebrat a El Puig, ens van regalar una visita guiada pel monestir narrada, contra tot pronòstic, en castellà. “No sé si sabrán ustedes que Puig significa pequeño montículo ...” va arribar a dir-nos la senyoreta encarregada de fer-nos l’explicació. El meu llistó de tolerància va esclatar i em vaig queixar. Era insultant aquella explicació de la paraula, justament a les persones que representava la comunitat educativa valenciana. Vaig exigir a la senyoreta que ens féra les explicacions en valencià i canvià d’idioma tot i que després continuà amb les dues llengües, amb traduccions alternatives. Es va justificar perquè, ens deia, l’ havien advertit que en el grup hi havia qui no entenia el valencià.

Potser per això som consejeros i consejeras. És possible també que hi haja membres del CEV que no entenguen la nostra llengua i que per això tots els rètols del monestir estiguen escrits en castellà i en anglès, com si els autòctons no entengueren la llengua pròpia però sí una llengua estrangera. És així com els actuals governants entenen el plurilingüisme que prediquen.

Si l’ús del valencià que fan els membres del CEV pot considerar-se com una mostra representativa de l’ús i la vigència del nostre idioma en l’àmbit educatiu, ja podem tocar campanes a mort. Aquest País està anestesiat per uns dirigents que es neguen que se senta la llengua pròpia i no els importa insultar la intel·ligència de la representació del professorat, l’alumnat, els pares i les mares, les organitzacions sindicals, les universitats, el personal administratiu, els centres privats, les organitzacions patronals, les entitats locals, les personalitats de reconegut prestigi, els moviments de renovació pedagògica...

El CEV ha caigut en un parany: no denuncia ni exigeix ni reclama la dignitat que se li nega. Actuem com s’espera de nosaltres? O és que el Consell està com està el País?

Ja que aquest és un bloc on valorem molt les etimologies, deixeu-me explicar que puig (elevació del terreny, més o menys rosta, formant cim, que sobresurt del terreny circumdant) ve del llatí pŏdĭum, que volia dir mur entorn de l'amfiteatre i també prominència d'un terreny o turó. Per la via culta tenim podi, i com a verb, pujar. Tot està relacionat amb una petita muntanya o amb el fet de enfilar-s'hi, al puig o on sigui.

A diferència de les paraules relacionades amb muntanya, com munt, que venen del llatí mons, montis (muntanya), puig té un altre sentit etimològic. Munt/muntanya es relaciona amb l'acumulació de matèria: conjunt de coses les unes sobre les altres formant una elevació. De fet, el so de la lletra 'm' ja aporta aquest efecte onomatopeic.

En canvi, el llatí pŏdĭum ve del grec pódion (petge elevat), diminutiu  de poús, podós (peu). Així porta una 'p', que onomatopeicament ens remet a superfície (paret, peu, planta, porta, paper...). Potser algú es pot sorprendre d'aquest sentit onomatopeic que no apliquem a les típiques onomatopeies (ai!, uf!...) sinó a lletres. Ja n'anirem parlant, ja que aquest és un altre línia de reflexió que volem introduir.

Una tapa de fué!

És coneguda i habitual l'escena del cafè amb llet en ple estiu havent dinat, quan allò que et ve de gust (i és precisament el que has demanat!) és un cafè amb gel...

El que no havíem experimentat mai encara (vés que no es posi de moda!) és que demanis un entrepà de fuet i serveixin una tapa de fuet, o de fué per posar-ho amb la pronúncia pròpia del cambrer del cas. D'un entrepà a una tapa... bufa!

L'Hospitalet de Llobregat, 10 de setembre de 2010

Si esteu colds prengueu-vos una couldina

Per aprendre anglès, de vegades hi ha paraules que no se saben retenir prou bé. Sens dubte la manca de pràctica és el que més hi afecta. Convé tenir en compte que no és fàcil incorporar tota una llista de mots nous si no en fem un ús habitual i si no sabem trobar-hi cap connexió que ens els faci recordar.

En aquest sentit, encara rai que més de la meitat dels mots anglesos són d'origen llatí, i per a nosaltres l'única dificultat serà la pronúncia (i la comprensió oral sobretot). Però respecte als mots estranys respecte del nostre lèxic, sempre podem trobar trucs mnemotècnics que ens facilitin recordar-los.

Per a mi, conèixer l'etimologia del mot em serveix d'ajut. Però de vegades hi ha trucs més senzills. Us en poso un exemple. Un dia la meva dona em comentava que tenia dificultats per recordar la paraula cold, fred, o fins i tot per a recordar, respecte a hot, quina era el calent i quina el fred. La recepta nemotècnica, en aquest cas, va ser molt senzilla: pensa en la Couldina, el medicament per als refredats! A fe de Déu que va funcionar. I explicant-ho a una amiga que no estudia anglès però que té aire condicionat, li va servir per a accionar correctament aquest aparell i no augmentar la temperatura (heat) en lloc de abaixar-la (cold). O sigui que fins i tot hem col·laborat a no malgastar energia errant-la en el comandament del conditioning air!

Certament s'ha de reconèixer que cold pot tenir una dificultat, ja que per als llatins l'arrel cald- vol dir exactament el contrari: caldes, caldetes, caldejar, calent... (i fins i tot el verb caldre en procedeix). Per tant, no és estrany que algú intuïtivament s'hi pugui confondre. Passa com amb el parell white/black (blanc/negre) que acostuma a donar molts problemes perquè el black s'assembla a matar amb el blanc!

Tu també ets andorrà?

Poder identificar-se amb el nom del propi país és un enorme privilegi que passa inadvertit per a aquella gran immensa majoria de persones que poden fer-ho sense cap problema perquè el seu país disposa del reconeixement de la comunitat internacional.

Però per a aquells que som ciutadans d'una nació que no disposa de l'estat propi, cada cop que hem d'indicar quin és el nostre país en un formulari informàtic es produeix la mateixa pèrdua de dignitat. Com que l'opció deixar-ho en blanc no sempre existeix, la manera que alguns catalans hem trobat per a no haver d'identificar-nos sota el nom de l'Estat del qual som súbdits és indicant algun país exòtic com l'Antàrtida, les Illes Montserrat, o de manera més majoritària, Andorra.

No crec que els andorrans es prenguin malament que fem aquest ús anòmal de la nacionalitat, ja que en el fons donem més visibilitat al seu Estat! El problema és que no es visualitza de cap manera l'acció de protesta subjacent, la qual no és només contra els estats sinó contra les organitzacions i els informàtics que no han sabut trobar una manera més respectuosa envers la diversitat de les identitats nacionals ni per a informacions que no tenen cap transcendència jurídica.

Ara mateix acabo de donar-me d'alta en una iniciativa que promou que els diumenges segueixen tenint un caràcter bàsicament festiu en pro de la millor conciliació de la vida laboral i personal. Novament he hagut d'identificar-me com a andorrà. Però com que l'espai dels cognoms ho permetia, hi he fet un afegitó. Com podeu veure hi he posat Josep Maria Canyelles (Country: Catalonia), i al costat surt AD d'Andorra.

En gran mesura, i de manera quotidiana, els informàtics estan condicionant la manera com jo lliurement vull expressar la meva identitat. Sort que a portal de participació de la Vanguardia, per a posar un exemple, han estat previsors i han deixat el camp de territori lliure perquè cadascú hi posi el que vulgui. Des del diari han degut fer veure als informàtics -sempre tan prepotents en la seva lògica binària-  que corrien el risc de tenir més lectors andorrans que espanyols... hehehehe

Per acabar, sempre aprofitem per col·locar alguna etimologia i avui toca el país dels Pirineus. Trec l'etimologia andorrana de la viquipèdia:

L'origen del mot d'Andorra és desconegut, tot i que se n'han formulat diverses teories. Una teoria suggereix que Andorra es podria derivar de l'àrab al-Darra, "bosc". Quan els àrabsenvaïren la península ibèrica, les valls dels Pirineus eren molt boscoses, i altres pobles de regions també dominades per àrabs van rebre aquesta denominació. D'altres suggereixen que prové del navarrès andurrial, que es tradueix com a "terra coberta d'arbusts". Per altra banda l'etimologia popular afirmava que Carlemany havia anomenat la regió com a Andorra en referència a la vall bíblica canaanita d'Endor, o Andor on els madianites havien estat derrotats.

Alguna proposta?

La Tierra del Fuego i la crema dels Països Catalans

La Terra del Foc (en espanyol Tierra del Fuego) és un arxipèlag de l'extrem sud d'Amèrica, continent del qual està separada per l'estret de Magallanes. La seva principal illa és la 29a més gran del món, és compartida per Xile i l'Argentina.

El nom actual va ser oficialitzat després de la Guerra de Successió a causa que el rei d'Espanya volgué castigar la ciutat de Xàtiva que s'havia oposat a la seva persona. Abans, el rei Felip V havia oficialitzar el nom de l'illa de Xàtiva (Isla de Xátiva) posat pel geògraf i pilot valencià Diego Ramírez d'Arellano el 1602 en un viatge per encàrrec reial. El nom recuperat actual s'atribueix en origen a Magalhães, que deuria veure fogueres dels indígenes, que com indica el seu nom, no va ser fins a Ramírez d'Arellano que va quedar establert que efectivament era una illa.

L'extermini de Xàtiva és l'intent per part del rei borbó Felip V d'esborrar físicament, històricament i jurídica, la ciutat de Xàtiva. Aquesta expressió, "extermini", va ser utilitzada pels valencians per a Xàtiva abans que s'aplicara a l'intent d'eliminació per part dels nazis de diferents grups humans com els jueus, els eslaus, els dissidents polítics, etc. L'extermini de Xàtiva tingué com a funció donar un càstig exemplar que atemorira a la resta de valencians i propiciara la seua submissió davant les forces borbòniques durant la Guerra de Successió. Tot i que és cert que hi hagué altres incendis, com Quart de Poblet o Vila-real, el que resulta novedós no sols en la Guerra de Successió, sinó en la història d'Europa, és l'intent d'esborrament no sols físic, sinó històric, jurídic i, fins i tot metafòric d'una població. El motiu pel qual es trià Xàtiva és doble:

• per un costat per la seua forta resistència davant les tropes borbòniques de D'Asfeld i
• per un altre per tractar-se de la segona ciutat del Regne de València i per tindre llavors un valor simbòlic afegit pel que representava per a tots els valencians: Castigant a Xàtiva, es castigava a tots els valencians.

Les paraules del mateix Felip V són il·lustratives:

"L'obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació varen resistir l'entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva, per a fer irremissible el crim de la seua perjura infidelitat desatenent la benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó, vaig emprar la meua justícia a manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria, com es va executar per a càstig de la seua obstinació, i escarment dels que intentessin seguir el seu mateix error."

Així, després del setge de Xàtiva i durant i després l'assalt i el saqueig, no sols s'agredí a la milícia, als maulets i als miquelets que la defensaven (cosa normal en una confrontació bèl·lica), sinó també a població civil indefensa. Arran dels informes que els seus generals Berwick i D'Asfeld li havien elevat, Felip V signa l'ordre d'incendiar Xàtiva, que fou executada el17 de juny de 1707. Uns dies abans, els supervivents capturats havien estat trets de la ciutat per la força i deportats a Castella, i es valorà, fins i tot, la possibilitat de deportar-los a lesÍndies. Molts d'ells moriren durant la deportació.

Durant l'incendi, les tropes castellanes que l'executaren, comandades pel brigadier Chaves, van posar especial cura en la destrucció d'edificis oficials de la ciutat. Així, l'edifici gòtic del consistori xativí quedà completament en ruïnes, i amb ell es cremaren tots els arxius municipals, els quals no sols ho eren de la ciutat sinó de la Governació de Xàtiva ("Governació dellà lo Xúquer"), amb la qual cosa es perdé gran part del bagatge documental del Regne de València.

Una vegada acabat l'incendi i despoblada la ciutat, Felip V dóna l'ordre de crear-ne una nova i "fidelísima" (sic) que es diguera Colonia Nueva de San Felipe. Aquesta població nova duria el nom del rei que la creava i no havia de tindre cap tipus de vinculació amb l'anterior. La cosa no acabà aquí, però, ja que el nom de Xàtiva fou substituït a tots els mapes i documents oficials pel de San Felipe. Fins i tot, fou eliminat dels mapes la denominació Illa de Xàtiva que, fins a aleshores s'havia aplicat a l'illa gran de Terra del Foc. Passant així, no sols d'una eliminació física i jurídica, sinó també a una eliminació metafòrica, lingüística.

La Pedra dels Maulets és el nom popular amb que és coneix el Monument als Maulets, una escultura en homenatge als maulets que defensaren Xàtiva i els furs valencians durant la Guerra de Successió. La Pedra dels Maulets és l'únic monument de Xàtiva i possiblement de tot el País Valencià dedicat als maulets. Consistix en una gran pedra de marbre de Buixcarró de les pedreres de Barxeta, amb una cara polida sobre la qual hi ha una inscripció que diu: "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978". La Pedra va ser instal·lada en la Plaça de Sant Francesc a instàncies del primer ajuntament democràtic de Xàtiva. Durant la seua breu existència, ha patit diferents agressions per part de nacionalistes espanyols, sobretot en forma de pintades. El 2003 però, la placa on es llegia la inscripció hagué de ser tallada de nou ja que l'anterior quedà reduïda a trossos irrecomponibles.

Els habitants de Xàtiva es coneixen popularment com als socarrats per haver estat cremada la seva citat durant la Guerra de Successió. De fet, a Xàtiva tenen un retrat de Felip V penjat al revés al Museu de l'Almodí.

Que hi ha 'behind' del 'become'?

Tota la vida pensant que become, behind, below... eren construccions que s'havien originat amb el verb 'be', ésser, i un dia vaig descobrir que no era així. 

Jo creia que become, esdevenir, podia procedir d'una mena de "venir a ser"; i que behind podia venir de "ser al darrere"... Tot imaginacions! Què hi ha doncs darrere del become, behind, etc?

Aquest 'be-' no és el verb ésser sinó que es tracta del 'by', per, en la seva forma antiga....

Així, become voldria dir etimològicament "pervenir", behind voldria dir "per darrere", below "per sota".... tot plegat era més senzill. 

En català un adverbi com 'pertot' també es composa de 'per'. I en les llengües romàniques, i també en anglès, tenim moltes paraules que ens provenen d'arrels llatines amb la preposició 'per-' (perceive, perfect, perforate...). La diferència és que aquesta està feta no amb el 'per-' llatí sinó amb el 'be/by' anglès.

I és que per als que ens agrada entendre les llengües a partir de la seva etimologia no podem córrer el risc d'un error d'una interpretació no contrastada!

El català, mare de totes les llengües

Reprodueixo l'apunt extret de Víctor Pàmies http://vpamies.blogspot.com/2009/08/el-catala-mare-de-totes-les-llengues.html i així aprofito per a recomanar-ne la lectura!

El català, mare de totes les llengües

Rellegint els Anuaris de la Esquella de la Torratxa, en el de 1895 he trobat un article molt divertit sobre un tema que recurrentment tracten altres autors (per exemple Ed. Millà en un llibret que reprodueix aquest mateix article): quina és la llengua més antiga? D'on provenen les llengües modernes?

Amb molt d'humor (i poc de rigor lingüístic, tot sigui dit), cerquen equivalències i influències del català en la resta de llengües del món.
I aquest és el resultat:

LA LLENGUA CATALANA ES LA MARE DE TOTAS LAS LLENGUAS

A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti.Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO - Quin fou lo sant gay que tens al estanch? - Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son. - Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.

SIAMÉS - Teta tonta, tanta tinta tota t'unta. - En quin tinté té tinta Anton? - Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.

SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA

MANDINGA 
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas. 
- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant. 
- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.

ZULÚ- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan. 
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola. 

EGIPCI 
- Donch gola al cayre del padrís. 
- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.
- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA

TURCOMÁ 
- Si es tova costa calés. 
- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.

SANSCRIT 
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.
- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.

FAMILIA HOLOFRÁSTICA

AZTECA 
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti. 
- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.
- Lo baylet del butzem cala piulas. 
- Estripali'l caixal xich á la mula.
- A pí xich escala no cal, si cal duli. 

EUSKAR
- Arri bagarra no me la carreguis. 
- M'has arrencat la cua de la grua.
- Oy que van enrera'ls esguerrats? 
- Una sagarreta se'm agarra. 
- Ab el casco se sua.

TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA

HEBREU 
- 'M raca'l sabatot rebech. 
- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.
- Carat, quin rot. 
- Nostramo trech l'aca? 
- La traca s'atraca. 

ARABE 
- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs. 
- Ola Laya, volem oli. 
- Bufá no fá fí. 
- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda. 
- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí. 

SIRIACH 
- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.
- En Fabra té una cabra sota cad'abre.

FAMILIA INDO-EUROPEA

GRECH 
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent. 
- Qu'ética está la Tona.
- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi. 
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?
- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs. 

LLATÍ
- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.
- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis. 

ITALIÁ 
- Fasolet ó caldo es bo per qui matina. 
- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini. 
- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli. 
- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.

CASTELLÁ 
- La política castellana es aventurera. 
- La patata catalana es consentida. 
- Vaya una broma de pitos y flautas.

GALLEGO 
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui 
- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo. 

PORTUGUÉS 
- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?
- Lo que'm cou ho porto á sobre. 
- Tingáu la festa en pau.
- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau. 
- Noya la perruca os cau. 

FRANCÉS
- Un bon jornal fa de bon-suar.
- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó. 
- Un xeval m'ha atrapat un calé.
- Ja ve'l marxant? 
- Comprém pa?
- Qu'es que sé que sab tothom? 

RUS 
- Qu'ho vols com arrop?
- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj. 
- D'un buf va quedar pitof. 
- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas. 
- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf. 

POLACK 
- Qui li piqui que s'ho rasqui. 
- Quan pesqui no s'arrisqui. 
- Mira que no s'osqui. 
- Ves que no s'embesqui. 
- No s'engresqui y no m'esquinsi. 
- Vingui aquí á jugar á la brisca. 
- Si te basca que busqui qui'l refresqui. 
- No's trenqui la closca quan rellisqui.

ALEMANY 
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas? 
- Un cranch va caure sobre una brasa grossa. 
- Xafan xuxos y fan traus. 
- Jo't flich que flochs que du. 
- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna. 
- Ja vol préssechs grochs? 
- Lo mal del fetje engreixa'l metje. 
- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.

INGLÉS 
- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech. 
- No's toquin ni's moquin.
- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda. 
- May cap gech me fa sachsons. 
- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got. 
- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri. 

Y prou. 

MARRAMAU.

Recorda aquella cançoneta infantil de Si tu vas al cel amb patinet, que construeix estrofes en diferents idiomes a partir de jocs lingüístics semblants (hi ha moltes variants i versions diferents):

1.- Si tu vas al cel amb patinet
fes-m'hi un bon lloc
que hi pujo jo.
Airi Airó! Airi Airó!

(castellà)
2.- Si al cielo vas patinando
hazme un lugar
que subo yo...

(francès)
3.- Si tu vas au ciel en patinant
fais un petit trou
que jo monte là...

(anglès)
4.- En un got no hi pot haver-hi hagut
mai vi del bo
sense un embut...

(àrab)
5.- Jamai jalem ni jalarem
fa mal aquí
fa mal allà...

(rus)
6.- Romanitoff truep titoff
strangula poff
amb l'aigua roff...

(xinès)
7.- Tinc tanta set que a les set tinc set
tinc tanta son
que a les cinc tinc son...

---

Font: Anuari de La Esquella de la Torratxa. (Barcelona, Llibreria Espanyola. López, Editor, 1895). Pàg. 90-93.

Els forasters

Recordo de petit que la paraula foraster era habitual. S'aplicava a gent vinguda de fora, el que ara en diríem immigrants. En aquells anys 70, els immigrants eren pràcticament tots procedents d'Espanya. Per tant, no puc afirmar amb plena seguretat si les persones procedents d'un altre estat també se'ls anomenava forasters o bé estrangers. Ho dic perquè a les illes Balears fan aquesta diferència: els forasters són els castellans (entengui's en el sentit de la Corona de Castella) i els estrangers els de fora de l'estat. I els catalans hi som catalans.

També es feia servir amb força assiduïtat la paraula xarnego, amb un to que podia anar des del descriptiu d'una persona nouvinguda que no s'acabava d'adaptar plenament fins al plenament despectiu del qui no volia adaptar-se, no se sentien catalans, no acceptaven parlar català.

És curiós com en els 20 anys que van seguir a la democràcia aquestes dues paraules es van perdre i avui són molt poc usades (gent que les fèiem servir avui no les emprem mai) i la gent més jove pot ser que les desconeguin per complet. Segurament es deu al gran esforç que s'ha fet al nostre país per evitar actituds que poguessin trencar el país, un esforç per sumar, per ser els 6 milions d'aleshores, ara set i mig. Però sigui com sigui, deunidó l'esforç per foragitar des de l'esforç de tothom dues paraules que fa 20 o 30 anys eren absolutament habituals.

Retornant al foraster, és una paraula usada durant segles, i no solament respecte als castellans en el sentit de pertanyents a una altra nació o societat, sinó que també els castellans l'empraven respecte als catalans. En aquest sentit és interessant aquest estudi sobre quina percepció tenien dels catalans a la Cort castellana durant  els dos segles previs a la creació de l'Estat espanyol, el XVI i XVII.

LA PERCEPCIÓN DE LOS CATALANES Y DE LO CATALÁN EN LA CORTE. IB MARK SCHUMACHER

Una percepción generalizada en las élites gobernantes de Madrid era su predilección por la Corona de Castilla, que nos revela indirectamente una percepción hacia los catalanes y lo catalán (como hacia los otros reinos de la monarquía hispánica, salvo la Corona de Castilla). Esta percepción implicaba automáticamente una menor importancia y estimación del Principado y una menor comprensión de sus problemas y peculiaridades.

Tal predilección consta en relativamente pocos documentos de la primera mitad del siglo XVI, pero podemos sin duda mostrar un creciente castellanocentrismo a partir de Felipe II y en los documentos de la segunda mitad del siglo XVI y del siglo XVII. Esta predilección tampoco es sorprendente si tenemos en cuenta que formaban el gobierno de la monarquía fundamentalmente miembros de las élites castellanas, que tampoco el Rey mismo salía mucho del ambiente de su corte en Madrid o sus cercanías y que la Corona en ninguna parte se encontraba con menos problemas para imponerse que en la Corona de Castilla. Y si eso era así en el caso de los gobernantes, que en la corte mantenían el contacto más estrecho con el Principado, podemos suponer que el resto de la corte cultivaba un castellanocentrismo aun más exacerbado.

Esta predilección, la afirmaron en sus testamentos los tres últimos Austrias –cosa que no se da en los testamentos de los dos Austrias mayores. Así escribió Felipe III:

[…] que ame y onrre [el futuro rey] a sus reynos y se desvele en su buena conservaçión y aumento y onrre y ampare a sus basallos que lo mereçen y, aunque esto es general con todos sus reynos, en particular le encargo el amor y cuydado de los reynos d’España, i muy espeçialmente de la Corona de Castilla, pues es notorio las fuerças de gente y dinero que emos sacado desta Corona […].

En muchos documentos se puede ver una identificación subconsciente de los gobernantes con sus reinos de la Corona de Castilla. Felipe IV impuso en el testamento que su sucesor «[…] menor de edad, ha de tener y tenga su Corte y residencia en los reynos de Castilla, […]», y calificó de forasteros a los súbditos no castellanos, utilizando a los castellanos, que conocía bien y eran de plena confianza, como ejemplo para explicar cómo se debía tratar al resto de sus vasallos:

Encomiendo […] al dicho mi sucesor y sucesores, el favorecer yamparar a todos los vasallos forasteros y fiar de ellos como de los mismos de Castilla, […].

Esta identificación de la clase gobernante de Madrid con la Corona de Castilla, la encontramos en gran parte de los documentos de trabajo del gobierno. Otro ejemplo de ello aparece en el «Gran memorial» –como lo ha llamado J. H. Elliott– de 1624 del Conde Duque de Olivares para el joven rey, en el que los vasallos no castellanos del Rey se califican de forasteros y extranjeros.

Potser aquesta és una paraula a recuperar, com a terme descriptiu. Immigrants no es pot aplicar durant molt temps, ja que un deixa de ser-ne quan ja s'ha establert a la destinació. I aleshores són ciutadans, i si es vol nouvinguts. Dir-ne forasters ve a ser un sinònim de nouvingut, amb la diferència que foraster connota amb un cert grau de no prou integració. D'alguna manera la llengua ha de poder expressar conceptes com que hi ha nouvinguts que s'han integrat de ple i altres que encara se senten forasters. No té, doncs, una càrrega pejorativa sinó descriptiva d'un grau menor d'integració.

Toca ferro!

Hi ha expressions que són diferents per a cada llengua, o maneres de descriure la realitat. Algunes d'aquestes reflecteixen les diferents maneres de ser, sensibilitats, tarannà...

És conegut el llistat que reprodueixo tot seguit, al qual mirarem d'anar afegint altres exemples com el següent:

• De la taula en català fem taulell, que és una taula de treball, mentre que en castellà de mesa fa mesón, que és un lloc on menjar. I encara, de tabla en castellà fan tablao...

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES: Curiositats lingüístiques entre el català i el castellà

• Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
• La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
• De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'
• Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
• Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns 'pocavergonyes'.
• Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
• Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou.
• Com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
• Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
• Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
• Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
• Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Lletres que s'encavalquen

A mesura que les llengües evolucionaven, aquells que sabien escriure havien de solucionar com donar forma gràfica per a sons que eren nous. Per a escriure el so de la n palatal, inexistent en llatí, en català es féu ny, en portugués nh, en francés gn... i en castellà ñ.

En català no tenim lletres encavalcades

Com que ens interessa parlar de les lletres encavalcades, quedem-nos amb la ñ. Aquest caràcter és la suma o superposició d'una n damunt de l'altra, ja que en moltes ocasions el nou so provenia d'antigues dobles n, com caña que procedia de canna. Una ena muntada damunt l'altra era la manera de començar a representar en castellà el nou so. Aquesta ena es va anar estilitzant fins a l'actual ratlleta incorporada en el caràcter. (Altres origens del nou so eren la ena acompanyada d'una iod, fet que dóna també una gran validesa etimològica a la solució catalana ny, o també hi ha orígens que són la base històrica de la solució francesa).

Però ens interessa ara continuar parlant de les lletres encavalcades, i en francès se'n dóna un altre cas, les vocals amb una essa al damunt, que avui queda dissimulada en forma de barretet: â, ê, î, ô, û. Aquest signe no és més que una 's' que s'estava deixant de pronunciar i que així es mantenia escrita com a deix etimològic.

El barretet pràctic

Ara fa uns dies, anant per França amb el meu fill d'onze anys, li explicava aquest origen i li feia veure que aquest senzill detall ens facilitava la comprensió d'algunes paraules franceses. Així, li mostrava el cas de côte, costa. Em va sorprendre la seva agudesa quan tot just havent-li mostrat un parell d'exemples, em va fer notar que, segons el que jo li deia, hôtel deuria estar relacionat amb hostal. Caram! Si, senyor, molt bona observació! I cercant jo mateix altres exemples pel carrer em vaig trobar amb un cas que desconeixia però vaig deduir: boîte. Una mica més difícil perquè la 'i' s'ha mogut de posició, però semblava que tenia el mot germà en català en bústia, cosa que posteriorment he pogut validar amb el matís que la bústia no és germana sinó filla de la boiste del francès antic.

Com l'andalús!

Tornem a la solució francesa per a representar aquesta evolució: és possible que en la fase de desaparició passés per una fase intermèdia d'aspiració, exactament igual que fan en dialectes del castellà com l'andalús. Alhora aquesta desaparició de la 's' comportava una obertura de la vocal precedent, cosa que també apreciem en andalús.

Quan en andalús diuen un nene o dos nenes, com que les s finals han desaparegut, sols ho podem detectar per l'obertura de les vocals: un nene, dò nènè, o potser hauríem d'escriure doh neneh (tot i que l'aspiració ni es nota) o directament dô nenê.

Català per a andalusos

De fet, en andalús disposen d'un sistema de 7 vocals ja que han recuperat la 'e' i la 'o' obertes per a solucionar la pèrdua de la capacitat distintiva del plural en -s. És curiós que en l'aprenentatge del català per a gent vinguda del sud d'Espanya sovint no es posa gaire èmfasi a les è i ò pensant que es tracta d'un detall massa complicat davant tot l'esforç que han de fer de pronúncia d'altres fonemes, quan de fet és un so que el sabrien fer perfectament si els expliquéssim en en la seva llengua també el tenen encara que ningú els ho hagi ensenyat.

El so de la forma verbal 'té' és com la e de un nene, mentre que el so d'una infusió de 'te' és com la e de dos nenes!

En aquest bloc hem parlat de la pèrdua de temps en l'aprenentatge de l'anglès pel fet de no partir de la llengua catalana, però alhora hem de fer la mateixa reflexió en aquest cas en referència a l'aprenentatge del català per a andalusos per no partir de la seva llengua o variant. Per cert que de vegades se'ns vol fer creure que les diferències entre les variants del català són molt grans, cosa que no és certa. En tot cas, l'existència de 7 vocals en andalús és una diferència significativa respecte el castellà estàndard de 5 vocals.

Linguoficció psicolàbica: Lô nenê êtán montadô en lô câtañô

El barretet francès no serveix avui per a res més que com a relíquia etimològica (a banda de mostrar l'obertura de l'accent) tot i que als parlants d'altres llengües llatines ens facilita la comprensió de la paraula perquè ens mostra millor el lligam lèxic que hi tenim. En canvi, les lletres que en francès són mudes i s'escriuen són les enes de final de síl·laba. Però deixen un rastre nasalitzant la vocal anterior. Per això, potser, si no fos perquè el barretet ja estava ocupat, es podrien haver encavalcat aquestes 'n' damunt la vocal anterior i per escriure catalan fer-ho catalâ, o més pròpiament catalã, fent-ho com el portuguès amb una ratlleta que és la mateix de la ñ, és a dir, la 'n' estirada, estilitzada.

Però el francès sols posa el barretet per a les 's' desaparegudes. Per a res més. Altrament, per a escriure chanson potser farien chãsõ. O per a escriure châtaignes (castanyers) potser farien châtaiñes (o en andalús câtañô).

Dèficit de coneixement de l’anglès i mala pràctica docent

Una de les motivacions de l'origen d'aquest bloc ha estat molt personal: anotar aquells aprenentatges de la llengua anglesa en els quals he viscut l'absurditat d'haver descobert a posteriori la relació amb la llengua catalana perquè de jove m'ho van ensenyar partint del castellà. Ara que veig que el drama es repeteix i professors i acadèmies segueixen actuant com si estiguessin en un altre país, m'ha agradat poder fer públiques algunes notes, obligant-me a escriure-les millor, pensant que puguin fer servei a algú altre, i encara amb l'esperança que alguna escola/professor s'adoni de la manca de professionalitat per una banda i responsabilitat social per l'altra que suposa el seu capteniment.

Entre les entrades del bloc, s'hi relacionen especialment i per aquest ordre:
 1. Anglès des del català. Apunts per a comprendre millor l'anglès per als catalanoparlants
 2. Mots anglesos que tenen un parent en català amb orígens comuns


L’aprenentatge de l’anglès és una assignatura pendent del nostre capital humà i té conseqüències per a la competitivitat de les empreses catalanes. Podem fer-ne moltes anàlisis (sistema educatiu, doblatge cinematogràfic...) però ara farem referència a un aspecte del qual no se’n parla mai, i que podem analitzar com una manca de qualitat docent però també de respecte pel país... Es tracta de la relació entre la llengua a aprendre i la llengua nadiua, el català. El problema és que a Catalunya les escoles d’idiomes i el professorat sovint parteixen de la llengua castellana, fet que suposa una dificultat afegida.

Recordo que a la Primària (EGB) un professor ens mirava de descriure un estrany so anglès, el qual definia com una vocal intermèdia entre la ‘e’ i la ‘o’. Al cap d’uns anys, quan vaig poder estudiar català, vaig poder adonar-me de la coincidència d’aquell estrany so estranger amb la vocal neutra pròpia del català... La manca de capacitats per part del professorat/escola per establir links entre totes dues llengües suposa una dificultat afegida i es generen inseguretats en la pronúncia.

Fins després de molts anys de mirar d’aprendre anglès no em vaig adonar que domestic consumers  sona de la mateixa manera que en català oriental sonaria demèstic quensiúmers (excepte la ‘r’). Paraules que sonen com a molt difícils tenen un so que podria ser perfectament català, com per exemple: exclusion que sona perfectament en català com a icsclugen (ĭk-sklū'zhən).

Però atenció perquè ara alguns m’entendran millor. Això també passa en la relació català-castellà. Hi ha castellanoparlants que quan veuen una ‘j’ catalana ja es veuen incapaços de pronunciar-la. És una lletra que en castellà sona diferent i en català representa un so que ell no tenen i això genera una dificultat que no és articulatòria sinó mental. I la prova és ben senzilla ja que cada cop tenim entre nosaltres més castellanoparlants que sí que tenen aquest so en la seva llengua sols que l’escriuen diferent. Escolteu sinó alguns llatins com diuen lluvia: tal com nosaltres diríem júvia. Aleshores potser tan sols els hem de dir que Joan no sona Yoán sinó Lluán.

El fet de ser catalanoparlant em va bé per a pronunciar correctament political (pəlĭt'ĭkəl) amb dues neutres (com si fos pelítiquel), domestic (demèstic), oppression (eprèixen), monopoly (menòpeli). En anglès fan multitud de vocals neutres com la catalana. És, també per a ells, la seva vocal per a relaxar o neutralitzar algunes posicions àtones. I ens va molt bé entendre-ho així. Hi ha gent que li costa molt de pronunciar correctament  una paraula com rigorous: quan la veus escrita més aviat et sortiria rígorus... I notes que els anglesos ho diuen diferent, però de poc servirà si no saps fixar en el teu cervell que no és un so així com més central sinó exactament dues vocals neutres: com diríem en català ríggueres (lògicament amb r anglesa).

Article sencer (3 fulls): www.collaboratio.net/mm/File/ca/Art.jmcanyelles_angles.pdf
Article resumit (1 full): www.collaboratio.net/mm/File/ca/Art.jmcanyelles_angles-breu.pdf

López vs Ferrer

A l'apunt d'avui voliar parlar sobre l'origen dels cognoms catellans acabats en -ez. M'ha semblat que aquest frangment de la conferència que féu Josep Maria Batista Roca a la Universitat de Ginebra (1976) titulada EL FET DIFERENCIAL CATALÀ. La veritat històrica de la formació de l'estat espanyol ho situa en un context cultural i històric molt interessant. Per cert, si voleu un altre fragment interessant d'aquesta conferència, podeu anar a aquest retall on s'explica de manera molt clara el Diferent caràcter catalans i castellans. Crec que no quedareu decebuts amb aquest fragment:

[...] És curiós que els castellans en totes les guerres d'allò que s'anomena la reconquesta, siguin nòmades. En els castellans no hi ha la intenció d'accedir a la possessió de la terra per organitzar-la políticament. És exactament el contrari d'allò que els catalans faran a les Illes Balears i a València. Quan els catalans han conquerit un país, emprenen la tasca d'organitzar-lo políticament. Els castellans, no. Aquests annexionen el país a Castella, sense cap mena de «self-government», d'autonomia local, el tot és governat des del centre de Castella, una forma de centralisme; mentre que els catalans creen una organització federal. Si hom llegeix les cròniques castellanes dels segles XII i XIII, els autors de les quals n'expliquen les guerres i l'expansió dels castellans vers el Sud, hom veu que no es tracta pas veritablement de guerra organitzada. Es tracta només de ràtzies per atacar els àrabs del Sud i de pillatges, que són l'objectiu més important d'aquestes expedicions. Rapinyen tot el que es poden emportar: joies, catifes, tendes de campanya, sedes... tot el que és transportable amb bèsties de càrrega vers el Nord. La possessió de la terra no té cap importància. Quan la ràtzia havia acabat partien vers el Nord. Aquestes ràtzies predatòries, de pillatge, hom les anomenava «aceifa», mot àrab que significa estiu, amb el qual quedava senyalada l'ocupació normal de l'estiu. Quan hom havia acabat la collita, s'emprenien les expedicions vers el Sud, l'Aceifa, l'expedició de l'estiu.

Hom saquejava, hom pillardejava, hom furtava tot el que era possible de transportar vers el nord de Castella, com ho diuen les cròniques, amb una gran joia, i cantant i alabant Déu per haver-los fornit l'ocasió de prendre totes aquelles riqueses. Hi ha descripcions en les cròniques que expliquen la vida d'aquests guerrers nòmades, per exemple en la Crònica general del segle XIII, però referint-se a fets de l'XI, s'hi poden llegir aquestes línies:

«En aquesta època la guerra dels moros era tan intensa i quotidiana que els cavallers i els comtes, i àdhuc els reis, guardaven llurs cavalls a l'interior de llurs palaus i inclús en la cambra on dormien amb llur esposa per tal de poder muntar damunt dels cavalls i engrapar llurs armes sense pèrdua de temps per defensar-se. Dormien, doncs, tots junts, els reis, els comtes, els nobles, els cavalls, les dones...»

Menéndez Pidal ha comentat aquesta època en les seves obres i parlant d'aquests paràgrafs de la Crònica general, diu que això és un signe característic i èpic de la vida dels castellans, al cap i a la fi és la vida dels nòmades, que s'estatgen tots junts en el palau. Per això no és gens sorprenent que en la literatura medieval, Castella sigui sempre citada com «bellatrix» (bel·licosa). Hom fa una distinció sempre, en la literatura medieval, entre els lleonesos fidels i lleials al rei, i la Castella bellatrix, amb els castellans bel·licosos, guerrers sempre disposats a la revolta contra el rei. Hi ha un text molt curiós de l'any 1180 que ens dóna una descripció psicològica de cadascun d'aquests pobles, i fins i tot dels pobles de fora la Península. En aquest text, extret del llibre Planeta de Diego García, canceller de Castella, llegim:

«Els gallecs sobresurten per llur parla, la gent de Lleó per llur eloqüència, els 'campesinos' (pagesos de la Tierra de Campos, a tocar Valladolid) per llur taula, els castellans per la lluita 'in pugna', els aragonesos per llur constància [encara avui els aragonesos tenen reputació a causa de llur obstinació i, llavors —sorprenent—], els catalans per llur joia...»

Avui seria difícil trobar algú que pogués fer l'elogi dels catalans dient que és un poble que es distingeix per la seva joia. Però el català jove d'aquella època tenia aquesta reputació. Els trobadors provençals també parlen de la joia dels catalans: «els catalans valents, la joia dels catalans».

[Op. Cit.] «...els navarresos tenen reputació pel seu cant, la gent de Narbona per llur hospitalitat, els francesos per llur coratge, els anglesos per llur astúcia...» Encara avui hom creu  que la diplomàcia anglesa destaca per la seva astúcia.

És curiós fer remarcar que els cognoms de Castella acaben en «ez»: Ibáñez, González, Rodríguez...: fills de Joan, fills de Gonçal, fills de Rodrigo. Els cognoms catalans són toponímics, són noms relacionats majoritàriament amb la toponímia del país, car hi trobareu: Riu, Munt, Pont, Bosc, Camp, etc. Mentre que els castellans no tenen arrels en la terra i per ells només és la família que compta, sí que els catalans de l'interior són un poble de pagesos profundament arrelats al país, i és per això que el cognom pren el nom d'un accident geogràfic de la «masia» (casa de camp) d'aquesta família. O bé els cognoms catalans són noms d'ofici: Ferrer, Fuster, Oller, Mercader, etc., és a dir, els oficis de la família.

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/MV9mb3Jlc3Rlc3A=.pdf pg 7-9

Josep Maria Batista Roca

EL FET DIFERENCIAL CATALÀ. La veritat històrica de la formació de l'estat espanyol 

Conferències del professor J. M. Batista Roca a la Universitat de Ginebra, novembre del 1976

Si voleu un altre fragment interessant d'aquesta conferència, podeu anar a aquest retall on s'explica de manera molt clara el Diferent caràcter catalans i castellans

Que bé que estàs!

Ahir, mentre em tallaven els cabells, va entrar una noia i, dirigint-se a la perruquera, li va dir: Que bé que estàs!

La curiositat es va apoderar de mi i vaig llançar la mirada a la perruquera per a valorar si estava tan bé com li acabaven de dir o es tractava d'un mer compliment.

Però de seguida vaig copsar que el contingut de la conversa no anava per on jo havia previst. Es veu que la perruquera sabia parlar o almenys entenia a la perfecció el catanyol i, gràcies a això no va fotre la pota agraint-li el compliment, ja que allò que la noia havia expressat era senzillament l'alegria pel fet que la poguessin atendre en aquell moment. Efectivament, el que volia dir aquella noia era Que bé, que hi ets!

Aclariré que la noia, agradable, ben perfumada i de bon veure, no semblava pas mancada de nivell cultural. Tampoc procedia de parlars meridionals, ja que al País Valencià el verb estar ha guanyat la partida al ser en aquests casos, seguint el model castellà.

Tot plegat era una mostra del tsunami amb el qual avança la substitució del verb ser per estar per a indicar una acció tan senzilla com ser en un lloc! En pla català li hauria demanat la seva companyia per a explicar-li a fons la diferència entre ser i estar, però hom ha de saber estar!

Después del vargas, me sirve un medio-medio, por favor!

Si heu estat a Còrdova sabreu què és un Vargas. És molt habitual predre'n i més ara a l'estiu, ben fresquet. Es tracta d'una barreja de vi amb gasosa, però no un vi qualsevol sinó Valdepeñas.

Recordo que fa uns anys, que hi vaig passar unes vacances, no vaig poder vèncer la temptació de preguntar d'on podia venir aquest nom. Doncs, vés per on que no era cap secret: el vargas es feia amb Valdepeñas i gasosa i d'aquí el nom de val-gas que, pronunciat a l'andalusa, ha donat vargas!

Com que les begudes alcohòliques, per més fresques que estiguin, sempre fan calor, recordo que a mi em venia de gust un mig-mig. El mig-mig, per a qui ho desconegui, es pren a Vilanova i la Geltrú i és una barreja de granissat de llimona i orxata, al 50%. D'aquí el nom de mig-mig, que podeu demanar a cal Llorens.

L'anècdota és que vaig demanar-ne un en una geladeria de Sevilla. Lògicament no vaig demanar un mig-mig sinó un medio-medio però tant fa perquè el nivell de comprensió va ser equivalent. Cap problema: li ho vaig explicar: medio de granizado de limón y medio de horchata. I vet aquí que no m'ho volia fer: pero qué dices, que eso no pué sé, que se va a cortar, que eso tu no te lo puedes tomar, que te va a sentar mal... Finalment i amb insistència me'l va fer: oiga, que en Vilanova nos lo tomamos de siempre y nunca nos ha pasado nada! Potser és per l'esforç que em va caldre que el vaig trobar boníssim!

Una miscel·lània gastronòmico-musical

Les barreges de coses diverses poden tenir un cert ordre o presentar-se caòtiques. I com que l'ordre és harmonia, la música hi té molt a dir. I sorprenentment també el menjar.

Un popurri és una barreja de coses diverses i especialment és el nom donat a una peça musical formada per una successió de melodies o temes de cançons populars, d'àries d'òpera, etc., reunits mitjançant alguns compassos d'introducció i de connexió. La paraula popurri, malgrat la seva relació amb la música, no prové de pop, sinó que té l'origen en la gastronomia: ve del francès pot-pourri, literalment pot podrit. Sembla que ens va arribar al català com a calc del castellà popurrí que significava olla podrida, l'equivalent a 'escudella barrejada'.

Si de la barreja gastronòmica, es va arribar a la música, una altra paraula ha fet el camí invers. D'on diríeu que prové la samfaina. Doncs, de l'antic samfònia, i aquest del llatí symphōnĭia alterat en sanfoina i amb la terminació -aina, més expressiva. D'un concepte musical que remet a ordre i estructura vam obtenir una menja feta amb tomàquet, pebrot, ceba i albergínia i, eventualment, julivert i pebre, que hom sofregeix a la paella. El mot samfaina també es fa servir en el sentit figurat de poti-poti, desgavell, desori, barreja de coses dissemblants.

El pallachisme no és un chisme!

En català (de manera totalment regular!) la 'ch' sempre es pronuncia 'k' ja que la 'h' és muda. Si bé la 'ch' ja es va eliminar dels topónims (com ara Vich) encara perdura en alguns cognoms.

Però atenció: quan un cognom com Pallach es mereix que li posin un -isme o un -ista, ens trobem amb mots amb la 'ch' interna, com ara pallachisme, que lògicament pronunciem com si fos pallaquisme. Sembla lògic, però, que ho escrivim a partir de la forma arcaica del cognom. O sigui que res de pronunciar-ho com la paraula castellana chisme.

En anglès, la pronúncia del dígraf 'ch' varia entre una pronúncia a la catalana (k) i una pronúncia a la castellana (tx). A les paraules que van arribar a l'anglès per la via del francès fa 'tx', de manera equivalent al so de 'x' o 'sh' que la mateixa paraula fa en francès. Per contra, les paraules amb un origen culte (vingudes directament del llatí) mantenen la pronúncia original en 'k', tal com faríem en català.

• En anglès es pronuncia la 'ch' a la catalana a character (kăr'ək-tər)
• En anglès es pronuncia la 'ch' a la castellana a charity (chăr'ĭ-tē)

Rue des trois croissants

A Nantes i a d'altres poblacions franceses s'hi pot trobar la Rue des trois croissants, el carrer dels tres croissants.

I és clar, la boca se't fa aigua tot imaginant-te que allà a prop deu haver-hi una pastisseria on hi fan uns croissants tals que te'n menges tres com qui no vol la cosa. I que fins i tot han merescut el nom del carrer!

Però com bé podeu imaginar no és ben bé així. No en conec la història d'aquests croissants però el cert és que croissant vol dir creixent i, per tant, també es pot traduir per mitja lluna. De fet, el nom de la pasta prové d'aquesta imatge de la lluna creixent.

Vegeu les armes de Solesmes se blasonnent ainsi : "de sable aux trois croissants d'argent."

Cercant a la viquipèdia francesa trobo la pista sobre a què es deu referir el nom del carrer:

La 3^e Division d'infanterie algérienne (3^e DIA) était une division d'infanterie de l'armée d'Afrique qui participa à la Seconde Guerre mondiale. Considérée par les généraux de Monsabert et Juin comme la « digne héritière » de la légion romaine d'Afrique du Nord, la IIIe Augusta¹, la 3^e DIA était aussi appelée Division des Trois Croissants car elle avait pour ossature trois régiments de tirailleurs : le3^e RTA, le 4^e RTT et le 7^e RTA².

Estudi gramatical en base a la expresió “collons”

Circula per internet. En desconec l'autor.

Veieu com es de ric el vocabulari catala.

COLLONS.

-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents.
UN significa car (val un colló);
DOS significa valentia (té dos collons)
TRES significa menyspreu ( m'importa tres collons).

-El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia (aquell té collons);
però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!);
i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!)
POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).
ESTAR també significa menyspreu (estàs molt de collons!)

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:
el "PRESENT" indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!),
el "REFLEXIU" significa vagància ( s’està tocant els collons!),
i l’"IMPERATIU" significa sorpresa (toca’t els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
"A" expressa por (acollonit),
"DES" significa riure (descollonar-se),
"UT" indica perfecció i satisfacció (collonut) i
"ASSOS" indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l’expressió :
"DE" significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons),
"PER" significa voluntarietat (ho faré per collons! );
"FINS" expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!);
"AMB" indica valor (és un home amb collons!);
"SENSE" indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:
el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!);
la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats);
el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!);
la MESURA expressa rancúnia o enfadament (en tinc els colons plens!).

-La mida i la posició són importants:
la MIDA (els té ben grossos),
la POSICIÓ (els té ben posats).
Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!).
Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa(li pengen, se’ls trepitja!).
I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany

i quan algú t’emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!)
i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

-L’estat anímic queda molt ben reflectit:
Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra,
i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

-Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!,

i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.

Les terres septentrionals

Llegeixo a la revista Sàpiens (núm. 93) un article sobre el règim de l'apartheid a Sudàfrica i em quedo atrapat en una frase:

Els bòers, llavors, es van establir a les zones més septentrionals...

El motiu de l'aturada en la lectura no és al voltant de les actituds racistes dels bòers sinó sobre la paraula septentrional. Aquest mot significa relatiu al Nord i es fa sevir força com a adjectiu corresponent a aquest punt cardinal. Aquest ús abundant es deu al fet que la que seria la forma natural, nòrdic, no vol dir del Nord sinó relatiu o pertanyent als pobles germànics del nord d'Europa o a llurs llengües.

Els mots que corresponen als punts cardinals ens van arribar de l'anglosaxó i potser per això tenim aquesta imperfecció: no en tenim adjectius. Ni nortí, ni estenc, ni oestà... Per al Sud pot funcionar sudenc com en castellà sureño tot i que no em surt al diccionari! Si al google translate hi posem en anglès northern ens dóna en català la traducció 'del Nord'.

• Nord: 1696; del fr. nord, i aquest, de l'anglosaxó north
• Sud: 1803; del fr. sud, i aquest, de l'anglosaxó suth
• Est: del fr. est (s. XII), i aquest, de l'angl. east, anglosaxó east, íd., ant. saxó i ant. alt al. ostar, d'una vella arrel indoeuropea aus- 'alba, sortida del sol', com en gr. ēṓs, ll. aurora
• Oest: 1803; del fr. ouest, i aquest, de l'anglosaxó west, íd.

I si volem traduir eastern o western ens dóna en català oriental i occidental.

• Oriental: s. XIV; del ll. oriens, -ntis, participi pres. de orīri 'llevar-se; sortir el sol; tenir origen'
• Occidental: 1399; del ll. occĭdens, -ntis, participi pres. de occidĕre 'pondre's un astre'

Fixem-nos que oriental es relaciona amb oral, ja que de la boca surten les paraules, hi tenen origen. I occidental, en darrer terme, prové de occir, és a dir, morir.

Si per a Est i Oest tenim oriental i occidental, per a Nord i Sud podem fer servir septentrional i meridional. Però aquí és on volia arribar i torno al començament de la reflexió. Podem fer servir septentrional com a sinònim perfecte de 'del Nord'? Podem aplicar-ho als bòers? Des d'un punt de vista estrictament lingüístic sí però per als qui fem ús d'aquest mot ho fem amb coneixement de causa del seu veritable significat hi ha alguna cosa que ens grinyola.

Septentrional prové del llatí septen trionem, set bous. I aquests set bous no són altres que els que representen els set estels principals de la constel·lació de l'Óssa Major, l'asterisme conegut avui dia com el Carro i que giravolta molt proper al voltant de Nord polar de la volta celeste. Com que és una constel·lació de l'hemisferi Nord no és visible des dels països que es troben més avall a l'hemisferi Sud.

És com si als Xinos els diuen que els Estats Units, que es troben al seu Est formen part del seu Occident!