Les abreviacions

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 101)

Les abreviacions

Ramon Sangles i Moles

Les abreviacions són escurçaments de paraules amb la finalitat d’es­tal­­viar espai en els escrits i de guanyar temps a l’hora d’escriure, però no se n’ha d’abusar dins el cos del text. La paraula abrevia­ció en­­­globa tres menes d’escurçaments:

— les abreviatures (àlg., bibl., etc., Ll.);

— les sigles (AGFA, CGB, UNESCO) i els acrònims (làser, mòdem, Pimec);

— els símbols: Be (beril·li), + (més), & (lligadura de l’et llatí = i), $ (dòlar).

Sobre les ABREVIATURES (consideracions generals)

—  Duen sempre un punt final (no l’hi posem si després de l’abre­viatura hi ha punts suspensius o punt final). De fet, l’única abreviatura permesa a final de frase és etc. Tampoc no posem punt en els ordinals: 1r (1a), 2n (2a), 3r (3a), 4t (4a)...

—  En comptes de punt poden dur barra i hi ometem les preposicions i els articles; aleshores s’anomenen sintètiques: f/n (a favor nostre), c/e (correu electrònic).

—  Pel que fa a la lletra inicial, segueixen les regles de les majúscules-mi­núscules.

—  Les abreviatures d’expressions corresponents a altres llengües s’han de compon­dre, preferiblement, en cursiva. Exs.: n.b. (nota bene), ibid. (ibidem).

—  En l’abreujament d’un nom de pila compost, escriurem cada inicial seguida de punt i sense espai, com ara A.M. Badia i Margarit, i deixarem un espai darrere el punt en la representació de noms com Fran­cesc de B. Moll o George W. Bush.

—  El signe d’enllaç entre dos noms o cognoms s’ha de mantenir. Exs.: Joan-Carles Martí > J.-C. Martí, Jean-Paul Sartre > J.-P. Sartre.

—  Per raó de cons­tituir un so únic o molt lligat les dues o tres primeres lletres, l’a­breujament d’una sèrie de noms el farem amb dos caràcters: Ch. (Charles), Ll. (Lluc), Ll. (Lluís), Tx. (Txomin), Cl. (Clàudia), Gl. (Glòria), Cr. (Cristina), Gr. (Gregori), Ph. (Philippe).

—  Escriurem sense punt i sense espai: aC (abans de Crist), dC (després de Crist). Excepcionalment, aquesta abreviatura (que seria Cr.) no es fa seguint la norma.

—  Llevat d’algunes excepcions que indiquem en la pàgina 108, la inicial no es du­pli­ca per a ex­pres­sar el plural.

Tenim dues classes d’abreviatures

1)  Per suspensió (dit també omissió o truncament), en què, a partir de cert punt, s’omet la part final del mot. En aquest tipus d’abreviatura, la paraula es talla, bé després de la lletra inicial si és una vocal o una consonant simple, com a. (abans), c. (carrer), s. (següent), a.c.s. (al cel sia), n.c. (nom comú), s.d. (sense data); bé després de l’última consonant (incloent-hi dígrafs) que hi ha abans de la primera vocal de cada síl·laba, com: ass. com. (as­sig­natures comunes), class. (classificació), col·l. (col·lecció o col·laborador), corp. (corporació), doc. (do­cument), pl. (plaça), tel. (telèfon), transf. (transferència).

Sobre la pluralització de les abreviatures per truncament sembla que el criteri més estès és el de no posar-hi marca de plural. Tanmateix, en algunes hi ha hagut la tendència, segurament per voler marcar clarament la pluralització, d’afegir-hi la lletra s (i nosaltres ho fem en aquest llibre). Exs.: cols. (columnes), exs. (exem­ples), eds. (edi­­cions), tels. (telèfons), vols. (volums).

2)  Per contracció quan s’ometen algunes lletres, o totes, de l’interior de la pa­raula. En pluralitzar duen marca de plural. Exs.: Sr. / Srs. (senyor -ors), dte. / dtes. (descompte -es), fra. / fres. (factura -es), gna. / gnes. (germana -es).

En abreviatures fetes per contracció el francès no hi posa punt final.

L’italià, a part de fer-les com en català, a vegades també en fa escrivint un punt on comença la contracció; aleshores, no hi posa punt final. Exs.: c.le (centrale), p.zza (piazza), preg.mo (pregiatissimo), reg.ti (regolamenti), sig.ra (signora).

A més de mots, podem abreujar sintagmes; aleshores parlem d’abre­viatures compostes. En aquests casos hem de mantenir totes les partícules (preposicions i ar­ticles), hem de marcar amb un punt tots els abreujaments i hem de deixar un espai entre mot i mot. Ex.: j. de 1a inst. (jutjat de primera instància).

Sobre les SIGLES (consideracions generals)

Les sigles són abreviacions formades per les inicials de dues o més paraules (subs­­tantius i adjectius) que componen noms diversos, propis o comuns.

—  Les escriurem sempre en lletres majúscules i en rodona (malgrat que a vegades representin un text que convencionalment s’escriu en cursiva). Entre les seves lletres no hi ha d’anar cap punt ni cap separació. Excepcionalment poden dur alguna lletra en minúscula, com CiU, el DECat, el DdB (el Diari de Barcelona), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa), la UdG (la Uni­­ver­­­­­sitat de Girona).

—  En la seva composició hi poden intervenir altres caràcters que no siguin lletres (xifres, sím­bols...): TV3, R+D (recerca i desenvolupament).

—  Quan una sigla surti per primera vegada en un text, primer hi anirà el nom des­envolupat (de l’organisme, entitat, empresa...) i a continuació la sigla, escrita en­tre pa­rèntesis. Ara bé, també es pot fer al revés: posar-hi la sigla primer:

• La Universitat Catalana d’Estiu (l’UCE) va ser fundada l’any 1969.

• L’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) va ser fundada l’any 1969.

—  Generalment, les sigles han de correspondre al nom en català. Per tant, direm: el PNB (i no el PNV), els EUA (i no els USA). Les sigles de les cadenes nord-americanes i angleses també s’han de pro­nunciar a la catalana. Exemple: l’ABC, la BBC, la CNN. Per tant, escriurem sols en versió original aquelles sigles l’ús general de les quals ho demani: els GAL, l’FBI, la NASA...

—  Les sigles conserven el gènere i el nombre del nom complet que repre­senten, i quant a l’apostrofació, es té més en compte la pronunciació que no la grafia, com veurem en les que es pronuncien lletrejant (p. 104) o bé sil·labejant (p. 105):

• els EUA (els Estats Units d’Amèrica), la UE (la Unió Europea); etc.

El plural en les sigles

Algunes sigles, per a marcar la pluralització, ho fan reduplicant les inicials (CCOO [Comissions Obre­res], JJOO [Jocs Olímpics], PPCC [Països Catalans]), però aquesta manera de fer l’hem de considerar excepcional.

Ara nosaltres, desitjant de posar una mica d’ordre sobre la pluralització, ens basa­rem en un estudi de Jaume Salvanyà (vegeu Llengua Nacional, 68, pp. 10-12) que els nostres gramàtics han qualificat de ben encertat. Així, doncs, distingirem entre:

a) Sigles que no pluralitzen

Hi ha sigles que s’usen sols en singular, com les que designen noms propis de marques, empreses, organismes, institucions, entitats, associacions, lleis, partits polítics, etc. (H&M, TV3, BBVA, FBI, ACB, OTAN, LAU, ESO, UB, PSC); n’hi ha unes altres que, sense ser noms propis, tampoc no solen pluralitzar (HTML, PIB, TNT, IRPF, KO, XXL, etc).

b) Sigles que convé de pluralitzar

Hi ha moltes sigles, sobre les quals la majoria de llibres d’estil existents no ad­meten la pluralització, que aquell aprofundit estudi ens demostra que sí que han de poder dur afegida la lletra s (amb minúscula) al final. I han de poder pluralitzar perquè, en el moment en què les pronunciem com si fossin un nom (tant si és lletrejant-les com si no), tendim a donar-los forma de plural. Lògicament, si pronunciem els ce-des, escriurem els CDs; igualment farem: dos BMWs (dit dos be-ema-ves) / les BTTs (dit be-te-tes) / els CAPs (dit caps) / els CNLs (dit ce-ena-eles) / els CD-ROMs (dit ce-de-roms) / els DVDs (dit de-ve-des) / els EROs (dit eros) / les ETTs (dit e-te-tes) / els GPSs (dit ge-pe-esses) / els IVAs (dit ives) / les ONGs (dit o-ena-ges) / les OPAs (dit opes) / els SMSs (dit essa-ema-esses) / les TACs (dit tacs) / els USBs (dit u-essa-bes), etc. Fer que sols pluralitzi l’article és poc natural perquè crea una divergència incòmoda amb la llengua oral, i també és incoherent amb la gramàtica, que indica que l’article ha de concordar en nombre amb el nom. Això, a part del fet que la sigla es pot fer servir sense article.

Pronunciació de les sigles

—  Hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra (UGT) i sigles que es pro­nun­cien com si fossin una sola paraula (OTAN). Vigilem de pronunciar amb s sorda la c, per exemple, de BBC, de CNT, de l’IPC...

—  Pel que fa al seu gènere i al seu nombre, pensem que el parlant les concep com un tot, i fa de la primera paraula de l’enunciat el mot significatiu: la UOC (la Uni­­versitat Oberta de Catalunya), el MEC (el Ministeri d’Educació i Ciència), els CAPs (els centres d’atenció primària)...

Hi ha casos, però, en què el gènere es pren d’un terme genèric sobreentès, que no és explícit en la denominació. Això passa sobretot amb termes com empresa, com­panyia, societat, etc.:

• la IBM (la companyia), l’IBM (l’ordinador)...

Sigles pronunciades lletra per lletra (i apostrofació)

En les sigles lletrejades, el gènere i el nombre de la paraula primària de l’enunciat determinarà la classe d’article. Si la primera lletra de la sigla comença per vocal o per una consonant el nom de la qual té vocal inicial (f, h, l, m, n, r, s, x), apostrofarem els arti­cles el i la (o la preposició de, si escau). L’article femení la no s’apostrofa quan la vocal inicial sigui una i o una u àtones (la unió, la unitat, la universitat, la inspecció, la internacional...).

Aleshores, procedirem així: l’ADSL (l’a-de-essa-éla), l’FPC (l’efa-pe-cé [la Fundació Politècnica de Catalunya]), l’IRPF (l’i-erra-pe-éfa [l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques]), la UAB (la u-a-bé [la Universitat Autònoma de Barcelona]), la UB (la u-bé), la UCD (la u-ce-dé [la Unió de Centre Democràtic]), la UGT (la u-ge-té [la Unió General de Treballadors]), la UIB (la u-i-bé [la Universitat de les Illes Balears]), la UPC (la u-pe-cé [la Unió de Pagesos de Catalunya]), l’URL (l’u-erra-éla [el localitzador o identificador d’usuaris]).

Vegem més exemples de com el gènere del mot prin­cipal de la sigla determina la classe d’article, el o la, que hi hem de posar: el BCD (el Banc Català de Des­­­envolupament), la BBC (la Companyia Britànica de Ra­dio­di­­fusió), l’FBI (l’Ofi­cina Federal d’Investigació), l’FMI (el Fons Mone­tari Internacional), l’FNC (el Front Nacional de Catalunya), l’FP (la for­mació professional), l’HTML (el llen­guatge de marcatge d’hipertext), l’IBM (el Comerç Internacional de Màquines d’O­ficina), la IBM (la Companyia Internacional de Màquines d’O­ficina), la ICC (la Cambra Inter­na­cional de Comerç), la ITV (la inspecció tècnica de vehicles), el KGB (el Co­mitè de Seguretat de l’Estat), l’LSD (una droga [dietilamida d’àcid lisèrgic]), l’OIT (l’Or­ga­nització Internacional del Treball), l’OJD (l’Oficina de Justificació de la Distri­bució), l’MDT (el Moviment de Defensa de la Terra), l’ONG (l’or­ganització no governamental), el PNB (el Partit Nacionalista Basc), l’RFA (la Re­pública Federal Alemanya), l’SCI (el Servei Civil Internacional), l’SCSI (la interfície d’entrada-sortida de dispositius pe­rifèrics), l’SLD (el Semi­nari Laical Diocesà), l’SMI (el sistema mo­ne­tari inter­na­cional), l’SNCF (la So­cie­tat Nacional de Ferrocarrils Francesos), l’SPD (el Seminari del Poble de Déu), la TDT (la Televisió Digital Terrestre), la UCC (la Convenció Universal del Copyright), la UE (la Unió Europea), la UHF (la fre­qüèn­cia ultraalta), la UIEA (la Unió Internacional d’Estudiants d’Arquitectura), la VHF (la freqüència molt alta), el VHS (el sistema de vídeo domèstic).

Sigles pronunciades com una paraula, sil·labejant (i apostrofació)

En les sigles pronunciades com un mot hi aplicarem la norma general de l’a­postrofació (veg. pp. 112-113): l’AFI (l’Associació Fonètica Internacional), l’API (l’agent de la propietat immobiliària), el CADCI (el Centre Autonomista de Dependents del Co­­merç i la Indústria), l’EPIC (el disseny de circuits analògics integrats), la FAO (l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura), la FNAC (la Fe­de­­­ració Nacional de Compres per Directius), l’ICE (l’Institut de Ciències de l’Educació), l’ISO (l’Or­ganització Internacional de Normalització), l’IVA (l’impost sobre el valor afegit), l’OIT (l’Organització Internacional del Tre­­ball), l’OPA (l’oferta pública d’ad­qui­sició), el PSI (el Partit Socialista Internacional), el PSUC (el Partit Socialista Uni­ficat de Catalunya), el RACC (el Reial Automòbil Club de Catalunya), la RAC (la Ràdio Associació de Catalunya), la SGAB (la Socie­tat General d’Aigües de Barcelona), l’SGEN (el Sindicat General d’Educació Nacional), la UAL (la Unitat d’Assessorament Lingüístic), l’UCE (la Universitat Catalana d’Estiu [la u és tònica]), l’UCI (la unitat de cures intensives), la UEFA (la Unió d’Associacions Europees de Futbol), l’URSS (la Unió de Repú­bliques Socialistes Soviètiques), l’USC (la Unió Socialista de Catalunya), la USEP (la Unió Esportiva d’Escoles Primàries), l’UVI (la Unitat de Vigilància In­­­ten­siva).

En les sigles començades per i seguida de vocal hi ha vacil·lació entre pronunciar la i com si fos una consonant (tipus el iot) o com si fos una vocal (tipus l’ió): la IA o l’IA (la in­tel·­ligència artificial), la IATA (l’Associació Inter­na­­cional del Transport Aeri), la IEA (l’Agència Internacional de l’Energia), el IEC o l’IEC (l’Ins­titut d’Estudis Cata­lans), l’IES (l’Institut d’Educació Secundària), el IEU o l’IEU (l’Institut d’Estudis Urbanístics), el IOR o l’IOR (l’Institut per a les Obres de Religió), el IUT o l’IUT (l’Institut Universitari de Tecnologia), etc.

Notes

—  Davant essa líquida, d’acord amb les normes generals, no apostrofem l’article femení la (ni la preposició de) com, per exemple, la SGAB. En la pàgina 113 veiem que tampoc no s’apostrofa la Scala. Si apos­trofem l’staff, l’scherzo o l’statu quo és perquè són noms masculins (veg. p. 112).

—  No apostrofarem mai la preposició de. Exs.: de HB, de SCSI (vegeu p. 113).

—  Les vocals àtones de les sigles que es llegeixen com si fossin una paraula es poden neutralitzar o no. Passa el mateix amb els acrònims. Caldrà valorar en cada cas el grau d’arrelament en la parla comuna. Nosaltres, tanmateix, aconsellem de no neutralitzar d’una manera precipitada. Exemple: Renfe.

Sigles que es pronuncien desenvolupades

Hi ha sigles que no solen dir-se lletra per lletra ni com una paraula, sinó desplegant-se: ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), CGPJ (Consell General del Poder Judicial), SPL (Secretaria de Política Lingüística), DGLC (Diccionari general de la llengua catalana).

Sobre els ACRÒNIMS (consideracions generals)

Un acrònim (del grec akroj ‘extrem’ i onoma ‘nom’) és un mot format de frag­ments, normalment síl·labes inicials de les paraules que formen la denominació a abreujar (i hi poden intervenir tant subs­tantius com adjectius i preposicions o conjuncions). El pronunciem sempre com una paraula i sols n’escrivim amb ma­­­júscula la lletra inicial (encara que a vegades, volent imitar les sigles, hom hi escriu totes les lletres amb majúscula). Per exemple: Eumo (Escola Universitària de Mestres d’Osona), Termcat (Terminologia cata­lana), In­ca­­sol (Institut Català del Sòl), Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Cata­lunya). A vegades els acrònims es lexicalitzen i donen lloc a un nom comú (bit, làser, ovni, pime, píxel, radar, sida, mòdem...); aleshores els escrivim amb minúscula.

Sobre els SÍMBOLS (consideracions generals)

—  Els símbols (formats de lletres o signes) indiquen magnituds físiques, mo­ne­des, ele­­­ments químics, etc., i són establerts sovint per organismes inter­nacionals.

—  S’escriuen en lletra rodona, majúscula o minúscula, segons cada cas. Si pro­ve­nen d’un nom propi, la primera lletra anirà amb majús­cula (però no quan s'escriu el mot sencer). També es­criurem amb majúscula la primera lletra del símbol dels elements químics: He (heli), S (sofre) i la lletra del símbol dels punts cardinals: N (nord), S (sud), E (est), O (oest), NO (nord-oest) SE (sud-est).

—  No s’apostrofen (ni els articles definits el i la ni la preposició de), ni duen espais entremig, ni punt final ni marques de plural. Es llegeixen desplegant-los.

—  Són d’ús freqüent en gràfics i sobreimpressions en pantalla per a reforçar l’ex­­­­pli­cació dels textos informatius. En canvi, no són recomanables ni habi­tuals en­mig d’un text convencional, on solament els farem servir si les formes des­en­volu­pades no hi caben o si els hem de repetir moltes vegades.

Despús-demà i demà passat (o passat demà) / despús- ahir i abans d’ahir

Publicat en EL PUNT dilluns 11 d'octubre del 2010

Eugeni S. Reig

Els valencians, si ens referim al dia immediatament posterior al de demà, diem despús-demà, si ens referim al dia immediatament anterior al d’ahir, despús-ahir i si ens referim a la nit immediatament anterior a la darrera que ha passat, és a dir, a la nit de despús-ahir, diem despús-anit. Això és així perquè els valencians mirem el temps de manera lineal, considerant com a punt de partida el dia en què ens trobem, és a dir, hui. Quan ens referim al futur, el mirem de cara, i per això diem demà i despús-demà, és a dir, el dia després de demà, ja que la paraula despús significa després. Quan ens referim al passat, girem 180 graus i el mirem també –al passat– de cara, i per això diem ahir i despús-ahir, és a dir, després d’ahir. Els castellanoparlants, com nosaltres, també miren el temps de manera lineal i consederen el dia actual com a punt de partida i també, com nosaltres, quan parlen del futur el miren de cara i per això diuen mañana i pasado mañana, és a dir el dia después de haber pasado el dia de mañana, però en canvi, a l’hora de parlar del passat, no fan mitja volta com nosaltres i el miren de cara, sinó que, sense moure’s ni miqueta ni gens, el miren d’esquena, el consideren com una cosa que tenen darrere, i per això diuen ayer i antes de ayer, és a dir, no diuen después de ayer o pasado ayer, que és el que dirien si miraren el passat de cara, com nosaltres. Es referixen al dia anterior al de ayer i no al dia después del dia de ayer. Això és així perquè miren el passat d’esquena, no de cara.

Estic segur que les expressions despús-demà i despús-ahir (i també despús-anit), que són ben vives en els parlars valencians, en els de les Illes Balears i Pitiüses, en els del Rosselló i en els de bona part de Catalunya, són les autòctones de la llengua catalana i que les formes abans d’ahir i demà passat (o passat demà) són un calc del castellà. Si els valencians volem que la nostra llengua culta siga genuïna, independent i amb una la forta personalitat, hem d’usar únicament les formes autòctones amb despús i eradicar per complet les formes acastellanades abans d’ahir i demà passat (o passat demà) que ens són completament alienes. Hem de ser completament conscients que, si diem despús-ahir i despús-demà, ho diem en valencià autèntic i si diem abans d’ahir i demà passat (o passat demà) ho diem en castellà, encara que, això sí, disfressat de valencià.

D'on venen els puticlubs?

... en el sentit etimològic, es clar!

Un puticlub seria un club de prostitutes, altrament anomenades putes, paraula que s'ha avantposat al nom amb la forma 'puti-' que dona lloc a una innovació lèxica de forma divertida.

Parlem, doncs de la 'puta' i del 'club'.

Club és una paraula anglesa d'orígens nòrdics: Middle English, from Old Norse klubba. No és estrany que comenci per k ja que aquest és un so que indica tancament, angle, endins (cloure, clausura, close, racó, esquina, corner...). Nota: aquestes reflexions onomatopeiques són meres observacions pròpies.

A puta se li atribueix un etimologia popular segons la qual seria una reducció de 'prostituta', prenent la primera lletra i les tres últimes, cosa que no sembla que sigui gens verídica i que recorda les falses etimologies de Pepe i Paco.

El mot puta probablement prové del llatí vulgar *pūttus, pūtta, que volia dir 'xicot, xicota', variant del llatí putus, puta 'nen, nena'. No solament ho fem servir com a sinònim vulgar de prostituta sinó que també s'aplica a tota mena de persones o de coses dolentes, astutes, difícils, perilloses, etc. (No et fiïs d'aquest home, que és molt puta) o en el sentit de persona dolenta, astuta (Quin mala puta està fet aquell!). Avui curiosament també s'usa en sentit positiu (de puta mare!). Podeu trobar altres possibles origens de puta en aquest web.

En aquest sentit, un puticlub també podria voler dir un club perillós, o un club fantàstic, o que estan passant-les magres... Però tots entenem que un puticlub és un local de prostitutes (del llatí prostitutus, -a), persones que es prostitueixen.

Nota al marge

Prostituir es relaciona amb tot de verbs construïts amb stituere precedit d'una preposició. És probable que stituere tingui alguna relació amb stare. Si estare és estar, stuere ve a significar fer que estigui.

• Instituir: fer que sigui/estigui en un lloc
• Restituir: fer que torni a estar en un lloc
• Constituir: fer que sigui a partir de la suma de, o en un context en relació a
• Destituir: treure del lloc que ocupa
• Substituir: fer que estigui en el seu lloc
• Prostituir: fer que estigui/que vagi cap a (sembla similar a pervertir)

Però la creativitat amb aquest verb llatí ha estat molt limitada quan té tot una immensitat de possibilitats algunes aplicables a l'actual moment :

• Abstituir podria voler dir constituir una empresa lluny d'aquí (en un paradís?)
• Bistituir: crear dues empreses paral·leles potser amb finalitats desgravatòries o fraudulentes
• Interstituir: crear un organisme intermedi, intersticial.
• Prestituir: crear un organisme amb validesa retroactiva
• Orbestituir: crear una empresa global, urbi et orbe!
• Transtituir: crear una empresa que no té seu permanent i que es desplaça pel món cercant el millor preu
• Superstituir (en paral·lel a substituir): tornar a ocupar la posició pròpia relegant el substitut, com ara que alguns funcionaris recuperen la plaça i expulsen en cadena algunes persones que portaven anys ocupant un lloc provisional a l'Administració.
• Ciscumstituir: crear alguna cosa al voltant d'una altra. Podria dir que els grups d'interès d'una empresa s'han circumstituït, en el sentit que s'han organitzat al voltant de l'empresa, s'han constituït en alguna cosa que es troba al voltant d'aquesta.

Ens falta creativitat lèxico-etimològica-aplicada!!

Isaac Carasso pare de “Danone”

Al 1912, Isaac Carasso (Tessalònica, 1874 - c. París, 1939), un comerciant d’olis d’una família important de Tessalònica, ciutat grega de l’Imperi Otomà, va decidir traslladar-se, amb la família a Barcelona, al país on els seus avantpassats -pertanyents a la comunitat jueva- havien estat foragitats al 1492.

Aviat, decidí fabricar, quasi artesanalment, un producte que ell havia conegut molt bé al seu país, però que era desconegut a l’Europa occidental: el iogurt. La fàbrica era als baixos de la casa on vivia, al carrer dels Àngels. Era un producte ben envasat destinat a la venda a les farmàcies de barri. Necessitava un nom comercial i pensà en Danone que, segons l’enciclopèdia Wikipèdia, és: «a variation on the Catalan nickname of his son, Daniel».

Aviat, Isaac Carasso s’associà amb l’advocat Lluís Portabella, i els iogurts Danone començaren a ser valorats allà on arribaven. Al 1929, Daniel Carasso començà a fabricar iogurts Danone a París. Isaac va morir a França, probablement prop de París. Al 1942, en plena histèria racista hitleriana, Daniel ja no podia seguir a París, i marxà als EE UU. Allà, seguint les petjades del seu pare, hi va introduir els iogurts.

El nom americà seria: Dannon. Entrevistat, als 98 anys, a Barcelona per a L’Exprés, Carasso explica, amb envejable precisió, les vicissituds d’un empresari innovador en temps difícils. I el setmanari L’Expansion recorda que: «Danone est un diminutif catalan de Daniel, prénom du fils». Al 2007, uns 300.000.000 de persones d’uns 30 països mengen cada dia un iogurt com el que es va inventar Isaac Carasso al 1919, prop de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Francesc Roca
26/10/10
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01178

Sou una colla d'útils!!

Un prefix com in- és conegut i hi ha una consciència general entre els usuaris de la llengua de quin és el valor semàntic que aporta, quan a negació de la paraula a la qual està fusionat. Però aquesta fusió de vegades és molt forta.

Entre possible i impossible hi ha una consciència de mot que porta o no el prefix in-. Però en altres casos només fem servir la forma negada i desconeixem, no fem servir o potser ni existeix la forma original positiva. Seria el cas d'imbècil, imberbe, indòmit...

També hi ha casos intermitjos: útil / inútil no és una parella tan senzilla com la que s'origina amb possible, perquè no es dóna un ús simètric dels dos mots. Podem dir que una persona és un inútil, però en canvi no diem que és un útil. A mesura que els mots amb prefix es fossilitzen van adquirint una vida independent (o almenys autònoma).

Un dels casos en què el mot s'ha independitzat i fins i tot ha mort el seu pare (quin Èdip que porten alguns mots!!) és el de 'indòmit'. Quan diem indòmit, ens ve al cap que la seva mera existència pressuposa l'existència d'un mot previ? Doncs dòmit existeix!

I el mateix podem fer amb insòlit. Existeix sòlit?? Doncs en aquest article ens en parlen:

La solidesa habitual

Per Pau Vidal, a Ficcions15 de set de 2010

A l’hora de donar nom a un moviment polític és pràctica comuna escarrar-se a trobar-ne un (sovint en forma de sigles, però no necessàriament) que sigui de bon recordar i encara de més bon dir. Però el cert és que l’atzar i la casualitat hi fan més que no pas la voluntat o el disseny. Qui els ho havia de dir, a la gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que el seu partit acabaria essent el PSUC i el bruc de la política catalana dels 70? I els factòtums de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya ho sabien, quan es van ajuntar, que oposar-se a la coalició resulta noCiU?

La quasi homofonia entre ‘solidari’ i ‘solitari’ és tan òbvia que pràcticament desautoritza qualsevol intent de joc de paraules, però el que no es pot negar és que en López Tena, en Laporta i en Bertran han tingut molta vista a l’hora de batejar la seva formació. Solidaritat Catalana remet immediatament a la Soli, el primer intent de catalanisme transversal que va arribar al Parlament de la mà de Prat de la Riba, ara fa poc més d’un segle. Soli és un mot fàcil de dir i de combinar, i fins i tot simpàtic d’enunciar: “Tu, ja saps que en Berenguera s’ha fet de la Soli?”. Però a més a més té la gràcia afegida de comptar no amb una sinó amb dues entrades al diccionari: un soli és un tron, un seient reial (i que cadascú hi vegi les connotacions que vulgui), però també és el nom d’un múscul, concretament de la cama, el que va des de la tíbia i el peroné fins al tendó d’Aquil•les (ídem que abans).

Per culpa de la deformació professional, això de la musculatura del partit d’en Laporta m’ha fet pensar en la solidesa. Concretament en un parella d’homòfons (mots que es pronuncien igual) que sovint treuen el caparró pels crucigrames. Em refereixo als adjectius sòlid i sòlit, que malgrat les aparences tenen significats (i orígens) diferents. Sòlit vol dir ‘habitual, acostumat’, i no us semblarà tan estrany si penseu en el seu antònim, insòlit, que és mot molt més comú. Exemple d’ús: El triomf electoral de l’independentisme ha posat fi a la sòlita alternança entre socialistes i convergents.

He dit que soli era mot bo de combinar (soliloqui, solideu), però el cas és que no sé trobar cap terme que aplegui, ni que sigui vagament, els conceptes de solidaritat i de reagrupament. Llàstima. Espero, tanmateix, que això no es converteixi en mal augur i cap dels dos candidats no acabi soliu, com el mestre Carner a Ofrena: “On l’havia coneguda / jo no sé ni com es diu. / Vaig sentir-me tot soliu / com del món sense sabuda”.

http://diarimaresme.com/2010/la-solidesa-habitual/

Seré el teu escrivà a l'ombra

El llenguatge políticament correcte des del punt de vista dels sexismes o desconsideracions ètniques o nacionals és un repte formal dins de la responsabilitat social de les empreses i les organitzacions. Tot i que som dels que considerem que cal trobar el punt just i que modificar la llengua no és la manera més adequada per a canviar valors socials.

N'hem parlat en ocasions a Responsabilitat Global:

• 1.5.10 Guia d’estil de llenguatge no sexista
• 27.4.10 Com es diu la teva secretària?
• 7.4.10 Article de Bibiloni sobre algunes solucions del llenguatge de gènere
• 5.4.10 S'abordarà el tema del llenguatge de gènere
• 22.11.08 El diccionari normatiu de la llengua incorporarà perspectiva de gènere
• 11.6.07 El gènere a Can Finestres

I un article que pot ser suggerent és aquest:

16.9.09 Dir-se Matamoros. Article "Dir-se Matamoros", de Josep Maria Canyelles: Les consideracions sobre el llenguatge inclusiu o sobre el que és políticament correcte ens poden portar, en el límit, a conductes d’esmena que poden ratllar l’absurditat. Cal actuar amb mesura sobre el que pugui ser adequat de corregir, amb respecte també per allò que forma part del llegat cultural de la història, tal com s’ha produït. En tot cas, l’esforç s’hauria de posar en el canvi de valors i la millora de la sensibilitat, potser fins i tot valent-se d’aquestes projeccions que ens arriben de segles enrere. [continuar llegint]

Si fem ara aquestes consideracions és perquè l'escriptor Jordi Llavina ha creat En Negreta, una empresa que vol oferir la seva "experiència per redactar -català o castellà- aquest llibre que se us resisteix, per escriure-us-el". Llavina voreja amb elegància la incorrecció: no parla de fer de negre però crea una marca que ho recorda, "en negreta", jugant amb el sentit d'aquesta expressió en l'escriptura.

Tanmateix, a la notícia no s'hi ha estalviat l'expressió maleïda: "m'hi ofereixo com a negre literari". Sense furgar en els temes del llenguatge políticament incorrecte, sí que seria bo trobar una manera expressiva que servís per a anomenar alternativament aquesta realitat de fer els llibres o articles d'encàrrec. Escrivent ja ho vol dir però no aporta la idea de creació literària. Potser funcionaria alguna cosa com ara "fer d'escrivà a l'ombra"...

PD: La candidata d'Alternativa de Govern a la presidència de la Generalitat, Montserrat Nebrera, ha assegurat que "no tinc 'negros' que em facin els articles, ni els discursos...".

Celebrar Tots Halloweens

Avui és Tots Sants, la festa dels difunts. Si haguéssim de fer una festa per a convidar a tots els difunts de totes les èpoques d'ençà que l'home és home... realment no hi hauria prou panellets al món per a alimentar-los!

Avui dia, sense renegar de la festa als morts, potser seria oportú, ateses les circumstàncies socials, celebrar la festa de Tots Aturats. Bé, més que celebrar, vull dir commemorar, com fem els catalans amb la nostra festa nacional de l'11 de setembre, que no celebrem res sinó que commemorem una derrota. Amb l'atur, caldria fer el mateix, commemmorar com a manera de fixar en el record el patiment que suposa i sobretot les causes que han alimentat l'actual crisi. Ja s'intueix que aquesta festa no tindria sants sinó més aviat anti-sants, començant per alguns vividors com Madoff i Millet, i acabant per alguns líders empresarials, especialment d'algunes corporacions financeres i també de la construcció. Algun líder empresarial espanyol estaria ben destacat a l'altar!

Avui dia, la festa de Tots Sants es veu cada cop més desplaçada i amenaçada per la celebració americana del Halloween, que, al seu torn, crec que va arribar de la mà dels irlandesos emigrants.

Però d'on ve l'expressió Halloween?

Halloween ve de l'escurçament de "All Hallow Even", és a dir ALLHALLOW(MAS) + EVEN. Això vindria a significar 'vespre de la missa de tots sants, que en procés de reducció ha quedat en vetlla dels sants (hallow-even). Com són aquests americans pronunciant les paraules i menjant-se les lletres... a veure si és que deien aquesta paraula amb la boca plena de panellets i per això que l'articulaven tan malament!

Analitzem els mots que la composen ja que totes dues paraules són arcaiques:

· Allhallowmas és tots sants (mas és missa)
· Even és evening, vespre

I el hallow té la mateixa arrel que holy, sagrat:

Middle English Alhalwemesse, from Old English ealra hālgena mæsse : ealra, genitive pl. of eall, all; see all + hālgena, genitive pl. ofhālga, saint (from hālig, holy; see holy) + mæsse, Mass

Unes notes lliures sobre interpretacions onomatopeiques

Fixeu-vos que l'aspiració 'h' confereix un sentit eteri adequat per al que descriu. En el nostre cas, el so de la 's' de sant compleix una funció relacionada amb l'essència, la introspecció: no és casualitat que es basin en aquest so les següents paraules: ser, sentir, saber, si i se (reflexius), sant, sagrat, son i somni, secret, serè, esperit, self, subir,  (el sentit eteri també el comparteix amb la 'f': fum, foc, follet, fantasma...). I les 'h' i les 's' es relacionen, tal com vèiem fa uns dies a la sal de la sala, al voltant de sala i hall.

Per cert, m'he fixat que força gent que no sap anglès pronuncien halloween com halloway (khàlowei), com si intuïtivament parlessin del camí dels sants, o dels morts!

Al final acabarem celebrant un híbrid de totes dues festes, i ja veurem si acabem hibridant les paraules: potser celebrarem Tots Halloweens!

PD: La nit de la carbassa és també una festa catalana

Celebrar Todos Halloweens

Hoy es Todos Santos, la fiesta de los difuntos. Si tuviéramos que hacer una fiesta para invitar a todos los difuntos de todas las épocas desde que el hombre es hombre ... ¡realmente no habría suficiente panellets en el mundo para alimentarlos!

Hoy en día, sin renegar de la fiesta a los muertos, tal vez sería oportuno, dadas las circunstancias sociales, celebrar la fiesta de Todos Desempleados. Bueno, más que celebrar, quiero decir conmemorar, como hacemos los catalanes con nuestra fiesta nacional del 11 de septiembre, que no celebramos nada sino que conmemoramos una derrota. Con el paro, habría que hacer lo mismo, commemmorar como manera de fijar en el recuerdo el sufrimiento que supone y sobre todo las causas que han alimentado la actual crisis. Ya se intuye que esta fiesta no tendría santos sino más bien anti-santos, empezando por algunos vividores como Madoff y Millet, y terminando por algunos líderes empresariales, especialmente de algunas corporaciones financieras y también de la construcción. ¡Algún líder empresarial español estaría bien destacado en el altar!

Hoy en día, la fiesta de Todos los Santos se ve cada vez más desplazada y amenazada por la celebración americana del Halloween, que, a su vez, creo que llegó de la mano de los irlandeses emigrantes.

Pero de donde viene la expresión Halloween?

Halloween viene del acortamiento de "All Hallow Even", es decir ALLHALLOW (MAS) EVEN. Esto vendría a significar 'noche de la misa de Todos los Santos, que en proceso de reducción ha quedado en víspera de los santos (Hallow-even). Cómo son estos americanos pronunciando las palabras y comiéndose las letras ... ¡a ver si es que decían esta palabra con la boca llena de panellets y es por ello que articulaban tan mal!

Analizamos las palabras que la componen ya que ambas palabras son arcaicas:

• Allhallowmas es Todos los Santos (mas es misa)
• Even es evening, noche

Y el Hallow tiene la misma raíz que holy, sagrado:

Middle English Alhalwemesse, from Old English ealra hālgena mæsse: ealra, genitive pl. of eall, all; see all hālgena, genitive pl. ofhālga, saint (from hālig, holy, see holy) mæsse, Mas

Unas notas libre sobre interpretaciones onomatopéyicas

Tener en cuenta que la aspiración 'h' confiere un sentido etéreo adecuado para lo que describe. En nuestro caso, el sonido de la 's' de Santo cumple una función relacionada con la esencia, la introspección: no es casualidad que se basen en este sonido las siguientes palabras: ser, sentir, saber, si y se (reflexivos ), santo, sueño, secreto, sereno, espíritu, self, subir, (el sentido etéreo también lo comparte con la 'f': fumar, fuego, fantasma ...). Y las 'h' y las 's' se relacionan, tal como veíamos hace unos días en el posteo la sal de la sala, acerca de sala y hall.

Por cierto, me he fijado que bastante gente que no sabe inglés pronuncian halloween como halloway (jálowei), como si intuitivamente hablaran del camino de los santos, o los muertos!

Al final acabaremos celebrando un híbrido de ambas fiestas, y ya veremos si acabamos hibridando las palabras: tal vez celebraremos Todos Halloweens!


PD: La nit de la carbassa és també una festa catalana