(Article complet)
La pronunciació del valencià tradicional, especialment el de les zones no betacistes i no apitxades, és, senzillament, magnífic. El valencià té una riquesa fonètica formidable que li conferix una forta personalitat. Els trets fònics més importants del valencià són les ee i les oo obertes (terra, porta), les palatals (llet, vall) i prepalatals (caixa, gent), tant fricatives com africades, la sibilant fricativa sonora (casa), la labiodental fricativa sonora (vi), l’alveolar lateral sonora fortament velaritzada (pardal, caragol) i la facilitat per a pronunciar consonants o grups consonàntics, sobretot a final de paraula (frescs, trencs, camps, parts). Eixa fonètica tradicional valenciana, que es podia sentir pels carrers i les places dels nostres pobles i ciutats en els segles xvii i xviii, hem tingut la sort immensa que ha arribat pràcticament intacta al segle xxi. Però actualment vivim en una època en què la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i fa desaparéixer els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada. Això afecta d’una manera molt important les diferents maneres de parlar. Es diu que de les sis mil llengües que hi han actualment en el món, d’ací a cent anys en quedaran, com a molt, sis-centes. És possible que siga d’eixa manera i, si és així, serà una desgràcia tremenda, un empobriment cultural bestial. Però el que no diu ningú –jo, almenys, no recorde haver-ho sentit dir– és que els dialectes moriran tots, absolutament tots, i em fa l’efecte que no caldrà que passen ni cent anys. Totes i cadascuna de les llengües tenen un bon grapat de dialectes que s’han conservat durant segles i segles perquè hi havia un cert aïllament de les poblacions. Hui en dia ja no hi ha aïllament. La ràdio, la televisió, el cinema, el telèfon, internet, el tren, l’automòvil, l’avió, etc., han interconnectat poblacions que abans vivien més o menys tancades en elles mateixes. En totes les llengües –i la nostra no n’és cap excepció– despareixen ràpidament els dialectes que són substituïts per una varietat de llengua, diguem-li estàndard, que és igual per a tothom. Sovint –massa sovint–, una uniformitat trista i grisa ofega i assassina la rica diversitat de la llengua viva. L’escola, els mitjans audiovisuals, les telecomunicacions i la facilitat de viatjar imposen la substitució. És possible que això, a les grans llengües, a les llengües fortes, les faça encara més fortes. Però per a les llengües minoritzades és un perill molt gran. La nostra llengua, per raons òbvies, suporta una pressió immensa del castellà que la infuïx cada volta més. Correm el risc que els diferents dialectes valencians que s’han mantingut vius fins al segle xxi siguen substituïts per un model de llengua estàndard que, encara que siga bastant fidel a la llengua normativa en el lèxic, la morfologia i la sintaxi, estiga fortament castellanitzada en la fonètica. Per a desgràcia nostra, l’ensenyament del valencià en les escoles s’ha fet i es continua fent bandejant completament la fonètica pròpia de la nostra llengua i permetent implícitament que s’estenguen els trets fonològics que ens acosten cada volta més al castellà. De fet, ja es pot sentir, cada volta més, un valencià postís que sona d’una manera molt pareguda al castellà, en el qual els sons que diferencien la nostra llengua de la llengua veïna han estat substituïts per altres sons idèntics o molt afins als castellans. És urgent que creem un model estàndard per al valencià parlat en el qual es conserven tots els sons que donen tanta personalitat a la nostra llengua, un model oral que no siga ieista (dir 'iet' per llet) ni betacista (dir bella quan es vol dir vella), que no tanque les ee ni les oo obertes (la 'pórta' número 'déu'), que conserve la ressonància velar de la l, que no apitxe (dir que u se’n va de caça quan en realitat el que ha fet és, simplement, eixir de sa casa), que no alveolaritze la prepalatal fricativa sorda (pronunciar 'peis' quan vol dir peix), etc. En una paraula, un model de valencià oral que no sone a castellà, que sone a valencià, al valencià tradicional, al de sempre.
-----------------
Analitzem tot seguit el principals defectes fònics que empobrixen el valencià.
El ieisme
Anomenem ieisme el defecte lingüístic consistent a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem pel dígraf ll com a aproximant palatal que és el so que correspon a una i que actua com a consonant. Per als ieistes gall sona com gai i cervell com servei.
El betacisme
Anomenem betacisme el fet de pronunciar la v com a bilabial en lloc de com a labiodental. En un parlar betacista les dones ancianes són belles en lloc de velles i no distingixen entre ell veu i ell beu.
El tancament de les ee i les oo obertes
Aquest és, de tots els empobriments fonètics, el més colpidor. Els valencians sempre hem pronunciat les ee i les oo obertes ben diferenciades de les tancades. Per tant, la distinció entre les vocals obertes i les seues corresponents tancades, en valencià, és i ha sigut sempre molt clara. El castellà no té ee ni oo obertes i, per consegüent, a un castellanoparlant li resulta francament difícil pronunciar obertes les citades vocals si parla en valencià. Com que cada vegada hi han més castellanoparlants que aprenen el mínim valencià que els cal per a treballar com a ensenyants, presentadors de televisió, personal d’atenció al públic en empreses privades o en organismes públics, locutors de ràdio o de servicis de megafonia en estacions de ferrocarril o d’autobusos, aeroports, grans magatzems, supermercats, etc., cada vegada és més normal oir disbarats com ara 'pórta número sét', 'a déu pessetes la unitat', 'teléfon próp', etc. I si els xiquets castellanoparlants senten coses així a la televisió i fins i tot als seus mestres, no les diran mai bé i els xiquets valencianoparlants, a poc a poc, aniran rebent una influència negativa que a la llarga serà nefasta per a la seua manera de parlar. És un empobriment fònic terriblement mutilant perquè deforma la llengua i li fa perdre la bellesa i la personalitat.
L’alveolarització de la prepalatal fricativa sorda
Els valencians tenim el so prepalatal fricatiu sord només darrere de la i en el dígraf ix i, excepcionalment, a principi de paraula en alguns noms propis d’origen no llatí com ara Xixona o Xaló. Actualment, en alguns llocs, comencem a trobar, i per desgràcia cada volta més, parlants que pronuncien la prepalatal fricativa sorda com una alveolar fricativa sibilant sorda, és a dir, en lloc de pronunciar 'caixa' pronuncien 'caissa'. És un canvi molt subtil, perquè quasi no es nota. Fins i tot trobem parlants que fan una pronuncia intermèdia que encara es nota més poc.
La pèrdua de la ressonància velar de la lateral sonora
El so lateral sonor, representat gràficament per la lletra l, en valencià té una certa ressonància velar que no té en castellà. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials. La ressonància velar es nota d’una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, angelical, pardal, especial, etc. Quan pronunciem la darrera síl·laba d’eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza, semblant a la pronúncia de la u consonàntica. Doncs bé, actualment molts valencians, especialment els més jóvens, estan perdent eixa característica tan nostra i pronuncien el so lateral sonor completament alveolar, posant la llengua quasi plana, com fan els castellanoparlants.
L’avanç de l’apitxament
Anomenem pronúncia apitxada la que ensordix els sons prepalatal africat sonor i alveolar sibilant fricatiu sonor, és a dir, aquelles persones que parlen apitxat, la paraula «mitja» la pronuncien 'mitxa' i en lloc de «posar» diuen 'possar'. Aquesta manera de parlar, deguda probablement a la pressió del castellà, la podem sentir en tota l’Horta de València, Camp de Túria, bona part de la Ribera Alta i a les ciutats de Gandia i Xàtiva. Fins ara no havia mostrat senyals d’expansió, però actualment sembla que està estenent-se. Jo, que vaig nàixer l’any 1942, recorde perfectament que, de jove, vaig conéixer persones de Xàtiva i no apitxaven ni miqueta ni gens. Actualment podem dir que a Xàtiva pràcticament tothom apitxa. El parlar de Xàtiva ha patit, en els darrers cinquanta anys, un empobriment fonètic gratuït, un empobriment fonètic que no té cap avantatge, cap ni un. Caldria esperar que la presència del valencià a l’escola i als mitjans de comunicació fera retrocedir l’apitxat i en canvi pareix que comença a avançar. A voltes veiem que es recupera la sonoritat de l’africada en paraules com, per exemple, gent i viatge, però molts dels que la recuperen igualen eixe fonema amb la i pronuncien [geó] i [gibre] quan volen dir lleó i llibre i pronuncien igual un lloc i un joc.
----------------
Dur a terme unes tals substitucions és una pèrdua per a la nostra llengua molt més important que no ho sembla, perquè ens fa perdre la nostra personalitat diferenciada.
Si ens hi fixem una miqueta, ens adonem de seguida que dels huit sons que estem perdent, set no els té el castellà i l’altre, el so lateral palatal sonor, està perdent-lo. Si perdem els huit sons especificats, el valencià tindrà una sonoritat quasi idèntica a la del castellà.
¿Quines són les causes que originen aquest empobriment fònic en el valencià? Les causes són diverses. Vegem-ne les més importants.
La primera causa és la presència aclaparadora del castellà, hui en dia omnipresent en els mitjans de comunicació, en l’ensenyament, en el carrer, en tots els llocs.
La segona causa és la poca estima que tenim els valencians per la nostra llengua, la llengua que ens hem passat de pares a fills durant un bon grapat de segles. En lloc de considerar-la com un bé cultural importantíssim, la menyspreem i la considerem com una cosa de poc valor que només aprofita per a anar per casa. Considerem que la llengua important –l’única llengua important– és el castellà i intentem imitar-lo, fins i tot de manera inconscient. Lamentablement és bastant corrent l’actitud de considerar que els parlars valencians que conserven la seua sonoritat genuïna fan “de poble” mentres que el valencià que té la sonoritat pròpia del castellà és “més fi”, “més elegant”. És una actitud d’autoodi deplorable i destructiva.
La tercera causa és la pèrdua d’autoritat, tant dels pares i resta de membres de la família, com dels mestres. Abans, si un xiquet pronunciava malament algun so li deien: «això no es diu així, és diu aixà». I el corregien. I no era només la família o el mestre qui el corregia: si el xiquet pronunciava malament, la gent se li burlava. Les persones del seu entorn, els mateixos amics, el ridiculitzaven. Actualment això ja no passa. Ara no es corregixen els defectes de pronúncia dels xiquets, i els infantilismes fònics es perpetuen i es consoliden. I cada volta es generalitzen més. Als xiquets, per falta d’interés, d’atenció i d’autoritat dels adults, no els ensenyen a parlar correctament. I quan eixos xiquets arriben a adults, per un problema de peresa mental i de menfotisme lingüístic, no fan cap esforç per a autocorregir-se. I per eixe motiu la llengua es degrada i s’empobrix fonèticament cada volta més.
La quarta causa és que la universitat no ensenya als futurs mestres, tan de primària com de secundària, la importància que té pronunciar correctament el valencià, amb tota la riquesa de sons propis de la llengua. Tan poca importància donen a la fonètica valenciana que molts d’ells –no tots, ni de bon tros, afortunadament– pronuncien incorrectament el valencià que parlen. No és gens difícil trobar professors universitaris que siguen ieistes, betacistes, que apitxen, que facen les eles completament alveolars i que alveolaritzen la prepalatal fricativa sorda, tot alhora. I si volem que es consciencien els formadors, en primer lloc s’han de conscienciar els formadors de formadors. Si la universitat no pren consciència de la importància de salvar la fonètica tradicional valenciana, no la salvarem.
La cinquena causa són els mitjans de comunicació audiovisuals, sobretot la televisió. El valencià que es parla a la televisió influïx moltíssim en la població en general i, de manera molt especial, en els més jóvens. És imprescindible que s’elabore un llibre d’estil per a la RTVV en el qual s’especifique molt clarament que s’han d’evitar defectes de dicció tan colpidors com el ieisme, el betacisme, el tancament de les ee i les oo obertes, etc. Actualment, encara que semble mentida, la RTVV no té cap llibre d’estil. L’elaboració d’aquest llibre d’estil és una de les tasques importantíssimes que té pendents l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
--------------
Una eina que podria ajudar a millorar molt la pronúncia dels més jóvens, tant en les escoles com en casa, seria un videojoc en el qual es premiara la pronúncia correcta i es penalitzaren els defectes fònics. El videojoc hauria de ser possible instal·lar-lo en qualsevol ordinador. Hauria de tindre un espectògaf a fi que els participants pogueren veure la qualitat dels seus sons. Per a jugar, els jugadors disposarien d’un bon grapat de fitxes (500 o 1000) que estarien enregistrades en el mateix videojoc. Cada fitxa tindria una frase en valencià no gaire llarga. Podria ser un vers, un refrany, una dita, una cançoneta o qualsevol parèmia, però no necessàriament. També podrien ser frases qualsevol com, per exemple, “el conill menja herba verda”. Cada jugador pitjaria en un lloc determinat i li eixiria una frase que hauria de llegir intentant pronunciar correctament tots els sons. Ell veuria el resultat de la seua pronúncia en l’espectògraf, en la pantalla de l’ordinador però, a més, l’ordinador li donaria automàticament una puntuació. La puntuació seria conseqüència de la manera de pronunciar. Es premiaria amb punts positius no ser ieista, no ser betacista, pronunciar les vocals tòniques obertes amb l’obertura adequada, no ensordir les esses sonores, no ensordir la prepalatal africada sonora, pronunciar la t del grup –nt a final de paraula, pronunciar correctament les erres simples i les múltiples, donar a la ele la ressonància velar pròpia de la nostra llengua, no pronunciar la prepalatal fricativa sorda com a sibil·lant, pronunciar clarament totes les consonants dels grups trans-, subs-, obs-, -ts, -nys, -lls, etc. Podrien jugar diversos jugadors, cadascun dels quals llegiria diverses fitxes (per exemple, 25 cada u) i en la pantalla es veuria un diagrama de barres de manera que, a mesura que els jugadors anaren sumant punts, les barres anirien sent més llargues. Guanyaria el que més punts aconseguira i que, per tant, tindria la barra més llarga en el diagrama. Aquest videojoc hauria de distribuir-se gratuïtament enregistrat en un CD en els centres d’ensenyament primari, secundari i superior. També seria adequat que es poguera copiar d’internet de manera gratuïta.
Encara estem a temps de salvar la pronúncia tradicional valenciana. Només cal que els valencians vulguem fer-ho.
