8.9.11

La confusió e/a per la neutralització també arriba al castellà

Hi ha molt mots nàutics i de pesca en castellà que provenen del català. En l'adaptació d'un mot que disposi d'una vocal neutra, serà normal que una 'e' passi al castellà amb una 'a', i això és el que ha passat amb el "tresmall" (també conegut en català per tremall), que va ser adaptat en castellà com a trasmallo, perdent el sentit semàntic del mot, el sistema de pesca amb tres malles. Ara sembla que se pongan tras la malla!

Trasmallo: Un trasmallo es un arte de pesca constituída por tres paños de red colocados superpuestos, de manera que mientras los dos exteriores tienen la misma luz de malla, el central es más tupido y de mayores dimensiones, de manera que al montarse los tres conjuntamente sobre las relingas se forman bolsas en el paño central, en las que quedan atrapados los peces (se "enmallan"). En los extremos de cada una de las piezas existen los correspondientes matafiones, que sirven para engarzar unas piezas a otras.

7.9.11

Disculpeu que vaig a fer unes piulades

#Psicolabis
La mare li diu al seu fill Jaumet:
-Aquesta nit tenim convidats. Has de ser educat. Així que si tens ganes d'anar al lavabo dius que has d'anar a telefonar. 
A la nit, quan ja estan a les postres, en Jaumet  -que ja no es pot aguantar més- va i diu:
- Mare, vaig a telefonar que ja fa estona que m'estic telefonant!

Avui dia potser hi ha una manera més discreta de dir que vas al lavabo a fer "aigües majors": pots dir que vas a fer unes piulades

I és que -encara que no tothom ho reconegui- quan veus que algú començar a piular i repiular desesperadament durant cinc minutets, ja et pots imaginar que està aprofitant l'estona que dura la defecació, amb la salvetat que aquesta estona ha tendit a allargar-se per a encabir més lectures i escriptures de piulades.

Potser als lavabos hauran de posar-hi dues cues, com als supermercats i grans superfícies: una per a les compres/defecacions ràpides i una altra per a les grans compres/defecacions amb dret de piula.

6.9.11

Somiar Despert

Soñar Despierto és una organització pels drets dels infants que actua a llatinoamèrica, l'estat espanyol, i té delegacions a França i als EUA.

Cal reconèixer que el web espanyol el té en castellà i en català. No és, per tant, una entitat amb males pràctiques d'RSE en el camp lingüístic.

Però volem aprofitar-la per fer una reflexió sobre la llengua de les marques.

Si als països de llengua castellana usen la denominació "Soñar Despierto" i als de llengua portuguesa "Sonhar Acordado", però als països de llengua catalana no tradueixen el nom al català, pot ser que estiguin guiant-se per criteris de política d'Estats?

Crec que més aviat deu ser un raonament legalista sobre el nom de l'entitat... Seria oportú tenir en compte que una cosa és el nom legal i l'altre cosa és la marca. També per a una entitat, cal separar el nom jurídic de la marca, per a fer-lo més curt o comunicatiu, de vegades, o per a traduir-lo a cada país, com és el cas (a banda que caldria poder enregistrar amb format multilingüe)

http://www.sdespierto.com
http://www.sdespierto.es
http://www.sonharacordado.org.br


I encara un parell de reflexions més:

La primera sobre el llenguatge de gènere: des del punt de vista del sexisme, és bona la forma "somiar despert"? O caldria somiar despert/a? Em sembla que aquest és un bon exemple per a mostrar que la forma femenina no tindria raó de ser perquè tampoc hi ha una forma masculina pròpiament dita. Fixem-nos que "despert" actua com si fos un adverbi, modificant el verb, i els adverbis són una categoria gramatical sense gènere. Quan una dona o un home diu que està somiant desperta o despert, aquest adjectiu que actua com a predicatiu fa les dues funcions de modificar el verb i el subjecte, amb el qual ha de concordar. Però en la forma infinitiva, sense subjecte, no podem assignar-li marca de gènere, de manera que aquest "despert" no és ni masculí ni femení, encara que coincideixi amb la forma masculina.

La segona sobre la transparència i com s'ha de gestionar respecte als directius o representants. Crec que tota organització ha de mirar de donar una certa informació sobre la trajectòria dels patrons o directius i els responsables. No n'hi ha prou amb un nom. Per casualitat, he observat que el responsable de l'organització a EUA havia estat implicat en un tema que afectava precisament la salut d'infants: Piden la renuncia de Ricardo Hamdan a programa de metales (niños dañados con plomo). Amb total desconeixement de la trajectòria d'aquesta persona, de la seva identitat, i de les seves responsabilitats, d'entrada se m'ha generat un dubte (un punt de distanciament emocional). Segur que no té cap raó de ser i tot té una raonabilitat, però la manca de presentació de les persones al web no ajuda a crear aquesta confiança cada cop més necessària com a part de l'RSO.

5.9.11

"Mascherano y Keita son mis niñitas"

#Psicolabis

Les declaracions de Pep Guardiola afirmant en castellà que "Mascherano y Keita son mis niñitas" passaran a la història de les catalanades. I ho faran sobretot per la polèmica inútil que han portat en els fòrums esportius espanyols. Es veu nítidament com l'entrenador del Barça nota que ha fet una mala traducció però que no li surt la correcta i es queda donant-hi voltes. Veiem el vídeo de PuntoPelota i la notícia d'Intereconomía:
Pep Guardiola aseguró que "Mascherano y Keita son sus 'niñitas'. ¿Qué quiso decir el entrenador del FC Barcelona? Los colaboradores de Punto Pelota analizan las palabras del técnico culé. Nos ponemos en situación. Rueda de prensa posterior al espectacular triunfo del FC Barcelona. Pep Guardiola responde a las preguntas de los compañeros de la prensa y se detiene especialmente en una. El míster culé es cuestionado por el once que ha decidido alinear en la primera jornada. Con especial cariño habla de dos jugadores. Mascherarano y Keita, jugadores a los que Pep bautiza como sus 'niñitas'. El grupo de colaboradores de Punto Pelota ha debatido sobre las palabras del míster blugrana. Josep Pedrerol, para poner luz en el tema, ha leído un mensaje de Carme Barceló en el que asegura que Pep mezcló el castellano y el catalán. [Intereconomía]



Un participant al YouTube ho explica perfectament:


Yo soy traductor y el error de Guardiola es frecuentísimo en las pesonas bilingües. Él pretende decir "son las niñas de mis ojos", que en catalán es "són les ninetes dels meus ulls". Como Guardiola piensa en catalán porque es su lengua materna, traduce "ninetes" como "niñitas", que es la traducción literal. Es un simple error de traducción. Y los garrulitos del programa que se burlan (Buyo, Roncero, el pelo pincho) es porque son monolingües e incapaces de aprender una segunda lengua.

Segons la notícia de l'ARA, en castellà també es podria dir la niñas de mis ojos:

El tècnic de Santpedor contestava a una pregunta feta en castellà sobre Mascherano, i en voler utilitzar l'expressió catalana "la nineta dels meus ulls" per referir-se al malià Seydou Keita, va acabar dient "mis niñitas", fet que va provocar certa sorpresa a la xarxa. I això, malgrat que en castellà, "niña" també pot ser utilitzat com a sinònim de "pupil·la" i l'expressió "niñas de los ojos" també funciona. En canvi, no funciona el diminutiu en forma de "niñita", lapsus que va provocar que a Twitter, "Mascherano y Keita" s'hagin convertit en trending topicamb moltes bromes al respecte.

4.9.11

La Jenifer, una xoni de Castefa

La Jenifer dels Catarres ha estat la cançó de l'estiu en català. El vídeo de youtube ja té més de 700.000 visites:



La cançó dels amors d'un noi "més català que les anxoves de l'Escala amb una 'xoni' de Castefa" ha tingut un gran èxit, i des de Psicolabis volem destacar aquests dos mots:

Castefa, per referir-se a Castelldefels. Anys enrere (i encara ara!) era habitual sentir pel tren entre Barcelona i Vilanova la gent de Castelldefels que es referien amb dificultat al seu poble: Cahtedefé. Sonava gairebé a "Què es té de fer". La gent més jove, han superat aquest problema de pronúncia amb una estratègia diferent, esquivant el problema i escurçant el topònim: Castefa! Així el Castell de fidels que era Castelldefels, ja no és ni castell ni de fidels, a tot estirar seria de castos. Però que no paguin justos per pecadors, perquè els Catarres no fan sinó reproduir sarcàsticament aquesta manera de parlar de -entre d'altres- les xonis. Desconec el percentatge de Jénifers, de Chonis, i de Dévoras entre els geolocalitzats al cinturó de Barcelona però segur que abunden.

Propostes musicals de la temporada

La 'Jenifer' dels Catarres, cançó de l'estiu en català

La cançó dels amors d'un noi "més català que les anxoves de l'Escala amb una 'xoni' de Castefa" frega les 400.000 visites a YouTube
Només les grans estrelles del pop-rock català arriben a obtenir aquests resultats. De fet, gairebé totes han necessitat uns quants anys per arribar a oïdes de tants musicòfils –per no parlar, esclar, del suport que han rebut dels seus promotors i de les empreses discogràfiques–. Jenifer, en canvi, es pot descarregar de manera gratuïta a www.elscatarres.com. I, com aquest, molts altres temes. Fins al moment, unes 50.000 persones s'han baixat el disc complet.

http://www.ara.cat/estiu/Els_catarres-Jenifer_0_514748851.html

3.9.11

Catalanades a Isla Cristina (la Figuereta)

Si aneu a Isla Cristina (Golf de Cadis, Andalusia) i sentiu mots com botica o cheta, no ho dubteu, us estan dient paraules catalanes. Vam parlar ahir d'aquest municipi, que es deia La Figuereta.



Emigración catalana del siglo XVIII a Isla Cristina



En el uso cotidiano, existen aún hoy palabras de origen catalán en Isla Cristina, algunos ejemplos son:


Catalán originalAdaptación isleñaCastellano
aixetachetagrifo
llotjalotalonja
botigaboticatienda



Emigración catalana del siglo XVIII

Debido a una serie de años consecutivos de baja productividad de la tierra y del mar en el noroeste de la península Ibérica, la emigración a América se hizo más abundante, sin embargo, no todos los catalanes podían permitirse ese viaje para hacer fortuna. Muchos marineros optaron por buscar caladeros pesqueros en el sur de España. Algunos acabaron por instalarse en el levante de Andalucía, mientras otros llegaron al Algarve (Montegordo) e incluso fundaron nuevos asentamientos en el golfo de Cádiz. En la desembocadura del río Guadiana prosperó una colonia pesquera catalana de entre las que fueron fundadas, actual ciudad de Isla Cristina. Como zona fronteriza en el uso diario se emplean algunas palabras portuguesas en el español con variante andaluza que aquí se habla, sin embargo, aún se conservan vestigios de los orígenes catalanes de su población.

[editar]Castellanización de apellidos

Los habitantes iniciales de la isla, de origen catalán y principalmente de parroquias situadas en Mataró y Sitges, a medida que transcurrió la primera generación fue necesaria la interacción con las instituciones públicas como fue el registro civil (y religioso) de sus descendientes. Dicho registro presentaba muchos errores fonológicos debido a la no correspondencia en castellano de algunos apellidos catalanes. Se observa en los registros padronales de la época cómo un mismo apellido de una familia va alterandose en las sucesivas generaciones, manteniendose y volviendo a su forma antigua y otras veces evolucionando sin remedio.2 Un caso aún hoy muy clarificador es el del Padre Mirabent, cronista de la ciudad gracias a quien ha llegado a nuestros días gran parte de la información conservada de la región durante el siglo XVIII y parte del XIX. A veces se encuentra su apellido escrito con 'v' y otras con 'b'. La confusión que existe entre ambas formas, Mirabent y Miravent, debido a la diferente grafía y misma pronunciación, producía que en los escritos oficiales andaluces (arzobispado de Sevilla, parroquia de los 12 Apóstoles de La Redondela, ayuntamiento de La Real Isla de la Higuerita, etc.) de los siglo XVIII y XIX se escribiera indistintamente sin observar la forma original catalana del siglo XII Miravent. Actualmente el instituto que lleva su nombre en la localidad se escribe con 'v', mientras que la avenida en su honor se hace con 'b'.
Otros apellidos como Camps, se castellanizaron a Campos como el que ya existía, e incluso se hicieron de nueva acuñación transformando Frigolet a Frigulé.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Emigraci%C3%B3n_e_influencias_ling%C3%BC%C3%ADsticas

2.9.11

Isla Cristina o la Figuereta

Isla Cristina, una població andalusa (Huelva) fou fundada per pescadors catalans al segle XVIII amb el nom de la Figuereta, al costat de Lepe, on hi ha la Torre dels Catalans, de final del segle XVI. En parlo a http://elmeupsicolabis.blogspot.com/2011/08/el-que-necissataras-per-fer-rampes.html x


El terratrèmol de Lisboa de 1755 va canviar la fisonomia de la costa atlàntica de la península ibèrica i va donar lloc, entre altres, a l'aparició d'una illa a l'actual Isla Cristina. Aquesta localitat va ser fundada per pescadors catalans, en concret per Arnau, de Canet de Mar, patró de pesca, que es va establir allí el 1756, i a qui seguiren altres catalans delPrincipat i de València. El 1757, Josep Faneca, de Mataró, que era llavors l'únic habitant ja que els altres estaven absents, va descobrir aigua potable. El primer magatzem el va construir Anton Salerich. Els noms de molts alcaldes reflexen l'origen català de la població (Antoni Roselló, Joan Martí, Joan Travé...). En aquesta època l'anomenaven La Figuereta o La Higuerita, en referència a una petita figuera propera al pou d'aigua potable. El 1802 es va convertir en municipi, prenent la capitalitat de l'antic municipi de La Redondela, i el 29 de gener de 1834 pren el nom d'Isla Cristina, en agraïment a la Reina Maria Cristina per l'ajuda prestada quan un brot de còlera va afectar a gran part de la població. Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Isla_Cristina
Isla Cristina es un municipio español situado en la costa occidental de la provincia de HuelvaAndalucía, a unos 7 km de la frontera portuguesa y encuadrado en la comarca de la Costa Occidental. A primeros de 2010 contaba con una población de 21.719 habitantes.3 La superficie del municipio es de unos 50 km².4
Sus orígenes se remontan a la fundación de una colonia pesquera por catalanes y valencianos tras el terremoto de Lisboa de 1755, que creció hasta obtener su propio ayuntamiento en 1833 y absorber después al antiguo municipio de La Redondela en1887.

El actual nombre de Isla Cristina le es dado el 12 de abril de 1834 por petición popular en honor de la reina María Cristina de Borbón, por sus favores a la isla durante la epidemia de cólera de 1833-34 que azotó grandes extensiones de Andalucía y Extremadura (ver sección de Historia).14 Anteriormente su nombre era el de Real Isla de La Higuerita, nombre con el que se crea la entidad, en 1802, que gozaba de cierto grado de autogobierno y el mismo que luego adopta el municipio con la formación de su ayuntamiento en 1833. El nombre inicial, el que utilizaban sus primeros pobladores tras el primer asentamiento estable hacia 1755, es La Higuerita, La Figarilla o La Figuereta, según la lengua de quien lo usara.



El actual nombre de Isla Cristina le es dado el 12 de abril de 1834 por petición popular en honor de la reina María Cristina de Borbón, por sus favores a la isla durante la epidemia de cólera de 1833-34 que azotó grandes extensiones de Andalucía y Extremadura (ver sección de Historia).14 Anteriormente su nombre era el de Real Isla de La Higuerita, nombre con el que se crea la entidad, en 1802, que gozaba de cierto grado de autogobierno y el mismo que luego adopta el municipio con la formación de su ayuntamiento en 1833. El nombre inicial, el que utilizaban sus primeros pobladores tras el primer asentamiento estable hacia 1755, es La Higuerita, La Figarilla o La Figuereta, según la lengua de quien lo usara.

Els cognoms dels alcaldes d'Isla Cristina ho deixen veure:

Los alcaldes-presidentes que desde su aprobación primero como pedanía de La Redondela en 1800 y posteriormente como municipio independiente ha tenido la La Higuerita-Real Isla de la Higuerita-Isla Cristina son los siguientes (ordenados cronológicamente de arriba a abajo y de izquierda a derecha desde 1800 (Sosa hace referencia al año 1833) hasta la legislatura de 2007-2011):1
  • D. Enrique Martín López
  • D. Manuel Rodríguez Gómez
  • D. Claudio Columé Rodríguez
  • D. Adrián Prieto Pinillas
  • D. Juan Bautista Hernández Rubio
  • D. Julio Saullo Vietes
  • D. Juan Mirabent Gutiérrez
  • D. Emiliano Cabot del Castillo
  • D. Héctor Castillo Figueroa
  • D. Enrique Nárdiz Girón
  • D. Gonzalo Carrasco Nieves
  • D. Juan Hormigo Bellido
  • Dª. María Luisa Faneca López
  • D. Franciso Zamudio Medero
  • Dª. María Luisa Faneca López




Vaig fotografiar aquesta publicació de relats premiats, que es titula precisament la Higuereta. Però ja a l'any 1910 va néixer un periòdic amb aquest mateix nom, i que amb el temps va incloure l'explicació "Nombre primitivo de Isla Cristina yPeriódico quincenal, decano de la prensa de Huelva y provincia": 

En 1910 se inició la publicación del primer periódico editado en Isla Cristina, motivado por la necesidad de trasmitir información a una localidad que se acercaba a los 9.000 habitantes, de la misma manera que otros lugares de la provincia comenzaban a editar sus propios periódicos. A principios de 1915, cuando el único periódico con el que contaba la villa (el título de ciudad le sería otrogado en la siguiente década) era el Ecos de Isla Cristina, un grupo de jóvenes decidía asociarse para editar una nueva publicación con periodicidad semanal, aquellos jóvenes eran Juan Bautista Rubio Zamorano, Manuel Bermúdez, Jaime Casanova Mirabent, Tomás Pérez Romeu, Cervantes de la Vega y Tomás Berasaluce. Esta publicación sería bautizada con el primitivo nombre de Isla Cristina, La Higuerita, suceso que originó inicialmente burlas por parte de la sociedad por considerarlo algo ridículo.1


Serafín Romeu y Fages, Conde de Barbate, y anteriormente su padre Serafín Romeu y Portas, fueron los grandes impulsores del desarrollo de la localidad de Barbate a principios del siglo XIX, sobre todo al impulsar las almadrabas que habían decaido totalmente. También costearon o ayudaron a financiar varios edificios como el antiguo Pósito o el actual C.E.P. de Barbate.


De Wikipedia, the free encyclopedia
Juan Martín Cabet (Isla Cristina, enero de 1841 - 4 de noviembre de 1934), empresarioandaluz de origen isleño y ascendencia catalana, introdujo en Andalucía el arte de latarrafa y la propulsión a vapor en los barcos de pesca de su propia flota en Isla Cristina. De esta forma se ampliaban los caladeros al no estar circunscrita la zona de pesca al área cercana a la costa. Fue el primer armador de Isla Cristina. Fue asimismo el primer armador en usar hacia 1919 la iluminación eléctrica en Isla Cristina en uno de sus barcos de pesca a vapor.

Biografía

La familia Cabet es originaria de Mataró, en Barcelona, al igual que buena parte de la población isleña de la época. Aparece inscrita por primera vez en el padrón de La Higuerita (actual Isla Cristina) en 1824 aunque hay presencia en la costa onubense desde unos 30 años antes. El dato más antiguo en la provincia de Huelva sitúa a Fidel Cabet en una nota de escribanía de marina el 18 de julio de 1773 sobre afianzamiento por sal. Los orígenes bien conocidos en Isla Cristina están en su bisabuelo, Juan Martín Faló, alcalde de Isla Cristina en el año 1800 y cuyo padre había llegado a La Higuerita desde Reus.
Sus padres eran Juan Martín Martorell, marinero nacido en La Higuerita y con ascendencia por parte de su bisabuelo por línea paterna de Reus, y Josefa Cabet Martín-Montoya, ella era natural de La Higuerita aunque fue bautizada en la parroquia de Las Angustias hacia 1820 (según fuentes, en 1810) y cuyo padre era oriundo de Mataró. Sus padres se casaron el 5 de junio de 1837, teniendo siete hijos: María del Rosario, Juan, José, María del Carmen, Fidel, Manuel y Ramón. Juan fue bautizado el 17 de enero de 1841, aunque hay fuentes que sitúan su nacimiento un año más tarde, en la antigua parroquia de Los Dolores de Isla Cristina.


Román Pérez Romeu (1885 - 1947): alcalde con título Emérito de la ciudad que promovió la primera biblioteca y anexionó la barriada de Puente Carreras al casco urbano y al municipio de Isla Cristina.





Blas Infante (1885-1936): político considerado padre de la patria andaluza. Fue notario en Isla Cristina desde 1923 a 1931, una placa en la calle Diego Pérez Pascual (antigua calle Real) le rinde homenaje.


Per cert, mirant la topografia de tot el Golf de Cadis, trobem altres topònims sospitosos: Conil de la Frontera. Algú diu que "el topónimo “Conil” puede tener origen en “Conillos” voz de baja latinidad que significa vivar de conejos". Però no sembla més que una hipòtesi poc fundada. I a la seva gastronomia, segons la wikipedia, tenen "Rosquetes (palabra, curiosamente, de origen catalán)". I a Lepe també hi ha un barri anomenat El Catalán.


Alguns historiadors afirmen que la presencia de valencians va arribar a causar un esgotament pesquer: la utilización de los  artes de bous por parte de compañías valencianas instaladas en  Sanlúcar a mediados del siglo  XVIII  como la causa de la falta de pesca y la ruina de los artes tradicionales (jábegas, sedales, trasmallos, cazonales, cordeles, espineles, etc.) de la costa onubense. Alguns noms de les arts de pesca són catalans i la influència és patent: Durante el siglo XIX la jávega (xàvega) fue ampliamente usada para la pesca de la sardina en el Golfo de Cádiz, principalmente en Isla Cristina.


El caràcter dels pobladors de la zona és emprenedor i marcadament diferent de la resta de l'entorn: Nuevamente es un empresario salazonero de Isla, Martín Cabot, el impulsor de dicha medida.  Este dinamismo que los industriales de Isla Cristina desarrollan se constituirá en  una  constante a lo  largo del  período estudiado. Su fuerte  mentalidad marinera contrasta  con la  actitud,  mucho más acomodaticia, de  Ayamonte,  que preferirá abastecerse de la sardina portuguesa, lo cual frenará el impulso modernizador del  sector en esta localidad.  [...] Isla Cristina representaba más del 91% de las capturas totales de la provincia de Huelva en 1892 (5.598.075  kilos sin  contabilizar el atún). A gran distancia se situaba Ayamonte (4,5%) y Huelva y Cartaya que sumaban el resto [...]  Ayamonte e Isla Cristina, junto a la aportación  algo  más modesta de Huelva (que con seis traíñas alcanza los 3.200.000 kilos), representarán en 1920 el 60% de  las capturas de sardina de todo el litoral suratlántico. Además, en esta última ciudad, la flota de arrastre  alcanza ya la cifra de 11 vapores  que  capturan  más de 5.000.000 de kilos de especies de  mesa, lo que convierte a Huelva en estos años en el segundo puerto arrastrero del  litoral andaluz (font)


Amb la industrialització es creen vapors i un porta el nom de la Higuerita (adaptació de la Figuereta):  el mayor crecimiento de la flota tarrafera se produce en Isla, pues en Ayamonte y Huelva el fenómeno adquiere menor intensidad. Aún así, en Huelva se constituirá la Sociedad Anónima Pesquera en 1910, propietaria del vapor tarrafa “la Higuerita” e impulsora de una fábrica de salazones y conservas en Punta Arenilla. (font)


Pedro Doménech Grao, nació en Isla Cristinaprovincia de Huelva, en 1835.1 Consiguió su fortuna en América, a su vuelta, el indiano (como se conocían a los españoles que volvían del Nuevo Mundo) fundó en Barcelona, junto con otros socios, el Real Club Nautico de la ciudad en 1876.
Padre José Mirabent y Soler (1779-1857): primer sacerdote de Isla Cristina (primero teniente y luego cura ecónomo) nacido el 14 de agosto de 1779. Fue el más importantehistoriador de la ciudad.



Antecedentes y comienzos

Inicialmente, hacia 1724, un puerto rudimentario en la zona de la barra de la Tuta para amarre y desembarco de mercancías fue la consecuencia lógica y necesaria de la llegada, desde los primeros años del siglo XVIII (quizá antes), de artesanos pesqueros desde el levante e incluso Francia. Estos pescadores venían atraídos por la pesca de la sardina y el atún principalmente, y de otras especies de interés comercial, volviendo tras la temporada a sus puertos de origen.3
Este trasiego periódico de temporeros marca el momento en que se inició la actividad pesquera en la barra de la Tuta. Hasta la década de 1750, las pesquerías se desarrollaron en la zona en forma de colonias con frecuencia de actividad estival, dependientes de los puertos de origen en el levante español. Con el tiempo y gracias a la abundancia de recursos y la necesidad de establecerse un puerto con más seguridad, estas colonias llegaron a convertirse en puertos estables y con población permanente. Este fue el origen de localidades como Punta del MoralLa Higuerita (renombrada en 1834 como Isla Cristina) o Punta del Caimán (actualmente una barriada de Isla Cristina). El terremoto de Lisboa de 1755 es el hito que suscita la necesidad de establecerse en un punto convenientemente protegido de los envites naturales y, de paso, buscar un lugar donde obtener mejores condiciones tributarias. El lugar elegido fue la isla de la Higuerita, protegida por un cordón litoral arenoso, la Barra, a algunos cientos de metros de la Tuta hacia el nordeste, en la zona de marismas y esteros existentes entre Ayamonte y La Redondela, y libre, al menos en principio, de las administraciones tributarias aledañas mencionadas. Estas condiciones hicieron de esta isla el lugar idóneo al que se trasladará el grueso de los asentamientos Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Puerto_de_Isla_Cristina

The municipality of Isla Cristina (20,982 inhabitants in 2008; 4,936 ha) is located on the Gulf of Cádiz, 45 km west of Huelva and 10 km from the border with Portugal. The fishing port of Isla Cristina, the second biggest Spanish sardine port after Vigo, and the first in Spain for the sales of fresh fish, perpetuates an industry initiated by Catalans in the 18th century. Tourism, favoured by 10 km of sandy beaches, is the other main source of income in Isla Cristina.
Established in 1715 near the mouth of river Guadiana, Catalan merchants were granted in 1724 by King Philip V the concession of an island ("isla") where to produce salt fish and to trade it to Catalonia. Each spring, they came back to Andalusia, purchased fish from fishers of Portugal and Andalusia, and salted it; the last shipping of salt fish to Catalonia was scheduled to Novmeber. Every year, the merchants settled the areas of Montegordo (Portugal) and La Tuta and La Mojarra, today in the middle of the Isla Cristina salt marshes ("marismas"). On 1 November 1755, the tidal wave caused by the Lisbon earthquake destroyed the merchants' headquarters; the next season, the merchants built the first permanent settlement on the island, an enclave watched by José Faneca and his family. Faneca built a well near a fig-tree ("higuera"), which gave its name to the place, La Figuereta / La Higuerita / La Figarilla.

The enclave was progressively settled by Catalans, Andalusians, Valencians and Portuguese. In 1774-1776, the Marquis of Pombal founded the Royal Town of San Antonio as the Portuguese capital of salt fish. To force the fishers of Montegordo to move to the new town, the Marquis ordered to burn down their homes, which indeed caused them to settle to La Higuerita. The increase in population and wealth of the island triggerred the interest of the lord of Ayamonte and the town of La Redondela, both claiming jurisdiction (and tax collection) over La Higuerita. Upon the fishers' request, the island was declared property of the Navy by Charles III in April 1788. In 1802, the islanders were granted administrative independence as Real Isla de la Higuerita. Made an ordinary municipality in 1833, the island was renamed Isla Cristina the next year, as a tribute to Regent Queen Maria Cristina. Font: http://flagspot.net/flags/es-h-ict.html